TOROS

Desde que el 15 de junio de 1.897 se realizo la última ejecución pública en el Pati dels Corders del Raval de Barcelona en la que se mato al reo Silvestre Luis, parecía que el espectáculo de la muerte iniciaba el camino hacia su total desaparición. El tétrico decorado de la muerte en su versión más lúdica con su patíbulo-tarima y su horca o garrote vil, rodeada de espectadores en ambiente festivo deseosos de ver como el verdugo ejecuta al condenado ante los aplausos y la alegría, la aparatosa extremaunción del sacerdote decimonónico y la destreza del verdugo encapuchado.

Parecía que los años y el aumento del nivel de vida y cultural del pueblo desplazarían por completo el deseo humano de disfrutar del sufrimiento, la tortura y la muerte de los seres vivos, pero la humanidad no avanza en todos los aspectos al mismo nivel, ni todas las personas evolucionan con el mismo decoro. El deseo de disfrutar viendo la muerte del “otro”, precediéndola de una sutil y aterradora tortura sigue vigente en nuestros días, me refiero al espectáculo de los toros, que consiste básicamente en torturar a un animal, habiéndolo previamente sedado y amansado para que no cause daño al torturador. Una vez efectuado el inhumano maltrato correspondiente a clavarle todo tipo de objetos punzantes y marear en lo posible al animal , darle muerte con una espada, a la vez que el pueblo satisfecho dando gritos de admiración hacia el verdugo-torturador, al igual que hace un siglo ocurría en el Pati dels Corders del Raval.

Hace una semana un conocido torero con nombre de bar de tapas de Major de Sarria lleno el patíbulo barcelonés ante un público llegado en su gran mayoría de Madrid (se dice que el 90%) dispuesto a disfrutar del maltrato de animales una vez estos hubiesen sido sedados, pasado las últimas horas con pesados sacos de arena sobre sus lomos con el fin de lesionarles los riñones para que no puedan saltar y lastimar al torero.

Dicho acto pendenciero coincidió en el tiempo con la presentación ante la mesa del Parlament de más de 180.000 firmas de catalanes para prohibir tal indecente y sangriento espectáculo. Se trata, que al igual que en Canarias ya hicieron en su día se prohíba este maltrato a los animales. Parece ser que existe una amplia mayoría de diputados que apoyara la democrática propuesta.

Nuestros ancestros tuvieron la delicadeza de utilizar la horca y el garrote en las ejecuciones públicas, no existiendo en España la guillotina como en Francia y que demostraba una mayor consideración al evitar la sangre. En la actualidad el espectáculo taurino cuanto más sanguinario mejor, el nivel moral de los espectadores es marcadamente inferior al de los asistentes de la última ejecución de un reo en 1.897.

Hace unos meses firme en Girona contra la barbarie, fui uno de los 180.000 ciudadanos contra el maltrato animal, si finalmente se prohíbe me sentiré satisfecho.
Recomiendo el blog de LV de Albert Castillón del día de hoy, realmente es muy ilustrativo.

COLPISTES

Estany d'Ivars

Fa pocs dies un Cop d’Estat perpetrat per l’Exèrcit d’Hondures contra el President d’aquell país, el President derrocat era de tipus llatinoamericà, prepotent, fatxenda, i amb pocs escrúpols vers la honradesa i el bon govern. Però a la fi i amb tots aquets adjectius elegit democràticament, si es que a llatinoamericà es pot parlar d’eleccions democràtiques.

Semblava que en els darrers temps el colpisme sud-americà tant culturalment hispànic, s’havia allunyat d’aquelles terres, imitant amb això a l’historia que sembla sortosament finiquitada dels pronunciaments i cops d’estat militars de la seva antiga metròpolis Espanya. Dons sembla que en el país mes pobre i mes endarrerit de llatinoamericà, encara en resten uns resquicis d’aquest sentiment de propietat exclusiva del que anomenen pàtria per part d’uns pocs.

El mes sorprenents es que els mateixos que han fet el Cop d’Estat el neguen. Després de treure per les armes al President democràticament elegit, rebutgen que el que han fet es un Cop d’Estat. La nul·la cultura democràtica comporta el desconeixement total del que es això que en els països avançats anomenen “democràcia”, creuen que la democràcia son ells i que la vida de l’immensa majoria de la població no te cap sentit si ells no ho volen. Que ells son superiors i la resta, els natius, no es poden considerar persones i per tant no conten per res, ni per votar.

