Cotlliure

Una nova setmana, amb els resultats del anàlisis de sang i d’una revisió medica que ha sortit perfecta tret d’un excés de triglicèrids, però que em sento d’allò mes que satisfet ja que tret d’aquets triglicèrids producte d’un excés de pastissos amb nata als postres i alguna cervesa de més tot molt be.

Una setmana que espero que ja no sentirem parlar mes de la pel•lícula “Pa negre” i de l’eufòria provinciana que s’ha estes per arreu. Els premis que puguin donar una anomenada acadèmia espanyola, burda copia patètica i carpetovetònica d’una acadèmia del cinema de Hollywood no es per fer tocar les campanes. Diferent hagués estat d’obtenir un premi a Berlin, a Venècia o a Canes, però no un premi al Teatro real de Madrid i ens fan a tots contents, imagino que la productora guanyarà algun cuartet de més i podrà fer un altra pel•lícula.

També suposo que l’espectacle donat entre els Arcadis Espadas i els Javier Cercas toqui a la fi. El baix nivell donat per l’Arcadi Espada acusant falsament a en Cercas d’haver estat detingut de tracta de blanques, ens indica que la mala llet va junta amb la mesquindat, la baixesa intel•lectual i la vanitat de que es creu un “enfant terrible” i no es mes que un desgraciadet, un pobre homenet que per ser quelcom a la vida únicament o pot ser trepitjant a la resta, ja que per ell mateix no pot treure res, ja que res hi te.

També imagino que l’espectacle tercermundista d’un propietari d’un Asador a Marbella muntant un ciri perquè li varen tancar el local per passar-se per l’entrecuix la llei antitabac ja s’ha acabat. Hi ha gent, principalment a les espanyes que prefereix i s’emmiralla a l’Africa subsahariana i les seves costums a l’Europa o a l’USA mes civilitzada. Si volen deixar fumar al seu garito que el traslladin a l’Africa on no hi tindran cap problema de fums. Aquest tipus tan caspós si hagués fet això a Europa no solament el Restaurant hagués estat tacat, a més a més una multa de 200.000 € l’hauria de pagar. Si en lloc de Marbella el restaurant hagués estat a USA, ara seria a la presó, amb demandes multimilionaris. Qüestió d’elegir, el personatge en qüestió ja ha elegit, l’Africa, dons bon vent. Tal com va dir fa poc en Sergi Arola, si un restaurant perd comensals per no deixar de fumar es que es una autentica merda, al restaurant si va si es menja be, si la raó es anar-hi perquè es pot fumar en lloc de per el menjar,sobren les paraules.

El que si que cerc que no canviarà serà el pragmatisme del nou President de la Generalitat, si be cerc que es millor que certs dogmatismes de l’antic tripartit principalment dels d’Iniciativa, tant a l’Ajuntament com a la Generalitat, un cert dogmatisme tampoc esta malament, almenys diluït amb el pragmatisme total que estem veient. Un cop posades a la balança tots els dèficits possibles i imaginables, ens tocarà un període de superàvit, de fet fa el mateix que a can Barça va fer els primers mesos de mandat en Laporta i ara en Rosell, passar totes les despeses presents i futures i començar mes que net, els resultats son a la força bons.

Sempre es un bona noticia que a la nostra ciutat s’obri una nova sala de teatre, farà no mes d’un parell de setmanes que obrir la Sala Atrium, una petita sala al Carrer Consell de Cent d’unes cinquanta places (realment incomodes i estretes) que completa l’estil de les sales barcelonines. Un tipus de sala que hi ha que anomenen d’alternatives, potser per diferenciar-les de les sales mes comercials i localitzades en espais grans i pomposos on solen fer espectacles mes lleugers i d’un tipus mes còmic o si es vol dir divertit.

