divendres, 31 de desembre del 2010

L’HOME DELS NASSOS


Calendari del Pages 2011

A punt d’acabar el 2010, l’home dels nassos recorre carrers i places, tanca un any en el que la crisi ens s’ha imposat en tots nosaltres, estiguem afectats directament o no. Un any en els darrers dies em pogut veure el canvi de la cadena d’informatius de TV CNN+ per la cadena de Gran Hermano 24 horas; on també en els darrers mesos de l’any i gracies a Wikileaks em pogut assegurar (si es que algú en tenia cap dubte), que no som mes que uns lacais de USA, el que abans es deia República bananera; una any en el l’Obama i per desgracia ha anat de malament en pitjor (tret de que cap al final de l’any hagi pogut tenir, qualcuns petits èxits); on el Tea Party america anar pujant als USA i obri sucursals per aquí amb la Presidenta Esperanza Aguirre (la saramaga) de representant.

També aquest darrera part de l’any em pogut veure com els Sánchez Drago i amics, es vanagloriàvem d’haver anat al llit amb nenes de 13 anys i com a postres les anomenàvem de “zorrillas”.

Un any complert, suposo que com tots, el que passa es que despresa ens oblidem del passat llunya i únicament tenim en compte el passat mes proper, com les victòries del Barça en tot i les golejades escandaloses que li fa al Real Madrid en futbol i aquesta setmana mateixa els vint punts de diferencia que el Barça li va fer al Real Madrid en basquet.

Un nou govern a la Generalitat, un nou govern que com tot el que es nou porta certa esperança, una sorpresa positiva en tenir en Mas-Colell com a Conseller d’Economia (es l’economista millor d’Espanya amb diferencia) i a Ferran Mascarell, actual Vicepresident de l’Ateneu com a Conseller de Cultura, aquets dos crec realment que si son els millors, de la resta tot es opinable. El que si es cert es que el govern es totalment transversal,o incorpora tot, no se si serà bo o dolent.

Com sempre des de fa força anys compro sempre el Calendari del Pagès que enguany fa 150 anys, per molt que tot canviï hi ha coses que sempre son iguals, aquest calendari ens ho recorda, es millor tocar de peus a terra, per molt que el mon es tecnifiqui mai podrà ser mes fort que la natura. El tancament d’aeroport per un volca, per nevades (i no molt fortes) i per els controladors aeris espanyols (matonisme fatxenda de milionaris) ens demostra el febles que som davant la natura o l’estupidesa humana. El Calendari del Pagès ens ensenya que el pagès te que estar a disposició de la natura i no a l’inrevés.

Bon any.

dilluns, 6 de desembre del 2010

LA SETMANA


La sempre encisadora Marsella
En ocasions sembla que tot estigui conjurat perquè hi passin força coses, de estar setmanes i mesos sense que passi res de res, de sobte, així com de cop apareix tot. Aixo es el que em vist aquesta darrera setmana, d’una tranquil•litat absoluta em passat tenir una pluja de noticies constant, una darrera altra.
Tot va començar el diumenge passat, dia de les eleccions, el nou parlament català va canviar força, el tripartit d’esquerres deixa pas a una Convergència i Unió, una amalgama que va des de el centre esquerra al centre dreta, amb un regust liberal i un assentament nacional català. Com sempre en aquestes ocasions la premsa mesetaria i rancio-carcamal de Madrid va fer una lectura totalment diferent del que es pensa per aqui, la premsa mesetaria titulava que guanya el centro-derecha,com si el PP hagués tingut majoria absoluta i sense nombrar en cap cas (almenys en lletres grosses) que CiU hagués guanyat i que aquest es l’odia’t nacionalisme català.

Almenys i per primer cop des de que hi ha eleccions desprès de la mort de Franco han existit guanyadors i perdedors, per primer cop no tots han guanyat, el PSC i ERC han dit que han perdut, això per primer cop. Al menys ens em de felicitar per aquest adelantament en la visió real dels resultats d’unes eleccions democràtiques.

L’endemà de les eleccions , el partit del segle, el clàssic i d’altres adjectius, el partit que segons la eterna premsa mesetaria o del antic i no tant antic “Movimiento”, representaria el canvi de cicle, l’enfonsament del Barça. Dons el Barça no es va enfonsar ni va canviar el cicle, li va endossar 5 al equip madrileny, el Real Madrid va marxar amb una ma de gols a la seva porteria, acabant el partit amb violència per part d’aquets perdedors davant els jugadors barcelonistes, la frustració pesa molt.

Però la premsa mesetaria i rancio-carcamal, no varen aceptar la maneta de gols, un dia desprès començaren que si el Barça no sabia guanyar (per celebrar la victòria amb un ma de 5 dits aixecada). Fins hi tot la núvia del quinquogolejat porter madrileny, amb la pitrera recent estrenada obria la secció d’esports de Telecinco amb “no saben ganar”. “Lo que hay que ver”.

Tot això fins divendres, dia de començament d’un pont, on els controladors aeris no contents de guanyar de 300.000€ fins a mes de 1.000.000€ amb hores extraordinàries, fan de sobte una vaga salvatge, arruïnant les vacances i les butxaques de 650.000 soferts viatgers. El polze amb l’Estat els hi sortir malament, es decreta l’estat d’alarma i se’ls militaritza, tornant tots a la feina amb la cua entre les cames i amb la possibilitat de ser acomiadats de la feina, que tinguin que pagar els costos (més d’un milió d’euros cada un dels quasi be 500 controladors que abandonaren el seu lloc de feina), o fins hi tot que siguin empresonats.

I amb el cel aeri tancat, el Barça que no pot viatjar a Pamplona, la FEF diu en un primer moment de jugar el partit l’endemà diumenge i per pressions de la premsa mesetaria i rancio-carcamal si llança en tromba, el Barça corrent amb el TGV i autocar arriba a Pamplona, sense escalfar surt al camp i guanya per 0 a 3. De fet i em sap greu reconèixer-ho, trobo a faltar a en Laporta com a President del Barça, em sembla que en guardiola es te que ocupar de lluitar al camp i als estaments directius i mediatics. En Rosell desaparegut de President al primer problema, posar tot el pes del club damunt l’entrenador no pot arribar a bon lloc, cadascú te que fer la seva feina i el que es clar que l’equip directiu no la fa.

Amb això que dema marxo a Perpinyà, amb cotxe i amb la llista feta.

dissabte, 6 de novembre del 2010

MONET A PARIS


Grand Palais, cues per Monet

Just acabat de tornar de Paris, uns dies de vacances i aprofitant uns Punts del Iberia Plus trets de algun viatge de treball a Sud-americà i un vol de ranc a Paris. Com sempre m’allotjo a Saint Germain, un barri perfecte, ple de llibreries (a cents), de Galeries d’art i Antiquaris(a cents també) i de botigues de roba (a milers), també ple de restaurants i cafès de tot tipus.

Un temps primaveral, la gent a cos de camisa, la calor per arreu, les terrasses dels bars plenes de gom a gom i una alegria en els parisencs que únicament es veu quant el temps es benigne i agradable.

Abans de marxar ja vaig adquirir per internet l’entrada per visitar l’exposició de Monet al Grand Palais, ben fet, les cues per accedir eren enormes i si un no tenia l’entrada ja adquirida implicava fer unes cues d’unes quantes hores. Si be Monet es Monet, les multituds a l’interior del Grand Palais em portaren una certa angoixa com la de estar badant a dins del metro. Per altra banda, en els moments de mes tranquil•litat vaig gaudir força de l’exposició.

Pero mes que la exposició de Monet en va agradar potser més la de Basquiat, també recomanaven adquirir l’entrada per anticipat, però amb mig hora de cua vaig poder entrar al Palais de Tokio. En Basquiat vaig poder veure una sensació de profunditat en els seus quadres, sota un fons de colors brillants i clars, unes traces de colors mes mates i neutres. Sota una capa forca la llum, com recordant que sota les llambordes hi ha la sorra de la platja. Aquesta profunditat em va fer veure una tridimensionalitat que no havia vis anteriorment.

Per altra banda, en aquest dies a Paris he pogut notar que la majoria de monedes de Euro que em donàvem (potser el 80%), eren alemanyes, no se si es que hi ha una invasió de germànics a la ville lumiere, o si les vagues franceses han fet que siguin els alemanys els encarregats d’encunyar l’euro a França.

Tot el viatge acompanyat de la lectura del llibre París-Nueva York-París de Marc Fumaroli, que ha acompanyat i reforçat la visió de París que haja pogut tenir en aquets dies.

Torno a se a Barcelona, amb els ànims recobrats i ple de oxigen parisenc, oxigen del tipus cultural, del bon menjar i del bon estar i bon mirar.

dijous, 28 d’octubre del 2010

CASPOSOS


Perpinya

Aquesta darrera setmana diversos personatges del tipus mes ranci i ultra de l’entorn de la caverna mesetaria ens han distret de l’avorriment. Certes declaracions fora de to i de lloc han donat la volta al país, el facherio mentrestant en lloc d’indignar-se els hi ha fet costat i aplaudit les ocurrències prenent-les com un gest de genialitat.

Primer va ser l’alcalde del PP de Valladolid, un tal Javier León de la Riva, que va dir que al veure “la cara y los morritos” de la Ministra de Sanitat Leire Pajin “piensa en lo mismo”, o sigui en masturbar-se o en que li facin una fel•lació. Personatge masclista i grotesc, d’aquells que pensen que totes les dones son unes putes tret de la seva mare. El pitjor es que el seu cap de partit , en Rajoy no la desautoritzat i no es el primer cop que te opinions similars de les dones.

