RACISMO NEOCON

Inscripciones de los neoyorquinos en los bancos de Central Park

Por el solo hecho de leer los periódicos, nos enteramos de que es costumbre usual, habitual e internacional conceder cien días de gracia a todos los gobernantes desde el día de la toma de posesión de su cargo hasta que aparezcan las saludables críticas a su gestión. Es de sentido común que en un espacio de tiempo inferior a este plazo es difícil ejercer una opinión objetiva sobre la gestión y el acierto o desacierto del poder ejercido.

Pero en toda regla hay alguna excepción y en el caso de Barack Obama no solo está siendo la excepción que confirma la regla, es además un caso único en los ataques recibidos ANTES de llegar al poder. Podría entenderse el empezar a sufrir críticas despiadadas antes de superar los famosos cien días ya que en ocasiones la incontinencia de ciertos personajes les impide efectuar un razonamiento cabal, pero lo que está ocurriendo con Obama supera cualquier límite entre lo que es normal y lo que es completamente anormal.

Hace apenas un mes el primer ministro italiano, Silvio Berlusconi, en una rueda de prensa conjunta con el presidente ruso, Dmitri Medvédev en Moscú, declaro al preguntársele sobre el vencedor de las elecciones americanas: “¿Barack Obama? Es joven, guapo y está bronceado", frente a la definición que hizo del peor presidente de la historia USA, Bush: "un grandísimo presidente”.

Estos días hemos oído al ex presidente Aznar calificar ante la prensa la elección de Obama como "un exotismo histórico, un previsible desastre económico”

Dado que aún no es posible efectuar ninguna crítica hacia Obama por no ser aún Presidente USA se le ataca desde el flanco más ruin y bajo que se puede, por su raza. El primer ministro italiano y el ex Presidente del gobierno español demuestran su catadura moral investidos de salvadores de la raza, no sabemos aún de que raza ya que el aspecto de ambos deja mucho que desear.

Estas opiniones están en consonancia a las que un presentador de la Cadena Ultra de Radio Cope dijo del elegido Presidente USA y de su mujer, de quien dijo que le parecía una “arpía” y “una negra profesional”.

Todo ello viene del temor de la derecha más carca, neocon y antiliberal del hundimiento de los neocon USA, de su descredito y del seguro desplazamiento de su descredito a sus valedores en Europa.

DESSITJOS 2009

Musée des Beaux Arts de Carcassonne

Recordo de quant era petit m’agradava mirar els llibres de casa la meva avia. Els prestatges de fusta antiga fora de les modes i costums del anys 60 i començaments dels 70 contenien en lloc principal una sèrie de llibres ja llavors antics (dels anys 20 i 30) molt ben enquadernats i que sense conèixer pràcticament gens de literatura ja veia que eren uns llibres per damunt dels altres, com d’un nivell superior, tant per la prestancia dels mateixos com del lloc que estaven. Es tractava de la col•lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, magna empresa cultural fundada per en Francesc Cambó per elevar la cultura catalana fins a dalt de tot. Recordo els llibres amb la seva versió original i al costat la traducció catalana i sense ser un nen que li agradés especialment la lectura m’imaginava que algun dia jo també els llegiria tant com segur varen fer els meus avis materns.

Fa uns mesos vaig llegir als diaris que la Fundació Cambó vol tornar a revifar la col•lecció, que si be ja porta més de 360 llibres publicats, tornarà a fer una nova tirada d’uns 50 amb l’estil de sempre, en grec o llatí i amb català al costat. També pensa treure uns 30 volums exclusivament en català als quioscos de premsa.

En llegir la noticià vaig pensar d’immediat que el desig que vaig tenir de petit de llegir els clàssics de la Bernat Metge a la fi el faria realitat. Em vaig proposar llegir-los tots els que sortissin i les col•leccions estan a punt de sortir al carrer. Seran les típiques col•leccions de llibres que surten al gener i que un cop comprat el primer exemplar (en solen sortir dos al preu d’un acompanyat d’una gran cartolina i dins d’un plàstic) es deixen de fer. En aquest cas serà la Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, magna obra d’un nivell superior.

Per fer aquest desig per aquest any 2009 vaig comprar farà cosa d’un mes el llibre “Diccionari de Mitologia Grega i Romana” d’en Pierre Grimal de Edicions de 1984 un volum de més de 650 pàgines on tots els Mites Herois i Déus grecs i llatins que en nombroses ocasions son els mateixos però amb diferents noms o diferents però amb noms iguals, estan enumerats i explicats en ordre alfabètic. Espero complir aquest desig, pocs cops en faig de concrets i aquest crec que realment val la pena.

