dimarts, 30 de desembre del 2008

NAVIDAD


Carcassonne - El canal

Un año más, habiendo traspasado las fechas de reuniones familiares sin acontecimientos destacables y en espera de traspasar el año para dar por medio concluidas las fiestas, ya que la festividad de reyes, llamada también epifanía del señor (denominación con significado desconocido pero no por ello palabra desconocida) donde los Reyes llamados magos entregaron a Jesús el oro, el incienso y la mirra (en este caso también elemento desconocido pero también palabra conocida), es cada vez menos celebrada.

Un año más de cumplir con los preceptos de reunión familiar, en los que desde hace varios años la voluntad personal deja paso a los impuestos valores más o menos soportables de reconocimiento familiar, pero sin ningún tipo de exaltación o de acritud hacia los mismos. El aumento de edad de los pequeños de mi familia hace que ni siquiera “el caga tió” que representaba mis recuerdos navideños tenga ya lugar, el mismo ha desaparecido por un frío intercambio de regalos sin ninguna trascendencia ni futura ni pasada.

Para alguien acostumbrado a vivir solo, estas fechas se convierten en un accidente orográfico que hay que superar. La presión del entorno hace que los que consideramos que la vida es exclusivamente un desarrollo individual y la misma se realiza en un entorno socializado, pero únicamente como lugar de encuentro entre los individuos, no como lugar uniones entre ellos, nos sitúa escandalosamente al margen de la fiebre común de estas fechas. En mi caso lo soporto bien, pero deseo que todo vuelva una vez más a la normalidad, como siempre el paso de estos días es más sencillo y afable que el inicialmente esperado, pero con deseos de que el afán de alegría o tristeza venga dado por las circunstancias personales de cada momento y no por imposición histórica.

Nada resaltable hasta la fecha, nevada moderada, inicio de la lectura de”Londres”, de Henry James, autor de Nueva York que a finales del siglo XIX se traslado a Londres y nos dejo unos fantásticos escritos sobre la entonces capital del mundo. La lectura del mismo y las descripciones de la vida en la ciudad evidencia el espíritu y la vida no difiera excesivamente del Londres actual.

También en estos día ha muerto Huntington, intelectual norteamericano cuyas ideas han sido apropiadas por los neocon norteamericanos y del resto del mundo muy a pesar del autor, que como siempre dijo se consideraba muy alejado de esta ideología hoy día tan en decadencia.

Los días han pasado rápido y tras la comida del domingo volví a Barcelona después de tres días sumamente familiares. Acabar de pasar las fiestas y otro año más para añadir a la lista de navidades.

dissabte, 20 de desembre del 2008

DISSABTE A GIRONA


Grand Central -NYC

Preparat per passar com sigui aquestes festes de Nadal. Sentiments totalment contradictoris apareixen i desapareixen en el meu pensament, en mi s’intercalen tot el que els partidaris i els detractors d’aquestes festes exposen apassionadament. Per una part l’essència consumista i familiar de les festes m’aixopluga totalment i per altra banda les ganes de que aquets dies passin depressa es el que més desitjo. Les despeses supèrflues i antisolidaries, l’obligació de ser feliç per Nadal, els dinars excessius per un que acaba de fer un regim amb resultat positiu i un reguitzell de moltes més coses fa que estiga a desgrat tots aquets dies, però la companyia de la meva família més volguda em fa sentir be.

El cert es que aquestes festes estan basades en la mentida, el cristianisme adopta el solstici d’hivern que es celebrava des de temps immemorial per imposar el naixement de Jesús, naixement que de cap manera qüestiono i que de les ensenyances en vida de Jesucrist m’agradaria ser seguidor fervent, però que son un repte molt difícil i tant sols que intentem imitar quelcom serem sense cap dubte persones bones. Dit això, també tinc que dir que el total allunyament de l’església catòlica actual de les ensenyances de Jesucrist, fa que cada cop estiga més allunyat del que imposa la jerarquia catòlica actual. Que diferent l’església d’avui de l’església del primers cristians, no es pot ni reconèixer a Crist en l’actual jerarquia, aquesta fa tot el contrari que ens va ensenyar Jesús, de fet considero que si Jesús visques avui i fos catòlic apostataria d’una església totalment anticristiana.

