diumenge, 15 de febrer de 2009

El 17


La taula on tinc l'ordinador,amb un faristol amb el llibre que estic llegint i que recomano a tot-hom "Si un árbol cae. Conversaciones en torno a la guerra de los Balcanes" de Isabel Núñez, al seu costat el "Diccionari de Mitología Grega i Romana" de Pierre Grimal, acompanyats d'un caganer del Obama i la placa del Hope del Obama. Al darrera una placa de cotxe de l'antiga Alemania comunista.

En el seu llibre “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Elvira Farreras ens cita al tramvia 17, el que “anava amunt i avall del Carrer Saragossa”, el que en Josep Carner anomenava el tramviet. De la Plaça Catalunya pujava per Aribau fins a l’altura de la Plaça Molina que continuava per el Carrer de Guillem Tell i pujava per el Carrer de Saragossa, girant per Jules Verne fins arribar a l’Ajuntament de Sant Gervasi, on avui hi ha el Mercat de Sant Gervasi.

També ens diu que aquell tramvia va començar a circular l’any 1.899, amb vagons i maquinaria de segona ma comprats a la ciutat de Berlin, que per renovació dels seus tramvies vengueren els antics al millor postor, es a dir a Barcelona. Abans d’aquella data ja funcionava des de l’any 1.877 un tren de vapor, aquells antics trens de carbó i que en el seu pas desprenien una formidable fumejaria. Tot això fins avui, on el 17 s’ha convertit en una línea de Bus que des de la Vall d’Hebron arriba fins a la Barceloneta, baixant per el carrer Balmes, la Plaça Catalunya, Via Laietana i Barceloneta. La pujada la fa per la Via Laietana, Passeig de Gracia, Via Augusta i a partir de la Plaça Molina per Balmes.

Dons cada mati, a primera hora, plogui o no, faci vent, faci calor o faci fred, agafo el Bus 17 per anar a treballar. Cada matí, com un ritual surto de casa a la mateixa hora, agafo el diari ADN (els dies que ja hi es, ja que darrerament es retrasa), sortejo com puc les llarguíssimes obres de la Plaça Molina a la vegada que sortejo també com puc els estudiants que en manades van cap all Institut Menéndez y Pelayo sense que els importi que en sentit contrari al seu hi ha gent que també te dret a passar per l’acera, creuo la Via Augusta entre les tanques de les interminables obres dels FFCC Catalans i em planto tot just al Carrer Balmes, just a la parada compartida de Bus (amb el 27, el 17, el 92 i d’altres), tot just entre un aparador de mobles de cuina i una corseteria d’allò més insinuant, però que en aquelles hores ni les cuines ni la roba interior femenina en desperten cap tipus de desig.

El 17 es un Bus que sol ser força puntual, amb una cadència de deu minuts sol passar amb el que antigament es deia puntualitat britànica, però que avui per raons de decadència i efectivitat del antic imperi ja no s’acostuma a usar. En arribar el 17 a la parada, deixo passar a la rosa atractiva davant meu, així com alguna altra senyora coneguda de la parada o no i entro al bus amb la meva targeta T-10 a les mans, un “Bon dia” son les paraules que em creuo cada matí amb el conductor. No se si encara hi ha els cartells de “No distraer al conductor” (em sembla que no), però un “Bon dia” crec que son les millors paraules que es poden dir per començar el dia, (es curiós des de fa anys la primera persona amb la que em creuo unes paraules els dies feiners es el conductor del 17).

Dins el bus la gent de sempre, als seients de dones embarassades i gent gran un xicot mongòlic assegut al seient que mira cap al darrera, amb auriculars de musica i que es mou violentament i amb força al davant i al darrera, que capta fortament l’atenció dels passatgers no habituals, al contrari de la indiferència que els passatgers de cada dia observem els repetitius moviments.

Al estar ocupats la majoria de seients procuro aseurem als del just al mig del autobús, on les dos parts del autobús conflueixen en la plataforma i la carcassa d’acordió, just al pitjor lloc del bus, i a més assegut contra el sentit de la marxa, però el cert es que sol ser el darrer lloc del bus on la gent pren seient i a força de viatjar allí ja estic acostumat i no em molesta en absolut. Obro el diari ADN que acabo de llegir-lo tot just uns metres abans de la meva parada.

