diumenge, 29 de novembre del 2009

NOVEMBRE 29



Fa dies que a la feina vaig una mica de bòlit, les pantalles de videoconferència han fet per una part que em puga estalviar molts viatges i moltes estones perdudes al aeroport, però per altre canto amb la facilitat que dona el fer la videoconferència fa que quasi be cada dia hi passi un promig de dues hores fent reunions a llarga distancia. Per això, el tenir que passar el divendres a les sales de reunions d’una multinacional de la consultoria amb d’altra gent, es un petit revulsiu per escapar de la monotonia del treball diari.

La reunió era de tot el mati i acabava amb un dinar a peu dret cap a les dues, deixant que els que havien vingut de Madrid poguessin sortir corrents a cercar el vol de tornada i els de Barcelona poguéssim arribar un divendres molt d’hora a casa i començar el cap de setmana.

La reunió va anar força be, era liderada per un alt executiu d’una de les anomenades Big four i va ser mes distreta del que pogués pensar. El cert es que mirant a les altres persones que eren reunides vaig poder veure que era potser el mes vell de tots (potser empatat amb un parell més), tenint 51 anys ja era el mes gran de la reunió i a més la majoria amb un nivell professional mes elevat que el meu, cosa que no em molesta en absolut, al contrari, que em permet tenir un existència mes relaxada. També al fer el dinar posterior a la reunió vaig poder comprovar que era l’únic em prendre vi, la resta en tenia prou amb l’aigua i fins hi tot vaig veure que s’obria alguna llauna de Coca Cola, situació que em va fer confirmar que per be o per malament soc d’una generació superada. El fet de veure Coca Cola als menjars o el portar-se el menjar de casa per prendre’l a la feina, en lloc d’anar a menjar a fora son coses que xoquen a la gent de la meva edat i que em estat educats en col•legis que abans es solien dir “de pago”, que eren pràcticament els que et podien dur a la Universitat. Les noves generacions en aquest sentit son molt mes obertes, potser siguin mes competitives i agressives que la meva, circumstancia que els ha dut a dependre d’ells mateixos per guanyar-se la vida en lloc de tenir un futur en funció de qui fossin els seus pares o el cognom que portessin, son menys classistes, no donen importància a si un es del que es deia bona família i a ser de la classe benestant de fa unes quantes generacions. De fet, la majoria dels executius que estan triomfant son fills de l’emigració que va rebre Catalunya als anys 60, gent acostumada a guanyar-se la vida, en lloc de tenir una existència força còmoda dels que com jo som de famílies mes o menys acomodades. Fa anys al començament de la meva vida professional, fins hi tot vaig poder comprovar certa rancúnia en algun company de feina amb pares vinguts d’altres terres i amb molts anys de treball, davant la meva tardana incorporació al mon laboral desprès d’haver passat una vida universitària despreocupada i plaentera.

Per el que estic comprovant, l’ascensor social funciona força be i en pocs anys els fills dels emigrants d’avui estaran per damunt nostre al haver-se guanyat la feina i estar acostumats al treball dur, cosa que aquí ja no tenim.

Aquest mati ja superades les cavil•lacions de la meva educació gastronòmica davant la de les noves generacions, he anat al Museu Picasso a veure l’exposició de Imatges secretes de Picasso i l’estampa eròtica japonesa, es fascinant l’influencia dels gravats eròtics i pornogràfics del Japó en tota l’obra de Picasso. En sortir-hi un tomb per Santa Llúcia davant la catedral, un cafè al Ateneu i cap a casa a dinar.

A començat a ploure, ja ho trobava a faltar, el canvi climàtic ens esta afectant molt, la primavera i la tardor han deixat d’existir i l’aigua del cel cada cop es mes difícil de veure. Posaré musica i continuaré llegint el llibre d’Isabel Nuñez “Algunos hombres .... y otras mujeres”, una sèrie de relats de la vida que os recomano que llegiu.