dimecres, 29 de juliol de 2009

BIBLIOTECA


Ciutat de Mallorca - Casc antic

La mayor habitación de mi piso después del salón que en su día dedique a biblioteca se ha quedado pequeña, los libros adquiridos estos años han sobrepasado con creces el espacio disponible en las estanterías. Otros espacios del piso que con el tiempo he ido dedicándolos también al almacenamiento de libros, han sido ocupados en su totalidad por más libros.

Ya no basta con situar los libros en posición horizontal de modo que además de poder leerse cómodamente el titulo de la solapa, deje algún espacio libre en la estantería. El almacenamiento de unos encima de otros, hace que los libros puedan ocupar el espacio superior del estante, cosa que no ocurre, en caso de que los mismos sean almacenados de forma vertical.

De hecho, tanto como si ocupamos las estanterías con libros situados horizontalmente, como si vamos ocupando sigilosamente y sin que se note el almacenamiento de los libros en otros lugares del piso, la falta de espacio hace que aparezca la idea de retirar algunos libros, la jubilación o mejor la prejubilación de los mismos.

Para ello descartadas las posibilidades de vender los mismos a un “llibreria anticuaria o de vell”, o darlos a alguna biblioteca (donde lo más probable es que no los acepten) ya que me seria duro desprenderme totalmente de ellos, solo me queda la posibilidad de retirarlos en algún desván o habitación de casa de mis padres.

Caso de que si finalmente me inclino por esta salida, la siguiente duda que aparecería sería ¿Qué libros retiro?. Es cierto que entre los 2.000 que debo tener en casa algunos de ellos son de temas totalmente alejados de mis intereses actuales, pasados y posiblemente futuros, y podría retirarlos sin remordimientos, pero por suerte, estos son pocos y no representarían un aligeramiento sustancial del espacio en las estanterías. Otros libros que almaceno y podría retirar tratan sobre el marxismo, teorías sobre el imperialismo y sobre el materialismo dialéctico en boga hace unos decenios; si bien hasta hace poco estaban totalmente olvidados, la crisis que estamos sufriendo los han hecho resurgir e iluminar sus apagadas solapas, por muy incomprensibles, pretenciosos y sumamente aburridos que estos fuesen. También están las novelas malas, que de buen seguro no volveré a leer, pero la elección de las mismas en función de su calidad literaria sería difícil, ya que por malas podría elegir entre el 20% o el 80% en función de los criterios que utilizase y del humor del día en que me decidiese hacer la tria.

Total, que he decidido no hacer nada, en continuar como hasta ahora, procurando encontrar espacio donde no lo hay y en seguir con el exhibicionismo en casa de lo que ya empieza a ser arcaico y cada vez más sofisticado ya que el ordenador “a secas” lo sustituye.

Otro problema que me surge tomada esta decisión, es la forma de ordenarlos, si bien de siempre he tenido ideas más o menos conservadoras sobre ello, la lectura del libro La biblioteca de noche de Alberto Manguel abono mi imaginación empujándome hacia el encuentro de una novedosa y distinta forma para su clasificación y situación espacial, cosa que por el momento aún no he llegado a decidirme.

dimecres, 22 de juliol de 2009

CATALANOFOBIA


Vistes des del pis del Paseig Maritim

Mai havia sentit parlar d’ell, es diu Don Beteta, un senyor que, a mes de fer-se anomenar Don, es també Consejero de Economia y Hacienda de la Comunidad de Madrid, la dels espies a sou, la del cas Gürtel, la del cas Tamayo, la de la Espe i les seves circumstancies. Dons aquest senyor va parlar, va tenir els seus minuts de gloria, desig psíquic i sociològic descobert per Warhol “es intolerable que un catalán valga dos madrileños”, frase rotunda que no se sap si es que els catalans som el doble de bons que els madrilenys, els doble d’intel•ligents o el doble de tot, o potser es que en aquell moment un personatge com Don Beteta (nom curiós), no tenia les seves neurones en perfecte estat de revista.

El cert es que aquella frase ha donat pas al inici d’una nova campanya xenòfoba anticatalana, el diari El Mundo, en les seves enquestes proclamava que mes de la meitat dels seus lectors son anticatalans; Telemadrid amb l’experiència en el tema incitava al boicot contra els productes catalans; emissores de radio cridàvem contra els dimonis catalans i lo malvats que som. Les tertúlies casposes madrilenyes es dedidacaben a allò que millor saben fer, insultar als catalans, incitant a la nostra desaparició com a poble, a imitació dels desitjos d’Adolf Hitler vers el poble jueu.