La nova sala es iniciativa d’uns actors i gent del teatre que en lloc d’esperar a que siguin contractats s’han llançat a crear ells mateixos el seu teatre i la seva escola d’actors. Per inaugurar han triat encertadament l’obra d’en Jean-Paul Sartre Huis Clos, on els actes que a la llarg de la seva vida porten al infern a tres personatges. La sentencia de “L’infern son els altres” impera en tot l’angoixós espectacle, tota l’estona sota la presencia d’un inquietant majordom. L’existencialisme sartria s’actualitza a partir de l’ortodòxia i sequedat de l’autor, on el director posa un to mes cerimoniós.

Un bon inici per aquesta nova sala, esperem que poc a poc Barcelona es pugui mirar a Berlin en quantitat i qualitat de sales de teatre.

Per altra banda, el passat dijous vaig assistir al Ateneu a la presentació de l’Associació Manén, el fastuós violinista i compositor aclamat i consagrat a tot el mon tret de a Catalunya. Recordo un edifici a mig fer, ruïnós i fantasmagoric que al Carrer de Balmes amb Castanyer servia únicament per sostenir grans cartells publicitaris que tapaven l’edifici inacabat. Dons aquell edifici era ni mes ni menys que l’obra del music Manén, que s’arruïna en voler fer un auditori incorporant el millor de tots els auditoris on havia actuat. No solament s’arruïnà ell, sinó que arruïnar a la seva dona en la construcció de l’auditori. En no poder acabar-lo el transferir al ajuntament que es comprometre en la seva finalització, però per el que es veu va incomplir l’acorda’t, la cultura no era cap prioritat en temps de l’alcalde Porcioles. Ara l’ajuntament crec que el va vendre a la Cadena Balaña que hi vol fer uns cinemes.

L’acte de la presentació a l’Ateneu consistir en uns parlaments de membres de l’associació i en un petit concert d’obres de Manén, realment fantàstiques. Una iniciativa per reivindicar i fer conèixer al music a Catalunya.

La gent es mou, la societat civil es posa en marxa, es una bona senyal que en lloc d’esperar que el govern que sigui es posi al davant sigui la gent que prengui la davantera, que els poders públics donin suport a les iniciatives de la gent, però que no les liderin.

NOU ANY

Un nou any, un altre més, un any en el que de moment no es veu una sortida clara a la crisi, ni a la econòmica ni a la existencial que estem patint tot el mon i en concret l’anomenat occidental.

La primera setmana d’aquest 2.011 l’he passat a Roma, un viatge per aprofitar uns dies de vacances que encara em restàvem a la feina i per fer un passeig d’una ciutat sempre agradable, amb força museus i amb un a estètica preciosa.

Com en els darrers cops que l’he visitat m’allotjo als voltants de la plaça Barberini, a tocar de tot, de la Plaça Espanya, de la Fontana de Trevi i de la Via Veneto. Una Via Veneto que res te que veure amb la de fa 50 anys, si be continua essent una avinguda senyorial i elegant, l’ambient que es veia en el cinema d’aquells anys ni s’olora.

Els Romans i en concret el italians que fa uns anys eren reivindicatius e inconformistes, s’han convertit en acomodaticis, sembla que tot els hi va be, per molt que el seu Berlusco els avergonyeixi, ja els hi va be, no es queixen i el continuen votant. L’alternativa al Berlusco, el Fini l’antic cap del partit feixista, que ara ha canviat el nom.

El que si val la pena de Roma, a més de la ciutat en si, son els seus museus, cada cop, al mateix que passa a Paris, per visitar certs museus es te que reservar abans per internet, bona cosa, ja que l’entrada en ells es mes tranqui-la i no hi ha aglomeracions.

Bona època per visitar Roma, ja que els turistes en el mes de gener no son majoria i veus eminentment romans i gent d’altres lloc d’Itàlia de visita a Roma. El que si es veuen son els russos, els principals turistes, en grups o en parelles i amb les butxaques plenes per gastar, de fet en moltes botigues hi ha dependentes russes per poder vendre mes.