Després va ser en Sánchez Dragó, el típic carcamal, també masclista i de tipus reaccionari, que en un llibre fet amb el també “genial” Albert Boadella s’orgulli d’haver anat al llit ja fa anys amb dues nenes japoneses i que o explica ara perquè el delicte de pederastia ja ha prescrit i mes a mes els hi diu que eren unas "zorritas". Com en el cas anterior, la Presidenta pepera de Madrid, la Esperanza Aguirre li ha fet costat, proclamant que el fet es com literatura. No entenc que la violació de menors (anar al llit amb menors es considera violació) i la pederàstia puguin ser literatura, però venint d’una persona poc amiga dels llibres es comprensible. Mentrestant els dos “genials “, Albert Boadella i Sánchez Drago, continuaran vivint a costa dels madrilenys i gaudint dels plaers carnals.

Per acabar la tropa, el pseudoescriptor Arturo Pérez Reverte, que ha dit que l’ex-ministre Moratinos 'se fue como un perfecto mierda''Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos' i d’altres insults. Tot perquè l’exministre es va emocionar amb les mostres d’estimació dels seus companys del parlament. També per aquest personatge un home que s’emocioni o plori es basura. El que es te que fer per sortir als diaris. Tots els líders parlamentaris han fet costat al exministre, clar esta del PP on Soraya Sáenz de Santamaría, ha dit que "respeta la libertad de opinión”.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

VAGUES


Montpellier
Aquets dies tota la premsa escrita i els Telenoticies de la TV posaven en lloc prioritari la lluita dels francesos vers els seu govern en el desig de voler apujar la jubilació un parell d’anys, en el cas francès dels 60 als 62. Refineries de petroli tancades, les gasolineres sense gasolina, els transports públics aturats i els carrers amb manifestacions milionàries. Tot això en una França que des de la sarkozitzacio imperant estava mig endormiscada. Han estat força setmanes que els francesos, amb aquest sentit de dignitat i de defensors dels dret s’han aixecat contra el seu govern, una batalla perduda segura per endavant, una victòria clara dels govern francès des de el començament, però els francesos han volgut perdre lluitant i amb la cara alta, dient-hi la seva. Ara setmanes mes tard es veu clar que si ve el govern de Sarkozy s’ha sortit amb la seva, el poble francès en certa forma ha guanyat, l’orgull ha tornat al país, el ser francès torna a ser important i els governs futurs ja saben que si be tenen més força, sense cap dubte que per aplicar coses impopulars tindran una forta oposició al carrer i sortiran escaldats.

L’actitud francesa contrasta amb la britànica, on no solament han pujat l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, si no que a més el govern ha decidit acomiadar a 500.000 funcionaris. El poble angles (o britànic per ser més exactes) que ha fet? Dons res, tragar i tragar, ni una protesta, ni una esquifida vaga, ni una bronca al Parlament, res de res, abaixar el cap i dir amen. No entenc com els anglesos han pogut caure tant baix, el ser com un ramat d’ovelles de camí al escorxador i tan contentes, però cada poble te el que es mereix.

Els alemanys també varen veure augmentada l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i les protestes foren minses, del nivell d’Espanya, una mica de queixa i res més, però al menys hi varem tenir una llumeta de dignitat, de plantar cara davant uns drets adquirits.

Personalment, ja fa força anys que sento que l’edat de jubilació s’ampliarà, es una simple operació matemàtica, fa anys la gent es jubilava amb 65 anys i es moria amb 72, avui dia la mitjana de jubilació es de 62 anys i la mitjana de vida es fins als 82. Son el pagament de pensions de 7 anys (quant es varen fer els càlculs), davant els 20 anys que l’Estat ens te que pagar la pensió avui dia. Si els contribuents que amb les seves cotitzacions no augmenten, esta clar que es te que fer quelcom. De totes formes abans de tot es te que anar contra el milió i mig de gent que cobra pensió d’invalidesa a Espanya (situació que no es dona ni desprès d’una guerra) i d’altra gent que viu a costa dels altres.

Entenc que es tindria que donar informació a la gent, explicar les coses, pero al mateix moment, que la gent protestes, que digues la seva, però ja fa un segle un tal Upton Sinclair va dir “Es difícil fer que un home entengui una cosa quan el seu salari depèn del fet que no l’entengui”. El peix que es mossega la cua, amb poca educació es difícil tenir un bon futur, futur que un no li dona importància precisament per la poca educació que un te, i mentrestant a tragar.

diumenge, 26 de setembre del 2010

CAP DE SETMANA FRANCES


Hôtel Sabatier d'Espeyran i Musee Fabre

Tot just acabat de tornar de França, un cap de setmana llarg gracies a la Mercè i cap amunt, cap al lloc on abans de l’era Sarkozy el prestigi i l’orgull de ser francès estava mes que arrelat, estava fonamentat, ara amb un President fill d’un pare emigrant i sense papers i una mare d’origen jueu, imita a l’extrema dreta en els seus plantejaments de base. Dons be, fins hi tot amb tot això m’agrada França i els francesos i per d’amunt de tot la seva cultura i el seu estil de viure.

Dons amb això que el divendres a primera hora cotxe i cap al nord, un hora mes tard de la prevista, però el son es el son i tot es ajornable. En poc mes de quatre hores em planto a Montpellier, l’hotel on vaig sempre era ple de gom a gom i no hi havia places, així que n’agafo un altre tot just al costat, però amb una categoria de menys, també força centric, tot just tocant a a la Place de la Comedie però a meitat de preu.

El primer que faig es anar al Museu Fabre a veure l’exposició de Cabanel, el típic pintor francès de segon nivell del segle XIX, molt francès i molt burges, però força correcte. Aprofito per veure també l’hôtel Sabatier d’Espeyran, tot just al costat del museu i annexa a ell com a exposició d’arts decoratives, es el típic palau d’un burges enriquit i ennoblit amb el segon imperi de Napoleó III. Època daurada a França, que irradiava il•lustració arreu de tot el mon, un segle XIX francès, on una determinada forma de cultura i “art de vivre” s’expandí per tot el mon.

Per variar vaig dinar força be, amb ostres de Lecaute i per un preu molt moderat en un típic restaurant francès del segle XIX. Dono un tomb per la ciutat, com sempre una gran quantitat de rodamóns joves i amb els gossos per la Place de la Comedie i voltants. En aquesta ocasió i per posar una nota diguem-ne simpàtica (si es pot dir així), en els cartons que feien servir per demanar i varen posar frases amb cert enginy: l’un hi va posar “una ajuda per gastar en alcohol i drogues” i un altre “per gastar al casino”, no se si els hi va funcionar, si no almenys cridava mes l’atenció que abans.

Una important revista francesa tractava exclusivament aquesta setmana de Barcelona, els llocs de premsa era empaperada de Gaudi (el park Guell), imagino que en els darrers mesos l’afluència de turistes francesos es duplicarà a Barcelona. També em va chocar que en Yannick Noha, el retirat tenista francès es avui una estrella del rock, el cd mes venut a França, el vaig escoltar i realment es força bo.
Dissabte al matí cap a Perpinyà, l’antic hotel de France torna ha estar obert, ja no el porta la mateixa família (el Bohigas), esta per fora i la recepció com sempre. Imagino que la remodelació que hi volien fer per construir apartaments, ha estat si mes no ajornada per la crisi, i per no perdre-hi tants diners han reobert l’hotel, fins a millor temps. La crisis també afecta a Les dames de France a la Plaça Catalunya, les botigues que acompanyaven al FNAC en el bonic edifici han tancat ben be la meitat. També la Llibreria Catalana pateix problemes, la propietat del local ha decidit doblar el lloguer al amic Touron i el futur no es molt clar, a Facebook ja hi ha un Grup de suport.


Gent vestida com a l'edat mitjana
Un dissabte a Perpinyà es un lloc francès de províncies, l’Ajuntament ple de bodes, en la major part de gitanos catalans, vestit de casament de gitanos, amb els seu vestit, anomenem-los extravagant i no molt elegants que diguem, però que a ells els hi agrada. A la catedral de Sant Jaume, gent molt mudada, en aquest cas no era cap casament. A mes, per el centre si feia una festa on molta gent anava vestida com de l’edat mitjana.


Patetica gespa de plastic
Hi res, un bon cap de setmana francès. El que si em va xocar i per malament es que en el meravellós i fantàstic Boulevard Wilson, on els plataners son gegants i força ombrívols i la gespa molt ben cuidada, aquesta es de plàstic, com per llogar-hi cadires.

dimecres, 15 de setembre del 2010

DIMECRES


Façana lateral Ateneu renovada

La normalitat ja esta arribant poc a poc, l’inici dels col·legis fa que es donin per acabades les vacances estivals, els carrers tornen ha estar plens de gom a gom, i en pocs dies la calor deixarà pas a la frescor de la tardor. La crisi es la única que segueix igual, al ser el país que mes tard va notar el començament de la crisi, farà i fa que siguem el pais que mes tard surti d’ella, Mig Europa veu que la millora econòmica s’entreveu, tret d’aquí, que de moment ni es veu ni se l’espera.

