CIVISLIBERUM

2011-02-21T11:57:00.000-08:00

Cotlliure

Una nova setmana, amb els resultats del anàlisis de sang i d’una revisió medica que ha sortit perfecta tret d’un excés de triglicèrids, però que em sento d’allò mes que satisfet ja que tret d’aquets triglicèrids producte d’un excés de pastissos amb nata als postres i alguna cervesa de més tot molt be.

Una setmana que espero que ja no sentirem parlar mes de la pel•lícula “Pa negre” i de l’eufòria provinciana que s’ha estes per arreu. Els premis que puguin donar una anomenada acadèmia espanyola, burda copia patètica i carpetovetònica d’una acadèmia del cinema de Hollywood no es per fer tocar les campanes. Diferent hagués estat d’obtenir un premi a Berlin, a Venècia o a Canes, però no un premi al Teatro real de Madrid i ens fan a tots contents, imagino que la productora guanyarà algun cuartet de més i podrà fer un altra pel•lícula.

També suposo que l’espectacle donat entre els Arcadis Espadas i els Javier Cercas toqui a la fi. El baix nivell donat per l’Arcadi Espada acusant falsament a en Cercas d’haver estat detingut de tracta de blanques, ens indica que la mala llet va junta amb la mesquindat, la baixesa intel•lectual i la vanitat de que es creu un “enfant terrible” i no es mes que un desgraciadet, un pobre homenet que per ser quelcom a la vida únicament o pot ser trepitjant a la resta, ja que per ell mateix no pot treure res, ja que res hi te.

També imagino que l’espectacle tercermundista d’un propietari d’un Asador a Marbella muntant un ciri perquè li varen tancar el local per passar-se per l’entrecuix la llei antitabac ja s’ha acabat. Hi ha gent, principalment a les espanyes que prefereix i s’emmiralla a l’Africa subsahariana i les seves costums a l’Europa o a l’USA mes civilitzada. Si volen deixar fumar al seu garito que el traslladin a l’Africa on no hi tindran cap problema de fums. Aquest tipus tan caspós si hagués fet això a Europa no solament el Restaurant hagués estat tacat, a més a més una multa de 200.000 € l’hauria de pagar. Si en lloc de Marbella el restaurant hagués estat a USA, ara seria a la presó, amb demandes multimilionaris. Qüestió d’elegir, el personatge en qüestió ja ha elegit, l’Africa, dons bon vent. Tal com va dir fa poc en Sergi Arola, si un restaurant perd comensals per no deixar de fumar es que es una autentica merda, al restaurant si va si es menja be, si la raó es anar-hi perquè es pot fumar en lloc de per el menjar,sobren les paraules.

El que si que cerc que no canviarà serà el pragmatisme del nou President de la Generalitat, si be cerc que es millor que certs dogmatismes de l’antic tripartit principalment dels d’Iniciativa, tant a l’Ajuntament com a la Generalitat, un cert dogmatisme tampoc esta malament, almenys diluït amb el pragmatisme total que estem veient. Un cop posades a la balança tots els dèficits possibles i imaginables, ens tocarà un període de superàvit, de fet fa el mateix que a can Barça va fer els primers mesos de mandat en Laporta i ara en Rosell, passar totes les despeses presents i futures i començar mes que net, els resultats son a la força bons.

2011-02-13T08:28:00.000-08:00

Sempre es un bona noticia que a la nostra ciutat s’obri una nova sala de teatre, farà no mes d’un parell de setmanes que obrir la Sala Atrium, una petita sala al Carrer Consell de Cent d’unes cinquanta places (realment incomodes i estretes) que completa l’estil de les sales barcelonines. Un tipus de sala que hi ha que anomenen d’alternatives, potser per diferenciar-les de les sales mes comercials i localitzades en espais grans i pomposos on solen fer espectacles mes lleugers i d’un tipus mes còmic o si es vol dir divertit.

La nova sala es iniciativa d’uns actors i gent del teatre que en lloc d’esperar a que siguin contractats s’han llançat a crear ells mateixos el seu teatre i la seva escola d’actors. Per inaugurar han triat encertadament l’obra d’en Jean-Paul Sartre Huis Clos, on els actes que a la llarg de la seva vida porten al infern a tres personatges. La sentencia de “L’infern son els altres” impera en tot l’angoixós espectacle, tota l’estona sota la presencia d’un inquietant majordom. L’existencialisme sartria s’actualitza a partir de l’ortodòxia i sequedat de l’autor, on el director posa un to mes cerimoniós.

Un bon inici per aquesta nova sala, esperem que poc a poc Barcelona es pugui mirar a Berlin en quantitat i qualitat de sales de teatre.

Per altra banda, el passat dijous vaig assistir al Ateneu a la presentació de l’Associació Manén, el fastuós violinista i compositor aclamat i consagrat a tot el mon tret de a Catalunya. Recordo un edifici a mig fer, ruïnós i fantasmagoric que al Carrer de Balmes amb Castanyer servia únicament per sostenir grans cartells publicitaris que tapaven l’edifici inacabat. Dons aquell edifici era ni mes ni menys que l’obra del music Manén, que s’arruïna en voler fer un auditori incorporant el millor de tots els auditoris on havia actuat. No solament s’arruïnà ell, sinó que arruïnar a la seva dona en la construcció de l’auditori. En no poder acabar-lo el transferir al ajuntament que es comprometre en la seva finalització, però per el que es veu va incomplir l’acorda’t, la cultura no era cap prioritat en temps de l’alcalde Porcioles. Ara l’ajuntament crec que el va vendre a la Cadena Balaña que hi vol fer uns cinemes.

L’acte de la presentació a l’Ateneu consistir en uns parlaments de membres de l’associació i en un petit concert d’obres de Manén, realment fantàstiques. Una iniciativa per reivindicar i fer conèixer al music a Catalunya.

La gent es mou, la societat civil es posa en marxa, es una bona senyal que en lloc d’esperar que el govern que sigui es posi al davant sigui la gent que prengui la davantera, que els poders públics donin suport a les iniciatives de la gent, però que no les liderin.

NOU ANY

2011-01-10T10:50:00.000-08:00

Un nou any, un altre més, un any en el que de moment no es veu una sortida clara a la crisi, ni a la econòmica ni a la existencial que estem patint tot el mon i en concret l’anomenat occidental.

La primera setmana d’aquest 2.011 l’he passat a Roma, un viatge per aprofitar uns dies de vacances que encara em restàvem a la feina i per fer un passeig d’una ciutat sempre agradable, amb força museus i amb un a estètica preciosa.

Com en els darrers cops que l’he visitat m’allotjo als voltants de la plaça Barberini, a tocar de tot, de la Plaça Espanya, de la Fontana de Trevi i de la Via Veneto. Una Via Veneto que res te que veure amb la de fa 50 anys, si be continua essent una avinguda senyorial i elegant, l’ambient que es veia en el cinema d’aquells anys ni s’olora.

Els Romans i en concret el italians que fa uns anys eren reivindicatius e inconformistes, s’han convertit en acomodaticis, sembla que tot els hi va be, per molt que el seu Berlusco els avergonyeixi, ja els hi va be, no es queixen i el continuen votant. L’alternativa al Berlusco, el Fini l’antic cap del partit feixista, que ara ha canviat el nom.

El que si val la pena de Roma, a més de la ciutat en si, son els seus museus, cada cop, al mateix que passa a Paris, per visitar certs museus es te que reservar abans per internet, bona cosa, ja que l’entrada en ells es mes tranqui-la i no hi ha aglomeracions.

Bona època per visitar Roma, ja que els turistes en el mes de gener no son majoria i veus eminentment romans i gent d’altres lloc d’Itàlia de visita a Roma. El que si es veuen son els russos, els principals turistes, en grups o en parelles i amb les butxaques plenes per gastar, de fet en moltes botigues hi ha dependentes russes per poder vendre mes.

Passats els dies romans torno a Barcelona i el dia a dia continua essent con sempre, les noticies de la matança de Tucson, el que un desequilibrat intenta matar a Gabrielle Giffords una congressista demòcrata i si be encara es viva ha mort força gent que era al seu costat. La congressista estava en la diana del Tea Party, mai mes ben dit, ja que la Sarah Palin la tenia dins de una diana i Jesse Kelly el Republicà del Tea Party que va competir amb ella i va perdre va imprimir propaganda electoral que hi posava “carrega-te-la amb un M 16”. En aquest cas l’ incitació feta per l’extrema dreta americana ha fet que un desequilibrat mati a gent, com sempre els incitadors a l’assesinat quedaran força resguardats, la Pallin ha retirat de immediat les dianes sobre els congressistes demòcrates. A Espanya pasa quelcom semblant, sol fa falta mirar algunes cadenes de TV, alguns diaris i alguna radio per veure que s’incita a exterminar al adversari, aixo sí, tota aquesta gent s’amaga darrera d’un catolicisme ranci, radical i intolerant, i darrera un ultranacionalisme hispànic intransigent, extremista i ultradreta.

Any nou, com sempre.

L’HOME DELS NASSOS

2010-12-31T09:22:00.000-08:00

Calendari del Pages 2011

A punt d’acabar el 2010, l’home dels nassos recorre carrers i places, tanca un any en el que la crisi ens s’ha imposat en tots nosaltres, estiguem afectats directament o no. Un any en els darrers dies em pogut veure el canvi de la cadena d’informatius de TV CNN+ per la cadena de Gran Hermano 24 horas; on també en els darrers mesos de l’any i gracies a Wikileaks em pogut assegurar (si es que algú en tenia cap dubte), que no som mes que uns lacais de USA, el que abans es deia República bananera; una any en el l’Obama i per desgracia ha anat de malament en pitjor (tret de que cap al final de l’any hagi pogut tenir, qualcuns petits èxits); on el Tea Party america anar pujant als USA i obri sucursals per aquí amb la Presidenta Esperanza Aguirre (la saramaga) de representant.

També aquest darrera part de l’any em pogut veure com els Sánchez Drago i amics, es vanagloriàvem d’haver anat al llit amb nenes de 13 anys i com a postres les anomenàvem de “zorrillas”.

Un any complert, suposo que com tots, el que passa es que despresa ens oblidem del passat llunya i únicament tenim en compte el passat mes proper, com les victòries del Barça en tot i les golejades escandaloses que li fa al Real Madrid en futbol i aquesta setmana mateixa els vint punts de diferencia que el Barça li va fer al Real Madrid en basquet.

Un nou govern a la Generalitat, un nou govern que com tot el que es nou porta certa esperança, una sorpresa positiva en tenir en Mas-Colell com a Conseller d’Economia (es l’economista millor d’Espanya amb diferencia) i a Ferran Mascarell, actual Vicepresident de l’Ateneu com a Conseller de Cultura, aquets dos crec realment que si son els millors, de la resta tot es opinable. El que si es cert es que el govern es totalment transversal,o incorpora tot, no se si serà bo o dolent.

Com sempre des de fa força anys compro sempre el Calendari del Pagès que enguany fa 150 anys, per molt que tot canviï hi ha coses que sempre son iguals, aquest calendari ens ho recorda, es millor tocar de peus a terra, per molt que el mon es tecnifiqui mai podrà ser mes fort que la natura. El tancament d’aeroport per un volca, per nevades (i no molt fortes) i per els controladors aeris espanyols (matonisme fatxenda de milionaris) ens demostra el febles que som davant la natura o l’estupidesa humana. El Calendari del Pagès ens ensenya que el pagès te que estar a disposició de la natura i no a l’inrevés.

Bon any.

LA SETMANA

2010-12-06T04:55:00.000-08:00

La sempre encisadora Marsella
En ocasions sembla que tot estigui conjurat perquè hi passin força coses, de estar setmanes i mesos sense que passi res de res, de sobte, així com de cop apareix tot. Aixo es el que em vist aquesta darrera setmana, d’una tranquil•litat absoluta em passat tenir una pluja de noticies constant, una darrera altra.
Tot va començar el diumenge passat, dia de les eleccions, el nou parlament català va canviar força, el tripartit d’esquerres deixa pas a una Convergència i Unió, una amalgama que va des de el centre esquerra al centre dreta, amb un regust liberal i un assentament nacional català. Com sempre en aquestes ocasions la premsa mesetaria i rancio-carcamal de Madrid va fer una lectura totalment diferent del que es pensa per aqui, la premsa mesetaria titulava que guanya el centro-derecha,com si el PP hagués tingut majoria absoluta i sense nombrar en cap cas (almenys en lletres grosses) que CiU hagués guanyat i que aquest es l’odia’t nacionalisme català.

Almenys i per primer cop des de que hi ha eleccions desprès de la mort de Franco han existit guanyadors i perdedors, per primer cop no tots han guanyat, el PSC i ERC han dit que han perdut, això per primer cop. Al menys ens em de felicitar per aquest adelantament en la visió real dels resultats d’unes eleccions democràtiques.

L’endemà de les eleccions , el partit del segle, el clàssic i d’altres adjectius, el partit que segons la eterna premsa mesetaria o del antic i no tant antic “Movimiento”, representaria el canvi de cicle, l’enfonsament del Barça. Dons el Barça no es va enfonsar ni va canviar el cicle, li va endossar 5 al equip madrileny, el Real Madrid va marxar amb una ma de gols a la seva porteria, acabant el partit amb violència per part d’aquets perdedors davant els jugadors barcelonistes, la frustració pesa molt.

Però la premsa mesetaria i rancio-carcamal, no varen aceptar la maneta de gols, un dia desprès començaren que si el Barça no sabia guanyar (per celebrar la victòria amb un ma de 5 dits aixecada). Fins hi tot la núvia del quinquogolejat porter madrileny, amb la pitrera recent estrenada obria la secció d’esports de Telecinco amb “no saben ganar”. “Lo que hay que ver”.

Tot això fins divendres, dia de començament d’un pont, on els controladors aeris no contents de guanyar de 300.000€ fins a mes de 1.000.000€ amb hores extraordinàries, fan de sobte una vaga salvatge, arruïnant les vacances i les butxaques de 650.000 soferts viatgers. El polze amb l’Estat els hi sortir malament, es decreta l’estat d’alarma i se’ls militaritza, tornant tots a la feina amb la cua entre les cames i amb la possibilitat de ser acomiadats de la feina, que tinguin que pagar els costos (més d’un milió d’euros cada un dels quasi be 500 controladors que abandonaren el seu lloc de feina), o fins hi tot que siguin empresonats.

I amb el cel aeri tancat, el Barça que no pot viatjar a Pamplona, la FEF diu en un primer moment de jugar el partit l’endemà diumenge i per pressions de la premsa mesetaria i rancio-carcamal si llança en tromba, el Barça corrent amb el TGV i autocar arriba a Pamplona, sense escalfar surt al camp i guanya per 0 a 3. De fet i em sap greu reconèixer-ho, trobo a faltar a en Laporta com a President del Barça, em sembla que en guardiola es te que ocupar de lluitar al camp i als estaments directius i mediatics. En Rosell desaparegut de President al primer problema, posar tot el pes del club damunt l’entrenador no pot arribar a bon lloc, cadascú te que fer la seva feina i el que es clar que l’equip directiu no la fa.

Amb això que dema marxo a Perpinyà, amb cotxe i amb la llista feta.

MONET A PARIS

2010-11-06T09:49:00.000-07:00

Grand Palais, cues per Monet

Just acabat de tornar de Paris, uns dies de vacances i aprofitant uns Punts del Iberia Plus trets de algun viatge de treball a Sud-americà i un vol de ranc a Paris. Com sempre m’allotjo a Saint Germain, un barri perfecte, ple de llibreries (a cents), de Galeries d’art i Antiquaris(a cents també) i de botigues de roba (a milers), també ple de restaurants i cafès de tot tipus.

Un temps primaveral, la gent a cos de camisa, la calor per arreu, les terrasses dels bars plenes de gom a gom i una alegria en els parisencs que únicament es veu quant el temps es benigne i agradable.

Abans de marxar ja vaig adquirir per internet l’entrada per visitar l’exposició de Monet al Grand Palais, ben fet, les cues per accedir eren enormes i si un no tenia l’entrada ja adquirida implicava fer unes cues d’unes quantes hores. Si be Monet es Monet, les multituds a l’interior del Grand Palais em portaren una certa angoixa com la de estar badant a dins del metro. Per altra banda, en els moments de mes tranquil•litat vaig gaudir força de l’exposició.

Pero mes que la exposició de Monet en va agradar potser més la de Basquiat, també recomanaven adquirir l’entrada per anticipat, però amb mig hora de cua vaig poder entrar al Palais de Tokio. En Basquiat vaig poder veure una sensació de profunditat en els seus quadres, sota un fons de colors brillants i clars, unes traces de colors mes mates i neutres. Sota una capa forca la llum, com recordant que sota les llambordes hi ha la sorra de la platja. Aquesta profunditat em va fer veure una tridimensionalitat que no havia vis anteriorment.

Per altra banda, en aquest dies a Paris he pogut notar que la majoria de monedes de Euro que em donàvem (potser el 80%), eren alemanyes, no se si es que hi ha una invasió de germànics a la ville lumiere, o si les vagues franceses han fet que siguin els alemanys els encarregats d’encunyar l’euro a França.

Tot el viatge acompanyat de la lectura del llibre París-Nueva York-París de Marc Fumaroli, que ha acompanyat i reforçat la visió de París que haja pogut tenir en aquets dies.

Torno a se a Barcelona, amb els ànims recobrats i ple de oxigen parisenc, oxigen del tipus cultural, del bon menjar i del bon estar i bon mirar.

CASPOSOS

2010-10-28T11:58:00.000-07:00

Perpinya

Aquesta darrera setmana diversos personatges del tipus mes ranci i ultra de l’entorn de la caverna mesetaria ens han distret de l’avorriment. Certes declaracions fora de to i de lloc han donat la volta al país, el facherio mentrestant en lloc d’indignar-se els hi ha fet costat i aplaudit les ocurrències prenent-les com un gest de genialitat.

Primer va ser l’alcalde del PP de Valladolid, un tal Javier León de la Riva, que va dir que al veure “la cara y los morritos” de la Ministra de Sanitat Leire Pajin “piensa en lo mismo”, o sigui en masturbar-se o en que li facin una fel•lació. Personatge masclista i grotesc, d’aquells que pensen que totes les dones son unes putes tret de la seva mare. El pitjor es que el seu cap de partit , en Rajoy no la desautoritzat i no es el primer cop que te opinions similars de les dones.

Després va ser en Sánchez Dragó, el típic carcamal, també masclista i de tipus reaccionari, que en un llibre fet amb el també “genial” Albert Boadella s’orgulli d’haver anat al llit ja fa anys amb dues nenes japoneses i que o explica ara perquè el delicte de pederastia ja ha prescrit i mes a mes els hi diu que eren unas "zorritas". Com en el cas anterior, la Presidenta pepera de Madrid, la Esperanza Aguirre li ha fet costat, proclamant que el fet es com literatura. No entenc que la violació de menors (anar al llit amb menors es considera violació) i la pederàstia puguin ser literatura, però venint d’una persona poc amiga dels llibres es comprensible. Mentrestant els dos “genials “, Albert Boadella i Sánchez Drago, continuaran vivint a costa dels madrilenys i gaudint dels plaers carnals.

Per acabar la tropa, el pseudoescriptor Arturo Pérez Reverte, que ha dit que l’ex-ministre Moratinos 'se fue como un perfecto mierda''Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos' i d’altres insults. Tot perquè l’exministre es va emocionar amb les mostres d’estimació dels seus companys del parlament. També per aquest personatge un home que s’emocioni o plori es basura. El que es te que fer per sortir als diaris. Tots els líders parlamentaris han fet costat al exministre, clar esta del PP on Soraya Sáenz de Santamaría, ha dit que "respeta la libertad de opinión”.

VAGUES

2010-10-27T11:58:00.000-07:00

Montpellier
Aquets dies tota la premsa escrita i els Telenoticies de la TV posaven en lloc prioritari la lluita dels francesos vers els seu govern en el desig de voler apujar la jubilació un parell d’anys, en el cas francès dels 60 als 62. Refineries de petroli tancades, les gasolineres sense gasolina, els transports públics aturats i els carrers amb manifestacions milionàries. Tot això en una França que des de la sarkozitzacio imperant estava mig endormiscada. Han estat força setmanes que els francesos, amb aquest sentit de dignitat i de defensors dels dret s’han aixecat contra el seu govern, una batalla perduda segura per endavant, una victòria clara dels govern francès des de el començament, però els francesos han volgut perdre lluitant i amb la cara alta, dient-hi la seva. Ara setmanes mes tard es veu clar que si ve el govern de Sarkozy s’ha sortit amb la seva, el poble francès en certa forma ha guanyat, l’orgull ha tornat al país, el ser francès torna a ser important i els governs futurs ja saben que si be tenen més força, sense cap dubte que per aplicar coses impopulars tindran una forta oposició al carrer i sortiran escaldats.

L’actitud francesa contrasta amb la britànica, on no solament han pujat l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, si no que a més el govern ha decidit acomiadar a 500.000 funcionaris. El poble angles (o britànic per ser més exactes) que ha fet? Dons res, tragar i tragar, ni una protesta, ni una esquifida vaga, ni una bronca al Parlament, res de res, abaixar el cap i dir amen. No entenc com els anglesos han pogut caure tant baix, el ser com un ramat d’ovelles de camí al escorxador i tan contentes, però cada poble te el que es mereix.

Els alemanys també varen veure augmentada l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i les protestes foren minses, del nivell d’Espanya, una mica de queixa i res més, però al menys hi varem tenir una llumeta de dignitat, de plantar cara davant uns drets adquirits.

Personalment, ja fa força anys que sento que l’edat de jubilació s’ampliarà, es una simple operació matemàtica, fa anys la gent es jubilava amb 65 anys i es moria amb 72, avui dia la mitjana de jubilació es de 62 anys i la mitjana de vida es fins als 82. Son el pagament de pensions de 7 anys (quant es varen fer els càlculs), davant els 20 anys que l’Estat ens te que pagar la pensió avui dia. Si els contribuents que amb les seves cotitzacions no augmenten, esta clar que es te que fer quelcom. De totes formes abans de tot es te que anar contra el milió i mig de gent que cobra pensió d’invalidesa a Espanya (situació que no es dona ni desprès d’una guerra) i d’altra gent que viu a costa dels altres.

Entenc que es tindria que donar informació a la gent, explicar les coses, pero al mateix moment, que la gent protestes, que digues la seva, però ja fa un segle un tal Upton Sinclair va dir “Es difícil fer que un home entengui una cosa quan el seu salari depèn del fet que no l’entengui”. El peix que es mossega la cua, amb poca educació es difícil tenir un bon futur, futur que un no li dona importància precisament per la poca educació que un te, i mentrestant a tragar.

CAP DE SETMANA FRANCES

2010-09-26T09:47:00.000-07:00

Hôtel Sabatier d'Espeyran i Musee Fabre

Tot just acabat de tornar de França, un cap de setmana llarg gracies a la Mercè i cap amunt, cap al lloc on abans de l’era Sarkozy el prestigi i l’orgull de ser francès estava mes que arrelat, estava fonamentat, ara amb un President fill d’un pare emigrant i sense papers i una mare d’origen jueu, imita a l’extrema dreta en els seus plantejaments de base. Dons be, fins hi tot amb tot això m’agrada França i els francesos i per d’amunt de tot la seva cultura i el seu estil de viure.

Dons amb això que el divendres a primera hora cotxe i cap al nord, un hora mes tard de la prevista, però el son es el son i tot es ajornable. En poc mes de quatre hores em planto a Montpellier, l’hotel on vaig sempre era ple de gom a gom i no hi havia places, així que n’agafo un altre tot just al costat, però amb una categoria de menys, també força centric, tot just tocant a a la Place de la Comedie però a meitat de preu.

El primer que faig es anar al Museu Fabre a veure l’exposició de Cabanel, el típic pintor francès de segon nivell del segle XIX, molt francès i molt burges, però força correcte. Aprofito per veure també l’hôtel Sabatier d’Espeyran, tot just al costat del museu i annexa a ell com a exposició d’arts decoratives, es el típic palau d’un burges enriquit i ennoblit amb el segon imperi de Napoleó III. Època daurada a França, que irradiava il•lustració arreu de tot el mon, un segle XIX francès, on una determinada forma de cultura i “art de vivre” s’expandí per tot el mon.

Per variar vaig dinar força be, amb ostres de Lecaute i per un preu molt moderat en un típic restaurant francès del segle XIX. Dono un tomb per la ciutat, com sempre una gran quantitat de rodamóns joves i amb els gossos per la Place de la Comedie i voltants. En aquesta ocasió i per posar una nota diguem-ne simpàtica (si es pot dir així), en els cartons que feien servir per demanar i varen posar frases amb cert enginy: l’un hi va posar “una ajuda per gastar en alcohol i drogues” i un altre “per gastar al casino”, no se si els hi va funcionar, si no almenys cridava mes l’atenció que abans.

Una important revista francesa tractava exclusivament aquesta setmana de Barcelona, els llocs de premsa era empaperada de Gaudi (el park Guell), imagino que en els darrers mesos l’afluència de turistes francesos es duplicarà a Barcelona. També em va chocar que en Yannick Noha, el retirat tenista francès es avui una estrella del rock, el cd mes venut a França, el vaig escoltar i realment es força bo.
Dissabte al matí cap a Perpinyà, l’antic hotel de France torna ha estar obert, ja no el porta la mateixa família (el Bohigas), esta per fora i la recepció com sempre. Imagino que la remodelació que hi volien fer per construir apartaments, ha estat si mes no ajornada per la crisi, i per no perdre-hi tants diners han reobert l’hotel, fins a millor temps. La crisis també afecta a Les dames de France a la Plaça Catalunya, les botigues que acompanyaven al FNAC en el bonic edifici han tancat ben be la meitat. També la Llibreria Catalana pateix problemes, la propietat del local ha decidit doblar el lloguer al amic Touron i el futur no es molt clar, a Facebook ja hi ha un Grup de suport.

Gent vestida com a l'edat mitjana
Un dissabte a Perpinyà es un lloc francès de províncies, l’Ajuntament ple de bodes, en la major part de gitanos catalans, vestit de casament de gitanos, amb els seu vestit, anomenem-los extravagant i no molt elegants que diguem, però que a ells els hi agrada. A la catedral de Sant Jaume, gent molt mudada, en aquest cas no era cap casament. A mes, per el centre si feia una festa on molta gent anava vestida com de l’edat mitjana.

Patetica gespa de plastic
Hi res, un bon cap de setmana francès. El que si em va xocar i per malament es que en el meravellós i fantàstic Boulevard Wilson, on els plataners son gegants i força ombrívols i la gespa molt ben cuidada, aquesta es de plàstic, com per llogar-hi cadires.

DIMECRES

2010-09-15T10:24:00.001-07:00

Façana lateral Ateneu renovada

La normalitat ja esta arribant poc a poc, l’inici dels col·legis fa que es donin per acabades les vacances estivals, els carrers tornen ha estar plens de gom a gom, i en pocs dies la calor deixarà pas a la frescor de la tardor. La crisi es la única que segueix igual, al ser el país que mes tard va notar el començament de la crisi, farà i fa que siguem el pais que mes tard surti d’ella, Mig Europa veu que la millora econòmica s’entreveu, tret d’aquí, que de moment ni es veu ni se l’espera.

Noves propostes de nous tipus estan sorgint per Europa, la darrera sembla que la canceller d’Alemanya, l’Angela Merkel vol retrasar la vida útil de les centrals nuclears, anant en contra d’allò pactat entre tots els partits d’Alemanya ja fa uns anys. No es que pretenguin fer mes centrals nuclears, volen allargar la vida útil de les mateixes uns vint anys de mitja. Aquest allargament implica necessariament un augment gegantesc en els beneficis de les elèctriques propietaris d’elles, ja que de per si estan totes amortitzades i seran 20 anys d’ingressos sense quasi be cap despesa, el que vol dir milions i milions de benefici. Això la canceller fa que hi posi uns grans impostos, que es destinaran a pagar els majors costos de les energies renovables. Aquest allargament en la vida útil ha estat incorporat en el Deure dels pro nuclears espanyols, però amb la diferencia de que estan totalment i radicalment en contra de l’augment dels impostos en els anys de prorroga.

Personalment, em sembla molt perillós augmentar la vida útil de les Centrals Nuclears, una Central Nuclear es te que tancar mentre estigui en perfectes condicions, allargar la seva vida uns anys més pot ser catastròfic. Així com qualsevol altra central elèctrica o qualsevol maquina pot suportar averies i un mal funcionament sense cap efecte ni perill, una avaria en una Central Nuclear pot significar la mort de milers de persones, el tancament d’una Central Nuclear en perfecte estat o el tancament d’una Central Nuclear en un estat NO perfecte, pot representar un desastre.

Curiosos els organismes i les entitats pro nuclears espanyoles, un nivell barruer i poc professional inimaginable, els típics carques madrilenys posats a jugar amb l’energia nuclear, tots de Madrid, on no hi ha cap nuclear propera i l’única que hi havia la de Zurita, va ser tancada sense cap queixa per la seva part, es clar es l’única que els podia afectar a ells. Es quelcom semblant al magatzems de residus nuclears, segons ens diuen no te cap perill i si mols beneficis, si fos realment així, de ben segur estaria situat al Paseo de la Castellana i no força lluny d’ell. També es curiós que cap membre d’aquestos organismes tant pro nuclears estiuegi per la Costa Daurada, prop d’Ascó o Vandellòs, i que algun molt famós d’ells que hi va estiuejar fa anys hagués marxat.

La normalitat, com ja he dir torna a ser entre nosaltres, el campionat mundial de futbol guanyat per Espanya, sembla ser que l’hagués guanyat el Real Madrid, únicament el porter Casillas es considerat com artífexs de la victòria, ell i l’entrenador, el també madrileny Del Bosque. Els 8 barcelonistes i catalans que varen guanyar han estat borats sistemàticament, els golejador i peces mes importants en Puyol i l’Iniesta no surten en lloc, únicament el porter madridista i la presentadora que es parella seva, la resta no devia de fer res, en Casillas jugava sol contra el mon. Espanya es així. (aquestes critiques no es fan únicament des de Catalunya, em consta que d’Astúries i Andalusia s’està comentant el mateix als diaris.

Dons res, tal com vaig decidir un parell de post anteriors, estic tornant al Ateneu, ja he assistit a dues conferencies per la tarda i saludat a molt ateneistes de èpoques passades, val la pena.

FREAKS

2010-09-12T08:48:00.000-07:00

La vieille charité - Marseille

Crec que mai en Tod Browning, director de la pel·lícula “Freaks” estrenada l’any 1.932 hagués pensat que la seva colla de personatges grotescos, terrorífics, desagradables tinguessin tanta continuïtat en el temps i el nom sigui famós al menys per aquí.

Fa uns anys i amb l’aparició de les cadenes de televisió privades començaren a aparèixer personatges diguem-ne marginals i grotescos que la seva fita era que la gent es rigués d’ells i no d’allò que feien, ja que de fet no feien res graciós, únicament es posaven i feien el ridícul més abjecte.

Passada aquesta primera època del frikisme més barroer i cutre, el mateix frikisme es va fer famós de per si, apareixerien les Belens Estebans i personatges semblants. Gent que era famosa per se friki (menys marginal que l’anterior fornada i de millor aspecte físic) i no per fer qualsevol activitat, tot l’inrevés de les anomenades celebritys dels USA i d’altres països europeus, gent famosa per la seva professió d’actor, cantant, ... Aquest frikisme més desenvolupat es retroalimenta dels nombrosos programes de TV que tracten única i exclusivament d’ells.

A aquesta nova fornada de freaks darrerament se li ha afegit una nova fornada, de gent que en teoria tendria que ser mes seriosa, però que en el fons no deixa de ser un evolució del frikisme inicial de Tod Browning aterrat en un estrat superior del que es movia fins aleshores. Personatges com l’ actualment defenestrat Jesús Neira, que aprofitant-se d’una bona obra es va dedicar a ser famos, dedicant-se a insultar als que no pensàvem com ell d’una forma que podem denominar totalment fatxa i antidemocràtica. Aquest Neira ha acabat de l’única forma que podia acabar, tirat a la brossa un cop ja no serveix als interessos de la dreta més radical, ja que va deixar de fer gracia al sortir per TV anant completament begut i conduint, a mes de muntar un espectacle per la seva detenció per la policia.

Altres personatges semblants al Neira son un tal Hermann Tertsch, presentador de Telemadrid i de ideologia ultra, que la mateixa dreta més radical l’encumbrar al dir que una pallissa nocturna que li varen donar va ser instigada per un presentador de TV d’esquerres. Al mateix que en Neira, va ser tirat a la brossa al assabentar-se que la pallissa li varen donar quant a altes hores de la nit va acossar a una senyora (acompanyant d’un empresari de la nit madrilenya i simpatitzant també del PP) i declarant els testimonis de la baralla que el presentador de Telemadrid “iva muy cargado”, no se sap si de begudes espirituoses o d’alguna substancia que es pren per el nas.

Altres frikis els podem trobar en un pseudoescriptor anomenat Alfonso Ussia, insultador grotesc i mal educat, que s’anomena ell mateix com un fatxa. També hi tenim un mindundi que no recordo el nom i que en una cadena de TV ultra va proferir insults de la mes baixa estofa contra la Consellera catalana de Sanitat Marina Geli, mes patètica va ser la pseudodisculpa que va proferir, demanant tant perdo a la insultada, com als anunciants de la cadena, em va recordar a l’Arias Navarro informant de la mort del “caudillo”.

Es el que hi ha, vividors, grotescos i depravats, el pitjor la gent que els escolta, la poca educació d’aquest país fa que sorgeixin aquest personatges i que amb el cada cop mes baix nivell cultural i moral de la gent es de suposar que la cosa anirà a més.

TORNADA

2010-09-08T10:37:00.000-07:00

Palau Longchamp de Marsella

Un any mes que torno a emprendre la tornada a la normalitat, les vacances d’estiu ja han tocat a la fi i amb les poques ganes de sempre torno a la vida monòtona i avorrida de sempre. No es que en aquesta ocasió les vacances hagin estat com per tirar hi coets, però es que la “rentre” laboral es presenta amb unes expectatives habituals. Tinc sort que encara em resten dies de vacances que podré dedicar a viatjar i fer coses força mes interessants de les que faig normalment. De mai m’ha agradat fer viatges en el mes d’agost, es un mes que per viatjar es car, incòmode i de maltractaments.

Sigui com sigui ja torno ha estar per Barcelona, 15 dies per la platja m’han donat per llegir a les tardes a la sorra escolta’n el soroll de les ones, que vistes les formes i els llocs on he llegit en la meva vida, puc afirmar, que per a mi, es de totes totes, el millor lloc.

Torno a Barcelona, els diaris informes de les exposicions d’art del proper any, dels llibres que sortiran i de les obres de teatre previstes, en pocs dies es reinaugura el Teatre Lliure de Gracia, penso tornar hi tot d’una, em cau molt mes a prop de casa i te uns dimensions que fa que el troba molt mes atractiu. De moment ja he anat a La Central i he comprat La bicicleta estàtica de Sergi Pamies, Elogio del pesimismo de Lucien Jerphagnon, Les ciutats creatives de Richard Florida, Un barbar al jardí de Zbigniew Herbert llibres i My name is Charles Saatchi and I am an artoholic en versió anglesa al estar esgotada la espanyola, llibres que de segur em duraran uns quants dies.

També tinc previst anar mes al Ateneu, de ser un ateneista diari he passat a no anar hi quasi be mai, el programa es força interessant i a més han afegit ( des de fa un any) concerts de 30 minuts.

També tinc que dir que el regim alimentici que he fet els darrers mesos ja esta acabat, he perdut els 10 o 12 kilos que volia i ja puc tornar a disfrutar del menja.

Dons es així com penso tornar aquest nou any, si fa o no fa com cada any, aquest any més a més, tindrem noves eleccions a Catalunya, que quasi segur que faran canviar el govern de la Generalitat, el Barça continuarà com sempre (esperem), l’Obama continuarà sent fortament atacat per l’extrema dreta mundial, les televisions privades seran mes dolentes que l’any passat, la crisis econòmica seguirà igual (diran que no anem a pitjor, però la gent que esta al atur hi continuarà), la delinqüència pujarà encara més, en Sarkozy anirà a més (per desgracia), el Zapatero a menys (o no) i el Berlusca ni se sap. Jo ni mes ni menys que com sempre.

VACANCES D'AGOST

2010-08-13T09:09:00.000-07:00

Esglesia de Marsella

Cada cop més I confio que en els propers anys puga fer el mateix, procuro agafar les vacances fora del mes d’agost. Si be tinc que fer sempre uns dies dins d’aquest mes els viatges els faig sempre en altres dades, fora de la temporada anomenada alta.