Unes desigualtats socials extremes que fan que únicament participi del desenvolupament una petita part de la població, el menyspreu de la part oligarca vers els nadius, i aleshores, un fort sentiment d’inferioritat d’aquestes classes oligarques vers qualsevol persona del primer mon.

Amb això, el despertar dels natius, del lumpen i de les classes mes desfavorides, la globalització s’estén per arreu i amb ella les idees i la noció de llibertat i dignitat humana. Amb aquesta expansió de l’idea de llibertat, s’estén també una idea de venjança vers les persones que els han estat explotant i menyspreant. El mateix que va passar a Veneçuela i es va estenent per la resta dels països llatinoamericans, es producte d’aquesta venjança del explotat contra l’explotador. En el cas d’Hondures, els colpistes donen la culpa al fantotxe i histriònic Chavez, com per treures les culpes ells mateixos, ja que segons l’oligarquia del país, Hondures sempre ha estat una societat en la que tothom era lliure i amb democràcia participativa. Es la teoria del enemic exterior, la culpa del altres, ells lliures de tota culpa. Es tracta de no volen deixar un pam de llibertat als nadius ni a les classes mes pobres, circunstancia que amb la falta d’obertura, farà que o acabin perdent tot.

La Revolució de Rússia de 1917 es va produir precisament on hi havia mes diferencies socials d’Europa, on les classes dirigents no van deixar participar del progrés al poble, on encara hi havia serfs i no tothom era lliure de viure i fer el que volia, on la democràcia no era per tothom. La Revolució va guanyar a Rússia, no a la Gran Bretanya o als països desenvolupats on havien previst en Marx i Engels. La raó es que en l’Europa industrialitzada de l’època, es va donar peixet a les classes mes desfavorides,els Sindicats anaven agafant força, la Seguretat Social s'imposar i l’inici d’una ascensió social dels mes desfavorits, van fer que la gent no s’inclinés cap a la revolució, dins del Sistema hi havia una certa esperança. Al obrir el Sistema les portes a la prosperitat de tothom (encara que molt poc) la temptació revolucionaria no va tenir èxit.

A Hondures es va voler obrir les portes del desenvolupament a les classes mes desfavorides (indis nadius) l’oligarquia inculta de sempre les a tancat de cop, el no cedir un pam farà que o perdin tot. Esta clar que han perdut, Obama ja no es Bush i han coses que el mon ja no pot suportar, una d’elles els Cops d’Estat militars, mes tard o mes prest aquesta gent perdrà definitivament.

FETICHISMES

Cartells publicitaris a l'entrada de Tarrega a l'antiga N-II. Es complementen molt be.

No se com, però avui ha vingut a la meva ment el viatge que vaig fer a Tori ara farà nou anys, recordo que hi vaig anar amb tren, en una cambra individual d’un Talgo que sortia de Barcelona a dos quarts de nou i arribava a Torí a primera hora del matí. El tren seguia cap a Milà, però jo em vaig quedar a l’antiga ciutat dels Savoia, la ciutat reial de Itàlia.

La ciutat quadriculada, amb edificis barrocs i neoclàssics i amb una cuidada urbanització que recorda a una traça de tipus militar. Una ciutat diferent a la resta d’Itàlia, mes centreeuropea que italiana, amb una diferencia dins d’Itàlia molt superior a la que podem veure entre l’Espanya del nord i la del sud.

Dons el record em ve en la visita que vaig fer a la catedral i la visió de l’anomenada Sacra Sindone, es a dir el sant llençol. Ara no recordo si el que vaig veure era el original o una copia que es mostra a la mateixa catedral, però el que tinc clar es que no em va crear cap tipus d’emoció especial, a pesar de que vaig tenir una educació catòlica com quasi be tothom de la meva edat. Fins hi tot recordo que vaig comprar una copia en lli, que inclou una fotografia en negatiu del llençol sant, el tinc per casa però no se per on, qualsevol dia sortirà.

El fet es que a finals dels any 80 es va fer una proba amb Carbono 14 i resultar que era del segle XIV i per tant falsa, proba que el Vaticà acceptar que no es verdader, però que es continua venerant a la catedral.

Aquest record de Torí i el seu llençol més famós, em porta el record que a Valencia tenen, segons diuen ells el Sant Greal que es mostra a la Catedral de Santa María de Valencia. Sense cap dubte també es fals, no cal ser cap entès en orfebreria per veure que el calze es va fer en l’edat mitjana i no fa dos mil•lennis, les pedres precioses i materials nobles ens asseguren que no podia ser el got del fill d’un fuster.

