divendres, 21 d’agost del 2009

RIGAUD-ACENTMETRESDUCENTREDUMONDE-CERET


Museu Rigaud - Carrer del Angel - Perpinya

Perpinyà millor que mai, mes neta i polida que altres cops. La reelecció d’Alduy un cop que es repetiren les eleccions per l’affaire del mitjó (un interventor d’Alduy portava paperetes d’ell amagades al mitjó) ha fet que tornes a guanyar les eleccions si mes no amb mes força. Com sempre em crida l’art i les exposicions que si fan, i de pas les visites als coneguts.

Per començar vaig a visitar la de “Rigaud íntime”, una extensa exposició del pintor de cambra de la monarquia francesa. Un pintor nascut a Perpinya pocs mesos abans del Tractat dels Pirineus amb el nom de Jacint Rigau i mort al 1743 a Paris amb el nom ja traduït de Hyacinthe Rigaud, no cal dir que per el camí i com a bon francès d’adopció es deixar perdre el cognom matern de Serra.

L’exposició consta de molts autoretrats d’ell, sense dubtes que el nostre artista, a més de bon pintor tenia un “ego” molt fort. Es repassa l’obra –o part d’ella- des de l’inici a Perpinyà i Montpeller i l’èxit rotund a París, tant amb els seus retrats d’oli, els seus dibuixos i els seus gravats. De les pintures de Lluis XIV al seu intimisme més barroc i personal. Sens dubte una bona exposició, la mes complerta que he vis de Rigau-Rigaud i Perpinyà sens dubte li devia.


acentmetresducentredumonde

De Rigau-Rigaud i anant cap a l’estació de Perpinyà em planto a “àcentmètresducentredumonde”, lloc que feia temps volia visitar però que per a o per b no hi anava. El cert es que ha estat un descobriment, de pensar que seria un centre d’art contemporani d’anar per casa d’una ciutat de províncies, em trobo amb un lloc obert, cosmopolita i amb unes arrels catalanes que ens retornen a quant les avantguardes eren d’allò mes avantguardistes. Portat per un valencià molt amable, xerro una estona amb ell, tant al començar com al acabar la visita estant impressionat. Li faig saber l’impacte que ha tingut en mi tant l’exposició, l’espai i les propostes artístiques del centre. Li prometo tornar en cada nova exposició. L’actual es diu “Amb sexe o no” (Avec sexe ou pas), un bestiari de l’erotisme, amb artistes com Carlos Pazos, Joan Rabascall, Marcel Duchamp, Josep Renau, Grosz, Dreyfus, Carmen Calvo, Robert Combas, Jaume Plensa, Heras, Armengol, Ben, i tants d’altres. Es el sexe en tots els seus estats i representacions d’un imaginari del mon i del temps.

L’espai fantàstic, un antic magatzem gran i amb força llum, amb parets blanques i aquella barreja de totxo y pedra que fan de les parets rosselloneses un signe d’identitat.

De Perpinyà salto a Ceret, fent un entremig a Narbona, però on no hi vec res de novedos, tret d’un Restaurant nou un menjo força be. A Ceret un exposició per temps de crisi “Céret: un siècle de paysages sublimés”, aprofitant els Soutines i els seus arbres ceretans encisadors, els Masson, Herbin, Manolos, Jacobs i tants d’altres artistes ceretans i que el museu aprofita el seu fons i potser quelque préstec forani per mostrar la visió de Céret que tenen aquets pintors. Es demostra que la voluntat de fer exposicions si es ferma supera la crisi i la falta de diners, encara que el resultat no sigui brillant.

Per altra banda he pogut disfrutar dels aperitius “Le Grand Café de la Poste” a la Plaça de Verdun de Perpinyà, cafè de sempre, amb decoració de sempre amb les seves taules rodones i les cadires de imitació a mimbre, els cambres d’abans encara que tinguin una mitjana de 40 anys. L’ambient dels anys 50 avui, únicament a França es pot disfrutar.

