dilluns, 28 de desembre del 2009

NADAL


Montpeller

Passat Nadal i Sant Esteve, la meitat de les festes ja son historia. Ara sol resta acabar de passar cap d’any i fins l’any vinent. Fa anys no m’hagués cregut que desitjaria tant que les festes de Nadal acabessin tant prest, però el cert es que cada cop em desagraden mes. No es per temes familiars, que no tinc res en contra ja que les relacions amb la família son bones. El problema son les festes en si, el tenir que aguantar una hipocresia superlativa, tant a la feina amb la copa que l’empresa ens convida per Nadal, con a nivell d’amistat o de carrer, on em de felicitar el Nadal a tothom sense saber perquè. Desprès de gastar quantitats desmesurades en comprar regals a la meva família i rebre per altre canto regals que per motu propi no hagués comprat, em trobo que la paga nadalenca ha quedat mig buida i que una de les poques ocasions que tinc per estalviar per fer quelcom interessant no ha estat possible.

Be, sigui com sigui ja torno a ser a Barcelona a procurar fer la vida de sempre, en espera que passi el cap d’any i tornar a la mes estricta normalitat.

Uns dies amb pluja, que en lo possible ens allunyaran de la sequera el proper estiu. Un any nou que es a punt d’arribar i del que no tinc cap tipus de projecte per fer, únicament el anar fent i el anar passant.

Barcelona mig buida com cada any per aquestes dades, únicament el centre de la ciutat mes ple que mai (com cada any) de gent que es gasta els crèdit de la Targeta de Credit per aconseguir passar els propers mesos en situacions incomodes i difícils, fins que al estiu poder estar ja recuperat per fer el mateix procés de despesa per finançar-se les vacances d’estiu.

diumenge, 13 de desembre del 2009

MIDI FRANCES


Vista des de Grand Hotel du Midi
De sempre que en mi he sentit un desig vers França, un voler ser-hi i estar-hi, el passar-hi el major temps possible, el comprar en les seves botigues, menjar en els seus restaurants i el de conèixer els seus habitants. Aixir sempre que puc que hi faig un salt i si no es en avio agafo el meu cotxe i cap al sud de França. Com els darrers anys, la setmana del pont de l’ Inmaculada la faig servir per donar un tomb per Perpinyà i alguna altra ciutat de la França del migdia, que bonic anomenar al sud el migdia, davant la citació d’un punt cardinal no precisament positiu, l’anomenar el mateix lloc amb la poètica i lluminosa paraula de migdia. Així que el dilluns de bon mati agafo el cotxe i cap a Montpeller, allí m’hostatjo al Grand Hotel du Midi, nom pompós que en el seu temps devia de ser el súmmum de la ciutat i que avui si be es molt correcte i còmode ha estat superat per d’altres hotels de la ciutat, quero que la seva situació davant de la Comedie el fa ser l’acompanyant ideal de les nits d’òpera. Una ciutat com Montpeller amb 200 o 300 mil ànimes acull una temporada estable d’Òpera, cosa impensable si mirem mes cap al migdia en ciutats de la seva dimensió, en que mes que una utopia seria un autèntic miracle. A part de fer meravellosos passejos per la ciutat visito l’exposició de Jean Raoux al Museu Fabre, on per sort no afecta la vaga que fan els empleats dels museus nacionals francesos, em diuen que el Fabre no es un d’ells i que depèn d’un consorci amb la ciutat, l’aglomeració i la regió, a més de la sempre benvolguda ajuda del Estat.

Parlant amb un montpellerí em comenta lo bruta que es la seva ciutat, el cert es que al sentir això em quedo mig trasbalsat ja que el lloc mes brut que he vist a Barcelona seria el mes net sense cap dubte. El que si que he trobat es una major invasió de romanesos pidolaires des de la meva darrera estada farà un parell d’anys, acostats al costat dels caixers automàtics que a les frances estan al exterior i que en el mes petit descuit un parell o tres de crios et foten els bitllets que et dona el caixer.

Com sempre compro algun llibre a la llibreria Sauramps al anomenat triangle montpellerí i un parell de litografies a la zona dels antiquaris i m’acomiado de la ciutat anant mes cap al midi, a Perpinyà la catalana. M’hostatjo al Bulevard Wilson, prop on havia l’Hotel de France, que per cert en passar-hi per davant hi vaig veure gent desconeguda al seu interior i un camió de mudances al carrer, imagino que traurien els antics mobles abans de fer la reconversió en moderns apartaments . Bon detall de posar en un carrer el nom del que suposo deu de ser Thomas Woodrow Wilson, president americà que va signar l’armistici a França desprès de la Primera Guerra Mundial. A Barcelona hi ha la Plaça Kennedy a la part de dalt de Balmes, però que no va tenir cap relació amb Barcelona, en un futur es pot dedicar quelcom a Obama que si que ha tingut relació i sembla ser que en tindrà encara mes.

Vista des de Hotel Kiriad
A Perpinyà la visita de rigor a Acentmetresducentredumonde, un centre d’art contemporani força interessant, les visites de rigor i sopar les ostres de rigor on havien els cinemes Castellet (encara hi son però ja no s’entren per la plaça, ara ocupada per el Restaurant). Compro els regals de Nadal a la Maison Quinta i torno encara mes cap al migdia, però parant abans a Ceret. Hi fan una exposició de Pascal Comelade, tinc uns decepció, em pensava quelcom mes, amb musica i mes cuadres, es el que hi ha, dino malament i cap a Barcelona.

En arribar vec que m’he perdut la presentació del llibre d’Isabel Nuñez a La Central “Algunos hombre ... y otras mujeres”, en Francis Black un blocaire que segueixo em notifica la presentació. Vaig al bloc de la Isabel Nuñez per veure com va anar, m’alegro del èxit, hi te penjats la presentació d’Isabel Vilallonga i Antoni Clapes, un luxe de presentadors per un llibre de luxe.

El viatge a França a conclòs, ja no es la França d’abans en la veia un país de llibertat, però davant certes actituds zafies i del mal gust que imperen per aquí sempre va be respirar l’aire francès.

diumenge, 29 de novembre del 2009

NOVEMBRE 29



Fa dies que a la feina vaig una mica de bòlit, les pantalles de videoconferència han fet per una part que em puga estalviar molts viatges i moltes estones perdudes al aeroport, però per altre canto amb la facilitat que dona el fer la videoconferència fa que quasi be cada dia hi passi un promig de dues hores fent reunions a llarga distancia. Per això, el tenir que passar el divendres a les sales de reunions d’una multinacional de la consultoria amb d’altra gent, es un petit revulsiu per escapar de la monotonia del treball diari.

La reunió era de tot el mati i acabava amb un dinar a peu dret cap a les dues, deixant que els que havien vingut de Madrid poguessin sortir corrents a cercar el vol de tornada i els de Barcelona poguéssim arribar un divendres molt d’hora a casa i començar el cap de setmana.

La reunió va anar força be, era liderada per un alt executiu d’una de les anomenades Big four i va ser mes distreta del que pogués pensar. El cert es que mirant a les altres persones que eren reunides vaig poder veure que era potser el mes vell de tots (potser empatat amb un parell més), tenint 51 anys ja era el mes gran de la reunió i a més la majoria amb un nivell professional mes elevat que el meu, cosa que no em molesta en absolut, al contrari, que em permet tenir un existència mes relaxada. També al fer el dinar posterior a la reunió vaig poder comprovar que era l’únic em prendre vi, la resta en tenia prou amb l’aigua i fins hi tot vaig veure que s’obria alguna llauna de Coca Cola, situació que em va fer confirmar que per be o per malament soc d’una generació superada. El fet de veure Coca Cola als menjars o el portar-se el menjar de casa per prendre’l a la feina, en lloc d’anar a menjar a fora son coses que xoquen a la gent de la meva edat i que em estat educats en col•legis que abans es solien dir “de pago”, que eren pràcticament els que et podien dur a la Universitat. Les noves generacions en aquest sentit son molt mes obertes, potser siguin mes competitives i agressives que la meva, circumstancia que els ha dut a dependre d’ells mateixos per guanyar-se la vida en lloc de tenir un futur en funció de qui fossin els seus pares o el cognom que portessin, son menys classistes, no donen importància a si un es del que es deia bona família i a ser de la classe benestant de fa unes quantes generacions. De fet, la majoria dels executius que estan triomfant son fills de l’emigració que va rebre Catalunya als anys 60, gent acostumada a guanyar-se la vida, en lloc de tenir una existència força còmoda dels que com jo som de famílies mes o menys acomodades. Fa anys al començament de la meva vida professional, fins hi tot vaig poder comprovar certa rancúnia en algun company de feina amb pares vinguts d’altres terres i amb molts anys de treball, davant la meva tardana incorporació al mon laboral desprès d’haver passat una vida universitària despreocupada i plaentera.

Per el que estic comprovant, l’ascensor social funciona força be i en pocs anys els fills dels emigrants d’avui estaran per damunt nostre al haver-se guanyat la feina i estar acostumats al treball dur, cosa que aquí ja no tenim.

Aquest mati ja superades les cavil•lacions de la meva educació gastronòmica davant la de les noves generacions, he anat al Museu Picasso a veure l’exposició de Imatges secretes de Picasso i l’estampa eròtica japonesa, es fascinant l’influencia dels gravats eròtics i pornogràfics del Japó en tota l’obra de Picasso. En sortir-hi un tomb per Santa Llúcia davant la catedral, un cafè al Ateneu i cap a casa a dinar.

A començat a ploure, ja ho trobava a faltar, el canvi climàtic ens esta afectant molt, la primavera i la tardor han deixat d’existir i l’aigua del cel cada cop es mes difícil de veure. Posaré musica i continuaré llegint el llibre d’Isabel Nuñez “Algunos hombres .... y otras mujeres”, una sèrie de relats de la vida que os recomano que llegiu.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

LA SANTA SEU


American Hotel d'Amsterdam

Tot es susceptible d’empitjorar, es una de les deduccions que podem treure de la Llei i els Corol•laris de Murphy. Si els darrers papes de l’església catòlica s’han radicalitzar i dretitzat fins a nivells que creiem ja no es podien superar, ara no en tenen prou amb això, a més es dediquen a incorporar en el seu si els elements mes reaccionaris d’altres confessions cristianes.