La col•lecció Bernat Metge va tenir anys d’esplendor, un 8.000 subscriptors tenia als anys 30, anys en que la burgesia de casa nostra era més cultivada i creia que no sol els diners eren importants, sinó que l’ humanisme i el suport a les institucions culturals de casa era també molt important. Amb el franquisme va anar decaient, eren temps que la cultura i més si era en català era quasi be pecat. Fins arribar a l’actualitat que els subscriptors no arriben als mil. L’època franquista va fer tant de mal que la tornada a la democràcia fa 30 anys no ha pogut ni de bon tros arribar al nivell cultural de la República, aquest es un exemple clar i quantitatiu, més si tenim en compte els habitants de Catalunya l’any 1936 i avui que es pot haver triplicat o quadruplicat i els lectors dels clàssics han estat reduïts en una vuitena part.

La Bernat Metge, es juntament amb una collecció alemana i una francesa l’unica que tradueix directament del llatí al grec i no traduintles d’un altra traducció com fan tota la resta. Es per aixo que entenc que es una oportunitat de coneixer de primera ma els nostres clasics antics de la nostra Europa.

Per altra banda fa uns dies que vaig tornar del meu poble d’infantessa i neixament a les anomenades comarques de ponent de passar el Nadal. En un poble del costat del meu, Ivars d’Urgell hi ha un mural dedicat a la poetessa filla del poble i avui malauradament desaparescuda Maria Mercè Marçal, en el que es cita uns versos seus “a l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Dons resulta que una nit varen veure un senyor que estava ratllant amb spray el mural (a la foto únicament es veia ratllat la part de “i nació oprimida”, uns joves que passaven en coche el varen veure i per sort de tenir mòbil amb càmera de fer fotos van poder fotografiar al incívic ratllador que es va poder identificar con un antic vicari d’Agramunt, que ja no ho es per pressions del poble al tenir un caràcter molt fort, ideologia falangista i per negar-se a fer les misses en català. Avui sembla ser que el capella es per una parroquia de l’Aragó pero que torna de tant en tant per el que es veu.

NAVIDAD

Carcassonne - El canal

Un año más, habiendo traspasado las fechas de reuniones familiares sin acontecimientos destacables y en espera de traspasar el año para dar por medio concluidas las fiestas, ya que la festividad de reyes, llamada también epifanía del señor (denominación con significado desconocido pero no por ello palabra desconocida) donde los Reyes llamados magos entregaron a Jesús el oro, el incienso y la mirra (en este caso también elemento desconocido pero también palabra conocida), es cada vez menos celebrada.

Un año más de cumplir con los preceptos de reunión familiar, en los que desde hace varios años la voluntad personal deja paso a los impuestos valores más o menos soportables de reconocimiento familiar, pero sin ningún tipo de exaltación o de acritud hacia los mismos. El aumento de edad de los pequeños de mi familia hace que ni siquiera “el caga tió” que representaba mis recuerdos navideños tenga ya lugar, el mismo ha desaparecido por un frío intercambio de regalos sin ninguna trascendencia ni futura ni pasada.

Para alguien acostumbrado a vivir solo, estas fechas se convierten en un accidente orográfico que hay que superar. La presión del entorno hace que los que consideramos que la vida es exclusivamente un desarrollo individual y la misma se realiza en un entorno socializado, pero únicamente como lugar de encuentro entre los individuos, no como lugar uniones entre ellos, nos sitúa escandalosamente al margen de la fiebre común de estas fechas. En mi caso lo soporto bien, pero deseo que todo vuelva una vez más a la normalidad, como siempre el paso de estos días es más sencillo y afable que el inicialmente esperado, pero con deseos de que el afán de alegría o tristeza venga dado por las circunstancias personales de cada momento y no por imposición histórica.

Nada resaltable hasta la fecha, nevada moderada, inicio de la lectura de”Londres”, de Henry James, autor de Nueva York que a finales del siglo XIX se traslado a Londres y nos dejo unos fantásticos escritos sobre la entonces capital del mundo. La lectura del mismo y las descripciones de la vida en la ciudad evidencia el espíritu y la vida no difiera excesivamente del Londres actual.

También en estos día ha muerto Huntington, intelectual norteamericano cuyas ideas han sido apropiadas por los neocon norteamericanos y del resto del mundo muy a pesar del autor, que como siempre dijo se consideraba muy alejado de esta ideología hoy día tan en decadencia.

