dijous, 24 d’abril de 2008

SANT JORDI 2008


Un any més Sant Jordi ha matat al Drac, la festa del llibre i la rosa supera amb èxit l’estat depressiu i de poca estima que estem patint. El temps, la gent, les bones cares i fins hi tot els suporters anglesos s’han comportat perquè gaudim un cop més d’un bon dia. Que ni que sols sigui per un dia, la cultura i el bon gust imperi per damunt de tot. La tradició originaria del Segle XV de quant el dia dels enamorats les noies anaven a missa a l’església de Sant Jordi dins del Palau
de la Generalitat i eren obsequiades amb una rosa ens arriba fins avui més forta que mai.
L’encert de que Sant Jordi sigui un dia feiner, fa que les nostres ciutats estiguin plenes de vida i que es barregi l’activitat amb la festivitat, ens dona un sentiment de pertinença i d’un orgull a unes costums envejoses.

Molts intents s’han fet per exportar la peculiar festa, el Sant Jordi català de la rosa i el llibre, però no ha arrelat en lloc, cosa curiosa que una festa admirada per tothom i que impacta a tots els estrangers que la coneixen no tingui èxit en cap altre lloc del mon. Suposo que deu de ser el pes de la tradició, cosa que en general no en soc molt partidari, però que en aquest cas tinc que reconèixer que dona l’element diferencial.

Vaig comprar un parell de llibres i un el vaig poder fer signar per l’autor, es tracta de “El gran manipulador” d’en Paul Preston, en el que disecciona la personalitat de Franco. Si be no estic gens interessat ni en els fets, ni en llibres de l’època franquista i de la Guerra Civil, en aquest cas al ser un prestigiós historiador no espanyol i per tant sense cap tipus d’influència ni a favor ni en contra, l’objectivitat es sense cap dubte superior a qualsevol altre autor espanyol.

Ja el dia abans vaig anar amb una invitació a escoltar la presentació del llibre al Museu de Historia de Catalunya, però en arribar just a l’hora, la sala era plena de gom a gom i no va ser possible entra·hi. Ahir si, vaig mirar al diari on signava els llibres i poc abans de les 7 p.m. ja era a El Corte Ingles de la Plaça Catalunya, en Paul Preston quasibe sol i tranquil, davant les cues d’en Carles Reixac i d’altres mediatics. Intento comprar el llibre als expositors que hi havien just davant del lloc de signatura i va ser impossible, demanant per el llibre de Paul Preston a 5 o 6 venedors de llibres de El Corte Ingles cap d’ells no sabia qui era (no exagero), en indicarlis que era el que signava els llibres a 15 metres, els professionals feien cara de no saber res i fins hi tot de no haver llegit un llibre en la seva vida. Sort que a les 7 p.m. es desplaçava a El Corte Ingles del Portal de l’Angel on amb una mica més de temps vaig aconseguir comprar el llibre i que posteriorment l’autor hi poses una ritual dedicatòria i una ràpida signatura.

El fetitxisme del dia de Sant Jordi ja era aconseguit per part meva, vaig comprar un llibre més i cap a casa.

dimecres, 16 d’abril de 2008

PETITS CANVIS


Es curiós els actes reflexes que fem cada dia, les costums que anem adquirin al llarg del temps i que incorporem a la nostra vida, unes son costums familiars, d’altres perquè les em vist, ens agraden i les afegim a la nostra vida. Ahir em vaig canviar el tipus de nus de la corbata, desprès de 25 anys de fer·me un tipus de nus al coll amb la corbata, ahir per primer cop em vaig passar al anomenat nus angles que consisteix en donar un tomb de més amb el que el nus queda un xic més gran i més fixat al coll. Son petits canvis que em treuen de la monotonia i de la tradició particular.

La forma de plegar el tovalló es un altra costum fixada, la vaig imitar fa molts anys del meu padrí i des de llavors que segueixo amb la mateixa costum. Es també una costum que va cada cop a menys, la majoría de gent entre la que m’incloc, fa servir mes tovallons de paper en lloc de tovallons de roba, el que si be es més higiènic considero que es una llàstima.

De ven cert que costa el canviar els hàbits adquirits i que portem intrínsecament amb nosaltres, i el fet de camviar·los reialment no ens aporta res a la nostra existència, però serveix perquè ens en adonem dels petits rituals que fem constantment i de que la nostra vida es el resultat d’una historia particular que condiciona el present, fins hi tot amb els mes insignificants detalls.

Dons, a més de camviar·me el nus de la corbata, ahir després de la feina em vaig passar per el Bar-Llibrería Lletraferit, al Carrer de Joaquim Costa, un carrer en ple Raval barcelonès, que si fa uns anys era conegut com el carrer de les putes (com el de les Tapies i el de Sant Ramon) avui es un carrer ple de galeries d’art, bars, llibreries i botigues de roba fashion juntament amb el comerç tradicional del barri.

El pintor al que fa unes setmanes li vaig comprar un quadre en va convidar a una exposició-mostra d’un llibre de poesia il·lustrat amb dibuixos seus, la lectura de poemes tot prenent una copa de cava i menjant canapès de fruita en un ambient agradable d’artistes i poetes va fer que passes una bona estona. En Lawrence, un escultor australià que fa uns anys que viu a Barcelona, un poeta ucraïnès, un marxant d’art angles i d’altra gent interessant ens barrejàvem al local juntament amb d’altres clientes del bar, va ser quelcom interessant i distret.