L’altre dia sortia a la premsa que el Vaticà acceptava en el seu sí al elements mes reaccionaris de l’església d’Anglaterra. Els pastors anglicans contrari a l’ordenació de les dones, al matrimoni homosexual i els que estan contra que un bisbe pugui ser gai, han estat acollits per l’església catòlica en una formula semblant a la prelatura personal. L’obligació del celibat que s’arrastra des de el concili Laterà II de 1.139 (tret d’alguna dispesa feta per Pau VI) deixa una porta oberta per els sacerdots anglicans que es passin a l’obediència del Papa de Roma. Situació curiosa, que permetrà el matrimoni i el tenir fills a uns fidels sacerdots nouvinguts i el mateix es prohibirà als sacerdots de sempre, amb el que qualsevol capella catòlic que vulgui tenir dona i fills solament li caldrà passar una temporada per l’església anglicana i desprès tornar al catolicisme.

Tret d’aquest detall, es molt trist per els que som catòlics batejats, encara que després i precisament per aquest camins que ens porten els darrers papes, em deixat de creure en ells. La radicalització i l’apartament de l’església catòlica de les ensenyances de Jesús, el deixar de banda. La prohibició per part de l’església de la Teologia del alliberament que planteja com es pot ser cristià en un continent oprimit. ¿Cóm aconseguir que la fe no sigui alienant sinó alliberadora?. El tancar la boca a Leonard Boff i el ningunejar a Ignacio Ellacuria, assassinat precisament sota la benedicció dels elements civils mes d’acord a l’actual deriva vaticana.

La tornada de la missa tridentina en llatí, suprimida per el Concili Vaticà II; l’aixecament de l’excomunicació dels lefevristes, entre ells al arquebisbe nazi; i l’ocupació de la cúria vaticana per els cardenals mes dretans e intolerants. Una tornada als pitjors moments del segle XIX, on els odis contra els jueus, els demòcrates i la llibertat era el segell de l’església. Es la talibanització del catolicisme, cada cop existeixen mes similituds entre el que prediquen els capitostos catòlics del que prediquen els iman musulmans mes radicals. Una església que si be creix en importància al Africa subsahariana on “han passat de 1,9 milions de catòlics al 1900 als 165 milions d’ara. Els seminaris estan plens i les misses també. Això no diu molt de la qualitat de la fe, però numèricament, el catolicisme viu un boom” John L. Allien Biograf de Benet XVI. Per contra, a Europa l’assistència a l’església es redueix, els seminaris es mores i l’influencia publica es nul•la. Es com una copia del procés empleat per l’ islamisme mes radical per aconseguir fidels, es anar a la radicalització de les persones mes depauperades del mon, no importa que es perdin els fidels amb major nivell cultural i social, es tracta d’anar al lumpen mundial, la gent mes manipulable. Molta gent a l’Africa subsahariana, però a Sudamerica al haver germinat la Teologia de l’alliberament, força esglésies protestants s’estenen per tot el continent, minvant a l’església catòlica, en mans del Opus i el Legionaris de Crist. A Europa no cal dir, l’altre dia un sacerdot conegut meu, no precisament seguidor de la Teologia de l’alliberament i de ideologia dretana em comentava que els capellans en general discrepen del camí que esta duent el catolicisme, l’equilibri entre dreta esquerra s’ha trencat i l’esbiaijament cap al extremisme fa por.

De fet els anglicans estan contents per haver-se tret de sobre als elements mes carques de la seva església. Crec que el 95% de la gent d’aquí (tret dels ultramachistes) creuen que la dona esta igual de capacitada que l’home per proclamar la paraula de Deu, cosa que no creu el Vaticà. Un percentatge menor, per una majoria, creu que un homosexual també pot proclamar la paraula de Deu i que tothom te dret a ser feliç, amb això i si les coses no canvien, a llarg termini l’església catòlica o te magre si no canvia. Si molts anglicans es passen al catolicisme, molts catòlics es podran passar a un església que vagi mes d’acord amb el temps actual.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

GENT BONA


Narbona

Hi ha gent que quant es mor es sol dir d’ella que era una bona persona o un bon home, d’altres, els que menys es diu d’ells que era un home bo, remarcant l’esperit d’ajuda cap als altres i una vida destinada a fer el be als qui els envolten. Tot això em ve al recordar al que va ser Bisbe de la Seu, en Joan Marti Alanís, un home bo. A mossèn Marti el vaig conèixer l’any 1969, quant jo era un marrec i ell era el Director del col•legi on vaig anar internat a Tarragona. En aquell temps, els alumnes interns sortíem tots divendres tarda per anar a casa dels pares i solíem tornat el dilluns, la majoria eren nens de pobles propers a Tarragona tret d’uns quants que érem de les terres de Lleida i en aquell temps el transport de Tarragona a Lleida i desprès cap al poble era complicat, per el que solia anar a casa cada dues setmanes en lloc de cada cap de setmana. Els caps de setmana que em quedava al col•legi, en mossèn Martí ens portava a dinar a casa de la seva mare i desprès a fer excursions, els pocs nens que estaven el cap de setmana al col•legi de Tarragona ( de Lleida com jo, algun sud-americà i algun altre) gaudíem del mestratge de mossèn Martí i de la bondat de la seva mare. Un home just, bo, dialogant i demòcrata, un director que ens va posar dins l’horari escolar classes de català (mig d’amagat) en una època de franquisme dur, que ens abolir les formacions en fileres militars abans d’entrar a classe, un capella que com podia intentava ensenyar amb llum dins de la tenebrosa foscor del franquisme.

Recordo que al ser nomenat Bisbe de la Seu i copríncep d’Andorra el primer que li vaig preguntar es quin cotxe tenia, em contestar que un Seat 1500 (el mateix que el meu pare) i vaig pensar que potser ser Bisbe i copríncep no era tant important.
Mossèn (encara que era arquebisbe) Marti, es un dels eclesiàstics que fan honor al nom i donen prestigi a l’església, gent bona que serveix als feligresos i no es serveix d’ells. Un altra membre de l’església que enalteix la vida eclesial es Na Teresa Forcades, monja benedictina de Sant Benet de Montserrat, persona bona i molt preparada, metge amb estudis a Catalunya, USA i Alemanya, que fa uns dies penjar un vídeo a Internet per informar-nos de la inutilitat de la vacuna contra la Grip A. Aquesta humil i intel•ligent monja ha estat en el punt de mira de les organitzacions cristianes mes ultradretanes, antidemocràtiques i fatxes, les que van mes en contra del que ens ensenyar Jesús, al voler tancar-li la boca per opinar amb un ferm criteri teològic i situar-se totalment a favor de la píndola de l’endemà i de la comprensió del avortament.

Per altre canto, aquets dies, ames de continuar amb el cas gürtel per el tort i el dret i confirmar que com tot en la vida sempre se les carrega el mes ruc, o el que menys culpa te, cas de Ricardo Costa, un personatge que per el seu aspecte de pijo carallot, es un blanc fàcil per carregar-se tot i deixar estar als verdaders implicats en la trama.

També em vist que el mal govern no existeix sol aquí, a França el fill del President Sarkozy, un altre pijo carallot de 23 anys i que en 5 anys únicament ha aprovat un curs de dret, estudiant el segon i amb escàndols d’accidents de moto i fuga posterior, el de fer-se jueu per casar-se amb una rica hereva jueva i d’altres frivolitats ha estat nomenat per dirigir La Défense, el barri financer mes important d’Europa, el seu “curriculum vitae”, ser fill del President de França.

Sort que l’Obama encara no m’ha defraudat, esperem que el Premi Nobel donat per bones intencions acabi encertant amb la fita de les mateixes.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

EL NOBEL PER OBAMA


Placa de Carrer de Perpinya

Soc obamista declarat i fidel, si fa un any vaig anar a NYC per les eleccions USA i vaig passar una nit de victòria memorable en tots els sentits, l’altre dia amb la concessió del Premi Nobel de Pau em va deixar estranyat. Si be crec que de bones intencions i de ganes de fer be les coses l’administració Obama en te moltes , per el moment no s’ha arribat a bon terme en res, encara estem a començaments del camí. La declaració de retirada d’Irak, que encara no es efectiva; el tancament de Guantanamo, que encara no esta tancat; l’assistència sanitària per tothom, encara no esta aprovada. En el que si que es nota es en un canvi en el desig de diàleg amb el mon, en lloc de basar-ho tot amb les armes.
Entenc que aquest premi reforça a Obama i sense cap dubte l’ajudarà a tirar endavant amb els canvis que es va comprometre en la seva campanya electoral. Mes que premiar a Obama es te que suposar que els cinc noruecs del comitè varen donar una bufetada a la política violenta i d’afront als drets humans que l’administració Bush i els seus lacais repartits per el mon varen fer fins aleshores.
El comitè que li va donar el Premi ha dit clarament que li dona per el que ha fet, no per el que vol fer. Això fa suposar que ha premiat el canvi de rumb que ha portat la seva administració, clarament visible arreu del mon. Que la primera potencia mundial i única amb poderio militar d’abast mundial estengui la ma a la resta de països es un bon sintoma, implica que les relacions mundials canviaran, ja no es ordenar a la resta que facin això o allò, es parlar-ne. La foto de les Açores amb Bush i els seus “mindundis” ja no sortirà mes.
Aquest premi i sembla mentida, li ha portat algunes critiques a USA, els representants mes ultradretans del Partit Republicà l’ataquen fortament adduint que el cap de l’exèrcit USA no pot ser pacifista. Que els americans estan per lluitar i per imposar-se com, quant i on vulguin. No es una critica de tots els republicans USA, molts comencen a tenir por de la deriva que porta el seu partit escora’ns-en tant a l’extrema dreta racista i violenta. L’elecció de la Pallin per anar de vicepresidenta a les eleccions va ser un desencert total, el partit es va allunyar de la gent que a Europa considerem normal. Tot el que ha anat sortint d’aquesta ex. governadora d’Alaska, les seves misèries familiars, la hipocresia i la falsa moral esta portant al Partit Republicà cap a la marginalitat. Això fa que es comencin a moure’s tots els elements moderats, ja que continuant així pot estar 40 anys a l’oposició, ser un partit de vells i de sudistes racistes i incultes, ja que la gent jove, els no blancs i gent amb estudis els ha abandonat.
Per aquí ens va esclatar el cas Millet, anomenat “cas bitllet”, el desviament de milions i milions donats per patrocinadors privats per el Palau de la Musica que anaven a la butxaca d’aquest ex-senyor. A Valencia i Madrid el cas “gürtel” (corretja en alemany), on la concesio de treballs a unes empreses portava unes comissions i un regals a membres del PP que els hi concedien. El cas esquitxa de ple a la família Aznar, el seu gendre Alejandro Tarik Agag esta totalment pringat. Es un cas que cada cop es mes cutre i caspós, “el bigotes” un xoriço nebot del Pajares, el Correa (el Jefe) que es feia anomenar “Don Vito”, el President de la Generalitat Valenciana “Paquito el curita”, un pijo amb pinta de carallot en Ricardo Costa, la Esperanza Aguirre “la Presidenta”, .... uns personatges de Esteso-Pajares (fins hi tot hi tenen familiars) amb putes, orgies cutres, nouriquisme i horterisme.

diumenge, 27 de setembre del 2009

COGNOMS



Fa anys em vaig comprar un llibre anomenat “Miscelanea Original de Schott”, on si explica tot tipus de curiositats. El mateix esta preferentment esbiaixat cap a les coses de la Gran Bretanya, però a la resta del mon també es fa força interessant, des de les mides de l’Estàtua de la Llibertat, l’etiqueta social a Washington i curiositats diverses com el calendari imposat per la Revolució francesa que va durar encara no 14 anys i que d’haver estat en vigor avui dia seriem al Quintidi de Verema de l’any 217.

