SOROLL

Fa uns dies tant a la premsa escrita com a les noticies de TV han informat de que l’Audiència de Barcelona confirma la sentencia dictada anteriorment per un Jutjat barceloní en el que condemna a una llarga temporada a la presó (crec que son 3 anys) al propietari d’un bar barceloní d’ambient llatinoamericà per l’excés de soroll i molèsties causades als veïns de la finca on es troba.

Aquesta noticia em recordar que encara no fa un any també ingressar a la presó el propietari d’un restaurant proper al Passeig de Sant Joan especialitzat en “bodas, bautizos y comuniones” així com d’altres “banquetes”. El delicte el mateix excés de soroll que arribar a fer impossible la vida als veïns de la finca on per desgracia s’instal·len aquest tipus de locals.

Potser sembla excessiva la pena imposada als dos incivics propietaris de bars i restaurants, però molt mes excessives son les molèsties causades als pobres veïns, amb el detriment de la salut i la psique que el soroll comporta. Les reiterades denuncies presentades per els veïns contra els incivics sorollosos no causaren , en principi, cap tipus de efecte en ells, l’impunitat amb la que actuaven davant les lleis i les ordenances municipals semblava que estiguessin en un altre temps i en un altre país. Però no se qui va dir –crec que va ser un fiscal en cap de Barcelona- que la justícia espanyola es lenta però inflexible i si be amb anys de retard i excés de molèsties la justícia ha actuat amb totes les de la llei.

Fa un temps, un company de feina que viu en una població del àrea metropolitana de Barcelona, em comentava que a la seva escala s’instal·laren en un pis uns emigrants sud-americans amb unes costums totalment diferents a les europees, i les nits dels caps de setmana era pràcticament impossible la coexistència. L’excés de beguda i la musica alta tota la nit feia impossible el descans a la seva família, les trucades constants a la Guardia Urbana no servien per res, les festes dels divendres i dissabtes acabaren sent una tortura per la resta de veïns, que en el cas del meu company de feina provocar que la seva família –amb nens petits- anés a passar cada cap de setmana a un apartament de platja sense calefacció i amb poques comoditats. El contracte de lloguer es va acabar i el propietari, per pressions de la resta de veïns, no els hi va renovar. Ara sembla que hi tenen en aquell pis una família emigrant de Rússia que segons diu no porta cap tipus de problema. De totes formes, el mal any passat per la seva família no li treu ningú i ningú li ha compensat.

Els carrers de les nostres ciutats, diuen totes les medicions, que el nivell de soroll es totalment insalubre, per no parlar del soroll causat per les obres en nous edificis o en la mateixa via urbana. En molts locals, la musica te un excés de decibels inacceptables, per no citar als personatges que amb el seu cutrecotxe tuneijat, dediquen la seva vida a conduir per els carrers amb les finestres obertes i la musica a tot drap, procurant molestar a tothom.

A tot això, si tenim la desgracia de que en un pis veí al nostre es faigin obres o simplement l’estiguin pintant, els cops d’escarpa i martell a la paret a totes hores, la musica a tot volum i l’arrastrament de mobles o de qualsevol altre element fa que el dia sigui insuportable.

Es per això, que la presa de mesures per part de la justícia contra els incivics sorollosos em sembla be, no solament te que ser contra els propietaris de bars i restaurants, seria desitjable que la mateixa s’amplies l’abans possible al veïns sorollosos, als constructors i contractistes sorollosos i als que fan reformes als pisos i als pintors de parets sorollosos.

Es curiós sortir per l’Europa educada, a la que tant ens agrada compararnos i notar el silenci que hi ha a les seves ciutats, el to de veu baix que te la gent quant parlen entre ells, tot el contrari del que tenim per aquí que la gent sol parlar a distancia del seu interlocutor i a crits, sense importar·li que les altres persones no estan interessades en el que diu i que, a més, li molesten els seus crits.

Esperem que la civilització poc a poc apareixi i que puguem gaudir d’un nivell de civisme similar a l’Europa civilitzada.

PRIMER ANIVERSARI

Aquests dies compleixo el primer aniversari del meu inici al blog. Un any de estar aquí a la xarxa, un any d’escriure i llegir als companys blocaires, 62 missatges publicats i molts mes de llegits.

