diumenge, 29 de març de 2009

BEZSONOFF


Paisatge de l’Urgell

Reconec que des de sempre he estat un entusiasta de la cultura francesa, sempre he considerat que els francesos tenien un mon i un entorn cultural molt superior al nostre, sobretot als que varen néixer a l’altre cantó dels Pirineus i en plena època franquista.

El descobriment de la Catalunya Nord fa uns anys amb la seva peculiaritat catalana i francesa al mateix temps, va fer que per primer cop em pugues considerar com a membre d’aquesta cultura i endinsar-me i gaudir d’ella. Va deixar de ser quelcom aliè i va passar a ser una cosa molt propera. Era un fet cultural que permetia que mitjançant la cultura catalana del Rosselló fos molt mes fàcil poder accedir al mon cultural francès i que aquest fos molt més proper, ja que la connexió era força clara i fàcil.

Les meves constants visites a la Catalunya Nord en van fer endinsar en una part de la cultura catalana amagada als que en la partició ens varen quedar a la part del sud, des de pintors com a Rigaud o els Guerra, fins als mes actuals com a Capdevila, Claude Viallat o Ben, sense oblidar el romànic nord català, o l’inclassificable music Pascal Comelade del que em considero seguidor i del que tinc quasi be tots els seus discos i que assisteixo a molts dels seus concerts.

Però en l’apartat en el que estic mes connectat es en la seva literatura actual, a més de en Bezsonoff, en Joan-Lluís Lluís o Aleix Renyé, sense contar el ja clàssic Pere Verdaguer. Reconec que el meu preferit es en Bezsonoff, autor que vaig conèixer en els seus començaments en els prestatges de la Llibreria Catalana de la Plaça Joan Payra o a la Torcatis del Carrer Mailly de Perpinyà de quant l’editaven a El Trabucaire, passant desprès a Empúries i finalment a L’Avenç. Les seves novel•les "La revolta dels geperuts" i "Les amnèsies de Déu" les recordo amb tot el respecte que em fa considerar-les unes obres dignes d’un gran escriptor.
Fa una setmana em vaig comprar i llegir quasi be de cop el seu darrer llibre "Una educació francesa", un relat que amb trets autobiogràfics del autor fan que al comparar la seva educació escolar i acadèmica amb la meva, em dona cada cop més compte que en èpoques passades els Pirineus eren molt més que una serralada muntanyosa.

Recomano també l’entrevista que l'Emili Manzano va fer a L’Hora del lector a Perpinyà a Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís i que es pot veure a la web de TV3. També el parlament que va fer fa uns anys a L'Ateneu al guanyar el Premi Creixells es digne de ser recordat.

dimarts, 10 de març de 2009

URBANITES


Cel de Perpinya

Darrerament m’ha xocat llegir als diaris l’existència d’una certa tensió entre els habitants de sempre dels pobles i els nous estiuejants o millor dels residents de cap de setmana als pobles.

El cert es que molts residents de caps de setmana i estiu els molesta certes activitats que es fan als pobles des de sempre i fan tot el possible per eradicar-les, al menys mentre ells siguin al poble. Em llegit de denuncies presentades per els sorolls que fan les esquelles de les vaques i les ovelles, per les molèsties que creen als barcelonins les campanes del campanar, també per l’olor que desprenen les granges i els femers dels camps.

Es curiosa la prepotència de molts barcelonins que amb la seva pretesa superioritat vers els que ells veuen clarament inferiors, intenten expulsar-los del seu poble i del lloc on es guanyen la vida i apoderar-se ells mateixos de tot. L’ incultura d’aquestos anomenats pixa pins els va fer que es compressin una casa en un poble de la muntanya i creueres que els olors son exclusivament de pi i herbes aromàtiques, que el soroll no existeix tret dels cants matinals d’un ocell i que ells com essers que viuen en una gran ciutat estan per damunt dels desgraciats que han nascut al poble i tenen un treball tan indigne com el de pagès i el de ramader.

Per aquesta gent la llet surt dels arbres ja envasada en Tetra break, el pa surt directament de la fabrica excloent el pas del camp de blat al forner, la carn surt d’animals nets i perfumats, a més de immòbils i muts, i els ous son elements en els que mai s’han parat a pensar en els seus orígens.

Els molesta que un gall canti al despertar-se amb la sortida del sol, els soroll de les esquelles de ovelles que pasturen o de les vaques que pasten, de l’olor dels fems de les granges o els que adoben els camps, que al campanar del poble sonin les campanes obviant la funció que fan per regular els horaris i les feines entre els habitants del poble. També els hi molesta els natius, la seva rusticitat, la seva forma de parlar i el seu comportament.

Sembla ser que ningú els hi va dir que en comprar una casa al poble muntanyenc únicament compraven la casa, no les persones i les seves voluntats, ni el tipus de vida que els seus habitants porten. La llibertat que dona un país democràtic es per tothom, també per els que viuen als pobles, no exclusivament per els habitants de la gran ciutat.

En el meu cas vaig néixer en un poble del ponent català, vaig venir a estudi a Barcelona i he acabat visquen a Barcelona i sense ganes de canviar de lloc. Tinc que reconèixer que per molt que es cregui la gent, el nivell cultural es força superior en els pobles que a l’àrea barcelonesa, si bé no existeixen les elits d’una gran ciutat, la mitjana d’estudis es força superior, així com la qualitat de vida i l’educació de la gent. Una persona de comarques que vinguí a Barcelona mai denunciaria que passen cotxes per el carrer i li molesten i que per tant es te que prohibir la circulació a tot Barcelona, al menys mentre ell hi sigui.