A remolc d’aquest llibret, l’Editorial Empúries va treure un parell de llibrets amb el mateix format que el de Schott i signats per un anomenada Família Fernández, en el que les curiositats tracten de temes catalans, com des de els ingredients de la salsa dels calçots, les 34 ciutats anomenades Barcelona al mon, els tipus de barretina i el nom dels entrenadors del Barça, entre d’altres.

La distreta lectura i relectura d’aquets llibrets ha fet que si des de sempre hagi estat una persona amb curiositat, ara encara intenti aprofundir mes en les coses. L’ajuda del Google de ben cert que ajuda molt, però aquets llibrets els tinc sempre a ma.

Una de les curiositats que he trobat interessant i he cercat durant uns dies es la referent als cognoms i en concret als que volen dir “fill de”. Existeixen una sèrie de cognoms d’origen castellà que volen dir que el que el duia era “fill de” com Martínez, Rodríguez, Fernández, Hernández, Lopez, Pérez, Ramírez, González, Sánchez, Núñez i d’altres acabats en –ez que volen dir fill de Martin, Rodrigo, Fernán, Hernan, Lope, ... Continuant amb les investigacions trobo que en cognoms d’origen català no existeix aquesta figura, però en els cognoms anglesos si i que son els cognoms que acaben amb –son com Jackson, Johnson, Thomson, Branson, Parkinson, Richardson, Donalson, ... que son els fills d’en Jack, d’en John, .... En suec passa quelcom semblant, però amb acabament amb –sson com el darrerament tan famós Larsson, i els de Gustafsson, Petersson, Nilsson, Olsson, Eriksson,.... Els sempre tant originals francesos en lloc de cololcar una silaba al darrera del nom la col•loquen al davant i es la de-, com Delapierre, Delanoë, Deschamps, Decaussin, Decoud o Decroix. Els rusos son encara mes complerts al colocar mes a mes el de si es fil o filla de, com Kournikov/ Kournikova o el Romanov/ Romanova, o el nom curiós que la dona del antic President Rus i actual Primer Ministre, però el que mana mes segons diuen, es la Putina, dona del Putin. En Itàlia o Alemanya no he trobat res, però crec que no existeix aquesta figura.

També com curiositat es que Espanya es dels pocs països que es porten els cognoms del pare i de la mare, a GB, USA, França o Itàlia sol es porta el del pare i la mare perd el seu cognom al casar-se, però que per sort cada cop mes les dones no volen perdre el seu cognom i fer servir el del marit, cosa semblant al que passava fa anys aquí que les dones casades se les anomenava Sra. de... (cognom del marit) amb el que amb l’època de Franco semblava que la dona fos propietat del seu marit, com Senyora de Pérez o el Coche de Pérez, un posseïu, avui sortosament eliminat.

També fa anys a Castella i a Itàlia als nens nascuts en orfenat se’ls hi posava Expósito a Castella o Esposito a Itàlia, a Catalunya es solia posar el nom del Rector o el del Sant del dia (molt cognoms com Ramon, Jaume,...), també algun nom de poble. A França sempre tant originals portaven noms originals com el del llibre d’Història que es tic llegint ara “Una tragèdia francesa” de Tzvetan Todorov en el que un col•laboracionista i nazi francès i personatge real es diu Silvestre Bout de l’An (Silvestre Fi d’Any) deixat en un orfenat el darrer dia del any, Sant Silvestre).

Com a curiositat de cognoms amb orígens especials son els que a Mallorca s’anomenen xuetes i son els 15 famosos: Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls. Passa el temps però encara entre les famílies mallorquines tenen un cert rebuig vers aquets cognoms i afixo que molts eclesiàstics duen aquets cognoms i mes d’un arribar a Bisbe.

Per acabar dir que el cognom mes usual a Europa i estes per tots els països es el de Martin

divendres, 25 de setembre del 2009

TRANSFUGUISME



La passada setmana els diaris anàvem plens del acte de transfuguisme polític que ha fet canviar l’Ajuntament de Benidorm. De ser un ajuntament regit per el PP amb majoria absoluta, i desprès de retirar un regidor del PP la confiança al alcalde conservador de la ciutat, aquesta majoria ha passat al PSOE. La majoria socialista ha implicat el canvi del partit de govern, del PP al PSOE.

Tal com esta implantada la llei electoral a Espanya, queda clar que la propietat del escó correspon al partit. No estem en un país amb llistes obertes on cadascú elegeix els diputats, les llistes son inamovibles i es vota per una llista, independentment de la gent que hi formi part. Podríem discutir si es el millor sistema, ja que en aquest cas els representants únicament estan per confirmar el que el partit acorda. De fet el que es fa es treure cap iniciativa als diputats o regidors, fent-los amanuenses estrictes del suprem saber del partit. Potser un sistema amb llistes obertes fos mes correcte, però si amb el sistema mes simple que tenim ara l’abstenció esta entre el 30 i el 40%, al complicar les votacions l’abstenció es podria doblar. Als USA es vota a la persona en lloc del partit i es força normal que els Senadors o els Congressistes votin contra el seu partit. A Espanya donada l’idiosincràsia dels seua habitants, si no existís un control fort els representants populars es vendrien tots al millor postor, sortirien les lleis amb el suport dels lobys que paguessin mes.

En el cas del transfuguisme podem dir que ens trobem davant d’un acte de pirateria, d’espoliar la voluntat popular. No cap dir que el govern incompleix el seu programa electoral, cas de que així sigui tenim les properes eleccions per treure’l, però sempre amb la voluntat popular que únicament es pot donar per eleccions lliures, no per acords sota ma i subvertint la voluntat popular.

Tampoc els plors del PP es tenen que tenir en compte, podem dir que el PSOE torna la pilota en el acte de transfuguisme, el Sr. Eduardo Zaplana del PP fou nomenat alcalde de la ciutat l’any 1.991 precisament gracies a una trànsfuga del PSOE, exactament fent el mateix que recriminen ara al PSOE i aquest mateix any el PP s’ha fet mitjançant el transfuguisme amb els ajuntaments de Denia, Calpe i La Vila Joiosa, totes aquestes poblacions al tocar de Benidorm.

L’anomena’t Pacte antitransfuguisme no serveix absolutament per res, ni els uns ni els altres tenen cap intenció de complir-lo, per moltes signatures que posin al document, si creuen que poden esgarrapar una mica de poder al adversari, que ningú en tingui cap dubte que incompliran el pacte, la paraula d’un polític espanyol no val absolutament per res, al davant de tot sempre hi ha els interessos del moment.

A nivell superior al dels ajuntaments l’any 2.003 la Sra.Esperanza Aguirre, l’actual Presidenta de la Comunitat de Madrid es va imposar al socialista Simancas gracies als transfugues Tamayo i Sáez, que no votaren per el seu candidat i així donaren la presidència a la Sra. Aguirre. Poc després es descobrir que el Sr. Tamayo va fer prop de 50 trucades al mòbil del Sr. Ricardo Romero de Tejada, secretari general del PP a Madrid en aquell temps i que posteriorment se li descobriren irregularitats de tot tipus.

No obstant, el transfuguisme que donar la Presidència de la Comunidad de Madrid al PP podem dir que era la vendetta dels mateixos fets que l’any 1.989 donaren la presidencia al socialista Leguina gracies als dos transfugues Srs.Ortiz i Nicolas Piñeiro.

Els politics son el reflex del Estat que representen i aquí en tenim per donar i per vendre, si serveix de consol podem dir que per arreu passen coses similars i en algún lloc de pitjors. Ja ho diu en Berlusca “tots els italians es volen ser com jo” i en el fons deu de tenir rao.

divendres, 18 de setembre del 2009

AMSTERDAM



Rijksmuseum en obres i uns dels elefants artístics que s'esposen per tota la ciutat com aquí varen ser les vaques en el seu dia

Un cop passat el tediós mes de ferragost, el setembre es presenta amb una climatologia mes benigna i les possibilitat d’anar de viatge amb mes tranquil•litat. El fet de que la crisi econòmica retalli els anomenats viatges de negocis al substituir el gran dispendi econòmic en avions, menjars pantagruèlics i hostalatges en hotels de luxe, per una modesta però efectiva (o inefectiva) videoconferència, implica que la possibilitat de trobar vols d’avió i bons hotels a un preu raonable i amb pocs dies d’anticipació sigui alta. Així es com he decidit fer uns dies de festa i aprofitar per fer un viatge.

Tenia en cartera el passar uns dies a Lisboa o a Amsterdam, inicialment m’inclinava per Lisboa, però a la fi em vaig decidir per Amsterdam, el record d’un amor mes que res platònic amb una noia holandesa de quant era adolescent (fa un 35 anys) i passava gran part del estiu a la platja i el bon record que tinc dels holandesos que he conegut o que conec, m’inclina cap al país del nord. No es que tingui mal record dels portuguesos o em porta malament amb ells, senzillament el cert es que no en conec a cap. Així que un parell de dies abans de sortir, em trec per Internet els bitllets d’avió i reservo l’hotel a Amsterdam.

Malauradament, just el dia abans de sortir tinc un atac de gota, l’àcid úric ataca el meu dit gros del peu esquerra, el fer un pas es converteix en un patiment, sort que tinc Alopurinol Normon i em prenc la dosi màxima, sis pastilles en un dia. L’endemà al mati em fa força mal el peu però encara puc caminar, com un coix amb el dit inflat però camino.