Noves propostes de nous tipus estan sorgint per Europa, la darrera sembla que la canceller d’Alemanya, l’Angela Merkel vol retrasar la vida útil de les centrals nuclears, anant en contra d’allò pactat entre tots els partits d’Alemanya ja fa uns anys. No es que pretenguin fer mes centrals nuclears, volen allargar la vida útil de les mateixes uns vint anys de mitja. Aquest allargament implica necessariament un augment gegantesc en els beneficis de les elèctriques propietaris d’elles, ja que de per si estan totes amortitzades i seran 20 anys d’ingressos sense quasi be cap despesa, el que vol dir milions i milions de benefici. Això la canceller fa que hi posi uns grans impostos, que es destinaran a pagar els majors costos de les energies renovables. Aquest allargament en la vida útil ha estat incorporat en el Deure dels pro nuclears espanyols, però amb la diferencia de que estan totalment i radicalment en contra de l’augment dels impostos en els anys de prorroga.

Personalment, em sembla molt perillós augmentar la vida útil de les Centrals Nuclears, una Central Nuclear es te que tancar mentre estigui en perfectes condicions, allargar la seva vida uns anys més pot ser catastròfic. Així com qualsevol altra central elèctrica o qualsevol maquina pot suportar averies i un mal funcionament sense cap efecte ni perill, una avaria en una Central Nuclear pot significar la mort de milers de persones, el tancament d’una Central Nuclear en perfecte estat o el tancament d’una Central Nuclear en un estat NO perfecte, pot representar un desastre.

Curiosos els organismes i les entitats pro nuclears espanyoles, un nivell barruer i poc professional inimaginable, els típics carques madrilenys posats a jugar amb l’energia nuclear, tots de Madrid, on no hi ha cap nuclear propera i l’única que hi havia la de Zurita, va ser tancada sense cap queixa per la seva part, es clar es l’única que els podia afectar a ells. Es quelcom semblant al magatzems de residus nuclears, segons ens diuen no te cap perill i si mols beneficis, si fos realment així, de ben segur estaria situat al Paseo de la Castellana i no força lluny d’ell. També es curiós que cap membre d’aquestos organismes tant pro nuclears estiuegi per la Costa Daurada, prop d’Ascó o Vandellòs, i que algun molt famós d’ells que hi va estiuejar fa anys hagués marxat.

La normalitat, com ja he dir torna a ser entre nosaltres, el campionat mundial de futbol guanyat per Espanya, sembla ser que l’hagués guanyat el Real Madrid, únicament el porter Casillas es considerat com artífexs de la victòria, ell i l’entrenador, el també madrileny Del Bosque. Els 8 barcelonistes i catalans que varen guanyar han estat borats sistemàticament, els golejador i peces mes importants en Puyol i l’Iniesta no surten en lloc, únicament el porter madridista i la presentadora que es parella seva, la resta no devia de fer res, en Casillas jugava sol contra el mon. Espanya es així. (aquestes critiques no es fan únicament des de Catalunya, em consta que d’Astúries i Andalusia s’està comentant el mateix als diaris.

Dons res, tal com vaig decidir un parell de post anteriors, estic tornant al Ateneu, ja he assistit a dues conferencies per la tarda i saludat a molt ateneistes de èpoques passades, val la pena.

diumenge, 12 de setembre del 2010

FREAKS


La vieille charité - Marseille

Crec que mai en Tod Browning, director de la pel·lícula “Freaks” estrenada l’any 1.932 hagués pensat que la seva colla de personatges grotescos, terrorífics, desagradables tinguessin tanta continuïtat en el temps i el nom sigui famós al menys per aquí.

Fa uns anys i amb l’aparició de les cadenes de televisió privades començaren a aparèixer personatges diguem-ne marginals i grotescos que la seva fita era que la gent es rigués d’ells i no d’allò que feien, ja que de fet no feien res graciós, únicament es posaven i feien el ridícul més abjecte.

Passada aquesta primera època del frikisme més barroer i cutre, el mateix frikisme es va fer famós de per si, apareixerien les Belens Estebans i personatges semblants. Gent que era famosa per se friki (menys marginal que l’anterior fornada i de millor aspecte físic) i no per fer qualsevol activitat, tot l’inrevés de les anomenades celebritys dels USA i d’altres països europeus, gent famosa per la seva professió d’actor, cantant, ... Aquest frikisme més desenvolupat es retroalimenta dels nombrosos programes de TV que tracten única i exclusivament d’ells.

A aquesta nova fornada de freaks darrerament se li ha afegit una nova fornada, de gent que en teoria tendria que ser mes seriosa, però que en el fons no deixa de ser un evolució del frikisme inicial de Tod Browning aterrat en un estrat superior del que es movia fins aleshores. Personatges com l’ actualment defenestrat Jesús Neira, que aprofitant-se d’una bona obra es va dedicar a ser famos, dedicant-se a insultar als que no pensàvem com ell d’una forma que podem denominar totalment fatxa i antidemocràtica. Aquest Neira ha acabat de l’única forma que podia acabar, tirat a la brossa un cop ja no serveix als interessos de la dreta més radical, ja que va deixar de fer gracia al sortir per TV anant completament begut i conduint, a mes de muntar un espectacle per la seva detenció per la policia.

Altres personatges semblants al Neira son un tal Hermann Tertsch, presentador de Telemadrid i de ideologia ultra, que la mateixa dreta més radical l’encumbrar al dir que una pallissa nocturna que li varen donar va ser instigada per un presentador de TV d’esquerres. Al mateix que en Neira, va ser tirat a la brossa al assabentar-se que la pallissa li varen donar quant a altes hores de la nit va acossar a una senyora (acompanyant d’un empresari de la nit madrilenya i simpatitzant també del PP) i declarant els testimonis de la baralla que el presentador de Telemadrid “iva muy cargado”, no se sap si de begudes espirituoses o d’alguna substancia que es pren per el nas.

Altres frikis els podem trobar en un pseudoescriptor anomenat Alfonso Ussia, insultador grotesc i mal educat, que s’anomena ell mateix com un fatxa. També hi tenim un mindundi que no recordo el nom i que en una cadena de TV ultra va proferir insults de la mes baixa estofa contra la Consellera catalana de Sanitat Marina Geli, mes patètica va ser la pseudodisculpa que va proferir, demanant tant perdo a la insultada, com als anunciants de la cadena, em va recordar a l’Arias Navarro informant de la mort del “caudillo”.

Es el que hi ha, vividors, grotescos i depravats, el pitjor la gent que els escolta, la poca educació d’aquest país fa que sorgeixin aquest personatges i que amb el cada cop mes baix nivell cultural i moral de la gent es de suposar que la cosa anirà a més.

dimecres, 8 de setembre del 2010

TORNADA


Palau Longchamp de Marsella

Un any mes que torno a emprendre la tornada a la normalitat, les vacances d’estiu ja han tocat a la fi i amb les poques ganes de sempre torno a la vida monòtona i avorrida de sempre. No es que en aquesta ocasió les vacances hagin estat com per tirar hi coets, però es que la “rentre” laboral es presenta amb unes expectatives habituals. Tinc sort que encara em resten dies de vacances que podré dedicar a viatjar i fer coses força mes interessants de les que faig normalment. De mai m’ha agradat fer viatges en el mes d’agost, es un mes que per viatjar es car, incòmode i de maltractaments.

Sigui com sigui ja torno ha estar per Barcelona, 15 dies per la platja m’han donat per llegir a les tardes a la sorra escolta’n el soroll de les ones, que vistes les formes i els llocs on he llegit en la meva vida, puc afirmar, que per a mi, es de totes totes, el millor lloc.

Torno a Barcelona, els diaris informes de les exposicions d’art del proper any, dels llibres que sortiran i de les obres de teatre previstes, en pocs dies es reinaugura el Teatre Lliure de Gracia, penso tornar hi tot d’una, em cau molt mes a prop de casa i te uns dimensions que fa que el troba molt mes atractiu. De moment ja he anat a La Central i he comprat La bicicleta estàtica de Sergi Pamies, Elogio del pesimismo de Lucien Jerphagnon, Les ciutats creatives de Richard Florida, Un barbar al jardí de Zbigniew Herbert llibres i My name is Charles Saatchi and I am an artoholic en versió anglesa al estar esgotada la espanyola, llibres que de segur em duraran uns quants dies.

També tinc previst anar mes al Ateneu, de ser un ateneista diari he passat a no anar hi quasi be mai, el programa es força interessant i a més han afegit ( des de fa un any) concerts de 30 minuts.

També tinc que dir que el regim alimentici que he fet els darrers mesos ja esta acabat, he perdut els 10 o 12 kilos que volia i ja puc tornar a disfrutar del menja.

Dons es així com penso tornar aquest nou any, si fa o no fa com cada any, aquest any més a més, tindrem noves eleccions a Catalunya, que quasi segur que faran canviar el govern de la Generalitat, el Barça continuarà com sempre (esperem), l’Obama continuarà sent fortament atacat per l’extrema dreta mundial, les televisions privades seran mes dolentes que l’any passat, la crisis econòmica seguirà igual (diran que no anem a pitjor, però la gent que esta al atur hi continuarà), la delinqüència pujarà encara més, en Sarkozy anirà a més (per desgracia), el Zapatero a menys (o no) i el Berlusca ni se sap. Jo ni mes ni menys que com sempre.

divendres, 13 d’agost del 2010

VACANCES D'AGOST


Esglesia de Marsella

Cada cop més I confio que en els propers anys puga fer el mateix, procuro agafar les vacances fora del mes d’agost. Si be tinc que fer sempre uns dies dins d’aquest mes els viatges els faig sempre en altres dades, fora de la temporada anomenada alta.

