dissabte, 28 de juny de 2008

EL RENAIXEMENT A PRATO


Com sempre el CaixaForum ha estat a l'altura, ens presenta per a aquest estiu una interessant exposició d'art italià. Les tedioses calors juliades i agostades es passen millor si podem alimentar la vista i l'esprit amb bon art.

Va ser el dia de Sant Joan, un matí tranquil i silencios en la que per a trencar el tedi matinal, em vaig decidir per agafar el 27 i acostar-me a Montjuïc fins al CaixaForum. No feia molt que ja vaig estar.hi per a visitar l'exposició de "L'escola Yi" una interessant mostra de l'art abstracte xinès que també estara present tot l'estiu.

El cas es que "El Renaixement a Prato. Entre el Sagrat i el Profa" es força interesant, es una selecció de 59 obres mestres del Museu Civic de Prato, ciutat propera a Florencia amb un passat artistic remarcable. Degut a les obres de restauració del Museu els catalans podem gaudir d'aquesta exposició d'art italia, començada gracies als Medici i que ens fa enveijar el no ser italians -almenys en el referent estetic i artistic- ja la contamplació de les obres ens porta directament a la Italia més esplendorosa.

Del Quattrocento al Ottocento, de Daddi a Ferrarini, amb tots els seguidors de Caravaggio, no son obres ni artistes de primer nivell, pero si d'una categoria i amb una unitat i consistencia museistica no vista per les nostres terres. Fa enveija veure con una ciutat de uns 150.000 habitants disposi d'un Museu d'aquest tipus, res semblant a les nostre Lleides, Tarragones i Girones, esta clar que la cultura es hereditari i amb una o poques generacions no s'arriba en lloc.

dijous, 19 de juny de 2008

BCN ARA


Recordo que fa més de trenta anys en arribar a Barcelona des de les terres de ponent, una de les coses que més admirava de Barcelona eren els seus gratacels. En una època de misèries i de foscor estètica la grandiositat de certs edificis em semblava que anava del braç de la modernitat, del progrés, del diner i era una manera d’aproparnos a l’estètica del mon occidental. Els edificis que amb molta d’imaginació eren anomenats gratacels com l’edifici Atalaia, el del Banc de Madrid, el del Banc Comercial Transatlàntic, el Banc Atlàntic i el edifici Colon tocant al port eren l’avantguarda de la modernitat, la resta de la ciutat una mostra d’edificis antics, lletjos i bruts, els carrers col·lapsats per els cotxes, un altra mostra de que Barcelona era moderna i cosmopolita.

No cal dir que en aquella època no sortia al estranger i que entenia la modernitat com un provincianisme que menyspreava tot el que era tradicional i d’un altra època, pensat que tot el de fora era millor, que les tradicions catalanes eren quelcom a superar, un sentiment d’inferioritat vers tot originari promogut per una educació franquista i retrograda que perseguí no solament l’amor propi sinó el menyspreu de tot el que es sortia de l’uniformitat imperial hispànica.

El modernisme era considerat quelcom de mal gust, la Pedrera feia fàstic amb les seves façanes fosques i brutes, la Casa Fuster de dalt del Passeig de Gracia va estar a punt de derruirse per fer·hi un gratacels. A moltes cases del Eixample els hi creixia un parell de plantes amb un estil favela de Rio totalment diferent a la casa original, i així fins a la destrucció del patrimoni estètic barceloní.

Poc a poc la gent va anar viatjant i adquirint gustos estètics de mes volada, es feren edificis de qualitat arquitectònica com el de Banca Catalana a la Diagonal i es restauraren els bruts edificis del Eixample, el que era vell i atrotinat va passar a ser elegant i d’estil, els barcelonins anaven posant·nos a nivell europeu.

Amb les olimpíades la Vil·la Olímpica representar la conjunció de la bona arquitectura amb un bon urbanisme que seguia la trama de l’Eixample d’en Cerdà amb els seus jardins interiors que assumia la trama mediterrània amb l’espai londinenc.

Ara la lletjor del barri del Fòrum, amb grans edificis aïllats entre jardins no sol trenca la trama urbana barcelonina de l’Eixample, sinó la forma de vida mediterrània amb carrers vius i amb botigues i amb relació humana, tot el contrari del model tipus Miami amb arquitectura banal i de poca qualitat del nou barri del Fòrum. De lluny sembla el dowtown de qualsevol ciutat nord-americana de segona fila. Si al Fòrum li afegim les construccions que omplen els antics descampats de l’autovia de Castelldefels en el seu pas per L’Hospitalet que denoten un pastel d’estil de tipus disneywordia podem assegurar que la trama i l’estil de ciutat barcelonina toca a la seva fi, que l’americanisme no sol ens arriba amb la forma de viure, sinó també amb la seva estètica, ara sol falta que ens arribi la seva ètic

Al meu entendre únicament l’edifici espectacle de les aigües com icona de una nova centralitat a les Glòries i el edifici escultura del Gas a la barceloneta donen qualitat en aquesta nova Barcelona.

Esperem que en el futur es millori.

dimecres, 4 de juny de 2008

SHAKESPEARE & COMPANY


Ayer noche termine la lectura de “Shakespeare and Co” de Sylvia Beach, su autobiografía. La creadora de la librería Shakespeare and Co de París nos recuerda la historia de su famoso bookstore parejo a su vida, desde la creación de la misma en el anyos 1.919, hasta su liberación “manu militari” tras la huida de los Nazis de Paris por parte de Ernest Hemingway, famoso y querido cliente en la preguerra.

Es la historia de una americana unida a una librería-editorial, indisoluble la una de la otra. Mujeres americanas enamoradas de la libertad de París, pero enormemente comprometidas con su país. Mujeres que en primer cuarto de siglo se liberaron, decidieron tener una vida por ellas mismas, mujeres cultas y cultivadas, con espíritu libre, que decidieron vivir tal como a ellas querían y lo hicieron.

Editora del Ulises de Joyce, prohibido en USA y Gran Bretanya, donde se le consideraba un libro de contenido erótico cuando no pornográfico, las ideas francesas basadas en su revolución, frente a un conservadurismo intelectual basado en la peor cara de la ética protestante. Su largo proceso de edición en Francia, su relación con Joyce y su vida inmersa en el mundo intelectual parisino de entreguerras.

Si hasta la fecha me consideraba un entusiasta de la cultura y la historia francesa, la lectura del libro no ha hecho más que aumentar este deseo. No es un libro apasionado ni excesivo, es un libro que sin grandes puestas en escena nos describe una época y unos personajes con total normalidad, tratando a los mismos con la perspectiva de personas reales y normales, no como a mitos ni grandes personalidades.

En la actualidad la “Shakespeare and Co” de Paris sigue abierta, no en la calle Odeón que describe el libro, sino en la rue Buchêrie junto al Sena. Una visita a la misma es siempre una delicia, los jóvenes americanos que viven en ella a modo de hotel-albergue en los destartalados sofás, su cocinita entre estantes repletos de libros, sus sucias alfombras y la calidez del local, entre una librería y un hogar destartalado y con unos horarios raros y anárquicos dentro de la rigidez horaria parisina.

Parece ser que las autoridades francesas la han declarado algo parecido a monumento nacional, local que debe preservarse y protegerse por el interés que el mismo tiene, lo que de seguro evitará que se instale un McDonals, un Starbucks o cualquier otra franquicia que afease la zona.

Recuerdo que al comprar un libro te marcan la primera página con el sello de la librería, forma de personalizar el libro, de poder seguir su historia y el pedigrí del mismo.