diumenge, 31 de gener de 2010

DIUMENGE AL MACBA


Instal•lació de Rodney Graham

Si fa un parell de setmanes vaig aprofitar un mati de diumenge que normalment dedico exclusivament a la lectura de diaris per anar a veure l’exposició d’en Quim Monzó al Centre d’Art Santa Mónica, avui l’he aprofitat per anar al MACBA per gaudir de l’exposició d’en Rodney Graham . Graham es un artista canadenc de culte i a la vegada culte, que partint de l’art conceptual va introduint llibres, vídeos, fotografia, musica i tot tipus de suports per les seves obres i instal•lacions.

Artista amb uns sòlids fonaments culturals (va estudiar Historia de l’Art, Antropologia i literatura anglesa i francesa), reflecteix aquesta important base teòrica en les seves instal•lacions. També, a mes de les instal•lacions, es presenta en una sala una sèrie de quadres pintats per Graham, amb el poc imaginatiu nom de “Picasso, My Master”. Es també un bon pintor, com es veu en les seves pintures exposades.

Al mateix temps, l’artista fa un altra exposició temporal al Museu Picasso, anomenada “Possible Abstractions”, que no he vist però que hi tinc interès en la visita.

Però una visita al MACBA també serveix per gaudir de l’edifici obra de Richard Meier, un perfecte envoltori per gaudir del art, que amb els anys va guanyant mes força i versatilitat, i al mateix temps es converteix en una obra d’art mes. Precisament, a la llibreria del Museu he vist la portada d’un llibre que contenia una fotografia de la façana, però al veure el llibre de canto, la façana estava en vertical, situació que també feia un edifici elegant i d’un molt bon nivell estètic. De fet pocs edificis els poses en horitzontal o en vertical es pot dir que son molt bons per tots dos cantons.

Es curiós veure el diàleg que hi ha dins del Museu amb el que hi ha fora d’ell. Podem dir que en poques ocasions el diàleg dins/fora es totalment nul. Tant amb l’edifici com amb la resta d’edificacions del entorn com sobretot amb la gent. El binomi dins/fora es total, no es barreja, son dos mons sense cap connexió entre ells. A fora, homeless alcoholitzats, sud-americans, magrebins i subsaharians i skaters, dos mons diferents com l’aigua i l’oli, s’ignoren i no es molesten (tret d’algun skater). Poques vegades es pot veure també aquesta dicotomia, la ciutat dels prodigis de nou.

L’ambient de dins del Museu s’estén a la plaça interior que comunica amb el CCCC i la Blanquerna, així com la Facultat de Geografia i Historia, així com alguns locals de la zona com l’Horiginal. Unes fronteres clares, cap homeless alcoholitzat, sud-america, magrebi, subsaharia o skater es a la plaça interior, i cap visitant del Museu espera a la plaça dels Àngels, tret que entri directament al museu. A la zona entermitja, de ningú, on hi ha les terrasses dels bars (amb clients del interior del Museu) no fa molt hi van haver agressions dels homeless alcoholitzats als clients, i fins hi tot un cambrer per defensar als clients va ser amenaçat (no se com va acabar la cosa ni en tinc ganes de saber-ho). Dos mons que estan d’esquena amb fronteres força clares, tret de la zona de terrasses i l’entrada de la llibreria del Museu, on la seva entrada queda fora de les descomunals portes de ferro en les que es tanca la plaça interior per les nits i que per aquesta curiosa situació fa que sigui l’urinari nocturn mes important del barri, la pudor del parell de metres quadrats de l’entrada es realment desagradable en ple mes de febrer, no vull ni imaginar-me com deu de ser en ple mes d’agost.

En sortir vaig a fer un tomb per la llibreria del CCCC portada per Laie (la del MACBA la porta La Central), que es mes generalista que la dedicada exclusivament a l’art del MACBA.