L’avió surt a les 6,15 del matí de Barcelona i en un parell d’hores em planto a Amsterdam, de fet l’horari de sortida fa que es dormi poc aquella nit, però al arribar a primera hora a destí, fa que es pugui aprofitar tot el dia. El vol plàcid, dormin la meitat del temps i l’arribada a Schiphol a l’hora indicada, i al no facturar l’equipatge fa que estalvií temps i surti del aeroport abans. Vaig als lavabos i cosa curiosa no hi ha miralls, em puc netejar les mans però sense veurem la cara, no se si la inexistència dels miralls es per una bona causa o be obeeix a un altra finalitat de tipus intern holandes, el cas es que no recordo altres serveis públic amb aquesta característica.

Feia 25 anys que havia estat a Amsterdam i en aquella ocasió vaig agafar el tren cap el centre de la ciutat, així que faig el mateix. Ara tot esta automatitzat, maquines expenedores de bitllets però no hi ha ningú que en vengui manualment; a mes, les maquines son complicades i es te que posar uns codics que desconec, així que observo altra gent que compra els bitllets, el codi d’Amsterdam es el 1000 i es piquen tres botons mes, faig el mateix en un altra maquina i em surt a pagar 4,30€, poso les monedes i em surt el bitllet, pocs minuts desprès ja estic assegut al tren.
En arribar a Amsterdam vaig a peu cap al hotel, tinc uns 20 o 25 minuts a peu, però com es molt d’hora i la maleta de rodetes no molesta gens faig el primer passeig per la ciutat, comencen a obrir les botigues, em xoca la quantitat de botigues de souvenirs que hi ha, el centre de la ciutat, es un versió nòrdica de les Rambles, esclops pintats de totes mides, la ceràmica blava de Delft, objectes de tipus eròtic, tot el que un visitant forani pot comprar de record.

Al hotel tinc la cambra preparada i no em tinc que esperar a les 15 hores, cosa que vol dir que l’hotel no es ple, que l’habitació 143 va estar buida la nit abans. L’hotel es realment bonic, l’American Hotel, un fantàstic edifici de 1.904, d’Art Noveau holandes, una joia arquitectònica, tant per fora com per dins. El barri del hotel de lo milloret d’Amsterdam, just al mig de la zona de teatres al nord, restaurants al nord-est, la zona de tendes fashion al sud i la de galeries i antiquaris al est, als sud-est el Rijksmuseum i el Van Gogh.



Sala American Hotel

En aquets 25 anys des de l’altre cop de la meva visita en xoca el canvi de tipus restaurants, si abans els d’origen indonesi eren majoria, actualment els argentins i uruguayos imperen, la carn s’imposa a les especies d’orient. També existeixen les pizzeries italianes, algun grec i es nota que els japonesos van entrant amb força, just com aquí a Barcelona. Si un busca be pot trobar-ne de restaurants holandesos, es difícil però existeixen, de fet son als que vaig menjar sempre.

A més del Rijksmuseum i el Van Gogh, on per cert el primer es en obres i únicament es obert una petita part i el segon sembla el metro en hora punta, vaig visitar el Hermitage Amsterdam. El famós museu de Sant Petersburg, seguint la moda del Guggenheim de NYC a Bilbao, Venècia i Salzburg; el Louvre a Dubai i d’altres grans museus ha obert sucursal a Amsterdam, on ocupa un fantàstic edifici molt ben restaurat al costat del riu Amstel i que dedica a programar grans exposicions (no te col•lecció pròpia). En arribar al Hermitage vec que no hi ha aglomeracions, amb el que continuo caminant observant les barques casa amarrades al riu i al girar cua deu minuts mes tard per tornar cap al museu i entra-hi, veig cents (si cents) de jubilats holandesos, tots amb la seva cabellera blanca nuclear que entren al museu. No se d’on van sortir, ja que no havia cap autocar, però estaven tots allí, fent uns 150 metres de cua. Segueixo passejant fins a un mercat tipus encants, on faig temps per tornar al museu. Un cop puc entrar al Hermitage, la mateixa sensació que al Van Gogh, la del metro en hora punta, veig com puc l’exposició “At de Russian Court” i vaig a dinar.

També visito, com no, el barri vermell, el de les putes als aparadors. El cert es que absolutament totes les anomenades meretrius que es visualitzen darrera els vidres son sud-americanes i molt lletges. Es curiós que en el carrer principal dels famosos aparadors, absolutament totes les cases son prostíbuls, tret d’una, just al mig, que es una guarderia de pàrvuls. Aquí, un fet així horroritzaria a la gent, allí amb la tolerància i l’esperit liberal de la gent, fa que és consideri normal. De fet aquest carrer principal dels aparadors de putes, esta net i polit i amb una sensació de seguretat que ja voldríem tenir a Barcelona.

País tolerant i liberal, però amb un sentit cívic enorme. El fet de passar per un pas de vianants quant els cotxes ja estan parats, però que el semàfor de vianants encara no esta en verd (com vaig fer jo), fa que un noti que la gent et miri malament. El fet de creuar el carrer per on no hi ha semàfor (com també vaig fer jo) fa que et trobis amb mirades de reprovació i disgust. En el fons tenen raó, tenir una ciutat cuidada, neta i amb un alt grau de civisme implica el compliment d’unes mínimes normes de ciutadania, a Barcelona que incomplim aquestes normes, tenim la ciutat que tenim. Pocs cotxes i moltes bicicletes, una ciutat on no hi ha restes de cigarretes per terra, ni un paper fora la paperera i no es sent ni un crit.

Ahir vaig tornar cap a Barcelona, del hotel a l’estació vaig agafar un taxi, el doble de car que a Barcelona, això si, taxis tipus Mercedes, molt nets i nous, taxistes polits amb vestit blau marí i corbata, res a veure amb els taxis i taxistes d’aquí. A les dotze de la nit arribava a la T1 del Prat.

dijous, 10 de setembre del 2009

SEGONS EL COLOR DEL CRISTALL


Castell de Salses - Rossello

Aquets dies em pogut llegir a la premsa escrita i veure per TV els disturbis que a la localitat de Pozuelo de Alarcón van passar fa poc una nit de festa major. Joves en la seva totalitat, menors o majors d’edat des de fa poc amb la immunitat que sol donar la nit i amb l’ajuda de begudes esperitoses i de substancies psicotròpiques es dedicaren a la seva particular kale borroka. Agressions diverses a la policia municipal i nacional, atac i intent de presa d’una comissaria de la policia i d’altres accions violentes. Uns vint violents varen ser detinguts, al País Basc per fets similars els jutges posen penes de 15 anys de presó, als violents de Pozuelo els han castigat amb tres mesos sense poder sortir de festa per la nit, una diferencia de càstigs impressionant en funció exclusivament del origen de la gent. Es clar que la llei no s’aplica el mateix si un es de Lekeito que si un es de Madrid i viu en una població benestant i de dretes. El fet de ser veí d’un dels pobles rics de Madrid com Pozuelo (encara que el alcalde digui que únicament dos dels detinguts siguin del poble, el que ens mostra la costum de dir que sempre els dolents son els altres) o dels pobles veïns com Majadahonda, i ser de família de dretes, benestant i fins hi tot de família aristòcrata (un dels xicots violents era fill d’un marqués) dona una certa impunitat al hora de cometre delictes, cosa que si un es de Lekeito i fill de classe mitjana o baixa, per cometre el mateix delicte te les penes agreujades.

L’origen geogràfic de la gent, les coses o els fets es primordial al hora d’aplicar o interpretar la llei a Espanya, en l’assumpte ja fastiguejat, cansat i molt parlat del nostre Estatut, sorprèn que esta en mans del anomenat Tribunal Constitucional (del que sembla que te la funció de substituir al Parlament elegit democràticament per el poble) per uns articles que els altres Estatuts de les altres CCAA espanyoles els tenen literalment idèntics, però que al no ser catalans no han estat portats al Tribunal Constitucional. El ser NO català, esta clar que et dona més drets a Espanya i que es pot aspirar a més que sol per el fet de ser català. Sorprèn més que les altres CCAA no hagin fet cap referèndum per aprovar els seus estatuts (Andalusia va fer un referèndum que va anar a votar el 36% davant el 49% a Catalunya), potser el fet de fer una cosa tan democràtica com demanar l’opinió al poble es el que molesta.

Continuant amb el fet de demanar l’opinió, aquets dies xoca que es vulgui prohibir la consulta sobre el parer dels habitants d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya en el cas de que aquest es faci en un local del Ajuntament. Xoca mes el saber que l’Advocat del Estat que ha portat l’assumpte es un reconegut membre de Falange Española y de las JONS, partit que va néixer com a sucursal cutre a Espanya del Partit Nazi d’Alemanya els anys 30 del segle passat. A més, per la mateixa dada de la consulta, la jutgessa deixa fer una manifestació de Falange al municipi, indican a la sentencia que es de suposar que existissin forts aldarulls. En aquest cas, també es dona prioritat a gent de fora del poble (els falangistes) davant la gent d’Arenys que votarà la consulta.

Un altre cas de falta de equanimitat es el que te en aquets moments el jutge Garzón. Ahir va declarà al jutjat per investigar els assassinat comesos en l’època franquista, sembla ser que es te que deixar matar a la gent si els assassins son franquistes, però quant Garzón investiga als assassins d’ETA, ningú el denuncia. Es pot posar a la presó un assassí d’ETA, però no a un assassí franquista. Organismes de juristes internacionals i els demòcrates de tot el mon s’han posat les mans al cap per aquesta barrabassada judicial, però el jutge Garzón ha esta denunciat per investigar a uns assassins nazi-franquistes.

Situacions de diferents formes de jutjar segons sigui la persona o la ideologia que aquesta tingui. Tenim al inefable Berlusconi, el berlusca per els italians, els mateixos que s’ofenien i s’esquinçaven les vestidures quant Bill Clinton va tenir l’affaire Lewinski (un cutre sexe oral al despatx oval) i el volien fotre fora de President USA per un impeachment, ara defenen a capa i espasa al berlusca, dient que es la seva vida privada i en la vida privada es pot fer el que es vulgui, encara que anar amb menors com fa ell sigui il·legal, i consumir grans quantitats cocaïna no sigui molt legal que diguem.