Passats els dies romans torno a Barcelona i el dia a dia continua essent con sempre, les noticies de la matança de Tucson, el que un desequilibrat intenta matar a Gabrielle Giffords una congressista demòcrata i si be encara es viva ha mort força gent que era al seu costat. La congressista estava en la diana del Tea Party, mai mes ben dit, ja que la Sarah Palin la tenia dins de una diana i Jesse Kelly el Republicà del Tea Party que va competir amb ella i va perdre va imprimir propaganda electoral que hi posava “carrega-te-la amb un M 16”. En aquest cas l’ incitació feta per l’extrema dreta americana ha fet que un desequilibrat mati a gent, com sempre els incitadors a l’assesinat quedaran força resguardats, la Pallin ha retirat de immediat les dianes sobre els congressistes demòcrates. A Espanya pasa quelcom semblant, sol fa falta mirar algunes cadenes de TV, alguns diaris i alguna radio per veure que s’incita a exterminar al adversari, aixo sí, tota aquesta gent s’amaga darrera d’un catolicisme ranci, radical i intolerant, i darrera un ultranacionalisme hispànic intransigent, extremista i ultradreta.

Any nou, com sempre.

L’HOME DELS NASSOS

Calendari del Pages 2011

A punt d’acabar el 2010, l’home dels nassos recorre carrers i places, tanca un any en el que la crisi ens s’ha imposat en tots nosaltres, estiguem afectats directament o no. Un any en els darrers dies em pogut veure el canvi de la cadena d’informatius de TV CNN+ per la cadena de Gran Hermano 24 horas; on també en els darrers mesos de l’any i gracies a Wikileaks em pogut assegurar (si es que algú en tenia cap dubte), que no som mes que uns lacais de USA, el que abans es deia República bananera; una any en el l’Obama i per desgracia ha anat de malament en pitjor (tret de que cap al final de l’any hagi pogut tenir, qualcuns petits èxits); on el Tea Party america anar pujant als USA i obri sucursals per aquí amb la Presidenta Esperanza Aguirre (la saramaga) de representant.

També aquest darrera part de l’any em pogut veure com els Sánchez Drago i amics, es vanagloriàvem d’haver anat al llit amb nenes de 13 anys i com a postres les anomenàvem de “zorrillas”.

Un any complert, suposo que com tots, el que passa es que despresa ens oblidem del passat llunya i únicament tenim en compte el passat mes proper, com les victòries del Barça en tot i les golejades escandaloses que li fa al Real Madrid en futbol i aquesta setmana mateixa els vint punts de diferencia que el Barça li va fer al Real Madrid en basquet.

Un nou govern a la Generalitat, un nou govern que com tot el que es nou porta certa esperança, una sorpresa positiva en tenir en Mas-Colell com a Conseller d’Economia (es l’economista millor d’Espanya amb diferencia) i a Ferran Mascarell, actual Vicepresident de l’Ateneu com a Conseller de Cultura, aquets dos crec realment que si son els millors, de la resta tot es opinable. El que si es cert es que el govern es totalment transversal,o incorpora tot, no se si serà bo o dolent.

Com sempre des de fa força anys compro sempre el Calendari del Pagès que enguany fa 150 anys, per molt que tot canviï hi ha coses que sempre son iguals, aquest calendari ens ho recorda, es millor tocar de peus a terra, per molt que el mon es tecnifiqui mai podrà ser mes fort que la natura. El tancament d’aeroport per un volca, per nevades (i no molt fortes) i per els controladors aeris espanyols (matonisme fatxenda de milionaris) ens demostra el febles que som davant la natura o l’estupidesa humana. El Calendari del Pagès ens ensenya que el pagès te que estar a disposició de la natura i no a l’inrevés.

Bon any.