A la darrera ràtzia mesetaria anticatalana es pintaven amb spray els comerços d’origen català a Madrid, també els portals on vivia algú català i el fet de sentir l’accent català era motiu perquè els taxistes coperos et fessin baixar del taxi, tot això amb aquiescència de la majoria de la gent.

La llei no va amb ells, l’article 510 del Codigo Penal Español, que castiga amb penes de presó l’odi i la violència contra grups pel seu origen, els que difonen informacions falses i injurioses contra grups d’un determinat origen nacional i els xenòfobs i racistes en general. No s’aplica, sol perquè es tendría que empresonar a gent de l’extrema dreta. La proba es que Don Beteta no esta encausat, tampoc els responsables del certs diaris i emissores mesetaries. L’odi surt de franc, els de sempre sen surten, recordo que en la transició gent d’aquesta que ens odia tant apostava per no donar als catalans drets politics en la democràcia, que poguérem estar aquí i treballar (per ells) però que no poguérem votar, aquets que en aquells temps eren pocs avui dia son més, he sentit diversos cops que es vol canviar la llei electoral perquè certs grups politics (segons ells minoritaris i catalans) no tinguin representació. Sort que estem a Europa i no ho permetrien una salvatjada antidemocrata d’aquestes.

Sempre ens han odiat, no es bo viure així, però també vol dir que estem vius, que no ens consideren com ells i que veuen que nosaltres tampoc estem be amb ells. Es una llàstima, però la vertebració d’Espanya no es possible. Hi ha partits que per mobilitzar als seus saben que si ens ataquen treuen mes vots, les desgracies catalanes son vistes amb alegria i no ens desitgen res de bo.

També tenim amics, he estat uns dies a Mallorca I cada cop ens entenen mes, els atacs contra els Catalans se’ls hi afegeix darrerament els atacs contra els mallorquins, amb tanta virulència I odi com contra nosaltres. Fins ara que els mallorquins feien una societat tancada a les illes, comença a ser incordiada per el peninsulars mesetaris.

Res fent amics.

dimarts, 14 de juliol de 2009

L'ESGLESIA


Església de Ceret

Ara no recordo com, però el cert es que va arribar a les meves mans el Decret de promulgació del Concili Provincial Tarraconense de 1.995. N’havia sentit parlar, però el cert es que estic força allunyat de l’església i no en feia ni cas. Entenc que l’església catòlica està força allunyada dels cristians i de la gent, únicament esta amb la gent mes carca i a la que de ben segur Jesucrist rebutjaria per la seva forma de ser i el seu odi vers els que no pensen com ells. Les manifestacions que de tant en tant fan a Madrid els ultracatolics contra tot allò que va a favor de la gent normal, en fa que rebutja encara mes aquesta església.

Però com deia, va caure en les meves mans el Concili Provincial Tarraconense de nt1.995 i el vaig anar llegir. Al principi ja es veu que es diferent, res a veure amb Roucos ni amb “Legionarios” tronats, carpetovetònics i obsessos sexuals, es com un nou aire fresc a l’església actual. Ja no es creuen que son el centre del Univers ni tenen la veritat absoluta, Catalunya es de caràcter secular i plural “La secularització i el pluralisme impliquen una sèrie de conseqüències. Entre les positives s’hi compten l’absència de pressió religiosa o irreligiosa per part dels estats, amb un sentit de tolerància generalitzada, i la convicció que l’Església no ha de dominar el món sinó que hi ha d’aportar les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor”. Es a diferencia dels Roucos i ultres varis, ja no es creuen els amos del mon per dret diví, i accepten que el pensament de l’església es divers i plural: “Estem d’acord amb el principi que la reconciliació comença per assumir tota la realitat de l’Església sense mútues exclusions. Per tant, cal reconèixer i acceptar la pluralitat interna que ens enriqueix recíprocament: l’Església és una i pluriforme, no pas monolítica.”

Continuant llegint-lo es veu que promulga el diàleg Cristianisme-Cultura i reconeix la discriminació que ha patit la dona dins l’església: “Reafirmar la voluntat eclesial de no discriminar la dona i les seves tasques per raó del sexe i vetllar per mantenir aquesta voluntat decidida”. A més, “Insta les comunitats cristianes a respectar el pluralisme polític i a acompanyar amb atenció i amb respecte aquells cristians, laics i laiques, que treballen compromesos en la vida política, tenint en compte la complexitat d’aquest àmbit i alhora la necessitat d’una constant crida a la responsabilitat”.