Per altra banda aquest matí he estat a Girona, potser l’única ciutat de la península realment europea. El motiu anar a la Fontana d’Or per visitar l’exposició “Orígens de l’avantguarda russa”, una exposició correcta però res del altre mon. Com sempre que vaig a Girona hi vaig amb tren, passats els sotracs de fa uns mesos tinc que dir que actualment el viatge es ràpid i eficient, amb bons trens i força nets, un viatge de poc mes d’una hora però que permet llegir tranquil•lament o gaudir del paisatge. Dono un tomb per la ciutat i en plena Rambla de la Llibertat signo contra les corrides de toros, que sembla ser es vol presentar una iniciativa popular al Parlament per eliminar-les, almenys l’espectacle de la mort i la tortura del pobre animal. Dino com sempre molt be a Casa Marieta a la Plaça de l’Independencia i torno a Barcelona amb tren.

I res, passant el cap de setmana amb tranquil•litat i bons aliments, sense fer res d’especial. Dema sembla ser que al Magazine de La Vanguardia surt un article força interessant que demostra que en Hitler va instigar el Alzamiento nacional de Franco. Els documents han estat trobats en diverses parts d’Europa i demostra la submissió total de Franco i dels caps del exercit espanyol a Adolf Hitler.

dissabte, 13 de desembre del 2008

VIATGE PURISSIMA


Com cada any aprofito el pont de la Puríssima, o si voleu el de la Constitució, per fer el meu sempre esperat viatge a la Catalunya Nord i al Sud de França. Si ja fa molts anys apareixia per Perpinyà únicament per aquestes dades, amb els anys l’estima que tinc per aquestes terres i bon tracte que sempre m’ha dispensat la seva gent, fa que visiti la zona un parell o més cops a l’any. Després de molts anys d’anar al Hotel de France, aquest any he tingut que canviar, l’Hotel ha tancat les seves portes, desprès de uns 150 anys de ser l’Hotel dels catalans del altre cantó com diuen a Perpinyà, aquest ha plegat, les cambres on varen dormir St. Exupéry, Camús, Edith Piaf, Orson Welles, Gala i Dalí, Francesc Macià, Josep Tarradellas i tants d’altres, ja no hostejaran a ningú més, la família Bohigas després de quatre generacions de fer una feina encomiable ha decidit tancar. El edifici es reconvertirà en apartaments de luxe tal com es va fer fa uns anys amb l´Hotel de la Poste, just darrera.


Un foli escrit a ma amb l’inscripció “Fermeture” es l’única informació que hi ha, per dins mirant a través dels vidres tot com sempre, els mateixos expositors amb als fullets turístics de la zona, els mateixos mobles, tot com sempre, tot igual però sense la Maryse i el seu espòs darrera el mostrador. De fet sembla que haguessin sortit per un moment, però no, la fermatura es per sempre, l’hotel familiar, tronat i antiquat no ha pogut aguantar la competència de les cadenes d’Hotels com la Kyriad o la Mercure (Accord) tant propers a ell, sense el seu caliu familiar i amistós, però amb mes comoditats i amb més contemporaneïtat. La propera arribada del TGV des de Barcelona, segons em varen dir apropava totes dues ciutats, però feia que ja no fos tant necessari fer nit a Perpinyà, ja que en tres quarts d’hora un podria tornar a Barcelona i fer-hi nit.

Em sap greu, eren molts anys de estar-hi com a casa, de tenir un tracte fabulós, però tot segueix, els negocis familiars i tradicionals que tan m’agraden van tocant a la seva fi, prefereixo comprar a la botiga de queviures de sota casa que anar a un Carrefour, comprar la roba a un botiguer que fer-ho en uns grans magatzems, però esta clar que el sistema de comerç tradicional va de baixa, que potser es resisteix a morir, però que el seu destí es clar. Aquí a Catalunya tenint unes lleis molt restrictives amb les grans superfícies i amb la llibertat d’horaris aguanten més, a Madrid amb la seva llibertat d’horaris i d’obertura de grans superfícies la botiga de barri es quasi be historia. Es curiós el cas de França, seu de Carrefour i d’altres grans cadenes comercials, no existeix llibertat d’horaris ni d’obertura de grans superfícies i únicament les botigues poden obrir dos diumenges l’any, cosa que fa que les botigues familiars aguantin molt més be que aquí.