Quelcom molt mes interessant del que hagués pogut imaginar, no solament es escriure un dietari, la gent et llegeix, la gent et contesta i et dona la seva opinió. Tanmateix, un fa el mateix amb la resta de blocaires.

M’autofelicito pel meu primer aniversari i de pas us dono les gràcies a tots per llegir·me i opinar.

BOGOTA

Acabo de pasar una semana en Bogota, por desgracia no ha sido una semana de relax y vacaciones, sino que ha sido de trabajo. La empresa para la que trabajo me desplazo a la capital de Colombia para efectuar una labor determinada.
Por de pronto antes de salir de BCN te recomiendan no coger ningún taxi, ponen a tu disposición un coche con conductor incluido y un servicio de seguridad para todo el día. Parece ser que el 30% de los taxis de Santa Fe de Bogota (el nombre completo es este) son ilegales y los extranjeros corren el riesgo de ser trasladados a barrios extremos para ser desvalijados convenientemente.
A los visitantes europeos nos sorprende las pocas tiendas y los pocos peatones que hay en la ciudad, existen las llamadas cigarrerias que son como un colmado de toda la vida con flujos de open 24 hours, esto al menos en los barrios de la clase alta que son los únicos en los que se suele mover el visitante europeo. También sorprende el no ver coches aparcados en la calle, por lo visto es una prohibición impuesta después de que el narcotraficante Pablo Escobar pusiera una bomba en un coche aparcado que hizo volar por los aires a varias cuadras -manzanas- de casas.
También sorprende el llamado "pico y placa", prohibición de circular por la ciudad en función de la terminación de la matricula del carro -coche- y del día de la semana.
Pero lo que más sorprende es el total soporte que el Presidente Alvaro Uribe tiene entre la población, la aprobación del mismo es unánime y sin fisuras, la persona del Presidente se eleva por encima de todo, es como la de Fidel Castro en Cuba, corresponde a la de una persona por encima del bien y del mal, no existe la critica hacia su persona.
La realidad es que durante sus años de Presidente, al menos en Bogota, la seguridad ha mejorado enormemente, el ejercito y la policía esta muy visible -al menos en la zona alta de la ciudad- y eso la gente lo agradece.
También la lucha contra las FARC hace que el pueblo le de su apoyo, sea la lucha mediante el pago de soborno a los terroristas o sea por eficacia militar. No importa que el 30% de los diputados del partido de Uribe este procesado o encarcelado por narcotrafico y relación con los paramilitares, tampoco que hace años siendo Uribe gobernador de su región crease un grupo paramilitar, en la actualidad el Presidente Uribe está por encima de todo. El padre del Presidente fue asesinado por las FARC y es sabido que de siempre la venganza se sirve fría.
Los años dirán si Uribe termina como su homónimo Fujimori o como un gran Presidente, pero causa un cierto estupor el observar por las calles de Bogota grandes carteles de tipo patriótico al estilo de los existentes en Cuba y poco apreciados en democracias asentadas. Tampoco la excesiva dependencia de USA ayuda, es de todos sabido que los Presidentes apoyados por USA terminan muy mal, como Noriega -carapiña- en Panamá, Fujimori en Peru, Sadam Hussein en Irak, etc.
Por lo demás el trabajo y la estancia fueron bien y vuelvo ha estar de nuevo en casa con la monotonía de siempre.

LA PLAZA DEL AZUFAIFO

Una de las satisfacciones que nos da el entorno de los blogs, es el poder disfrutar de los escritos e ideas de otras personas que sin este cada vez más usual sistema, de buen seguro no conoceríamos. A veces resulta que damos casualmente con uno de ellos por alguna búsqueda específica, nos gusta lo que leemos y nos convertimos en sus seguidores incondicionales. Este el caso del blog de Isabel Núñez, escritora y traductora de la que soy un ferviente seguidor y que a partir de sus escritos en su blog ha realizado un maravilloso libro.

La autora, de una radical delicadeza, se propuso salvar un árbol monumental y único que estaba a punto de ser talado para dar paso a una fea construcción que sustituiría a una antigua y bonita torre frente a su casa en Sant Gervasi.

