dilluns, 21 de febrer del 2011


Cotlliure

Una nova setmana, amb els resultats del anàlisis de sang i d’una revisió medica que ha sortit perfecta tret d’un excés de triglicèrids, però que em sento d’allò mes que satisfet ja que tret d’aquets triglicèrids producte d’un excés de pastissos amb nata als postres i alguna cervesa de més tot molt be.

Una setmana que espero que ja no sentirem parlar mes de la pel•lícula “Pa negre” i de l’eufòria provinciana que s’ha estes per arreu. Els premis que puguin donar una anomenada acadèmia espanyola, burda copia patètica i carpetovetònica d’una acadèmia del cinema de Hollywood no es per fer tocar les campanes. Diferent hagués estat d’obtenir un premi a Berlin, a Venècia o a Canes, però no un premi al Teatro real de Madrid i ens fan a tots contents, imagino que la productora guanyarà algun cuartet de més i podrà fer un altra pel•lícula.

També suposo que l’espectacle donat entre els Arcadis Espadas i els Javier Cercas toqui a la fi. El baix nivell donat per l’Arcadi Espada acusant falsament a en Cercas d’haver estat detingut de tracta de blanques, ens indica que la mala llet va junta amb la mesquindat, la baixesa intel•lectual i la vanitat de que es creu un “enfant terrible” i no es mes que un desgraciadet, un pobre homenet que per ser quelcom a la vida únicament o pot ser trepitjant a la resta, ja que per ell mateix no pot treure res, ja que res hi te.

També imagino que l’espectacle tercermundista d’un propietari d’un Asador a Marbella muntant un ciri perquè li varen tancar el local per passar-se per l’entrecuix la llei antitabac ja s’ha acabat. Hi ha gent, principalment a les espanyes que prefereix i s’emmiralla a l’Africa subsahariana i les seves costums a l’Europa o a l’USA mes civilitzada. Si volen deixar fumar al seu garito que el traslladin a l’Africa on no hi tindran cap problema de fums. Aquest tipus tan caspós si hagués fet això a Europa no solament el Restaurant hagués estat tacat, a més a més una multa de 200.000 € l’hauria de pagar. Si en lloc de Marbella el restaurant hagués estat a USA, ara seria a la presó, amb demandes multimilionaris. Qüestió d’elegir, el personatge en qüestió ja ha elegit, l’Africa, dons bon vent. Tal com va dir fa poc en Sergi Arola, si un restaurant perd comensals per no deixar de fumar es que es una autentica merda, al restaurant si va si es menja be, si la raó es anar-hi perquè es pot fumar en lloc de per el menjar,sobren les paraules.

El que si que cerc que no canviarà serà el pragmatisme del nou President de la Generalitat, si be cerc que es millor que certs dogmatismes de l’antic tripartit principalment dels d’Iniciativa, tant a l’Ajuntament com a la Generalitat, un cert dogmatisme tampoc esta malament, almenys diluït amb el pragmatisme total que estem veient. Un cop posades a la balança tots els dèficits possibles i imaginables, ens tocarà un període de superàvit, de fet fa el mateix que a can Barça va fer els primers mesos de mandat en Laporta i ara en Rosell, passar totes les despeses presents i futures i començar mes que net, els resultats son a la força bons.

diumenge, 13 de febrer del 2011



Sempre es un bona noticia que a la nostra ciutat s’obri una nova sala de teatre, farà no mes d’un parell de setmanes que obrir la Sala Atrium, una petita sala al Carrer Consell de Cent d’unes cinquanta places (realment incomodes i estretes) que completa l’estil de les sales barcelonines. Un tipus de sala que hi ha que anomenen d’alternatives, potser per diferenciar-les de les sales mes comercials i localitzades en espais grans i pomposos on solen fer espectacles mes lleugers i d’un tipus mes còmic o si es vol dir divertit.

La nova sala es iniciativa d’uns actors i gent del teatre que en lloc d’esperar a que siguin contractats s’han llançat a crear ells mateixos el seu teatre i la seva escola d’actors. Per inaugurar han triat encertadament l’obra d’en Jean-Paul Sartre Huis Clos, on els actes que a la llarg de la seva vida porten al infern a tres personatges. La sentencia de “L’infern son els altres” impera en tot l’angoixós espectacle, tota l’estona sota la presencia d’un inquietant majordom. L’existencialisme sartria s’actualitza a partir de l’ortodòxia i sequedat de l’autor, on el director posa un to mes cerimoniós.

Un bon inici per aquesta nova sala, esperem que poc a poc Barcelona es pugui mirar a Berlin en quantitat i qualitat de sales de teatre.