El cert es que Barcelona en ple mes d’agost es una meravella, el fet d’anar en Bus cap a la feina amb un carrer Balmes vuit de cotxes i de viatgers dins del Bus, arribar a la feina amb la meitat de temps que en altres dades, la tranquil·litat del curt passeig de la parada a l’oficina i la mateixa tranquil·litat a dins de l’oficina. Els telèfons que no sonen, el poquíssim correu que arriba i la distensió que hi ha entre els altres companys de feina que com jo resten a l’oficina. La llum a la ciutat; els turistes, els uns que molesten i d’altres que no; i el fet de deixar la corbata i el vestit i anar casual a la feina.

Els pocs veïns que resten a la finca fa que existeixi una tranquil·litat total, que sumada als escassísims cotxes que passen per el carrer el relax sigui total i el descans profitós. Les botigues tancades es poden suplir anant un cop a la setmana al Caprabo i caminant un xic més per anar a comprar el diari.

A més, enguany la vida cultural barcelonina d’estiu a millorat força i tot es de preveure que tingui continuïtat els proper anys degut al èxit de públic que esta tenint aquest any, el Busker's a la Barceloneta, el Grec (i el Romà al Almeria Teatre), els diversos festivals de musica de tot tipus, les dues exposicions d’en Barceló i d’altres que fan en els museus, tot amb mes tranquil·litat que en altres mesos.

Dema marxo fins el setembre, han estat un parell de setmanes del agost a Barcelona, però si per mi fos i passaria la resta del mes per aprofitar aquets dies mes endavant.

divendres, 9 de juliol del 2010

MARSELLA


Exposició de globus terraquis per tot Marsella, com les exposicions de les vaques o els elefants

Aterrar a Marsella, fos com fos ja hi era, el record d’un antiga amiga i els vols directes de Spanair des de feia un parell de mesos em va fer decidir anar-hi. Si França ja m’agrada, el migdia francès encara mes, es com la musica de Debussy, Clair de lune integrada al paisatge.

A l’aeroport si aterra en menys d’un hora des de Barcelona, el marsellès es petit i molt del sud, com el de Barcelona d’abans de les olimpíades. De l’aeroport a la ciutat un Bus ens hi porta per 8,5€, el paisatge em recorda al tarragoní, de l’autopista de Barcelona a Tarragona, pins i oca de color crema, en apropar-se a la ciutat la roca color crema es va tornant mes clara i acaba quasi be blanca. L’autobús acaba a l’estació de trens de Sant Charles i d’alli en metro cap al Vieux Port on hi tinc l’hotel.

L’hotel be de preu, els preus a Marsella son mes baixos que a Barcelona, no únicament a l’hotel, els pisos son difícils que sobrepassin els 250.000€ a la ciutat. Una cambra gran, alta amb una bran balconada i amb vistes al edifici de la Borsa, d’altres cambres amb vistes al port son 100€ mes cares, el personal de l’hotel, jove i agradable, del millor que he trobat mai.

Un cop instal•lat surto a fer un tomb, ciutat multiracial però integrada, poques mores amb mocador, totes van vestides de tipus occidental, la religió no esta per sobre de la laïcitat del país. El cas de França es tot el contrari al Britànic, a França es vol integrar al emigrant, a l’Anglaterra tot el contrari, es deixa que porti i els seus costums per molt contraries que siguin a les angleses, però s’evita que l’emigrant s’integri, es com una convivència separada, cadascú per el seu compte però evitant creuar certes fronteres, els hi venen a dir tu estàs amb nosaltres, pots viure com vulguis, però mai seran un dels nostres, a França tot el contrari, si estàs amb nosaltres tens que se un mes.

Dons la Marsella de les putes, els moros i els macarres, va canviant poc a poc, bruta i deixada, però interessant i molt encisadora. On disfrutar d’un pastis a la Samaritaine al capvespre s’ho val el seu preu en or (i això que es força barat). On dinar una boullabaisse sempre es una presa de preu per el preu que et fan pagar, un plant antic amb poca dificultat i amb peixos poc cars, però que et fan parar de 30 a 60€ depèn del local. Es un plat antiquat de fa un segle, que ja comença a se r hora que es renovi.

Parlant de plats antiquats, es recomanable el barri del antiquaris darrera la prefectura, a mes de brocanters o ja d’antiquaris d’un cert nivell s’hi pot adquirir llibres antics (tapes de cuiro) per 5€, també gravats antics (200 anys) per uns 50€.

La ciutat molt bruta, molt mes que a Barcelona, la gent descamisada per el carrer i amb poc civisme, molts pidolaires i lladregots de poca monta, putes velles i gordes, molta humanitat suor i brutícia, però te quelcom d’interessant, es com Barcelona de fa 30 anys, però francesa, encisadora.

La ciutat es prepara per ser capital europea de la cultura l’any 2013, una bona pensada, serveix perquè a qui li toqui, en aquest cas l’antiga Massilia, es posi les piles i reafirmi la seva personalitat, una ciutat que no pot ser res mes, que es com es com Sevilla i d’altres, que som com som i això es el seu fort.

He tornat aquest mati, a l’aeroport hi he anat amb el bus de l’Aeroport, avui no hi anava el bus que hi posa Aeroport sinó el del costat que anava a Cassis si mal no recordo. Ningú avisa, he deduït que molta gent amb maletes pujava en aquell bus (i no al que ho posava Aeroport), he deduït el canvi i el chofer l’ha confirmat, ha estat una situació típica d’Itàlia, origen d’una part molt important dels marsellesos. Un altra part important tenen origen català, hi ha el Anse des catalans (Cala dels catalans) i el barri dels catalans i molts cognoms denoten els seu origen català. També em xoca que molt cotxes porten la pegatina del burro al darrera, no se si per informar del seu origen genealògic o simplement perquè els hi agrada.

dijous, 1 de juliol del 2010

UN DIA DE JUNIO


Hyde park de Londres

Hay días que sin saber porque confluyen en nosotros una serie de hechos que nos llevan a una situación única, una serie de acontecimientos se concentran en un espacio de tiempo determinado y hace que pasen cosas.

Precisamente anteayer estando navegando por internet mi ordenador dejo de funcionar, llegue a la conclusión que no llegaba la corriente eléctrica, el punto de luz verde desapareció y los intentos de volver a ponerlo en marcha solo duraban unos cinco segundos, para llegar a ser de cero segundos después me media docena de intentos, el interruptor del ordenador era inútil, un ordenador sin corriente eléctrica y aparentemente con la batería gastada no me servía para nada. A la mañana siguiente, solo al despertar procure otro intento de poner en marcha a mi ordenador, nada, seguía sin ningún punto de luz verde encendido y con un interruptor inservible.

Con esa preocupación me fui hacia el trabajo, la navegación por internet desde hace años ocupa la mayoría del tiempo que hace años ocupaba la visión de la TV. Justo al subir al 17 en la Plaça Molina para ir al trabajo, encuentro que va mucho más lleno que de costumbre, la clientela se había triplicado respecto a la usual de un día normal a las 8 de la mañana, como siempre leo el ADN, pero ese día de pie, ya que fué imposible encontrar un asiento libre.

Ya en el trabajo, siguiendo la rutina diaria, nada más llegar enciendo el ordenador, pero el proceso que suele durar escasos cuatro o cinco minutos, que me permiten ir pausadamente a la maquina dispensadora de agua, coger una botella de Font Vella y volver al puesto de trabajo encontrándome el ordenador a punto para el trabajo, sucedió que no fue así, parecía como si no quisiera conectarse a los sistemas, seguía entrando en Windows. Cierro el mismo con el interruptor y reinicio la operación, unos 20 o 25 minutos más tarde conseguía entrar, no obstante con una velocidad muy inferior a la que es habitual.

Durante el espacio de tiempo de la puesta en marcha del ordenador aproveche como cada mañana para tomarme el primer café del día, voy a la máquina de café y me tomo uno, cuando me lo estaba tomando otro compañero de trabajo va a sacarse otro y resulta que la maquina falla, sale el café, el azúcar y la cucharilla, pero no el vaso. Después de tomarme el café, la maquina se estropeo.

A media mañana voy a otra planta a tomarme el café descafeinado de media mañana (a las 11 concretamente), pido mi descafeinado, sale sin problemas y aproximadamente un minuto después de empezar a beberlo, tanto la máquina de café, como la de agua de al lado se quedan sin corriente eléctrica. Estaba claro que algo me pasaba, lamente haber borrado hace tiempo un programa sobre los biorritmos, ya que todo presuponía que ese día debería de tener las tres oscilaciones en el punto más bajo y convergiendo todas tres. También podría suceder que el “fallo” (convergiendo también en este caso los dos significados de la palabra)del Tribunal Constitucional contra los catalanes, hubiese influido en una excesiva carga de electricidad estática (o de otra forma) en mi persona.

Paso el resto del día normalmente y al regresar a casa mi ordenador funcionaba perfectamente, se había arreglado solo. A la mañana siguiente, además de poderme sentar en el 17 a leer el ADN, pude encender sin problemas el ordenador del trabajo y tomarme los cafés sin ningún problema.

Todo volvía a ser normal.

diumenge, 27 de juny del 2010

ESTIU


Mews de Londres

Un altre diumenge i un altre cop al teatre, avui per variar a un altre tipus d’obra, Sexe i gelosia al Teatre Guasch, antic Teatre de L’Eixample, el típic vodevil amb entrades i sortides de personatges, portes que s’obren i es tanquen, la típica obra que es sol fer en els teatres madrilenys i que omplen les tardes del diumenge a Madrid, però que aquí a Barcelona no tenen molt d’èxit. De totes maneres es passa una bona estona, una comèdia ben feta i ben posada en escena. Des de l’entrada al teatre he sentit com un viatge sensorial de trenta anys enrere, al foyer amb musica que escoltava fa trenta anys, musica pop-rock de discoteca dels anys 70-80, el teatre mateix amb colors com d’abans, un teatre molt gran amb molta poca gent, 30 o 40 persones per unes 400 places.