També a Oviedo estan orgullosos de tenir un altre Sant sudari en franca competència amb el de Torí, no se si li han fet alguna proba o decididament tenen clar que es millor no tirar els diners dels feligresos per demostrar una falsedat de la que ningú en te cap dubte.

A Roma, a l’església de San ta María la Major diuen que tenen relíquies del pessebre on va néixer Jesús i a la meva Lleida i varen tenir fins a la Guerra civil el Sant drap, que era el drap amb el que van tapar Jesuscrist de seguida de néixer, com he dit a la Guerra es va perdre i ningú ha tingut cap interès en ell, l’augment del nivell cultural de la gent fa que es deixi de pensar en encanteris i miracles.

A moltes cases antigues i moltes esglésies tenen trossos del cos de gent que ha estat santificada, el braç d’un sant o el cos d’una Santa. Al convent de Santa Clara de Perpinyà hi ha el cos incorrupte de Anna María Antigó que va morir cap a 1675 o per els voltants, es curiós fer-hi una visita i veure el cos exposat.

Dic tot això, perquè l’església catòlica fins fa poc temps tenia el seu suport amb supersticions i burdes màgies semblants a les que podia fer qualsevol bruixot de l’Africa. Es una llàstima que avui dia encara mantingui certes histories, mites i un cert fetichisme per sobreviure. El cristianisme te una base ideològica, mística i social molt bona, però tenir com a base certes supercheries que en un mon il•lús, analfabet i amb misèries tant humanes com socials els hi funcionava, em sembla que avui està fora de lloc i tindria que rebutjar-les totalment.

NORTE-SUR

Biblioteca Joan Fuster-Plaça Lesseps

Hace unos años que desde la progresía más mundana se exaltaba el Sur, tomando como tal a unas circunstancias, a unas gentes y a una sublimación de las sociedades que no alcanzan a poder presentarse como el primer mundo.

Visto desde una perspectiva histórica dicha situación resulta ciertamente chocante, no solamente por el hecho de enaltecer la pobreza y el subdesarrollo frente a la riqueza y un mayor desarrollo humano, sino por el hecho de que se enaltecía una mayor desigualdad social y humana. Más chocante resultaba que los mayores incitadores a dicho enaltecimiento era precisamente la progresía más vanguardista de esa época, que en perfecta comunión con los elementos más fascistas, aunque por visiones aparentemente distintas (o no), veian con satisfacción el sur (incluyendo en el toda Latinoamérica) frente al liberal y desarrollado norte. El poemario de Mario Benedetti de “El sur también existe” versionado y cantado posteriormente por Joan Manuel Serrat fue la sublimación del exaltamiento de todo lo que representaba el sur frente al pérfido norte.

Todo esto me ha llevado a reflexionar con la cruda realidad de estos días y sobre lo realmente equivocados que estaban sus pregoneros. Esta bien que se intente glorificar unos deseos y una hipotéticas utopías sobre la justicia social, sobre la liberación de los más pobres y humildes, así como el ofrecer un canto a los más miserables y paupérrimos del mundo mundial, pero la realidad es la que es y solo en el denostado norte la progresía ha alcanzado el poder, la justicia social está mas avanzada y la desigualdad entre las clases es muchísimo menor.

No solo de materialismo el norte resulta más esperanzador, si nos guiamos por la ética de sus gentes la ventaja del norte es acaparadora. Estas reflexiones me han surgido al efectuar una comparación entre la ética y la dignidad de los políticos del norte y del sur de Europa. Hoy mismo sale en los periódicos que 5 ministros de Brown han dimitido por estar implicados en casos de mal uso de los fondos disponibles, no de corrupción, ya que los mismos no son en absoluto ilegales, únicamente excesos en los usos de los fondos. Pues si, 5 ministros han dimitido y varios parlamentarios británicos abandonan la política después de devolver el dinero gastado en discordancia con su moral anglicana.

En el sur de Europa, en España por ejemplo tenemos al Presidente de la Comunidad Valenciana pillado infraganti en presunto delito (hasta la fecha) de mangancias, sobornos, etc. También tenemos al gobierno de la Comunidad de Madrid con los mismos presuntos delitos, mangancias y sobornos, amén de espionajes entre ellos y de circunstancias que hacen sonrojar y avergonzar a cualquiera. En Italia, un Primer Ministro llamado Berlusconi supera todo lo superable referente a la extorsión, mangoneo, robos, abuso de menores, etc. Ni en España ni en Italia nadie ha dimitido (han echado algún Consejero de Madrid, pero no a la principal implicada).¿Alguien cree que dichas circunstancias podrían darse en un país del norte de Europa? El problema no es que tengan dignidad como en Gran Bretaña y dimitan, el problema es que los votantes les siguen votando, incluso más (además de ser apoyados por su presidente de partido).