Son diferents formes de jutjar un fet en funció de qui el faci. La democràcia es clar que es te que guanyar dia a dia, no es pot deixar que els altres decideixin per un, una democràcia implica que els jutges tinguin equanimitat i no que dictin sentencies en funció de les simpaties politiques que els hi desperti el jutjat o el fet.

dilluns, 7 de setembre del 2009

EL SEGLE DEL JAZZ



Aparcament a NYC

Per superar el tedi i l’avorriment que porta el passar gran part del mes d’agost treballant a Barcelona, vaig fer be en seguir el consell que em va donar no fa molt el company blocaire en francis black i fer una visita al CCCC per veure, escoltar i gaudir de l’exposició sobre el Jazz.

La visita a la planta on es fa l’exposició realment val la pena. Un recorregut a l’historia del jazz i a tot el que l’envolta. Des de l’inici de la música cantada i tocada per els negres del sud dels EUA, amb els seus dibuixos i estètica que sembla sortida de les càmeres manuals de cinema familiar de fa 70 anys amb pel·lícules de paper, els dos dispositius i els característics dibuixos animats. La musica inicial, amb la musica de corda i els característics càntics. L’evolució dècada rere dècada, amb les variacions musicals, el seu disseny, les mostres de cinema i l’art que s’aixoplugava al seu voltant. El swing característic que irrompi a la nostra Europa, la musica dels 50 i 60, la que més m’agrada, amb el predomini del piano. El ball del Fred Astaire i la evolució del fenomen jazzístic fins avui, l’assentament a la França del 68 i l’influencia que fins hi tot te avui dia.

Tot això seguint el passadís que dona el tomb al pati del CCCC i que com una amalgama de musica jazzística ens va acompanyant en el llarg del recorregut. Un soroll de fons de moltes cançons de jazz, però amb preponderància de l’altaveu mes proper. L’historia d’un tipus de musica centenari posada en molts altaveus, cadascun amb una cançó diferent de l’altra, però que les característiques auditives del local fa que s’imposi clarament la del altaveu mes proper, però sense deixar d’escoltar els altres. Tot posat cronològicament, amb el que al anar caminant per el passadís, vas caminant per l’historia del jazz.

El jazz, una musica popular nascuda dels esclaus negres que actualment es considera una musica culta. L’exposició fa un paral·lelisme entre la evolució del jazz i l’evolució social dels negres a EUA, avui amb l’Obama de President del país mes potent del mon, situació inimaginable fa 3 o 4 anys. No es únicament l’arribada d’un negre a la presidència, es l’arribada d’una nova mentalitat, del esperit lliberal en franca oposició al esperit neocon que imperava fins fa pocs dies i que ens ha portat a la crisi actual amb la seva falta de regulació i decència. L’extensió del sistema sanitari universal de tipus europeu als EUA te moltes mes dificultats en la seva introducció que les esperades, es difícil dins d’una mentalitat liberal europea entendre que la gent es pot oposar a que tot hom tingui accés a la sanitat apart de la seva capacitat econòmica, que 45 milions d’americans no tinguin dret a l’assistència sanitària. Més ensurt causa el pensar que els que si oposen siguin els neoconservadors americans que es proclamen religiosos, gent de molta oració però de poca estima a les ensenyances de Jesús en el relatiu d’estimar i de voler al altres. Suposo que son els descendents directes dels que no van voler donar allotjament per donar a llum a Maria i a en Josep per ser pobres.

Mentre, per els EUA histories sucoses de la moralitat de la Sarah Palin i la seva família, el paradigma de les noves virtuts conservadores que no son mes que la hipocresia dels radicals de les bones costums.

divendres, 21 d’agost del 2009

RIGAUD-ACENTMETRESDUCENTREDUMONDE-CERET


Museu Rigaud - Carrer del Angel - Perpinya

Perpinyà millor que mai, mes neta i polida que altres cops. La reelecció d’Alduy un cop que es repetiren les eleccions per l’affaire del mitjó (un interventor d’Alduy portava paperetes d’ell amagades al mitjó) ha fet que tornes a guanyar les eleccions si mes no amb mes força. Com sempre em crida l’art i les exposicions que si fan, i de pas les visites als coneguts.

Per començar vaig a visitar la de “Rigaud íntime”, una extensa exposició del pintor de cambra de la monarquia francesa. Un pintor nascut a Perpinya pocs mesos abans del Tractat dels Pirineus amb el nom de Jacint Rigau i mort al 1743 a Paris amb el nom ja traduït de Hyacinthe Rigaud, no cal dir que per el camí i com a bon francès d’adopció es deixar perdre el cognom matern de Serra.

L’exposició consta de molts autoretrats d’ell, sense dubtes que el nostre artista, a més de bon pintor tenia un “ego” molt fort. Es repassa l’obra –o part d’ella- des de l’inici a Perpinyà i Montpeller i l’èxit rotund a París, tant amb els seus retrats d’oli, els seus dibuixos i els seus gravats. De les pintures de Lluis XIV al seu intimisme més barroc i personal. Sens dubte una bona exposició, la mes complerta que he vis de Rigau-Rigaud i Perpinyà sens dubte li devia.


acentmetresducentredumonde

De Rigau-Rigaud i anant cap a l’estació de Perpinyà em planto a “àcentmètresducentredumonde”, lloc que feia temps volia visitar però que per a o per b no hi anava. El cert es que ha estat un descobriment, de pensar que seria un centre d’art contemporani d’anar per casa d’una ciutat de províncies, em trobo amb un lloc obert, cosmopolita i amb unes arrels catalanes que ens retornen a quant les avantguardes eren d’allò mes avantguardistes. Portat per un valencià molt amable, xerro una estona amb ell, tant al començar com al acabar la visita estant impressionat. Li faig saber l’impacte que ha tingut en mi tant l’exposició, l’espai i les propostes artístiques del centre. Li prometo tornar en cada nova exposició. L’actual es diu “Amb sexe o no” (Avec sexe ou pas), un bestiari de l’erotisme, amb artistes com Carlos Pazos, Joan Rabascall, Marcel Duchamp, Josep Renau, Grosz, Dreyfus, Carmen Calvo, Robert Combas, Jaume Plensa, Heras, Armengol, Ben, i tants d’altres. Es el sexe en tots els seus estats i representacions d’un imaginari del mon i del temps.

L’espai fantàstic, un antic magatzem gran i amb força llum, amb parets blanques i aquella barreja de totxo y pedra que fan de les parets rosselloneses un signe d’identitat.

De Perpinyà salto a Ceret, fent un entremig a Narbona, però on no hi vec res de novedos, tret d’un Restaurant nou un menjo força be. A Ceret un exposició per temps de crisi “Céret: un siècle de paysages sublimés”, aprofitant els Soutines i els seus arbres ceretans encisadors, els Masson, Herbin, Manolos, Jacobs i tants d’altres artistes ceretans i que el museu aprofita el seu fons i potser quelque préstec forani per mostrar la visió de Céret que tenen aquets pintors. Es demostra que la voluntat de fer exposicions si es ferma supera la crisi i la falta de diners, encara que el resultat no sigui brillant.

Per altra banda he pogut disfrutar dels aperitius “Le Grand Café de la Poste” a la Plaça de Verdun de Perpinyà, cafè de sempre, amb decoració de sempre amb les seves taules rodones i les cadires de imitació a mimbre, els cambres d’abans encara que tinguin una mitjana de 40 anys. L’ambient dels anys 50 avui, únicament a França es pot disfrutar.

Una noticia dolenta, la Braseria Imbernon on solia sopar i fer petar la xerrada amb el propietari, antic càpita de la selecció francesa de Rugby, persona culta, interessant i amb un català fantàstic (com d’abans) ja no hi es, ara es diu Quai 41 (es al Quai Vauban 41). El lletrero de fora es veu provisional, miro a dins i ja no es veuen els dos metres de bonhomia, educació i amistat del Imbernon. Marxo sense prendre res.

Sopo en una braseria que ocupa part dels antics cinemes Castellet, on fa 30 anys feien les pel•lícules que avui es diuen de “dones que fumen”, encara hi ha un parell de sales però que ocupen la meitat del edifici i que hi fan pel•lícules normals, si de normal es poden dir pel•lícules americanes d’èxit (i projectades a França). Com la braseria es també marisquería prenc 9 ostres del numero 3 (15 €), son de Leucate però son força bones. A la taula del costat un matrimoni de la meva edat, entre 45 i 50 anys i el seu fill d’uns 20, amb la seva perilla, ells prenen ostres amb vi blanc com jo, el noi un entrecot amb Coca Cola. Fa anys a França no li haguessin servit, si avui on un es pot prendre ostres amb vi blanc, prens un entrecot amb Coca Cola i mes si els seu pares tenen paladar, es que una manera de viure amb gust deixa pas al mal gust, al barroer isme i a la decadència total d’Europa, la cultura desapareix, es l’americanització mes burda i mes de classe proletària, fins aquí arriba en Sarkozy (la Bruni no l’acabat de polir).

Per la nit música als carrers, però fins a les 11,30 per deixar descansar a la gent (com a Gracia¡¡¡¡¡¡), el Bicing Perpinyanès s’imposa (es idèntic que a BCN i el gestionen desde BCN) i vec que als forats dels arbres han posat la mateixa substancia vermellosa i amb pedretes que a Barcelona, diuen que deixa passar l’aigua i evita que el forat s’ompli de brutícia.

Per altra banda, segons em diuen Barcelona ha superat a Paris com a destí dels rossellonesos, l’idealització de la nostra ciutat supera la realitat, les visites de cap de setmana des de Perpinyà a Barcelona son constant, diuen que s’han recatalanitzat. Fins hi tot m’expliquen que els governs espanyols estan frenant l’arribada del TGV BCN-Perpinya per evitar l’enfortiment de la capitalitat catalana. El cert es que de Perpinyà a Figueres la línea esta acabada de fa mes d’un any i encara no se sap quant s’acabarà de Barcelona a Figueres. Aquest comentari de l’aturada del TGV per part de Madrid el va fer un professor universitari de l´Universitat de Perpinyà i germà d’un diputat de la UMP (la de Sarkozy).

divendres, 14 d’agost del 2009

PELICULA



He llegit als diaris que fa uns dies es va acabar de filmar una pel·lícula sobre el timbaler del Bruc, no es la primera que es fa, però crec que fer una pel·lícula d’una llegenda i tornar-la a fer i refer diu poc del imaginari de la gent.

En aquesta ocasió, el director per treure-li una mica del que anomena folklorisme, ha declarat que els sometents catalans i el timbaler no portaran barretina, cosa que farà estranya la pel·lícula, ja que probablement l’únic cert que hi havia es que en aquella època era d’allò mes habitual que es portes barretina i en el cas dels sometents absolutament tots els gravat i cuadres de l’època els representen amb barretina. Per altra banda els actor que la representen son en Juan José Ballesta, en Vincent Pérez i el televisiu Santi Millan, un bon planter que indica una producció amb cost elevat.