Es curiós aquest teatre, un teatre familiar, especialitzar en teatre infantil, per a col•legis i que com a suplement fa també teatre que anomena per adults. Un teatre d’una família, la família Guasch, fundat per els pares i que hi treballen tres fills, tot amb una gran dignitat i professionalitat, però que se li nota un quelcom familiar, entès aquest com de mes proper, menys intel•lectual i de substitut de centre parroquial d’abans.

La resta del cap de setmana a la platja, el juny, el millor mes, poca gent i moltes ganes de prendre el sol, un aigua freda a finals de mes i glaçada a començaments, el retrobament amb antics paisatges i personatges, el despertar amb la llum que hi ha als llocs de platja, l’ambient d’estiueig i de repòs. Tot es un canvi, un canvi que cada any experimento i que em refà.

Una de les coses que més m’agrada fer es la lectura d’un llibre a la platja, allí l’abstracció que experimento de la resta es total, l’encapficament amb la lectura es total. Assegut al costat de l’aigua, el soroll de les tímides ones del Mediterrani, amb l’escalfor que dona la sorra i que es suporta amb l’esquàlid aire de vora mar fa que em puga estar llegint tota la tarda, aïllat de la resta i de tot (exceptuant que en el moment d’alçar la vista del llibre passi per davant una xicota estupenda). Aquest cap de setmana he disfrutat d’un llibre que es diu “Un cor intel•ligent” d’Alain Finkielkraut, un intel•lectual francès que repassa uns quants llibres de literatura mundial de culte. Realment a Espanya ni per aproximació existeixen personatges d’aquest nivell, llegir quelcom d’un intel•lectual francès i desprès fer-ho d’un d’espanyol (o català) fa envermellir. Per molt que el nivell a França sigui molt inferior al que existia fa 25 o 30 anys, es en un altre estrat molt superior al d’Espanya, si fa o no fa el mateix que amb els vins, fa un parell d’anys em deia una enòloga de La Rioja que els vins, els vinaters i les bodegues franceses ens porten 200 d’anys d’adelantament a les espanyoles i que posar-se al seu nivell no es fa en una cinquantena d’anys.

diumenge, 23 de maig del 2010

TXEKHOV AL CIRCOL MALDA



En un mon superficial i inòcul, veure quelcom seriós sempre es d’agrair, superar el simple entreteniment i gaudir d’una obra seriosa ens pot deixar satisfets una bona temporada. Això es el que he experimentat desprès de veure “Molts records per a Ivanov”, una obra de teatre feta a partir de l’obra d’Anton Txèkhov, posada en escena per el magnífic actor i home de teatre Lluis Tosar. L’obra representada en l’acollidor Circol Maldà tracta d’un intel•lectual en plena crisi, el pensar que la seva existència a la societat ha estat un fracàs per molts reconeixements que un tingui i la desídia de la societat mateixa al davant de la pèrdua del pensament i la banalització d’aquets. Total l’historia segueix un fil argumental que va seguint la malaltia de la seva dona fins arribar a la mort i el final suïcidi d’ell, tot interposant records passats que donen mes força a la crisi existencial del protagonista.

Una fantàstica posada en escena, amb producció de vídeo i una molt bona realització, que demostra que en els espais petits també es poden fer coses de gran qualitat.

Els actors de Mallorca han posat una pica a Catalunya, tot el repartiment es d’actors amb origen a l’illa, el català mes pur i musical de les illes, brilla encara mes si se l’hi afegeix la paraula precisa en cada moment . Es una delícia el Circol sota direcció d’en Lluis Tosar, esperem que tingui continuïtat i els suport necessaris per continuar. Esperava veure a en Blai Llopis, un actor menorquí amb el que vaig compartir un curs d’angles intensiu un estiu de fa 25 o 26 anys, recordo que en aquells dies estava al Teatre Lliure i volia anar ha estudiar art dramàtic a Nova York, si no recordo malament amb Lee Strasberg, no se si hi va anar. Malauradament avui no hi era al teatre, el seu paper el fa conjuntament amb Miquel Gelabert.

“Aleshores, jo penso això: el fixisme, el regim feixista, no es altre cosa que un grup de criminals al poder, però aquest grup no ha pogut fer res, no ha aconseguit incidir en la realitat del nostre país. Ara, en canvi, passa el contrari. El règim es un règim democràtic, etcètera, etcètera, però l’aculturització, l’homologació que el regim no va aconseguir obtenir en absolut, el poder d’avui, és a dir, el poder de la societat de consum, en canvi, l’aconsegueix perfectament tot descobrint les diverses realitats particulars, traient realitat a les diverses formes d’ésser home que el nostre país ha produït històricament de forma molt diferenciada.

I aquesta aculturització ens esta destruint, i no puc dir altra cosa: el veritable feixisme és precisament aquest poder de la societat de consum que ens destrueix. I això ha passat tant de pressa que de fer gairebé no ens hem adonat. Ha passat ens els últims cinc, sis, deu anys. Ha estat una mena de malson en el qual hem vist con s’ha anat destruint el país al voltant nostre fins a desaparèixer.

I ara, mentre ens despertem, prenem consciencia d’aquest malson i ens adonem de que ja no hi ha res a fer”

Pier Paolo Pasolini, 1974


El mateix que deia en Pasolini per Itàlia es por aplicar al nostre país.

divendres, 14 de maig del 2010

LA SETMANA


Glasnost a la Haunch of Venison

Setmana de daltabaixos, que si la Borsa cau estrepitosament, que si un parell de dies desprès puja força alegrement; que si els aeroports son tancats per el núvol de cendra del volca de nom irrecordable, que si els obres sense avisar; sembla que la rauxa impera en el mon en el seu nivell mes desenfrenat.

Per la meva part he gaudit com cada any en aquest mes de la visita obligada a Londres, el núvol de cendra em va permetre el marxar i el tornar, no així a molt d’altra gent. Per altra banda també vaig comprar accions en Borsa, just abans de la caiguda d’avui. Total que em veig immers de ple en les tremolors que ens toca viure en l’actualitat.

A Londres vaig disfrutar a la Haunch of Venison amb l’exposició d’art soviètic, amb les ostres del Harrods el dia abans de la seva venda al la família reial de Qatar (esperem que el primer que facin sigui treure el memorial de la Lady Diana i de l’Al Faied, el súmmum del mal gust) ; els passejos per els seus carrers; i les cerveses dels seus pubs. També em va saber molt de greu el tancament de la llibreria de vell de Charing Cross, la Francis Edwars, que si ens descuidem hi posaran un Café Nero o un Pret a Manger. Res es el que era, en un mon tan canviant, el que era bo desapareix i en el seu lloc hi apareix lo mediocre i popular.

Llibreria tancada





Aquí el President del govern retalla el sou dels funcionaris i congela les pensions, al contrari del que diu la gent no crec que siguin mesures que s’hagin d’haver pres abans, per contra crec que al haver-les pres tard aquesta gent a pogut gaudir d’uns diners mes temps, tant els funcionaris com els jubilats. Molts anys pensant-nos que érem rics, mes rics que la resta d’Europa i el que fèiem era viure a costa seva, al deixar de pagar-nos els europeus em tornat a ser el que sempre em estat, un mes de entre els països PIGS, pobres i a la cua, al mateix que els funcionaris i els jubilats, em viscut uns anys bons a costa dels diners dels europeus, però el xollo s’acabat, tornem a ser al nostre lloc, a la cua.

Dema marxaré de cap de setmana cap a les terres que diuen de Ponent (cosa que únicament diuen a TV, ja que ni a Lleida ni a Barcelona es diu). Continuaré amb el meu regim alimentari i espero que el proper dilluns a la visita a la dietista hagi perdut algun kilo mes.

diumenge, 25 d’abril del 2010

CIRCOL MALDA, AVUI SI


Façana restaurada de l'Ateneu

Tercer intent i a la fi puc gaudir de “Sa historia des senyor Sommer”. Per curar-me en salut ahir dissabte vaig fer la reserva per telèfon tal com em va indicar en Pep Tosar per mail desprès de queixar-me des de la Web del Circol Malda de les dues temptatives frustrades de poder anar a la funció. Un parell de dies desprès, vaig rebre un mail d’en Pep Tosar disculpant-se personalment i convidant-me a la propera funció –cosa que agraeixo força, però he preferit pagar-me l’entrada-.

El fet es que amb la reserva telefònica baixo cap al centre, passo per el davant de l’Ateneu, m’impressiona, ja han tret les bastides del carrer Canuda i la façana llueix mes que mai, la prestança del vell casalot del Baró de Savassona llueix com mai, la dignitat li ha tornat de nou. Ara sol falta acabar amb la façana de la Plaça Vila de Madrid, una façana feta fa uns 50 anys, per obra i gracia d’en Manuel Fraga que va voler posar la Delegació del Ministerio de Cultura –si en aquells temps existís- a sobre del casalot i fa fer pujar un parell o tres de plantes de mes, destruint la bellesa de l’edifici.

El fet es que vaig cap al Circol Malda, adquireixo l’entrada i en obrir les portes cap a dins, una sala meravellosa, un antic salo del Palau, amb les parets plenes de quadres d’avantpassats dels Barons de Malda i d’altres temes contemplen impassibles l’acollidor espai, lloc interessant, petit –unes 50 cadires- però amb molt bona sonoritat i molt proper als actors, situació que fa que un actor tingui mes empatia amb el públic i es pugui lluir mes –o menys-. L’obra i l’actuació fantàstica, una impressionant capacitat interpretativa d’un monòleg, en el que un mateix actor fa diferents caracteritzacions amb el fil conductor del senyor Sommer.