Los días han pasado rápido y tras la comida del domingo volví a Barcelona después de tres días sumamente familiares. Acabar de pasar las fiestas y otro año más para añadir a la lista de navidades.

DISSABTE A GIRONA

Grand Central -NYC

Preparat per passar com sigui aquestes festes de Nadal. Sentiments totalment contradictoris apareixen i desapareixen en el meu pensament, en mi s’intercalen tot el que els partidaris i els detractors d’aquestes festes exposen apassionadament. Per una part l’essència consumista i familiar de les festes m’aixopluga totalment i per altra banda les ganes de que aquets dies passin depressa es el que més desitjo. Les despeses supèrflues i antisolidaries, l’obligació de ser feliç per Nadal, els dinars excessius per un que acaba de fer un regim amb resultat positiu i un reguitzell de moltes més coses fa que estiga a desgrat tots aquets dies, però la companyia de la meva família més volguda em fa sentir be.

El cert es que aquestes festes estan basades en la mentida, el cristianisme adopta el solstici d’hivern que es celebrava des de temps immemorial per imposar el naixement de Jesús, naixement que de cap manera qüestiono i que de les ensenyances en vida de Jesucrist m’agradaria ser seguidor fervent, però que son un repte molt difícil i tant sols que intentem imitar quelcom serem sense cap dubte persones bones. Dit això, també tinc que dir que el total allunyament de l’església catòlica actual de les ensenyances de Jesucrist, fa que cada cop estiga més allunyat del que imposa la jerarquia catòlica actual. Que diferent l’església d’avui de l’església del primers cristians, no es pot ni reconèixer a Crist en l’actual jerarquia, aquesta fa tot el contrari que ens va ensenyar Jesús, de fet considero que si Jesús visques avui i fos catòlic apostataria d’una església totalment anticristiana.

Per altra banda aquest matí he estat a Girona, potser l’única ciutat de la península realment europea. El motiu anar a la Fontana d’Or per visitar l’exposició “Orígens de l’avantguarda russa”, una exposició correcta però res del altre mon. Com sempre que vaig a Girona hi vaig amb tren, passats els sotracs de fa uns mesos tinc que dir que actualment el viatge es ràpid i eficient, amb bons trens i força nets, un viatge de poc mes d’una hora però que permet llegir tranquil•lament o gaudir del paisatge. Dono un tomb per la ciutat i en plena Rambla de la Llibertat signo contra les corrides de toros, que sembla ser es vol presentar una iniciativa popular al Parlament per eliminar-les, almenys l’espectacle de la mort i la tortura del pobre animal. Dino com sempre molt be a Casa Marieta a la Plaça de l’Independencia i torno a Barcelona amb tren.

I res, passant el cap de setmana amb tranquil•litat i bons aliments, sense fer res d’especial. Dema sembla ser que al Magazine de La Vanguardia surt un article força interessant que demostra que en Hitler va instigar el Alzamiento nacional de Franco. Els documents han estat trobats en diverses parts d’Europa i demostra la submissió total de Franco i dels caps del exercit espanyol a Adolf Hitler.

VIATGE PURISSIMA

Com cada any aprofito el pont de la Puríssima, o si voleu el de la Constitució, per fer el meu sempre esperat viatge a la Catalunya Nord i al Sud de França. Si ja fa molts anys apareixia per Perpinyà únicament per aquestes dades, amb els anys l’estima que tinc per aquestes terres i bon tracte que sempre m’ha dispensat la seva gent, fa que visiti la zona un parell o més cops a l’any. Després de molts anys d’anar al Hotel de France, aquest any he tingut que canviar, l’Hotel ha tancat les seves portes, desprès de uns 150 anys de ser l’Hotel dels catalans del altre cantó com diuen a Perpinyà, aquest ha plegat, les cambres on varen dormir St. Exupéry, Camús, Edith Piaf, Orson Welles, Gala i Dalí, Francesc Macià, Josep Tarradellas i tants d’altres, ja no hostejaran a ningú més, la família Bohigas després de quatre generacions de fer una feina encomiable ha decidit tancar. El edifici es reconvertirà en apartaments de luxe tal com es va fer fa uns anys amb l´Hotel de la Poste, just darrera.