LA SETMANA

La sempre encisadora Marsella
En ocasions sembla que tot estigui conjurat perquè hi passin força coses, de estar setmanes i mesos sense que passi res de res, de sobte, així com de cop apareix tot. Aixo es el que em vist aquesta darrera setmana, d’una tranquil•litat absoluta em passat tenir una pluja de noticies constant, una darrera altra.
Tot va començar el diumenge passat, dia de les eleccions, el nou parlament català va canviar força, el tripartit d’esquerres deixa pas a una Convergència i Unió, una amalgama que va des de el centre esquerra al centre dreta, amb un regust liberal i un assentament nacional català. Com sempre en aquestes ocasions la premsa mesetaria i rancio-carcamal de Madrid va fer una lectura totalment diferent del que es pensa per aqui, la premsa mesetaria titulava que guanya el centro-derecha,com si el PP hagués tingut majoria absoluta i sense nombrar en cap cas (almenys en lletres grosses) que CiU hagués guanyat i que aquest es l’odia’t nacionalisme català.

Almenys i per primer cop des de que hi ha eleccions desprès de la mort de Franco han existit guanyadors i perdedors, per primer cop no tots han guanyat, el PSC i ERC han dit que han perdut, això per primer cop. Al menys ens em de felicitar per aquest adelantament en la visió real dels resultats d’unes eleccions democràtiques.

L’endemà de les eleccions , el partit del segle, el clàssic i d’altres adjectius, el partit que segons la eterna premsa mesetaria o del antic i no tant antic “Movimiento”, representaria el canvi de cicle, l’enfonsament del Barça. Dons el Barça no es va enfonsar ni va canviar el cicle, li va endossar 5 al equip madrileny, el Real Madrid va marxar amb una ma de gols a la seva porteria, acabant el partit amb violència per part d’aquets perdedors davant els jugadors barcelonistes, la frustració pesa molt.

Però la premsa mesetaria i rancio-carcamal, no varen aceptar la maneta de gols, un dia desprès començaren que si el Barça no sabia guanyar (per celebrar la victòria amb un ma de 5 dits aixecada). Fins hi tot la núvia del quinquogolejat porter madrileny, amb la pitrera recent estrenada obria la secció d’esports de Telecinco amb “no saben ganar”. “Lo que hay que ver”.

Tot això fins divendres, dia de començament d’un pont, on els controladors aeris no contents de guanyar de 300.000€ fins a mes de 1.000.000€ amb hores extraordinàries, fan de sobte una vaga salvatge, arruïnant les vacances i les butxaques de 650.000 soferts viatgers. El polze amb l’Estat els hi sortir malament, es decreta l’estat d’alarma i se’ls militaritza, tornant tots a la feina amb la cua entre les cames i amb la possibilitat de ser acomiadats de la feina, que tinguin que pagar els costos (més d’un milió d’euros cada un dels quasi be 500 controladors que abandonaren el seu lloc de feina), o fins hi tot que siguin empresonats.

I amb el cel aeri tancat, el Barça que no pot viatjar a Pamplona, la FEF diu en un primer moment de jugar el partit l’endemà diumenge i per pressions de la premsa mesetaria i rancio-carcamal si llança en tromba, el Barça corrent amb el TGV i autocar arriba a Pamplona, sense escalfar surt al camp i guanya per 0 a 3. De fet i em sap greu reconèixer-ho, trobo a faltar a en Laporta com a President del Barça, em sembla que en guardiola es te que ocupar de lluitar al camp i als estaments directius i mediatics. En Rosell desaparegut de President al primer problema, posar tot el pes del club damunt l’entrenador no pot arribar a bon lloc, cadascú te que fer la seva feina i el que es clar que l’equip directiu no la fa.

Amb això que dema marxo a Perpinyà, amb cotxe i amb la llista feta.

MONET A PARIS

Grand Palais, cues per Monet

Just acabat de tornar de Paris, uns dies de vacances i aprofitant uns Punts del Iberia Plus trets de algun viatge de treball a Sud-americà i un vol de ranc a Paris. Com sempre m’allotjo a Saint Germain, un barri perfecte, ple de llibreries (a cents), de Galeries d’art i Antiquaris(a cents també) i de botigues de roba (a milers), també ple de restaurants i cafès de tot tipus.

Un temps primaveral, la gent a cos de camisa, la calor per arreu, les terrasses dels bars plenes de gom a gom i una alegria en els parisencs que únicament es veu quant el temps es benigne i agradable.