El cert es que Barcelona en ple mes d’agost es una meravella, el fet d’anar en Bus cap a la feina amb un carrer Balmes vuit de cotxes i de viatgers dins del Bus, arribar a la feina amb la meitat de temps que en altres dades, la tranquil·litat del curt passeig de la parada a l’oficina i la mateixa tranquil·litat a dins de l’oficina. Els telèfons que no sonen, el poquíssim correu que arriba i la distensió que hi ha entre els altres companys de feina que com jo resten a l’oficina. La llum a la ciutat; els turistes, els uns que molesten i d’altres que no; i el fet de deixar la corbata i el vestit i anar casual a la feina.

Els pocs veïns que resten a la finca fa que existeixi una tranquil·litat total, que sumada als escassísims cotxes que passen per el carrer el relax sigui total i el descans profitós. Les botigues tancades es poden suplir anant un cop a la setmana al Caprabo i caminant un xic més per anar a comprar el diari.

A més, enguany la vida cultural barcelonina d’estiu a millorat força i tot es de preveure que tingui continuïtat els proper anys degut al èxit de públic que esta tenint aquest any, el Busker's a la Barceloneta, el Grec (i el Romà al Almeria Teatre), els diversos festivals de musica de tot tipus, les dues exposicions d’en Barceló i d’altres que fan en els museus, tot amb mes tranquil·litat que en altres mesos.

Dema marxo fins el setembre, han estat un parell de setmanes del agost a Barcelona, però si per mi fos i passaria la resta del mes per aprofitar aquets dies mes endavant.

MARSELLA

2010-07-09T13:17:00.000-07:00

Exposició de globus terraquis per tot Marsella, com les exposicions de les vaques o els elefants

Aterrar a Marsella, fos com fos ja hi era, el record d’un antiga amiga i els vols directes de Spanair des de feia un parell de mesos em va fer decidir anar-hi. Si França ja m’agrada, el migdia francès encara mes, es com la musica de Debussy, Clair de lune integrada al paisatge.

A l’aeroport si aterra en menys d’un hora des de Barcelona, el marsellès es petit i molt del sud, com el de Barcelona d’abans de les olimpíades. De l’aeroport a la ciutat un Bus ens hi porta per 8,5€, el paisatge em recorda al tarragoní, de l’autopista de Barcelona a Tarragona, pins i oca de color crema, en apropar-se a la ciutat la roca color crema es va tornant mes clara i acaba quasi be blanca. L’autobús acaba a l’estació de trens de Sant Charles i d’alli en metro cap al Vieux Port on hi tinc l’hotel.

L’hotel be de preu, els preus a Marsella son mes baixos que a Barcelona, no únicament a l’hotel, els pisos son difícils que sobrepassin els 250.000€ a la ciutat. Una cambra gran, alta amb una bran balconada i amb vistes al edifici de la Borsa, d’altres cambres amb vistes al port son 100€ mes cares, el personal de l’hotel, jove i agradable, del millor que he trobat mai.

Un cop instal•lat surto a fer un tomb, ciutat multiracial però integrada, poques mores amb mocador, totes van vestides de tipus occidental, la religió no esta per sobre de la laïcitat del país. El cas de França es tot el contrari al Britànic, a França es vol integrar al emigrant, a l’Anglaterra tot el contrari, es deixa que porti i els seus costums per molt contraries que siguin a les angleses, però s’evita que l’emigrant s’integri, es com una convivència separada, cadascú per el seu compte però evitant creuar certes fronteres, els hi venen a dir tu estàs amb nosaltres, pots viure com vulguis, però mai seran un dels nostres, a França tot el contrari, si estàs amb nosaltres tens que se un mes.

Dons la Marsella de les putes, els moros i els macarres, va canviant poc a poc, bruta i deixada, però interessant i molt encisadora. On disfrutar d’un pastis a la Samaritaine al capvespre s’ho val el seu preu en or (i això que es força barat). On dinar una boullabaisse sempre es una presa de preu per el preu que et fan pagar, un plant antic amb poca dificultat i amb peixos poc cars, però que et fan parar de 30 a 60€ depèn del local. Es un plat antiquat de fa un segle, que ja comença a se r hora que es renovi.

Parlant de plats antiquats, es recomanable el barri del antiquaris darrera la prefectura, a mes de brocanters o ja d’antiquaris d’un cert nivell s’hi pot adquirir llibres antics (tapes de cuiro) per 5€, també gravats antics (200 anys) per uns 50€.

La ciutat molt bruta, molt mes que a Barcelona, la gent descamisada per el carrer i amb poc civisme, molts pidolaires i lladregots de poca monta, putes velles i gordes, molta humanitat suor i brutícia, però te quelcom d’interessant, es com Barcelona de fa 30 anys, però francesa, encisadora.

La ciutat es prepara per ser capital europea de la cultura l’any 2013, una bona pensada, serveix perquè a qui li toqui, en aquest cas l’antiga Massilia, es posi les piles i reafirmi la seva personalitat, una ciutat que no pot ser res mes, que es com es com Sevilla i d’altres, que som com som i això es el seu fort.

He tornat aquest mati, a l’aeroport hi he anat amb el bus de l’Aeroport, avui no hi anava el bus que hi posa Aeroport sinó el del costat que anava a Cassis si mal no recordo. Ningú avisa, he deduït que molta gent amb maletes pujava en aquell bus (i no al que ho posava Aeroport), he deduït el canvi i el chofer l’ha confirmat, ha estat una situació típica d’Itàlia, origen d’una part molt important dels marsellesos. Un altra part important tenen origen català, hi ha el Anse des catalans (Cala dels catalans) i el barri dels catalans i molts cognoms denoten els seu origen català. També em xoca que molt cotxes porten la pegatina del burro al darrera, no se si per informar del seu origen genealògic o simplement perquè els hi agrada.

UN DIA DE JUNIO

2010-07-01T11:02:00.000-07:00

Hyde park de Londres

Hay días que sin saber porque confluyen en nosotros una serie de hechos que nos llevan a una situación única, una serie de acontecimientos se concentran en un espacio de tiempo determinado y hace que pasen cosas.

Precisamente anteayer estando navegando por internet mi ordenador dejo de funcionar, llegue a la conclusión que no llegaba la corriente eléctrica, el punto de luz verde desapareció y los intentos de volver a ponerlo en marcha solo duraban unos cinco segundos, para llegar a ser de cero segundos después me media docena de intentos, el interruptor del ordenador era inútil, un ordenador sin corriente eléctrica y aparentemente con la batería gastada no me servía para nada. A la mañana siguiente, solo al despertar procure otro intento de poner en marcha a mi ordenador, nada, seguía sin ningún punto de luz verde encendido y con un interruptor inservible.

Con esa preocupación me fui hacia el trabajo, la navegación por internet desde hace años ocupa la mayoría del tiempo que hace años ocupaba la visión de la TV. Justo al subir al 17 en la Plaça Molina para ir al trabajo, encuentro que va mucho más lleno que de costumbre, la clientela se había triplicado respecto a la usual de un día normal a las 8 de la mañana, como siempre leo el ADN, pero ese día de pie, ya que fué imposible encontrar un asiento libre.

Ya en el trabajo, siguiendo la rutina diaria, nada más llegar enciendo el ordenador, pero el proceso que suele durar escasos cuatro o cinco minutos, que me permiten ir pausadamente a la maquina dispensadora de agua, coger una botella de Font Vella y volver al puesto de trabajo encontrándome el ordenador a punto para el trabajo, sucedió que no fue así, parecía como si no quisiera conectarse a los sistemas, seguía entrando en Windows. Cierro el mismo con el interruptor y reinicio la operación, unos 20 o 25 minutos más tarde conseguía entrar, no obstante con una velocidad muy inferior a la que es habitual.

Durante el espacio de tiempo de la puesta en marcha del ordenador aproveche como cada mañana para tomarme el primer café del día, voy a la máquina de café y me tomo uno, cuando me lo estaba tomando otro compañero de trabajo va a sacarse otro y resulta que la maquina falla, sale el café, el azúcar y la cucharilla, pero no el vaso. Después de tomarme el café, la maquina se estropeo.

A media mañana voy a otra planta a tomarme el café descafeinado de media mañana (a las 11 concretamente), pido mi descafeinado, sale sin problemas y aproximadamente un minuto después de empezar a beberlo, tanto la máquina de café, como la de agua de al lado se quedan sin corriente eléctrica. Estaba claro que algo me pasaba, lamente haber borrado hace tiempo un programa sobre los biorritmos, ya que todo presuponía que ese día debería de tener las tres oscilaciones en el punto más bajo y convergiendo todas tres. También podría suceder que el “fallo” (convergiendo también en este caso los dos significados de la palabra)del Tribunal Constitucional contra los catalanes, hubiese influido en una excesiva carga de electricidad estática (o de otra forma) en mi persona.

Paso el resto del día normalmente y al regresar a casa mi ordenador funcionaba perfectamente, se había arreglado solo. A la mañana siguiente, además de poderme sentar en el 17 a leer el ADN, pude encender sin problemas el ordenador del trabajo y tomarme los cafés sin ningún problema.

Todo volvía a ser normal.

ESTIU

2010-06-27T22:30:00.000-07:00

Mews de Londres

Un altre diumenge i un altre cop al teatre, avui per variar a un altre tipus d’obra, Sexe i gelosia al Teatre Guasch, antic Teatre de L’Eixample, el típic vodevil amb entrades i sortides de personatges, portes que s’obren i es tanquen, la típica obra que es sol fer en els teatres madrilenys i que omplen les tardes del diumenge a Madrid, però que aquí a Barcelona no tenen molt d’èxit. De totes maneres es passa una bona estona, una comèdia ben feta i ben posada en escena. Des de l’entrada al teatre he sentit com un viatge sensorial de trenta anys enrere, al foyer amb musica que escoltava fa trenta anys, musica pop-rock de discoteca dels anys 70-80, el teatre mateix amb colors com d’abans, un teatre molt gran amb molta poca gent, 30 o 40 persones per unes 400 places.

Es curiós aquest teatre, un teatre familiar, especialitzar en teatre infantil, per a col•legis i que com a suplement fa també teatre que anomena per adults. Un teatre d’una família, la família Guasch, fundat per els pares i que hi treballen tres fills, tot amb una gran dignitat i professionalitat, però que se li nota un quelcom familiar, entès aquest com de mes proper, menys intel•lectual i de substitut de centre parroquial d’abans.

La resta del cap de setmana a la platja, el juny, el millor mes, poca gent i moltes ganes de prendre el sol, un aigua freda a finals de mes i glaçada a començaments, el retrobament amb antics paisatges i personatges, el despertar amb la llum que hi ha als llocs de platja, l’ambient d’estiueig i de repòs. Tot es un canvi, un canvi que cada any experimento i que em refà.

Una de les coses que més m’agrada fer es la lectura d’un llibre a la platja, allí l’abstracció que experimento de la resta es total, l’encapficament amb la lectura es total. Assegut al costat de l’aigua, el soroll de les tímides ones del Mediterrani, amb l’escalfor que dona la sorra i que es suporta amb l’esquàlid aire de vora mar fa que em puga estar llegint tota la tarda, aïllat de la resta i de tot (exceptuant que en el moment d’alçar la vista del llibre passi per davant una xicota estupenda). Aquest cap de setmana he disfrutat d’un llibre que es diu “Un cor intel•ligent” d’Alain Finkielkraut, un intel•lectual francès que repassa uns quants llibres de literatura mundial de culte. Realment a Espanya ni per aproximació existeixen personatges d’aquest nivell, llegir quelcom d’un intel•lectual francès i desprès fer-ho d’un d’espanyol (o català) fa envermellir. Per molt que el nivell a França sigui molt inferior al que existia fa 25 o 30 anys, es en un altre estrat molt superior al d’Espanya, si fa o no fa el mateix que amb els vins, fa un parell d’anys em deia una enòloga de La Rioja que els vins, els vinaters i les bodegues franceses ens porten 200 d’anys d’adelantament a les espanyoles i que posar-se al seu nivell no es fa en una cinquantena d’anys.

TXEKHOV AL CIRCOL MALDA

2010-05-23T14:28:00.000-07:00

En un mon superficial i inòcul, veure quelcom seriós sempre es d’agrair, superar el simple entreteniment i gaudir d’una obra seriosa ens pot deixar satisfets una bona temporada. Això es el que he experimentat desprès de veure “Molts records per a Ivanov”, una obra de teatre feta a partir de l’obra d’Anton Txèkhov, posada en escena per el magnífic actor i home de teatre Lluis Tosar. L’obra representada en l’acollidor Circol Maldà tracta d’un intel•lectual en plena crisi, el pensar que la seva existència a la societat ha estat un fracàs per molts reconeixements que un tingui i la desídia de la societat mateixa al davant de la pèrdua del pensament i la banalització d’aquets. Total l’historia segueix un fil argumental que va seguint la malaltia de la seva dona fins arribar a la mort i el final suïcidi d’ell, tot interposant records passats que donen mes força a la crisi existencial del protagonista.

Una fantàstica posada en escena, amb producció de vídeo i una molt bona realització, que demostra que en els espais petits també es poden fer coses de gran qualitat.

Els actors de Mallorca han posat una pica a Catalunya, tot el repartiment es d’actors amb origen a l’illa, el català mes pur i musical de les illes, brilla encara mes si se l’hi afegeix la paraula precisa en cada moment . Es una delícia el Circol sota direcció d’en Lluis Tosar, esperem que tingui continuïtat i els suport necessaris per continuar. Esperava veure a en Blai Llopis, un actor menorquí amb el que vaig compartir un curs d’angles intensiu un estiu de fa 25 o 26 anys, recordo que en aquells dies estava al Teatre Lliure i volia anar ha estudiar art dramàtic a Nova York, si no recordo malament amb Lee Strasberg, no se si hi va anar. Malauradament avui no hi era al teatre, el seu paper el fa conjuntament amb Miquel Gelabert.

“Aleshores, jo penso això: el fixisme, el regim feixista, no es altre cosa que un grup de criminals al poder, però aquest grup no ha pogut fer res, no ha aconseguit incidir en la realitat del nostre país. Ara, en canvi, passa el contrari. El règim es un règim democràtic, etcètera, etcètera, però l’aculturització, l’homologació que el regim no va aconseguir obtenir en absolut, el poder d’avui, és a dir, el poder de la societat de consum, en canvi, l’aconsegueix perfectament tot descobrint les diverses realitats particulars, traient realitat a les diverses formes d’ésser home que el nostre país ha produït històricament de forma molt diferenciada.

I aquesta aculturització ens esta destruint, i no puc dir altra cosa: el veritable feixisme és precisament aquest poder de la societat de consum que ens destrueix. I això ha passat tant de pressa que de fer gairebé no ens hem adonat. Ha passat ens els últims cinc, sis, deu anys. Ha estat una mena de malson en el qual hem vist con s’ha anat destruint el país al voltant nostre fins a desaparèixer.

I ara, mentre ens despertem, prenem consciencia d’aquest malson i ens adonem de que ja no hi ha res a fer”

Pier Paolo Pasolini, 1974

El mateix que deia en Pasolini per Itàlia es por aplicar al nostre país.

LA SETMANA

2010-05-14T12:19:00.001-07:00

Glasnost a la Haunch of Venison

Setmana de daltabaixos, que si la Borsa cau estrepitosament, que si un parell de dies desprès puja força alegrement; que si els aeroports son tancats per el núvol de cendra del volca de nom irrecordable, que si els obres sense avisar; sembla que la rauxa impera en el mon en el seu nivell mes desenfrenat.

Per la meva part he gaudit com cada any en aquest mes de la visita obligada a Londres, el núvol de cendra em va permetre el marxar i el tornar, no així a molt d’altra gent. Per altra banda també vaig comprar accions en Borsa, just abans de la caiguda d’avui. Total que em veig immers de ple en les tremolors que ens toca viure en l’actualitat.

A Londres vaig disfrutar a la Haunch of Venison amb l’exposició d’art soviètic, amb les ostres del Harrods el dia abans de la seva venda al la família reial de Qatar (esperem que el primer que facin sigui treure el memorial de la Lady Diana i de l’Al Faied, el súmmum del mal gust) ; els passejos per els seus carrers; i les cerveses dels seus pubs. També em va saber molt de greu el tancament de la llibreria de vell de Charing Cross, la Francis Edwars, que si ens descuidem hi posaran un Café Nero o un Pret a Manger. Res es el que era, en un mon tan canviant, el que era bo desapareix i en el seu lloc hi apareix lo mediocre i popular.

Llibreria tancada

Aquí el President del govern retalla el sou dels funcionaris i congela les pensions, al contrari del que diu la gent no crec que siguin mesures que s’hagin d’haver pres abans, per contra crec que al haver-les pres tard aquesta gent a pogut gaudir d’uns diners mes temps, tant els funcionaris com els jubilats. Molts anys pensant-nos que érem rics, mes rics que la resta d’Europa i el que fèiem era viure a costa seva, al deixar de pagar-nos els europeus em tornat a ser el que sempre em estat, un mes de entre els països PIGS, pobres i a la cua, al mateix que els funcionaris i els jubilats, em viscut uns anys bons a costa dels diners dels europeus, però el xollo s’acabat, tornem a ser al nostre lloc, a la cua.

Dema marxaré de cap de setmana cap a les terres que diuen de Ponent (cosa que únicament diuen a TV, ja que ni a Lleida ni a Barcelona es diu). Continuaré amb el meu regim alimentari i espero que el proper dilluns a la visita a la dietista hagi perdut algun kilo mes.

CIRCOL MALDA, AVUI SI

2010-04-25T11:39:00.000-07:00

Façana restaurada de l'Ateneu

Tercer intent i a la fi puc gaudir de “Sa historia des senyor Sommer”. Per curar-me en salut ahir dissabte vaig fer la reserva per telèfon tal com em va indicar en Pep Tosar per mail desprès de queixar-me des de la Web del Circol Malda de les dues temptatives frustrades de poder anar a la funció. Un parell de dies desprès, vaig rebre un mail d’en Pep Tosar disculpant-se personalment i convidant-me a la propera funció –cosa que agraeixo força, però he preferit pagar-me l’entrada-.

El fet es que amb la reserva telefònica baixo cap al centre, passo per el davant de l’Ateneu, m’impressiona, ja han tret les bastides del carrer Canuda i la façana llueix mes que mai, la prestança del vell casalot del Baró de Savassona llueix com mai, la dignitat li ha tornat de nou. Ara sol falta acabar amb la façana de la Plaça Vila de Madrid, una façana feta fa uns 50 anys, per obra i gracia d’en Manuel Fraga que va voler posar la Delegació del Ministerio de Cultura –si en aquells temps existís- a sobre del casalot i fa fer pujar un parell o tres de plantes de mes, destruint la bellesa de l’edifici.

El fet es que vaig cap al Circol Malda, adquireixo l’entrada i en obrir les portes cap a dins, una sala meravellosa, un antic salo del Palau, amb les parets plenes de quadres d’avantpassats dels Barons de Malda i d’altres temes contemplen impassibles l’acollidor espai, lloc interessant, petit –unes 50 cadires- però amb molt bona sonoritat i molt proper als actors, situació que fa que un actor tingui mes empatia amb el públic i es pugui lluir mes –o menys-. L’obra i l’actuació fantàstica, una impressionant capacitat interpretativa d’un monòleg, en el que un mateix actor fa diferents caracteritzacions amb el fil conductor del senyor Sommer.

Surto satisfet, una altre diumenge tarda aprofitat, no com altres en els que estic en el sofà patit un fort avorriment.

SEGON INTENT FUSTRAT

2010-04-11T09:35:00.000-07:00

Palau Malda

Continuant amb el meu darrer post, sembla ser que no serà possible poder veure “Sa historia des senyor Sommer”, com ja os vaig dir el passat dia 28 de març vaig veure frustrada la meva asistencia al Circol Malda per la no presentació de ningú al teatre a l’hora de la funció.

Avui, amb gran alegria veig als diaris que l’obra s’havia prorrogat hi he tornat. A tres quarts de sis les dues noies de la taquilla de la planta baixa em diuen que l’obra es suspesa, però que fan cinema. He tornat cap a casa, no cal dir re mes.

DESPISTATS I TRANQUILS

2010-03-28T10:40:00.000-07:00

Columbia Circus NYC

Seguint amb les bones costums adquirides en els darrers temps, els diumenges per la tarda procuro anar al teatre. Normalment vaig a teatres petits i que l’obra no sigui d’allò molt molt comercial. Mi trobo a gust estant proper al escenari i als actors, he descobert que la satisfacció que em dona un obra de teatre es molt superior al que em pugui donar una pel•lícula. Es com veure una obra d’art al natural o gaudir d’ella a través d’una fotografia per molt ven feta que estigui, o veure una escena al carrer o veure-la gravada amb vídeo.

El fet es que aquesta tarda, desprès de triar a la cartellera em decideixo per anar al Circol Maldà, a veure “Sa historia des Senyor Sömmer” de Patrick Süskind, interpretada per un únic autor, en Pep Tosar. Dons be, si l’hora de la sessió era a les 6 de la tarda, arribo uns 20 minuts abans per mes tranquil•litat. Ja hi havien unes 10 o 12 persones fent cua, cosa que em xoca, ja que per rentabilitzar el bar els teatres obren ben be mitja hora abans de la funció. Passen 5 minuts i altres 5 minuts, amb això que fan les 6 de la tarda, hora de començament i tot anava igual. Conto 27 persones fent cua i la porta sense obrir, trucades per mòbil, el telèfon diuen que comunica, converses amistoses entre els frustrats espectadors, tot anant-se desfent la cua. El vigilat jurat de les galeries Malda ens indica que sempre hi va un noi mig hora abans per vendre les entrades i que avui, ni el venedor d’entrades, ni el tramoista, ni l’actor, ni ningú, el canvi d’hora ha afectat en tota la seva intensitat a tothom que treballa al Circol Maldà. A les 6 i 20 marxo acomiadant-me dels companys i companyes de cua fins la propera.

En Pep Tosar es un actor mallorquí, bon actor, un de tants que de les illes treballen a Barcelona, però que com tot bon mallorquí o illenc, el temps es quelcom circumstancial. S’ha despistat per el canvi d'horari, ens pot passar a tots, però es que s’han despistat tots, tret dels espectadors. De totes formes, ni hi havien cares de mal humor, incrèdules si, però res mes. Tinc que dir, que hi penso tornar, en altres coses (Restaurants, etc) hagués posat una creu negra i no hi hagués tornat, però en aquest cas soc indulgent.

Torno cap a la Plaça Catalunya per agafar els Catalans i em trobo a un tiet segon meu, ateneista de pro, un d’aquells socis antics que en les eleccions del Ateneu totes les llistes li demanen el seu suport per captar mes vots, a les darreres va donar suport a Oriol Bohigas. Als seus 86 o 87 anys esta perfecte, em diu que va a un dels concerts del Ateneu, dels que duren 30 minuts, en solen fer 2 casi cada dia i hi assisteix força. Comentem que des de que no hi es al davant del bar la família Teixidor, el bar del Ateneu ja no es el mateix. M’acomiado d’ell, quedant que ens veuríem per l’Ateneu. A Lleida als tiets segons els hi diem tiets valencians (als cosins segons cosins valencians), segurament per la repoblació que es va fer del País Valencià de gent de les terres de Lleida, i que tothom tenia (i te)per aixó parents llunyans a les terres valencianes.

En entrar als catalans, una noia es cola amb mi (per cert força atractiva), s’apega a les meves espatlles i entra a dins. L’enxampen de seguida, la paren els guàrdies de seguretat i la multen amb 50 Euros. Darrerament e vist que hi ha gent que comença a denunciar a la gent que es cola, molts estan farts de que ells paguen i altres no, jo no denuncio a ningú, però em fot que a mes de pagar el meu bitllet tindre que pagar el dels altres (per l’augment del preu o per impostos), perquè si algú no paga, esta clar que repercuteix en que els altres paguen mes. Es com un defraudador d’hisenda, que el que no paga ens repercuteix en els desgraciats (classe mitjana) que paguem mes.

A casa continuaré llegint “Arquitectura milagrosa” de Llàtzer Moix, que tracta dels arquitectes estrella que han fet fortuna a Espanya desprès del Guggenheim de Bilbao. De com les ciutats amb una sublimació del provincianisme mes inculte, s’han llançat a contractar arquitectes famosos per fer qualsevol cosa a la seva ciutat, normalment innecessària. De com els pressupostos es poden multiplicar per 10 com Calatrava a Valencia, o com l’arquitecta Zaha Hadid pot fer un pont per la Expo Zaragoza caríssim, sense haver posat mai els peus en aquella ciutat.

COSES QUE PASEN EN UN CAP DE SETMANA

2010-03-22T11:07:00.000-07:00

Central park i antic Hotel Plaza

Sembla que desprès de moltes hores de discussió i per un estret marge de vots, a la fi s’ha pogut aprovar la reforma del sistema sanitari d’USA. Una reforma que vista des de els ulls d’un europeu fa que ens surti un somriure al veure que fins hi tot amb la reforma, els sistema sanitari esta a anys llum del nostre. Prop de 40 milions de nord-americans podran accedir a la sanitat i el pagament dels metges i l’atenció sanitària deixarà de ser la primera causa de que la gents s’arruïni. No serà ni molt menys un sistema sanitari com l’europeu, però almenys deixarà de ser un sistema sanitari totalment tercermundista. El que serà igual, es que anant de pagament una persona podrà accedir a la millor sanitat del mon, si un va amb una assegurança medica, les millors clíniques del país et seran vetades, primer paga en efectiu a la clínica i desprès procura que la teva assegurança medica es faci càrrec de la Factura que li portaràs ja pagada per tu mateix i molt probablement amb un crèdit que hauràs demanat i que ja estaràs pagant l’amortització i els interessos. El naixement d’un fill consta en una clínica d’USA de tipus mitja entre 7.000 i 8.000 dollars, si tens alguna malaltia important es impossible sense assegurança o sense ser milionari, i l’atenció que tindràs amb assegurança es molt inferior a la que et podran donar a Europa. Allí els hospitals i clíniques son privats i han de guanyar diners, aquí son públics i et poden fer un tractament sense mirar el que costa, cosa que allí no fan (tret que el paguis).

De totes formes el millor de tot ha estat la victòria d’Obama i el seu equip. Això li donarà forces per continuar amb les seves reformes i procurar que el mon sigui mes just.

Aquí al costat, al Sarkozy li han donat un seriós avis. No solament es l’esquerra que ha guanyat be les eleccions, sinó també la derrota judicial que va tenir enfront Villepin per el cas Clearstream. La seva errant política en totes les seves vessants, el no saber si es de dretes o d’esquerres i l’inicial abandonament de la postura francesa de sempre (estat fort i antiamericanisme), ha fet que no acontenti a ningú, la captació de ministres propers als socialistes no ha aconseguit afeblir-los i a portat un traspàs dels seus seguidors cap a FN. Llàstima que Bayrou de MoDem s’hagi estrellat i no arribi a uns mínims, no es temps per el centrisme i els liberals.

Seguint amb el que ha passat aquest darrer cap de setmana em sembla demencial la resposta del Papa als abusos sexuals dels capellans a la canalla, el que va dir de “ser intransigents amb el pecat i indulgents amb les persones” indica que vol tapar tot l’escàndol, que no vol cap càstig per els capellans abusadors sexuals de nens. Les víctimes s’han sentit molt decebudes i es veuen totalment abandonades per l’església. Sembla que importa mes un capella pederasta que un nen víctima del capella. La proba de foc la veurem en poc temps, si decideix dissoldre la ordre dels Legionarios de Cristo o deixa que continuï amb les seves practiques i abusos sexuals, els diners enfront les ensenyances de Jesus crist.

I el cap de setmana va acabar amb una victòria del Barça a Saragossa. Sembla, que darrera un parell de mesos de dubtes, el Barça torna a ser el de l’any passat, un joc espectacular i bonic, estètic i contundent.

Aquesta setmana tindrem l’ inauguració del Sincrotró Alba, la instal•lació científica mes important del sud d’Europa, començada l’any 2.001 per el govern de Pujol gracies al fitxatge d’Andreu Mas-Colell, una persona que va ser degà de Harvard va venir per fer-se càrrec d’una conselleria i potser l’únic cas en que la bona feina ha estat continuada per altres governs d’altres partits. Si la base inicial i el projecte es bo, i sent en aquest cas de tipus científic i no polític, la millor cosa que es pot fer es seguir amb ella, en aquest cas s’ha fet i per això tenim aquesta fantàstica instal•lació. En Mas-Colell actualment es Secretari General del Consell Europeu d’Investigació i president de Barcelona Graduate School of Economics, la millor escola europea d’economia darrera la London School of Economics (em refereixo a escola d’Economia, no a escoles de Gestió i Administració d’Empreses). De totes formes, esperem que el nostre sincrotró tingui un funcionament millor que el de Ginebra, que en un parell o tres d’anys que fa que funciona, ha estat sempre espatllat tret d’un mes o dos (mes del 90% del temps sense funcionar per averies).

També sembla ser que aquesta setmana comença Alimentaria que ens portarà molts visitants i omplirà hotels i restaurants, a mes d’altres tipus de locals Hi ha una relació directa entre el tipus de públic que va a les fires i la contractació de prostitutes o meretrius (deu de venir de merèixer quelcom). A la fira Construmat hi ha desplaçaments de les prostitutes o meretrius d’arreu de Espanya, Itàlia i França cap a Barcelona degut al exponencial augment de la feina que porta la fira en aquest sector. Per altra banda, el museus catalans no noten cap augment en els seus visitants. A l’altre banda tenim la fira dels telèfons mòbils, que si be diuen que no fa augmentar la contractació de prostitutes o meretrius, dona satisfaccions als museus catalans, en especial als d’art contemporani. Serà interessant situar a Alimentaria dins del àmbit de contractació de serveis sexuals (mes de tipus Construmat o dels Mòbils). No tinc cap dubte que des de l’Ajuntament tenen estudis i estadístiques serioses i precises sobre el tema, però que no surten a la llum. Serà per discreció o per vergonya.

HORARIS EUROPEUS

2010-03-14T12:03:00.000-07:00

Seu de la masoneria a NYC

Fa quasi be 22 anys que estem dins de la Unió Europea (antiga CEE), que es el mateix que dir que fa quasi be 22 anys que estem dins de Europa per molt que diguin alguns que sempre em estat a Europa(físicament dubtós, ja que els Pirineus son molt Pirineus i socialment ni de broma). En aquets anys sortosament ens em anant fent mes rics (però encara no en la mitjana de la UE), mes cosmopolites, mes cultes, mes avançats i mes de tot, però encara ens falta quelcom crec que es basic per ser europeus, el tenir els horaris europeus.

Fa poc vaig llegir que en Jaume Malet, President de la Cambra de Comerç de EEUU a Espanya, considerava un fre per el nostre desenvolupament els horaris tronats i tardans que tenim. Les hores de màxima productivitat a Europa es precisament quant aquí la gent esta dinant (de 2 a 4 de la tarda), l’arribada tardana al mati (passades les 9 hores), el parell d’hores del dinar i la sortida tardana de la feina, fa que a més de tenir l’horari mes llarg d’Europa tinguem una productivitat i efectivitat baixíssima.

Hi ha un advocat, l’Ignacio Buqueras, President de la Comissió Nacional per la Racionalització dels Horaris Espanyols, que fa anys que lluita perquè els nostres horaris s’assemblin als europeus. En Miquel Roca Junyent també persegueix i fomenta una major racionalitat en el que en els horaris es refereix. Però es complicat, quasi be 22 anys de ser europeus i no ens acaben d’adaptar.

Sembla ser que els horaris tan tronats que tenim tenen el seu origen desprès de la Guerra Civil, la misèria d’aquells temps feia que la gent per sobreviure tingués que tenir dues feines o mes, l’una fins a les tres i l’altra que l’ocupes bona part de la tarda. Abans de la Guerra Civil, amb la República, la gent solia dinar a les 12 i sopar com a tard a les 8.

Escric sobre tot això, perquè avui he anat al teatre, al Almeria Teatre (a Gracia) i la sessió era a les cinc de la tarda (horari europeu), també he pogut comprovar, que molt teatres tenen la sessió de nit a les 8 hores, en lloc de les 9. Un pas endavant per ser mes civilitzats, per tenir horaris mes racionals, perquè no sigui normal sortir de la feina a les 7 o les 8 i poder fer-ho a les 5 de la tarda (com tot Europa).

Normalment vaig a dinar a la 1,15 i acabo de treballar a les 6 o 6,30 de la tarda, un horari que procuro sigui l’habitual, tinc la sort de que aquí a Barcelona es possible fer-lo, els dies que estic treballant a Madrid es impossible, abans de les 2 no hi ha cap lloc obert i la gent sol anar a dinar cap a les 2,30 o 3. Espero no jubilar-me i que encara en qüestió d’horaris estem mes propers a l’Africa que a Europa.

Per cert, l’obra de teatre “5 noies i un vestit”, es correcta, sense matar però que et fa passar una bona estona. Actrius, les unes millor i les altres menys. Un nou Teatre que es de aplaudir que en temps de crisi obri les seves portes. Un Teatre de tipus anomenat “fringe”, que son els teatres de fora dels circuits convencionals, però amb una aposta de una certa qualitat i de tipus comercial, no em cau lluny de casa i m’agrada el horari, principalment el del diumenge tarda.

SNOW IN NYC

2010-03-01T11:19:00.000-08:00

Vista des de la finestra de la meva room del Hotel

Un cop mes ven entrat l’any i encara em queden vacances de l’any passat. De fet es quelcom que em deixa satisfet al poder gaudir d’uns dies de vacances i no gastar-les d’enguany. Aquest any decideixo fer un viatge d’una setmaneta a Nova York, per mi, la millor ciutat del mon, un lloc on hi trobo tot allò que m’agrada, una ciutat oberta (no com la resta de USA), de gent individual on la màxima del “viu i deixa viure” es la seva raó de ser.

Així dons, agafo una de les tantes companyies que fan el vol diari, en el meu cas, sempre hi vaig amb Delta, que sortint passades les 9 del mati et deixa a NYC a l’hora de dinar (amb el descompte de 6 hores clar). De l’aeroport al centre en un “tres i no res” amb l’aerotrèn i el metro i baixo a escassos cent metres de l’Hotel. Aquest un edifici centenari reformat en el seu interior, molt de disseny amb llums de color lila sota el llit i les taules, trobo l’interruptor d’aquesta estranya lluminària i el deixo apagat en tots els dies de l’estança. Un hotel mes aviat petit (250 cambres) i un bon servei, jove i amable.

Uns dies bons, visitant inicialment els llocs previstos fins que una gran turmenta de neu fa que l’aprofitament dels dies siguin mes complicats, un parell o tres de pams de neu fa que el desplaçament per la superfícies sigui complicat, si be les aceres es fàcil de caminar, al creuar els carrers es converteix en una aventura, ja que el gel, l’aigua i la neu acumulada fa complicat creuar-hi. Em compro un gorro i unes orelleres, seguin la màxima de “alli donde fueres haz lo que vieres” i realment fa passar el fred.

Llibreria Shakes- peare and Co. NYC

Visito la Llibreria Strand a Broadway amb la 12, on hi passo una bona estona, principalment a la plant superior on hi ha els rare books , a la planta baixa, com sempre el propietari al peu del canó entre llibres, com un mes. No compro cap llibre però si algun strandwear: una bossa, alguna placa i una regla. D’allí, uns metres mes avall la Shakespeare and Co. un altra llibreria, crec que te que veure amb la de Paris, però tot estar força be no te ni l’ambient ni el caliu de la llibreria del Sena. Un tomb per el barri, el de l’Universitat de Nova York i el que te l’ambient mes intel•lectual.

Continuant amb els llibres es interesantíssim la Pierpont Morgan Library a Madison on a més de la majestuositat de les sales hi fan moltes exposicions. Prop d’allí la New York Public Library, a la Cinquena Avinguda, amb una sala impressionant i on també fan exposicions com la de Càndid de Voltaire i un altra de mapes antics de NYC. Bons llocs per passar l’estona mentre al carrer i cau una forta nevada.

Entrada exposicio Tim Burton al MOMA

Com sempre no falto al MOMA, dues exposicions de pes, Tim Burton i William Kentbridge (avui ressenyada a La Vanguardia). Si be aquest darrer artista es el típic que exposa al MOMA, el curiós es Tim Burton, el típic dibuixant de còmics, amb retirades Joan Ponç i dins d’un univers de frikisme de terror tipus Creepshow, amb calaveres, figures d’Eduardo Manostijeras i coses per l’estil. Un èxit important, de gom a gom, el que es popular acaba d’entrar a la catedral de l’art contemporani .... i amb nota.