Su empuje y estimulante deseo para preservar la belleza de un ginjoler único en Europa lo fue plasmando día a día en su blog. Su tenacidad fuera de dudas, junto a su universo recogido, culto y cosmopolita la llevaron a ganarse el apoyo de los vecinos y liderar el desafío frente a los constructores-destructores, al Ayuntamiento de “Hereuville” y a la inercia negativa de una ciudad en manos de especuladores sin escrúpulos para poder proclamar finalmente el “em guanyat”.

El monumental bicentenario ginjoler-azufaifo, árbol de origen chino de cuya madera se fabrican las “gralles” y las tenoras esta a salvo, una interesante historia esta detrás, por suerte recogida en un maravilloso y recomendable libro escrito desde el corazón. Muy bien editado por la Editorial Melusina e ilustrado en la portada con un precioso dibujo de Aurora Altisent.

El economista E.F. Schumacher hace unos años escribió el libro “Small is beautiful”, la autora nos describe que el simple hecho de salvar un árbol puede ser la lucha para hacer un mundo mejor.

En un par de días he leído el libro, prologado por Vila-Matas y recomendado por todos los periódicos de Barcelona, Joan de Sagarra escribió sobre el en las paginas centrales de La Vanguardia hace algún domingo. Su lectura me ha hecho disfrutar con una muy amena historia y una exquisita escritura.

EL RENAIXEMENT A PRATO

Com sempre el CaixaForum ha estat a l'altura, ens presenta per a aquest estiu una interessant exposició d'art italià. Les tedioses calors juliades i agostades es passen millor si podem alimentar la vista i l'esprit amb bon art.

Va ser el dia de Sant Joan, un matí tranquil i silencios en la que per a trencar el tedi matinal, em vaig decidir per agafar el 27 i acostar-me a Montjuïc fins al CaixaForum. No feia molt que ja vaig estar.hi per a visitar l'exposició de "L'escola Yi" una interessant mostra de l'art abstracte xinès que també estara present tot l'estiu.

El cas es que "El Renaixement a Prato. Entre el Sagrat i el Profa" es força interesant, es una selecció de 59 obres mestres del Museu Civic de Prato, ciutat propera a Florencia amb un passat artistic remarcable. Degut a les obres de restauració del Museu els catalans podem gaudir d'aquesta exposició d'art italia, començada gracies als Medici i que ens fa enveijar el no ser italians -almenys en el referent estetic i artistic- ja la contamplació de les obres ens porta directament a la Italia més esplendorosa.

Del Quattrocento al Ottocento, de Daddi a Ferrarini, amb tots els seguidors de Caravaggio, no son obres ni artistes de primer nivell, pero si d'una categoria i amb una unitat i consistencia museistica no vista per les nostres terres. Fa enveija veure con una ciutat de uns 150.000 habitants disposi d'un Museu d'aquest tipus, res semblant a les nostre Lleides, Tarragones i Girones, esta clar que la cultura es hereditari i amb una o poques generacions no s'arriba en lloc.

BCN ARA

Recordo que fa més de trenta anys en arribar a Barcelona des de les terres de ponent, una de les coses que més admirava de Barcelona eren els seus gratacels. En una època de misèries i de foscor estètica la grandiositat de certs edificis em semblava que anava del braç de la modernitat, del progrés, del diner i era una manera d’aproparnos a l’estètica del mon occidental. Els edificis que amb molta d’imaginació eren anomenats gratacels com l’edifici Atalaia, el del Banc de Madrid, el del Banc Comercial Transatlàntic, el Banc Atlàntic i el edifici Colon tocant al port eren l’avantguarda de la modernitat, la resta de la ciutat una mostra d’edificis antics, lletjos i bruts, els carrers col·lapsats per els cotxes, un altra mostra de que Barcelona era moderna i cosmopolita.

No cal dir que en aquella època no sortia al estranger i que entenia la modernitat com un provincianisme que menyspreava tot el que era tradicional i d’un altra època, pensat que tot el de fora era millor, que les tradicions catalanes eren quelcom a superar, un sentiment d’inferioritat vers tot originari promogut per una educació franquista i retrograda que perseguí no solament l’amor propi sinó el menyspreu de tot el que es sortia de l’uniformitat imperial hispànica.

El modernisme era considerat quelcom de mal gust, la Pedrera feia fàstic amb les seves façanes fosques i brutes, la Casa Fuster de dalt del Passeig de Gracia va estar a punt de derruirse per fer·hi un gratacels. A moltes cases del Eixample els hi creixia un parell de plantes amb un estil favela de Rio totalment diferent a la casa original, i així fins a la destrucció del patrimoni estètic barceloní.