Hi ha que diuen que el timbaler era un fill de Santpedor com en Guardiola i el minyó es deia Isidre Lluça i Casanoves. Si be es cert que la batalla del Bruc va existir, de fet en va haver 2, l’una el 6 de juny de 1.808 i l’altra el dia 14 del mateix mes, que es la que els sometents catalans derrotaren al General Schwartz al Bruc. No se sap si la victòria va ser per els repics del tambor, o per la millor tàctica del sometents, però la figura del minyo del timbal va aparèixer uns anys desprès de la batalla.

Tanmateix, esta documentat que uns anys abans, el 30 d’abril de 1.794, l’exèrcit francès anant de El Volo a La Jonquera passant per Les Closes i El Pertús amb el propòsit de lliurar una batalla amb les tropes espanyoles i per aparentar que eren superiors en nombre, els seus comandaments van ordenar que els tamborilers toquessin el mes fort que poguessin amb el propòsit d’espantar a les tropes espanyoles que eren per els voltants. L’efecte soroll va funcionar i l’exèrcit francès va guanyar a la batalla anomenada de L’Albera. En la mateixa va morir el tamboriler Pere Bayle, xiquet de 11 anys i que sembla ser va donar pas al mite.

Dos histories semblants; de la del timbaler del Bruc hi ha molta anomenada, però ni un document que l’esmeni; del timbaler de L’Albera molt poca anomenada, però existeixen documents militars de l’època que asseguren la seva veracitat. Hi ha que diuen que la llegenda del Bruc esta inspirada amb el timbaler de L’Albera, el cert es que el fet tampoc es tant impressionant com per fer-hi pel·lícules, per altra banda del 11 de setembre de 1714, es mes important i dona mes joc i no sen ha fet cap pel·lícula.

dimarts, 11 d’agost del 2009

FERRAGOSTO


Carrer de Sant Jaume - Ciutat de Mallorca

Dissortat mes d’agost, període que fa uns anys l’ocupava per fer algun viatge mes o menys llunya, però que amb el temps considero mes adient passar la major part a Barcelona, amb escapades a la platja els caps de setmana i guardar els viatges per mes endavant.

Dissortat mes de relax i vagància, on el tedi que produeix la calor angoixant i molesta absorbeix tot tipus de desitjos i activitats. On el malestar que produeixen els anys viscuts si afegeix el malestar que produeixen les altes temperatures, l’humitat i el sol abrasador. Les engrescadores aventures estivals de la joventut han deixat pas al tedi mes agostat. La ciutat buida de coses interessants, plagues bíbliques de turistes mal educats fan de l’ocupació enganxosa de la ciutat la seva principal visibilitat.

El temps ens fuig despresa, però sense cap transcendència. Exclusivament amb tot allò que es just, tant de paraules com d’interès. La llegida diària dels diaris no arriba a ajudar-nos a fer passar el temps, sense notícies importants, sense passions desaforades. L’intermedi de l’any esta aposentat i no hi ha res que el disturbi. De fet ni els atemptats de ETA a Mallorca ni la mort del capità del Espanyol tenen l’enrenou que tindrien d’haver passat en un altre mes.

La tria i compra de llibres ens fa tenir l’esperança de que superar l’inactivitat i l’imaginació d’agost es possible, però compris el que compris difícilment ens ajudarà a res, si mes no a passar un xic l’estona. L’immobilisme s’afiança en la condició humana de qui s’avorreix en el mes d’agost i que desitja que aquest passi l’abans possible.

Procuro fer els menys dies de vacances en aquest mes i guardar dies per disfrutar per mes endavant, en èpoques en que tot es normal, on existeixen les botigues obertes, no hi ha rebaixes, els aeroports no estan de gom a gom i el meu desig de viatjar i fer coses es sincer.

De moment pasar els matins a la feina i arribar a casa el mes prest, anant passant els dies fins el 19 d’aquest mes, que faré uns dies de vacances fins l’entrada al saludable setembre. Uns dies per el Rossello i Sud de França m’ajudará a acabar un any més el fatidic mes d’agost.

dimecres, 29 de juliol del 2009

BIBLIOTECA


Ciutat de Mallorca - Casc antic

La mayor habitación de mi piso después del salón que en su día dedique a biblioteca se ha quedado pequeña, los libros adquiridos estos años han sobrepasado con creces el espacio disponible en las estanterías. Otros espacios del piso que con el tiempo he ido dedicándolos también al almacenamiento de libros, han sido ocupados en su totalidad por más libros.

Ya no basta con situar los libros en posición horizontal de modo que además de poder leerse cómodamente el titulo de la solapa, deje algún espacio libre en la estantería. El almacenamiento de unos encima de otros, hace que los libros puedan ocupar el espacio superior del estante, cosa que no ocurre, en caso de que los mismos sean almacenados de forma vertical.

De hecho, tanto como si ocupamos las estanterías con libros situados horizontalmente, como si vamos ocupando sigilosamente y sin que se note el almacenamiento de los libros en otros lugares del piso, la falta de espacio hace que aparezca la idea de retirar algunos libros, la jubilación o mejor la prejubilación de los mismos.

Para ello descartadas las posibilidades de vender los mismos a un “llibreria anticuaria o de vell”, o darlos a alguna biblioteca (donde lo más probable es que no los acepten) ya que me seria duro desprenderme totalmente de ellos, solo me queda la posibilidad de retirarlos en algún desván o habitación de casa de mis padres.

Caso de que si finalmente me inclino por esta salida, la siguiente duda que aparecería sería ¿Qué libros retiro?. Es cierto que entre los 2.000 que debo tener en casa algunos de ellos son de temas totalmente alejados de mis intereses actuales, pasados y posiblemente futuros, y podría retirarlos sin remordimientos, pero por suerte, estos son pocos y no representarían un aligeramiento sustancial del espacio en las estanterías. Otros libros que almaceno y podría retirar tratan sobre el marxismo, teorías sobre el imperialismo y sobre el materialismo dialéctico en boga hace unos decenios; si bien hasta hace poco estaban totalmente olvidados, la crisis que estamos sufriendo los han hecho resurgir e iluminar sus apagadas solapas, por muy incomprensibles, pretenciosos y sumamente aburridos que estos fuesen. También están las novelas malas, que de buen seguro no volveré a leer, pero la elección de las mismas en función de su calidad literaria sería difícil, ya que por malas podría elegir entre el 20% o el 80% en función de los criterios que utilizase y del humor del día en que me decidiese hacer la tria.

Total, que he decidido no hacer nada, en continuar como hasta ahora, procurando encontrar espacio donde no lo hay y en seguir con el exhibicionismo en casa de lo que ya empieza a ser arcaico y cada vez más sofisticado ya que el ordenador “a secas” lo sustituye.

Otro problema que me surge tomada esta decisión, es la forma de ordenarlos, si bien de siempre he tenido ideas más o menos conservadoras sobre ello, la lectura del libro La biblioteca de noche de Alberto Manguel abono mi imaginación empujándome hacia el encuentro de una novedosa y distinta forma para su clasificación y situación espacial, cosa que por el momento aún no he llegado a decidirme.

dimecres, 22 de juliol del 2009

CATALANOFOBIA


Vistes des del pis del Paseig Maritim

Mai havia sentit parlar d’ell, es diu Don Beteta, un senyor que, a mes de fer-se anomenar Don, es també Consejero de Economia y Hacienda de la Comunidad de Madrid, la dels espies a sou, la del cas Gürtel, la del cas Tamayo, la de la Espe i les seves circumstancies. Dons aquest senyor va parlar, va tenir els seus minuts de gloria, desig psíquic i sociològic descobert per Warhol “es intolerable que un catalán valga dos madrileños”, frase rotunda que no se sap si es que els catalans som el doble de bons que els madrilenys, els doble d’intel•ligents o el doble de tot, o potser es que en aquell moment un personatge com Don Beteta (nom curiós), no tenia les seves neurones en perfecte estat de revista.

El cert es que aquella frase ha donat pas al inici d’una nova campanya xenòfoba anticatalana, el diari El Mundo, en les seves enquestes proclamava que mes de la meitat dels seus lectors son anticatalans; Telemadrid amb l’experiència en el tema incitava al boicot contra els productes catalans; emissores de radio cridàvem contra els dimonis catalans i lo malvats que som. Les tertúlies casposes madrilenyes es dedidacaben a allò que millor saben fer, insultar als catalans, incitant a la nostra desaparició com a poble, a imitació dels desitjos d’Adolf Hitler vers el poble jueu.

A la darrera ràtzia mesetaria anticatalana es pintaven amb spray els comerços d’origen català a Madrid, també els portals on vivia algú català i el fet de sentir l’accent català era motiu perquè els taxistes coperos et fessin baixar del taxi, tot això amb aquiescència de la majoria de la gent.

La llei no va amb ells, l’article 510 del Codigo Penal Español, que castiga amb penes de presó l’odi i la violència contra grups pel seu origen, els que difonen informacions falses i injurioses contra grups d’un determinat origen nacional i els xenòfobs i racistes en general. No s’aplica, sol perquè es tendría que empresonar a gent de l’extrema dreta. La proba es que Don Beteta no esta encausat, tampoc els responsables del certs diaris i emissores mesetaries. L’odi surt de franc, els de sempre sen surten, recordo que en la transició gent d’aquesta que ens odia tant apostava per no donar als catalans drets politics en la democràcia, que poguérem estar aquí i treballar (per ells) però que no poguérem votar, aquets que en aquells temps eren pocs avui dia son més, he sentit diversos cops que es vol canviar la llei electoral perquè certs grups politics (segons ells minoritaris i catalans) no tinguin representació. Sort que estem a Europa i no ho permetrien una salvatjada antidemocrata d’aquestes.

Sempre ens han odiat, no es bo viure així, però també vol dir que estem vius, que no ens consideren com ells i que veuen que nosaltres tampoc estem be amb ells. Es una llàstima, però la vertebració d’Espanya no es possible. Hi ha partits que per mobilitzar als seus saben que si ens ataquen treuen mes vots, les desgracies catalanes son vistes amb alegria i no ens desitgen res de bo.

També tenim amics, he estat uns dies a Mallorca I cada cop ens entenen mes, els atacs contra els Catalans se’ls hi afegeix darrerament els atacs contra els mallorquins, amb tanta virulència I odi com contra nosaltres. Fins ara que els mallorquins feien una societat tancada a les illes, comença a ser incordiada per el peninsulars mesetaris.