I així dia darrera dia, una forma monòtona de començar el dia, a la que segueix una jornada laboral igual de monòtona, fins que a darrera hora de la tarda agafo el 17 en sentit invers, però amb la diferencia que la gent es totalment desconeguda, el conductor també desconegut i el temps de pujada molt mes llarg.

diumenge, 8 de febrer de 2009

LLETJOR


Amb l'ordinador i envoltat de llibres

Aquest mati he anat a visitar l’exposició d’en Joaquim Mir al CaixaForum . Tret de gaudir de les fantàstiques obres exposades del pintor que mostren tota la seva trajectòria des de l’any 1873 fins la seva mort l’any 1940, el seu domini i l’esclat del color en totes les seves teles i la captació de la llum que fa que moltes de les seves obres s’apropin a l’abstracció. He pogut constatar les constants que he trobat en la bellesa i l’harmonia que hi havia en el seu temps i que avui malauradament ja no existeix. Una arquitectura popular harmònica, uns jardins particulars acollidors, una estètica en les poblacions que avui ja no existeix.
No es únicament a les pintures d’en Mir que es pot veure, qualsevol artista de la seva època com en Rusinyol o en Casas, ens mostren uns paisatges urbans amb una harmonia i una qualitat molt superior a l’actual. Un urbanisme per viure-hi i sentir-se integrat amb l’entorn.
Aquest paisatge ja no existeix, des•de l’acabament de la Guerra la burgesia que va sobreviure era en general la mes inculta i la de mes mal gust. El que era harmonia i arquitectura de qualitat va anar a terra per posar-hi en el seu lloc edificis eclèctics i acadèmics plens de pompositat i faltats de gust estètic. Amb els anys 60 i 70 la lletjor encara va anar en augment, a més de la mala qualitat dels materials, un mal gust que volia imitar al pop i l’estètica de la època, però amb tanta poca fortuna que son contats les construccions que es podrien salvar . Això sense contar els barris del extraradi fets per acollir als emigrants d’aquell temps, fets a corre cuita i que varen provocar una especulació brutal, a més que desgraciaren per sempre els pobles dels voltants de Barcelona.
El periodista holandes Geert Mak en el seu voluminós llibre “En Europa” diu que Barcelona “es com una dona descuidada d’ulls bellíssims, una ciutat lletja amb racons bonics i edificacions esplendoroses”. Realment passejant per els seus barris ens en adonem que la ciutat es lletja, els edificis lletjos, una ciutat dura, sense verd, amb soroll i molt de transit, amb botigues lletges on es prefereix tirar a terra tota una decoració modernista i posar-hi en el seu lloc unes esdentaries modular tipus Ikea. Amb uns bars bruts i poc acollidors, amb el seu expositor de menjar fet des•de fa dies per si algú te estomac de menjar-hi.
Als altres països es procura que l’antic es conservi, que no hi hagi res que desentoni, que els edificis vells es restaurin i que la qualitat de vida sigui la millor possible. L’estètica de Barcelona no te res a veure amb la resta de ciutats europees almenys les del nord, no conto la resta d’Espanya o Grècia que estan tan malament com aquí. Ni els pobles mes petits es salven, en pobles minúsculs es poden veure edificis de pisos fets sense cap concessió a l’estètica, una mola en mig d’un poblet, com si fos necessari estalviar l’espai allí on hi sobra.
A Ceret mateix trobem un poble d’uns 8.000 habitants d’allò mes humà, amb cases unifamiliars i amb arbres per arreu, si en lloc de ser sota administració francesa hagués estat sota administració espanyola ara existirien blocs de pisos lletjos i la famosa arbreda de la Passejada de ben segur ja no existiria. La visita de catalans del sud esperem no els hi contagií les ànsies especulatives, a la part de dalt del poble davant el pàrking ja han començat a fer els primers blocs de pisos de la població, tant lletjos com els que gaudim una mica més al sud.