Un foli escrit a ma amb l’inscripció “Fermeture” es l’única informació que hi ha, per dins mirant a través dels vidres tot com sempre, els mateixos expositors amb als fullets turístics de la zona, els mateixos mobles, tot com sempre, tot igual però sense la Maryse i el seu espòs darrera el mostrador. De fet sembla que haguessin sortit per un moment, però no, la fermatura es per sempre, l’hotel familiar, tronat i antiquat no ha pogut aguantar la competència de les cadenes d’Hotels com la Kyriad o la Mercure (Accord) tant propers a ell, sense el seu caliu familiar i amistós, però amb mes comoditats i amb més contemporaneïtat. La propera arribada del TGV des de Barcelona, segons em varen dir apropava totes dues ciutats, però feia que ja no fos tant necessari fer nit a Perpinyà, ja que en tres quarts d’hora un podria tornar a Barcelona i fer-hi nit.

Em sap greu, eren molts anys de estar-hi com a casa, de tenir un tracte fabulós, però tot segueix, els negocis familiars i tradicionals que tan m’agraden van tocant a la seva fi, prefereixo comprar a la botiga de queviures de sota casa que anar a un Carrefour, comprar la roba a un botiguer que fer-ho en uns grans magatzems, però esta clar que el sistema de comerç tradicional va de baixa, que potser es resisteix a morir, però que el seu destí es clar. Aquí a Catalunya tenint unes lleis molt restrictives amb les grans superfícies i amb la llibertat d’horaris aguanten més, a Madrid amb la seva llibertat d’horaris i d’obertura de grans superfícies la botiga de barri es quasi be historia. Es curiós el cas de França, seu de Carrefour i d’altres grans cadenes comercials, no existeix llibertat d’horaris ni d’obertura de grans superfícies i únicament les botigues poden obrir dos diumenges l’any, cosa que fa que les botigues familiars aguantin molt més be que aquí.


Però be, el viatge agradable com sempre, a més de Perpinyà vaig estar a Carcassona on cada cop que hi vaig procuro estar més a la ciutat nova, a baix, que a la Cité, la ciutat anomenada medieval, però que no es més que una reconstrucció feta per Violete Le Duc al segle XIX damunt unes runes i recreant-li unes edificacions en aparença de l’Edat Mitjana, però sol en aparença per fer-hi un lloc turístic i res mes.


Al tornar com sempre paro a dinar a Ceret i visito al meu amic el Brocanter i si s’escau li compro quelcom, però en aquesta ocasió no hi tenia res del meu gust, però la llarga conversa amb ell sempre val la pena. Dino molt be com sempre al Restaurant Al Català i surto del poble d’en Pascal Comelade cap a Barcelona.

Retornant al que deia abans de la fi de les nissagues familiars al comerç, vaig a l’Ateneu i m’informen que al Febrer la família Teixidor deixa el bar de l’Ateneu, en jubilar-se l’Angel, el seu fill en Jordi, tenia inicialment previst continuar la feina, però segons em diu les condicions eren molt diferents a les deu seu pare i decideix no continuar, son uns quaranta anys de ser portat per els Teixidor, essent grans professionals, a mes d’amics de tots els socis, un altre lloc que si estava com a casa, un altre lloc que canvia.

FRANCIA-SARKOZY

Libreria Strand-NYC

En otras ocasiones he escrito sobre el Presidente Sarkozy y la Francia sarkotyzada, de los temores y el desasosiego que me causo su abultada victoria. En mi caso, que fuí un entusiasta seguidor del liberal Bayrou de MoDem, pero que como mal menor hubiese preferido a Ségolène Royal frente al omnipresente y prepotente Sarkozy, al ganar este en mi idealizada visión de Francia, esta se desmorono totalmente.
Pero también como escribi hace menos de tres meses mi rechazo radical hacia el personaje estaba bajando en intensidad, el mismo se diluia con cierta aprobación de sus actos coincidiendo con la aparición de la estupenda Carla Bruni. Recuerdo que en honor a Woody Allen, llegue a denominarlo Zelig-Sarkozy, en consonancia con la película del genial director en la que el protagonista iba adquiriendo la personalidad de los personajes cercanos a él, en el que llegaba incluso a adquirir una grotesca y similar apariencia física de esos personajes.
De las iniciales y detestables acciones del nuevo Presidente, como su visita a Libia para liberar a una enfermeras Búlgaras a cambio de una Central Nuclear; a la liberación de los miembros de una ONG que secuestraba niños del Chad para entregarlos a familias acomodadas francesas; a la aparente sumisión de Francia a Bush; y a todos los actos que parecia que Francia pasaba a ser un pais de segundo nivel, en lugar de la Francia de siempre liberal, progresista y culta.
Pero en eso llegó Carla Bruni y en poco tiempo la influencia de esta seguidora y votante declarada de Ségolène Royal produjo un milagro, Francia volvía a ser la de siempre, la abanderada de las libertades, relanza de nuevo la idea de Europa, y como no, se postula como único lider de la misma, un lider en teoria de derechas pero que sigue ideas de la izquierda más liberal. Abanderado de la reforma del sitema capitalista (el sistema francés), apoyo decidido y sin fisuras al Dalai-lama frente a las protestas chinas y la proposición a la ONU para la despenalización mundial de la homosexualidad (circunstancia rechazada por el Vaticano que con su oposición a la misma aprueba la pena de muerte a los homosexuales en muchos paises, hecho del que no me cabe ninguna duda de que de existir Jesucristo en la actualidad seguro que apostataria del catolicismo) y otras muchas más acciones encaminadas hacia el progresismo más liberal.
En un futuro muy próximo es de esperar que un tandem Obama-Sarkozy y apoyado por el cada vez menos fiable (en relación a los catalanes) Zapatero, cambién la tétrica dirección que estaba llevando el mundo de la mano de los neocon.
Soy optimista y tengo esperanzas, pero en época de crisis y no solo de económica, un poco de humanismo social no nos viene mal.
El próximo martes efectuo una de mis visitas periódicas por la Catalunya Nord y el sur de Francia, pasado el susto del inicio sarkozyniano mi patria de corazon vuelve a ser la de siempre y de buen seguro que bien vale una nueva visita.