Surto satisfet, una altre diumenge tarda aprofitat, no com altres en els que estic en el sofà patit un fort avorriment.

diumenge, 11 d’abril del 2010

SEGON INTENT FUSTRAT


Palau Malda

Continuant amb el meu darrer post, sembla ser que no serà possible poder veure “Sa historia des senyor Sommer”, com ja os vaig dir el passat dia 28 de març vaig veure frustrada la meva asistencia al Circol Malda per la no presentació de ningú al teatre a l’hora de la funció.

Avui, amb gran alegria veig als diaris que l’obra s’havia prorrogat hi he tornat. A tres quarts de sis les dues noies de la taquilla de la planta baixa em diuen que l’obra es suspesa, però que fan cinema. He tornat cap a casa, no cal dir re mes.

diumenge, 28 de març del 2010

DESPISTATS I TRANQUILS


Columbia Circus NYC

Seguint amb les bones costums adquirides en els darrers temps, els diumenges per la tarda procuro anar al teatre. Normalment vaig a teatres petits i que l’obra no sigui d’allò molt molt comercial. Mi trobo a gust estant proper al escenari i als actors, he descobert que la satisfacció que em dona un obra de teatre es molt superior al que em pugui donar una pel•lícula. Es com veure una obra d’art al natural o gaudir d’ella a través d’una fotografia per molt ven feta que estigui, o veure una escena al carrer o veure-la gravada amb vídeo.

El fet es que aquesta tarda, desprès de triar a la cartellera em decideixo per anar al Circol Maldà, a veure “Sa historia des Senyor Sömmer” de Patrick Süskind, interpretada per un únic autor, en Pep Tosar. Dons be, si l’hora de la sessió era a les 6 de la tarda, arribo uns 20 minuts abans per mes tranquil•litat. Ja hi havien unes 10 o 12 persones fent cua, cosa que em xoca, ja que per rentabilitzar el bar els teatres obren ben be mitja hora abans de la funció. Passen 5 minuts i altres 5 minuts, amb això que fan les 6 de la tarda, hora de començament i tot anava igual. Conto 27 persones fent cua i la porta sense obrir, trucades per mòbil, el telèfon diuen que comunica, converses amistoses entre els frustrats espectadors, tot anant-se desfent la cua. El vigilat jurat de les galeries Malda ens indica que sempre hi va un noi mig hora abans per vendre les entrades i que avui, ni el venedor d’entrades, ni el tramoista, ni l’actor, ni ningú, el canvi d’hora ha afectat en tota la seva intensitat a tothom que treballa al Circol Maldà. A les 6 i 20 marxo acomiadant-me dels companys i companyes de cua fins la propera.

En Pep Tosar es un actor mallorquí, bon actor, un de tants que de les illes treballen a Barcelona, però que com tot bon mallorquí o illenc, el temps es quelcom circumstancial. S’ha despistat per el canvi d'horari, ens pot passar a tots, però es que s’han despistat tots, tret dels espectadors. De totes formes, ni hi havien cares de mal humor, incrèdules si, però res mes. Tinc que dir, que hi penso tornar, en altres coses (Restaurants, etc) hagués posat una creu negra i no hi hagués tornat, però en aquest cas soc indulgent.

Torno cap a la Plaça Catalunya per agafar els Catalans i em trobo a un tiet segon meu, ateneista de pro, un d’aquells socis antics que en les eleccions del Ateneu totes les llistes li demanen el seu suport per captar mes vots, a les darreres va donar suport a Oriol Bohigas. Als seus 86 o 87 anys esta perfecte, em diu que va a un dels concerts del Ateneu, dels que duren 30 minuts, en solen fer 2 casi cada dia i hi assisteix força. Comentem que des de que no hi es al davant del bar la família Teixidor, el bar del Ateneu ja no es el mateix. M’acomiado d’ell, quedant que ens veuríem per l’Ateneu. A Lleida als tiets segons els hi diem tiets valencians (als cosins segons cosins valencians), segurament per la repoblació que es va fer del País Valencià de gent de les terres de Lleida, i que tothom tenia (i te)per aixó parents llunyans a les terres valencianes.

En entrar als catalans, una noia es cola amb mi (per cert força atractiva), s’apega a les meves espatlles i entra a dins. L’enxampen de seguida, la paren els guàrdies de seguretat i la multen amb 50 Euros. Darrerament e vist que hi ha gent que comença a denunciar a la gent que es cola, molts estan farts de que ells paguen i altres no, jo no denuncio a ningú, però em fot que a mes de pagar el meu bitllet tindre que pagar el dels altres (per l’augment del preu o per impostos), perquè si algú no paga, esta clar que repercuteix en que els altres paguen mes. Es com un defraudador d’hisenda, que el que no paga ens repercuteix en els desgraciats (classe mitjana) que paguem mes.

A casa continuaré llegint “Arquitectura milagrosa” de Llàtzer Moix, que tracta dels arquitectes estrella que han fet fortuna a Espanya desprès del Guggenheim de Bilbao. De com les ciutats amb una sublimació del provincianisme mes inculte, s’han llançat a contractar arquitectes famosos per fer qualsevol cosa a la seva ciutat, normalment innecessària. De com els pressupostos es poden multiplicar per 10 com Calatrava a Valencia, o com l’arquitecta Zaha Hadid pot fer un pont per la Expo Zaragoza caríssim, sense haver posat mai els peus en aquella ciutat.

dilluns, 22 de març del 2010

COSES QUE PASEN EN UN CAP DE SETMANA


Central park i antic Hotel Plaza

Sembla que desprès de moltes hores de discussió i per un estret marge de vots, a la fi s’ha pogut aprovar la reforma del sistema sanitari d’USA. Una reforma que vista des de els ulls d’un europeu fa que ens surti un somriure al veure que fins hi tot amb la reforma, els sistema sanitari esta a anys llum del nostre. Prop de 40 milions de nord-americans podran accedir a la sanitat i el pagament dels metges i l’atenció sanitària deixarà de ser la primera causa de que la gents s’arruïni. No serà ni molt menys un sistema sanitari com l’europeu, però almenys deixarà de ser un sistema sanitari totalment tercermundista. El que serà igual, es que anant de pagament una persona podrà accedir a la millor sanitat del mon, si un va amb una assegurança medica, les millors clíniques del país et seran vetades, primer paga en efectiu a la clínica i desprès procura que la teva assegurança medica es faci càrrec de la Factura que li portaràs ja pagada per tu mateix i molt probablement amb un crèdit que hauràs demanat i que ja estaràs pagant l’amortització i els interessos. El naixement d’un fill consta en una clínica d’USA de tipus mitja entre 7.000 i 8.000 dollars, si tens alguna malaltia important es impossible sense assegurança o sense ser milionari, i l’atenció que tindràs amb assegurança es molt inferior a la que et podran donar a Europa. Allí els hospitals i clíniques son privats i han de guanyar diners, aquí son públics i et poden fer un tractament sense mirar el que costa, cosa que allí no fan (tret que el paguis).

De totes formes el millor de tot ha estat la victòria d’Obama i el seu equip. Això li donarà forces per continuar amb les seves reformes i procurar que el mon sigui mes just.

Aquí al costat, al Sarkozy li han donat un seriós avis. No solament es l’esquerra que ha guanyat be les eleccions, sinó també la derrota judicial que va tenir enfront Villepin per el cas Clearstream. La seva errant política en totes les seves vessants, el no saber si es de dretes o d’esquerres i l’inicial abandonament de la postura francesa de sempre (estat fort i antiamericanisme), ha fet que no acontenti a ningú, la captació de ministres propers als socialistes no ha aconseguit afeblir-los i a portat un traspàs dels seus seguidors cap a FN. Llàstima que Bayrou de MoDem s’hagi estrellat i no arribi a uns mínims, no es temps per el centrisme i els liberals.

Seguint amb el que ha passat aquest darrer cap de setmana em sembla demencial la resposta del Papa als abusos sexuals dels capellans a la canalla, el que va dir de “ser intransigents amb el pecat i indulgents amb les persones” indica que vol tapar tot l’escàndol, que no vol cap càstig per els capellans abusadors sexuals de nens. Les víctimes s’han sentit molt decebudes i es veuen totalment abandonades per l’església. Sembla que importa mes un capella pederasta que un nen víctima del capella. La proba de foc la veurem en poc temps, si decideix dissoldre la ordre dels Legionarios de Cristo o deixa que continuï amb les seves practiques i abusos sexuals, els diners enfront les ensenyances de Jesus crist.

I el cap de setmana va acabar amb una victòria del Barça a Saragossa. Sembla, que darrera un parell de mesos de dubtes, el Barça torna a ser el de l’any passat, un joc espectacular i bonic, estètic i contundent.

