CAP DE SETMANA FRANCES

Hôtel Sabatier d'Espeyran i Musee Fabre

Tot just acabat de tornar de França, un cap de setmana llarg gracies a la Mercè i cap amunt, cap al lloc on abans de l’era Sarkozy el prestigi i l’orgull de ser francès estava mes que arrelat, estava fonamentat, ara amb un President fill d’un pare emigrant i sense papers i una mare d’origen jueu, imita a l’extrema dreta en els seus plantejaments de base. Dons be, fins hi tot amb tot això m’agrada França i els francesos i per d’amunt de tot la seva cultura i el seu estil de viure.

Dons amb això que el divendres a primera hora cotxe i cap al nord, un hora mes tard de la prevista, però el son es el son i tot es ajornable. En poc mes de quatre hores em planto a Montpellier, l’hotel on vaig sempre era ple de gom a gom i no hi havia places, així que n’agafo un altre tot just al costat, però amb una categoria de menys, també força centric, tot just tocant a a la Place de la Comedie però a meitat de preu.

El primer que faig es anar al Museu Fabre a veure l’exposició de Cabanel, el típic pintor francès de segon nivell del segle XIX, molt francès i molt burges, però força correcte. Aprofito per veure també l’hôtel Sabatier d’Espeyran, tot just al costat del museu i annexa a ell com a exposició d’arts decoratives, es el típic palau d’un burges enriquit i ennoblit amb el segon imperi de Napoleó III. Època daurada a França, que irradiava il•lustració arreu de tot el mon, un segle XIX francès, on una determinada forma de cultura i “art de vivre” s’expandí per tot el mon.

Per variar vaig dinar força be, amb ostres de Lecaute i per un preu molt moderat en un típic restaurant francès del segle XIX. Dono un tomb per la ciutat, com sempre una gran quantitat de rodamóns joves i amb els gossos per la Place de la Comedie i voltants. En aquesta ocasió i per posar una nota diguem-ne simpàtica (si es pot dir així), en els cartons que feien servir per demanar i varen posar frases amb cert enginy: l’un hi va posar “una ajuda per gastar en alcohol i drogues” i un altre “per gastar al casino”, no se si els hi va funcionar, si no almenys cridava mes l’atenció que abans.

Una important revista francesa tractava exclusivament aquesta setmana de Barcelona, els llocs de premsa era empaperada de Gaudi (el park Guell), imagino que en els darrers mesos l’afluència de turistes francesos es duplicarà a Barcelona. També em va chocar que en Yannick Noha, el retirat tenista francès es avui una estrella del rock, el cd mes venut a França, el vaig escoltar i realment es força bo.
Dissabte al matí cap a Perpinyà, l’antic hotel de France torna ha estar obert, ja no el porta la mateixa família (el Bohigas), esta per fora i la recepció com sempre. Imagino que la remodelació que hi volien fer per construir apartaments, ha estat si mes no ajornada per la crisi, i per no perdre-hi tants diners han reobert l’hotel, fins a millor temps. La crisis també afecta a Les dames de France a la Plaça Catalunya, les botigues que acompanyaven al FNAC en el bonic edifici han tancat ben be la meitat. També la Llibreria Catalana pateix problemes, la propietat del local ha decidit doblar el lloguer al amic Touron i el futur no es molt clar, a Facebook ja hi ha un Grup de suport.


Gent vestida com a l'edat mitjana
Un dissabte a Perpinyà es un lloc francès de províncies, l’Ajuntament ple de bodes, en la major part de gitanos catalans, vestit de casament de gitanos, amb els seu vestit, anomenem-los extravagant i no molt elegants que diguem, però que a ells els hi agrada. A la catedral de Sant Jaume, gent molt mudada, en aquest cas no era cap casament. A mes, per el centre si feia una festa on molta gent anava vestida com de l’edat mitjana.


Patetica gespa de plastic
Hi res, un bon cap de setmana francès. El que si em va xocar i per malament es que en el meravellós i fantàstic Boulevard Wilson, on els plataners son gegants i força ombrívols i la gespa molt ben cuidada, aquesta es de plàstic, com per llogar-hi cadires.

DIMECRES

Façana lateral Ateneu renovada

La normalitat ja esta arribant poc a poc, l’inici dels col·legis fa que es donin per acabades les vacances estivals, els carrers tornen ha estar plens de gom a gom, i en pocs dies la calor deixarà pas a la frescor de la tardor. La crisi es la única que segueix igual, al ser el país que mes tard va notar el començament de la crisi, farà i fa que siguem el pais que mes tard surti d’ella, Mig Europa veu que la millora econòmica s’entreveu, tret d’aquí, que de moment ni es veu ni se l’espera.