També faig un tomb per la Biennal de la Whitney on es confirma que les instal•lacions han pres el relleu de la pintura, cosa ja vista a la Biennal de Venècia on tots el països presentaven instal•lacions (inclosa Catalunya) tret d’Espanya que hi portar a en Miquel Barceló.

M’hagués agradat haver fet mes carrer en lloc de tant interior de Museu, però la neu i el fred em va dur a resguardar-me tot el possible, però a finals de febrer i a NYC es normal això. El que si es te que dir que el canvi dollar-euro es molt satisfactori i tot surt molt mes be de preu que aquí, començant per el vol que es mes econòmic (tornant el diumenge) que un Barcelona-León. El vol totalment ple, al 100% i això que crec que son 3 o 4 vols diaris cap a NYC, es tracta d’aprofitar mentre sigui possible que no se sap si en uns anys canvia la truita i torna tot als preus prohibitius d’abans.

ANY D'ELECCIONS

2010-02-11T10:55:00.000-08:00

acentmetresducentredumonde a Perpinya

En el cas d’en Laporta que deixarà la Presidència del Barça es te que reconèixer que ha fet una obra de govern molt bona, el millor Barça de l’historia. Es ell que va triar i aguantar a en Frank Rijkaard, va ser ell qui va posar a en Guardiola davant les critiques de tothom (es interessant el que deien molts al nomenar en Guardiola com entrenador i el que diuen ara). El problema es que es una persona histriònica i totalment desenfrenada, el típic president de football que te amb una mala educació de tipus mitja dins de la colla de presidents de football, però que amb ell el persegueixen mes i comanda un club mes gran.

Confio per altra banda que no tingui sort a les eleccions al Parlament, si be un personatge d’aquest tipus no desentona en el mon del football i si l’equip treu bons resultats no esta gens malament, un polític tendria que ser quelcom mes seriós. Certes sortides de to que son passables en el mon del football, no ho serien en el mon de la política, on se suposa una certa seriositat, al menys de cara a la galeria. Però mai se sap, a Itàlia un personatge com Berlusconi, amb orígens futbolístics (i diuen que també mafiosos) campa en el mon polític i arrasa. A la Comunitat de Madrid, la Esperanza Aguirre, personatge fora de to, amb llenguatge obscè i molta mala educació (dir hijoputa, por el coño, menjar xiclet en públic,...), també arrasa, per no parlar de liders mundials com va ser en Boris Yelsin, es en Chavez i d’altres. Si a la TV triomfen els programes mes cutres i de mes mal gust amb els personatges de tipus mes freaky, al mon polític li pot anar darrera, es el que agrada a la gent.

Esperem no sigui així.

DIUMENGE AL MACBA

2010-01-31T11:01:00.000-08:00

Instal•lació de Rodney Graham

Si fa un parell de setmanes vaig aprofitar un mati de diumenge que normalment dedico exclusivament a la lectura de diaris per anar a veure l’exposició d’en Quim Monzó al Centre d’Art Santa Mónica, avui l’he aprofitat per anar al MACBA per gaudir de l’exposició d’en Rodney Graham . Graham es un artista canadenc de culte i a la vegada culte, que partint de l’art conceptual va introduint llibres, vídeos, fotografia, musica i tot tipus de suports per les seves obres i instal•lacions.

Artista amb uns sòlids fonaments culturals (va estudiar Historia de l’Art, Antropologia i literatura anglesa i francesa), reflecteix aquesta important base teòrica en les seves instal•lacions. També, a mes de les instal•lacions, es presenta en una sala una sèrie de quadres pintats per Graham, amb el poc imaginatiu nom de “Picasso, My Master”. Es també un bon pintor, com es veu en les seves pintures exposades.

Al mateix temps, l’artista fa un altra exposició temporal al Museu Picasso, anomenada “Possible Abstractions”, que no he vist però que hi tinc interès en la visita.

Però una visita al MACBA també serveix per gaudir de l’edifici obra de Richard Meier, un perfecte envoltori per gaudir del art, que amb els anys va guanyant mes força i versatilitat, i al mateix temps es converteix en una obra d’art mes. Precisament, a la llibreria del Museu he vist la portada d’un llibre que contenia una fotografia de la façana, però al veure el llibre de canto, la façana estava en vertical, situació que també feia un edifici elegant i d’un molt bon nivell estètic. De fet pocs edificis els poses en horitzontal o en vertical es pot dir que son molt bons per tots dos cantons.

Es curiós veure el diàleg que hi ha dins del Museu amb el que hi ha fora d’ell. Podem dir que en poques ocasions el diàleg dins/fora es totalment nul. Tant amb l’edifici com amb la resta d’edificacions del entorn com sobretot amb la gent. El binomi dins/fora es total, no es barreja, son dos mons sense cap connexió entre ells. A fora, homeless alcoholitzats, sud-americans, magrebins i subsaharians i skaters, dos mons diferents com l’aigua i l’oli, s’ignoren i no es molesten (tret d’algun skater). Poques vegades es pot veure també aquesta dicotomia, la ciutat dels prodigis de nou.

L’ambient de dins del Museu s’estén a la plaça interior que comunica amb el CCCC i la Blanquerna, així com la Facultat de Geografia i Historia, així com alguns locals de la zona com l’Horiginal. Unes fronteres clares, cap homeless alcoholitzat, sud-america, magrebi, subsaharia o skater es a la plaça interior, i cap visitant del Museu espera a la plaça dels Àngels, tret que entri directament al museu. A la zona entermitja, de ningú, on hi ha les terrasses dels bars (amb clients del interior del Museu) no fa molt hi van haver agressions dels homeless alcoholitzats als clients, i fins hi tot un cambrer per defensar als clients va ser amenaçat (no se com va acabar la cosa ni en tinc ganes de saber-ho). Dos mons que estan d’esquena amb fronteres força clares, tret de la zona de terrasses i l’entrada de la llibreria del Museu, on la seva entrada queda fora de les descomunals portes de ferro en les que es tanca la plaça interior per les nits i que per aquesta curiosa situació fa que sigui l’urinari nocturn mes important del barri, la pudor del parell de metres quadrats de l’entrada es realment desagradable en ple mes de febrer, no vull ni imaginar-me com deu de ser en ple mes d’agost.

En sortir vaig a fer un tomb per la llibreria del CCCC portada per Laie (la del MACBA la porta La Central), que es mes generalista que la dedicada exclusivament a l’art del MACBA.

Amb això, Catalans cap amunt i a dinar a casa.

UN DIA GELID

2010-01-09T13:08:00.000-08:00

Plaça de Montpeller

Reconec que m’agrada el fred, passejar en un ambient gèlid en fa retornar a la infantesa, als anys que sortia ben tapat al carrer amb el coll embolicat amb una bufanda o amb un passamuntanyes de color blau del que únicament se’m veien els ulls. El record de quant el hivern era hivern, i que el fred arribava desprès d’una tardor i ens deixava amb una meravellosa primavera. Avui que el canvi climàtic ens arrasa ja no existeix ni tardor ni primavera, de la calor quasi be estival que feia el 15 de desembre em passat a un fred gelador, la tardor ni veure-la, desprès passarem del fred a la calor de cop, ens han robat la primavera.

Fos com fos que aquest mati desprès de comprar-me unes sabates angleses en les rebaixes d'una sabateria del Carrer Balmes, he donat un tomb per el barri, una bona estona l’he passat a La Gàbia de paper, la llibreria de Maria Cubi amb Balmes, en la que les dues mestresses, tan professionals i atemptes amb els clients resisteixen amb l’ajuda de la gent de sempre del barri. Fa un parell d’anys van sofrir uns quants atracaments, cosa que fa que des de llavors t’obrin la porta desprès de trucar al timbre. M’he alegrat al veure a la taula central el llibre de Isabel Nuñez Algunos hombres... y otras mujeres”, un bon llibre que us recomano.

Les botigues de barri aguanten numantinament les embranzides de l’antiprofesionalitat de les grans superfícies, personalment no vaig mai als centres comercials i encara menys als de les afores de les ciutats, únicament un cop vaig estar en una gran superfície d’aquelles que hi tens que anar en cotxe i que te un gran pàrking on pots descarregar el carret. Vaig decidir no tornar-hi i d’això farà uns 15 anys, únicament em permeto la llicencia al Ikea, ja que el producte que es ven no es troba en cap altre lloc.

La llei catalana de comerç no permet l’obertura de mes grans superfícies, però des de Brussel•les ha estat recorreguda i insisteixen en la seva derogació. Esperem no acabar com Madrid, on ja no existeixen els botiguers de barri i caminar per els carrers que no siguin del centre es d’allò mes depriment i avorrit.

La Gàbia de paper on et cerquen el llibre que vulguis, on coneixen tot el que ha sortit i el que es proper a sortir, el mateix es pot dir de la Llibreria Platon a Balmes-Mitre on vivia fa uns anys i que sabien els meus gustos amb la lectura al mig any de entrar·hi per primer cop i tantes d’altres llibreries que sobreviuen als barris. També m’agrada La Central del Carrer Mallorca i l’Abacus de Balmes-Corsega.

A Lleida procuro anar a la Caselles del Carrer Major, que de tenir una sola planta fa 35 anys quant jo estudiava a Lleida, ha passat a tenir tot l’edifici i jo que ho celebro, principalment per el be que fa a Lleida i perquè el propietari va estudiar amb mi el batxiller i el COU. A Perpinyà , m’agrada la Llibreria Torcatis, al carrer Mailly, encara que el tancament de la mateixa cada dia de 12 a 2 em destorba un xic. També visito la Llibreria Catalana de la Plaça Joan Payra, on en Joan Miquel Turon resisteix i fa resistir la nostra llengua des de fa uns 20 o 25 anys des de que va substituir a la llibreria que en el mateix lloc hi tenia en Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol era el seu nom verdader) poeta català (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes)membre de la Resistència francesa, i del Partit Comunista Francès, tot un icona cultural a la Catalunya Nord.

Al nord de Perpinyà i en quant a llibreries que m’agraden hi ha la Sauramps a Montpeller, que es i representa un calc de La Central de Barcelona, ja que a més de la seva professionalitat porta la llibreria del Museu Fabre. Les llibreries de Londres de Charing Cross com la Francis Edwards o la Strand de Nova York, tots llocs amb el prestigi de molt anys i que son l’antítesi de Beltran, el FNAC o La Casa del Llibre.

Repassades les llibreries podria parlar de botigues de roba, sabateries i d’altres negocis. Negocis de barri, on es coneix i existeix l’amo i els empleats de sempre i que continuen tenint com a màxima la feina ben feta, tot l’inrevés del que fan a les grans Superficies.

NADAL

2009-12-28T10:42:00.000-08:00

Montpeller

Passat Nadal i Sant Esteve, la meitat de les festes ja son historia. Ara sol resta acabar de passar cap d’any i fins l’any vinent. Fa anys no m’hagués cregut que desitjaria tant que les festes de Nadal acabessin tant prest, però el cert es que cada cop em desagraden mes. No es per temes familiars, que no tinc res en contra ja que les relacions amb la família son bones. El problema son les festes en si, el tenir que aguantar una hipocresia superlativa, tant a la feina amb la copa que l’empresa ens convida per Nadal, con a nivell d’amistat o de carrer, on em de felicitar el Nadal a tothom sense saber perquè. Desprès de gastar quantitats desmesurades en comprar regals a la meva família i rebre per altre canto regals que per motu propi no hagués comprat, em trobo que la paga nadalenca ha quedat mig buida i que una de les poques ocasions que tinc per estalviar per fer quelcom interessant no ha estat possible.

Be, sigui com sigui ja torno a ser a Barcelona a procurar fer la vida de sempre, en espera que passi el cap d’any i tornar a la mes estricta normalitat.

Uns dies amb pluja, que en lo possible ens allunyaran de la sequera el proper estiu. Un any nou que es a punt d’arribar i del que no tinc cap tipus de projecte per fer, únicament el anar fent i el anar passant.

Barcelona mig buida com cada any per aquestes dades, únicament el centre de la ciutat mes ple que mai (com cada any) de gent que es gasta els crèdit de la Targeta de Credit per aconseguir passar els propers mesos en situacions incomodes i difícils, fins que al estiu poder estar ja recuperat per fer el mateix procés de despesa per finançar-se les vacances d’estiu.

MIDI FRANCES

2009-12-13T11:11:00.000-08:00

Vista des de Grand Hotel du Midi
De sempre que en mi he sentit un desig vers França, un voler ser-hi i estar-hi, el passar-hi el major temps possible, el comprar en les seves botigues, menjar en els seus restaurants i el de conèixer els seus habitants. Aixir sempre que puc que hi faig un salt i si no es en avio agafo el meu cotxe i cap al sud de França. Com els darrers anys, la setmana del pont de l’ Inmaculada la faig servir per donar un tomb per Perpinyà i alguna altra ciutat de la França del migdia, que bonic anomenar al sud el migdia, davant la citació d’un punt cardinal no precisament positiu, l’anomenar el mateix lloc amb la poètica i lluminosa paraula de migdia. Així que el dilluns de bon mati agafo el cotxe i cap a Montpeller, allí m’hostatjo al Grand Hotel du Midi, nom pompós que en el seu temps devia de ser el súmmum de la ciutat i que avui si be es molt correcte i còmode ha estat superat per d’altres hotels de la ciutat, quero que la seva situació davant de la Comedie el fa ser l’acompanyant ideal de les nits d’òpera. Una ciutat com Montpeller amb 200 o 300 mil ànimes acull una temporada estable d’Òpera, cosa impensable si mirem mes cap al migdia en ciutats de la seva dimensió, en que mes que una utopia seria un autèntic miracle. A part de fer meravellosos passejos per la ciutat visito l’exposició de Jean Raoux al Museu Fabre, on per sort no afecta la vaga que fan els empleats dels museus nacionals francesos, em diuen que el Fabre no es un d’ells i que depèn d’un consorci amb la ciutat, l’aglomeració i la regió, a més de la sempre benvolguda ajuda del Estat.

Parlant amb un montpellerí em comenta lo bruta que es la seva ciutat, el cert es que al sentir això em quedo mig trasbalsat ja que el lloc mes brut que he vist a Barcelona seria el mes net sense cap dubte. El que si que he trobat es una major invasió de romanesos pidolaires des de la meva darrera estada farà un parell d’anys, acostats al costat dels caixers automàtics que a les frances estan al exterior i que en el mes petit descuit un parell o tres de crios et foten els bitllets que et dona el caixer.

Com sempre compro algun llibre a la llibreria Sauramps al anomenat triangle montpellerí i un parell de litografies a la zona dels antiquaris i m’acomiado de la ciutat anant mes cap al midi, a Perpinyà la catalana. M’hostatjo al Bulevard Wilson, prop on havia l’Hotel de France, que per cert en passar-hi per davant hi vaig veure gent desconeguda al seu interior i un camió de mudances al carrer, imagino que traurien els antics mobles abans de fer la reconversió en moderns apartaments . Bon detall de posar en un carrer el nom del que suposo deu de ser Thomas Woodrow Wilson, president americà que va signar l’armistici a França desprès de la Primera Guerra Mundial. A Barcelona hi ha la Plaça Kennedy a la part de dalt de Balmes, però que no va tenir cap relació amb Barcelona, en un futur es pot dedicar quelcom a Obama que si que ha tingut relació i sembla ser que en tindrà encara mes.

Vista des de Hotel Kiriad
A Perpinyà la visita de rigor a Acentmetresducentredumonde, un centre d’art contemporani força interessant, les visites de rigor i sopar les ostres de rigor on havien els cinemes Castellet (encara hi son però ja no s’entren per la plaça, ara ocupada per el Restaurant). Compro els regals de Nadal a la Maison Quinta i torno encara mes cap al migdia, però parant abans a Ceret. Hi fan una exposició de Pascal Comelade, tinc uns decepció, em pensava quelcom mes, amb musica i mes cuadres, es el que hi ha, dino malament i cap a Barcelona.

En arribar vec que m’he perdut la presentació del llibre d’Isabel Nuñez a La Central “Algunos hombre ... y otras mujeres”, en Francis Black un blocaire que segueixo em notifica la presentació. Vaig al bloc de la Isabel Nuñez per veure com va anar, m’alegro del èxit, hi te penjats la presentació d’Isabel Vilallonga i Antoni Clapes, un luxe de presentadors per un llibre de luxe.

El viatge a França a conclòs, ja no es la França d’abans en la veia un país de llibertat, però davant certes actituds zafies i del mal gust que imperen per aquí sempre va be respirar l’aire francès.

NOVEMBRE 29

2009-11-29T08:31:00.000-08:00

Fa dies que a la feina vaig una mica de bòlit, les pantalles de videoconferència han fet per una part que em puga estalviar molts viatges i moltes estones perdudes al aeroport, però per altre canto amb la facilitat que dona el fer la videoconferència fa que quasi be cada dia hi passi un promig de dues hores fent reunions a llarga distancia. Per això, el tenir que passar el divendres a les sales de reunions d’una multinacional de la consultoria amb d’altra gent, es un petit revulsiu per escapar de la monotonia del treball diari.

La reunió era de tot el mati i acabava amb un dinar a peu dret cap a les dues, deixant que els que havien vingut de Madrid poguessin sortir corrents a cercar el vol de tornada i els de Barcelona poguéssim arribar un divendres molt d’hora a casa i començar el cap de setmana.

La reunió va anar força be, era liderada per un alt executiu d’una de les anomenades Big four i va ser mes distreta del que pogués pensar. El cert es que mirant a les altres persones que eren reunides vaig poder veure que era potser el mes vell de tots (potser empatat amb un parell més), tenint 51 anys ja era el mes gran de la reunió i a més la majoria amb un nivell professional mes elevat que el meu, cosa que no em molesta en absolut, al contrari, que em permet tenir un existència mes relaxada. També al fer el dinar posterior a la reunió vaig poder comprovar que era l’únic em prendre vi, la resta en tenia prou amb l’aigua i fins hi tot vaig veure que s’obria alguna llauna de Coca Cola, situació que em va fer confirmar que per be o per malament soc d’una generació superada. El fet de veure Coca Cola als menjars o el portar-se el menjar de casa per prendre’l a la feina, en lloc d’anar a menjar a fora son coses que xoquen a la gent de la meva edat i que em estat educats en col•legis que abans es solien dir “de pago”, que eren pràcticament els que et podien dur a la Universitat. Les noves generacions en aquest sentit son molt mes obertes, potser siguin mes competitives i agressives que la meva, circumstancia que els ha dut a dependre d’ells mateixos per guanyar-se la vida en lloc de tenir un futur en funció de qui fossin els seus pares o el cognom que portessin, son menys classistes, no donen importància a si un es del que es deia bona família i a ser de la classe benestant de fa unes quantes generacions. De fet, la majoria dels executius que estan triomfant son fills de l’emigració que va rebre Catalunya als anys 60, gent acostumada a guanyar-se la vida, en lloc de tenir una existència força còmoda dels que com jo som de famílies mes o menys acomodades. Fa anys al començament de la meva vida professional, fins hi tot vaig poder comprovar certa rancúnia en algun company de feina amb pares vinguts d’altres terres i amb molts anys de treball, davant la meva tardana incorporació al mon laboral desprès d’haver passat una vida universitària despreocupada i plaentera.

Per el que estic comprovant, l’ascensor social funciona força be i en pocs anys els fills dels emigrants d’avui estaran per damunt nostre al haver-se guanyat la feina i estar acostumats al treball dur, cosa que aquí ja no tenim.

Aquest mati ja superades les cavil•lacions de la meva educació gastronòmica davant la de les noves generacions, he anat al Museu Picasso a veure l’exposició de Imatges secretes de Picasso i l’estampa eròtica japonesa, es fascinant l’influencia dels gravats eròtics i pornogràfics del Japó en tota l’obra de Picasso. En sortir-hi un tomb per Santa Llúcia davant la catedral, un cafè al Ateneu i cap a casa a dinar.

A començat a ploure, ja ho trobava a faltar, el canvi climàtic ens esta afectant molt, la primavera i la tardor han deixat d’existir i l’aigua del cel cada cop es mes difícil de veure. Posaré musica i continuaré llegint el llibre d’Isabel Nuñez “Algunos hombres .... y otras mujeres”, una sèrie de relats de la vida que os recomano que llegiu.

LA SANTA SEU

2009-10-25T11:11:00.000-07:00

American Hotel d'Amsterdam

Tot es susceptible d’empitjorar, es una de les deduccions que podem treure de la Llei i els Corol•laris de Murphy. Si els darrers papes de l’església catòlica s’han radicalitzar i dretitzat fins a nivells que creiem ja no es podien superar, ara no en tenen prou amb això, a més es dediquen a incorporar en el seu si els elements mes reaccionaris d’altres confessions cristianes.

L’altre dia sortia a la premsa que el Vaticà acceptava en el seu sí al elements mes reaccionaris de l’església d’Anglaterra. Els pastors anglicans contrari a l’ordenació de les dones, al matrimoni homosexual i els que estan contra que un bisbe pugui ser gai, han estat acollits per l’església catòlica en una formula semblant a la prelatura personal. L’obligació del celibat que s’arrastra des de el concili Laterà II de 1.139 (tret d’alguna dispesa feta per Pau VI) deixa una porta oberta per els sacerdots anglicans que es passin a l’obediència del Papa de Roma. Situació curiosa, que permetrà el matrimoni i el tenir fills a uns fidels sacerdots nouvinguts i el mateix es prohibirà als sacerdots de sempre, amb el que qualsevol capella catòlic que vulgui tenir dona i fills solament li caldrà passar una temporada per l’església anglicana i desprès tornar al catolicisme.

Tret d’aquest detall, es molt trist per els que som catòlics batejats, encara que després i precisament per aquest camins que ens porten els darrers papes, em deixat de creure en ells. La radicalització i l’apartament de l’església catòlica de les ensenyances de Jesús, el deixar de banda. La prohibició per part de l’església de la Teologia del alliberament que planteja com es pot ser cristià en un continent oprimit. ¿Cóm aconseguir que la fe no sigui alienant sinó alliberadora?. El tancar la boca a Leonard Boff i el ningunejar a Ignacio Ellacuria, assassinat precisament sota la benedicció dels elements civils mes d’acord a l’actual deriva vaticana.

La tornada de la missa tridentina en llatí, suprimida per el Concili Vaticà II; l’aixecament de l’excomunicació dels lefevristes, entre ells al arquebisbe nazi; i l’ocupació de la cúria vaticana per els cardenals mes dretans e intolerants. Una tornada als pitjors moments del segle XIX, on els odis contra els jueus, els demòcrates i la llibertat era el segell de l’església. Es la talibanització del catolicisme, cada cop existeixen mes similituds entre el que prediquen els capitostos catòlics del que prediquen els iman musulmans mes radicals. Una església que si be creix en importància al Africa subsahariana on “han passat de 1,9 milions de catòlics al 1900 als 165 milions d’ara. Els seminaris estan plens i les misses també. Això no diu molt de la qualitat de la fe, però numèricament, el catolicisme viu un boom” John L. Allien Biograf de Benet XVI. Per contra, a Europa l’assistència a l’església es redueix, els seminaris es mores i l’influencia publica es nul•la. Es com una copia del procés empleat per l’ islamisme mes radical per aconseguir fidels, es anar a la radicalització de les persones mes depauperades del mon, no importa que es perdin els fidels amb major nivell cultural i social, es tracta d’anar al lumpen mundial, la gent mes manipulable. Molta gent a l’Africa subsahariana, però a Sudamerica al haver germinat la Teologia de l’alliberament, força esglésies protestants s’estenen per tot el continent, minvant a l’església catòlica, en mans del Opus i el Legionaris de Crist. A Europa no cal dir, l’altre dia un sacerdot conegut meu, no precisament seguidor de la Teologia de l’alliberament i de ideologia dretana em comentava que els capellans en general discrepen del camí que esta duent el catolicisme, l’equilibri entre dreta esquerra s’ha trencat i l’esbiaijament cap al extremisme fa por.

De fet els anglicans estan contents per haver-se tret de sobre als elements mes carques de la seva església. Crec que el 95% de la gent d’aquí (tret dels ultramachistes) creuen que la dona esta igual de capacitada que l’home per proclamar la paraula de Deu, cosa que no creu el Vaticà. Un percentatge menor, per una majoria, creu que un homosexual també pot proclamar la paraula de Deu i que tothom te dret a ser feliç, amb això i si les coses no canvien, a llarg termini l’església catòlica o te magre si no canvia. Si molts anglicans es passen al catolicisme, molts catòlics es podran passar a un església que vagi mes d’acord amb el temps actual.

GENT BONA

2009-10-18T08:02:00.000-07:00

Narbona

Hi ha gent que quant es mor es sol dir d’ella que era una bona persona o un bon home, d’altres, els que menys es diu d’ells que era un home bo, remarcant l’esperit d’ajuda cap als altres i una vida destinada a fer el be als qui els envolten. Tot això em ve al recordar al que va ser Bisbe de la Seu, en Joan Marti Alanís, un home bo. A mossèn Marti el vaig conèixer l’any 1969, quant jo era un marrec i ell era el Director del col•legi on vaig anar internat a Tarragona. En aquell temps, els alumnes interns sortíem tots divendres tarda per anar a casa dels pares i solíem tornat el dilluns, la majoria eren nens de pobles propers a Tarragona tret d’uns quants que érem de les terres de Lleida i en aquell temps el transport de Tarragona a Lleida i desprès cap al poble era complicat, per el que solia anar a casa cada dues setmanes en lloc de cada cap de setmana. Els caps de setmana que em quedava al col•legi, en mossèn Martí ens portava a dinar a casa de la seva mare i desprès a fer excursions, els pocs nens que estaven el cap de setmana al col•legi de Tarragona ( de Lleida com jo, algun sud-americà i algun altre) gaudíem del mestratge de mossèn Martí i de la bondat de la seva mare. Un home just, bo, dialogant i demòcrata, un director que ens va posar dins l’horari escolar classes de català (mig d’amagat) en una època de franquisme dur, que ens abolir les formacions en fileres militars abans d’entrar a classe, un capella que com podia intentava ensenyar amb llum dins de la tenebrosa foscor del franquisme.

Recordo que al ser nomenat Bisbe de la Seu i copríncep d’Andorra el primer que li vaig preguntar es quin cotxe tenia, em contestar que un Seat 1500 (el mateix que el meu pare) i vaig pensar que potser ser Bisbe i copríncep no era tant important.
Mossèn (encara que era arquebisbe) Marti, es un dels eclesiàstics que fan honor al nom i donen prestigi a l’església, gent bona que serveix als feligresos i no es serveix d’ells. Un altra membre de l’església que enalteix la vida eclesial es Na Teresa Forcades, monja benedictina de Sant Benet de Montserrat, persona bona i molt preparada, metge amb estudis a Catalunya, USA i Alemanya, que fa uns dies penjar un vídeo a Internet per informar-nos de la inutilitat de la vacuna contra la Grip A. Aquesta humil i intel•ligent monja ha estat en el punt de mira de les organitzacions cristianes mes ultradretanes, antidemocràtiques i fatxes, les que van mes en contra del que ens ensenyar Jesús, al voler tancar-li la boca per opinar amb un ferm criteri teològic i situar-se totalment a favor de la píndola de l’endemà i de la comprensió del avortament.

Per altre canto, aquets dies, ames de continuar amb el cas gürtel per el tort i el dret i confirmar que com tot en la vida sempre se les carrega el mes ruc, o el que menys culpa te, cas de Ricardo Costa, un personatge que per el seu aspecte de pijo carallot, es un blanc fàcil per carregar-se tot i deixar estar als verdaders implicats en la trama.

També em vist que el mal govern no existeix sol aquí, a França el fill del President Sarkozy, un altre pijo carallot de 23 anys i que en 5 anys únicament ha aprovat un curs de dret, estudiant el segon i amb escàndols d’accidents de moto i fuga posterior, el de fer-se jueu per casar-se amb una rica hereva jueva i d’altres frivolitats ha estat nomenat per dirigir La Défense, el barri financer mes important d’Europa, el seu “curriculum vitae”, ser fill del President de França.

Sort que l’Obama encara no m’ha defraudat, esperem que el Premi Nobel donat per bones intencions acabi encertant amb la fita de les mateixes.

EL NOBEL PER OBAMA

2009-10-11T10:38:00.000-07:00

Placa de Carrer de Perpinya

Soc obamista declarat i fidel, si fa un any vaig anar a NYC per les eleccions USA i vaig passar una nit de victòria memorable en tots els sentits, l’altre dia amb la concessió del Premi Nobel de Pau em va deixar estranyat. Si be crec que de bones intencions i de ganes de fer be les coses l’administració Obama en te moltes , per el moment no s’ha arribat a bon terme en res, encara estem a començaments del camí. La declaració de retirada d’Irak, que encara no es efectiva; el tancament de Guantanamo, que encara no esta tancat; l’assistència sanitària per tothom, encara no esta aprovada. En el que si que es nota es en un canvi en el desig de diàleg amb el mon, en lloc de basar-ho tot amb les armes.
Entenc que aquest premi reforça a Obama i sense cap dubte l’ajudarà a tirar endavant amb els canvis que es va comprometre en la seva campanya electoral. Mes que premiar a Obama es te que suposar que els cinc noruecs del comitè varen donar una bufetada a la política violenta i d’afront als drets humans que l’administració Bush i els seus lacais repartits per el mon varen fer fins aleshores.
El comitè que li va donar el Premi ha dit clarament que li dona per el que ha fet, no per el que vol fer. Això fa suposar que ha premiat el canvi de rumb que ha portat la seva administració, clarament visible arreu del mon. Que la primera potencia mundial i única amb poderio militar d’abast mundial estengui la ma a la resta de països es un bon sintoma, implica que les relacions mundials canviaran, ja no es ordenar a la resta que facin això o allò, es parlar-ne. La foto de les Açores amb Bush i els seus “mindundis” ja no sortirà mes.
Aquest premi i sembla mentida, li ha portat algunes critiques a USA, els representants mes ultradretans del Partit Republicà l’ataquen fortament adduint que el cap de l’exèrcit USA no pot ser pacifista. Que els americans estan per lluitar i per imposar-se com, quant i on vulguin. No es una critica de tots els republicans USA, molts comencen a tenir por de la deriva que porta el seu partit escora’ns-en tant a l’extrema dreta racista i violenta. L’elecció de la Pallin per anar de vicepresidenta a les eleccions va ser un desencert total, el partit es va allunyar de la gent que a Europa considerem normal. Tot el que ha anat sortint d’aquesta ex. governadora d’Alaska, les seves misèries familiars, la hipocresia i la falsa moral esta portant al Partit Republicà cap a la marginalitat. Això fa que es comencin a moure’s tots els elements moderats, ja que continuant així pot estar 40 anys a l’oposició, ser un partit de vells i de sudistes racistes i incultes, ja que la gent jove, els no blancs i gent amb estudis els ha abandonat.
Per aquí ens va esclatar el cas Millet, anomenat “cas bitllet”, el desviament de milions i milions donats per patrocinadors privats per el Palau de la Musica que anaven a la butxaca d’aquest ex-senyor. A Valencia i Madrid el cas “gürtel” (corretja en alemany), on la concesio de treballs a unes empreses portava unes comissions i un regals a membres del PP que els hi concedien. El cas esquitxa de ple a la família Aznar, el seu gendre Alejandro Tarik Agag esta totalment pringat. Es un cas que cada cop es mes cutre i caspós, “el bigotes” un xoriço nebot del Pajares, el Correa (el Jefe) que es feia anomenar “Don Vito”, el President de la Generalitat Valenciana “Paquito el curita”, un pijo amb pinta de carallot en Ricardo Costa, la Esperanza Aguirre “la Presidenta”, .... uns personatges de Esteso-Pajares (fins hi tot hi tenen familiars) amb putes, orgies cutres, nouriquisme i horterisme.

COGNOMS

2009-09-27T11:34:00.006-07:00

Fa anys em vaig comprar un llibre anomenat “Miscelanea Original de Schott”, on si explica tot tipus de curiositats. El mateix esta preferentment esbiaixat cap a les coses de la Gran Bretanya, però a la resta del mon també es fa força interessant, des de les mides de l’Estàtua de la Llibertat, l’etiqueta social a Washington i curiositats diverses com el calendari imposat per la Revolució francesa que va durar encara no 14 anys i que d’haver estat en vigor avui dia seriem al Quintidi de Verema de l’any 217.

A remolc d’aquest llibret, l’Editorial Empúries va treure un parell de llibrets amb el mateix format que el de Schott i signats per un anomenada Família Fernández, en el que les curiositats tracten de temes catalans, com des de els ingredients de la salsa dels calçots, les 34 ciutats anomenades Barcelona al mon, els tipus de barretina i el nom dels entrenadors del Barça, entre d’altres.

La distreta lectura i relectura d’aquets llibrets ha fet que si des de sempre hagi estat una persona amb curiositat, ara encara intenti aprofundir mes en les coses. L’ajuda del Google de ben cert que ajuda molt, però aquets llibrets els tinc sempre a ma.

Una de les curiositats que he trobat interessant i he cercat durant uns dies es la referent als cognoms i en concret als que volen dir “fill de”. Existeixen una sèrie de cognoms d’origen castellà que volen dir que el que el duia era “fill de” com Martínez, Rodríguez, Fernández, Hernández, Lopez, Pérez, Ramírez, González, Sánchez, Núñez i d’altres acabats en –ez que volen dir fill de Martin, Rodrigo, Fernán, Hernan, Lope, ... Continuant amb les investigacions trobo que en cognoms d’origen català no existeix aquesta figura, però en els cognoms anglesos si i que son els cognoms que acaben amb –son com Jackson, Johnson, Thomson, Branson, Parkinson, Richardson, Donalson, ... que son els fills d’en Jack, d’en John, .... En suec passa quelcom semblant, però amb acabament amb –sson com el darrerament tan famós Larsson, i els de Gustafsson, Petersson, Nilsson, Olsson, Eriksson,.... Els sempre tant originals francesos en lloc de cololcar una silaba al darrera del nom la col•loquen al davant i es la de-, com Delapierre, Delanoë, Deschamps, Decaussin, Decoud o Decroix. Els rusos son encara mes complerts al colocar mes a mes el de si es fil o filla de, com Kournikov/ Kournikova o el Romanov/ Romanova, o el nom curiós que la dona del antic President Rus i actual Primer Ministre, però el que mana mes segons diuen, es la Putina, dona del Putin. En Itàlia o Alemanya no he trobat res, però crec que no existeix aquesta figura.

També com curiositat es que Espanya es dels pocs països que es porten els cognoms del pare i de la mare, a GB, USA, França o Itàlia sol es porta el del pare i la mare perd el seu cognom al casar-se, però que per sort cada cop mes les dones no volen perdre el seu cognom i fer servir el del marit, cosa semblant al que passava fa anys aquí que les dones casades se les anomenava Sra. de... (cognom del marit) amb el que amb l’època de Franco semblava que la dona fos propietat del seu marit, com Senyora de Pérez o el Coche de Pérez, un posseïu, avui sortosament eliminat.

També fa anys a Castella i a Itàlia als nens nascuts en orfenat se’ls hi posava Expósito a Castella o Esposito a Itàlia, a Catalunya es solia posar el nom del Rector o el del Sant del dia (molt cognoms com Ramon, Jaume,...), també algun nom de poble. A França sempre tant originals portaven noms originals com el del llibre d’Història que es tic llegint ara “Una tragèdia francesa” de Tzvetan Todorov en el que un col•laboracionista i nazi francès i personatge real es diu Silvestre Bout de l’An (Silvestre Fi d’Any) deixat en un orfenat el darrer dia del any, Sant Silvestre).

Com a curiositat de cognoms amb orígens especials son els que a Mallorca s’anomenen xuetes i son els 15 famosos: Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls. Passa el temps però encara entre les famílies mallorquines tenen un cert rebuig vers aquets cognoms i afixo que molts eclesiàstics duen aquets cognoms i mes d’un arribar a Bisbe.

Per acabar dir que el cognom mes usual a Europa i estes per tots els països es el de Martin

TRANSFUGUISME

2009-09-25T09:46:00.000-07:00

La passada setmana els diaris anàvem plens del acte de transfuguisme polític que ha fet canviar l’Ajuntament de Benidorm. De ser un ajuntament regit per el PP amb majoria absoluta, i desprès de retirar un regidor del PP la confiança al alcalde conservador de la ciutat, aquesta majoria ha passat al PSOE. La majoria socialista ha implicat el canvi del partit de govern, del PP al PSOE.