Aquesta setmana tindrem l’ inauguració del Sincrotró Alba, la instal•lació científica mes important del sud d’Europa, començada l’any 2.001 per el govern de Pujol gracies al fitxatge d’Andreu Mas-Colell, una persona que va ser degà de Harvard va venir per fer-se càrrec d’una conselleria i potser l’únic cas en que la bona feina ha estat continuada per altres governs d’altres partits. Si la base inicial i el projecte es bo, i sent en aquest cas de tipus científic i no polític, la millor cosa que es pot fer es seguir amb ella, en aquest cas s’ha fet i per això tenim aquesta fantàstica instal•lació. En Mas-Colell actualment es Secretari General del Consell Europeu d’Investigació i president de Barcelona Graduate School of Economics, la millor escola europea d’economia darrera la London School of Economics (em refereixo a escola d’Economia, no a escoles de Gestió i Administració d’Empreses). De totes formes, esperem que el nostre sincrotró tingui un funcionament millor que el de Ginebra, que en un parell o tres d’anys que fa que funciona, ha estat sempre espatllat tret d’un mes o dos (mes del 90% del temps sense funcionar per averies).

També sembla ser que aquesta setmana comença Alimentaria que ens portarà molts visitants i omplirà hotels i restaurants, a mes d’altres tipus de locals Hi ha una relació directa entre el tipus de públic que va a les fires i la contractació de prostitutes o meretrius (deu de venir de merèixer quelcom). A la fira Construmat hi ha desplaçaments de les prostitutes o meretrius d’arreu de Espanya, Itàlia i França cap a Barcelona degut al exponencial augment de la feina que porta la fira en aquest sector. Per altra banda, el museus catalans no noten cap augment en els seus visitants. A l’altre banda tenim la fira dels telèfons mòbils, que si be diuen que no fa augmentar la contractació de prostitutes o meretrius, dona satisfaccions als museus catalans, en especial als d’art contemporani. Serà interessant situar a Alimentaria dins del àmbit de contractació de serveis sexuals (mes de tipus Construmat o dels Mòbils). No tinc cap dubte que des de l’Ajuntament tenen estudis i estadístiques serioses i precises sobre el tema, però que no surten a la llum. Serà per discreció o per vergonya.

diumenge, 14 de març del 2010

HORARIS EUROPEUS



Seu de la masoneria a NYC


Fa quasi be 22 anys que estem dins de la Unió Europea (antiga CEE), que es el mateix que dir que fa quasi be 22 anys que estem dins de Europa per molt que diguin alguns que sempre em estat a Europa(físicament dubtós, ja que els Pirineus son molt Pirineus i socialment ni de broma). En aquets anys sortosament ens em anant fent mes rics (però encara no en la mitjana de la UE), mes cosmopolites, mes cultes, mes avançats i mes de tot, però encara ens falta quelcom crec que es basic per ser europeus, el tenir els horaris europeus.

Fa poc vaig llegir que en Jaume Malet, President de la Cambra de Comerç de EEUU a Espanya, considerava un fre per el nostre desenvolupament els horaris tronats i tardans que tenim. Les hores de màxima productivitat a Europa es precisament quant aquí la gent esta dinant (de 2 a 4 de la tarda), l’arribada tardana al mati (passades les 9 hores), el parell d’hores del dinar i la sortida tardana de la feina, fa que a més de tenir l’horari mes llarg d’Europa tinguem una productivitat i efectivitat baixíssima.

Hi ha un advocat, l’Ignacio Buqueras, President de la Comissió Nacional per la Racionalització dels Horaris Espanyols, que fa anys que lluita perquè els nostres horaris s’assemblin als europeus. En Miquel Roca Junyent també persegueix i fomenta una major racionalitat en el que en els horaris es refereix. Però es complicat, quasi be 22 anys de ser europeus i no ens acaben d’adaptar.

Sembla ser que els horaris tan tronats que tenim tenen el seu origen desprès de la Guerra Civil, la misèria d’aquells temps feia que la gent per sobreviure tingués que tenir dues feines o mes, l’una fins a les tres i l’altra que l’ocupes bona part de la tarda. Abans de la Guerra Civil, amb la República, la gent solia dinar a les 12 i sopar com a tard a les 8.

Escric sobre tot això, perquè avui he anat al teatre, al Almeria Teatre (a Gracia) i la sessió era a les cinc de la tarda (horari europeu), també he pogut comprovar, que molt teatres tenen la sessió de nit a les 8 hores, en lloc de les 9. Un pas endavant per ser mes civilitzats, per tenir horaris mes racionals, perquè no sigui normal sortir de la feina a les 7 o les 8 i poder fer-ho a les 5 de la tarda (com tot Europa).

Normalment vaig a dinar a la 1,15 i acabo de treballar a les 6 o 6,30 de la tarda, un horari que procuro sigui l’habitual, tinc la sort de que aquí a Barcelona es possible fer-lo, els dies que estic treballant a Madrid es impossible, abans de les 2 no hi ha cap lloc obert i la gent sol anar a dinar cap a les 2,30 o 3. Espero no jubilar-me i que encara en qüestió d’horaris estem mes propers a l’Africa que a Europa.

Per cert, l’obra de teatre “5 noies i un vestit”, es correcta, sense matar però que et fa passar una bona estona. Actrius, les unes millor i les altres menys. Un nou Teatre que es de aplaudir que en temps de crisi obri les seves portes. Un Teatre de tipus anomenat “fringe”, que son els teatres de fora dels circuits convencionals, però amb una aposta de una certa qualitat i de tipus comercial, no em cau lluny de casa i m’agrada el horari, principalment el del diumenge tarda.

dilluns, 1 de març del 2010

SNOW IN NYC


Vista des de la finestra de la meva room del Hotel

Un cop mes ven entrat l’any i encara em queden vacances de l’any passat. De fet es quelcom que em deixa satisfet al poder gaudir d’uns dies de vacances i no gastar-les d’enguany. Aquest any decideixo fer un viatge d’una setmaneta a Nova York, per mi, la millor ciutat del mon, un lloc on hi trobo tot allò que m’agrada, una ciutat oberta (no com la resta de USA), de gent individual on la màxima del “viu i deixa viure” es la seva raó de ser.

Així dons, agafo una de les tantes companyies que fan el vol diari, en el meu cas, sempre hi vaig amb Delta, que sortint passades les 9 del mati et deixa a NYC a l’hora de dinar (amb el descompte de 6 hores clar). De l’aeroport al centre en un “tres i no res” amb l’aerotrèn i el metro i baixo a escassos cent metres de l’Hotel. Aquest un edifici centenari reformat en el seu interior, molt de disseny amb llums de color lila sota el llit i les taules, trobo l’interruptor d’aquesta estranya lluminària i el deixo apagat en tots els dies de l’estança. Un hotel mes aviat petit (250 cambres) i un bon servei, jove i amable.

Uns dies bons, visitant inicialment els llocs previstos fins que una gran turmenta de neu fa que l’aprofitament dels dies siguin mes complicats, un parell o tres de pams de neu fa que el desplaçament per la superfícies sigui complicat, si be les aceres es fàcil de caminar, al creuar els carrers es converteix en una aventura, ja que el gel, l’aigua i la neu acumulada fa complicat creuar-hi. Em compro un gorro i unes orelleres, seguin la màxima de “alli donde fueres haz lo que vieres” i realment fa passar el fred.






Llibreria Shakes- peare and Co. NYC





Visito la Llibreria Strand a Broadway amb la 12, on hi passo una bona estona, principalment a la plant superior on hi ha els rare books , a la planta baixa, com sempre el propietari al peu del canó entre llibres, com un mes. No compro cap llibre però si algun strandwear: una bossa, alguna placa i una regla. D’allí, uns metres mes avall la Shakespeare and Co. un altra llibreria, crec que te que veure amb la de Paris, però tot estar força be no te ni l’ambient ni el caliu de la llibreria del Sena. Un tomb per el barri, el de l’Universitat de Nova York i el que te l’ambient mes intel•lectual.

Continuant amb els llibres es interesantíssim la Pierpont Morgan Library a Madison on a més de la majestuositat de les sales hi fan moltes exposicions. Prop d’allí la New York Public Library, a la Cinquena Avinguda, amb una sala impressionant i on també fan exposicions com la de Càndid de Voltaire i un altra de mapes antics de NYC. Bons llocs per passar l’estona mentre al carrer i cau una forta nevada.


Entrada exposicio Tim Burton al MOMA








Com sempre no falto al MOMA, dues exposicions de pes, Tim Burton i William Kentbridge (avui ressenyada a La Vanguardia). Si be aquest darrer artista es el típic que exposa al MOMA, el curiós es Tim Burton, el típic dibuixant de còmics, amb retirades Joan Ponç i dins d’un univers de frikisme de terror tipus Creepshow, amb calaveres, figures d’Eduardo Manostijeras i coses per l’estil. Un èxit important, de gom a gom, el que es popular acaba d’entrar a la catedral de l’art contemporani .... i amb nota.

També faig un tomb per la Biennal de la Whitney on es confirma que les instal•lacions han pres el relleu de la pintura, cosa ja vista a la Biennal de Venècia on tots el països presentaven instal•lacions (inclosa Catalunya) tret d’Espanya que hi portar a en Miquel Barceló.

M’hagués agradat haver fet mes carrer en lloc de tant interior de Museu, però la neu i el fred em va dur a resguardar-me tot el possible, però a finals de febrer i a NYC es normal això. El que si es te que dir que el canvi dollar-euro es molt satisfactori i tot surt molt mes be de preu que aquí, començant per el vol que es mes econòmic (tornant el diumenge) que un Barcelona-León. El vol totalment ple, al 100% i això que crec que son 3 o 4 vols diaris cap a NYC, es tracta d’aprofitar mentre sigui possible que no se sap si en uns anys canvia la truita i torna tot als preus prohibitius d’abans.

dijous, 11 de febrer del 2010

ANY D'ELECCIONS


acentmetresducentredumonde a Perpinya

En el cas d’en Laporta que deixarà la Presidència del Barça es te que reconèixer que ha fet una obra de govern molt bona, el millor Barça de l’historia. Es ell que va triar i aguantar a en Frank Rijkaard, va ser ell qui va posar a en Guardiola davant les critiques de tothom (es interessant el que deien molts al nomenar en Guardiola com entrenador i el que diuen ara). El problema es que es una persona histriònica i totalment desenfrenada, el típic president de football que te amb una mala educació de tipus mitja dins de la colla de presidents de football, però que amb ell el persegueixen mes i comanda un club mes gran.