Noves propostes de nous tipus estan sorgint per Europa, la darrera sembla que la canceller d’Alemanya, l’Angela Merkel vol retrasar la vida útil de les centrals nuclears, anant en contra d’allò pactat entre tots els partits d’Alemanya ja fa uns anys. No es que pretenguin fer mes centrals nuclears, volen allargar la vida útil de les mateixes uns vint anys de mitja. Aquest allargament implica necessariament un augment gegantesc en els beneficis de les elèctriques propietaris d’elles, ja que de per si estan totes amortitzades i seran 20 anys d’ingressos sense quasi be cap despesa, el que vol dir milions i milions de benefici. Això la canceller fa que hi posi uns grans impostos, que es destinaran a pagar els majors costos de les energies renovables. Aquest allargament en la vida útil ha estat incorporat en el Deure dels pro nuclears espanyols, però amb la diferencia de que estan totalment i radicalment en contra de l’augment dels impostos en els anys de prorroga.

Personalment, em sembla molt perillós augmentar la vida útil de les Centrals Nuclears, una Central Nuclear es te que tancar mentre estigui en perfectes condicions, allargar la seva vida uns anys més pot ser catastròfic. Així com qualsevol altra central elèctrica o qualsevol maquina pot suportar averies i un mal funcionament sense cap efecte ni perill, una avaria en una Central Nuclear pot significar la mort de milers de persones, el tancament d’una Central Nuclear en perfecte estat o el tancament d’una Central Nuclear en un estat NO perfecte, pot representar un desastre.

Curiosos els organismes i les entitats pro nuclears espanyoles, un nivell barruer i poc professional inimaginable, els típics carques madrilenys posats a jugar amb l’energia nuclear, tots de Madrid, on no hi ha cap nuclear propera i l’única que hi havia la de Zurita, va ser tancada sense cap queixa per la seva part, es clar es l’única que els podia afectar a ells. Es quelcom semblant al magatzems de residus nuclears, segons ens diuen no te cap perill i si mols beneficis, si fos realment així, de ben segur estaria situat al Paseo de la Castellana i no força lluny d’ell. També es curiós que cap membre d’aquestos organismes tant pro nuclears estiuegi per la Costa Daurada, prop d’Ascó o Vandellòs, i que algun molt famós d’ells que hi va estiuejar fa anys hagués marxat.

La normalitat, com ja he dir torna a ser entre nosaltres, el campionat mundial de futbol guanyat per Espanya, sembla ser que l’hagués guanyat el Real Madrid, únicament el porter Casillas es considerat com artífexs de la victòria, ell i l’entrenador, el també madrileny Del Bosque. Els 8 barcelonistes i catalans que varen guanyar han estat borats sistemàticament, els golejador i peces mes importants en Puyol i l’Iniesta no surten en lloc, únicament el porter madridista i la presentadora que es parella seva, la resta no devia de fer res, en Casillas jugava sol contra el mon. Espanya es així. (aquestes critiques no es fan únicament des de Catalunya, em consta que d’Astúries i Andalusia s’està comentant el mateix als diaris.

Dons res, tal com vaig decidir un parell de post anteriors, estic tornant al Ateneu, ja he assistit a dues conferencies per la tarda i saludat a molt ateneistes de èpoques passades, val la pena.

FREAKS

La vieille charité - Marseille

Crec que mai en Tod Browning, director de la pel·lícula “Freaks” estrenada l’any 1.932 hagués pensat que la seva colla de personatges grotescos, terrorífics, desagradables tinguessin tanta continuïtat en el temps i el nom sigui famós al menys per aquí.

Fa uns anys i amb l’aparició de les cadenes de televisió privades començaren a aparèixer personatges diguem-ne marginals i grotescos que la seva fita era que la gent es rigués d’ells i no d’allò que feien, ja que de fet no feien res graciós, únicament es posaven i feien el ridícul més abjecte.

Passada aquesta primera època del frikisme més barroer i cutre, el mateix frikisme es va fer famós de per si, apareixerien les Belens Estebans i personatges semblants. Gent que era famosa per se friki (menys marginal que l’anterior fornada i de millor aspecte físic) i no per fer qualsevol activitat, tot l’inrevés de les anomenades celebritys dels USA i d’altres països europeus, gent famosa per la seva professió d’actor, cantant, ... Aquest frikisme més desenvolupat es retroalimenta dels nombrosos programes de TV que tracten única i exclusivament d’ells.