Tal com esta implantada la llei electoral a Espanya, queda clar que la propietat del escó correspon al partit. No estem en un país amb llistes obertes on cadascú elegeix els diputats, les llistes son inamovibles i es vota per una llista, independentment de la gent que hi formi part. Podríem discutir si es el millor sistema, ja que en aquest cas els representants únicament estan per confirmar el que el partit acorda. De fet el que es fa es treure cap iniciativa als diputats o regidors, fent-los amanuenses estrictes del suprem saber del partit. Potser un sistema amb llistes obertes fos mes correcte, però si amb el sistema mes simple que tenim ara l’abstenció esta entre el 30 i el 40%, al complicar les votacions l’abstenció es podria doblar. Als USA es vota a la persona en lloc del partit i es força normal que els Senadors o els Congressistes votin contra el seu partit. A Espanya donada l’idiosincràsia dels seua habitants, si no existís un control fort els representants populars es vendrien tots al millor postor, sortirien les lleis amb el suport dels lobys que paguessin mes.

En el cas del transfuguisme podem dir que ens trobem davant d’un acte de pirateria, d’espoliar la voluntat popular. No cap dir que el govern incompleix el seu programa electoral, cas de que així sigui tenim les properes eleccions per treure’l, però sempre amb la voluntat popular que únicament es pot donar per eleccions lliures, no per acords sota ma i subvertint la voluntat popular.

Tampoc els plors del PP es tenen que tenir en compte, podem dir que el PSOE torna la pilota en el acte de transfuguisme, el Sr. Eduardo Zaplana del PP fou nomenat alcalde de la ciutat l’any 1.991 precisament gracies a una trànsfuga del PSOE, exactament fent el mateix que recriminen ara al PSOE i aquest mateix any el PP s’ha fet mitjançant el transfuguisme amb els ajuntaments de Denia, Calpe i La Vila Joiosa, totes aquestes poblacions al tocar de Benidorm.

L’anomena’t Pacte antitransfuguisme no serveix absolutament per res, ni els uns ni els altres tenen cap intenció de complir-lo, per moltes signatures que posin al document, si creuen que poden esgarrapar una mica de poder al adversari, que ningú en tingui cap dubte que incompliran el pacte, la paraula d’un polític espanyol no val absolutament per res, al davant de tot sempre hi ha els interessos del moment.

A nivell superior al dels ajuntaments l’any 2.003 la Sra.Esperanza Aguirre, l’actual Presidenta de la Comunitat de Madrid es va imposar al socialista Simancas gracies als transfugues Tamayo i Sáez, que no votaren per el seu candidat i així donaren la presidència a la Sra. Aguirre. Poc després es descobrir que el Sr. Tamayo va fer prop de 50 trucades al mòbil del Sr. Ricardo Romero de Tejada, secretari general del PP a Madrid en aquell temps i que posteriorment se li descobriren irregularitats de tot tipus.

No obstant, el transfuguisme que donar la Presidència de la Comunidad de Madrid al PP podem dir que era la vendetta dels mateixos fets que l’any 1.989 donaren la presidencia al socialista Leguina gracies als dos transfugues Srs.Ortiz i Nicolas Piñeiro.

Els politics son el reflex del Estat que representen i aquí en tenim per donar i per vendre, si serveix de consol podem dir que per arreu passen coses similars i en algún lloc de pitjors. Ja ho diu en Berlusca “tots els italians es volen ser com jo” i en el fons deu de tenir rao.

AMSTERDAM

2009-09-18T08:48:00.000-07:00

Rijksmuseum en obres i uns dels elefants artístics que s'esposen per tota la ciutat com aquí varen ser les vaques en el seu dia

Un cop passat el tediós mes de ferragost, el setembre es presenta amb una climatologia mes benigna i les possibilitat d’anar de viatge amb mes tranquil•litat. El fet de que la crisi econòmica retalli els anomenats viatges de negocis al substituir el gran dispendi econòmic en avions, menjars pantagruèlics i hostalatges en hotels de luxe, per una modesta però efectiva (o inefectiva) videoconferència, implica que la possibilitat de trobar vols d’avió i bons hotels a un preu raonable i amb pocs dies d’anticipació sigui alta. Així es com he decidit fer uns dies de festa i aprofitar per fer un viatge.

Tenia en cartera el passar uns dies a Lisboa o a Amsterdam, inicialment m’inclinava per Lisboa, però a la fi em vaig decidir per Amsterdam, el record d’un amor mes que res platònic amb una noia holandesa de quant era adolescent (fa un 35 anys) i passava gran part del estiu a la platja i el bon record que tinc dels holandesos que he conegut o que conec, m’inclina cap al país del nord. No es que tingui mal record dels portuguesos o em porta malament amb ells, senzillament el cert es que no en conec a cap. Així que un parell de dies abans de sortir, em trec per Internet els bitllets d’avió i reservo l’hotel a Amsterdam.

Malauradament, just el dia abans de sortir tinc un atac de gota, l’àcid úric ataca el meu dit gros del peu esquerra, el fer un pas es converteix en un patiment, sort que tinc Alopurinol Normon i em prenc la dosi màxima, sis pastilles en un dia. L’endemà al mati em fa força mal el peu però encara puc caminar, com un coix amb el dit inflat però camino.

L’avió surt a les 6,15 del matí de Barcelona i en un parell d’hores em planto a Amsterdam, de fet l’horari de sortida fa que es dormi poc aquella nit, però al arribar a primera hora a destí, fa que es pugui aprofitar tot el dia. El vol plàcid, dormin la meitat del temps i l’arribada a Schiphol a l’hora indicada, i al no facturar l’equipatge fa que estalvií temps i surti del aeroport abans. Vaig als lavabos i cosa curiosa no hi ha miralls, em puc netejar les mans però sense veurem la cara, no se si la inexistència dels miralls es per una bona causa o be obeeix a un altra finalitat de tipus intern holandes, el cas es que no recordo altres serveis públic amb aquesta característica.

Feia 25 anys que havia estat a Amsterdam i en aquella ocasió vaig agafar el tren cap el centre de la ciutat, així que faig el mateix. Ara tot esta automatitzat, maquines expenedores de bitllets però no hi ha ningú que en vengui manualment; a mes, les maquines son complicades i es te que posar uns codics que desconec, així que observo altra gent que compra els bitllets, el codi d’Amsterdam es el 1000 i es piquen tres botons mes, faig el mateix en un altra maquina i em surt a pagar 4,30€, poso les monedes i em surt el bitllet, pocs minuts desprès ja estic assegut al tren.
En arribar a Amsterdam vaig a peu cap al hotel, tinc uns 20 o 25 minuts a peu, però com es molt d’hora i la maleta de rodetes no molesta gens faig el primer passeig per la ciutat, comencen a obrir les botigues, em xoca la quantitat de botigues de souvenirs que hi ha, el centre de la ciutat, es un versió nòrdica de les Rambles, esclops pintats de totes mides, la ceràmica blava de Delft, objectes de tipus eròtic, tot el que un visitant forani pot comprar de record.

Al hotel tinc la cambra preparada i no em tinc que esperar a les 15 hores, cosa que vol dir que l’hotel no es ple, que l’habitació 143 va estar buida la nit abans. L’hotel es realment bonic, l’American Hotel, un fantàstic edifici de 1.904, d’Art Noveau holandes, una joia arquitectònica, tant per fora com per dins. El barri del hotel de lo milloret d’Amsterdam, just al mig de la zona de teatres al nord, restaurants al nord-est, la zona de tendes fashion al sud i la de galeries i antiquaris al est, als sud-est el Rijksmuseum i el Van Gogh.

Sala American Hotel

En aquets 25 anys des de l’altre cop de la meva visita en xoca el canvi de tipus restaurants, si abans els d’origen indonesi eren majoria, actualment els argentins i uruguayos imperen, la carn s’imposa a les especies d’orient. També existeixen les pizzeries italianes, algun grec i es nota que els japonesos van entrant amb força, just com aquí a Barcelona. Si un busca be pot trobar-ne de restaurants holandesos, es difícil però existeixen, de fet son als que vaig menjar sempre.

A més del Rijksmuseum i el Van Gogh, on per cert el primer es en obres i únicament es obert una petita part i el segon sembla el metro en hora punta, vaig visitar el Hermitage Amsterdam. El famós museu de Sant Petersburg, seguint la moda del Guggenheim de NYC a Bilbao, Venècia i Salzburg; el Louvre a Dubai i d’altres grans museus ha obert sucursal a Amsterdam, on ocupa un fantàstic edifici molt ben restaurat al costat del riu Amstel i que dedica a programar grans exposicions (no te col•lecció pròpia). En arribar al Hermitage vec que no hi ha aglomeracions, amb el que continuo caminant observant les barques casa amarrades al riu i al girar cua deu minuts mes tard per tornar cap al museu i entra-hi, veig cents (si cents) de jubilats holandesos, tots amb la seva cabellera blanca nuclear que entren al museu. No se d’on van sortir, ja que no havia cap autocar, però estaven tots allí, fent uns 150 metres de cua. Segueixo passejant fins a un mercat tipus encants, on faig temps per tornar al museu. Un cop puc entrar al Hermitage, la mateixa sensació que al Van Gogh, la del metro en hora punta, veig com puc l’exposició “At de Russian Court” i vaig a dinar.

També visito, com no, el barri vermell, el de les putes als aparadors. El cert es que absolutament totes les anomenades meretrius que es visualitzen darrera els vidres son sud-americanes i molt lletges. Es curiós que en el carrer principal dels famosos aparadors, absolutament totes les cases son prostíbuls, tret d’una, just al mig, que es una guarderia de pàrvuls. Aquí, un fet així horroritzaria a la gent, allí amb la tolerància i l’esperit liberal de la gent, fa que és consideri normal. De fet aquest carrer principal dels aparadors de putes, esta net i polit i amb una sensació de seguretat que ja voldríem tenir a Barcelona.

País tolerant i liberal, però amb un sentit cívic enorme. El fet de passar per un pas de vianants quant els cotxes ja estan parats, però que el semàfor de vianants encara no esta en verd (com vaig fer jo), fa que un noti que la gent et miri malament. El fet de creuar el carrer per on no hi ha semàfor (com també vaig fer jo) fa que et trobis amb mirades de reprovació i disgust. En el fons tenen raó, tenir una ciutat cuidada, neta i amb un alt grau de civisme implica el compliment d’unes mínimes normes de ciutadania, a Barcelona que incomplim aquestes normes, tenim la ciutat que tenim. Pocs cotxes i moltes bicicletes, una ciutat on no hi ha restes de cigarretes per terra, ni un paper fora la paperera i no es sent ni un crit.

Ahir vaig tornar cap a Barcelona, del hotel a l’estació vaig agafar un taxi, el doble de car que a Barcelona, això si, taxis tipus Mercedes, molt nets i nous, taxistes polits amb vestit blau marí i corbata, res a veure amb els taxis i taxistes d’aquí. A les dotze de la nit arribava a la T1 del Prat.

SEGONS EL COLOR DEL CRISTALL

2009-09-10T10:26:00.000-07:00

Castell de Salses - Rossello

Aquets dies em pogut llegir a la premsa escrita i veure per TV els disturbis que a la localitat de Pozuelo de Alarcón van passar fa poc una nit de festa major. Joves en la seva totalitat, menors o majors d’edat des de fa poc amb la immunitat que sol donar la nit i amb l’ajuda de begudes esperitoses i de substancies psicotròpiques es dedicaren a la seva particular kale borroka. Agressions diverses a la policia municipal i nacional, atac i intent de presa d’una comissaria de la policia i d’altres accions violentes. Uns vint violents varen ser detinguts, al País Basc per fets similars els jutges posen penes de 15 anys de presó, als violents de Pozuelo els han castigat amb tres mesos sense poder sortir de festa per la nit, una diferencia de càstigs impressionant en funció exclusivament del origen de la gent. Es clar que la llei no s’aplica el mateix si un es de Lekeito que si un es de Madrid i viu en una població benestant i de dretes. El fet de ser veí d’un dels pobles rics de Madrid com Pozuelo (encara que el alcalde digui que únicament dos dels detinguts siguin del poble, el que ens mostra la costum de dir que sempre els dolents son els altres) o dels pobles veïns com Majadahonda, i ser de família de dretes, benestant i fins hi tot de família aristòcrata (un dels xicots violents era fill d’un marqués) dona una certa impunitat al hora de cometre delictes, cosa que si un es de Lekeito i fill de classe mitjana o baixa, per cometre el mateix delicte te les penes agreujades.

L’origen geogràfic de la gent, les coses o els fets es primordial al hora d’aplicar o interpretar la llei a Espanya, en l’assumpte ja fastiguejat, cansat i molt parlat del nostre Estatut, sorprèn que esta en mans del anomenat Tribunal Constitucional (del que sembla que te la funció de substituir al Parlament elegit democràticament per el poble) per uns articles que els altres Estatuts de les altres CCAA espanyoles els tenen literalment idèntics, però que al no ser catalans no han estat portats al Tribunal Constitucional. El ser NO català, esta clar que et dona més drets a Espanya i que es pot aspirar a més que sol per el fet de ser català. Sorprèn més que les altres CCAA no hagin fet cap referèndum per aprovar els seus estatuts (Andalusia va fer un referèndum que va anar a votar el 36% davant el 49% a Catalunya), potser el fet de fer una cosa tan democràtica com demanar l’opinió al poble es el que molesta.

Continuant amb el fet de demanar l’opinió, aquets dies xoca que es vulgui prohibir la consulta sobre el parer dels habitants d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya en el cas de que aquest es faci en un local del Ajuntament. Xoca mes el saber que l’Advocat del Estat que ha portat l’assumpte es un reconegut membre de Falange Española y de las JONS, partit que va néixer com a sucursal cutre a Espanya del Partit Nazi d’Alemanya els anys 30 del segle passat. A més, per la mateixa dada de la consulta, la jutgessa deixa fer una manifestació de Falange al municipi, indican a la sentencia que es de suposar que existissin forts aldarulls. En aquest cas, també es dona prioritat a gent de fora del poble (els falangistes) davant la gent d’Arenys que votarà la consulta.

Un altre cas de falta de equanimitat es el que te en aquets moments el jutge Garzón. Ahir va declarà al jutjat per investigar els assassinat comesos en l’època franquista, sembla ser que es te que deixar matar a la gent si els assassins son franquistes, però quant Garzón investiga als assassins d’ETA, ningú el denuncia. Es pot posar a la presó un assassí d’ETA, però no a un assassí franquista. Organismes de juristes internacionals i els demòcrates de tot el mon s’han posat les mans al cap per aquesta barrabassada judicial, però el jutge Garzón ha esta denunciat per investigar a uns assassins nazi-franquistes.

Situacions de diferents formes de jutjar segons sigui la persona o la ideologia que aquesta tingui. Tenim al inefable Berlusconi, el berlusca per els italians, els mateixos que s’ofenien i s’esquinçaven les vestidures quant Bill Clinton va tenir l’affaire Lewinski (un cutre sexe oral al despatx oval) i el volien fotre fora de President USA per un impeachment, ara defenen a capa i espasa al berlusca, dient que es la seva vida privada i en la vida privada es pot fer el que es vulgui, encara que anar amb menors com fa ell sigui il·legal, i consumir grans quantitats cocaïna no sigui molt legal que diguem.

Son diferents formes de jutjar un fet en funció de qui el faci. La democràcia es clar que es te que guanyar dia a dia, no es pot deixar que els altres decideixin per un, una democràcia implica que els jutges tinguin equanimitat i no que dictin sentencies en funció de les simpaties politiques que els hi desperti el jutjat o el fet.

EL SEGLE DEL JAZZ

2009-09-07T10:44:00.000-07:00

Aparcament a NYC

Per superar el tedi i l’avorriment que porta el passar gran part del mes d’agost treballant a Barcelona, vaig fer be en seguir el consell que em va donar no fa molt el company blocaire en francis black i fer una visita al CCCC per veure, escoltar i gaudir de l’exposició sobre el Jazz.

La visita a la planta on es fa l’exposició realment val la pena. Un recorregut a l’historia del jazz i a tot el que l’envolta. Des de l’inici de la música cantada i tocada per els negres del sud dels EUA, amb els seus dibuixos i estètica que sembla sortida de les càmeres manuals de cinema familiar de fa 70 anys amb pel·lícules de paper, els dos dispositius i els característics dibuixos animats. La musica inicial, amb la musica de corda i els característics càntics. L’evolució dècada rere dècada, amb les variacions musicals, el seu disseny, les mostres de cinema i l’art que s’aixoplugava al seu voltant. El swing característic que irrompi a la nostra Europa, la musica dels 50 i 60, la que més m’agrada, amb el predomini del piano. El ball del Fred Astaire i la evolució del fenomen jazzístic fins avui, l’assentament a la França del 68 i l’influencia que fins hi tot te avui dia.

Tot això seguint el passadís que dona el tomb al pati del CCCC i que com una amalgama de musica jazzística ens va acompanyant en el llarg del recorregut. Un soroll de fons de moltes cançons de jazz, però amb preponderància de l’altaveu mes proper. L’historia d’un tipus de musica centenari posada en molts altaveus, cadascun amb una cançó diferent de l’altra, però que les característiques auditives del local fa que s’imposi clarament la del altaveu mes proper, però sense deixar d’escoltar els altres. Tot posat cronològicament, amb el que al anar caminant per el passadís, vas caminant per l’historia del jazz.

El jazz, una musica popular nascuda dels esclaus negres que actualment es considera una musica culta. L’exposició fa un paral·lelisme entre la evolució del jazz i l’evolució social dels negres a EUA, avui amb l’Obama de President del país mes potent del mon, situació inimaginable fa 3 o 4 anys. No es únicament l’arribada d’un negre a la presidència, es l’arribada d’una nova mentalitat, del esperit lliberal en franca oposició al esperit neocon que imperava fins fa pocs dies i que ens ha portat a la crisi actual amb la seva falta de regulació i decència. L’extensió del sistema sanitari universal de tipus europeu als EUA te moltes mes dificultats en la seva introducció que les esperades, es difícil dins d’una mentalitat liberal europea entendre que la gent es pot oposar a que tot hom tingui accés a la sanitat apart de la seva capacitat econòmica, que 45 milions d’americans no tinguin dret a l’assistència sanitària. Més ensurt causa el pensar que els que si oposen siguin els neoconservadors americans que es proclamen religiosos, gent de molta oració però de poca estima a les ensenyances de Jesús en el relatiu d’estimar i de voler al altres. Suposo que son els descendents directes dels que no van voler donar allotjament per donar a llum a Maria i a en Josep per ser pobres.

Mentre, per els EUA histories sucoses de la moralitat de la Sarah Palin i la seva família, el paradigma de les noves virtuts conservadores que no son mes que la hipocresia dels radicals de les bones costums.

RIGAUD-ACENTMETRESDUCENTREDUMONDE-CERET

2009-08-21T11:43:00.000-07:00

Museu Rigaud - Carrer del Angel - Perpinya

Perpinyà millor que mai, mes neta i polida que altres cops. La reelecció d’Alduy un cop que es repetiren les eleccions per l’affaire del mitjó (un interventor d’Alduy portava paperetes d’ell amagades al mitjó) ha fet que tornes a guanyar les eleccions si mes no amb mes força. Com sempre em crida l’art i les exposicions que si fan, i de pas les visites als coneguts.

Per començar vaig a visitar la de “Rigaud íntime”, una extensa exposició del pintor de cambra de la monarquia francesa. Un pintor nascut a Perpinya pocs mesos abans del Tractat dels Pirineus amb el nom de Jacint Rigau i mort al 1743 a Paris amb el nom ja traduït de Hyacinthe Rigaud, no cal dir que per el camí i com a bon francès d’adopció es deixar perdre el cognom matern de Serra.

L’exposició consta de molts autoretrats d’ell, sense dubtes que el nostre artista, a més de bon pintor tenia un “ego” molt fort. Es repassa l’obra –o part d’ella- des de l’inici a Perpinyà i Montpeller i l’èxit rotund a París, tant amb els seus retrats d’oli, els seus dibuixos i els seus gravats. De les pintures de Lluis XIV al seu intimisme més barroc i personal. Sens dubte una bona exposició, la mes complerta que he vis de Rigau-Rigaud i Perpinyà sens dubte li devia.

acentmetresducentredumonde

De Rigau-Rigaud i anant cap a l’estació de Perpinyà em planto a “àcentmètresducentredumonde”, lloc que feia temps volia visitar però que per a o per b no hi anava. El cert es que ha estat un descobriment, de pensar que seria un centre d’art contemporani d’anar per casa d’una ciutat de províncies, em trobo amb un lloc obert, cosmopolita i amb unes arrels catalanes que ens retornen a quant les avantguardes eren d’allò mes avantguardistes. Portat per un valencià molt amable, xerro una estona amb ell, tant al començar com al acabar la visita estant impressionat. Li faig saber l’impacte que ha tingut en mi tant l’exposició, l’espai i les propostes artístiques del centre. Li prometo tornar en cada nova exposició. L’actual es diu “Amb sexe o no” (Avec sexe ou pas), un bestiari de l’erotisme, amb artistes com Carlos Pazos, Joan Rabascall, Marcel Duchamp, Josep Renau, Grosz, Dreyfus, Carmen Calvo, Robert Combas, Jaume Plensa, Heras, Armengol, Ben, i tants d’altres. Es el sexe en tots els seus estats i representacions d’un imaginari del mon i del temps.

L’espai fantàstic, un antic magatzem gran i amb força llum, amb parets blanques i aquella barreja de totxo y pedra que fan de les parets rosselloneses un signe d’identitat.

De Perpinyà salto a Ceret, fent un entremig a Narbona, però on no hi vec res de novedos, tret d’un Restaurant nou un menjo força be. A Ceret un exposició per temps de crisi “Céret: un siècle de paysages sublimés”, aprofitant els Soutines i els seus arbres ceretans encisadors, els Masson, Herbin, Manolos, Jacobs i tants d’altres artistes ceretans i que el museu aprofita el seu fons i potser quelque préstec forani per mostrar la visió de Céret que tenen aquets pintors. Es demostra que la voluntat de fer exposicions si es ferma supera la crisi i la falta de diners, encara que el resultat no sigui brillant.

Per altra banda he pogut disfrutar dels aperitius “Le Grand Café de la Poste” a la Plaça de Verdun de Perpinyà, cafè de sempre, amb decoració de sempre amb les seves taules rodones i les cadires de imitació a mimbre, els cambres d’abans encara que tinguin una mitjana de 40 anys. L’ambient dels anys 50 avui, únicament a França es pot disfrutar.

Una noticia dolenta, la Braseria Imbernon on solia sopar i fer petar la xerrada amb el propietari, antic càpita de la selecció francesa de Rugby, persona culta, interessant i amb un català fantàstic (com d’abans) ja no hi es, ara es diu Quai 41 (es al Quai Vauban 41). El lletrero de fora es veu provisional, miro a dins i ja no es veuen els dos metres de bonhomia, educació i amistat del Imbernon. Marxo sense prendre res.

Sopo en una braseria que ocupa part dels antics cinemes Castellet, on fa 30 anys feien les pel•lícules que avui es diuen de “dones que fumen”, encara hi ha un parell de sales però que ocupen la meitat del edifici i que hi fan pel•lícules normals, si de normal es poden dir pel•lícules americanes d’èxit (i projectades a França). Com la braseria es també marisquería prenc 9 ostres del numero 3 (15 €), son de Leucate però son força bones. A la taula del costat un matrimoni de la meva edat, entre 45 i 50 anys i el seu fill d’uns 20, amb la seva perilla, ells prenen ostres amb vi blanc com jo, el noi un entrecot amb Coca Cola. Fa anys a França no li haguessin servit, si avui on un es pot prendre ostres amb vi blanc, prens un entrecot amb Coca Cola i mes si els seu pares tenen paladar, es que una manera de viure amb gust deixa pas al mal gust, al barroer isme i a la decadència total d’Europa, la cultura desapareix, es l’americanització mes burda i mes de classe proletària, fins aquí arriba en Sarkozy (la Bruni no l’acabat de polir).

Per la nit música als carrers, però fins a les 11,30 per deixar descansar a la gent (com a Gracia¡¡¡¡¡¡), el Bicing Perpinyanès s’imposa (es idèntic que a BCN i el gestionen desde BCN) i vec que als forats dels arbres han posat la mateixa substancia vermellosa i amb pedretes que a Barcelona, diuen que deixa passar l’aigua i evita que el forat s’ompli de brutícia.

Per altra banda, segons em diuen Barcelona ha superat a Paris com a destí dels rossellonesos, l’idealització de la nostra ciutat supera la realitat, les visites de cap de setmana des de Perpinyà a Barcelona son constant, diuen que s’han recatalanitzat. Fins hi tot m’expliquen que els governs espanyols estan frenant l’arribada del TGV BCN-Perpinya per evitar l’enfortiment de la capitalitat catalana. El cert es que de Perpinyà a Figueres la línea esta acabada de fa mes d’un any i encara no se sap quant s’acabarà de Barcelona a Figueres. Aquest comentari de l’aturada del TGV per part de Madrid el va fer un professor universitari de l´Universitat de Perpinyà i germà d’un diputat de la UMP (la de Sarkozy).

PELICULA

2009-08-14T10:36:00.001-07:00

He llegit als diaris que fa uns dies es va acabar de filmar una pel·lícula sobre el timbaler del Bruc, no es la primera que es fa, però crec que fer una pel·lícula d’una llegenda i tornar-la a fer i refer diu poc del imaginari de la gent.

En aquesta ocasió, el director per treure-li una mica del que anomena folklorisme, ha declarat que els sometents catalans i el timbaler no portaran barretina, cosa que farà estranya la pel·lícula, ja que probablement l’únic cert que hi havia es que en aquella època era d’allò mes habitual que es portes barretina i en el cas dels sometents absolutament tots els gravat i cuadres de l’època els representen amb barretina. Per altra banda els actor que la representen son en Juan José Ballesta, en Vincent Pérez i el televisiu Santi Millan, un bon planter que indica una producció amb cost elevat.

Hi ha que diuen que el timbaler era un fill de Santpedor com en Guardiola i el minyó es deia Isidre Lluça i Casanoves. Si be es cert que la batalla del Bruc va existir, de fet en va haver 2, l’una el 6 de juny de 1.808 i l’altra el dia 14 del mateix mes, que es la que els sometents catalans derrotaren al General Schwartz al Bruc. No se sap si la victòria va ser per els repics del tambor, o per la millor tàctica del sometents, però la figura del minyo del timbal va aparèixer uns anys desprès de la batalla.

Tanmateix, esta documentat que uns anys abans, el 30 d’abril de 1.794, l’exèrcit francès anant de El Volo a La Jonquera passant per Les Closes i El Pertús amb el propòsit de lliurar una batalla amb les tropes espanyoles i per aparentar que eren superiors en nombre, els seus comandaments van ordenar que els tamborilers toquessin el mes fort que poguessin amb el propòsit d’espantar a les tropes espanyoles que eren per els voltants. L’efecte soroll va funcionar i l’exèrcit francès va guanyar a la batalla anomenada de L’Albera. En la mateixa va morir el tamboriler Pere Bayle, xiquet de 11 anys i que sembla ser va donar pas al mite.

Dos histories semblants; de la del timbaler del Bruc hi ha molta anomenada, però ni un document que l’esmeni; del timbaler de L’Albera molt poca anomenada, però existeixen documents militars de l’època que asseguren la seva veracitat. Hi ha que diuen que la llegenda del Bruc esta inspirada amb el timbaler de L’Albera, el cert es que el fet tampoc es tant impressionant com per fer-hi pel·lícules, per altra banda del 11 de setembre de 1714, es mes important i dona mes joc i no sen ha fet cap pel·lícula.

FERRAGOSTO

2009-08-11T09:05:00.000-07:00

Carrer de Sant Jaume - Ciutat de Mallorca

Dissortat mes d’agost, període que fa uns anys l’ocupava per fer algun viatge mes o menys llunya, però que amb el temps considero mes adient passar la major part a Barcelona, amb escapades a la platja els caps de setmana i guardar els viatges per mes endavant.

Dissortat mes de relax i vagància, on el tedi que produeix la calor angoixant i molesta absorbeix tot tipus de desitjos i activitats. On el malestar que produeixen els anys viscuts si afegeix el malestar que produeixen les altes temperatures, l’humitat i el sol abrasador. Les engrescadores aventures estivals de la joventut han deixat pas al tedi mes agostat. La ciutat buida de coses interessants, plagues bíbliques de turistes mal educats fan de l’ocupació enganxosa de la ciutat la seva principal visibilitat.

El temps ens fuig despresa, però sense cap transcendència. Exclusivament amb tot allò que es just, tant de paraules com d’interès. La llegida diària dels diaris no arriba a ajudar-nos a fer passar el temps, sense notícies importants, sense passions desaforades. L’intermedi de l’any esta aposentat i no hi ha res que el disturbi. De fet ni els atemptats de ETA a Mallorca ni la mort del capità del Espanyol tenen l’enrenou que tindrien d’haver passat en un altre mes.

La tria i compra de llibres ens fa tenir l’esperança de que superar l’inactivitat i l’imaginació d’agost es possible, però compris el que compris difícilment ens ajudarà a res, si mes no a passar un xic l’estona. L’immobilisme s’afiança en la condició humana de qui s’avorreix en el mes d’agost i que desitja que aquest passi l’abans possible.

Procuro fer els menys dies de vacances en aquest mes i guardar dies per disfrutar per mes endavant, en èpoques en que tot es normal, on existeixen les botigues obertes, no hi ha rebaixes, els aeroports no estan de gom a gom i el meu desig de viatjar i fer coses es sincer.

De moment pasar els matins a la feina i arribar a casa el mes prest, anant passant els dies fins el 19 d’aquest mes, que faré uns dies de vacances fins l’entrada al saludable setembre. Uns dies per el Rossello i Sud de França m’ajudará a acabar un any més el fatidic mes d’agost.

BIBLIOTECA

2009-07-29T10:34:00.000-07:00

Ciutat de Mallorca - Casc antic

La mayor habitación de mi piso después del salón que en su día dedique a biblioteca se ha quedado pequeña, los libros adquiridos estos años han sobrepasado con creces el espacio disponible en las estanterías. Otros espacios del piso que con el tiempo he ido dedicándolos también al almacenamiento de libros, han sido ocupados en su totalidad por más libros.

Ya no basta con situar los libros en posición horizontal de modo que además de poder leerse cómodamente el titulo de la solapa, deje algún espacio libre en la estantería. El almacenamiento de unos encima de otros, hace que los libros puedan ocupar el espacio superior del estante, cosa que no ocurre, en caso de que los mismos sean almacenados de forma vertical.

De hecho, tanto como si ocupamos las estanterías con libros situados horizontalmente, como si vamos ocupando sigilosamente y sin que se note el almacenamiento de los libros en otros lugares del piso, la falta de espacio hace que aparezca la idea de retirar algunos libros, la jubilación o mejor la prejubilación de los mismos.

Para ello descartadas las posibilidades de vender los mismos a un “llibreria anticuaria o de vell”, o darlos a alguna biblioteca (donde lo más probable es que no los acepten) ya que me seria duro desprenderme totalmente de ellos, solo me queda la posibilidad de retirarlos en algún desván o habitación de casa de mis padres.

Caso de que si finalmente me inclino por esta salida, la siguiente duda que aparecería sería ¿Qué libros retiro?. Es cierto que entre los 2.000 que debo tener en casa algunos de ellos son de temas totalmente alejados de mis intereses actuales, pasados y posiblemente futuros, y podría retirarlos sin remordimientos, pero por suerte, estos son pocos y no representarían un aligeramiento sustancial del espacio en las estanterías. Otros libros que almaceno y podría retirar tratan sobre el marxismo, teorías sobre el imperialismo y sobre el materialismo dialéctico en boga hace unos decenios; si bien hasta hace poco estaban totalmente olvidados, la crisis que estamos sufriendo los han hecho resurgir e iluminar sus apagadas solapas, por muy incomprensibles, pretenciosos y sumamente aburridos que estos fuesen. También están las novelas malas, que de buen seguro no volveré a leer, pero la elección de las mismas en función de su calidad literaria sería difícil, ya que por malas podría elegir entre el 20% o el 80% en función de los criterios que utilizase y del humor del día en que me decidiese hacer la tria.

Total, que he decidido no hacer nada, en continuar como hasta ahora, procurando encontrar espacio donde no lo hay y en seguir con el exhibicionismo en casa de lo que ya empieza a ser arcaico y cada vez más sofisticado ya que el ordenador “a secas” lo sustituye.

Otro problema que me surge tomada esta decisión, es la forma de ordenarlos, si bien de siempre he tenido ideas más o menos conservadoras sobre ello, la lectura del libro La biblioteca de noche de Alberto Manguel abono mi imaginación empujándome hacia el encuentro de una novedosa y distinta forma para su clasificación y situación espacial, cosa que por el momento aún no he llegado a decidirme.

CATALANOFOBIA

2009-07-22T11:42:00.000-07:00

Vistes des del pis del Paseig Maritim

Mai havia sentit parlar d’ell, es diu Don Beteta, un senyor que, a mes de fer-se anomenar Don, es també Consejero de Economia y Hacienda de la Comunidad de Madrid, la dels espies a sou, la del cas Gürtel, la del cas Tamayo, la de la Espe i les seves circumstancies. Dons aquest senyor va parlar, va tenir els seus minuts de gloria, desig psíquic i sociològic descobert per Warhol “es intolerable que un catalán valga dos madrileños”, frase rotunda que no se sap si es que els catalans som el doble de bons que els madrilenys, els doble d’intel•ligents o el doble de tot, o potser es que en aquell moment un personatge com Don Beteta (nom curiós), no tenia les seves neurones en perfecte estat de revista.

El cert es que aquella frase ha donat pas al inici d’una nova campanya xenòfoba anticatalana, el diari El Mundo, en les seves enquestes proclamava que mes de la meitat dels seus lectors son anticatalans; Telemadrid amb l’experiència en el tema incitava al boicot contra els productes catalans; emissores de radio cridàvem contra els dimonis catalans i lo malvats que som. Les tertúlies casposes madrilenyes es dedidacaben a allò que millor saben fer, insultar als catalans, incitant a la nostra desaparició com a poble, a imitació dels desitjos d’Adolf Hitler vers el poble jueu.

A la darrera ràtzia mesetaria anticatalana es pintaven amb spray els comerços d’origen català a Madrid, també els portals on vivia algú català i el fet de sentir l’accent català era motiu perquè els taxistes coperos et fessin baixar del taxi, tot això amb aquiescència de la majoria de la gent.

La llei no va amb ells, l’article 510 del Codigo Penal Español, que castiga amb penes de presó l’odi i la violència contra grups pel seu origen, els que difonen informacions falses i injurioses contra grups d’un determinat origen nacional i els xenòfobs i racistes en general. No s’aplica, sol perquè es tendría que empresonar a gent de l’extrema dreta. La proba es que Don Beteta no esta encausat, tampoc els responsables del certs diaris i emissores mesetaries. L’odi surt de franc, els de sempre sen surten, recordo que en la transició gent d’aquesta que ens odia tant apostava per no donar als catalans drets politics en la democràcia, que poguérem estar aquí i treballar (per ells) però que no poguérem votar, aquets que en aquells temps eren pocs avui dia son més, he sentit diversos cops que es vol canviar la llei electoral perquè certs grups politics (segons ells minoritaris i catalans) no tinguin representació. Sort que estem a Europa i no ho permetrien una salvatjada antidemocrata d’aquestes.

Sempre ens han odiat, no es bo viure així, però també vol dir que estem vius, que no ens consideren com ells i que veuen que nosaltres tampoc estem be amb ells. Es una llàstima, però la vertebració d’Espanya no es possible. Hi ha partits que per mobilitzar als seus saben que si ens ataquen treuen mes vots, les desgracies catalanes son vistes amb alegria i no ens desitgen res de bo.

També tenim amics, he estat uns dies a Mallorca I cada cop ens entenen mes, els atacs contra els Catalans se’ls hi afegeix darrerament els atacs contra els mallorquins, amb tanta virulència I odi com contra nosaltres. Fins ara que els mallorquins feien una societat tancada a les illes, comença a ser incordiada per el peninsulars mesetaris.

Res fent amics.

L'ESGLESIA

2009-07-14T11:43:00.000-07:00

Església de Ceret

Ara no recordo com, però el cert es que va arribar a les meves mans el Decret de promulgació del Concili Provincial Tarraconense de 1.995. N’havia sentit parlar, però el cert es que estic força allunyat de l’església i no en feia ni cas. Entenc que l’església catòlica està força allunyada dels cristians i de la gent, únicament esta amb la gent mes carca i a la que de ben segur Jesucrist rebutjaria per la seva forma de ser i el seu odi vers els que no pensen com ells. Les manifestacions que de tant en tant fan a Madrid els ultracatolics contra tot allò que va a favor de la gent normal, en fa que rebutja encara mes aquesta església.

