EL SEGLE DEL JAZZ

Aparcament a NYC

Per superar el tedi i l’avorriment que porta el passar gran part del mes d’agost treballant a Barcelona, vaig fer be en seguir el consell que em va donar no fa molt el company blocaire en francis black i fer una visita al CCCC per veure, escoltar i gaudir de l’exposició sobre el Jazz.

La visita a la planta on es fa l’exposició realment val la pena. Un recorregut a l’historia del jazz i a tot el que l’envolta. Des de l’inici de la música cantada i tocada per els negres del sud dels EUA, amb els seus dibuixos i estètica que sembla sortida de les càmeres manuals de cinema familiar de fa 70 anys amb pel·lícules de paper, els dos dispositius i els característics dibuixos animats. La musica inicial, amb la musica de corda i els característics càntics. L’evolució dècada rere dècada, amb les variacions musicals, el seu disseny, les mostres de cinema i l’art que s’aixoplugava al seu voltant. El swing característic que irrompi a la nostra Europa, la musica dels 50 i 60, la que més m’agrada, amb el predomini del piano. El ball del Fred Astaire i la evolució del fenomen jazzístic fins avui, l’assentament a la França del 68 i l’influencia que fins hi tot te avui dia.

Tot això seguint el passadís que dona el tomb al pati del CCCC i que com una amalgama de musica jazzística ens va acompanyant en el llarg del recorregut. Un soroll de fons de moltes cançons de jazz, però amb preponderància de l’altaveu mes proper. L’historia d’un tipus de musica centenari posada en molts altaveus, cadascun amb una cançó diferent de l’altra, però que les característiques auditives del local fa que s’imposi clarament la del altaveu mes proper, però sense deixar d’escoltar els altres. Tot posat cronològicament, amb el que al anar caminant per el passadís, vas caminant per l’historia del jazz.

El jazz, una musica popular nascuda dels esclaus negres que actualment es considera una musica culta. L’exposició fa un paral·lelisme entre la evolució del jazz i l’evolució social dels negres a EUA, avui amb l’Obama de President del país mes potent del mon, situació inimaginable fa 3 o 4 anys. No es únicament l’arribada d’un negre a la presidència, es l’arribada d’una nova mentalitat, del esperit lliberal en franca oposició al esperit neocon que imperava fins fa pocs dies i que ens ha portat a la crisi actual amb la seva falta de regulació i decència. L’extensió del sistema sanitari universal de tipus europeu als EUA te moltes mes dificultats en la seva introducció que les esperades, es difícil dins d’una mentalitat liberal europea entendre que la gent es pot oposar a que tot hom tingui accés a la sanitat apart de la seva capacitat econòmica, que 45 milions d’americans no tinguin dret a l’assistència sanitària. Més ensurt causa el pensar que els que si oposen siguin els neoconservadors americans que es proclamen religiosos, gent de molta oració però de poca estima a les ensenyances de Jesús en el relatiu d’estimar i de voler al altres. Suposo que son els descendents directes dels que no van voler donar allotjament per donar a llum a Maria i a en Josep per ser pobres.

Mentre, per els EUA histories sucoses de la moralitat de la Sarah Palin i la seva família, el paradigma de les noves virtuts conservadores que no son mes que la hipocresia dels radicals de les bones costums.

RIGAUD-ACENTMETRESDUCENTREDUMONDE-CERET

Museu Rigaud - Carrer del Angel - Perpinya

Perpinyà millor que mai, mes neta i polida que altres cops. La reelecció d’Alduy un cop que es repetiren les eleccions per l’affaire del mitjó (un interventor d’Alduy portava paperetes d’ell amagades al mitjó) ha fet que tornes a guanyar les eleccions si mes no amb mes força. Com sempre em crida l’art i les exposicions que si fan, i de pas les visites als coneguts.

Per començar vaig a visitar la de “Rigaud íntime”, una extensa exposició del pintor de cambra de la monarquia francesa. Un pintor nascut a Perpinya pocs mesos abans del Tractat dels Pirineus amb el nom de Jacint Rigau i mort al 1743 a Paris amb el nom ja traduït de Hyacinthe Rigaud, no cal dir que per el camí i com a bon francès d’adopció es deixar perdre el cognom matern de Serra.