Si alargamos la mirada más al sur, llámese África o Sudamérica, lo que ocurre en España o Italia aumenta exponencialmente, el robo, el poco valor de la vida humana, el desprecio al contrario, la insolidaridad permanente y todos los adjetivos negativos que podamos encontrar. Es por eso que una vez superadas las utopías de un mundo mejor deberíamos desterrar la idea del sur, desear que este olvide lo que es e intente imitar al norte en todo.

Hecha la reflexión anterior os recomiendo un libro-tocho “Camaradas. Breve historia del comunismo” de Robert Service. Son casi 800 páginas, pero es un muy buen libro de historia, el autor ni es comunista ni anticomunista, solo historiador y británico por supuesto. Aquí en España con autores como Pio Moa, Cesar Vidal, o algún comunista radical (ahora no tengo ninguno a la memoria) sería imposible hacer un libro así.

CAP DE SETMANA

Estany d'Ivars

Acabo d’arribar de la terra on vaig néixer, sempre es una satisfacció passar el cap de setmana amb els pares ja grans i després d’estar en un lloc que tants records em porta de quant era un nen. El veure antics companys d’escola que em anat fent-nos grans al mateix temps, botigues de sempre, el caràcter de la gent i el saber que es allí on pertanyo, encara que fa quasi be 40 anys que vaig marxar per estudiar en altres llocs.
El dissabte per el mati el vaig dedicar a visitar l’estany d’Ivars, la recuperació de la superfície d’aigua mes gran de Catalunya, prop de tres quilometres de llarg per un d’ample. La zona mes fonda del Pla d’Urgell que en fer el Canal d’Urgell fa uns 150 anys es cobrir d’agüa terres dessecades foren dolentes, plenes de salobre i amb unes collites força minses. Fa uns anys, l’alcalde convergent d’Ivars es proposar recuperar l’antic estany i convèncer a la Generalitat, unes expropiacions de finques molt ben pagades i una posterior inundació del lloc, que es va tenir que fer ens un parell o tres d’anys per la sequera que patíem. Avui el lloc es quelcom fantastic, un lloc on la natura es lliure, amb aus com el martinet, el bernat pescaire, els ànecs i les tortores son els reis. Un passeig per els voltants de l’estany ben val una visita, diversos observadors d’aus, una tranquil•litat impressionant únicament trencada per el clacar de les aus.
També acabo de llegar “La Barcelona pecadora” de Domènec de Bellmunt, pseudònim de Domènec Pallerola, reporter i novel•lista semblant a Pla, que el seu llibre es un compendi de historia d’una època catalana. Advocat i periodista que la fi de la Guerra Civil va fer que s’exiliés i amb ell el millor dels intel•lectuals i dels elements més lliberals de Catalunya. El reportatge novel•lat que tant de joc hagués pogut donar s’acaba, la grisor i la mediocritat imperar per arreu.
Una setmana comença de nou, esperem que el Barça guanyi la Champions i poder descansar tot un any dels excessos de sorolls de les victòries i de les gamberrades dels quatre brètols que aprofiten les multituds per fer destroces.