Abans de marxar ja vaig adquirir per internet l’entrada per visitar l’exposició de Monet al Grand Palais, ben fet, les cues per accedir eren enormes i si un no tenia l’entrada ja adquirida implicava fer unes cues d’unes quantes hores. Si be Monet es Monet, les multituds a l’interior del Grand Palais em portaren una certa angoixa com la de estar badant a dins del metro. Per altra banda, en els moments de mes tranquil•litat vaig gaudir força de l’exposició.

Pero mes que la exposició de Monet en va agradar potser més la de Basquiat, també recomanaven adquirir l’entrada per anticipat, però amb mig hora de cua vaig poder entrar al Palais de Tokio. En Basquiat vaig poder veure una sensació de profunditat en els seus quadres, sota un fons de colors brillants i clars, unes traces de colors mes mates i neutres. Sota una capa forca la llum, com recordant que sota les llambordes hi ha la sorra de la platja. Aquesta profunditat em va fer veure una tridimensionalitat que no havia vis anteriorment.

Per altra banda, en aquest dies a Paris he pogut notar que la majoria de monedes de Euro que em donàvem (potser el 80%), eren alemanyes, no se si es que hi ha una invasió de germànics a la ville lumiere, o si les vagues franceses han fet que siguin els alemanys els encarregats d’encunyar l’euro a França.

Tot el viatge acompanyat de la lectura del llibre París-Nueva York-París de Marc Fumaroli, que ha acompanyat i reforçat la visió de París que haja pogut tenir en aquets dies.

Torno a se a Barcelona, amb els ànims recobrats i ple de oxigen parisenc, oxigen del tipus cultural, del bon menjar i del bon estar i bon mirar.

CASPOSOS

Perpinya

Aquesta darrera setmana diversos personatges del tipus mes ranci i ultra de l’entorn de la caverna mesetaria ens han distret de l’avorriment. Certes declaracions fora de to i de lloc han donat la volta al país, el facherio mentrestant en lloc d’indignar-se els hi ha fet costat i aplaudit les ocurrències prenent-les com un gest de genialitat.

Primer va ser l’alcalde del PP de Valladolid, un tal Javier León de la Riva, que va dir que al veure “la cara y los morritos” de la Ministra de Sanitat Leire Pajin “piensa en lo mismo”, o sigui en masturbar-se o en que li facin una fel•lació. Personatge masclista i grotesc, d’aquells que pensen que totes les dones son unes putes tret de la seva mare. El pitjor es que el seu cap de partit , en Rajoy no la desautoritzat i no es el primer cop que te opinions similars de les dones.

Després va ser en Sánchez Dragó, el típic carcamal, també masclista i de tipus reaccionari, que en un llibre fet amb el també “genial” Albert Boadella s’orgulli d’haver anat al llit ja fa anys amb dues nenes japoneses i que o explica ara perquè el delicte de pederastia ja ha prescrit i mes a mes els hi diu que eren unas "zorritas". Com en el cas anterior, la Presidenta pepera de Madrid, la Esperanza Aguirre li ha fet costat, proclamant que el fet es com literatura. No entenc que la violació de menors (anar al llit amb menors es considera violació) i la pederàstia puguin ser literatura, però venint d’una persona poc amiga dels llibres es comprensible. Mentrestant els dos “genials “, Albert Boadella i Sánchez Drago, continuaran vivint a costa dels madrilenys i gaudint dels plaers carnals.

Per acabar la tropa, el pseudoescriptor Arturo Pérez Reverte, que ha dit que l’ex-ministre Moratinos 'se fue como un perfecto mierda''Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos' i d’altres insults. Tot perquè l’exministre es va emocionar amb les mostres d’estimació dels seus companys del parlament. També per aquest personatge un home que s’emocioni o plori es basura. El que es te que fer per sortir als diaris. Tots els líders parlamentaris han fet costat al exministre, clar esta del PP on Soraya Sáenz de Santamaría, ha dit que "respeta la libertad de opinión”.