Però com deia, va caure en les meves mans el Concili Provincial Tarraconense de nt1.995 i el vaig anar llegir. Al principi ja es veu que es diferent, res a veure amb Roucos ni amb “Legionarios” tronats, carpetovetònics i obsessos sexuals, es com un nou aire fresc a l’església actual. Ja no es creuen que son el centre del Univers ni tenen la veritat absoluta, Catalunya es de caràcter secular i plural “La secularització i el pluralisme impliquen una sèrie de conseqüències. Entre les positives s’hi compten l’absència de pressió religiosa o irreligiosa per part dels estats, amb un sentit de tolerància generalitzada, i la convicció que l’Església no ha de dominar el món sinó que hi ha d’aportar les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor”. Es a diferencia dels Roucos i ultres varis, ja no es creuen els amos del mon per dret diví, i accepten que el pensament de l’església es divers i plural: “Estem d’acord amb el principi que la reconciliació comença per assumir tota la realitat de l’Església sense mútues exclusions. Per tant, cal reconèixer i acceptar la pluralitat interna que ens enriqueix recíprocament: l’Església és una i pluriforme, no pas monolítica.”

Continuant llegint-lo es veu que promulga el diàleg Cristianisme-Cultura i reconeix la discriminació que ha patit la dona dins l’església: “Reafirmar la voluntat eclesial de no discriminar la dona i les seves tasques per raó del sexe i vetllar per mantenir aquesta voluntat decidida”. A més, “Insta les comunitats cristianes a respectar el pluralisme polític i a acompanyar amb atenció i amb respecte aquells cristians, laics i laiques, que treballen compromesos en la vida política, tenint en compte la complexitat d’aquest àmbit i alhora la necessitat d’una constant crida a la responsabilitat”.

Finalment es posiciona socialment clamant que “És contrari al manament de no robar: pagar salaris injustos; executar treballs mal fets i cobrar-los com a bons, .....” i també que “és contrari a la disposició divina: malmetre la natura, abusar de les reserves naturals i no preservar de la seva extinció les espècies vegetals i animals, per tal com no som amos del planeta, sinó simples administradors, responsables davant de Déu i de les futures generacions que tenen dret a viure en un món habitable, ric i plural”. Tota una declaració d’intencions.

Sembla ser que aquest concili basat amb el Concili Vaticà II, fet per els Bisbes catalans va se portat, com mana la llei vaticana a la “Conferencia Episcopal Española” perquè el fessin arribar al Vaticà. Allí no hi va arribar mai, els bisbes carques i mesetaris son contraris d’obrir cap finestra per deixar entrar aire fresc, es millor, per ells, l’obscurantisme, el nacionalcatolicisme i tot el que els hi va donar el poder absolut fins fa 35 anys.

Els bisbes Jubany, Guix, Marti i Alanis, Deig, Torrella i d’altres, ja no hi son, han donat pas a bisbes sense cap personalitat i fidels servidors dels carques i casposos de la “Conferencia Episcopal Española”. Del Concili Vaticà II de 1962, ja ningú se’n recorda, ha estat triturat, el Papa bo Joan XXIII, no es mes que historia. Sol ens queda el record de un Joan Pau II, un ultraconservador amb marketing però sense intel•lecte i l’actual Benet XVI, un ultraconservador sense marketing però amb intel•lecte. El Concili Tarraconense es dilueix, els vents autoritaris i centralistes i reaccionaris imperen, el que va poder ser quelcom important, no ha estat res, l’església a perdut i tots també em perdut.

TOROS

2009-07-08T11:23:00.000-07:00

Desde que el 15 de junio de 1.897 se realizo la última ejecución pública en el Pati dels Corders del Raval de Barcelona en la que se mato al reo Silvestre Luis, parecía que el espectáculo de la muerte iniciaba el camino hacia su total desaparición. El tétrico decorado de la muerte en su versión más lúdica con su patíbulo-tarima y su horca o garrote vil, rodeada de espectadores en ambiente festivo deseosos de ver como el verdugo ejecuta al condenado ante los aplausos y la alegría, la aparatosa extremaunción del sacerdote decimonónico y la destreza del verdugo encapuchado.

Parecía que los años y el aumento del nivel de vida y cultural del pueblo desplazarían por completo el deseo humano de disfrutar del sufrimiento, la tortura y la muerte de los seres vivos, pero la humanidad no avanza en todos los aspectos al mismo nivel, ni todas las personas evolucionan con el mismo decoro. El deseo de disfrutar viendo la muerte del “otro”, precediéndola de una sutil y aterradora tortura sigue vigente en nuestros días, me refiero al espectáculo de los toros, que consiste básicamente en torturar a un animal, habiéndolo previamente sedado y amansado para que no cause daño al torturador. Una vez efectuado el inhumano maltrato correspondiente a clavarle todo tipo de objetos punzantes y marear en lo posible al animal , darle muerte con una espada, a la vez que el pueblo satisfecho dando gritos de admiración hacia el verdugo-torturador, al igual que hace un siglo ocurría en el Pati dels Corders del Raval.

Hace una semana un conocido torero con nombre de bar de tapas de Major de Sarria lleno el patíbulo barcelonés ante un público llegado en su gran mayoría de Madrid (se dice que el 90%) dispuesto a disfrutar del maltrato de animales una vez estos hubiesen sido sedados, pasado las últimas horas con pesados sacos de arena sobre sus lomos con el fin de lesionarles los riñones para que no puedan saltar y lastimar al torero.

Dicho acto pendenciero coincidió en el tiempo con la presentación ante la mesa del Parlament de más de 180.000 firmas de catalanes para prohibir tal indecente y sangriento espectáculo. Se trata, que al igual que en Canarias ya hicieron en su día se prohíba este maltrato a los animales. Parece ser que existe una amplia mayoría de diputados que apoyara la democrática propuesta.

Nuestros ancestros tuvieron la delicadeza de utilizar la horca y el garrote en las ejecuciones públicas, no existiendo en España la guillotina como en Francia y que demostraba una mayor consideración al evitar la sangre. En la actualidad el espectáculo taurino cuanto más sanguinario mejor, el nivel moral de los espectadores es marcadamente inferior al de los asistentes de la última ejecución de un reo en 1.897.

Hace unos meses firme en Girona contra la barbarie, fui uno de los 180.000 ciudadanos contra el maltrato animal, si finalmente se prohíbe me sentiré satisfecho.
Recomiendo el blog de LV de Albert Castillón del día de hoy, realmente es muy ilustrativo.

COLPISTES

2009-07-02T10:27:00.000-07:00

Estany d'Ivars

Fa pocs dies un Cop d’Estat perpetrat per l’Exèrcit d’Hondures contra el President d’aquell país, el President derrocat era de tipus llatinoamericà, prepotent, fatxenda, i amb pocs escrúpols vers la honradesa i el bon govern. Però a la fi i amb tots aquets adjectius elegit democràticament, si es que a llatinoamericà es pot parlar d’eleccions democràtiques.

Semblava que en els darrers temps el colpisme sud-americà tant culturalment hispànic, s’havia allunyat d’aquelles terres, imitant amb això a l’historia que sembla sortosament finiquitada dels pronunciaments i cops d’estat militars de la seva antiga metròpolis Espanya. Dons sembla que en el país mes pobre i mes endarrerit de llatinoamericà, encara en resten uns resquicis d’aquest sentiment de propietat exclusiva del que anomenen pàtria per part d’uns pocs.

El mes sorprenents es que els mateixos que han fet el Cop d’Estat el neguen. Després de treure per les armes al President democràticament elegit, rebutgen que el que han fet es un Cop d’Estat. La nul·la cultura democràtica comporta el desconeixement total del que es això que en els països avançats anomenen “democràcia”, creuen que la democràcia son ells i que la vida de l’immensa majoria de la població no te cap sentit si ells no ho volen. Que ells son superiors i la resta, els natius, no es poden considerar persones i per tant no conten per res, ni per votar.

Unes desigualtats socials extremes que fan que únicament participi del desenvolupament una petita part de la població, el menyspreu de la part oligarca vers els nadius, i aleshores, un fort sentiment d’inferioritat d’aquestes classes oligarques vers qualsevol persona del primer mon.

Amb això, el despertar dels natius, del lumpen i de les classes mes desfavorides, la globalització s’estén per arreu i amb ella les idees i la noció de llibertat i dignitat humana. Amb aquesta expansió de l’idea de llibertat, s’estén també una idea de venjança vers les persones que els han estat explotant i menyspreant. El mateix que va passar a Veneçuela i es va estenent per la resta dels països llatinoamericans, es producte d’aquesta venjança del explotat contra l’explotador. En el cas d’Hondures, els colpistes donen la culpa al fantotxe i histriònic Chavez, com per treures les culpes ells mateixos, ja que segons l’oligarquia del país, Hondures sempre ha estat una societat en la que tothom era lliure i amb democràcia participativa. Es la teoria del enemic exterior, la culpa del altres, ells lliures de tota culpa. Es tracta de no volen deixar un pam de llibertat als nadius ni a les classes mes pobres, circunstancia que amb la falta d’obertura, farà que o acabin perdent tot.

La Revolució de Rússia de 1917 es va produir precisament on hi havia mes diferencies socials d’Europa, on les classes dirigents no van deixar participar del progrés al poble, on encara hi havia serfs i no tothom era lliure de viure i fer el que volia, on la democràcia no era per tothom. La Revolució va guanyar a Rússia, no a la Gran Bretanya o als països desenvolupats on havien previst en Marx i Engels. La raó es que en l’Europa industrialitzada de l’època, es va donar peixet a les classes mes desfavorides,els Sindicats anaven agafant força, la Seguretat Social s'imposar i l’inici d’una ascensió social dels mes desfavorits, van fer que la gent no s’inclinés cap a la revolució, dins del Sistema hi havia una certa esperança. Al obrir el Sistema les portes a la prosperitat de tothom (encara que molt poc) la temptació revolucionaria no va tenir èxit.

A Hondures es va voler obrir les portes del desenvolupament a les classes mes desfavorides (indis nadius) l’oligarquia inculta de sempre les a tancat de cop, el no cedir un pam farà que o perdin tot. Esta clar que han perdut, Obama ja no es Bush i han coses que el mon ja no pot suportar, una d’elles els Cops d’Estat militars, mes tard o mes prest aquesta gent perdrà definitivament.

FETICHISMES

2009-06-15T13:30:00.001-07:00

Cartells publicitaris a l'entrada de Tarrega a l'antiga N-II. Es complementen molt be.

No se com, però avui ha vingut a la meva ment el viatge que vaig fer a Tori ara farà nou anys, recordo que hi vaig anar amb tren, en una cambra individual d’un Talgo que sortia de Barcelona a dos quarts de nou i arribava a Torí a primera hora del matí. El tren seguia cap a Milà, però jo em vaig quedar a l’antiga ciutat dels Savoia, la ciutat reial de Itàlia.

La ciutat quadriculada, amb edificis barrocs i neoclàssics i amb una cuidada urbanització que recorda a una traça de tipus militar. Una ciutat diferent a la resta d’Itàlia, mes centreeuropea que italiana, amb una diferencia dins d’Itàlia molt superior a la que podem veure entre l’Espanya del nord i la del sud.

Dons el record em ve en la visita que vaig fer a la catedral i la visió de l’anomenada Sacra Sindone, es a dir el sant llençol. Ara no recordo si el que vaig veure era el original o una copia que es mostra a la mateixa catedral, però el que tinc clar es que no em va crear cap tipus d’emoció especial, a pesar de que vaig tenir una educació catòlica com quasi be tothom de la meva edat. Fins hi tot recordo que vaig comprar una copia en lli, que inclou una fotografia en negatiu del llençol sant, el tinc per casa però no se per on, qualsevol dia sortirà.

El fet es que a finals dels any 80 es va fer una proba amb Carbono 14 i resultar que era del segle XIV i per tant falsa, proba que el Vaticà acceptar que no es verdader, però que es continua venerant a la catedral.

Aquest record de Torí i el seu llençol més famós, em porta el record que a Valencia tenen, segons diuen ells el Sant Greal que es mostra a la Catedral de Santa María de Valencia. Sense cap dubte també es fals, no cal ser cap entès en orfebreria per veure que el calze es va fer en l’edat mitjana i no fa dos mil•lennis, les pedres precioses i materials nobles ens asseguren que no podia ser el got del fill d’un fuster.

També a Oviedo estan orgullosos de tenir un altre Sant sudari en franca competència amb el de Torí, no se si li han fet alguna proba o decididament tenen clar que es millor no tirar els diners dels feligresos per demostrar una falsedat de la que ningú en te cap dubte.

A Roma, a l’església de San ta María la Major diuen que tenen relíquies del pessebre on va néixer Jesús i a la meva Lleida i varen tenir fins a la Guerra civil el Sant drap, que era el drap amb el que van tapar Jesuscrist de seguida de néixer, com he dit a la Guerra es va perdre i ningú ha tingut cap interès en ell, l’augment del nivell cultural de la gent fa que es deixi de pensar en encanteris i miracles.

A moltes cases antigues i moltes esglésies tenen trossos del cos de gent que ha estat santificada, el braç d’un sant o el cos d’una Santa. Al convent de Santa Clara de Perpinyà hi ha el cos incorrupte de Anna María Antigó que va morir cap a 1675 o per els voltants, es curiós fer-hi una visita i veure el cos exposat.

Dic tot això, perquè l’església catòlica fins fa poc temps tenia el seu suport amb supersticions i burdes màgies semblants a les que podia fer qualsevol bruixot de l’Africa. Es una llàstima que avui dia encara mantingui certes histories, mites i un cert fetichisme per sobreviure. El cristianisme te una base ideològica, mística i social molt bona, però tenir com a base certes supercheries que en un mon il•lús, analfabet i amb misèries tant humanes com socials els hi funcionava, em sembla que avui està fora de lloc i tindria que rebutjar-les totalment.

NORTE-SUR

2009-06-05T11:45:00.000-07:00

Biblioteca Joan Fuster-Plaça Lesseps

Hace unos años que desde la progresía más mundana se exaltaba el Sur, tomando como tal a unas circunstancias, a unas gentes y a una sublimación de las sociedades que no alcanzan a poder presentarse como el primer mundo.

Visto desde una perspectiva histórica dicha situación resulta ciertamente chocante, no solamente por el hecho de enaltecer la pobreza y el subdesarrollo frente a la riqueza y un mayor desarrollo humano, sino por el hecho de que se enaltecía una mayor desigualdad social y humana. Más chocante resultaba que los mayores incitadores a dicho enaltecimiento era precisamente la progresía más vanguardista de esa época, que en perfecta comunión con los elementos más fascistas, aunque por visiones aparentemente distintas (o no), veian con satisfacción el sur (incluyendo en el toda Latinoamérica) frente al liberal y desarrollado norte. El poemario de Mario Benedetti de “El sur también existe” versionado y cantado posteriormente por Joan Manuel Serrat fue la sublimación del exaltamiento de todo lo que representaba el sur frente al pérfido norte.

Todo esto me ha llevado a reflexionar con la cruda realidad de estos días y sobre lo realmente equivocados que estaban sus pregoneros. Esta bien que se intente glorificar unos deseos y una hipotéticas utopías sobre la justicia social, sobre la liberación de los más pobres y humildes, así como el ofrecer un canto a los más miserables y paupérrimos del mundo mundial, pero la realidad es la que es y solo en el denostado norte la progresía ha alcanzado el poder, la justicia social está mas avanzada y la desigualdad entre las clases es muchísimo menor.

No solo de materialismo el norte resulta más esperanzador, si nos guiamos por la ética de sus gentes la ventaja del norte es acaparadora. Estas reflexiones me han surgido al efectuar una comparación entre la ética y la dignidad de los políticos del norte y del sur de Europa. Hoy mismo sale en los periódicos que 5 ministros de Brown han dimitido por estar implicados en casos de mal uso de los fondos disponibles, no de corrupción, ya que los mismos no son en absoluto ilegales, únicamente excesos en los usos de los fondos. Pues si, 5 ministros han dimitido y varios parlamentarios británicos abandonan la política después de devolver el dinero gastado en discordancia con su moral anglicana.

En el sur de Europa, en España por ejemplo tenemos al Presidente de la Comunidad Valenciana pillado infraganti en presunto delito (hasta la fecha) de mangancias, sobornos, etc. También tenemos al gobierno de la Comunidad de Madrid con los mismos presuntos delitos, mangancias y sobornos, amén de espionajes entre ellos y de circunstancias que hacen sonrojar y avergonzar a cualquiera. En Italia, un Primer Ministro llamado Berlusconi supera todo lo superable referente a la extorsión, mangoneo, robos, abuso de menores, etc. Ni en España ni en Italia nadie ha dimitido (han echado algún Consejero de Madrid, pero no a la principal implicada).¿Alguien cree que dichas circunstancias podrían darse en un país del norte de Europa? El problema no es que tengan dignidad como en Gran Bretaña y dimitan, el problema es que los votantes les siguen votando, incluso más (además de ser apoyados por su presidente de partido).

Si alargamos la mirada más al sur, llámese África o Sudamérica, lo que ocurre en España o Italia aumenta exponencialmente, el robo, el poco valor de la vida humana, el desprecio al contrario, la insolidaridad permanente y todos los adjetivos negativos que podamos encontrar. Es por eso que una vez superadas las utopías de un mundo mejor deberíamos desterrar la idea del sur, desear que este olvide lo que es e intente imitar al norte en todo.

Hecha la reflexión anterior os recomiendo un libro-tocho “Camaradas. Breve historia del comunismo” de Robert Service. Son casi 800 páginas, pero es un muy buen libro de historia, el autor ni es comunista ni anticomunista, solo historiador y británico por supuesto. Aquí en España con autores como Pio Moa, Cesar Vidal, o algún comunista radical (ahora no tengo ninguno a la memoria) sería imposible hacer un libro así.

CAP DE SETMANA

2009-05-24T13:25:00.000-07:00

Estany d'Ivars

Acabo d’arribar de la terra on vaig néixer, sempre es una satisfacció passar el cap de setmana amb els pares ja grans i després d’estar en un lloc que tants records em porta de quant era un nen. El veure antics companys d’escola que em anat fent-nos grans al mateix temps, botigues de sempre, el caràcter de la gent i el saber que es allí on pertanyo, encara que fa quasi be 40 anys que vaig marxar per estudiar en altres llocs.
El dissabte per el mati el vaig dedicar a visitar l’estany d’Ivars, la recuperació de la superfície d’aigua mes gran de Catalunya, prop de tres quilometres de llarg per un d’ample. La zona mes fonda del Pla d’Urgell que en fer el Canal d’Urgell fa uns 150 anys es cobrir d’agüa terres dessecades foren dolentes, plenes de salobre i amb unes collites força minses. Fa uns anys, l’alcalde convergent d’Ivars es proposar recuperar l’antic estany i convèncer a la Generalitat, unes expropiacions de finques molt ben pagades i una posterior inundació del lloc, que es va tenir que fer ens un parell o tres d’anys per la sequera que patíem. Avui el lloc es quelcom fantastic, un lloc on la natura es lliure, amb aus com el martinet, el bernat pescaire, els ànecs i les tortores son els reis. Un passeig per els voltants de l’estany ben val una visita, diversos observadors d’aus, una tranquil•litat impressionant únicament trencada per el clacar de les aus.
També acabo de llegar “La Barcelona pecadora” de Domènec de Bellmunt, pseudònim de Domènec Pallerola, reporter i novel•lista semblant a Pla, que el seu llibre es un compendi de historia d’una època catalana. Advocat i periodista que la fi de la Guerra Civil va fer que s’exiliés i amb ell el millor dels intel•lectuals i dels elements més lliberals de Catalunya. El reportatge novel•lat que tant de joc hagués pogut donar s’acaba, la grisor i la mediocritat imperar per arreu.
Una setmana comença de nou, esperem que el Barça guanyi la Champions i poder descansar tot un any dels excessos de sorolls de les victòries i de les gamberrades dels quatre brètols que aprofiten les multituds per fer destroces.

LONDRES 2009

2009-05-17T14:47:00.000-07:00

Saatchi & Saatchi Gallery

Com cada any en aquestes dades procuro enfilar cap a Londres per passar un cap de setmana llarg. Aquest any els amics amb els que anava els altres anys no han pogut venir, l’un va caure anant en bicicleta per Barcelona i l’altre s’ha trencat la tèbia i va coix. Dons res surto jo sol, agafo el avió de British Airways de les set del matí, una mica de retard però arriba bé, a Heathrow agafo el tren i cap a Paddington Station.
Com sempre tinc la mala costum de fer la maleta abans de sortir, amb el que sempre em deixo quelcom, en aquest cas la maquina de fer fotos, mala sort, a m és la nit abans vaig sortir a sopar fora i al tenir que aixecar-me del llit a les 4,45 del matí la tenia molta son i no estava per fer maletes.
A Paddington tinc un Bed&breakfats just davant de l’estació. Com sempre no tindre la cambra fins les 2, així que deixo la maleta I vaig a fer un tomb. Feia temps que tenia ganes de visitar la Saatchi&Saatchi Gallery a Chelsea, amb el que agafo el metro i fins Sloane Square. Els germans Saatchi son uns publicistes amb una de les millors agencies del mon, d’origen iranià (crec) tenen una de les col•leccions d’art contemporani mes importants del mon en un magnífic edifici de Kings Road.
Em presento a la porta d’entrada que devien ser les 11 del mati i vec molta gent d’aspecte cool i molt modern, no era l’aspecte que tenen els museus un hora desprès de la seva obertura. Resulta que feien una ”international art fair for contemporary objects – crafts council” o sigui una mostra de gerros I escultures de petit format d’artistes anglesos. Tot i que el meu aspecte no es el suficientment “cool” i no tinc invitació, entro a dins sense problemes, es la inauguració amb autoritats i amb tots els artistes, Möet & Chandon a discreció i això que son les 11 del matí (a Barcelona es impensable una inauguració artística a les 11 a.m.). Total em dedico a veure xampany i a fer un tomb per la mostra. Surto un hora desprès i vaig a Harrod’s que es a una parada de metro, dino al Seafood de la planta baixa i vaig cap al hotel a prendre poses ió de la cambra.
Em donen la cambra 342, seguint les indicacions de la noia de la consergeria pujo les escales, la porta de la dreta, baixo unes escales, a la dreta també en pujo cinc o sis esglaons, en baixo tres i escales amunt, o sigui sempre les escales de la dreta i amunt de tot. De fet en aquest dies he descobert que cada escala te un nom, la meva es la Duke of Kent, també hi ha la Wellington, la Windsor i la York, l’hotel es l’agrupació de 4 o 5 cases amb les seves corresponents escales i passadissos. La cambra minúscula (realment minúscula) però amb una finestra que dona a Norfolk Square. Desprès de prendre possessió (deixar la maleta damunt el llit) torno a sortir, visito una Mansió anomenada Apsley House, antiga vivenda del Duke of Wellington situada a Hyde Park Corner plena d0bres d’art i amb estances luxosament decorades, es curiós la diferencia de l’escala principal de la mansió amb la del bead¬breakfast. Faig un tomb per el Soho i voltants, visito les llibreries de vell de Charing Cross, la Quinto-Francis Edwars, amb una molt interessant secció de pamflets, la Henry Porders i alguna més, de fet son com la Llibreria Canuda però amb llibres en angles i amb seccions de mapes i curiositats.
Al sopar em xoca la quantitat de gent que surt a sopar sola, entre ells personatges típicament anglesos, tipus Mr Bean i excèntrics i rarets diversos. En acabar de sopar vaig a un Pub prenc una cervesa i cap a dormir, la nit d’abans vaig dormir molt poc.
L’endemà en despertar baixo a esmorzar, elegeixo l’esmorzar continental en lloc del britànic, en aquelles hores la cansalada, les salsitxes i les mongetes i els ous ferrats no em venen de gust. Desprès cap a Portobello Road, com cada any, compro alguna curiositat, es ple de gom a gom i acabo atabalat, marxo al Tate Britain a veure l’exposició de Van Dick. En sortir cap al Soho i Chinatown on dino en una pizzeria a faig un tomb. Arribo a l’ajuntament darrera de la catedral de Sant Pau i a la placeta del Guildhall vec com a 15 cotxes marca Mayback (més cars que un Rolls Royce) amb els seus chofers corresponents, penso que a més dels diputats britànics amb l’escàndol del moment dels pagaments a càrrec de tots els contribuents de TV gegantesques de plasma, jardiners de les seves segones residencies etc, també els regidors de Londres deuen tenir la prerrogativa dels cotxes luxosos. A mes del escàndols de les despeses a càrrec del contribuent de tots els diputats siguin laboristes, conservadors o liberals, també la victòria de la lliga del Manchester United i una cantant descoberta fa poc molt lletja i verge ocupen les noticies de TV i la premsa escrita.
Cap al tard dono un tomb per Paddington on l’ambient del dissabte nit es tant cutre com arreu, les típiques despedides de solteres en que les noies porten la roba interior per fora, els restaurants plens i tot el que també es pot trobar a Barcelona un dissabte a la nit. Això si, amb un entorn mes arbrat, mes net, edificis mes agradables i gent amb cabells mes rosos.
I fins avui, el darrer passeig aquest matí i cap a l’aeroport. La marxa l’haig fet amb Iberia, molt malament, un hora llarga de retard, els seients molt mes pegats l’un del altre que un te que posar les cames com pot i just al seient del davant meu resulta que dos persones tenien el mateix seient, al final ha resultat que un tenia que anar en el proper avió cap a Barcelona, mig hora mes tard, això diu molt de l’organització de Iberia.
A les nou soc a casa, el cap de setmana toca a la seva fi.

2 a 6

2009-05-03T08:05:00.000-07:00

Para los que son “mas”, o los que somos “menos” aficionados al football, este año hemos podido seguir una ascensión en el juego del Barça con prácticamente el mismo equipo que el año pasado, el mismo que hace unos meses nos causo desconcierto y en ocasiones vergüenza ajena.

Con un inicio “justito”, rápidamente el Barça bajo la dirección de Pep Guardiola fue asentando un equipo ganador, un espectáculo futbolístico aplaudido en todo el mundo, así como una imagen de un equipo totalmente alejada del vedetismo y la prepotencia. Con la tantas veces citada humildad blaugrana, ver un partido del Barça se ha convertido en un magnífico espectáculo, no se trata solo de ganar, sino de jugar “bien” y “bonito”, hacer que tanto los seguidores del Barça como del equipo contrario disfruten de ver jugar al Barça.

Pero esta etapa en la que el “talante” Barça basado en la “humildad”, el “jogo bonito” y el respeto al contrario no es comprensible para todas las mentes peninsulares. Desde hace unos meses, en la profundidad mesetaria se inició una campaña inicialmente muy loable y aplaudible, en la que se intentaba superar la idea de que no todo estaba perdido y que los 12 puntos de ventaja que el Barça sacaba al Real Madrid podían superarse y acortar esta diferencia y ganar la liga. Una campaña iniciada por los periódicos Marca y As, a los que se sumaron la prensa generalista y económica de Madrid. Con el tiempo esta campaña se fue volviendo agresiva e insultante contra el Barça, de un inicio que emulaba a Obama con su “Yes, we can”, empezó a derivar en insultos y menosprecio a todo lo catalán, al estado de “cagometro” que según ellos tenían todos los catalanes y a los “dodotis” que usábamos los del Barça.

Por TV hemos podido ver a jugadores del Madrid que en visitas a centros escolares respondían a preguntas realizadas por niños sobre los “cagaos” catalanes, a periodistas del “garulismo” periodista mesetario preguntando al entrenador madrileño si Pep Guardiola ya se había retirado y tirado la toalla cuando el Real Madrid se puso a 6 puntos (por detrás). Cosas parecidas hemos visto las últimas semanas, llegando incluso a creer que la liga la ganaba el que termina segundo (el Real Madrid) y no el que queda primero (el Barça).

Con lo que llego el “derby” jugado ayer en Madrid y que la victoria madridista se daba por segura, incluso que la liga ya estaba ganada (aunque incluso habiendo ganado el Madrid iría por detrás en la clasificación) y en eso va el Barça y les mete 6 goles que hubiesen podido ser 10. ¿y ahora qué? ¿Dónde quedan los insultos de las últimas semanas? ¿Dónde queda la prensa “garula” mesetaria?.

Un partido que se inicio con una grada muy agresiva, con canticos del tipo “Laporta crabrón España es tu nación” y otros dedicados a los catalanes, que Puyol al besar el brazalete-senyera hizo callar al marcar el segundo gol con la cabeza.

Pude ver por TV los telediarios de TV5 y A3 en el que los presentadores mostraban un estado lacónico y triste al dar la noticia de la goleada blaugrana, la mofa al Barça se convertía en llanto por el ridículo realizado. El mismo día, antes del partido, pude ver las predicciones de gran goleada del Madrid al Barça realizadas por Rajoy y Esperanza Aguirre. Posteriormente, la euforia se convirtió en un “campi qui pugui”.
Ahora parece que con la vuelta del “ser superior” Florentino Pérez, la vuelta al parnaso está próxima, pero olvidan que las segundas partes nunca fueron buenas y que Aznar ya no está y los especuladores inmobiliarios están de capa caída, los tiempos cambian y lo que en una época fue bien, si cambian las circunstancias no se puede decir que continuará funcionando bien. En fin, les toca a ellos elegir y esperemos que no estén acertados.

Dar las gracias a que en su día la moción de censura contra Laporta no prosperase, que se siga escuchando a Cruyff, que Guardiola este de entrenador y que el Barça siga representando lo que siempre ha representado.

EN TREN A GIRONA

2009-04-20T10:53:00.000-07:00

Palau Episcopal de Girona - Museu d'Art

Un altre dissabte a Girona. Com en altres ocasions agafo el tren de tres quarts de deu i cap a Girona, a veure un parell d’exposicions d’art, l’una a la Fontana d’Or i l’altra al Museu d’Art. El dia es presenta assolellat, encara de que els darrers dies ha plogut força, el sol llueix fort i no hi puc veure cap núvol que em pugui fer malbé el dia.

A l’estació del Passeig de Gracia veig a l’escriptora Carme Riera, molt seriosa i amb un aspecte de senyora culta i distant, em fa bona impressió. La veig reunida en un grupet del que fàcilment destaca un noi molt jove, amb el cabell tenyit de blau, un somriure perpetuo i encomanadís i assegut en un cadira de rodes. El reconec perquè n’he sentit d’ell per la premsa, es diu Albert Casals, un xicot molt jove que degut a patir leucèmia de molt petit va acabar per la resta de la seva vida en una cadira de rodes. Tret d’amargar-se per el que el destí li portar, el noi es decidir a gaudir de la vida i passar-ho el millor que pugui. Tot sol, sense que l’estada en una cadira de rodes l’impedeixi fer el que mes li agrada viatjar tot sol per l’Amèrica Llatina, fa autoestop, va a tot tipus de barris i sembla ser que va estar a punt de ser raptat per uns indígenes de la selva de Panamà. De les seves aventures i experiències n’ha fet un llibre, “El mon sobre rodes” que fa poc que ha sortit. Sembla ser que ara te previst fer un viatge fins a sud-africà tot sol, amb autoestop i com pugui, però que el estar en una cadira de rodes no te perquè impedir que pugui fer allò que més li agrada.

El moment que el vaig veure a la RENFE del Passeig de Gracia em va fer pensar que era al davant d’un valent, no l’importen les barreres arquitectòniques, per baixar les escales es posava d’esquena, immobilitzava les rodes de la cadira amb una ma i amb l’altra agafat a la barana es deixava caure fins a baix de tot, guardant l’equilibri per no caure i de ben segur que no queia. L’únic problema al pujar quatre esglaons, que els pujava tot sol arrossegant-se per terra i superant-los un per un molt despresa, però que li tenien que pujar la cadira fins d’alt dels esglaons, ja que ell sol no podia.

Tret de les facilitats en el que es movia tot sol, el que xocava més es el seu perpetu somriure, la boca mig oberta ensenyat les dents, un somriure jovenívol, sincer i encomanadís.

A Girona veig les dues exposicions, mes aviat discretes, però un dissabte per el mati per Girona sempre val la pena, dino com sempre molt be a Casa Marieta a la Plaça de d’Independència i torno amb tren cap a Barcelona.

Es curiós la diferencia dels viatgers del tren de l’anada amb els de la tornada, ja o vaig notar en d’altres ocasions, mentre al mati es gen educada, estudiants, gent de mitjana edat i la gran majoria d’ells catalanoparlants. Viatgers que en la seva majoria passen l’estona llegint la premsa o un llibre, a la tornada solen ser gent jove mal educada, que molesta als altres, que embruten el tren i no paguen bitllet (en el meu vagó el revisor va agafar a quatre persones sense bitllet), gent que actualment s’anomenen “killos” i en la meva època estudiantil de lectures luxemburgueses anomenaven “lumpen”.

Arribo al Passeig de Gracia i estava plovent, agafo un taxi i cap a casa.

LLETJOR 2

2009-04-05T08:23:00.000-07:00

"Sense paraules" Lesseps

Avui al mati i tal com s’informava a les postals-propaganda que es varen repartir per les bústies s’ ha fet la inauguració de la nova plaça Lesseps, com no tenia res mes que fer mi he apropat per fer un tomb i veure si era tant lletja com deien.

Pues no, no es tant lletja com deien, encara es molt mes lletja. Poques vegades he vist una obra tant desencertada, tant mal feta. M’ha recordat a un solar de les afores destartalat que sol pot servir per aparcar-hi cotxes i tirar-hi la runa.

He sentit que l’arquitecte deia que amb el temps al créixer els arbres tindrà un altre aspecte, però es que el problema es que quasi be no hi han arbres, i els pocs que hi han per molt que creixin no podrà canviar la fisonomia de una plaça-solar destartalat.

Gospel, pallassos, globus i xocolatada, la part de marketing ha funcionat com sempre, però la plaça no funciona. Els veïns amb pancartes als balcons contra la urbanització de la plaça. Alguns incondicionals socialistes parlant amb veu alta de lo be que estava la plaça i comentant també amb veu molt alta de que els que protestaven per com havia quedat eren joves pagats per l’oposició de CiU.

Suposo que es un lloc difícil ja que passen el metro i les rondes per sota i es difícil posar-hi arbres, però tal com ha quedat, tal com estava abans amb algunes petites remodelacions hagués quedat molt mes be que ara.

Vaig arribar a Barcelona l’any 1976 on la plaça Lesseps ja era portada per el nyap que era (l’alcalde crec que era en Massó), 33 anys després la plaça continua essent un nyap. Mirant fotos de començaments de segle XX es pot veure una plaça agradable i amb rostre humà, els anys i el progrés esta clar que no van de la ma de l’estètica i la bellesa.

L’únic bo de la visita es que repartien uns flors amb el seu test, n’agafo tres que ja tinc a la Terrassa de casa.

BEZSONOFF

2009-03-29T08:02:00.000-07:00

Paisatge de l’Urgell

Reconec que des de sempre he estat un entusiasta de la cultura francesa, sempre he considerat que els francesos tenien un mon i un entorn cultural molt superior al nostre, sobretot als que varen néixer a l’altre cantó dels Pirineus i en plena època franquista.

El descobriment de la Catalunya Nord fa uns anys amb la seva peculiaritat catalana i francesa al mateix temps, va fer que per primer cop em pugues considerar com a membre d’aquesta cultura i endinsar-me i gaudir d’ella. Va deixar de ser quelcom aliè i va passar a ser una cosa molt propera. Era un fet cultural que permetia que mitjançant la cultura catalana del Rosselló fos molt mes fàcil poder accedir al mon cultural francès i que aquest fos molt més proper, ja que la connexió era força clara i fàcil.

Les meves constants visites a la Catalunya Nord en van fer endinsar en una part de la cultura catalana amagada als que en la partició ens varen quedar a la part del sud, des de pintors com a Rigaud o els Guerra, fins als mes actuals com a Capdevila, Claude Viallat o Ben, sense oblidar el romànic nord català, o l’inclassificable music Pascal Comelade del que em considero seguidor i del que tinc quasi be tots els seus discos i que assisteixo a molts dels seus concerts.