Res fent amics.

dimarts, 14 de juliol del 2009

L'ESGLESIA


Església de Ceret

Ara no recordo com, però el cert es que va arribar a les meves mans el Decret de promulgació del Concili Provincial Tarraconense de 1.995. N’havia sentit parlar, però el cert es que estic força allunyat de l’església i no en feia ni cas. Entenc que l’església catòlica està força allunyada dels cristians i de la gent, únicament esta amb la gent mes carca i a la que de ben segur Jesucrist rebutjaria per la seva forma de ser i el seu odi vers els que no pensen com ells. Les manifestacions que de tant en tant fan a Madrid els ultracatolics contra tot allò que va a favor de la gent normal, en fa que rebutja encara mes aquesta església.

Però com deia, va caure en les meves mans el Concili Provincial Tarraconense de nt1.995 i el vaig anar llegir. Al principi ja es veu que es diferent, res a veure amb Roucos ni amb “Legionarios” tronats, carpetovetònics i obsessos sexuals, es com un nou aire fresc a l’església actual. Ja no es creuen que son el centre del Univers ni tenen la veritat absoluta, Catalunya es de caràcter secular i plural “La secularització i el pluralisme impliquen una sèrie de conseqüències. Entre les positives s’hi compten l’absència de pressió religiosa o irreligiosa per part dels estats, amb un sentit de tolerància generalitzada, i la convicció que l’Església no ha de dominar el món sinó que hi ha d’aportar les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor”. Es a diferencia dels Roucos i ultres varis, ja no es creuen els amos del mon per dret diví, i accepten que el pensament de l’església es divers i plural: “Estem d’acord amb el principi que la reconciliació comença per assumir tota la realitat de l’Església sense mútues exclusions. Per tant, cal reconèixer i acceptar la pluralitat interna que ens enriqueix recíprocament: l’Església és una i pluriforme, no pas monolítica.”

Continuant llegint-lo es veu que promulga el diàleg Cristianisme-Cultura i reconeix la discriminació que ha patit la dona dins l’església: “Reafirmar la voluntat eclesial de no discriminar la dona i les seves tasques per raó del sexe i vetllar per mantenir aquesta voluntat decidida”. A més, “Insta les comunitats cristianes a respectar el pluralisme polític i a acompanyar amb atenció i amb respecte aquells cristians, laics i laiques, que treballen compromesos en la vida política, tenint en compte la complexitat d’aquest àmbit i alhora la necessitat d’una constant crida a la responsabilitat”.

Finalment es posiciona socialment clamant que “És contrari al manament de no robar: pagar salaris injustos; executar treballs mal fets i cobrar-los com a bons, .....” i també que “és contrari a la disposició divina: malmetre la natura, abusar de les reserves naturals i no preservar de la seva extinció les espècies vegetals i animals, per tal com no som amos del planeta, sinó simples administradors, responsables davant de Déu i de les futures generacions que tenen dret a viure en un món habitable, ric i plural”. Tota una declaració d’intencions.

Sembla ser que aquest concili basat amb el Concili Vaticà II, fet per els Bisbes catalans va se portat, com mana la llei vaticana a la “Conferencia Episcopal Española” perquè el fessin arribar al Vaticà. Allí no hi va arribar mai, els bisbes carques i mesetaris son contraris d’obrir cap finestra per deixar entrar aire fresc, es millor, per ells, l’obscurantisme, el nacionalcatolicisme i tot el que els hi va donar el poder absolut fins fa 35 anys.

Els bisbes Jubany, Guix, Marti i Alanis, Deig, Torrella i d’altres, ja no hi son, han donat pas a bisbes sense cap personalitat i fidels servidors dels carques i casposos de la “Conferencia Episcopal Española”. Del Concili Vaticà II de 1962, ja ningú se’n recorda, ha estat triturat, el Papa bo Joan XXIII, no es mes que historia. Sol ens queda el record de un Joan Pau II, un ultraconservador amb marketing però sense intel•lecte i l’actual Benet XVI, un ultraconservador sense marketing però amb intel•lecte. El Concili Tarraconense es dilueix, els vents autoritaris i centralistes i reaccionaris imperen, el que va poder ser quelcom important, no ha estat res, l’església a perdut i tots també em perdut.

dimecres, 8 de juliol del 2009

TOROS



Desde que el 15 de junio de 1.897 se realizo la última ejecución pública en el Pati dels Corders del Raval de Barcelona en la que se mato al reo Silvestre Luis, parecía que el espectáculo de la muerte iniciaba el camino hacia su total desaparición. El tétrico decorado de la muerte en su versión más lúdica con su patíbulo-tarima y su horca o garrote vil, rodeada de espectadores en ambiente festivo deseosos de ver como el verdugo ejecuta al condenado ante los aplausos y la alegría, la aparatosa extremaunción del sacerdote decimonónico y la destreza del verdugo encapuchado.

Parecía que los años y el aumento del nivel de vida y cultural del pueblo desplazarían por completo el deseo humano de disfrutar del sufrimiento, la tortura y la muerte de los seres vivos, pero la humanidad no avanza en todos los aspectos al mismo nivel, ni todas las personas evolucionan con el mismo decoro. El deseo de disfrutar viendo la muerte del “otro”, precediéndola de una sutil y aterradora tortura sigue vigente en nuestros días, me refiero al espectáculo de los toros, que consiste básicamente en torturar a un animal, habiéndolo previamente sedado y amansado para que no cause daño al torturador. Una vez efectuado el inhumano maltrato correspondiente a clavarle todo tipo de objetos punzantes y marear en lo posible al animal , darle muerte con una espada, a la vez que el pueblo satisfecho dando gritos de admiración hacia el verdugo-torturador, al igual que hace un siglo ocurría en el Pati dels Corders del Raval.

Hace una semana un conocido torero con nombre de bar de tapas de Major de Sarria lleno el patíbulo barcelonés ante un público llegado en su gran mayoría de Madrid (se dice que el 90%) dispuesto a disfrutar del maltrato de animales una vez estos hubiesen sido sedados, pasado las últimas horas con pesados sacos de arena sobre sus lomos con el fin de lesionarles los riñones para que no puedan saltar y lastimar al torero.

Dicho acto pendenciero coincidió en el tiempo con la presentación ante la mesa del Parlament de más de 180.000 firmas de catalanes para prohibir tal indecente y sangriento espectáculo. Se trata, que al igual que en Canarias ya hicieron en su día se prohíba este maltrato a los animales. Parece ser que existe una amplia mayoría de diputados que apoyara la democrática propuesta.

Nuestros ancestros tuvieron la delicadeza de utilizar la horca y el garrote en las ejecuciones públicas, no existiendo en España la guillotina como en Francia y que demostraba una mayor consideración al evitar la sangre. En la actualidad el espectáculo taurino cuanto más sanguinario mejor, el nivel moral de los espectadores es marcadamente inferior al de los asistentes de la última ejecución de un reo en 1.897.

Hace unos meses firme en Girona contra la barbarie, fui uno de los 180.000 ciudadanos contra el maltrato animal, si finalmente se prohíbe me sentiré satisfecho.
Recomiendo el blog de LV de Albert Castillón del día de hoy, realmente es muy ilustrativo.

dijous, 2 de juliol del 2009

COLPISTES


Estany d'Ivars

Fa pocs dies un Cop d’Estat perpetrat per l’Exèrcit d’Hondures contra el President d’aquell país, el President derrocat era de tipus llatinoamericà, prepotent, fatxenda, i amb pocs escrúpols vers la honradesa i el bon govern. Però a la fi i amb tots aquets adjectius elegit democràticament, si es que a llatinoamericà es pot parlar d’eleccions democràtiques.

Semblava que en els darrers temps el colpisme sud-americà tant culturalment hispànic, s’havia allunyat d’aquelles terres, imitant amb això a l’historia que sembla sortosament finiquitada dels pronunciaments i cops d’estat militars de la seva antiga metròpolis Espanya. Dons sembla que en el país mes pobre i mes endarrerit de llatinoamericà, encara en resten uns resquicis d’aquest sentiment de propietat exclusiva del que anomenen pàtria per part d’uns pocs.

El mes sorprenents es que els mateixos que han fet el Cop d’Estat el neguen. Després de treure per les armes al President democràticament elegit, rebutgen que el que han fet es un Cop d’Estat. La nul·la cultura democràtica comporta el desconeixement total del que es això que en els països avançats anomenen “democràcia”, creuen que la democràcia son ells i que la vida de l’immensa majoria de la població no te cap sentit si ells no ho volen. Que ells son superiors i la resta, els natius, no es poden considerar persones i per tant no conten per res, ni per votar.

Unes desigualtats socials extremes que fan que únicament participi del desenvolupament una petita part de la població, el menyspreu de la part oligarca vers els nadius, i aleshores, un fort sentiment d’inferioritat d’aquestes classes oligarques vers qualsevol persona del primer mon.

Amb això, el despertar dels natius, del lumpen i de les classes mes desfavorides, la globalització s’estén per arreu i amb ella les idees i la noció de llibertat i dignitat humana. Amb aquesta expansió de l’idea de llibertat, s’estén també una idea de venjança vers les persones que els han estat explotant i menyspreant. El mateix que va passar a Veneçuela i es va estenent per la resta dels països llatinoamericans, es producte d’aquesta venjança del explotat contra l’explotador. En el cas d’Hondures, els colpistes donen la culpa al fantotxe i histriònic Chavez, com per treures les culpes ells mateixos, ja que segons l’oligarquia del país, Hondures sempre ha estat una societat en la que tothom era lliure i amb democràcia participativa. Es la teoria del enemic exterior, la culpa del altres, ells lliures de tota culpa. Es tracta de no volen deixar un pam de llibertat als nadius ni a les classes mes pobres, circunstancia que amb la falta d’obertura, farà que o acabin perdent tot.

La Revolució de Rússia de 1917 es va produir precisament on hi havia mes diferencies socials d’Europa, on les classes dirigents no van deixar participar del progrés al poble, on encara hi havia serfs i no tothom era lliure de viure i fer el que volia, on la democràcia no era per tothom. La Revolució va guanyar a Rússia, no a la Gran Bretanya o als països desenvolupats on havien previst en Marx i Engels. La raó es que en l’Europa industrialitzada de l’època, es va donar peixet a les classes mes desfavorides,els Sindicats anaven agafant força, la Seguretat Social s'imposar i l’inici d’una ascensió social dels mes desfavorits, van fer que la gent no s’inclinés cap a la revolució, dins del Sistema hi havia una certa esperança. Al obrir el Sistema les portes a la prosperitat de tothom (encara que molt poc) la temptació revolucionaria no va tenir èxit.

