diumenge, 25 d’octubre de 2009

LA SANTA SEU


American Hotel d'Amsterdam

Tot es susceptible d’empitjorar, es una de les deduccions que podem treure de la Llei i els Corol•laris de Murphy. Si els darrers papes de l’església catòlica s’han radicalitzar i dretitzat fins a nivells que creiem ja no es podien superar, ara no en tenen prou amb això, a més es dediquen a incorporar en el seu si els elements mes reaccionaris d’altres confessions cristianes.

L’altre dia sortia a la premsa que el Vaticà acceptava en el seu sí al elements mes reaccionaris de l’església d’Anglaterra. Els pastors anglicans contrari a l’ordenació de les dones, al matrimoni homosexual i els que estan contra que un bisbe pugui ser gai, han estat acollits per l’església catòlica en una formula semblant a la prelatura personal. L’obligació del celibat que s’arrastra des de el concili Laterà II de 1.139 (tret d’alguna dispesa feta per Pau VI) deixa una porta oberta per els sacerdots anglicans que es passin a l’obediència del Papa de Roma. Situació curiosa, que permetrà el matrimoni i el tenir fills a uns fidels sacerdots nouvinguts i el mateix es prohibirà als sacerdots de sempre, amb el que qualsevol capella catòlic que vulgui tenir dona i fills solament li caldrà passar una temporada per l’església anglicana i desprès tornar al catolicisme.

Tret d’aquest detall, es molt trist per els que som catòlics batejats, encara que després i precisament per aquest camins que ens porten els darrers papes, em deixat de creure en ells. La radicalització i l’apartament de l’església catòlica de les ensenyances de Jesús, el deixar de banda. La prohibició per part de l’església de la Teologia del alliberament que planteja com es pot ser cristià en un continent oprimit. ¿Cóm aconseguir que la fe no sigui alienant sinó alliberadora?. El tancar la boca a Leonard Boff i el ningunejar a Ignacio Ellacuria, assassinat precisament sota la benedicció dels elements civils mes d’acord a l’actual deriva vaticana.

La tornada de la missa tridentina en llatí, suprimida per el Concili Vaticà II; l’aixecament de l’excomunicació dels lefevristes, entre ells al arquebisbe nazi; i l’ocupació de la cúria vaticana per els cardenals mes dretans e intolerants. Una tornada als pitjors moments del segle XIX, on els odis contra els jueus, els demòcrates i la llibertat era el segell de l’església. Es la talibanització del catolicisme, cada cop existeixen mes similituds entre el que prediquen els capitostos catòlics del que prediquen els iman musulmans mes radicals. Una església que si be creix en importància al Africa subsahariana on “han passat de 1,9 milions de catòlics al 1900 als 165 milions d’ara. Els seminaris estan plens i les misses també. Això no diu molt de la qualitat de la fe, però numèricament, el catolicisme viu un boom” John L. Allien Biograf de Benet XVI. Per contra, a Europa l’assistència a l’església es redueix, els seminaris es mores i l’influencia publica es nul•la. Es com una copia del procés empleat per l’ islamisme mes radical per aconseguir fidels, es anar a la radicalització de les persones mes depauperades del mon, no importa que es perdin els fidels amb major nivell cultural i social, es tracta d’anar al lumpen mundial, la gent mes manipulable. Molta gent a l’Africa subsahariana, però a Sudamerica al haver germinat la Teologia de l’alliberament, força esglésies protestants s’estenen per tot el continent, minvant a l’església catòlica, en mans del Opus i el Legionaris de Crist. A Europa no cal dir, l’altre dia un sacerdot conegut meu, no precisament seguidor de la Teologia de l’alliberament i de ideologia dretana em comentava que els capellans en general discrepen del camí que esta duent el catolicisme, l’equilibri entre dreta esquerra s’ha trencat i l’esbiaijament cap al extremisme fa por.