Una noticia dolenta, la Braseria Imbernon on solia sopar i fer petar la xerrada amb el propietari, antic càpita de la selecció francesa de Rugby, persona culta, interessant i amb un català fantàstic (com d’abans) ja no hi es, ara es diu Quai 41 (es al Quai Vauban 41). El lletrero de fora es veu provisional, miro a dins i ja no es veuen els dos metres de bonhomia, educació i amistat del Imbernon. Marxo sense prendre res.

Sopo en una braseria que ocupa part dels antics cinemes Castellet, on fa 30 anys feien les pel•lícules que avui es diuen de “dones que fumen”, encara hi ha un parell de sales però que ocupen la meitat del edifici i que hi fan pel•lícules normals, si de normal es poden dir pel•lícules americanes d’èxit (i projectades a França). Com la braseria es també marisquería prenc 9 ostres del numero 3 (15 €), son de Leucate però son força bones. A la taula del costat un matrimoni de la meva edat, entre 45 i 50 anys i el seu fill d’uns 20, amb la seva perilla, ells prenen ostres amb vi blanc com jo, el noi un entrecot amb Coca Cola. Fa anys a França no li haguessin servit, si avui on un es pot prendre ostres amb vi blanc, prens un entrecot amb Coca Cola i mes si els seu pares tenen paladar, es que una manera de viure amb gust deixa pas al mal gust, al barroer isme i a la decadència total d’Europa, la cultura desapareix, es l’americanització mes burda i mes de classe proletària, fins aquí arriba en Sarkozy (la Bruni no l’acabat de polir).

Per la nit música als carrers, però fins a les 11,30 per deixar descansar a la gent (com a Gracia¡¡¡¡¡¡), el Bicing Perpinyanès s’imposa (es idèntic que a BCN i el gestionen desde BCN) i vec que als forats dels arbres han posat la mateixa substancia vermellosa i amb pedretes que a Barcelona, diuen que deixa passar l’aigua i evita que el forat s’ompli de brutícia.

Per altra banda, segons em diuen Barcelona ha superat a Paris com a destí dels rossellonesos, l’idealització de la nostra ciutat supera la realitat, les visites de cap de setmana des de Perpinyà a Barcelona son constant, diuen que s’han recatalanitzat. Fins hi tot m’expliquen que els governs espanyols estan frenant l’arribada del TGV BCN-Perpinya per evitar l’enfortiment de la capitalitat catalana. El cert es que de Perpinyà a Figueres la línea esta acabada de fa mes d’un any i encara no se sap quant s’acabarà de Barcelona a Figueres. Aquest comentari de l’aturada del TGV per part de Madrid el va fer un professor universitari de l´Universitat de Perpinyà i germà d’un diputat de la UMP (la de Sarkozy).

divendres, 14 d’agost del 2009

PELICULA



He llegit als diaris que fa uns dies es va acabar de filmar una pel·lícula sobre el timbaler del Bruc, no es la primera que es fa, però crec que fer una pel·lícula d’una llegenda i tornar-la a fer i refer diu poc del imaginari de la gent.

En aquesta ocasió, el director per treure-li una mica del que anomena folklorisme, ha declarat que els sometents catalans i el timbaler no portaran barretina, cosa que farà estranya la pel·lícula, ja que probablement l’únic cert que hi havia es que en aquella època era d’allò mes habitual que es portes barretina i en el cas dels sometents absolutament tots els gravat i cuadres de l’època els representen amb barretina. Per altra banda els actor que la representen son en Juan José Ballesta, en Vincent Pérez i el televisiu Santi Millan, un bon planter que indica una producció amb cost elevat.