Poc a poc la gent va anar viatjant i adquirint gustos estètics de mes volada, es feren edificis de qualitat arquitectònica com el de Banca Catalana a la Diagonal i es restauraren els bruts edificis del Eixample, el que era vell i atrotinat va passar a ser elegant i d’estil, els barcelonins anaven posant·nos a nivell europeu.

Amb les olimpíades la Vil·la Olímpica representar la conjunció de la bona arquitectura amb un bon urbanisme que seguia la trama de l’Eixample d’en Cerdà amb els seus jardins interiors que assumia la trama mediterrània amb l’espai londinenc.

Ara la lletjor del barri del Fòrum, amb grans edificis aïllats entre jardins no sol trenca la trama urbana barcelonina de l’Eixample, sinó la forma de vida mediterrània amb carrers vius i amb botigues i amb relació humana, tot el contrari del model tipus Miami amb arquitectura banal i de poca qualitat del nou barri del Fòrum. De lluny sembla el dowtown de qualsevol ciutat nord-americana de segona fila. Si al Fòrum li afegim les construccions que omplen els antics descampats de l’autovia de Castelldefels en el seu pas per L’Hospitalet que denoten un pastel d’estil de tipus disneywordia podem assegurar que la trama i l’estil de ciutat barcelonina toca a la seva fi, que l’americanisme no sol ens arriba amb la forma de viure, sinó també amb la seva estètica, ara sol falta que ens arribi la seva ètic

Al meu entendre únicament l’edifici espectacle de les aigües com icona de una nova centralitat a les Glòries i el edifici escultura del Gas a la barceloneta donen qualitat en aquesta nova Barcelona.

Esperem que en el futur es millori.

SHAKESPEARE & COMPANY

Ayer noche termine la lectura de “Shakespeare and Co” de Sylvia Beach, su autobiografía. La creadora de la librería Shakespeare and Co de París nos recuerda la historia de su famoso bookstore parejo a su vida, desde la creación de la misma en el anyos 1.919, hasta su liberación “manu militari” tras la huida de los Nazis de Paris por parte de Ernest Hemingway, famoso y querido cliente en la preguerra.

Es la historia de una americana unida a una librería-editorial, indisoluble la una de la otra. Mujeres americanas enamoradas de la libertad de París, pero enormemente comprometidas con su país. Mujeres que en primer cuarto de siglo se liberaron, decidieron tener una vida por ellas mismas, mujeres cultas y cultivadas, con espíritu libre, que decidieron vivir tal como a ellas querían y lo hicieron.

Editora del Ulises de Joyce, prohibido en USA y Gran Bretanya, donde se le consideraba un libro de contenido erótico cuando no pornográfico, las ideas francesas basadas en su revolución, frente a un conservadurismo intelectual basado en la peor cara de la ética protestante. Su largo proceso de edición en Francia, su relación con Joyce y su vida inmersa en el mundo intelectual parisino de entreguerras.

Si hasta la fecha me consideraba un entusiasta de la cultura y la historia francesa, la lectura del libro no ha hecho más que aumentar este deseo. No es un libro apasionado ni excesivo, es un libro que sin grandes puestas en escena nos describe una época y unos personajes con total normalidad, tratando a los mismos con la perspectiva de personas reales y normales, no como a mitos ni grandes personalidades.

En la actualidad la “Shakespeare and Co” de Paris sigue abierta, no en la calle Odeón que describe el libro, sino en la rue Buchêrie junto al Sena. Una visita a la misma es siempre una delicia, los jóvenes americanos que viven en ella a modo de hotel-albergue en los destartalados sofás, su cocinita entre estantes repletos de libros, sus sucias alfombras y la calidez del local, entre una librería y un hogar destartalado y con unos horarios raros y anárquicos dentro de la rigidez horaria parisina.

Parece ser que las autoridades francesas la han declarado algo parecido a monumento nacional, local que debe preservarse y protegerse por el interés que el mismo tiene, lo que de seguro evitará que se instale un McDonals, un Starbucks o cualquier otra franquicia que afease la zona.

Recuerdo que al comprar un libro te marcan la primera página con el sello de la librería, forma de personalizar el libro, de poder seguir su historia y el pedigrí del mismo.