De fet els anglicans estan contents per haver-se tret de sobre als elements mes carques de la seva església. Crec que el 95% de la gent d’aquí (tret dels ultramachistes) creuen que la dona esta igual de capacitada que l’home per proclamar la paraula de Deu, cosa que no creu el Vaticà. Un percentatge menor, per una majoria, creu que un homosexual també pot proclamar la paraula de Deu i que tothom te dret a ser feliç, amb això i si les coses no canvien, a llarg termini l’església catòlica o te magre si no canvia. Si molts anglicans es passen al catolicisme, molts catòlics es podran passar a un església que vagi mes d’acord amb el temps actual.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

GENT BONA


Narbona

Hi ha gent que quant es mor es sol dir d’ella que era una bona persona o un bon home, d’altres, els que menys es diu d’ells que era un home bo, remarcant l’esperit d’ajuda cap als altres i una vida destinada a fer el be als qui els envolten. Tot això em ve al recordar al que va ser Bisbe de la Seu, en Joan Marti Alanís, un home bo. A mossèn Marti el vaig conèixer l’any 1969, quant jo era un marrec i ell era el Director del col•legi on vaig anar internat a Tarragona. En aquell temps, els alumnes interns sortíem tots divendres tarda per anar a casa dels pares i solíem tornat el dilluns, la majoria eren nens de pobles propers a Tarragona tret d’uns quants que érem de les terres de Lleida i en aquell temps el transport de Tarragona a Lleida i desprès cap al poble era complicat, per el que solia anar a casa cada dues setmanes en lloc de cada cap de setmana. Els caps de setmana que em quedava al col•legi, en mossèn Martí ens portava a dinar a casa de la seva mare i desprès a fer excursions, els pocs nens que estaven el cap de setmana al col•legi de Tarragona ( de Lleida com jo, algun sud-americà i algun altre) gaudíem del mestratge de mossèn Martí i de la bondat de la seva mare. Un home just, bo, dialogant i demòcrata, un director que ens va posar dins l’horari escolar classes de català (mig d’amagat) en una època de franquisme dur, que ens abolir les formacions en fileres militars abans d’entrar a classe, un capella que com podia intentava ensenyar amb llum dins de la tenebrosa foscor del franquisme.

Recordo que al ser nomenat Bisbe de la Seu i copríncep d’Andorra el primer que li vaig preguntar es quin cotxe tenia, em contestar que un Seat 1500 (el mateix que el meu pare) i vaig pensar que potser ser Bisbe i copríncep no era tant important.
Mossèn (encara que era arquebisbe) Marti, es un dels eclesiàstics que fan honor al nom i donen prestigi a l’església, gent bona que serveix als feligresos i no es serveix d’ells. Un altra membre de l’església que enalteix la vida eclesial es Na Teresa Forcades, monja benedictina de Sant Benet de Montserrat, persona bona i molt preparada, metge amb estudis a Catalunya, USA i Alemanya, que fa uns dies penjar un vídeo a Internet per informar-nos de la inutilitat de la vacuna contra la Grip A. Aquesta humil i intel•ligent monja ha estat en el punt de mira de les organitzacions cristianes mes ultradretanes, antidemocràtiques i fatxes, les que van mes en contra del que ens ensenyar Jesús, al voler tancar-li la boca per opinar amb un ferm criteri teològic i situar-se totalment a favor de la píndola de l’endemà i de la comprensió del avortament.

Per altre canto, aquets dies, ames de continuar amb el cas gürtel per el tort i el dret i confirmar que com tot en la vida sempre se les carrega el mes ruc, o el que menys culpa te, cas de Ricardo Costa, un personatge que per el seu aspecte de pijo carallot, es un blanc fàcil per carregar-se tot i deixar estar als verdaders implicats en la trama.

També em vist que el mal govern no existeix sol aquí, a França el fill del President Sarkozy, un altre pijo carallot de 23 anys i que en 5 anys únicament ha aprovat un curs de dret, estudiant el segon i amb escàndols d’accidents de moto i fuga posterior, el de fer-se jueu per casar-se amb una rica hereva jueva i d’altres frivolitats ha estat nomenat per dirigir La Défense, el barri financer mes important d’Europa, el seu “curriculum vitae”, ser fill del President de França.