Confio per altra banda que no tingui sort a les eleccions al Parlament, si be un personatge d’aquest tipus no desentona en el mon del football i si l’equip treu bons resultats no esta gens malament, un polític tendria que ser quelcom mes seriós. Certes sortides de to que son passables en el mon del football, no ho serien en el mon de la política, on se suposa una certa seriositat, al menys de cara a la galeria. Però mai se sap, a Itàlia un personatge com Berlusconi, amb orígens futbolístics (i diuen que també mafiosos) campa en el mon polític i arrasa. A la Comunitat de Madrid, la Esperanza Aguirre, personatge fora de to, amb llenguatge obscè i molta mala educació (dir hijoputa, por el coño, menjar xiclet en públic,...), també arrasa, per no parlar de liders mundials com va ser en Boris Yelsin, es en Chavez i d’altres. Si a la TV triomfen els programes mes cutres i de mes mal gust amb els personatges de tipus mes freaky, al mon polític li pot anar darrera, es el que agrada a la gent.

Esperem no sigui així.

diumenge, 31 de gener del 2010

DIUMENGE AL MACBA


Instal•lació de Rodney Graham

Si fa un parell de setmanes vaig aprofitar un mati de diumenge que normalment dedico exclusivament a la lectura de diaris per anar a veure l’exposició d’en Quim Monzó al Centre d’Art Santa Mónica, avui l’he aprofitat per anar al MACBA per gaudir de l’exposició d’en Rodney Graham . Graham es un artista canadenc de culte i a la vegada culte, que partint de l’art conceptual va introduint llibres, vídeos, fotografia, musica i tot tipus de suports per les seves obres i instal•lacions.

Artista amb uns sòlids fonaments culturals (va estudiar Historia de l’Art, Antropologia i literatura anglesa i francesa), reflecteix aquesta important base teòrica en les seves instal•lacions. També, a mes de les instal•lacions, es presenta en una sala una sèrie de quadres pintats per Graham, amb el poc imaginatiu nom de “Picasso, My Master”. Es també un bon pintor, com es veu en les seves pintures exposades.

Al mateix temps, l’artista fa un altra exposició temporal al Museu Picasso, anomenada “Possible Abstractions”, que no he vist però que hi tinc interès en la visita.

Però una visita al MACBA també serveix per gaudir de l’edifici obra de Richard Meier, un perfecte envoltori per gaudir del art, que amb els anys va guanyant mes força i versatilitat, i al mateix temps es converteix en una obra d’art mes. Precisament, a la llibreria del Museu he vist la portada d’un llibre que contenia una fotografia de la façana, però al veure el llibre de canto, la façana estava en vertical, situació que també feia un edifici elegant i d’un molt bon nivell estètic. De fet pocs edificis els poses en horitzontal o en vertical es pot dir que son molt bons per tots dos cantons.

Es curiós veure el diàleg que hi ha dins del Museu amb el que hi ha fora d’ell. Podem dir que en poques ocasions el diàleg dins/fora es totalment nul. Tant amb l’edifici com amb la resta d’edificacions del entorn com sobretot amb la gent. El binomi dins/fora es total, no es barreja, son dos mons sense cap connexió entre ells. A fora, homeless alcoholitzats, sud-americans, magrebins i subsaharians i skaters, dos mons diferents com l’aigua i l’oli, s’ignoren i no es molesten (tret d’algun skater). Poques vegades es pot veure també aquesta dicotomia, la ciutat dels prodigis de nou.

L’ambient de dins del Museu s’estén a la plaça interior que comunica amb el CCCC i la Blanquerna, així com la Facultat de Geografia i Historia, així com alguns locals de la zona com l’Horiginal. Unes fronteres clares, cap homeless alcoholitzat, sud-america, magrebi, subsaharia o skater es a la plaça interior, i cap visitant del Museu espera a la plaça dels Àngels, tret que entri directament al museu. A la zona entermitja, de ningú, on hi ha les terrasses dels bars (amb clients del interior del Museu) no fa molt hi van haver agressions dels homeless alcoholitzats als clients, i fins hi tot un cambrer per defensar als clients va ser amenaçat (no se com va acabar la cosa ni en tinc ganes de saber-ho). Dos mons que estan d’esquena amb fronteres força clares, tret de la zona de terrasses i l’entrada de la llibreria del Museu, on la seva entrada queda fora de les descomunals portes de ferro en les que es tanca la plaça interior per les nits i que per aquesta curiosa situació fa que sigui l’urinari nocturn mes important del barri, la pudor del parell de metres quadrats de l’entrada es realment desagradable en ple mes de febrer, no vull ni imaginar-me com deu de ser en ple mes d’agost.

En sortir vaig a fer un tomb per la llibreria del CCCC portada per Laie (la del MACBA la porta La Central), que es mes generalista que la dedicada exclusivament a l’art del MACBA.

Amb això, Catalans cap amunt i a dinar a casa.

dissabte, 9 de gener del 2010

UN DIA GELID


Plaça de Montpeller

Reconec que m’agrada el fred, passejar en un ambient gèlid en fa retornar a la infantesa, als anys que sortia ben tapat al carrer amb el coll embolicat amb una bufanda o amb un passamuntanyes de color blau del que únicament se’m veien els ulls. El record de quant el hivern era hivern, i que el fred arribava desprès d’una tardor i ens deixava amb una meravellosa primavera. Avui que el canvi climàtic ens arrasa ja no existeix ni tardor ni primavera, de la calor quasi be estival que feia el 15 de desembre em passat a un fred gelador, la tardor ni veure-la, desprès passarem del fred a la calor de cop, ens han robat la primavera.

Fos com fos que aquest mati desprès de comprar-me unes sabates angleses en les rebaixes d'una sabateria del Carrer Balmes, he donat un tomb per el barri, una bona estona l’he passat a La Gàbia de paper, la llibreria de Maria Cubi amb Balmes, en la que les dues mestresses, tan professionals i atemptes amb els clients resisteixen amb l’ajuda de la gent de sempre del barri. Fa un parell d’anys van sofrir uns quants atracaments, cosa que fa que des de llavors t’obrin la porta desprès de trucar al timbre. M’he alegrat al veure a la taula central el llibre de Isabel Nuñez Algunos hombres... y otras mujeres”, un bon llibre que us recomano.

Les botigues de barri aguanten numantinament les embranzides de l’antiprofesionalitat de les grans superfícies, personalment no vaig mai als centres comercials i encara menys als de les afores de les ciutats, únicament un cop vaig estar en una gran superfície d’aquelles que hi tens que anar en cotxe i que te un gran pàrking on pots descarregar el carret. Vaig decidir no tornar-hi i d’això farà uns 15 anys, únicament em permeto la llicencia al Ikea, ja que el producte que es ven no es troba en cap altre lloc.

La llei catalana de comerç no permet l’obertura de mes grans superfícies, però des de Brussel•les ha estat recorreguda i insisteixen en la seva derogació. Esperem no acabar com Madrid, on ja no existeixen els botiguers de barri i caminar per els carrers que no siguin del centre es d’allò mes depriment i avorrit.

La Gàbia de paper on et cerquen el llibre que vulguis, on coneixen tot el que ha sortit i el que es proper a sortir, el mateix es pot dir de la Llibreria Platon a Balmes-Mitre on vivia fa uns anys i que sabien els meus gustos amb la lectura al mig any de entrar·hi per primer cop i tantes d’altres llibreries que sobreviuen als barris. També m’agrada La Central del Carrer Mallorca i l’Abacus de Balmes-Corsega.

A Lleida procuro anar a la Caselles del Carrer Major, que de tenir una sola planta fa 35 anys quant jo estudiava a Lleida, ha passat a tenir tot l’edifici i jo que ho celebro, principalment per el be que fa a Lleida i perquè el propietari va estudiar amb mi el batxiller i el COU. A Perpinyà , m’agrada la Llibreria Torcatis, al carrer Mailly, encara que el tancament de la mateixa cada dia de 12 a 2 em destorba un xic. També visito la Llibreria Catalana de la Plaça Joan Payra, on en Joan Miquel Turon resisteix i fa resistir la nostra llengua des de fa uns 20 o 25 anys des de que va substituir a la llibreria que en el mateix lloc hi tenia en Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol era el seu nom verdader) poeta català (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes)membre de la Resistència francesa, i del Partit Comunista Francès, tot un icona cultural a la Catalunya Nord.

Al nord de Perpinyà i en quant a llibreries que m’agraden hi ha la Sauramps a Montpeller, que es i representa un calc de La Central de Barcelona, ja que a més de la seva professionalitat porta la llibreria del Museu Fabre. Les llibreries de Londres de Charing Cross com la Francis Edwards o la Strand de Nova York, tots llocs amb el prestigi de molt anys i que son l’antítesi de Beltran, el FNAC o La Casa del Llibre.

Repassades les llibreries podria parlar de botigues de roba, sabateries i d’altres negocis. Negocis de barri, on es coneix i existeix l’amo i els empleats de sempre i que continuen tenint com a màxima la feina ben feta, tot l’inrevés del que fan a les grans Superficies.