Però be, el viatge agradable com sempre, a més de Perpinyà vaig estar a Carcassona on cada cop que hi vaig procuro estar més a la ciutat nova, a baix, que a la Cité, la ciutat anomenada medieval, però que no es més que una reconstrucció feta per Violete Le Duc al segle XIX damunt unes runes i recreant-li unes edificacions en aparença de l’Edat Mitjana, però sol en aparença per fer-hi un lloc turístic i res mes.


Al tornar com sempre paro a dinar a Ceret i visito al meu amic el Brocanter i si s’escau li compro quelcom, però en aquesta ocasió no hi tenia res del meu gust, però la llarga conversa amb ell sempre val la pena. Dino molt be com sempre al Restaurant Al Català i surto del poble d’en Pascal Comelade cap a Barcelona.

Retornant al que deia abans de la fi de les nissagues familiars al comerç, vaig a l’Ateneu i m’informen que al Febrer la família Teixidor deixa el bar de l’Ateneu, en jubilar-se l’Angel, el seu fill en Jordi, tenia inicialment previst continuar la feina, però segons em diu les condicions eren molt diferents a les deu seu pare i decideix no continuar, son uns quaranta anys de ser portat per els Teixidor, essent grans professionals, a mes d’amics de tots els socis, un altre lloc que si estava com a casa, un altre lloc que canvia.

diumenge, 7 de desembre del 2008

FRANCIA-SARKOZY


Libreria Strand-NYC

En otras ocasiones he escrito sobre el Presidente Sarkozy y la Francia sarkotyzada, de los temores y el desasosiego que me causo su abultada victoria. En mi caso, que fuí un entusiasta seguidor del liberal Bayrou de MoDem, pero que como mal menor hubiese preferido a Ségolène Royal frente al omnipresente y prepotente Sarkozy, al ganar este en mi idealizada visión de Francia, esta se desmorono totalmente.
Pero también como escribi hace menos de tres meses mi rechazo radical hacia el personaje estaba bajando en intensidad, el mismo se diluia con cierta aprobación de sus actos coincidiendo con la aparición de la estupenda Carla Bruni. Recuerdo que en honor a Woody Allen, llegue a denominarlo Zelig-Sarkozy, en consonancia con la película del genial director en la que el protagonista iba adquiriendo la personalidad de los personajes cercanos a él, en el que llegaba incluso a adquirir una grotesca y similar apariencia física de esos personajes.
De las iniciales y detestables acciones del nuevo Presidente, como su visita a Libia para liberar a una enfermeras Búlgaras a cambio de una Central Nuclear; a la liberación de los miembros de una ONG que secuestraba niños del Chad para entregarlos a familias acomodadas francesas; a la aparente sumisión de Francia a Bush; y a todos los actos que parecia que Francia pasaba a ser un pais de segundo nivel, en lugar de la Francia de siempre liberal, progresista y culta.
Pero en eso llegó Carla Bruni y en poco tiempo la influencia de esta seguidora y votante declarada de Ségolène Royal produjo un milagro, Francia volvía a ser la de siempre, la abanderada de las libertades, relanza de nuevo la idea de Europa, y como no, se postula como único lider de la misma, un lider en teoria de derechas pero que sigue ideas de la izquierda más liberal. Abanderado de la reforma del sitema capitalista (el sistema francés), apoyo decidido y sin fisuras al Dalai-lama frente a las protestas chinas y la proposición a la ONU para la despenalización mundial de la homosexualidad (circunstancia rechazada por el Vaticano que con su oposición a la misma aprueba la pena de muerte a los homosexuales en muchos paises, hecho del que no me cabe ninguna duda de que de existir Jesucristo en la actualidad seguro que apostataria del catolicismo) y otras muchas más acciones encaminadas hacia el progresismo más liberal.
En un futuro muy próximo es de esperar que un tandem Obama-Sarkozy y apoyado por el cada vez menos fiable (en relación a los catalanes) Zapatero, cambién la tétrica dirección que estaba llevando el mundo de la mano de los neocon.
Soy optimista y tengo esperanzas, pero en época de crisis y no solo de económica, un poco de humanismo social no nos viene mal.
El próximo martes efectuo una de mis visitas periódicas por la Catalunya Nord y el sur de Francia, pasado el susto del inicio sarkozyniano mi patria de corazon vuelve a ser la de siempre y de buen seguro que bien vale una nueva visita.