Sort que l’Obama encara no m’ha defraudat, esperem que el Premi Nobel donat per bones intencions acabi encertant amb la fita de les mateixes.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

EL NOBEL PER OBAMA


Placa de Carrer de Perpinya

Soc obamista declarat i fidel, si fa un any vaig anar a NYC per les eleccions USA i vaig passar una nit de victòria memorable en tots els sentits, l’altre dia amb la concessió del Premi Nobel de Pau em va deixar estranyat. Si be crec que de bones intencions i de ganes de fer be les coses l’administració Obama en te moltes , per el moment no s’ha arribat a bon terme en res, encara estem a començaments del camí. La declaració de retirada d’Irak, que encara no es efectiva; el tancament de Guantanamo, que encara no esta tancat; l’assistència sanitària per tothom, encara no esta aprovada. En el que si que es nota es en un canvi en el desig de diàleg amb el mon, en lloc de basar-ho tot amb les armes.
Entenc que aquest premi reforça a Obama i sense cap dubte l’ajudarà a tirar endavant amb els canvis que es va comprometre en la seva campanya electoral. Mes que premiar a Obama es te que suposar que els cinc noruecs del comitè varen donar una bufetada a la política violenta i d’afront als drets humans que l’administració Bush i els seus lacais repartits per el mon varen fer fins aleshores.
El comitè que li va donar el Premi ha dit clarament que li dona per el que ha fet, no per el que vol fer. Això fa suposar que ha premiat el canvi de rumb que ha portat la seva administració, clarament visible arreu del mon. Que la primera potencia mundial i única amb poderio militar d’abast mundial estengui la ma a la resta de països es un bon sintoma, implica que les relacions mundials canviaran, ja no es ordenar a la resta que facin això o allò, es parlar-ne. La foto de les Açores amb Bush i els seus “mindundis” ja no sortirà mes.
Aquest premi i sembla mentida, li ha portat algunes critiques a USA, els representants mes ultradretans del Partit Republicà l’ataquen fortament adduint que el cap de l’exèrcit USA no pot ser pacifista. Que els americans estan per lluitar i per imposar-se com, quant i on vulguin. No es una critica de tots els republicans USA, molts comencen a tenir por de la deriva que porta el seu partit escora’ns-en tant a l’extrema dreta racista i violenta. L’elecció de la Pallin per anar de vicepresidenta a les eleccions va ser un desencert total, el partit es va allunyar de la gent que a Europa considerem normal. Tot el que ha anat sortint d’aquesta ex. governadora d’Alaska, les seves misèries familiars, la hipocresia i la falsa moral esta portant al Partit Republicà cap a la marginalitat. Això fa que es comencin a moure’s tots els elements moderats, ja que continuant així pot estar 40 anys a l’oposició, ser un partit de vells i de sudistes racistes i incultes, ja que la gent jove, els no blancs i gent amb estudis els ha abandonat.
Per aquí ens va esclatar el cas Millet, anomenat “cas bitllet”, el desviament de milions i milions donats per patrocinadors privats per el Palau de la Musica que anaven a la butxaca d’aquest ex-senyor. A Valencia i Madrid el cas “gürtel” (corretja en alemany), on la concesio de treballs a unes empreses portava unes comissions i un regals a membres del PP que els hi concedien. El cas esquitxa de ple a la família Aznar, el seu gendre Alejandro Tarik Agag esta totalment pringat. Es un cas que cada cop es mes cutre i caspós, “el bigotes” un xoriço nebot del Pajares, el Correa (el Jefe) que es feia anomenar “Don Vito”, el President de la Generalitat Valenciana “Paquito el curita”, un pijo amb pinta de carallot en Ricardo Costa, la Esperanza Aguirre “la Presidenta”, .... uns personatges de Esteso-Pajares (fins hi tot hi tenen familiars) amb putes, orgies cutres, nouriquisme i horterisme.