Amb això, Catalans cap amunt i a dinar a casa.

dissabte, 9 de gener de 2010

UN DIA GELID


Plaça de Montpeller

Reconec que m’agrada el fred, passejar en un ambient gèlid en fa retornar a la infantesa, als anys que sortia ben tapat al carrer amb el coll embolicat amb una bufanda o amb un passamuntanyes de color blau del que únicament se’m veien els ulls. El record de quant el hivern era hivern, i que el fred arribava desprès d’una tardor i ens deixava amb una meravellosa primavera. Avui que el canvi climàtic ens arrasa ja no existeix ni tardor ni primavera, de la calor quasi be estival que feia el 15 de desembre em passat a un fred gelador, la tardor ni veure-la, desprès passarem del fred a la calor de cop, ens han robat la primavera.

Fos com fos que aquest mati desprès de comprar-me unes sabates angleses en les rebaixes d'una sabateria del Carrer Balmes, he donat un tomb per el barri, una bona estona l’he passat a La Gàbia de paper, la llibreria de Maria Cubi amb Balmes, en la que les dues mestresses, tan professionals i atemptes amb els clients resisteixen amb l’ajuda de la gent de sempre del barri. Fa un parell d’anys van sofrir uns quants atracaments, cosa que fa que des de llavors t’obrin la porta desprès de trucar al timbre. M’he alegrat al veure a la taula central el llibre de Isabel Nuñez Algunos hombres... y otras mujeres”, un bon llibre que us recomano.

Les botigues de barri aguanten numantinament les embranzides de l’antiprofesionalitat de les grans superfícies, personalment no vaig mai als centres comercials i encara menys als de les afores de les ciutats, únicament un cop vaig estar en una gran superfície d’aquelles que hi tens que anar en cotxe i que te un gran pàrking on pots descarregar el carret. Vaig decidir no tornar-hi i d’això farà uns 15 anys, únicament em permeto la llicencia al Ikea, ja que el producte que es ven no es troba en cap altre lloc.

La llei catalana de comerç no permet l’obertura de mes grans superfícies, però des de Brussel•les ha estat recorreguda i insisteixen en la seva derogació. Esperem no acabar com Madrid, on ja no existeixen els botiguers de barri i caminar per els carrers que no siguin del centre es d’allò mes depriment i avorrit.

La Gàbia de paper on et cerquen el llibre que vulguis, on coneixen tot el que ha sortit i el que es proper a sortir, el mateix es pot dir de la Llibreria Platon a Balmes-Mitre on vivia fa uns anys i que sabien els meus gustos amb la lectura al mig any de entrar·hi per primer cop i tantes d’altres llibreries que sobreviuen als barris. També m’agrada La Central del Carrer Mallorca i l’Abacus de Balmes-Corsega.

A Lleida procuro anar a la Caselles del Carrer Major, que de tenir una sola planta fa 35 anys quant jo estudiava a Lleida, ha passat a tenir tot l’edifici i jo que ho celebro, principalment per el be que fa a Lleida i perquè el propietari va estudiar amb mi el batxiller i el COU. A Perpinyà , m’agrada la Llibreria Torcatis, al carrer Mailly, encara que el tancament de la mateixa cada dia de 12 a 2 em destorba un xic. També visito la Llibreria Catalana de la Plaça Joan Payra, on en Joan Miquel Turon resisteix i fa resistir la nostra llengua des de fa uns 20 o 25 anys des de que va substituir a la llibreria que en el mateix lloc hi tenia en Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol era el seu nom verdader) poeta català (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes)membre de la Resistència francesa, i del Partit Comunista Francès, tot un icona cultural a la Catalunya Nord.

Al nord de Perpinyà i en quant a llibreries que m’agraden hi ha la Sauramps a Montpeller, que es i representa un calc de La Central de Barcelona, ja que a més de la seva professionalitat porta la llibreria del Museu Fabre. Les llibreries de Londres de Charing Cross com la Francis Edwards o la Strand de Nova York, tots llocs amb el prestigi de molt anys i que son l’antítesi de Beltran, el FNAC o La Casa del Llibre.

Repassades les llibreries podria parlar de botigues de roba, sabateries i d’altres negocis. Negocis de barri, on es coneix i existeix l’amo i els empleats de sempre i que continuen tenint com a màxima la feina ben feta, tot l’inrevés del que fan a les grans Superficies.