Per altra banda, el passat dijous vaig assistir al Ateneu a la presentació de l’Associació Manén, el fastuós violinista i compositor aclamat i consagrat a tot el mon tret de a Catalunya. Recordo un edifici a mig fer, ruïnós i fantasmagoric que al Carrer de Balmes amb Castanyer servia únicament per sostenir grans cartells publicitaris que tapaven l’edifici inacabat. Dons aquell edifici era ni mes ni menys que l’obra del music Manén, que s’arruïna en voler fer un auditori incorporant el millor de tots els auditoris on havia actuat. No solament s’arruïnà ell, sinó que arruïnar a la seva dona en la construcció de l’auditori. En no poder acabar-lo el transferir al ajuntament que es comprometre en la seva finalització, però per el que es veu va incomplir l’acorda’t, la cultura no era cap prioritat en temps de l’alcalde Porcioles. Ara l’ajuntament crec que el va vendre a la Cadena Balaña que hi vol fer uns cinemes.

L’acte de la presentació a l’Ateneu consistir en uns parlaments de membres de l’associació i en un petit concert d’obres de Manén, realment fantàstiques. Una iniciativa per reivindicar i fer conèixer al music a Catalunya.

La gent es mou, la societat civil es posa en marxa, es una bona senyal que en lloc d’esperar que el govern que sigui es posi al davant sigui la gent que prengui la davantera, que els poders públics donin suport a les iniciatives de la gent, però que no les liderin.

dilluns, 10 de gener del 2011

NOU ANY



Un nou any, un altre més, un any en el que de moment no es veu una sortida clara a la crisi, ni a la econòmica ni a la existencial que estem patint tot el mon i en concret l’anomenat occidental.

La primera setmana d’aquest 2.011 l’he passat a Roma, un viatge per aprofitar uns dies de vacances que encara em restàvem a la feina i per fer un passeig d’una ciutat sempre agradable, amb força museus i amb un a estètica preciosa.

Com en els darrers cops que l’he visitat m’allotjo als voltants de la plaça Barberini, a tocar de tot, de la Plaça Espanya, de la Fontana de Trevi i de la Via Veneto. Una Via Veneto que res te que veure amb la de fa 50 anys, si be continua essent una avinguda senyorial i elegant, l’ambient que es veia en el cinema d’aquells anys ni s’olora.

Els Romans i en concret el italians que fa uns anys eren reivindicatius e inconformistes, s’han convertit en acomodaticis, sembla que tot els hi va be, per molt que el seu Berlusco els avergonyeixi, ja els hi va be, no es queixen i el continuen votant. L’alternativa al Berlusco, el Fini l’antic cap del partit feixista, que ara ha canviat el nom.

El que si val la pena de Roma, a més de la ciutat en si, son els seus museus, cada cop, al mateix que passa a Paris, per visitar certs museus es te que reservar abans per internet, bona cosa, ja que l’entrada en ells es mes tranqui-la i no hi ha aglomeracions.

Bona època per visitar Roma, ja que els turistes en el mes de gener no son majoria i veus eminentment romans i gent d’altres lloc d’Itàlia de visita a Roma. El que si es veuen son els russos, els principals turistes, en grups o en parelles i amb les butxaques plenes per gastar, de fet en moltes botigues hi ha dependentes russes per poder vendre mes.

Passats els dies romans torno a Barcelona i el dia a dia continua essent con sempre, les noticies de la matança de Tucson, el que un desequilibrat intenta matar a Gabrielle Giffords una congressista demòcrata i si be encara es viva ha mort força gent que era al seu costat. La congressista estava en la diana del Tea Party, mai mes ben dit, ja que la Sarah Palin la tenia dins de una diana i Jesse Kelly el Republicà del Tea Party que va competir amb ella i va perdre va imprimir propaganda electoral que hi posava “carrega-te-la amb un M 16”. En aquest cas l’ incitació feta per l’extrema dreta americana ha fet que un desequilibrat mati a gent, com sempre els incitadors a l’assesinat quedaran força resguardats, la Pallin ha retirat de immediat les dianes sobre els congressistes demòcrates. A Espanya pasa quelcom semblant, sol fa falta mirar algunes cadenes de TV, alguns diaris i alguna radio per veure que s’incita a exterminar al adversari, aixo sí, tota aquesta gent s’amaga darrera d’un catolicisme ranci, radical i intolerant, i darrera un ultranacionalisme hispànic intransigent, extremista i ultradreta.

Any nou, com sempre.