LONDRES 2009

Saatchi & Saatchi Gallery

Com cada any en aquestes dades procuro enfilar cap a Londres per passar un cap de setmana llarg. Aquest any els amics amb els que anava els altres anys no han pogut venir, l’un va caure anant en bicicleta per Barcelona i l’altre s’ha trencat la tèbia i va coix. Dons res surto jo sol, agafo el avió de British Airways de les set del matí, una mica de retard però arriba bé, a Heathrow agafo el tren i cap a Paddington Station.
Com sempre tinc la mala costum de fer la maleta abans de sortir, amb el que sempre em deixo quelcom, en aquest cas la maquina de fer fotos, mala sort, a m és la nit abans vaig sortir a sopar fora i al tenir que aixecar-me del llit a les 4,45 del matí la tenia molta son i no estava per fer maletes.
A Paddington tinc un Bed&breakfats just davant de l’estació. Com sempre no tindre la cambra fins les 2, així que deixo la maleta I vaig a fer un tomb. Feia temps que tenia ganes de visitar la Saatchi&Saatchi Gallery a Chelsea, amb el que agafo el metro i fins Sloane Square. Els germans Saatchi son uns publicistes amb una de les millors agencies del mon, d’origen iranià (crec) tenen una de les col•leccions d’art contemporani mes importants del mon en un magnífic edifici de Kings Road.
Em presento a la porta d’entrada que devien ser les 11 del mati i vec molta gent d’aspecte cool i molt modern, no era l’aspecte que tenen els museus un hora desprès de la seva obertura. Resulta que feien una ”international art fair for contemporary objects – crafts council” o sigui una mostra de gerros I escultures de petit format d’artistes anglesos. Tot i que el meu aspecte no es el suficientment “cool” i no tinc invitació, entro a dins sense problemes, es la inauguració amb autoritats i amb tots els artistes, Möet & Chandon a discreció i això que son les 11 del matí (a Barcelona es impensable una inauguració artística a les 11 a.m.). Total em dedico a veure xampany i a fer un tomb per la mostra. Surto un hora desprès i vaig a Harrod’s que es a una parada de metro, dino al Seafood de la planta baixa i vaig cap al hotel a prendre poses ió de la cambra.
Em donen la cambra 342, seguint les indicacions de la noia de la consergeria pujo les escales, la porta de la dreta, baixo unes escales, a la dreta també en pujo cinc o sis esglaons, en baixo tres i escales amunt, o sigui sempre les escales de la dreta i amunt de tot. De fet en aquest dies he descobert que cada escala te un nom, la meva es la Duke of Kent, també hi ha la Wellington, la Windsor i la York, l’hotel es l’agrupació de 4 o 5 cases amb les seves corresponents escales i passadissos. La cambra minúscula (realment minúscula) però amb una finestra que dona a Norfolk Square. Desprès de prendre possessió (deixar la maleta damunt el llit) torno a sortir, visito una Mansió anomenada Apsley House, antiga vivenda del Duke of Wellington situada a Hyde Park Corner plena d0bres d’art i amb estances luxosament decorades, es curiós la diferencia de l’escala principal de la mansió amb la del bead¬breakfast. Faig un tomb per el Soho i voltants, visito les llibreries de vell de Charing Cross, la Quinto-Francis Edwars, amb una molt interessant secció de pamflets, la Henry Porders i alguna més, de fet son com la Llibreria Canuda però amb llibres en angles i amb seccions de mapes i curiositats.
Al sopar em xoca la quantitat de gent que surt a sopar sola, entre ells personatges típicament anglesos, tipus Mr Bean i excèntrics i rarets diversos. En acabar de sopar vaig a un Pub prenc una cervesa i cap a dormir, la nit d’abans vaig dormir molt poc.
L’endemà en despertar baixo a esmorzar, elegeixo l’esmorzar continental en lloc del britànic, en aquelles hores la cansalada, les salsitxes i les mongetes i els ous ferrats no em venen de gust. Desprès cap a Portobello Road, com cada any, compro alguna curiositat, es ple de gom a gom i acabo atabalat, marxo al Tate Britain a veure l’exposició de Van Dick. En sortir cap al Soho i Chinatown on dino en una pizzeria a faig un tomb. Arribo a l’ajuntament darrera de la catedral de Sant Pau i a la placeta del Guildhall vec com a 15 cotxes marca Mayback (més cars que un Rolls Royce) amb els seus chofers corresponents, penso que a més dels diputats britànics amb l’escàndol del moment dels pagaments a càrrec de tots els contribuents de TV gegantesques de plasma, jardiners de les seves segones residencies etc, també els regidors de Londres deuen tenir la prerrogativa dels cotxes luxosos. A mes del escàndols de les despeses a càrrec del contribuent de tots els diputats siguin laboristes, conservadors o liberals, també la victòria de la lliga del Manchester United i una cantant descoberta fa poc molt lletja i verge ocupen les noticies de TV i la premsa escrita.
Cap al tard dono un tomb per Paddington on l’ambient del dissabte nit es tant cutre com arreu, les típiques despedides de solteres en que les noies porten la roba interior per fora, els restaurants plens i tot el que també es pot trobar a Barcelona un dissabte a la nit. Això si, amb un entorn mes arbrat, mes net, edificis mes agradables i gent amb cabells mes rosos.
I fins avui, el darrer passeig aquest matí i cap a l’aeroport. La marxa l’haig fet amb Iberia, molt malament, un hora llarga de retard, els seients molt mes pegats l’un del altre que un te que posar les cames com pot i just al seient del davant meu resulta que dos persones tenien el mateix seient, al final ha resultat que un tenia que anar en el proper avió cap a Barcelona, mig hora mes tard, això diu molt de l’organització de Iberia.
A les nou soc a casa, el cap de setmana toca a la seva fi.