A aquesta nova fornada de freaks darrerament se li ha afegit una nova fornada, de gent que en teoria tendria que ser mes seriosa, però que en el fons no deixa de ser un evolució del frikisme inicial de Tod Browning aterrat en un estrat superior del que es movia fins aleshores. Personatges com l’ actualment defenestrat Jesús Neira, que aprofitant-se d’una bona obra es va dedicar a ser famos, dedicant-se a insultar als que no pensàvem com ell d’una forma que podem denominar totalment fatxa i antidemocràtica. Aquest Neira ha acabat de l’única forma que podia acabar, tirat a la brossa un cop ja no serveix als interessos de la dreta més radical, ja que va deixar de fer gracia al sortir per TV anant completament begut i conduint, a mes de muntar un espectacle per la seva detenció per la policia.

Altres personatges semblants al Neira son un tal Hermann Tertsch, presentador de Telemadrid i de ideologia ultra, que la mateixa dreta més radical l’encumbrar al dir que una pallissa nocturna que li varen donar va ser instigada per un presentador de TV d’esquerres. Al mateix que en Neira, va ser tirat a la brossa al assabentar-se que la pallissa li varen donar quant a altes hores de la nit va acossar a una senyora (acompanyant d’un empresari de la nit madrilenya i simpatitzant també del PP) i declarant els testimonis de la baralla que el presentador de Telemadrid “iva muy cargado”, no se sap si de begudes espirituoses o d’alguna substancia que es pren per el nas.

Altres frikis els podem trobar en un pseudoescriptor anomenat Alfonso Ussia, insultador grotesc i mal educat, que s’anomena ell mateix com un fatxa. També hi tenim un mindundi que no recordo el nom i que en una cadena de TV ultra va proferir insults de la mes baixa estofa contra la Consellera catalana de Sanitat Marina Geli, mes patètica va ser la pseudodisculpa que va proferir, demanant tant perdo a la insultada, com als anunciants de la cadena, em va recordar a l’Arias Navarro informant de la mort del “caudillo”.

Es el que hi ha, vividors, grotescos i depravats, el pitjor la gent que els escolta, la poca educació d’aquest país fa que sorgeixin aquest personatges i que amb el cada cop mes baix nivell cultural i moral de la gent es de suposar que la cosa anirà a més.

TORNADA

Palau Longchamp de Marsella

Un any mes que torno a emprendre la tornada a la normalitat, les vacances d’estiu ja han tocat a la fi i amb les poques ganes de sempre torno a la vida monòtona i avorrida de sempre. No es que en aquesta ocasió les vacances hagin estat com per tirar hi coets, però es que la “rentre” laboral es presenta amb unes expectatives habituals. Tinc sort que encara em resten dies de vacances que podré dedicar a viatjar i fer coses força mes interessants de les que faig normalment. De mai m’ha agradat fer viatges en el mes d’agost, es un mes que per viatjar es car, incòmode i de maltractaments.

Sigui com sigui ja torno ha estar per Barcelona, 15 dies per la platja m’han donat per llegir a les tardes a la sorra escolta’n el soroll de les ones, que vistes les formes i els llocs on he llegit en la meva vida, puc afirmar, que per a mi, es de totes totes, el millor lloc.

Torno a Barcelona, els diaris informes de les exposicions d’art del proper any, dels llibres que sortiran i de les obres de teatre previstes, en pocs dies es reinaugura el Teatre Lliure de Gracia, penso tornar hi tot d’una, em cau molt mes a prop de casa i te uns dimensions que fa que el troba molt mes atractiu. De moment ja he anat a La Central i he comprat La bicicleta estàtica de Sergi Pamies, Elogio del pesimismo de Lucien Jerphagnon, Les ciutats creatives de Richard Florida, Un barbar al jardí de Zbigniew Herbert llibres i My name is Charles Saatchi and I am an artoholic en versió anglesa al estar esgotada la espanyola, llibres que de segur em duraran uns quants dies.

També tinc previst anar mes al Ateneu, de ser un ateneista diari he passat a no anar hi quasi be mai, el programa es força interessant i a més han afegit ( des de fa un any) concerts de 30 minuts.

També tinc que dir que el regim alimentici que he fet els darrers mesos ja esta acabat, he perdut els 10 o 12 kilos que volia i ja puc tornar a disfrutar del menja.

Dons es així com penso tornar aquest nou any, si fa o no fa com cada any, aquest any més a més, tindrem noves eleccions a Catalunya, que quasi segur que faran canviar el govern de la Generalitat, el Barça continuarà com sempre (esperem), l’Obama continuarà sent fortament atacat per l’extrema dreta mundial, les televisions privades seran mes dolentes que l’any passat, la crisis econòmica seguirà igual (diran que no anem a pitjor, però la gent que esta al atur hi continuarà), la delinqüència pujarà encara més, en Sarkozy anirà a més (per desgracia), el Zapatero a menys (o no) i el Berlusca ni se sap. Jo ni mes ni menys que com sempre.