Finalment es posiciona socialment clamant que “És contrari al manament de no robar: pagar salaris injustos; executar treballs mal fets i cobrar-los com a bons, .....” i també que “és contrari a la disposició divina: malmetre la natura, abusar de les reserves naturals i no preservar de la seva extinció les espècies vegetals i animals, per tal com no som amos del planeta, sinó simples administradors, responsables davant de Déu i de les futures generacions que tenen dret a viure en un món habitable, ric i plural”. Tota una declaració d’intencions.

Sembla ser que aquest concili basat amb el Concili Vaticà II, fet per els Bisbes catalans va se portat, com mana la llei vaticana a la “Conferencia Episcopal Española” perquè el fessin arribar al Vaticà. Allí no hi va arribar mai, els bisbes carques i mesetaris son contraris d’obrir cap finestra per deixar entrar aire fresc, es millor, per ells, l’obscurantisme, el nacionalcatolicisme i tot el que els hi va donar el poder absolut fins fa 35 anys.

Els bisbes Jubany, Guix, Marti i Alanis, Deig, Torrella i d’altres, ja no hi son, han donat pas a bisbes sense cap personalitat i fidels servidors dels carques i casposos de la “Conferencia Episcopal Española”. Del Concili Vaticà II de 1962, ja ningú se’n recorda, ha estat triturat, el Papa bo Joan XXIII, no es mes que historia. Sol ens queda el record de un Joan Pau II, un ultraconservador amb marketing però sense intel•lecte i l’actual Benet XVI, un ultraconservador sense marketing però amb intel•lecte. El Concili Tarraconense es dilueix, els vents autoritaris i centralistes i reaccionaris imperen, el que va poder ser quelcom important, no ha estat res, l’església a perdut i tots també em perdut.

dimecres, 8 de juliol de 2009

TOROS



Desde que el 15 de junio de 1.897 se realizo la última ejecución pública en el Pati dels Corders del Raval de Barcelona en la que se mato al reo Silvestre Luis, parecía que el espectáculo de la muerte iniciaba el camino hacia su total desaparición. El tétrico decorado de la muerte en su versión más lúdica con su patíbulo-tarima y su horca o garrote vil, rodeada de espectadores en ambiente festivo deseosos de ver como el verdugo ejecuta al condenado ante los aplausos y la alegría, la aparatosa extremaunción del sacerdote decimonónico y la destreza del verdugo encapuchado.

Parecía que los años y el aumento del nivel de vida y cultural del pueblo desplazarían por completo el deseo humano de disfrutar del sufrimiento, la tortura y la muerte de los seres vivos, pero la humanidad no avanza en todos los aspectos al mismo nivel, ni todas las personas evolucionan con el mismo decoro. El deseo de disfrutar viendo la muerte del “otro”, precediéndola de una sutil y aterradora tortura sigue vigente en nuestros días, me refiero al espectáculo de los toros, que consiste básicamente en torturar a un animal, habiéndolo previamente sedado y amansado para que no cause daño al torturador. Una vez efectuado el inhumano maltrato correspondiente a clavarle todo tipo de objetos punzantes y marear en lo posible al animal , darle muerte con una espada, a la vez que el pueblo satisfecho dando gritos de admiración hacia el verdugo-torturador, al igual que hace un siglo ocurría en el Pati dels Corders del Raval.

Hace una semana un conocido torero con nombre de bar de tapas de Major de Sarria lleno el patíbulo barcelonés ante un público llegado en su gran mayoría de Madrid (se dice que el 90%) dispuesto a disfrutar del maltrato de animales una vez estos hubiesen sido sedados, pasado las últimas horas con pesados sacos de arena sobre sus lomos con el fin de lesionarles los riñones para que no puedan saltar y lastimar al torero.

Dicho acto pendenciero coincidió en el tiempo con la presentación ante la mesa del Parlament de más de 180.000 firmas de catalanes para prohibir tal indecente y sangriento espectáculo. Se trata, que al igual que en Canarias ya hicieron en su día se prohíba este maltrato a los animales. Parece ser que existe una amplia mayoría de diputados que apoyara la democrática propuesta.

