dilluns, 20 d’abril del 2009

EN TREN A GIRONA


Palau Episcopal de Girona - Museu d'Art

Un altre dissabte a Girona. Com en altres ocasions agafo el tren de tres quarts de deu i cap a Girona, a veure un parell d’exposicions d’art, l’una a la Fontana d’Or i l’altra al Museu d’Art. El dia es presenta assolellat, encara de que els darrers dies ha plogut força, el sol llueix fort i no hi puc veure cap núvol que em pugui fer malbé el dia.

A l’estació del Passeig de Gracia veig a l’escriptora Carme Riera, molt seriosa i amb un aspecte de senyora culta i distant, em fa bona impressió. La veig reunida en un grupet del que fàcilment destaca un noi molt jove, amb el cabell tenyit de blau, un somriure perpetuo i encomanadís i assegut en un cadira de rodes. El reconec perquè n’he sentit d’ell per la premsa, es diu Albert Casals, un xicot molt jove que degut a patir leucèmia de molt petit va acabar per la resta de la seva vida en una cadira de rodes. Tret d’amargar-se per el que el destí li portar, el noi es decidir a gaudir de la vida i passar-ho el millor que pugui. Tot sol, sense que l’estada en una cadira de rodes l’impedeixi fer el que mes li agrada viatjar tot sol per l’Amèrica Llatina, fa autoestop, va a tot tipus de barris i sembla ser que va estar a punt de ser raptat per uns indígenes de la selva de Panamà. De les seves aventures i experiències n’ha fet un llibre, “El mon sobre rodes” que fa poc que ha sortit. Sembla ser que ara te previst fer un viatge fins a sud-africà tot sol, amb autoestop i com pugui, però que el estar en una cadira de rodes no te perquè impedir que pugui fer allò que més li agrada.

El moment que el vaig veure a la RENFE del Passeig de Gracia em va fer pensar que era al davant d’un valent, no l’importen les barreres arquitectòniques, per baixar les escales es posava d’esquena, immobilitzava les rodes de la cadira amb una ma i amb l’altra agafat a la barana es deixava caure fins a baix de tot, guardant l’equilibri per no caure i de ben segur que no queia. L’únic problema al pujar quatre esglaons, que els pujava tot sol arrossegant-se per terra i superant-los un per un molt despresa, però que li tenien que pujar la cadira fins d’alt dels esglaons, ja que ell sol no podia.

Tret de les facilitats en el que es movia tot sol, el que xocava més es el seu perpetu somriure, la boca mig oberta ensenyat les dents, un somriure jovenívol, sincer i encomanadís.

A Girona veig les dues exposicions, mes aviat discretes, però un dissabte per el mati per Girona sempre val la pena, dino com sempre molt be a Casa Marieta a la Plaça de d’Independència i torno amb tren cap a Barcelona.

Es curiós la diferencia dels viatgers del tren de l’anada amb els de la tornada, ja o vaig notar en d’altres ocasions, mentre al mati es gen educada, estudiants, gent de mitjana edat i la gran majoria d’ells catalanoparlants. Viatgers que en la seva majoria passen l’estona llegint la premsa o un llibre, a la tornada solen ser gent jove mal educada, que molesta als altres, que embruten el tren i no paguen bitllet (en el meu vagó el revisor va agafar a quatre persones sense bitllet), gent que actualment s’anomenen “killos” i en la meva època estudiantil de lectures luxemburgueses anomenaven “lumpen”.

Arribo al Passeig de Gracia i estava plovent, agafo un taxi i cap a casa.

diumenge, 5 d’abril del 2009

LLETJOR 2


"Sense paraules" Lesseps

Avui al mati i tal com s’informava a les postals-propaganda que es varen repartir per les bústies s’ ha fet la inauguració de la nova plaça Lesseps, com no tenia res mes que fer mi he apropat per fer un tomb i veure si era tant lletja com deien.

Pues no, no es tant lletja com deien, encara es molt mes lletja. Poques vegades he vist una obra tant desencertada, tant mal feta. M’ha recordat a un solar de les afores destartalat que sol pot servir per aparcar-hi cotxes i tirar-hi la runa.

He sentit que l’arquitecte deia que amb el temps al créixer els arbres tindrà un altre aspecte, però es que el problema es que quasi be no hi han arbres, i els pocs que hi han per molt que creixin no podrà canviar la fisonomia de una plaça-solar destartalat.

Gospel, pallassos, globus i xocolatada, la part de marketing ha funcionat com sempre, però la plaça no funciona. Els veïns amb pancartes als balcons contra la urbanització de la plaça. Alguns incondicionals socialistes parlant amb veu alta de lo be que estava la plaça i comentant també amb veu molt alta de que els que protestaven per com havia quedat eren joves pagats per l’oposició de CiU.

Suposo que es un lloc difícil ja que passen el metro i les rondes per sota i es difícil posar-hi arbres, però tal com ha quedat, tal com estava abans amb algunes petites remodelacions hagués quedat molt mes be que ara.

Vaig arribar a Barcelona l’any 1976 on la plaça Lesseps ja era portada per el nyap que era (l’alcalde crec que era en Massó), 33 anys després la plaça continua essent un nyap. Mirant fotos de començaments de segle XX es pot veure una plaça agradable i amb rostre humà, els anys i el progrés esta clar que no van de la ma de l’estètica i la bellesa.

L’únic bo de la visita es que repartien uns flors amb el seu test, n’agafo tres que ja tinc a la Terrassa de casa.