Però en l’apartat en el que estic mes connectat es en la seva literatura actual, a més de en Bezsonoff, en Joan-Lluís Lluís o Aleix Renyé, sense contar el ja clàssic Pere Verdaguer. Reconec que el meu preferit es en Bezsonoff, autor que vaig conèixer en els seus començaments en els prestatges de la Llibreria Catalana de la Plaça Joan Payra o a la Torcatis del Carrer Mailly de Perpinyà de quant l’editaven a El Trabucaire, passant desprès a Empúries i finalment a L’Avenç. Les seves novel•les "La revolta dels geperuts" i "Les amnèsies de Déu" les recordo amb tot el respecte que em fa considerar-les unes obres dignes d’un gran escriptor.
Fa una setmana em vaig comprar i llegir quasi be de cop el seu darrer llibre "Una educació francesa", un relat que amb trets autobiogràfics del autor fan que al comparar la seva educació escolar i acadèmica amb la meva, em dona cada cop més compte que en èpoques passades els Pirineus eren molt més que una serralada muntanyosa.

Recomano també l’entrevista que l'Emili Manzano va fer a L’Hora del lector a Perpinyà a Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís i que es pot veure a la web de TV3. També el parlament que va fer fa uns anys a L'Ateneu al guanyar el Premi Creixells es digne de ser recordat.

URBANITES

2009-03-10T12:25:00.000-07:00

Cel de Perpinya

Darrerament m’ha xocat llegir als diaris l’existència d’una certa tensió entre els habitants de sempre dels pobles i els nous estiuejants o millor dels residents de cap de setmana als pobles.

El cert es que molts residents de caps de setmana i estiu els molesta certes activitats que es fan als pobles des de sempre i fan tot el possible per eradicar-les, al menys mentre ells siguin al poble. Em llegit de denuncies presentades per els sorolls que fan les esquelles de les vaques i les ovelles, per les molèsties que creen als barcelonins les campanes del campanar, també per l’olor que desprenen les granges i els femers dels camps.

Es curiosa la prepotència de molts barcelonins que amb la seva pretesa superioritat vers els que ells veuen clarament inferiors, intenten expulsar-los del seu poble i del lloc on es guanyen la vida i apoderar-se ells mateixos de tot. L’ incultura d’aquestos anomenats pixa pins els va fer que es compressin una casa en un poble de la muntanya i creueres que els olors son exclusivament de pi i herbes aromàtiques, que el soroll no existeix tret dels cants matinals d’un ocell i que ells com essers que viuen en una gran ciutat estan per damunt dels desgraciats que han nascut al poble i tenen un treball tan indigne com el de pagès i el de ramader.

Per aquesta gent la llet surt dels arbres ja envasada en Tetra break, el pa surt directament de la fabrica excloent el pas del camp de blat al forner, la carn surt d’animals nets i perfumats, a més de immòbils i muts, i els ous son elements en els que mai s’han parat a pensar en els seus orígens.

Els molesta que un gall canti al despertar-se amb la sortida del sol, els soroll de les esquelles de ovelles que pasturen o de les vaques que pasten, de l’olor dels fems de les granges o els que adoben els camps, que al campanar del poble sonin les campanes obviant la funció que fan per regular els horaris i les feines entre els habitants del poble. També els hi molesta els natius, la seva rusticitat, la seva forma de parlar i el seu comportament.

Sembla ser que ningú els hi va dir que en comprar una casa al poble muntanyenc únicament compraven la casa, no les persones i les seves voluntats, ni el tipus de vida que els seus habitants porten. La llibertat que dona un país democràtic es per tothom, també per els que viuen als pobles, no exclusivament per els habitants de la gran ciutat.

En el meu cas vaig néixer en un poble del ponent català, vaig venir a estudi a Barcelona i he acabat visquen a Barcelona i sense ganes de canviar de lloc. Tinc que reconèixer que per molt que es cregui la gent, el nivell cultural es força superior en els pobles que a l’àrea barcelonesa, si bé no existeixen les elits d’una gran ciutat, la mitjana d’estudis es força superior, així com la qualitat de vida i l’educació de la gent. Una persona de comarques que vinguí a Barcelona mai denunciaria que passen cotxes per el carrer i li molesten i que per tant es te que prohibir la circulació a tot Barcelona, al menys mentre ell hi sigui.

El 17

2009-02-15T11:24:00.000-08:00

La taula on tinc l'ordinador,amb un faristol amb el llibre que estic llegint i que recomano a tot-hom "Si un árbol cae. Conversaciones en torno a la guerra de los Balcanes" de Isabel Núñez, al seu costat el "Diccionari de Mitología Grega i Romana" de Pierre Grimal, acompanyats d'un caganer del Obama i la placa del Hope del Obama. Al darrera una placa de cotxe de l'antiga Alemania comunista.

En el seu llibre “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Elvira Farreras ens cita al tramvia 17, el que “anava amunt i avall del Carrer Saragossa”, el que en Josep Carner anomenava el tramviet. De la Plaça Catalunya pujava per Aribau fins a l’altura de la Plaça Molina que continuava per el Carrer de Guillem Tell i pujava per el Carrer de Saragossa, girant per Jules Verne fins arribar a l’Ajuntament de Sant Gervasi, on avui hi ha el Mercat de Sant Gervasi.

També ens diu que aquell tramvia va començar a circular l’any 1.899, amb vagons i maquinaria de segona ma comprats a la ciutat de Berlin, que per renovació dels seus tramvies vengueren els antics al millor postor, es a dir a Barcelona. Abans d’aquella data ja funcionava des de l’any 1.877 un tren de vapor, aquells antics trens de carbó i que en el seu pas desprenien una formidable fumejaria. Tot això fins avui, on el 17 s’ha convertit en una línea de Bus que des de la Vall d’Hebron arriba fins a la Barceloneta, baixant per el carrer Balmes, la Plaça Catalunya, Via Laietana i Barceloneta. La pujada la fa per la Via Laietana, Passeig de Gracia, Via Augusta i a partir de la Plaça Molina per Balmes.

Dons cada mati, a primera hora, plogui o no, faci vent, faci calor o faci fred, agafo el Bus 17 per anar a treballar. Cada matí, com un ritual surto de casa a la mateixa hora, agafo el diari ADN (els dies que ja hi es, ja que darrerament es retrasa), sortejo com puc les llarguíssimes obres de la Plaça Molina a la vegada que sortejo també com puc els estudiants que en manades van cap all Institut Menéndez y Pelayo sense que els importi que en sentit contrari al seu hi ha gent que també te dret a passar per l’acera, creuo la Via Augusta entre les tanques de les interminables obres dels FFCC Catalans i em planto tot just al Carrer Balmes, just a la parada compartida de Bus (amb el 27, el 17, el 92 i d’altres), tot just entre un aparador de mobles de cuina i una corseteria d’allò més insinuant, però que en aquelles hores ni les cuines ni la roba interior femenina en desperten cap tipus de desig.

El 17 es un Bus que sol ser força puntual, amb una cadència de deu minuts sol passar amb el que antigament es deia puntualitat britànica, però que avui per raons de decadència i efectivitat del antic imperi ja no s’acostuma a usar. En arribar el 17 a la parada, deixo passar a la rosa atractiva davant meu, així com alguna altra senyora coneguda de la parada o no i entro al bus amb la meva targeta T-10 a les mans, un “Bon dia” son les paraules que em creuo cada matí amb el conductor. No se si encara hi ha els cartells de “No distraer al conductor” (em sembla que no), però un “Bon dia” crec que son les millors paraules que es poden dir per començar el dia, (es curiós des de fa anys la primera persona amb la que em creuo unes paraules els dies feiners es el conductor del 17).

Dins el bus la gent de sempre, als seients de dones embarassades i gent gran un xicot mongòlic assegut al seient que mira cap al darrera, amb auriculars de musica i que es mou violentament i amb força al davant i al darrera, que capta fortament l’atenció dels passatgers no habituals, al contrari de la indiferència que els passatgers de cada dia observem els repetitius moviments.

Al estar ocupats la majoria de seients procuro aseurem als del just al mig del autobús, on les dos parts del autobús conflueixen en la plataforma i la carcassa d’acordió, just al pitjor lloc del bus, i a més assegut contra el sentit de la marxa, però el cert es que sol ser el darrer lloc del bus on la gent pren seient i a força de viatjar allí ja estic acostumat i no em molesta en absolut. Obro el diari ADN que acabo de llegir-lo tot just uns metres abans de la meva parada.

I així dia darrera dia, una forma monòtona de començar el dia, a la que segueix una jornada laboral igual de monòtona, fins que a darrera hora de la tarda agafo el 17 en sentit invers, però amb la diferencia que la gent es totalment desconeguda, el conductor també desconegut i el temps de pujada molt mes llarg.

LLETJOR

2009-02-08T10:25:00.000-08:00

Amb l'ordinador i envoltat de llibres

Aquest mati he anat a visitar l’exposició d’en Joaquim Mir al CaixaForum . Tret de gaudir de les fantàstiques obres exposades del pintor que mostren tota la seva trajectòria des de l’any 1873 fins la seva mort l’any 1940, el seu domini i l’esclat del color en totes les seves teles i la captació de la llum que fa que moltes de les seves obres s’apropin a l’abstracció. He pogut constatar les constants que he trobat en la bellesa i l’harmonia que hi havia en el seu temps i que avui malauradament ja no existeix. Una arquitectura popular harmònica, uns jardins particulars acollidors, una estètica en les poblacions que avui ja no existeix.
No es únicament a les pintures d’en Mir que es pot veure, qualsevol artista de la seva època com en Rusinyol o en Casas, ens mostren uns paisatges urbans amb una harmonia i una qualitat molt superior a l’actual. Un urbanisme per viure-hi i sentir-se integrat amb l’entorn.
Aquest paisatge ja no existeix, des•de l’acabament de la Guerra la burgesia que va sobreviure era en general la mes inculta i la de mes mal gust. El que era harmonia i arquitectura de qualitat va anar a terra per posar-hi en el seu lloc edificis eclèctics i acadèmics plens de pompositat i faltats de gust estètic. Amb els anys 60 i 70 la lletjor encara va anar en augment, a més de la mala qualitat dels materials, un mal gust que volia imitar al pop i l’estètica de la època, però amb tanta poca fortuna que son contats les construccions que es podrien salvar . Això sense contar els barris del extraradi fets per acollir als emigrants d’aquell temps, fets a corre cuita i que varen provocar una especulació brutal, a més que desgraciaren per sempre els pobles dels voltants de Barcelona.
El periodista holandes Geert Mak en el seu voluminós llibre “En Europa” diu que Barcelona “es com una dona descuidada d’ulls bellíssims, una ciutat lletja amb racons bonics i edificacions esplendoroses”. Realment passejant per els seus barris ens en adonem que la ciutat es lletja, els edificis lletjos, una ciutat dura, sense verd, amb soroll i molt de transit, amb botigues lletges on es prefereix tirar a terra tota una decoració modernista i posar-hi en el seu lloc unes esdentaries modular tipus Ikea. Amb uns bars bruts i poc acollidors, amb el seu expositor de menjar fet des•de fa dies per si algú te estomac de menjar-hi.
Als altres països es procura que l’antic es conservi, que no hi hagi res que desentoni, que els edificis vells es restaurin i que la qualitat de vida sigui la millor possible. L’estètica de Barcelona no te res a veure amb la resta de ciutats europees almenys les del nord, no conto la resta d’Espanya o Grècia que estan tan malament com aquí. Ni els pobles mes petits es salven, en pobles minúsculs es poden veure edificis de pisos fets sense cap concessió a l’estètica, una mola en mig d’un poblet, com si fos necessari estalviar l’espai allí on hi sobra.
A Ceret mateix trobem un poble d’uns 8.000 habitants d’allò mes humà, amb cases unifamiliars i amb arbres per arreu, si en lloc de ser sota administració francesa hagués estat sota administració espanyola ara existirien blocs de pisos lletjos i la famosa arbreda de la Passejada de ben segur ja no existiria. La visita de catalans del sud esperem no els hi contagií les ànsies especulatives, a la part de dalt del poble davant el pàrking ja han començat a fer els primers blocs de pisos de la població, tant lletjos com els que gaudim una mica més al sud.

BUFONS I MALVATS

2009-01-20T10:55:00.000-08:00

El pitjor President de la història d'USA mirant per llargavistes tapats (ja expresident)

Com a tantes d’altres reminiscències del passat, tota societat, fins hi tot les mes actuals necessiten els seus personatges mes o menys grotescos per poder-los criticar, fer mofa o simplement per odiar-los.

El que en un passat eren els nans i d’altres personatges que voltaven per les perifèries del poder establert i que fins hi tot molt d’ells disposaven d’unes prerrogatives que els feia ser força influents en la seva societat, avui en dia aquets essers s’han adaptat a les noves circumstancies. Ja no es políticament correcte el fer mofa de les tares físiques de la gent, però el que si es possible es fer burla de les actituds dels bufons actuals, encara que d’aspecte siguin d’allò mes normal.

Un altra variació d’aquets bufons actuals, es que la majoria d’ells son politics que amb les seves desafortunades actuacions es converteixen per mèrits propis en dianes on el poble pot fer mofa. Fa anys recordo al Ministre d’Assumptes Exteriors del govern de Felipe González, en Fernando Morán, personatge de múltiples acudits de la època, que segons deien les seves posades de peus a la galleta varen fer historia al Palau de Santa Cruz.

En el govern d’Aznar, la Ministra de Cultura, Esperanza Aguirre era famosa precisament per la seva falta de cultura, ja que entre altres coses confonia el Premi Nobel Saramago amb una inexistent pintora anomenada Sara Mago. També va ser famosa per el seguiment burleta que li feia el reporter de Caiga Quien Caiga, Pablo Carbonell que aludia a la famosa halitosis de l’actual Presidenta de Madrid en les seves entrevistes al carrer.

En tornar els socialistes varen fer el fixatge d’en Joan Clos, ex batlle de Barcelona, que amb el jurament del seu càrrec ja es va equivocar de Ministeri.

A Catalunya mateix, tampoc ens falten bufons, la parella Joan Saura e Imma Mayol, es famosa per portar el seu pijo-progressisme o el seu bio-pijisme a la màxima expressió. Essent el marit un Conseller d’Interior nefast, una mena d’anticonseller d’interior i la seva dona l’autentica pijopogre que en el seu càrrec de l’ajuntament gasta cents de mils d’euros en arbres de Nadal metàl•lics que teòricament s’il•luminen en pedalar amb una bicicleta del bicing.

De totes maneres, qualsevol bufó, per molt ruc que sigui sempre serà molt mes recomanable que els malvats majors del regne. Avui amb unes fotografies de la dirigent del PP Soraya Sáenz de Santamaría, em pogut escoltar als més menyspreables, el director de El Mundo ha dit que "a lo femme fatale" assegurant que la imatge "demuestra que las fantasías, las aspiraciones de muchas mujeres, son distintas a las de la mayoría de los varones", es a dir, dient clarament que les dones son totalment inferiors als homes, cosa que imagino farà que des de avui cap mes dona que no es consideri inferior als homes compri el seu diari.

Molt pitjor han estat els altres malvats, en Jimenez Losantos deia a la seva radio que "las señoras normales no se hacen esas fotos y las publican en la prensa". Però el mes menyspreable de tots ha estat Alejo Vidal-Quadras, alies Dràcula, que en una emissora de TV mig pirata ha dit que "alguien podría decir que está impostando a alguna profesional de ese oficio más antiguo de la humanidad", es a dir, li ha dit clarament que es una puta.

Tot això per unes fotos amb un vestit de nit, no especialment sexy ni eròtic, però ja se sap, certs personatges disposen d’un nivell mental totalment degradat.

RACISMO NEOCON

2009-01-11T05:25:00.000-08:00

Inscripciones de los neoyorquinos en los bancos de Central Park

Por el solo hecho de leer los periódicos, nos enteramos de que es costumbre usual, habitual e internacional conceder cien días de gracia a todos los gobernantes desde el día de la toma de posesión de su cargo hasta que aparezcan las saludables críticas a su gestión. Es de sentido común que en un espacio de tiempo inferior a este plazo es difícil ejercer una opinión objetiva sobre la gestión y el acierto o desacierto del poder ejercido.

Pero en toda regla hay alguna excepción y en el caso de Barack Obama no solo está siendo la excepción que confirma la regla, es además un caso único en los ataques recibidos ANTES de llegar al poder. Podría entenderse el empezar a sufrir críticas despiadadas antes de superar los famosos cien días ya que en ocasiones la incontinencia de ciertos personajes les impide efectuar un razonamiento cabal, pero lo que está ocurriendo con Obama supera cualquier límite entre lo que es normal y lo que es completamente anormal.

Hace apenas un mes el primer ministro italiano, Silvio Berlusconi, en una rueda de prensa conjunta con el presidente ruso, Dmitri Medvédev en Moscú, declaro al preguntársele sobre el vencedor de las elecciones americanas: “¿Barack Obama? Es joven, guapo y está bronceado", frente a la definición que hizo del peor presidente de la historia USA, Bush: "un grandísimo presidente”.

Estos días hemos oído al ex presidente Aznar calificar ante la prensa la elección de Obama como "un exotismo histórico, un previsible desastre económico”

Dado que aún no es posible efectuar ninguna crítica hacia Obama por no ser aún Presidente USA se le ataca desde el flanco más ruin y bajo que se puede, por su raza. El primer ministro italiano y el ex Presidente del gobierno español demuestran su catadura moral investidos de salvadores de la raza, no sabemos aún de que raza ya que el aspecto de ambos deja mucho que desear.

Estas opiniones están en consonancia a las que un presentador de la Cadena Ultra de Radio Cope dijo del elegido Presidente USA y de su mujer, de quien dijo que le parecía una “arpía” y “una negra profesional”.

Todo ello viene del temor de la derecha más carca, neocon y antiliberal del hundimiento de los neocon USA, de su descredito y del seguro desplazamiento de su descredito a sus valedores en Europa.

DESSITJOS 2009

2009-01-03T04:59:00.000-08:00

Musée des Beaux Arts de Carcassonne

Recordo de quant era petit m’agradava mirar els llibres de casa la meva avia. Els prestatges de fusta antiga fora de les modes i costums del anys 60 i començaments dels 70 contenien en lloc principal una sèrie de llibres ja llavors antics (dels anys 20 i 30) molt ben enquadernats i que sense conèixer pràcticament gens de literatura ja veia que eren uns llibres per damunt dels altres, com d’un nivell superior, tant per la prestancia dels mateixos com del lloc que estaven. Es tractava de la col•lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, magna empresa cultural fundada per en Francesc Cambó per elevar la cultura catalana fins a dalt de tot. Recordo els llibres amb la seva versió original i al costat la traducció catalana i sense ser un nen que li agradés especialment la lectura m’imaginava que algun dia jo també els llegiria tant com segur varen fer els meus avis materns.

Fa uns mesos vaig llegir als diaris que la Fundació Cambó vol tornar a revifar la col•lecció, que si be ja porta més de 360 llibres publicats, tornarà a fer una nova tirada d’uns 50 amb l’estil de sempre, en grec o llatí i amb català al costat. També pensa treure uns 30 volums exclusivament en català als quioscos de premsa.

En llegir la noticià vaig pensar d’immediat que el desig que vaig tenir de petit de llegir els clàssics de la Bernat Metge a la fi el faria realitat. Em vaig proposar llegir-los tots els que sortissin i les col•leccions estan a punt de sortir al carrer. Seran les típiques col•leccions de llibres que surten al gener i que un cop comprat el primer exemplar (en solen sortir dos al preu d’un acompanyat d’una gran cartolina i dins d’un plàstic) es deixen de fer. En aquest cas serà la Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, magna obra d’un nivell superior.

Per fer aquest desig per aquest any 2009 vaig comprar farà cosa d’un mes el llibre “Diccionari de Mitologia Grega i Romana” d’en Pierre Grimal de Edicions de 1984 un volum de més de 650 pàgines on tots els Mites Herois i Déus grecs i llatins que en nombroses ocasions son els mateixos però amb diferents noms o diferents però amb noms iguals, estan enumerats i explicats en ordre alfabètic. Espero complir aquest desig, pocs cops en faig de concrets i aquest crec que realment val la pena.

La col•lecció Bernat Metge va tenir anys d’esplendor, un 8.000 subscriptors tenia als anys 30, anys en que la burgesia de casa nostra era més cultivada i creia que no sol els diners eren importants, sinó que l’ humanisme i el suport a les institucions culturals de casa era també molt important. Amb el franquisme va anar decaient, eren temps que la cultura i més si era en català era quasi be pecat. Fins arribar a l’actualitat que els subscriptors no arriben als mil. L’època franquista va fer tant de mal que la tornada a la democràcia fa 30 anys no ha pogut ni de bon tros arribar al nivell cultural de la República, aquest es un exemple clar i quantitatiu, més si tenim en compte els habitants de Catalunya l’any 1936 i avui que es pot haver triplicat o quadruplicat i els lectors dels clàssics han estat reduïts en una vuitena part.

La Bernat Metge, es juntament amb una collecció alemana i una francesa l’unica que tradueix directament del llatí al grec i no traduintles d’un altra traducció com fan tota la resta. Es per aixo que entenc que es una oportunitat de coneixer de primera ma els nostres clasics antics de la nostra Europa.

Per altra banda fa uns dies que vaig tornar del meu poble d’infantessa i neixament a les anomenades comarques de ponent de passar el Nadal. En un poble del costat del meu, Ivars d’Urgell hi ha un mural dedicat a la poetessa filla del poble i avui malauradament desaparescuda Maria Mercè Marçal, en el que es cita uns versos seus “a l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Dons resulta que una nit varen veure un senyor que estava ratllant amb spray el mural (a la foto únicament es veia ratllat la part de “i nació oprimida”, uns joves que passaven en coche el varen veure i per sort de tenir mòbil amb càmera de fer fotos van poder fotografiar al incívic ratllador que es va poder identificar con un antic vicari d’Agramunt, que ja no ho es per pressions del poble al tenir un caràcter molt fort, ideologia falangista i per negar-se a fer les misses en català. Avui sembla ser que el capella es per una parroquia de l’Aragó pero que torna de tant en tant per el que es veu.

NAVIDAD

2008-12-30T10:35:00.000-08:00

Carcassonne - El canal

Un año más, habiendo traspasado las fechas de reuniones familiares sin acontecimientos destacables y en espera de traspasar el año para dar por medio concluidas las fiestas, ya que la festividad de reyes, llamada también epifanía del señor (denominación con significado desconocido pero no por ello palabra desconocida) donde los Reyes llamados magos entregaron a Jesús el oro, el incienso y la mirra (en este caso también elemento desconocido pero también palabra conocida), es cada vez menos celebrada.

Un año más de cumplir con los preceptos de reunión familiar, en los que desde hace varios años la voluntad personal deja paso a los impuestos valores más o menos soportables de reconocimiento familiar, pero sin ningún tipo de exaltación o de acritud hacia los mismos. El aumento de edad de los pequeños de mi familia hace que ni siquiera “el caga tió” que representaba mis recuerdos navideños tenga ya lugar, el mismo ha desaparecido por un frío intercambio de regalos sin ninguna trascendencia ni futura ni pasada.

Para alguien acostumbrado a vivir solo, estas fechas se convierten en un accidente orográfico que hay que superar. La presión del entorno hace que los que consideramos que la vida es exclusivamente un desarrollo individual y la misma se realiza en un entorno socializado, pero únicamente como lugar de encuentro entre los individuos, no como lugar uniones entre ellos, nos sitúa escandalosamente al margen de la fiebre común de estas fechas. En mi caso lo soporto bien, pero deseo que todo vuelva una vez más a la normalidad, como siempre el paso de estos días es más sencillo y afable que el inicialmente esperado, pero con deseos de que el afán de alegría o tristeza venga dado por las circunstancias personales de cada momento y no por imposición histórica.

Nada resaltable hasta la fecha, nevada moderada, inicio de la lectura de”Londres”, de Henry James, autor de Nueva York que a finales del siglo XIX se traslado a Londres y nos dejo unos fantásticos escritos sobre la entonces capital del mundo. La lectura del mismo y las descripciones de la vida en la ciudad evidencia el espíritu y la vida no difiera excesivamente del Londres actual.

También en estos día ha muerto Huntington, intelectual norteamericano cuyas ideas han sido apropiadas por los neocon norteamericanos y del resto del mundo muy a pesar del autor, que como siempre dijo se consideraba muy alejado de esta ideología hoy día tan en decadencia.

Los días han pasado rápido y tras la comida del domingo volví a Barcelona después de tres días sumamente familiares. Acabar de pasar las fiestas y otro año más para añadir a la lista de navidades.

DISSABTE A GIRONA

2008-12-20T10:59:00.000-08:00

Grand Central -NYC

Preparat per passar com sigui aquestes festes de Nadal. Sentiments totalment contradictoris apareixen i desapareixen en el meu pensament, en mi s’intercalen tot el que els partidaris i els detractors d’aquestes festes exposen apassionadament. Per una part l’essència consumista i familiar de les festes m’aixopluga totalment i per altra banda les ganes de que aquets dies passin depressa es el que més desitjo. Les despeses supèrflues i antisolidaries, l’obligació de ser feliç per Nadal, els dinars excessius per un que acaba de fer un regim amb resultat positiu i un reguitzell de moltes més coses fa que estiga a desgrat tots aquets dies, però la companyia de la meva família més volguda em fa sentir be.

El cert es que aquestes festes estan basades en la mentida, el cristianisme adopta el solstici d’hivern que es celebrava des de temps immemorial per imposar el naixement de Jesús, naixement que de cap manera qüestiono i que de les ensenyances en vida de Jesucrist m’agradaria ser seguidor fervent, però que son un repte molt difícil i tant sols que intentem imitar quelcom serem sense cap dubte persones bones. Dit això, també tinc que dir que el total allunyament de l’església catòlica actual de les ensenyances de Jesucrist, fa que cada cop estiga més allunyat del que imposa la jerarquia catòlica actual. Que diferent l’església d’avui de l’església del primers cristians, no es pot ni reconèixer a Crist en l’actual jerarquia, aquesta fa tot el contrari que ens va ensenyar Jesús, de fet considero que si Jesús visques avui i fos catòlic apostataria d’una església totalment anticristiana.

Per altra banda aquest matí he estat a Girona, potser l’única ciutat de la península realment europea. El motiu anar a la Fontana d’Or per visitar l’exposició “Orígens de l’avantguarda russa”, una exposició correcta però res del altre mon. Com sempre que vaig a Girona hi vaig amb tren, passats els sotracs de fa uns mesos tinc que dir que actualment el viatge es ràpid i eficient, amb bons trens i força nets, un viatge de poc mes d’una hora però que permet llegir tranquil•lament o gaudir del paisatge. Dono un tomb per la ciutat i en plena Rambla de la Llibertat signo contra les corrides de toros, que sembla ser es vol presentar una iniciativa popular al Parlament per eliminar-les, almenys l’espectacle de la mort i la tortura del pobre animal. Dino com sempre molt be a Casa Marieta a la Plaça de l’Independencia i torno a Barcelona amb tren.

I res, passant el cap de setmana amb tranquil•litat i bons aliments, sense fer res d’especial. Dema sembla ser que al Magazine de La Vanguardia surt un article força interessant que demostra que en Hitler va instigar el Alzamiento nacional de Franco. Els documents han estat trobats en diverses parts d’Europa i demostra la submissió total de Franco i dels caps del exercit espanyol a Adolf Hitler.

VIATGE PURISSIMA

2008-12-13T05:23:00.000-08:00

Com cada any aprofito el pont de la Puríssima, o si voleu el de la Constitució, per fer el meu sempre esperat viatge a la Catalunya Nord i al Sud de França. Si ja fa molts anys apareixia per Perpinyà únicament per aquestes dades, amb els anys l’estima que tinc per aquestes terres i bon tracte que sempre m’ha dispensat la seva gent, fa que visiti la zona un parell o més cops a l’any. Després de molts anys d’anar al Hotel de France, aquest any he tingut que canviar, l’Hotel ha tancat les seves portes, desprès de uns 150 anys de ser l’Hotel dels catalans del altre cantó com diuen a Perpinyà, aquest ha plegat, les cambres on varen dormir St. Exupéry, Camús, Edith Piaf, Orson Welles, Gala i Dalí, Francesc Macià, Josep Tarradellas i tants d’altres, ja no hostejaran a ningú més, la família Bohigas després de quatre generacions de fer una feina encomiable ha decidit tancar. El edifici es reconvertirà en apartaments de luxe tal com es va fer fa uns anys amb l´Hotel de la Poste, just darrera.

Un foli escrit a ma amb l’inscripció “Fermeture” es l’única informació que hi ha, per dins mirant a través dels vidres tot com sempre, els mateixos expositors amb als fullets turístics de la zona, els mateixos mobles, tot com sempre, tot igual però sense la Maryse i el seu espòs darrera el mostrador. De fet sembla que haguessin sortit per un moment, però no, la fermatura es per sempre, l’hotel familiar, tronat i antiquat no ha pogut aguantar la competència de les cadenes d’Hotels com la Kyriad o la Mercure (Accord) tant propers a ell, sense el seu caliu familiar i amistós, però amb mes comoditats i amb més contemporaneïtat. La propera arribada del TGV des de Barcelona, segons em varen dir apropava totes dues ciutats, però feia que ja no fos tant necessari fer nit a Perpinyà, ja que en tres quarts d’hora un podria tornar a Barcelona i fer-hi nit.

Em sap greu, eren molts anys de estar-hi com a casa, de tenir un tracte fabulós, però tot segueix, els negocis familiars i tradicionals que tan m’agraden van tocant a la seva fi, prefereixo comprar a la botiga de queviures de sota casa que anar a un Carrefour, comprar la roba a un botiguer que fer-ho en uns grans magatzems, però esta clar que el sistema de comerç tradicional va de baixa, que potser es resisteix a morir, però que el seu destí es clar. Aquí a Catalunya tenint unes lleis molt restrictives amb les grans superfícies i amb la llibertat d’horaris aguanten més, a Madrid amb la seva llibertat d’horaris i d’obertura de grans superfícies la botiga de barri es quasi be historia. Es curiós el cas de França, seu de Carrefour i d’altres grans cadenes comercials, no existeix llibertat d’horaris ni d’obertura de grans superfícies i únicament les botigues poden obrir dos diumenges l’any, cosa que fa que les botigues familiars aguantin molt més be que aquí.

Però be, el viatge agradable com sempre, a més de Perpinyà vaig estar a Carcassona on cada cop que hi vaig procuro estar més a la ciutat nova, a baix, que a la Cité, la ciutat anomenada medieval, però que no es més que una reconstrucció feta per Violete Le Duc al segle XIX damunt unes runes i recreant-li unes edificacions en aparença de l’Edat Mitjana, però sol en aparença per fer-hi un lloc turístic i res mes.

Al tornar com sempre paro a dinar a Ceret i visito al meu amic el Brocanter i si s’escau li compro quelcom, però en aquesta ocasió no hi tenia res del meu gust, però la llarga conversa amb ell sempre val la pena. Dino molt be com sempre al Restaurant Al Català i surto del poble d’en Pascal Comelade cap a Barcelona.

Retornant al que deia abans de la fi de les nissagues familiars al comerç, vaig a l’Ateneu i m’informen que al Febrer la família Teixidor deixa el bar de l’Ateneu, en jubilar-se l’Angel, el seu fill en Jordi, tenia inicialment previst continuar la feina, però segons em diu les condicions eren molt diferents a les deu seu pare i decideix no continuar, son uns quaranta anys de ser portat per els Teixidor, essent grans professionals, a mes d’amics de tots els socis, un altre lloc que si estava com a casa, un altre lloc que canvia.

FRANCIA-SARKOZY

2008-12-07T07:31:00.000-08:00

Libreria Strand-NYC

En otras ocasiones he escrito sobre el Presidente Sarkozy y la Francia sarkotyzada, de los temores y el desasosiego que me causo su abultada victoria. En mi caso, que fuí un entusiasta seguidor del liberal Bayrou de MoDem, pero que como mal menor hubiese preferido a Ségolène Royal frente al omnipresente y prepotente Sarkozy, al ganar este en mi idealizada visión de Francia, esta se desmorono totalmente.
Pero también como escribi hace menos de tres meses mi rechazo radical hacia el personaje estaba bajando en intensidad, el mismo se diluia con cierta aprobación de sus actos coincidiendo con la aparición de la estupenda Carla Bruni. Recuerdo que en honor a Woody Allen, llegue a denominarlo Zelig-Sarkozy, en consonancia con la película del genial director en la que el protagonista iba adquiriendo la personalidad de los personajes cercanos a él, en el que llegaba incluso a adquirir una grotesca y similar apariencia física de esos personajes.
De las iniciales y detestables acciones del nuevo Presidente, como su visita a Libia para liberar a una enfermeras Búlgaras a cambio de una Central Nuclear; a la liberación de los miembros de una ONG que secuestraba niños del Chad para entregarlos a familias acomodadas francesas; a la aparente sumisión de Francia a Bush; y a todos los actos que parecia que Francia pasaba a ser un pais de segundo nivel, en lugar de la Francia de siempre liberal, progresista y culta.
Pero en eso llegó Carla Bruni y en poco tiempo la influencia de esta seguidora y votante declarada de Ségolène Royal produjo un milagro, Francia volvía a ser la de siempre, la abanderada de las libertades, relanza de nuevo la idea de Europa, y como no, se postula como único lider de la misma, un lider en teoria de derechas pero que sigue ideas de la izquierda más liberal. Abanderado de la reforma del sitema capitalista (el sistema francés), apoyo decidido y sin fisuras al Dalai-lama frente a las protestas chinas y la proposición a la ONU para la despenalización mundial de la homosexualidad (circunstancia rechazada por el Vaticano que con su oposición a la misma aprueba la pena de muerte a los homosexuales en muchos paises, hecho del que no me cabe ninguna duda de que de existir Jesucristo en la actualidad seguro que apostataria del catolicismo) y otras muchas más acciones encaminadas hacia el progresismo más liberal.
En un futuro muy próximo es de esperar que un tandem Obama-Sarkozy y apoyado por el cada vez menos fiable (en relación a los catalanes) Zapatero, cambién la tétrica dirección que estaba llevando el mundo de la mano de los neocon.
Soy optimista y tengo esperanzas, pero en época de crisis y no solo de económica, un poco de humanismo social no nos viene mal.
El próximo martes efectuo una de mis visitas periódicas por la Catalunya Nord y el sur de Francia, pasado el susto del inicio sarkozyniano mi patria de corazon vuelve a ser la de siempre y de buen seguro que bien vale una nueva visita.

LA CUPULA D'EN BARCELO

2008-11-23T08:56:00.000-08:00

Aquets darrers dies em pogut llegir i escoltar la controversia referent a l’obra feta per en Miquel Barceló al sostre de la gran sala circular (no una cúpula) anomenada dels Drets humans i de l’aliança de civilitzacions al palau ginebrí de l’ONU.
Darrera l’escut del cost del obra, en part inicialment pressupostat per ajuda al desenvolupament del tercer mon, des de els sectors mes conservadors i rancis del Estat espanyol s’inicia un atac furibund contra l’obra del genial artista. Que ningú en confongui, el cost del obra no te res a veure , l’atac es degut al concepte del artista i a la modernitat i contemporaneïtat que comporta i que no es correspon en absolut a la idea de l’Espanya que ells defensen, la mes rància i casposa, els mateixos atacs que constantment rep un altre genial artista, en aquest cas de la cuina i que es diu Ferran Adrià, i que el seu concepte culinari atenta –segons ells- contra l’essència mateixa de l’Espanya profunda.
Hi ha gent, que per manca de sensibilitat i per falta de comprensió del concepte de l’art, ataca descaradament una obra magnifica, sol per el fet que supera el seu coneixement, son els mateixos que fa uns anys atacaven a en Picasso i en Miró, clamant que qualsevol infant podia fer-ho (però que cap el feia). Son també els successors dels que en el seu temps atacaren violentament a en Miquel Àngel per la seva magnifica obra amb nus a la Capella Sixtina, els que depreciaren a El Greco per la llargada de les seves figures, seguidors de tants d’altres que per la seva limitada sensibilitat i visió artística, així com per el seu mal gust no arriben a entendre i per tant si no es del seu gust no pot agradar a ningú.
Antoni Puigverd, l’articulista de La Vanguardia, el darrer 21 de novembre posa el fil a l’agulla, lamenta que la dreta espanyola perdi l’oportunitat de ser quelcom mes moderna i liberal i que per obtenir “calderilla política” ataqui vehement la magna obra descrivint-la com “el gotele millonario”, la caspa i el mal gust no pot apartar-se d’ells per vergonya dels votants cults d’aquest partit de la dreta. Les descripcions mes ignorants i burlesques s’apoderen de tot l’entorn dreta ranci i caspós. El discurs d’en Miquel Barceló fet en català el dia de l’ inauguració va exaltar mes els ànims d’aquesta brunete mediàtica mesetaria, que amb el seu rebutj al bon gust i a tot al que fa olor a català exaspera els seu mes baixos instints
Personalment em quedo amb la descripció del crític d’art J.F. Yvars. “magnificent, meaningful and magnetic”, es a dir impressionant.
Per altra banda, aquest matí he visitat al Caixaforum l’exposició “El pa del Àngels, Col•leccions dels Uffizi”, arribat a Barcelona per les obres que es fan als Uffizi de Florència que impedeixen que es pugui veure la col•lecció al seu museu, cosa que fa que aquesta es pugui veure fora. Sincerament he sortit decebut, ja que la majoria son obres menors del museu florentí, si be es aconsellable fer-hi un tomb.