En sortir per anar cap a casa el Raval bullia de gent, de tot tipus, nacionalitats, interessos i costums, un barri interessant amb una evolució social i física en els darrers anys digna d’estudi.

dilluns, 7 d’abril de 2008

FORMULA 1


Creo que no es la primera vez que sucede, la televisión pública catalana TV3 retraso el Telenoticies del mitgdia del domingo hasta que terminase la carrera de Formula 1 en Bahrein. Parece ser que es más importante ver una carrera de coches, que ver lo que pueda pasar en Irak, en el Tibet, el problema de la sequía o cualquier otra noticia del mundo. No vasta que exista el Canal 33 para poder retransmitir en directo acontecimientos deportivos y del motor, han de hacerlo por TV3, para demostrar que es más importante ver lo que algunos llaman deporte del motor –siempre había supuesto que el deporte lo hacían las personas y no las maquinas- pasa por delante de cualquier otra cosa.

Dicha situación se viene repitiendo desde hace algunos años, justo cuando el piloto español Fernando Alonso tuvo posibilidades de ganar el mundial de F1 con un buen coche. Una multitud de nuevos seguidores con las banderas españolas del toro(o vaca), gorra y camiseta azul marino de Renault, aparecieron por las calles. El papanatismo y hooliganismo de la Formula 1 hizo su aparición sustentada desde Telecinco con unas retransmisiones de lo más parcial, antiprofesional e incitadoras del odio al contrario (hasta en una ocasión, en USA creo que fue, dieron por terminada la emisión de la carrera al retirarse Alonso, dejando en ascuas a los pocos realmente interesados por la Formula 1) que tubo su cenit en los gravísimos insultos racistas a Hamilton, rival de Alonso y según los papanatas enemigo a destruir, que estuvieron a punto de que cerrasen el Circuit de Montmelo.

Por obra y gracia de estos miles de fanáticos exacerbados, los seguidores de siempre de la Formula 1 han ido abandonando los circuitos, ya no hay los ferraristas y los mclarenistas, gente educada y amante de la Formula 1, de cuando la gente que iba a Montmelo se lo pasaba en grande con la deportividad y la competitividad de los coches. Ahora no, solo son de Alonso, no importa con que equipo compita, les da igual Renault, McLaren o el antiguo Minardi, lo importante es llevar al peor hooliganismo del fútbol a la Formula 1 y echar a los seguidores de siempre. Hace un par o tres de años, el campeón Schumaker tubo un reventón con su Ferrari en Montmelo y tubo que abandonar, la multitud alonsista fanatizada estallo en jubilo con insultos y mofas al educado alemán, ese mismo día unos amigos míos seguidores de la Formula 1 desde que abrió Montmelo hace más de 20 años(empezaron en Montjuic de la mano de sus padres) y que se desplazan a menudo por los circuitos europeos, me dijeron que dejaban de ir a las carreras, que volverían cuando se retirase Alonso y con el sus fanatizados seguidores.

No se trata ya de ganar deportivamente, se trata de ganar como sea con trampas y con violencia, que las pelouses sean campamentos de aspecto tribal parecidos a la película Braveheart, que el circuit ocupe lo que en su día represento para los más violentos los campos de fútbol, por suerte hoy cada vez más tranquilos . Hoy en día es más peligroso llevar una camiseta de Hamilton entre las masas alonsistas, que ir con una camiseta del Real Madrid en el Camp Nou donde se sitúan los Boixos Nois.

Con la decadencia de Alonso, esperemos por el bien de la Formula 1, que su enfervorizado público desaparezca y que al igual que en el resto de circuitos la pugna ferraristas&mclarenistas vuelva a imperar, que Montmelo y ahora también Valencia pasen a ser circuitos normales, con banderas de equipos mezcladas y con el buen ambiente que reinaba hasta hace pocos años. Que desaparezcan las retransmisiones alonsistas de Telecinco y que TV3 que efectuaba las retransmisiones desde hace 25 años vuelva a sus orígenes y deje de imitar el alonsismo de la competencia, más vale mantener a los seguidores aficionados, que a los fanatizados, que con el tiempo, junto con Alonso desaparecerán.

También espero que TV3 no sustituya más el Telenoticies por la Formula 1, que la retransmita por el Canal 33.

dissabte, 5 d’abril de 2008

CADAVERS PRESENTS


Son com una continuació de "El trionf de la mort" de Brueghel, son figures sorgides de El Greco i que s'endinsen sigilosament cap a l'abstracció. Zoran Music, un Eslovac de Venècia, europeu de entreguerres que sobreviviu a Dachau. Es l'obra d'algú que va neixer amb i a l'Europa il·lustrada i que va veure com la barbàrie dels Franco, Hitler i Mussolini s'apropia d'Europa.

Dibuixant directe, de traços simples i directes, els cadaveres com paisatge. Va entendre que els morts gaseijats eren humans desproveïts de tot artilugi i d'elements superficials, solament el que es bàsic, d'un gran dramatisme sincer, sense estridències, d'algú que esta acostumat a la mort, que no sen amaga, tampoc la magnifica o teatralitza, però que conviu amb ella amb gran dignitat.

En acabar la guerra i ser alliberat de Dachau viatja a França i s'extasia amb l'abstracció, vol ser un d'ells però sofreix per no poder arribar a ser-lo. Segueix el seu cami, más dibuixant que pintor, pero amb la constant de la mort i els cadavers que l'acompanyaran tota la seva vida i en tota la seva obra.

Conectat en temps i espai amb Arnold Schönberg, sens dubte una comparativa o una exposició conjunta donaría una visió dels patiments i vivencies d'una época.

Crec que la seva pintura és un pas intermedi entre la figuració i l'abstracció, de alli que el seu dramatisme sigui tan comprensible a tots. La traça clara i figurativa més entenedora juntamenta amb una pre-abstracció realitzada per imitació a abruptes i nus paisatges italians, el que dona una obra sincera i clarament definida.

Un altra gran exposició de la Fundacio Caixa de Catalunya a La Pedrera, recomano veure-la.