Nuestros ancestros tuvieron la delicadeza de utilizar la horca y el garrote en las ejecuciones públicas, no existiendo en España la guillotina como en Francia y que demostraba una mayor consideración al evitar la sangre. En la actualidad el espectáculo taurino cuanto más sanguinario mejor, el nivel moral de los espectadores es marcadamente inferior al de los asistentes de la última ejecución de un reo en 1.897.

Hace unos meses firme en Girona contra la barbarie, fui uno de los 180.000 ciudadanos contra el maltrato animal, si finalmente se prohíbe me sentiré satisfecho.
Recomiendo el blog de LV de Albert Castillón del día de hoy, realmente es muy ilustrativo.

dijous, 2 de juliol de 2009

COLPISTES


Estany d'Ivars

Fa pocs dies un Cop d’Estat perpetrat per l’Exèrcit d’Hondures contra el President d’aquell país, el President derrocat era de tipus llatinoamericà, prepotent, fatxenda, i amb pocs escrúpols vers la honradesa i el bon govern. Però a la fi i amb tots aquets adjectius elegit democràticament, si es que a llatinoamericà es pot parlar d’eleccions democràtiques.

Semblava que en els darrers temps el colpisme sud-americà tant culturalment hispànic, s’havia allunyat d’aquelles terres, imitant amb això a l’historia que sembla sortosament finiquitada dels pronunciaments i cops d’estat militars de la seva antiga metròpolis Espanya. Dons sembla que en el país mes pobre i mes endarrerit de llatinoamericà, encara en resten uns resquicis d’aquest sentiment de propietat exclusiva del que anomenen pàtria per part d’uns pocs.

El mes sorprenents es que els mateixos que han fet el Cop d’Estat el neguen. Després de treure per les armes al President democràticament elegit, rebutgen que el que han fet es un Cop d’Estat. La nul·la cultura democràtica comporta el desconeixement total del que es això que en els països avançats anomenen “democràcia”, creuen que la democràcia son ells i que la vida de l’immensa majoria de la població no te cap sentit si ells no ho volen. Que ells son superiors i la resta, els natius, no es poden considerar persones i per tant no conten per res, ni per votar.

Unes desigualtats socials extremes que fan que únicament participi del desenvolupament una petita part de la població, el menyspreu de la part oligarca vers els nadius, i aleshores, un fort sentiment d’inferioritat d’aquestes classes oligarques vers qualsevol persona del primer mon.

Amb això, el despertar dels natius, del lumpen i de les classes mes desfavorides, la globalització s’estén per arreu i amb ella les idees i la noció de llibertat i dignitat humana. Amb aquesta expansió de l’idea de llibertat, s’estén també una idea de venjança vers les persones que els han estat explotant i menyspreant. El mateix que va passar a Veneçuela i es va estenent per la resta dels països llatinoamericans, es producte d’aquesta venjança del explotat contra l’explotador. En el cas d’Hondures, els colpistes donen la culpa al fantotxe i histriònic Chavez, com per treures les culpes ells mateixos, ja que segons l’oligarquia del país, Hondures sempre ha estat una societat en la que tothom era lliure i amb democràcia participativa. Es la teoria del enemic exterior, la culpa del altres, ells lliures de tota culpa. Es tracta de no volen deixar un pam de llibertat als nadius ni a les classes mes pobres, circunstancia que amb la falta d’obertura, farà que o acabin perdent tot.

La Revolució de Rússia de 1917 es va produir precisament on hi havia mes diferencies socials d’Europa, on les classes dirigents no van deixar participar del progrés al poble, on encara hi havia serfs i no tothom era lliure de viure i fer el que volia, on la democràcia no era per tothom. La Revolució va guanyar a Rússia, no a la Gran Bretanya o als països desenvolupats on havien previst en Marx i Engels. La raó es que en l’Europa industrialitzada de l’època, es va donar peixet a les classes mes desfavorides,els Sindicats anaven agafant força, la Seguretat Social s'imposar i l’inici d’una ascensió social dels mes desfavorits, van fer que la gent no s’inclinés cap a la revolució, dins del Sistema hi havia una certa esperança. Al obrir el Sistema les portes a la prosperitat de tothom (encara que molt poc) la temptació revolucionaria no va tenir èxit.

A Hondures es va voler obrir les portes del desenvolupament a les classes mes desfavorides (indis nadius) l’oligarquia inculta de sempre les a tancat de cop, el no cedir un pam farà que o perdin tot. Esta clar que han perdut, Obama ja no es Bush i han coses que el mon ja no pot suportar, una d’elles els Cops d’Estat militars, mes tard o mes prest aquesta gent perdrà definitivament.