NYC - OBAMA

2008-11-10T06:50:00.000-08:00

Colas para votar en el Village

Rockefeller Center

Maniquis Obama

Seguidores Obama

Condones Obama

New Museum - Bowery

Hace poco más de una semana cumplí los 50 años, casi nada, lo cierto es que tal como se decía hace tiempo “los años pasan que es una barbaridad”. Con los años se van comprendiendo cosas que en su momento nos parecían una autentica exageración de alguien mayor que nosotros y nos vamos dando cuenta que nos encontramos en la misma situación que ellos en su día y que la forma de pensar y el modo de actuar es parecido.
Realmente la edad es un determinante, es un relativizador de nuestras circunstancias y deseos, es una historia ya vivida y circunstancialmente y parcialmente recordada, pero que está con nosotros y lo más inteligente que podemos hacer es aprovecharnos de ella y procurar disfrutarla.
Es por ello, que para celebrar mi 50 aniversario compre un billete de avión y me fui a Nueva York. Los apartamentos de la calle 54 Este a los que suelo ir siempre estaban al completo, por lo que tuve que rascarme el bolsillo e ir a un hotel de la misma calle 54, pero en el lado opuesto, el Oeste, un hotel malo y caro, pero que de entre lo que en estos días estaba libre era lo que encontré mejor.
En Nueva York se respiraba Obama, la ciudad a diferencia del resto de USA es extremadamente liberal, el conservadurismo del resto del país choca con el progresismo neoyorquino y con el de la Costa Este y partes de la Costa Oeste. Encontrar algún republicano en NYC es difícil, no porque no existan, que de haberlo hay los, sino porque hasta las personas más conservadoras y republicanas de la ciudad pueden considerarse liberales dentro de los estándares del Partido Republicano, nada más lejos de los postulados de la candidata Pallin.
Me sorprendió ver por TV (en la cadena FOX), el mismo martes de las elecciones anuncios antiobama en el que se le relacionaba con terroristas y se le definía como a un peligroso comunista. Dichos ataques tan desesperados indicaban que la victoria de Obama era más que posible.
Por la noche, una hora después de cerrar los colegios electorales en la Costa Este (en NYC cerraron a las 9 pm) fui hacia el Rockefeller Center donde una multitud totalmente proobama esperaba el resultado. Dos plataformas de limpiacristales con los colores azul (demócratas) y rojo (republicano) – al revés que los colores distintivos políticos europeos- iban subiendo por el edificio principal del complejo (la una o la otra) cada vez que se asignaban votos de los estados. Al proclamarse los votos de Ohio para Obama el clamor fue unánime, menos de una hora después al vencer también Obama en Florida la victoria estaba ya asegurada y la ciudad explotaba de alegría, pitadas de taxis, abrazos, lo más parecido a una victoria del Barça en la champions, solo una diferencia, no se veía ni una botella de alcohol.
Con la victoria liberal me fui a finalizar la fiesta a Times Square, lo mismo que muchos neoyorquinos, una celebración por anticipado de fin de año me dijeron. Se vendían todo tipo de chapas de Obama, de condones Obama, de camisetas Obama y de todo lo que el merchandising puede ofrecer.
Al día siguiente las chapas de Obama en las solapas imperaban en la calle, principalmente en mujeres de 20 a 30 años, la franja de edad y el sexo más proobama.
El resto de mis días neoyorquinos los dedique a la visita de la ciudad, destacando el New Museum del Bowery, en el que si bien aún no existe una colección permanente el edificio de la japonesa Sanaa es una maravilla y su principal reclamo.
También visite la exposición estrella de NYC en la actualidad “Joan Miró: Painting and Anti-Painting 1927-1937” en el MOMA “in supported by Institut Ramon Llull and the Ministry of Culture and the Media of the Governement of Catalonia”, con larguísimas colas de espera para su visita.
Esta mañana he llegado a Barcelona con renovadas fuerzas y con ganas de pasar los próximos 50 años por lo menos tan bien como los 50 anteriores, a pesar de que por primera vez en mi vida el leader más importante del mundo sea más joven que yo.

HIVERN

2008-10-31T12:09:00.000-07:00

Un altre hivern comença a treure el cap, uns dies tristos, grisos i humits desprès d’un principi d’octubre excessivament calorós ens desperten del tedi d’un estiu que es resistia a marxar.

Una castanyada, avui en dia potser més Halloween que mai, fresca però sense arribar al fred que solia fer per aquestes contrades fa uns anys, quant el canvi climàtic encara no es coneixia, encara que avui dia aquest sigui negat i renegat per imbecils fanàtics. El record de fer la cua davant la castanyera tapats fins dalt, amb un fred vigorós i amb l’alè de les respiracions tornant-se vapor, situació que per el que sembla ja mai mes tornarem a veure.

Tot això anant-se repetint un any i un altre. La visita als cementiris on hi tinc els meus, que aquest any, molt al meu pesar, no podré fer. Els panellets cada cop mes cars i mes dolents i unes castanyes d’una qualitat any rere any mes dolenta.

També les novetats literàries de la temporada, la previsió de comprar el darrer llibre d’en Baltasar Porcel i d’altres d’assaig i de temes històrics. Com cada any.

L’imprevist d’unes noves eleccions a USA on el liberalisme pot guanyar desprès de molts anys al conservadorisme religiós i mes retrògrad, el Barça del meu cor que desprès de ser el primer any que no diem “aquest any si” va millor que mai. La continuació dels atacs mesetaris als catalans i a tot el que te que veure amb nosaltres.

El viatge que tinc previst per el proper dilluns, que si tot va be, m’ajudarà a que aquest hivern, sigui, si mes no, tant o mes bo que els altres.

A punt de fer cinquanta anys, em preparo per passar els propers cinquanta anant per el mon amb el mateix respecte i bonhomia que fins ara.

ALPHONSE MUCHA

2008-10-19T11:01:00.000-07:00

Com un diumenge qualsevol intento esquivar el tedi matinal i aprofitar una de les avantatges que ens dona Barcelona i les ciutats de tipus mitja-gran. Aprofito per visitar l’exposició d’Alphonse Mucha (llegiu Muja amb la jota catalana).
Agafo el 27 a la Plaça Molina que fa la seva darrera parada a la Plaça Espanya i d’allí cap al CaixaForum, una fira d’hostaleria te ocupat tota l’Avinguda Reina María Cristina, així que tinc que anar per Carrer Mèxic , a mig carrer i en mig de les obres del carrer que el mante tallat al transit un gran enrenou, Bombers, Mossos i cotxes de la TV, la TV3, la BTV i d’altres, una façana d’un edifici mig socarrimada, ennegrida per el foc en una vivenda i per el fum que ha malmès les vivendes situades damunt la vivenda sinistrada, en arribar a casa m’entero que una senyora de 53 anys a mort en l’incendi.
Entro al CaixaForum que ja son les dotze i vaig directament cap a l’exposició, una important cua fa que em tinga que esperar uns deu o quinze minuts, però al fer una bona temperatura no la trobo cansada ni molesta. Entro a l’exposició i la sala es força plena, però que permet veure-la be, sense angoixes, em de reconèixer que La Caixa es una entitat força organitzada.
L’exposició esta be, en Mucha es un il•lustrador dels que aquí diríem modernistes, denominació que per un rus que viu a París amb llargues temporades a USA, resultaria desconeguda, ja que denominar-lo creador de l’Art Nouveau seria molt mes correcta. De totes formes no crec que l’exposició tinguí l’importancia que se li ha donat en premsa, es un exposició correcta, però res més, una de tantes. Aquesta setmana entrant si que fan una bona exposició amb importants pintures de la Galeria del Uffizi de Florència, la millor de l’any sense dubtes.
Per altre canto estic content ja que com a soci de l'Ateneu a la fi el nostre Ajuntament ens escoltar i cambiar el nom del Carrer del Duc de la Victoria, titul donat al Gral. Espartero despres de bombardeijar Barcelona i matar a molta gent,per el del filosof, poeta, bon vivant i estimat ateneista Francesc Pujols.

FRANCIA-SARKOZY

2008-09-28T10:17:00.000-07:00

Dentro de poco se cumplirá año y medio de la victoria de Nicolás Sarkozy en las elecciones a la presidencia de la quinta república francesa, una quinta república que estreno Charles de Gaulle y que en tres meses cumplirá su cincuenta aniversario.
La victoria de Nicolás Sarkozy frente a Ségolène Royal nos causo un fuerte desasosiego a los entusiastas de” l’art de vivre” y del pensamiento francés. Un intruso se había colado en nuestro paraíso sentimental. Podíamos soportar a Jacques Chirac por muchos problemas con la justicia que tuviese porque al final siempre cumplía, también a Françóis Mitterand por muy oscuro que fuese su pasado, a Valéry Giscard d’Estaing por muy acaparador de diamantes bokasianos que fuese, pero un Ministro del Interior brabucón, inculto y exhibicionista era demasiado.
El Palacio del Eliseo que en su día brillo intelectualmente con Georges Pompidou, sería ocupado por un mediocre seguidor del papanatismo Made in USA, la patria de Voltaire saltaba por los aires. Francia dejaría de ser la República de las artes y las letras para pasar a ser un apéndice vulgar de los neocon.
Los inicios del mandato nos mostraron un Presidente hiperactivo con el don de la ubicuidad, la visita de su ex mujer a Libia para liberar a unas enfermeras Búlgaras acusadas de la muerte de niños libios que fueron liberadas a cambio de la instalación de una Central Nuclear (del encubridor de terroristas Coronel Gadafi); la liberación de presuntos secuestradores de niños en el Chad (incluidos la tripulación española que iban a ser liberados de inmediato); las paces con USA mostrándose sumiso ante Bush; la mediación ante Rusia después de la invasión por estos de Georgia, donde los rusos quedaron más que satisfechos y otras tantas actuaciones de cara a la galería, que si bien tienen una impronta periodística y mediática fuerte, el resultado de la misma es totalmente nulo.
Por otra parte, de las reformas que con gran ímpetu quería instaurar en Francia de inmediato, absolutamente todas están guardadas en el cajón de los olvidos, el sistema liberal político francés con un importante papel del estado en todos los ámbitos sigue su curso, su sustitución por otro más pro americano tendrá que esperar. Las declaraciones de Sarkozy de la pasada semana elevando a los altares el sistema francés de un estado y unas regulaciones importantes indican que el Presidente ha sido influido por el espíritu de sus antecesores en el Eliseo.
En todo gran dirigente existen influencias foráneas, y en Sarkozy parece que su actual esposa Carla Bruni le ha influido positivamente. Lo que no pudo conseguir su anterior mujer Cecilia (anti Bush), Carla Bruni ha efectuado a la perfección, devolver al Presidente de Francia a la Francia de siempre. El contrabandista de ideas ha fracasado porque su mercancía era de inferior calidad a la usual en el mercado francés.
No solo las ideas neocon llegaran a Francia, sino que el sistema francés y europeo puede aterrizar en USA. El rotundo fracaso del Sistema USA indica que en ese país “todo tiene que cambiar, para que todo siga igual” y dicho cambio vendrá de una fuerte regulación estatal como garantía de salvaguardar el sistema capitalista y liberal. En el camino USA perderá su hegemonía como así también acaba de indicarlo el Ministro Alemán de Finanzas y otras potencias competirán directamente con los americanos de igual a igual.
El Sarkozy-Zelig, que imitando el personaje de Woody Allen en el que un hombre adquiría el aspecto y la personalidad de la persona con la cual hablaba, y que entusiasmaba a sus contertulios sigue su marcha. No es que Sarkozy-Zelig sea distinto, es que el entorno es distinto y él es un maestro en adaptarse al medio.
En el fondo me alegro, el sistema europeo es bueno, solo espero que este sistema se consolide en toda Europa y con el desaparezcan los estados europeos, siendo la estimada Europa una única voz de pueblos libres.

PIGS

2008-09-19T11:51:00.000-07:00

Con la rentrée septembrina y poco antes de que la crisis económica se hiciese notar con mayor teatralidad, una noticia aparecida en el Financial Times sacudió en su orgullo y donde más les duele a los próceres mesetarios y antiguos parroquianos del palco del Estadio Santiago Bernabéu.
Resulta ser que el prestigioso periódico londinense, en su prestigiosa columna Lex, titulaba un articulo como Pigs in muck, donde la palabra pigs se refiere tanto a ser unos cerdos como al acrónimo de Portugal, Italia, Grecia y Spain (algunas veces se denomina Piigs para incluir en el mismo a Irlanda).
El acrónimo Pigs ya hacía tiempo que se usa para referirse a estos países meridionales, pero hasta ahora la prensa mesetaria no ha respondido a la ofensiva palabra con dureza. Hasta hace poco, y gracias al dinero que la Unión Europea nos remitía reinaba entre los anteriormente citados parroquianos del Bernabéu la prepotencia y los aires de grandeza del nuevo rico, que no reconoce la generosidad de quien le paga y se cree que esta a su mismo nivel. Pero la realidad es cruda y el tiempo pone a todo el mundo en su lugar, y si la crisis es aguda como la actual, el lugar no puede ser más que un muck (excrementos de corral). Los países Pigs (Portugal, Italia, Grecia y Spain) no somos de Primera División donde muchos nuevo ricos del Bernabéu creían estar, estamos más o menos donde siempre hemos estado, en una segunda línea de Europa. La actitud chulesca y prepotente de los antiguos parroquianos del palco del Bernabéu se esta deshinchando junto a las quiebras de sus empresas, vuelven a ser unos don nadie que jugaron a ser empresarios solo por tener línea directa con el gobierno del PP. Los fondos comunitarios hacia España ya no pasan por sus manos sencillamente porque ya no existen y sin ellos y un poder político que los apoye, su capacidad para ejercer de empresarios es nula.
La última pantochada del grupito nos la expreso ayer el presidente de la llamada patronal, solicitando abrir un paréntesis en la economía de mercado, para así poder salvar sus empresas de la segura crisis de quien no esta ni se ve capacitado para sortearla por si mismo. Los llamados neoliberales y neoconservadores (realmente ser liberal y conservador a la vez es algo imposible) piden ahora que impere el socialismo más académico (al menos de una forma temporal). Los funcionarios mesetarios que un día se vistieron de empresarios han dado su justa talla, o sea, muy baja o inexistente.
Esperemos que estos ex nuevoricos desaparezcan y retornen a sus funciones funcionariales, pero de buen seguro que el dinero atesorado en sus años de vino y rosas evitara que tengan que volver a su antiguo negociado por allá en la meseta.

DIADA 2008

2008-09-10T23:07:00.001-07:00

Tal dia com avui de fa un any citava a Joan Fuster que ens recordar que "si l'home adult enyora la seva infància, és perquè no se'n recorda, o perquè se'n recorda malament". Aquesta falta de record em vingué a la memòria al sentir la perplexitat que sembla ser esta instal•lada la societat catalana del 2.008.
L'Anuari de l'Associació Catalana de Sociologia ha causat un fort enrenou, però en cap cas un debat seriós del estudi. Esta clar que les falles i les mancances de la RENFE, la FECSA, l'Aeroport i d’altres falles de les infraestructures ha portat a un cert desencís i perplexitat, però també es cert que la societat ha respost d'una forma totalment madura, tenint present que els d'aquí no en son pas de responsables ja que curiosament totes les falles d'infraestructura han estat causades per el organismes i empreses governades des de les espanyes.
La nostra societat en molts pocs anys ha passat de 6 a quasi be 8 milions d'habitants degut a una forta emigració d'arreu del mon subdesenvolupat, aquest increment tant ràpid si be ha causat cert malestar per el xoc cultural que comporta esta funcionant més be del que es podia esperar. A prop de fer els 50 anys recordo encara els emigrants de la resta d'Espanya i els xocs culturals que suposaren molt semblants als actuals, i avui un d'aquets emigrants es el President de la Generalitat, la nostra màxima autoritat.
Els atacs contra la convivència orquestrats des de els poders fàctics madrilenys, amb la premsa anticatalana i un PP xenòfob, no han causat a casa nostra cap tipus de conflicte. Tampoc l'atac a la nostra llengua per part de la caverna que pretén separar físicament els catalans en funció de la llengua familiar causa cap tipus de conflicte entre nosaltres.
La perplexitat s’instal•la al saber-nos odiats i vilipendiats per la resta d'espanyols, per ser exclusivament finançadors d'Espanya, perquè únicament per tenir una llengua familiar diferent a la castellana som tractats molt pitjor que els terroristes d'ETA.
Però retornant a en Fuster i recorden temps passats a tots ens sona l'actual situació, els insults contra el catalans es una constant, certs espanyols creuen que reforcen l’essència castellana cercant un enemic, i aquest enemic som de sempre nosaltres. Com diu Salvador Giner, "la sensació que tot això ens ha estat furtat des de fora, i no a causa de les nostres limitacions com a societat i com a poble, nomes pot dur a l'estat de desorientació que han assenyalat un grapat de sociòlegs catalans", el problema es que com també diu en Giner "la perplexitat d'avui no s'hagi de transformar en la ira de demà".

TORNADA

2008-09-08T10:22:00.000-07:00

Un altre cop tornada a la normalitat, desprès d’unes curtes vacances d’estiu tornar a la feina i a l’existència normal, una tornada postvacacional sense cap tipus d’estat depressiu ni síndromes postvacionals, exclusivament una normal i esperada tornada a la normalitat.

Amb un ordinador nou per defunció per vellesa del antic portàtil i amb 10 kilos menys que fa dos mesos per desig de tornar al pes ideal que tenia abans de deixar de fumar. Les novetats de la nova temporada, petits canvis per fer “que tot te que canviar perquè res canvií”, tal com es deia al Gatopardo.

La lectura de “Leviatan” un dels primers llibres escrits per Paul Auster fa mes suau la tornada a la normalitat. Una tornada en la que tinc previst a curt termini i dins d’aquest mateix any diversos viatges al continent americà, tant per feina com a nivell particular.

Unes noves eleccions a USA on es presenten el liberalisme front al conservadorisme religiós mes radical, una nova lliga de futbol on el Barça ens farà patir com sempre, la situació política catalana i el seu mal encaix dins Espanya, el laïcisme front l’església catòlica espanyola i la dualitat en tots els aspectes de la vida que fa que el liberalisme impregni d’estil demòcrata tots els aspectes de la nostra vida.

La pèrdua dels 10 kilos ha fet que la darrera analítica em surti perfecta, ni rastre de colesterol, de triglicèrids, ni de àcid úric, no recordo haver tingut mai una analítica totalment neta, a punt de fer els cinquanta anys i amb els anàlisis de sang millor que mai, una bona manera de començar el nou any postvacional, quedant-me encara la meitat de les vacances per fer la tornada a la feina no pot haver estat més agradable.

VACANCES

2008-08-21T10:25:00.000-07:00

A punt de superar l'equador de les vacances. Aquest any les vaig començar tard, el 15 d'agost i guardaré la resta dels dies per a més endavant, quan amb menys calor i aglomeracións el viatge sigui un plaer i no una tortura.
Aquests darrers anys s'ha possat de moda les anomenades vacances socials, es tracta d'anar amb una ONG a paissos principalment de sudamerica per a ajudar als pobrets nadius. Els visitants o nous colonitzadors solen ser estudiants de la classe alta o mitjana-alta que intenten redimir algun mal sentiment social extret despres d'una profunda reflexió sobre les seves arrels i ensenyaments cristians. Estan un mes o un parell de setmanes ajudan i ensenyant no se sap que als pobrets nadius.
Un nou colonialisme, despres de deportacions masives d'africans cap a les ameriques i l'estermini dels nadius sudamericans es continuar amb l'explotació dels recursos dels països més desproveïts per les antigues potencies colonials.
Actualment, les bases que permeteren aquella explotació continuen vigents "civilitzar les races inferiors", tal com va bateijar el francés Jules Ferry al segle XIX, el pare de la instrucció obligatoria a França. Amb una gran generositat social donaba zel i un fals fons d'humanitarisme al expansionisme colonial francés.
Aquesta ideología i sentiment colonialiste, aplaudit i asumit per les diferents esglesies cristianes es el que porta a la actualitat a les anomenades vacances socials.
Mentre els pobrets nadius veuen que venen uns/es occidentals a dir-los el que tenen que fer, a tractarlos d'estupits i esperar a que marxin cap al seu pais pasades tres o cuatre setmanes a viure en l'abundancia. Ells pobrets no, ells es continuaran quedan en la miseria, no son dignes d'anar al primer mon, tret de que ens serveixin per cuidar els nostres avis o com a ma d'obra barata, pero a la primera de cambi a tornar al seu pais.
Aquets gaudidors de vacances socials, no saben que solament amb el que costa el bitllet d'avió per a anar a sudamerica i tornar podrien viure diverses families durant un any, però això no els reportaria l'emoció de conviure amb autentics nadius en la misèria.
Per la meva part em dedico a reposar i no fer res, a la platja estirat i llegint "La muntanya magica" d'en Thomas Mann -unicament es pot llegir si es te molt de temps- i fent una petita sortida com la que acabo de fer per el Rossello on he gaudit de l'exposició "Fauves hungaresos" a Ceret i la de Capdevila al Convent dels Minimes de Perpinya.
Per cert avui acabo de tenir un gran disgust, el propietari de l'Hotel de France de Perpinya on vaig sempre, m'ha dit que tanquen l'hotel a partir de gener, es faran apartaments. Un segle llarg de historia que tanca, el lloc on es varen allotjar en Dalí, Albert Camus, Saint-Exupery, Tarradellas, Macia i molts d'altres pasara a ser apartaments, la meva casa a Perpinya tanca. Tornare al desembre per la despedida d'un lloc tronat i vell, pero amb molta humanitat i amb un tracte inmillorable.
I res continuar amb les vacances fins el 31 d'agost, més platja i mes Muntanya magica.

SOROLL

2008-07-31T11:16:00.000-07:00

Fa uns dies tant a la premsa escrita com a les noticies de TV han informat de que l’Audiència de Barcelona confirma la sentencia dictada anteriorment per un Jutjat barceloní en el que condemna a una llarga temporada a la presó (crec que son 3 anys) al propietari d’un bar barceloní d’ambient llatinoamericà per l’excés de soroll i molèsties causades als veïns de la finca on es troba.

Aquesta noticia em recordar que encara no fa un any també ingressar a la presó el propietari d’un restaurant proper al Passeig de Sant Joan especialitzat en “bodas, bautizos y comuniones” així com d’altres “banquetes”. El delicte el mateix excés de soroll que arribar a fer impossible la vida als veïns de la finca on per desgracia s’instal·len aquest tipus de locals.

Potser sembla excessiva la pena imposada als dos incivics propietaris de bars i restaurants, però molt mes excessives son les molèsties causades als pobres veïns, amb el detriment de la salut i la psique que el soroll comporta. Les reiterades denuncies presentades per els veïns contra els incivics sorollosos no causaren , en principi, cap tipus de efecte en ells, l’impunitat amb la que actuaven davant les lleis i les ordenances municipals semblava que estiguessin en un altre temps i en un altre país. Però no se qui va dir –crec que va ser un fiscal en cap de Barcelona- que la justícia espanyola es lenta però inflexible i si be amb anys de retard i excés de molèsties la justícia ha actuat amb totes les de la llei.

Fa un temps, un company de feina que viu en una població del àrea metropolitana de Barcelona, em comentava que a la seva escala s’instal·laren en un pis uns emigrants sud-americans amb unes costums totalment diferents a les europees, i les nits dels caps de setmana era pràcticament impossible la coexistència. L’excés de beguda i la musica alta tota la nit feia impossible el descans a la seva família, les trucades constants a la Guardia Urbana no servien per res, les festes dels divendres i dissabtes acabaren sent una tortura per la resta de veïns, que en el cas del meu company de feina provocar que la seva família –amb nens petits- anés a passar cada cap de setmana a un apartament de platja sense calefacció i amb poques comoditats. El contracte de lloguer es va acabar i el propietari, per pressions de la resta de veïns, no els hi va renovar. Ara sembla que hi tenen en aquell pis una família emigrant de Rússia que segons diu no porta cap tipus de problema. De totes formes, el mal any passat per la seva família no li treu ningú i ningú li ha compensat.

Els carrers de les nostres ciutats, diuen totes les medicions, que el nivell de soroll es totalment insalubre, per no parlar del soroll causat per les obres en nous edificis o en la mateixa via urbana. En molts locals, la musica te un excés de decibels inacceptables, per no citar als personatges que amb el seu cutrecotxe tuneijat, dediquen la seva vida a conduir per els carrers amb les finestres obertes i la musica a tot drap, procurant molestar a tothom.

A tot això, si tenim la desgracia de que en un pis veí al nostre es faigin obres o simplement l’estiguin pintant, els cops d’escarpa i martell a la paret a totes hores, la musica a tot volum i l’arrastrament de mobles o de qualsevol altre element fa que el dia sigui insuportable.

Es per això, que la presa de mesures per part de la justícia contra els incivics sorollosos em sembla be, no solament te que ser contra els propietaris de bars i restaurants, seria desitjable que la mateixa s’amplies l’abans possible al veïns sorollosos, als constructors i contractistes sorollosos i als que fan reformes als pisos i als pintors de parets sorollosos.

Es curiós sortir per l’Europa educada, a la que tant ens agrada compararnos i notar el silenci que hi ha a les seves ciutats, el to de veu baix que te la gent quant parlen entre ells, tot el contrari del que tenim per aquí que la gent sol parlar a distancia del seu interlocutor i a crits, sense importar·li que les altres persones no estan interessades en el que diu i que, a més, li molesten els seus crits.

Esperem que la civilització poc a poc apareixi i que puguem gaudir d’un nivell de civisme similar a l’Europa civilitzada.

PRIMER ANIVERSARI

2008-07-25T11:04:00.000-07:00

Aquests dies compleixo el primer aniversari del meu inici al blog. Un any de estar aquí a la xarxa, un any d’escriure i llegir als companys blocaires, 62 missatges publicats i molts mes de llegits.

Quelcom molt mes interessant del que hagués pogut imaginar, no solament es escriure un dietari, la gent et llegeix, la gent et contesta i et dona la seva opinió. Tanmateix, un fa el mateix amb la resta de blocaires.

M’autofelicito pel meu primer aniversari i de pas us dono les gràcies a tots per llegir·me i opinar.

BOGOTA

2008-07-13T08:23:00.000-07:00

Acabo de pasar una semana en Bogota, por desgracia no ha sido una semana de relax y vacaciones, sino que ha sido de trabajo. La empresa para la que trabajo me desplazo a la capital de Colombia para efectuar una labor determinada.
Por de pronto antes de salir de BCN te recomiendan no coger ningún taxi, ponen a tu disposición un coche con conductor incluido y un servicio de seguridad para todo el día. Parece ser que el 30% de los taxis de Santa Fe de Bogota (el nombre completo es este) son ilegales y los extranjeros corren el riesgo de ser trasladados a barrios extremos para ser desvalijados convenientemente.
A los visitantes europeos nos sorprende las pocas tiendas y los pocos peatones que hay en la ciudad, existen las llamadas cigarrerias que son como un colmado de toda la vida con flujos de open 24 hours, esto al menos en los barrios de la clase alta que son los únicos en los que se suele mover el visitante europeo. También sorprende el no ver coches aparcados en la calle, por lo visto es una prohibición impuesta después de que el narcotraficante Pablo Escobar pusiera una bomba en un coche aparcado que hizo volar por los aires a varias cuadras -manzanas- de casas.
También sorprende el llamado "pico y placa", prohibición de circular por la ciudad en función de la terminación de la matricula del carro -coche- y del día de la semana.
Pero lo que más sorprende es el total soporte que el Presidente Alvaro Uribe tiene entre la población, la aprobación del mismo es unánime y sin fisuras, la persona del Presidente se eleva por encima de todo, es como la de Fidel Castro en Cuba, corresponde a la de una persona por encima del bien y del mal, no existe la critica hacia su persona.
La realidad es que durante sus años de Presidente, al menos en Bogota, la seguridad ha mejorado enormemente, el ejercito y la policía esta muy visible -al menos en la zona alta de la ciudad- y eso la gente lo agradece.
También la lucha contra las FARC hace que el pueblo le de su apoyo, sea la lucha mediante el pago de soborno a los terroristas o sea por eficacia militar. No importa que el 30% de los diputados del partido de Uribe este procesado o encarcelado por narcotrafico y relación con los paramilitares, tampoco que hace años siendo Uribe gobernador de su región crease un grupo paramilitar, en la actualidad el Presidente Uribe está por encima de todo. El padre del Presidente fue asesinado por las FARC y es sabido que de siempre la venganza se sirve fría.
Los años dirán si Uribe termina como su homónimo Fujimori o como un gran Presidente, pero causa un cierto estupor el observar por las calles de Bogota grandes carteles de tipo patriótico al estilo de los existentes en Cuba y poco apreciados en democracias asentadas. Tampoco la excesiva dependencia de USA ayuda, es de todos sabido que los Presidentes apoyados por USA terminan muy mal, como Noriega -carapiña- en Panamá, Fujimori en Peru, Sadam Hussein en Irak, etc.
Por lo demás el trabajo y la estancia fueron bien y vuelvo ha estar de nuevo en casa con la monotonía de siempre.

LA PLAZA DEL AZUFAIFO

2008-07-01T10:47:00.000-07:00

Una de las satisfacciones que nos da el entorno de los blogs, es el poder disfrutar de los escritos e ideas de otras personas que sin este cada vez más usual sistema, de buen seguro no conoceríamos. A veces resulta que damos casualmente con uno de ellos por alguna búsqueda específica, nos gusta lo que leemos y nos convertimos en sus seguidores incondicionales. Este el caso del blog de Isabel Núñez, escritora y traductora de la que soy un ferviente seguidor y que a partir de sus escritos en su blog ha realizado un maravilloso libro.

La autora, de una radical delicadeza, se propuso salvar un árbol monumental y único que estaba a punto de ser talado para dar paso a una fea construcción que sustituiría a una antigua y bonita torre frente a su casa en Sant Gervasi.

Su empuje y estimulante deseo para preservar la belleza de un ginjoler único en Europa lo fue plasmando día a día en su blog. Su tenacidad fuera de dudas, junto a su universo recogido, culto y cosmopolita la llevaron a ganarse el apoyo de los vecinos y liderar el desafío frente a los constructores-destructores, al Ayuntamiento de “Hereuville” y a la inercia negativa de una ciudad en manos de especuladores sin escrúpulos para poder proclamar finalmente el “em guanyat”.

El monumental bicentenario ginjoler-azufaifo, árbol de origen chino de cuya madera se fabrican las “gralles” y las tenoras esta a salvo, una interesante historia esta detrás, por suerte recogida en un maravilloso y recomendable libro escrito desde el corazón. Muy bien editado por la Editorial Melusina e ilustrado en la portada con un precioso dibujo de Aurora Altisent.

El economista E.F. Schumacher hace unos años escribió el libro “Small is beautiful”, la autora nos describe que el simple hecho de salvar un árbol puede ser la lucha para hacer un mundo mejor.

En un par de días he leído el libro, prologado por Vila-Matas y recomendado por todos los periódicos de Barcelona, Joan de Sagarra escribió sobre el en las paginas centrales de La Vanguardia hace algún domingo. Su lectura me ha hecho disfrutar con una muy amena historia y una exquisita escritura.

EL RENAIXEMENT A PRATO

2008-06-28T02:08:00.000-07:00

Com sempre el CaixaForum ha estat a l'altura, ens presenta per a aquest estiu una interessant exposició d'art italià. Les tedioses calors juliades i agostades es passen millor si podem alimentar la vista i l'esprit amb bon art.

Va ser el dia de Sant Joan, un matí tranquil i silencios en la que per a trencar el tedi matinal, em vaig decidir per agafar el 27 i acostar-me a Montjuïc fins al CaixaForum. No feia molt que ja vaig estar.hi per a visitar l'exposició de "L'escola Yi" una interessant mostra de l'art abstracte xinès que també estara present tot l'estiu.

El cas es que "El Renaixement a Prato. Entre el Sagrat i el Profa" es força interesant, es una selecció de 59 obres mestres del Museu Civic de Prato, ciutat propera a Florencia amb un passat artistic remarcable. Degut a les obres de restauració del Museu els catalans podem gaudir d'aquesta exposició d'art italia, començada gracies als Medici i que ens fa enveijar el no ser italians -almenys en el referent estetic i artistic- ja la contamplació de les obres ens porta directament a la Italia més esplendorosa.

Del Quattrocento al Ottocento, de Daddi a Ferrarini, amb tots els seguidors de Caravaggio, no son obres ni artistes de primer nivell, pero si d'una categoria i amb una unitat i consistencia museistica no vista per les nostres terres. Fa enveija veure con una ciutat de uns 150.000 habitants disposi d'un Museu d'aquest tipus, res semblant a les nostre Lleides, Tarragones i Girones, esta clar que la cultura es hereditari i amb una o poques generacions no s'arriba en lloc.

BCN ARA

2008-06-19T10:46:00.000-07:00

Recordo que fa més de trenta anys en arribar a Barcelona des de les terres de ponent, una de les coses que més admirava de Barcelona eren els seus gratacels. En una època de misèries i de foscor estètica la grandiositat de certs edificis em semblava que anava del braç de la modernitat, del progrés, del diner i era una manera d’aproparnos a l’estètica del mon occidental. Els edificis que amb molta d’imaginació eren anomenats gratacels com l’edifici Atalaia, el del Banc de Madrid, el del Banc Comercial Transatlàntic, el Banc Atlàntic i el edifici Colon tocant al port eren l’avantguarda de la modernitat, la resta de la ciutat una mostra d’edificis antics, lletjos i bruts, els carrers col·lapsats per els cotxes, un altra mostra de que Barcelona era moderna i cosmopolita.

No cal dir que en aquella època no sortia al estranger i que entenia la modernitat com un provincianisme que menyspreava tot el que era tradicional i d’un altra època, pensat que tot el de fora era millor, que les tradicions catalanes eren quelcom a superar, un sentiment d’inferioritat vers tot originari promogut per una educació franquista i retrograda que perseguí no solament l’amor propi sinó el menyspreu de tot el que es sortia de l’uniformitat imperial hispànica.

El modernisme era considerat quelcom de mal gust, la Pedrera feia fàstic amb les seves façanes fosques i brutes, la Casa Fuster de dalt del Passeig de Gracia va estar a punt de derruirse per fer·hi un gratacels. A moltes cases del Eixample els hi creixia un parell de plantes amb un estil favela de Rio totalment diferent a la casa original, i així fins a la destrucció del patrimoni estètic barceloní.

Poc a poc la gent va anar viatjant i adquirint gustos estètics de mes volada, es feren edificis de qualitat arquitectònica com el de Banca Catalana a la Diagonal i es restauraren els bruts edificis del Eixample, el que era vell i atrotinat va passar a ser elegant i d’estil, els barcelonins anaven posant·nos a nivell europeu.

Amb les olimpíades la Vil·la Olímpica representar la conjunció de la bona arquitectura amb un bon urbanisme que seguia la trama de l’Eixample d’en Cerdà amb els seus jardins interiors que assumia la trama mediterrània amb l’espai londinenc.

Ara la lletjor del barri del Fòrum, amb grans edificis aïllats entre jardins no sol trenca la trama urbana barcelonina de l’Eixample, sinó la forma de vida mediterrània amb carrers vius i amb botigues i amb relació humana, tot el contrari del model tipus Miami amb arquitectura banal i de poca qualitat del nou barri del Fòrum. De lluny sembla el dowtown de qualsevol ciutat nord-americana de segona fila. Si al Fòrum li afegim les construccions que omplen els antics descampats de l’autovia de Castelldefels en el seu pas per L’Hospitalet que denoten un pastel d’estil de tipus disneywordia podem assegurar que la trama i l’estil de ciutat barcelonina toca a la seva fi, que l’americanisme no sol ens arriba amb la forma de viure, sinó també amb la seva estètica, ara sol falta que ens arribi la seva ètic

Al meu entendre únicament l’edifici espectacle de les aigües com icona de una nova centralitat a les Glòries i el edifici escultura del Gas a la barceloneta donen qualitat en aquesta nova Barcelona.