LA CUPULA D'EN BARCELO

Aquets darrers dies em pogut llegir i escoltar la controversia referent a l’obra feta per en Miquel Barceló al sostre de la gran sala circular (no una cúpula) anomenada dels Drets humans i de l’aliança de civilitzacions al palau ginebrí de l’ONU.
Darrera l’escut del cost del obra, en part inicialment pressupostat per ajuda al desenvolupament del tercer mon, des de els sectors mes conservadors i rancis del Estat espanyol s’inicia un atac furibund contra l’obra del genial artista. Que ningú en confongui, el cost del obra no te res a veure , l’atac es degut al concepte del artista i a la modernitat i contemporaneïtat que comporta i que no es correspon en absolut a la idea de l’Espanya que ells defensen, la mes rància i casposa, els mateixos atacs que constantment rep un altre genial artista, en aquest cas de la cuina i que es diu Ferran Adrià, i que el seu concepte culinari atenta –segons ells- contra l’essència mateixa de l’Espanya profunda.
Hi ha gent, que per manca de sensibilitat i per falta de comprensió del concepte de l’art, ataca descaradament una obra magnifica, sol per el fet que supera el seu coneixement, son els mateixos que fa uns anys atacaven a en Picasso i en Miró, clamant que qualsevol infant podia fer-ho (però que cap el feia). Son també els successors dels que en el seu temps atacaren violentament a en Miquel Àngel per la seva magnifica obra amb nus a la Capella Sixtina, els que depreciaren a El Greco per la llargada de les seves figures, seguidors de tants d’altres que per la seva limitada sensibilitat i visió artística, així com per el seu mal gust no arriben a entendre i per tant si no es del seu gust no pot agradar a ningú.
Antoni Puigverd, l’articulista de La Vanguardia, el darrer 21 de novembre posa el fil a l’agulla, lamenta que la dreta espanyola perdi l’oportunitat de ser quelcom mes moderna i liberal i que per obtenir “calderilla política” ataqui vehement la magna obra descrivint-la com “el gotele millonario”, la caspa i el mal gust no pot apartar-se d’ells per vergonya dels votants cults d’aquest partit de la dreta. Les descripcions mes ignorants i burlesques s’apoderen de tot l’entorn dreta ranci i caspós. El discurs d’en Miquel Barceló fet en català el dia de l’ inauguració va exaltar mes els ànims d’aquesta brunete mediàtica mesetaria, que amb el seu rebutj al bon gust i a tot al que fa olor a català exaspera els seu mes baixos instints
Personalment em quedo amb la descripció del crític d’art J.F. Yvars. “magnificent, meaningful and magnetic”, es a dir impressionant.
Per altra banda, aquest matí he visitat al Caixaforum l’exposició “El pa del Àngels, Col•leccions dels Uffizi”, arribat a Barcelona per les obres que es fan als Uffizi de Florència que impedeixen que es pugui veure la col•lecció al seu museu, cosa que fa que aquesta es pugui veure fora. Sincerament he sortit decebut, ja que la majoria son obres menors del museu florentí, si be es aconsellable fer-hi un tomb.