A Hondures es va voler obrir les portes del desenvolupament a les classes mes desfavorides (indis nadius) l’oligarquia inculta de sempre les a tancat de cop, el no cedir un pam farà que o perdin tot. Esta clar que han perdut, Obama ja no es Bush i han coses que el mon ja no pot suportar, una d’elles els Cops d’Estat militars, mes tard o mes prest aquesta gent perdrà definitivament.

dilluns, 15 de juny del 2009

FETICHISMES


Cartells publicitaris a l'entrada de Tarrega a l'antiga N-II. Es complementen molt be.

No se com, però avui ha vingut a la meva ment el viatge que vaig fer a Tori ara farà nou anys, recordo que hi vaig anar amb tren, en una cambra individual d’un Talgo que sortia de Barcelona a dos quarts de nou i arribava a Torí a primera hora del matí. El tren seguia cap a Milà, però jo em vaig quedar a l’antiga ciutat dels Savoia, la ciutat reial de Itàlia.

La ciutat quadriculada, amb edificis barrocs i neoclàssics i amb una cuidada urbanització que recorda a una traça de tipus militar. Una ciutat diferent a la resta d’Itàlia, mes centreeuropea que italiana, amb una diferencia dins d’Itàlia molt superior a la que podem veure entre l’Espanya del nord i la del sud.

Dons el record em ve en la visita que vaig fer a la catedral i la visió de l’anomenada Sacra Sindone, es a dir el sant llençol. Ara no recordo si el que vaig veure era el original o una copia que es mostra a la mateixa catedral, però el que tinc clar es que no em va crear cap tipus d’emoció especial, a pesar de que vaig tenir una educació catòlica com quasi be tothom de la meva edat. Fins hi tot recordo que vaig comprar una copia en lli, que inclou una fotografia en negatiu del llençol sant, el tinc per casa però no se per on, qualsevol dia sortirà.

El fet es que a finals dels any 80 es va fer una proba amb Carbono 14 i resultar que era del segle XIV i per tant falsa, proba que el Vaticà acceptar que no es verdader, però que es continua venerant a la catedral.

Aquest record de Torí i el seu llençol més famós, em porta el record que a Valencia tenen, segons diuen ells el Sant Greal que es mostra a la Catedral de Santa María de Valencia. Sense cap dubte també es fals, no cal ser cap entès en orfebreria per veure que el calze es va fer en l’edat mitjana i no fa dos mil•lennis, les pedres precioses i materials nobles ens asseguren que no podia ser el got del fill d’un fuster.

També a Oviedo estan orgullosos de tenir un altre Sant sudari en franca competència amb el de Torí, no se si li han fet alguna proba o decididament tenen clar que es millor no tirar els diners dels feligresos per demostrar una falsedat de la que ningú en te cap dubte.

A Roma, a l’església de San ta María la Major diuen que tenen relíquies del pessebre on va néixer Jesús i a la meva Lleida i varen tenir fins a la Guerra civil el Sant drap, que era el drap amb el que van tapar Jesuscrist de seguida de néixer, com he dit a la Guerra es va perdre i ningú ha tingut cap interès en ell, l’augment del nivell cultural de la gent fa que es deixi de pensar en encanteris i miracles.

A moltes cases antigues i moltes esglésies tenen trossos del cos de gent que ha estat santificada, el braç d’un sant o el cos d’una Santa. Al convent de Santa Clara de Perpinyà hi ha el cos incorrupte de Anna María Antigó que va morir cap a 1675 o per els voltants, es curiós fer-hi una visita i veure el cos exposat.

Dic tot això, perquè l’església catòlica fins fa poc temps tenia el seu suport amb supersticions i burdes màgies semblants a les que podia fer qualsevol bruixot de l’Africa. Es una llàstima que avui dia encara mantingui certes histories, mites i un cert fetichisme per sobreviure. El cristianisme te una base ideològica, mística i social molt bona, però tenir com a base certes supercheries que en un mon il•lús, analfabet i amb misèries tant humanes com socials els hi funcionava, em sembla que avui està fora de lloc i tindria que rebutjar-les totalment.

divendres, 5 de juny del 2009

NORTE-SUR


Biblioteca Joan Fuster-Plaça Lesseps

Hace unos años que desde la progresía más mundana se exaltaba el Sur, tomando como tal a unas circunstancias, a unas gentes y a una sublimación de las sociedades que no alcanzan a poder presentarse como el primer mundo.

Visto desde una perspectiva histórica dicha situación resulta ciertamente chocante, no solamente por el hecho de enaltecer la pobreza y el subdesarrollo frente a la riqueza y un mayor desarrollo humano, sino por el hecho de que se enaltecía una mayor desigualdad social y humana. Más chocante resultaba que los mayores incitadores a dicho enaltecimiento era precisamente la progresía más vanguardista de esa época, que en perfecta comunión con los elementos más fascistas, aunque por visiones aparentemente distintas (o no), veian con satisfacción el sur (incluyendo en el toda Latinoamérica) frente al liberal y desarrollado norte. El poemario de Mario Benedetti de “El sur también existe” versionado y cantado posteriormente por Joan Manuel Serrat fue la sublimación del exaltamiento de todo lo que representaba el sur frente al pérfido norte.

Todo esto me ha llevado a reflexionar con la cruda realidad de estos días y sobre lo realmente equivocados que estaban sus pregoneros. Esta bien que se intente glorificar unos deseos y una hipotéticas utopías sobre la justicia social, sobre la liberación de los más pobres y humildes, así como el ofrecer un canto a los más miserables y paupérrimos del mundo mundial, pero la realidad es la que es y solo en el denostado norte la progresía ha alcanzado el poder, la justicia social está mas avanzada y la desigualdad entre las clases es muchísimo menor.

No solo de materialismo el norte resulta más esperanzador, si nos guiamos por la ética de sus gentes la ventaja del norte es acaparadora. Estas reflexiones me han surgido al efectuar una comparación entre la ética y la dignidad de los políticos del norte y del sur de Europa. Hoy mismo sale en los periódicos que 5 ministros de Brown han dimitido por estar implicados en casos de mal uso de los fondos disponibles, no de corrupción, ya que los mismos no son en absoluto ilegales, únicamente excesos en los usos de los fondos. Pues si, 5 ministros han dimitido y varios parlamentarios británicos abandonan la política después de devolver el dinero gastado en discordancia con su moral anglicana.

En el sur de Europa, en España por ejemplo tenemos al Presidente de la Comunidad Valenciana pillado infraganti en presunto delito (hasta la fecha) de mangancias, sobornos, etc. También tenemos al gobierno de la Comunidad de Madrid con los mismos presuntos delitos, mangancias y sobornos, amén de espionajes entre ellos y de circunstancias que hacen sonrojar y avergonzar a cualquiera. En Italia, un Primer Ministro llamado Berlusconi supera todo lo superable referente a la extorsión, mangoneo, robos, abuso de menores, etc. Ni en España ni en Italia nadie ha dimitido (han echado algún Consejero de Madrid, pero no a la principal implicada).¿Alguien cree que dichas circunstancias podrían darse en un país del norte de Europa? El problema no es que tengan dignidad como en Gran Bretaña y dimitan, el problema es que los votantes les siguen votando, incluso más (además de ser apoyados por su presidente de partido).

Si alargamos la mirada más al sur, llámese África o Sudamérica, lo que ocurre en España o Italia aumenta exponencialmente, el robo, el poco valor de la vida humana, el desprecio al contrario, la insolidaridad permanente y todos los adjetivos negativos que podamos encontrar. Es por eso que una vez superadas las utopías de un mundo mejor deberíamos desterrar la idea del sur, desear que este olvide lo que es e intente imitar al norte en todo.

Hecha la reflexión anterior os recomiendo un libro-tocho “Camaradas. Breve historia del comunismo” de Robert Service. Son casi 800 páginas, pero es un muy buen libro de historia, el autor ni es comunista ni anticomunista, solo historiador y británico por supuesto. Aquí en España con autores como Pio Moa, Cesar Vidal, o algún comunista radical (ahora no tengo ninguno a la memoria) sería imposible hacer un libro así.

diumenge, 24 de maig del 2009

CAP DE SETMANA


Estany d'Ivars

Acabo d’arribar de la terra on vaig néixer, sempre es una satisfacció passar el cap de setmana amb els pares ja grans i després d’estar en un lloc que tants records em porta de quant era un nen. El veure antics companys d’escola que em anat fent-nos grans al mateix temps, botigues de sempre, el caràcter de la gent i el saber que es allí on pertanyo, encara que fa quasi be 40 anys que vaig marxar per estudiar en altres llocs.
El dissabte per el mati el vaig dedicar a visitar l’estany d’Ivars, la recuperació de la superfície d’aigua mes gran de Catalunya, prop de tres quilometres de llarg per un d’ample. La zona mes fonda del Pla d’Urgell que en fer el Canal d’Urgell fa uns 150 anys es cobrir d’agüa terres dessecades foren dolentes, plenes de salobre i amb unes collites força minses. Fa uns anys, l’alcalde convergent d’Ivars es proposar recuperar l’antic estany i convèncer a la Generalitat, unes expropiacions de finques molt ben pagades i una posterior inundació del lloc, que es va tenir que fer ens un parell o tres d’anys per la sequera que patíem. Avui el lloc es quelcom fantastic, un lloc on la natura es lliure, amb aus com el martinet, el bernat pescaire, els ànecs i les tortores son els reis. Un passeig per els voltants de l’estany ben val una visita, diversos observadors d’aus, una tranquil•litat impressionant únicament trencada per el clacar de les aus.
També acabo de llegar “La Barcelona pecadora” de Domènec de Bellmunt, pseudònim de Domènec Pallerola, reporter i novel•lista semblant a Pla, que el seu llibre es un compendi de historia d’una època catalana. Advocat i periodista que la fi de la Guerra Civil va fer que s’exiliés i amb ell el millor dels intel•lectuals i dels elements més lliberals de Catalunya. El reportatge novel•lat que tant de joc hagués pogut donar s’acaba, la grisor i la mediocritat imperar per arreu.
Una setmana comença de nou, esperem que el Barça guanyi la Champions i poder descansar tot un any dels excessos de sorolls de les victòries i de les gamberrades dels quatre brètols que aprofiten les multituds per fer destroces.