2 a 6

Para los que son “mas”, o los que somos “menos” aficionados al football, este año hemos podido seguir una ascensión en el juego del Barça con prácticamente el mismo equipo que el año pasado, el mismo que hace unos meses nos causo desconcierto y en ocasiones vergüenza ajena.

Con un inicio “justito”, rápidamente el Barça bajo la dirección de Pep Guardiola fue asentando un equipo ganador, un espectáculo futbolístico aplaudido en todo el mundo, así como una imagen de un equipo totalmente alejada del vedetismo y la prepotencia. Con la tantas veces citada humildad blaugrana, ver un partido del Barça se ha convertido en un magnífico espectáculo, no se trata solo de ganar, sino de jugar “bien” y “bonito”, hacer que tanto los seguidores del Barça como del equipo contrario disfruten de ver jugar al Barça.

Pero esta etapa en la que el “talante” Barça basado en la “humildad”, el “jogo bonito” y el respeto al contrario no es comprensible para todas las mentes peninsulares. Desde hace unos meses, en la profundidad mesetaria se inició una campaña inicialmente muy loable y aplaudible, en la que se intentaba superar la idea de que no todo estaba perdido y que los 12 puntos de ventaja que el Barça sacaba al Real Madrid podían superarse y acortar esta diferencia y ganar la liga. Una campaña iniciada por los periódicos Marca y As, a los que se sumaron la prensa generalista y económica de Madrid. Con el tiempo esta campaña se fue volviendo agresiva e insultante contra el Barça, de un inicio que emulaba a Obama con su “Yes, we can”, empezó a derivar en insultos y menosprecio a todo lo catalán, al estado de “cagometro” que según ellos tenían todos los catalanes y a los “dodotis” que usábamos los del Barça.

Por TV hemos podido ver a jugadores del Madrid que en visitas a centros escolares respondían a preguntas realizadas por niños sobre los “cagaos” catalanes, a periodistas del “garulismo” periodista mesetario preguntando al entrenador madrileño si Pep Guardiola ya se había retirado y tirado la toalla cuando el Real Madrid se puso a 6 puntos (por detrás). Cosas parecidas hemos visto las últimas semanas, llegando incluso a creer que la liga la ganaba el que termina segundo (el Real Madrid) y no el que queda primero (el Barça).

Con lo que llego el “derby” jugado ayer en Madrid y que la victoria madridista se daba por segura, incluso que la liga ya estaba ganada (aunque incluso habiendo ganado el Madrid iría por detrás en la clasificación) y en eso va el Barça y les mete 6 goles que hubiesen podido ser 10. ¿y ahora qué? ¿Dónde quedan los insultos de las últimas semanas? ¿Dónde queda la prensa “garula” mesetaria?.

Un partido que se inicio con una grada muy agresiva, con canticos del tipo “Laporta crabrón España es tu nación” y otros dedicados a los catalanes, que Puyol al besar el brazalete-senyera hizo callar al marcar el segundo gol con la cabeza.

Pude ver por TV los telediarios de TV5 y A3 en el que los presentadores mostraban un estado lacónico y triste al dar la noticia de la goleada blaugrana, la mofa al Barça se convertía en llanto por el ridículo realizado. El mismo día, antes del partido, pude ver las predicciones de gran goleada del Madrid al Barça realizadas por Rajoy y Esperanza Aguirre. Posteriormente, la euforia se convirtió en un “campi qui pugui”.
Ahora parece que con la vuelta del “ser superior” Florentino Pérez, la vuelta al parnaso está próxima, pero olvidan que las segundas partes nunca fueron buenas y que Aznar ya no está y los especuladores inmobiliarios están de capa caída, los tiempos cambian y lo que en una época fue bien, si cambian las circunstancias no se puede decir que continuará funcionando bien. En fin, les toca a ellos elegir y esperemos que no estén acertados.

Dar las gracias a que en su día la moción de censura contra Laporta no prosperase, que se siga escuchando a Cruyff, que Guardiola este de entrenador y que el Barça siga representando lo que siempre ha representado.