Hi ha que diuen que el timbaler era un fill de Santpedor com en Guardiola i el minyó es deia Isidre Lluça i Casanoves. Si be es cert que la batalla del Bruc va existir, de fet en va haver 2, l’una el 6 de juny de 1.808 i l’altra el dia 14 del mateix mes, que es la que els sometents catalans derrotaren al General Schwartz al Bruc. No se sap si la victòria va ser per els repics del tambor, o per la millor tàctica del sometents, però la figura del minyo del timbal va aparèixer uns anys desprès de la batalla.

Tanmateix, esta documentat que uns anys abans, el 30 d’abril de 1.794, l’exèrcit francès anant de El Volo a La Jonquera passant per Les Closes i El Pertús amb el propòsit de lliurar una batalla amb les tropes espanyoles i per aparentar que eren superiors en nombre, els seus comandaments van ordenar que els tamborilers toquessin el mes fort que poguessin amb el propòsit d’espantar a les tropes espanyoles que eren per els voltants. L’efecte soroll va funcionar i l’exèrcit francès va guanyar a la batalla anomenada de L’Albera. En la mateixa va morir el tamboriler Pere Bayle, xiquet de 11 anys i que sembla ser va donar pas al mite.

Dos histories semblants; de la del timbaler del Bruc hi ha molta anomenada, però ni un document que l’esmeni; del timbaler de L’Albera molt poca anomenada, però existeixen documents militars de l’època que asseguren la seva veracitat. Hi ha que diuen que la llegenda del Bruc esta inspirada amb el timbaler de L’Albera, el cert es que el fet tampoc es tant impressionant com per fer-hi pel·lícules, per altra banda del 11 de setembre de 1714, es mes important i dona mes joc i no sen ha fet cap pel·lícula.

dimarts, 11 d’agost del 2009

FERRAGOSTO


Carrer de Sant Jaume - Ciutat de Mallorca

Dissortat mes d’agost, període que fa uns anys l’ocupava per fer algun viatge mes o menys llunya, però que amb el temps considero mes adient passar la major part a Barcelona, amb escapades a la platja els caps de setmana i guardar els viatges per mes endavant.

Dissortat mes de relax i vagància, on el tedi que produeix la calor angoixant i molesta absorbeix tot tipus de desitjos i activitats. On el malestar que produeixen els anys viscuts si afegeix el malestar que produeixen les altes temperatures, l’humitat i el sol abrasador. Les engrescadores aventures estivals de la joventut han deixat pas al tedi mes agostat. La ciutat buida de coses interessants, plagues bíbliques de turistes mal educats fan de l’ocupació enganxosa de la ciutat la seva principal visibilitat.

El temps ens fuig despresa, però sense cap transcendència. Exclusivament amb tot allò que es just, tant de paraules com d’interès. La llegida diària dels diaris no arriba a ajudar-nos a fer passar el temps, sense notícies importants, sense passions desaforades. L’intermedi de l’any esta aposentat i no hi ha res que el disturbi. De fet ni els atemptats de ETA a Mallorca ni la mort del capità del Espanyol tenen l’enrenou que tindrien d’haver passat en un altre mes.

La tria i compra de llibres ens fa tenir l’esperança de que superar l’inactivitat i l’imaginació d’agost es possible, però compris el que compris difícilment ens ajudarà a res, si mes no a passar un xic l’estona. L’immobilisme s’afiança en la condició humana de qui s’avorreix en el mes d’agost i que desitja que aquest passi l’abans possible.

Procuro fer els menys dies de vacances en aquest mes i guardar dies per disfrutar per mes endavant, en èpoques en que tot es normal, on existeixen les botigues obertes, no hi ha rebaixes, els aeroports no estan de gom a gom i el meu desig de viatjar i fer coses es sincer.

De moment pasar els matins a la feina i arribar a casa el mes prest, anant passant els dies fins el 19 d’aquest mes, que faré uns dies de vacances fins l’entrada al saludable setembre. Uns dies per el Rossello i Sud de França m’ajudará a acabar un any més el fatidic mes d’agost.