Esperem que en el futur es millori.

SHAKESPEARE & COMPANY

2008-06-04T10:57:00.000-07:00

Ayer noche termine la lectura de “Shakespeare and Co” de Sylvia Beach, su autobiografía. La creadora de la librería Shakespeare and Co de París nos recuerda la historia de su famoso bookstore parejo a su vida, desde la creación de la misma en el anyos 1.919, hasta su liberación “manu militari” tras la huida de los Nazis de Paris por parte de Ernest Hemingway, famoso y querido cliente en la preguerra.

Es la historia de una americana unida a una librería-editorial, indisoluble la una de la otra. Mujeres americanas enamoradas de la libertad de París, pero enormemente comprometidas con su país. Mujeres que en primer cuarto de siglo se liberaron, decidieron tener una vida por ellas mismas, mujeres cultas y cultivadas, con espíritu libre, que decidieron vivir tal como a ellas querían y lo hicieron.

Editora del Ulises de Joyce, prohibido en USA y Gran Bretanya, donde se le consideraba un libro de contenido erótico cuando no pornográfico, las ideas francesas basadas en su revolución, frente a un conservadurismo intelectual basado en la peor cara de la ética protestante. Su largo proceso de edición en Francia, su relación con Joyce y su vida inmersa en el mundo intelectual parisino de entreguerras.

Si hasta la fecha me consideraba un entusiasta de la cultura y la historia francesa, la lectura del libro no ha hecho más que aumentar este deseo. No es un libro apasionado ni excesivo, es un libro que sin grandes puestas en escena nos describe una época y unos personajes con total normalidad, tratando a los mismos con la perspectiva de personas reales y normales, no como a mitos ni grandes personalidades.

En la actualidad la “Shakespeare and Co” de Paris sigue abierta, no en la calle Odeón que describe el libro, sino en la rue Buchêrie junto al Sena. Una visita a la misma es siempre una delicia, los jóvenes americanos que viven en ella a modo de hotel-albergue en los destartalados sofás, su cocinita entre estantes repletos de libros, sus sucias alfombras y la calidez del local, entre una librería y un hogar destartalado y con unos horarios raros y anárquicos dentro de la rigidez horaria parisina.

Parece ser que las autoridades francesas la han declarado algo parecido a monumento nacional, local que debe preservarse y protegerse por el interés que el mismo tiene, lo que de seguro evitará que se instale un McDonals, un Starbucks o cualquier otra franquicia que afease la zona.

Recuerdo que al comprar un libro te marcan la primera página con el sello de la librería, forma de personalizar el libro, de poder seguir su historia y el pedigrí del mismo.

LONDRES

2008-05-26T10:49:00.000-07:00

Como cada año por estas fechas pido un viernes de fiesta en el trabajo y aterrizo con unos amigos para pasar el fin de semana en Londres. Llegando a la ciudad hacia las 11, nos queda un estupendo fin de semana por delante.

Como siempre el tren de Heathrow a Paddington, a pesar de las 15,30 Libras que cuesta es de una rapidez y comodidad fantástica, nada comparable a la decadencia que van llegando a los trenes de Sants al Aeropuerto del Prat. El tener el hotel junto a Paddington Station hace que el tiempo perdido en desplazamientos sea mucho menor, la zona esta repleta de hoteles y de Bed & breakfast da para elegir entre todo tipo de precios y comodidades.

Como siempre la ciudad sorprende por la limpieza de sus calle, por lo verde de sus parques y una cierta forma de ser los británicos, un vive y deja vivir que acoge sin estridencias desde radicales, excéntricos, conservadores victorianos y modernos de todo pelaje, situación que por suerte poco a poco va extendiéndose por estos lares, a pesar de los fanáticos e intolerantes que cada día por sus emisoras y periódicos intentan extender el enfrentamiento entre los ciudadanos.

La primera comida en el Seafood de Harrods con ostras y salmón, los almacenes intentan aguantar el prestigio y la elegancia de siempre, pese al mal gusto de la escalera egipcia incorporada estos últimos años y sobre todo a la fuente de Diana y Al Fayed donde en el mas puro estilo kitch la gente tira dinero en ella en el más puro estilo Fontana de Trevi, pero del mal gusto.

Después de comer directo a la Royal Academy of Arts para ver la exposición de Cranach. El pintor de figuras cuyas caras reflejan el interior, maestro en definir los gestos plásticos de las caras para que den una visión clara y sin engaños de la persona retratada. Con ello Canarch no solo refleja el físico, sino también la personalidad y la maldad de las personas: la envidia, la avaricia y las perversiones.

La Royal Academy repleta de gente, sus dos salas superiores dedicada a exposiciones temporales parecían un anden de metro, pero a pesar de estas incomodidades merecía realmente la pena.

Al día siguiente y después de dar una vuelta por Portobello, directo a la Wallace Collectión, junto al lado de Oxford Street. En un viaje lleno de multitudes y aglomeraciones es una autentica delicia entrar en esa estupenda mansión. El buen gusto de sus colecciones de cuadros y muebles, así como de la sensación de encontrarse en el mejor sitio posible hace que te den ganas de pasarte todo el día en ella.

Con los museos devorados por masas sin el menor interés en disfrutar del arte, siempre quedan pequeños museos desconocidos por la mayoría donde poder disfrutar del arte en mayúsculas. Estos museos, como el Wallace, no tienen el nivel artístico de los grandes, pero sin lugar a dudas el disfrute en ellos es muy superior. Encontrarse a gusto en el espacio, sin agobios y con complicidad con el entorno, proporciona una satisfacción sin igual.

El domingo por la tarde vuelta a Barcelona, al ser los vuelos compartidos, la ida fue con Iberia y la vuelta con British Airways, situación que permite comparar ambas compañías aéreas. La escasa distancia entre asientos, así como la inexistencia del tentempié en Iberia, contrasta con la amplitud entre asientos que permite mayor comodidad y los sándwiches con bebida ofrecidos en British Airways, dan una visión clara de donde estamos.

AIGUA

2008-05-16T10:51:00.000-07:00

Llegeixo a La Vanguardia Digital que segons el Baròmetre de primavera, elaborat el mes d'abril per el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) el 42,9% dels catalans veuen la manca d'aigua com el principal problema de Catalunya, les múltiples informacions de la sequera que patim i les possibles restriccions d’aigua sembla ser que han calat en les preocupacions de la gent. El baix nivell dels pantans, el debat sobre el minitransvasament de l'Ebre cap a Barcelona i la preocupació de que els barcelonins ens quedem sense aigua a les aixetes a fet que l’aigua sigui un dels temes principals a qualsevol conversa.

També seguint les informacions aparegudes en premsa veig que Barcelona es de les ciutats amb menys consum d’aigua per habitant del mon, que aquest es va reduint amb els anys i amb la conscienciació de la gent. Que l’interès per l’aigua emmagatzemada als pantans es sincer, que la gent es preocupa per si plou o no a les capçaleres dels pantans.

El que ens passa aquesta primavera em sembla que dins d’uns anys serà d’allò mes normal, ja fa anys es deia que l’aigua seria el principal problema en el futur i causant d’enfrontaments entre pobles. Sense anar més lluny els enfrontaments de l’aigua del Ebre entre Aragó-Catalunya i Valencia-Murcia estan al ordre del dia, entre Aragó i Catalunya de fa anys existeixen resistències per qüestió del aigua del Ebre, es tracta de mantenir en un lloc el màxim cabal i cedir el menys possible als altres, ja que si be potser avui hi pot haver aigua per tothom, en deu anys segur que no i el conflicte esta servit. Per això la venda d’aigua del Ebre a Barcelona, en lloc de donar cabal, amb el que quant no hi hagi aigua per tothom es tendra que repartir l’existent sortint·hi perdent els regants del Ebre que tindrien l’aigua al costat però no la podrien tocar.

El Pla Hidriologic pretenia donar cabals als valencians i als murcians, cosa que en poc anys faria que els habitants de la conca del Ebre es quedessin sense aigua i el delta acabés desapareixen per no arribar·hi gens d’aigua, ja que els estius la llengua d’aigua salada arriba fins a Tortosa, no es que l’aigua del riu arribi al mar, es que el mar entra 20 quilometres en dins.

Es preveu també que en quinze anys les estacions d’esquí dels Pirineus desapareixin en la seva majoria, difícilment existirà neu a menys de 2.000 metres d’altura. De fet fa anys que si no fos per els canons de neu artificial pocs dies obririen les estacions. Aquesta falta de neu farà que les capçaleres dels rius estiguin mes seques que ara, amb el que els pantans difícilment s’ompliran.

Les desaladores son molt cares, gasten molta energia i no duren més de quinze anys, el transvasament del Roïna potser una solució, però si els Pirineus son cada cop mes secs res indica que els Alps no segueixen la seva estela de sequera.

Potser acabarem visquen tots al nord d’Europa ja que els països de la ribera nord de la mediterrània seran un desert, el fet de que a Anglaterra en els darrers anys si planti vinya i oliveres es un símptoma del inexorable canvi climàtic i de les seves consecuencies.

MAL GUSTO

2008-05-07T10:46:00.000-07:00

Esta mañana leyendo en La Vanguardia Digital la noticia de la muerte de Mercè Sala he clikado encima y además de leer la misma en su totalidad, he empezado a leer los comentarios dejados sobre el hecho. No hubiese imaginado jamás que pudiesen soltarse tantos insultos sobre una persona no muy conocida, pero pública. Lo cierto es que desde el anonimato el odio es más fluido y descarnado, los insultos a su condición de mujer, socialista y catalana de la finada son descarnados y continuos, desde hacer mofa al aspecto de la Sra. Sala (por cierto que en la fotografía era muy agradable) hasta agotar los adjetivos con significado negativo para referirse a sus orígenes e ideología.

Este fanatismo del odio hace unos años que vengo observándolo, ya no basta en atacar despiadadamente al contrario, ahora se trata de actuar sin ninguna piedad, que ante la muerte del adversario elevar al máximo el odio y el despreció, perseguir a la familia hasta el final, considerar la muerte de quien no piensa como nosotros como una victoria que tenemos que celebrar rematando al muerto.

Hace pocos días algo parecido ocurrió en una manifestación batasuna contra la ilegalización de ANV al pasar frente a una parada de bus en la que se encontraba la viuda de Isaías Carrasco, la última víctima de ETA, donde hubo algunos insultos a la victima, circunstancia que la viuda soporto con una dignidad terrible.

Pero la situación más despreciable fue la que tubo (y tiene) que padecer Pilar Manjón, la Presidenta de la Asociación de victimas del 11-M. Recuerdo que al ir a declarar al Congreso fanáticos de la derecha extrema la insultaban con frases de “metete el cadáver de tu hijo por el culo” y algunos intentos de agresión. Dentro del Congreso el ahora dimitido Zaplana se dedico a hablar por móvil, a reírse y a levantarse continuamente de su sillón ante el parlamento trágico de a quién le habían matado a su hijo. Todo eso por no doblegarse ante las mentiras de quién se cree propietario de todos.

También Ernest Lluch recibió el día después de su asesinato por ETA, críticas y feroces insultos en el diario El Mundo por parte de F. Jimenez Losantos, aprovechándose que el asesinado ya que no podría rebatirles.

Gente miserable, aprovecha la muerte de quién no esta en su onda para establecer una segunda muerte del finado, la infamia y el anonimato son sus aliados. Solo espero que pasen por lo mismo en su muerte o de sus seres queridos.

SANT JORDI 2008

2008-04-24T10:52:00.000-07:00

Un any més Sant Jordi ha matat al Drac, la festa del llibre i la rosa supera amb èxit l’estat depressiu i de poca estima que estem patint. El temps, la gent, les bones cares i fins hi tot els suporters anglesos s’han comportat perquè gaudim un cop més d’un bon dia. Que ni que sols sigui per un dia, la cultura i el bon gust imperi per damunt de tot. La tradició originaria del Segle XV de quant el dia dels enamorats les noies anaven a missa a l’església de Sant Jordi dins del Palau
de la Generalitat i eren obsequiades amb una rosa ens arriba fins avui més forta que mai.
L’encert de que Sant Jordi sigui un dia feiner, fa que les nostres ciutats estiguin plenes de vida i que es barregi l’activitat amb la festivitat, ens dona un sentiment de pertinença i d’un orgull a unes costums envejoses.

Molts intents s’han fet per exportar la peculiar festa, el Sant Jordi català de la rosa i el llibre, però no ha arrelat en lloc, cosa curiosa que una festa admirada per tothom i que impacta a tots els estrangers que la coneixen no tingui èxit en cap altre lloc del mon. Suposo que deu de ser el pes de la tradició, cosa que en general no en soc molt partidari, però que en aquest cas tinc que reconèixer que dona l’element diferencial.

Vaig comprar un parell de llibres i un el vaig poder fer signar per l’autor, es tracta de “El gran manipulador” d’en Paul Preston, en el que disecciona la personalitat de Franco. Si be no estic gens interessat ni en els fets, ni en llibres de l’època franquista i de la Guerra Civil, en aquest cas al ser un prestigiós historiador no espanyol i per tant sense cap tipus d’influència ni a favor ni en contra, l’objectivitat es sense cap dubte superior a qualsevol altre autor espanyol.

Ja el dia abans vaig anar amb una invitació a escoltar la presentació del llibre al Museu de Historia de Catalunya, però en arribar just a l’hora, la sala era plena de gom a gom i no va ser possible entra·hi. Ahir si, vaig mirar al diari on signava els llibres i poc abans de les 7 p.m. ja era a El Corte Ingles de la Plaça Catalunya, en Paul Preston quasibe sol i tranquil, davant les cues d’en Carles Reixac i d’altres mediatics. Intento comprar el llibre als expositors que hi havien just davant del lloc de signatura i va ser impossible, demanant per el llibre de Paul Preston a 5 o 6 venedors de llibres de El Corte Ingles cap d’ells no sabia qui era (no exagero), en indicarlis que era el que signava els llibres a 15 metres, els professionals feien cara de no saber res i fins hi tot de no haver llegit un llibre en la seva vida. Sort que a les 7 p.m. es desplaçava a El Corte Ingles del Portal de l’Angel on amb una mica més de temps vaig aconseguir comprar el llibre i que posteriorment l’autor hi poses una ritual dedicatòria i una ràpida signatura.

El fetitxisme del dia de Sant Jordi ja era aconseguit per part meva, vaig comprar un llibre més i cap a casa.

PETITS CANVIS

2008-04-16T11:06:00.000-07:00

Es curiós els actes reflexes que fem cada dia, les costums que anem adquirin al llarg del temps i que incorporem a la nostra vida, unes son costums familiars, d’altres perquè les em vist, ens agraden i les afegim a la nostra vida. Ahir em vaig canviar el tipus de nus de la corbata, desprès de 25 anys de fer·me un tipus de nus al coll amb la corbata, ahir per primer cop em vaig passar al anomenat nus angles que consisteix en donar un tomb de més amb el que el nus queda un xic més gran i més fixat al coll. Son petits canvis que em treuen de la monotonia i de la tradició particular.

La forma de plegar el tovalló es un altra costum fixada, la vaig imitar fa molts anys del meu padrí i des de llavors que segueixo amb la mateixa costum. Es també una costum que va cada cop a menys, la majoría de gent entre la que m’incloc, fa servir mes tovallons de paper en lloc de tovallons de roba, el que si be es més higiènic considero que es una llàstima.

De ven cert que costa el canviar els hàbits adquirits i que portem intrínsecament amb nosaltres, i el fet de camviar·los reialment no ens aporta res a la nostra existència, però serveix perquè ens en adonem dels petits rituals que fem constantment i de que la nostra vida es el resultat d’una historia particular que condiciona el present, fins hi tot amb els mes insignificants detalls.

Dons, a més de camviar·me el nus de la corbata, ahir després de la feina em vaig passar per el Bar-Llibrería Lletraferit, al Carrer de Joaquim Costa, un carrer en ple Raval barcelonès, que si fa uns anys era conegut com el carrer de les putes (com el de les Tapies i el de Sant Ramon) avui es un carrer ple de galeries d’art, bars, llibreries i botigues de roba fashion juntament amb el comerç tradicional del barri.

El pintor al que fa unes setmanes li vaig comprar un quadre en va convidar a una exposició-mostra d’un llibre de poesia il·lustrat amb dibuixos seus, la lectura de poemes tot prenent una copa de cava i menjant canapès de fruita en un ambient agradable d’artistes i poetes va fer que passes una bona estona. En Lawrence, un escultor australià que fa uns anys que viu a Barcelona, un poeta ucraïnès, un marxant d’art angles i d’altra gent interessant ens barrejàvem al local juntament amb d’altres clientes del bar, va ser quelcom interessant i distret.

En sortir per anar cap a casa el Raval bullia de gent, de tot tipus, nacionalitats, interessos i costums, un barri interessant amb una evolució social i física en els darrers anys digna d’estudi.

FORMULA 1

2008-04-07T10:27:00.000-07:00

Creo que no es la primera vez que sucede, la televisión pública catalana TV3 retraso el Telenoticies del mitgdia del domingo hasta que terminase la carrera de Formula 1 en Bahrein. Parece ser que es más importante ver una carrera de coches, que ver lo que pueda pasar en Irak, en el Tibet, el problema de la sequía o cualquier otra noticia del mundo. No vasta que exista el Canal 33 para poder retransmitir en directo acontecimientos deportivos y del motor, han de hacerlo por TV3, para demostrar que es más importante ver lo que algunos llaman deporte del motor –siempre había supuesto que el deporte lo hacían las personas y no las maquinas- pasa por delante de cualquier otra cosa.

Dicha situación se viene repitiendo desde hace algunos años, justo cuando el piloto español Fernando Alonso tuvo posibilidades de ganar el mundial de F1 con un buen coche. Una multitud de nuevos seguidores con las banderas españolas del toro(o vaca), gorra y camiseta azul marino de Renault, aparecieron por las calles. El papanatismo y hooliganismo de la Formula 1 hizo su aparición sustentada desde Telecinco con unas retransmisiones de lo más parcial, antiprofesional e incitadoras del odio al contrario (hasta en una ocasión, en USA creo que fue, dieron por terminada la emisión de la carrera al retirarse Alonso, dejando en ascuas a los pocos realmente interesados por la Formula 1) que tubo su cenit en los gravísimos insultos racistas a Hamilton, rival de Alonso y según los papanatas enemigo a destruir, que estuvieron a punto de que cerrasen el Circuit de Montmelo.

Por obra y gracia de estos miles de fanáticos exacerbados, los seguidores de siempre de la Formula 1 han ido abandonando los circuitos, ya no hay los ferraristas y los mclarenistas, gente educada y amante de la Formula 1, de cuando la gente que iba a Montmelo se lo pasaba en grande con la deportividad y la competitividad de los coches. Ahora no, solo son de Alonso, no importa con que equipo compita, les da igual Renault, McLaren o el antiguo Minardi, lo importante es llevar al peor hooliganismo del fútbol a la Formula 1 y echar a los seguidores de siempre. Hace un par o tres de años, el campeón Schumaker tubo un reventón con su Ferrari en Montmelo y tubo que abandonar, la multitud alonsista fanatizada estallo en jubilo con insultos y mofas al educado alemán, ese mismo día unos amigos míos seguidores de la Formula 1 desde que abrió Montmelo hace más de 20 años(empezaron en Montjuic de la mano de sus padres) y que se desplazan a menudo por los circuitos europeos, me dijeron que dejaban de ir a las carreras, que volverían cuando se retirase Alonso y con el sus fanatizados seguidores.

No se trata ya de ganar deportivamente, se trata de ganar como sea con trampas y con violencia, que las pelouses sean campamentos de aspecto tribal parecidos a la película Braveheart, que el circuit ocupe lo que en su día represento para los más violentos los campos de fútbol, por suerte hoy cada vez más tranquilos . Hoy en día es más peligroso llevar una camiseta de Hamilton entre las masas alonsistas, que ir con una camiseta del Real Madrid en el Camp Nou donde se sitúan los Boixos Nois.

Con la decadencia de Alonso, esperemos por el bien de la Formula 1, que su enfervorizado público desaparezca y que al igual que en el resto de circuitos la pugna ferraristas&mclarenistas vuelva a imperar, que Montmelo y ahora también Valencia pasen a ser circuitos normales, con banderas de equipos mezcladas y con el buen ambiente que reinaba hasta hace pocos años. Que desaparezcan las retransmisiones alonsistas de Telecinco y que TV3 que efectuaba las retransmisiones desde hace 25 años vuelva a sus orígenes y deje de imitar el alonsismo de la competencia, más vale mantener a los seguidores aficionados, que a los fanatizados, que con el tiempo, junto con Alonso desaparecerán.

También espero que TV3 no sustituya más el Telenoticies por la Formula 1, que la retransmita por el Canal 33.

CADAVERS PRESENTS

2008-04-05T13:34:00.000-07:00

Son com una continuació de "El trionf de la mort" de Brueghel, son figures sorgides de El Greco i que s'endinsen sigilosament cap a l'abstracció. Zoran Music, un Eslovac de Venècia, europeu de entreguerres que sobreviviu a Dachau. Es l'obra d'algú que va neixer amb i a l'Europa il·lustrada i que va veure com la barbàrie dels Franco, Hitler i Mussolini s'apropia d'Europa.

Dibuixant directe, de traços simples i directes, els cadaveres com paisatge. Va entendre que els morts gaseijats eren humans desproveïts de tot artilugi i d'elements superficials, solament el que es bàsic, d'un gran dramatisme sincer, sense estridències, d'algú que esta acostumat a la mort, que no sen amaga, tampoc la magnifica o teatralitza, però que conviu amb ella amb gran dignitat.

En acabar la guerra i ser alliberat de Dachau viatja a França i s'extasia amb l'abstracció, vol ser un d'ells però sofreix per no poder arribar a ser-lo. Segueix el seu cami, más dibuixant que pintor, pero amb la constant de la mort i els cadavers que l'acompanyaran tota la seva vida i en tota la seva obra.

Conectat en temps i espai amb Arnold Schönberg, sens dubte una comparativa o una exposició conjunta donaría una visió dels patiments i vivencies d'una época.

Crec que la seva pintura és un pas intermedi entre la figuració i l'abstracció, de alli que el seu dramatisme sigui tan comprensible a tots. La traça clara i figurativa més entenedora juntamenta amb una pre-abstracció realitzada per imitació a abruptes i nus paisatges italians, el que dona una obra sincera i clarament definida.

Un altra gran exposició de la Fundacio Caixa de Catalunya a La Pedrera, recomano veure-la.

EL BARÇA

2008-03-31T10:28:00.000-07:00

Unes setmanes més d’agonia, ja vàrem veure el passat dissabte l’equip que tenim, un equip tou, que no s’aguanta per en lloc, que es desfà a la primera de canvi. Una bona primera part guanyant 0 – 2 per acabar perdent 3 – 2 després d’una segona part per oblidar.

Sense ser una persona que miri els partits de TV, m’agrada veure el resultat i també m’agrada força que el Barça guanyi, si això passa la gent al carrer va d’un altra forma, amb més alegria, si perd es nota un cert desencís en la gent, per poc o molt que siguin seguidors del Barça, però el que es clar que l’estat d’ànim s’exten per arreu.

El que sembla estrany es que un equip que fa 2 anys o guanyar tot, ara doni aquest espectacle tant trist, que la seva figura estel·lar avui sigui un jugador patètic, que un entrenador que fa 2 anys era el millor i que aconseguir que el bon rotllo fos la base de l’equip, sigui avui un personatge esforçat, a les últimes i que el bon rotllo que tants bons resultats portar, avui sigui una llosa que ha destruït l’equip.

Per el que he llegit a la premsa tot be del canvi de vida del Ronaldinyo, sembla ser que quant la seva mare tornar al Brasil al haver trobat un nou company sentimental, el seu germà i representant estigui més per Rio que per Barcelona i la germana que es quedar per cuidarlo hagi trobat un novio que la distreu d’estar més temps amb el germà, la figura estel·lar ha deixat la vida de esportista per dedicarse a viure intensament la nit i la festa perpetua. Amb això l’acompanya en Deco, un dels altres puntals de l’equip i la desfeta de l’equip començar. El bon rotllo de l’entrenador ja no valia i acostumats al bon rotllo del mister, aquest ja no es pogué imposar.

Si això afegim una considerable mala sort amb les lesions es el que ara tenim. L’any passat l’Etoo ja va posar el crit al cel a Vilafranca del Penedès per la falta de compromís d’alguns companys, ara es clar la raó que tenia el jugador i que aquesta deixadesa i el no prendre mesures estan portant a la desfeta.

Si be a mi em sap greu que el Barça faigi el ridícul i perdi com perd continuo dormin tranquil, però molta gent pateix i sent molt els colors, es sòcia, paga el seu carnet i abonaments i formar part de la gran família barcelonista. Son aquests els que es mereixen que el jugadors demostrin que es guanyes el que cobren i que tinguin una dignitat i un compromís que molts d’ells no tenen.

Cada cop el mon es més de mercenaris, de gent que no te cap tipus de compromís amb qui li esta pagant el sou. Si en una empresa et paguen més que en la que estàs treballant marxés sense pensar-ho dos cops (abans al menys els hi deies que si t’igualaven el sou et quedaves) i un directiu prefereix que la l’empresa puigi artificialment en Borsa en lloc de fer·la mes solvent, principalment per les seves “stock options” encara que la porti al tancament; els esportistes ja sabent com funcionen, fins hi tot en l’època del govern Aznar es dedicar a nacionalitzar y pagar molt be esportistes d’altres països perquè competissin amb Espanya, veure els campionats de natació i que la meitat del membres espanyols tinguin cognoms rus, que la figura del esquí va ser Johan Muegler (Juanito li deien des de Madrid, amb la costum de castellanitzar els noms – “más español que Don Pelayo” clamaven també) fins que el varen expulsar de les olimpíades per excés de doping i li retiraren les medalles d’or guanyades (desde llavors mai més han parlat d’ell); y que fins hi tot a l’exercit espanyol la majoria siguin sud-americans (en molts cuartels hi ha mes estrangers que espanyols), un exercit de mercenaris o soldats de fortuna que es deia a l’edat mitjana.

Dons això es el que hi ha i en el futur encara serà molt pitjor.

HIPOCRITAS

2008-03-28T11:41:00.000-07:00

¿Como buen castellano es austero en lo material, profundo en lo intelectual y nada exhibicionista en la formas. (...)El adiós de Rodrigo supone la eliminación de uno de los pocos diques de salvaguarda de la legalidad, de la honradez, de la ética y de la decencia que quedan en la política balear¿. (El Mundo, Eduardo Inda 03/07/2006)

Así definía el periódico moralista al Sr. Javier Rodrigo de Santos, ya ex concejal del PP en Palma de Mallorca y miembro destacado de Regnum Christi, el que según sus palabras pronto seria Ministro, el intimo de la Ex-Ministra de Sanidad del PP Ana Pastor, organizador de la peregrinación de mallorquines a Valencia en la visita del Papa, también promotor y organizador de manifestantes mallorquinas a las concentraciones ultra católicas en Madrid, enemigo de celebrar bodas de homosexuales en el Ayuntamiento de Palma de Mallorca, precursor de lo castellano en Mallorca y enemigo de lo mallorquín, combatiente contra la lengua y cultura catalana, icono de moral entre la derecha más antimallorquina, casposa Y rancia.

Miembro de “es Fortí”, club de playa para uso y disfrute de militares y algunos civiles peninsulares que habitan en Mallorca pagado por todos los españoles para su exclusivo disfrute y totalmente gratis. Asistía al mismo con su mujer de tendencias políticas y religiosas aún mucho más fanáticas y con sus cinco “inmaculados” hijos. Era la familia ideal, a la que Franco, si hubiese vivido, le hubiese dado un premio.

Pero he ahí, que hay elecciones y el PP pierde en el Ayuntamiento de Palma y todas las Baleares, quedándose el impoluto sin cargo. Los socialistas mallorquines efectúan una auditoria y descubren gastos sin justificar en la Visa de una empresa municipal a nombre de este personaje de más de 50.000€. Al poco se descubre que el Sr. Javier Rodrigo de Santos había efectuado esos gastos en prostíbulos gay. No solo era un amante del dinero ajeno, sino que además un promiscuo homosexual perseguidor de jovencitos, como el Pepone era conocido en los prostibulos. La típica doble moral del catolicismo rancio y derecha extrema, de cara a la galería un santo que asistía diariamente a misa y por la noche un amoral lastrado en mil orgías con jovencitos a costa de los ciudadanos (que paguen los mallorquines).

La fiscalía ha actuado y el personaje ha devuelto los más de 50.000€ , el PP lo ha expulsado del partido y se defienden aduciendo que no sabían nada, a pesar de que una empleada de la empresa municipal denuncio los hechos y sus superiores los escondieron ya que era un miembro muy importante del PP.

Esperemos que la cárcel sea el próximo domicilio de este personaje. El robar no esta bien y es delito, en cuanto a la preferencia sexual por jovencitos es algo que le incumbe únicamente a él con tal de que los mismos sean mayores de edad. Si bien la comunidad religiosa a la que pertenece, los Legionarios de Cristo, tiene acusaciones de prácticas pederastas y su fundador el Padre Marcial fue apartado del sacerdocio por el Papa después de recibir múltiples denuncias de pederastia y abusos sexuales por parte de antiguos seminaristas y ex colegiales de su comunidad.

Esta es la historia de un hipócrita en unos entornos hipócritas. Ahora el personaje ha huido a sus orígenes, a Burgos, el austero, ético y decente que definía el faro de la libertad “El Mundo” se ha ido ha esconder a casa de sus ahora ricos papas, soltando alguna lagrima y dando la culpa a las drogas, o sea, eximiéndose de responsabilidad alguna.

JOSEP BENET

2008-03-25T11:18:00.000-07:00

Han estat 87 anys de sinceritat, d’estar i ser fidel a una causa justa, de sacrificar moltes coses per el que creia un be superior i per això va patir persecucions i malentesos. Va ser fidel al que creia correcte i no s’inclina ni davant del poder ni al que en el seu moment era políticament correcte. Va apostar fort per la reconciliació de tots, fins fa poc en el programa Milenium d’en Ramon Colom clamava contra la llei de la Memoria Històrica contra l’opinió de la resta d’antifranquistes, però amb la solvència que li dona el ser un lluitador de primera hora contra l’irracionalitat feixista.

Militant d’Unió Democràtica, cristià compromès, home de gran dignitat i prestigi. El PSUC el posar com a candidat seu per presidir la primera Generalitat post-tarralledista el 1.980, procurant ser un candidat no partidista (però en llistes del PSUC), senador un parell de cops. Enfrontat fortament a Tarradellas, en temps difícils de ser anti-tarralledista, fidel a uns principis, el que es pot anomenar de tot un senyor amb majúscules.

Intel·lectual i historiador de gran prestigi, un tipus de persones d’abans, de quant la professió de polític era sinònim de honradesa, confiança i dignitat. De quant la mateixa era al cim en quant a prestigi social, de quant la gent millor es dedicava a fer política i no com ara que si dedica qui no pot triomfar en la seva professió o no en te cap.

En obituaris diversos es parla sempre de que ha mort un bon home, en el cas d’en Josep Benet es millor dir que s’ha mort un home bo.

SETMANA SANTA

2008-03-20T10:39:00.000-07:00

Marxaré uns dies al poble, faré el que fa molta gent en la Setmana Santa, marxar corrents de Barcelona.

Amb la primavera la gent tenim unes ganes desmesurades de tocar el dos, de canviar d’aires, no sol d’anar a la casa familiar o al apartament o torre de la platja o la muntanya, la gent viatja aquest dies, si pot a NYC, al Carib o a Bali, cada cop com mes lluny millor. L’important es sortir, veure un altre paisatge, menjar diferent, deixar de veure als veïns de sempre, les botigues de sempre i els carrers de sempre, sembla que si un es queda a la seva casa habitual no esta de vacances.

En el meu cas serà de reunió familiar, tots els germans amb els corresponents parelles i fills ens reunim a casa amb el pares, de quatre germans que som cap sa quedat als orígens, tots em volat de casa i en aquestes dades i per Nadal es dels únics moments que estem tots junts, l’afany de pertinença a un lloc fa que tornem tots, almenys mentre hi siguin els pares. Son uns períodes perfectes per reunions familiars, el retrobament de tota la família sempre es quelcom positiu i els pocs dies que estem junts impedeix que ningú s’enfadi i que estem tots en harmonia.

Sempre em solc endur algun llibre per llegir, però es difícil que ho pugi fer, a cops deu minuts abans de dormir·me, però duran el dia es difícil trobar un lloc tranquil i un moment adequat per fer·ho. Em duré el llibre de Serge Guilbaut, “De Cómo Nueva York se Robó la Idea de Arte Moderno”, però per la temàtica del llibre tinc clar que poca estona el tindré obert.

La Setmana Santa per sort ha deixat de ser la de fa anys, la del franquisme, la que estava prohibit escoltar música, en la que era quasibe una obligació el anar als “sants oficis” el dijous i el divendres, on no es podia riure, en que tot tenia que ser trist. La gent fosca i parlant fluix, obligada ha estar trista per la mort de Jesús, on l’odi als malvats jueus tenia que imperar per arreu.

Un cop mort Franco, poc a poc es va anar deixant a la gent més llibertat, es va permetre obrir les discoteques per Setmana Santa i a les emissores de radio privades es permetia emetre l’anomenada “musica ligera”, però sense rock i d’altres músiques diabòliques.

Era el talibanisme catòlic, la d’una societat en una presó feixista-catolica, on era d’obligat compliment el ser nacional-espanyolista-catolic.

Ahir, desprès de sopar al Tastavins de Ciutat de Balaguer amb una parella amiga ens acomiadarem fins la propera setmana, tots sortiríem fora de BCN. Al costat una senyora amb la cara desfigurada per els estiraments de pell de cirurgia estètica, una visió de la cara angoixant, un nas i una pell estirada que la deixava sense cap tipus d’expressió i amb una similitud a una nina, de les coses més lletges que he vist mai. No devia de poder acceptar la seva edat i això li comportar desgraciarse la cara i semblar un monstre.

Al tornar a peu cap a casa no hi havia ningú, la majoria de la gent ja era fora.

NOTICIES DE PERPINYA

2008-03-15T12:25:00.000-07:00

Acabo d'arribar de Perpinya, com en tota França es preparen per a celebrar el 40 aniversari de Maig 68. Multitud de llibres sobre la efemeride abarroten els prestatges de les llibrerias que intenten competir amb els dedicats a Nicolas Sarkozy, Carla Bruni i Cecilia Sarkozy, les estrelles mediatiqueas del hexagon.

He visitat una interessant exposició en el Convent des Minimes, "Perpinya i la febre de Maig 68", dins dels actes de "Perpinya 2008 Capital Cultural Catalana", molt interessant, tant per la visita de l'espai de l'antic convent, com de l'exposició en si, com una ciutat de províncies francesa s'afegir a la revolució i les conseqüències (sobretot en el món de l'art) que van suposar per al futur de la ciutat.

França esta en plenes eleccions municipals, demà serà la segona volta entre les candidatures que van treure més del 10% en la primera volta. A Perpinya es dóna per segur que repeteixi Jean-Paul Alduy, l'alcalde-senador que fa anys va succeir al seu pare, etern alcalde de Perpinya i a la seva mare, eterna alcaldessa de Amelíe-les-bains del Vallespir, tots dos van iniciar el seu periple politic en el partit socialista, passant despres a partits politics més dretans. El fill, encara que sigui senador pel partit de Sarkozy, en les municipals es presenta des de sempre en coalició amb altres partits i amb independents de tipus catalanista.

Com sempre a Perpinya m'he allotjat en l'Hotel de France, al costat del Castellet, un hotel centenari, decadent, antic i destartalat, que ha conegut sense cap dubte èpoques molt millors, però que sempre ha estat de la mateixa família, els Bohigas. L'hotel de Dalí i Gal·la (que segons em conten els actuals amos, el pare d'aquests va expulsar a Gal·la de l'Hotel per maleducada), l'hotel del que era client habitual Saint-Exupery (on va pasar la seva darrera nit a França abans de ser abatut per l'aviació alemanya), l'hotel des d'on Maciá va intentar la "boutade" de l'alliberament de Catalunya des de Prats de Molló, l'hotel des d'on es gestar l'entrada de Tarradellas des de l'exili (a cops he dormit en l'habitació on Tarradellas va passar la seva darrera nit a França, per cert una cambra molt destartalada, però en 1977 era el millor hotel de Perpinya).

Al tornar he parat a Ceret per visitar un brocanter conegut que li he comprat un parell de cuadres, per cert per un preu molt més baix que el normal a Barcelona per coses similars.