L’exposició consta de molts autoretrats d’ell, sense dubtes que el nostre artista, a més de bon pintor tenia un “ego” molt fort. Es repassa l’obra –o part d’ella- des de l’inici a Perpinyà i Montpeller i l’èxit rotund a París, tant amb els seus retrats d’oli, els seus dibuixos i els seus gravats. De les pintures de Lluis XIV al seu intimisme més barroc i personal. Sens dubte una bona exposició, la mes complerta que he vis de Rigau-Rigaud i Perpinyà sens dubte li devia.


acentmetresducentredumonde

De Rigau-Rigaud i anant cap a l’estació de Perpinyà em planto a “àcentmètresducentredumonde”, lloc que feia temps volia visitar però que per a o per b no hi anava. El cert es que ha estat un descobriment, de pensar que seria un centre d’art contemporani d’anar per casa d’una ciutat de províncies, em trobo amb un lloc obert, cosmopolita i amb unes arrels catalanes que ens retornen a quant les avantguardes eren d’allò mes avantguardistes. Portat per un valencià molt amable, xerro una estona amb ell, tant al començar com al acabar la visita estant impressionat. Li faig saber l’impacte que ha tingut en mi tant l’exposició, l’espai i les propostes artístiques del centre. Li prometo tornar en cada nova exposició. L’actual es diu “Amb sexe o no” (Avec sexe ou pas), un bestiari de l’erotisme, amb artistes com Carlos Pazos, Joan Rabascall, Marcel Duchamp, Josep Renau, Grosz, Dreyfus, Carmen Calvo, Robert Combas, Jaume Plensa, Heras, Armengol, Ben, i tants d’altres. Es el sexe en tots els seus estats i representacions d’un imaginari del mon i del temps.

L’espai fantàstic, un antic magatzem gran i amb força llum, amb parets blanques i aquella barreja de totxo y pedra que fan de les parets rosselloneses un signe d’identitat.

De Perpinyà salto a Ceret, fent un entremig a Narbona, però on no hi vec res de novedos, tret d’un Restaurant nou un menjo força be. A Ceret un exposició per temps de crisi “Céret: un siècle de paysages sublimés”, aprofitant els Soutines i els seus arbres ceretans encisadors, els Masson, Herbin, Manolos, Jacobs i tants d’altres artistes ceretans i que el museu aprofita el seu fons i potser quelque préstec forani per mostrar la visió de Céret que tenen aquets pintors. Es demostra que la voluntat de fer exposicions si es ferma supera la crisi i la falta de diners, encara que el resultat no sigui brillant.

Per altra banda he pogut disfrutar dels aperitius “Le Grand Café de la Poste” a la Plaça de Verdun de Perpinyà, cafè de sempre, amb decoració de sempre amb les seves taules rodones i les cadires de imitació a mimbre, els cambres d’abans encara que tinguin una mitjana de 40 anys. L’ambient dels anys 50 avui, únicament a França es pot disfrutar.

Una noticia dolenta, la Braseria Imbernon on solia sopar i fer petar la xerrada amb el propietari, antic càpita de la selecció francesa de Rugby, persona culta, interessant i amb un català fantàstic (com d’abans) ja no hi es, ara es diu Quai 41 (es al Quai Vauban 41). El lletrero de fora es veu provisional, miro a dins i ja no es veuen els dos metres de bonhomia, educació i amistat del Imbernon. Marxo sense prendre res.

Sopo en una braseria que ocupa part dels antics cinemes Castellet, on fa 30 anys feien les pel•lícules que avui es diuen de “dones que fumen”, encara hi ha un parell de sales però que ocupen la meitat del edifici i que hi fan pel•lícules normals, si de normal es poden dir pel•lícules americanes d’èxit (i projectades a França). Com la braseria es també marisquería prenc 9 ostres del numero 3 (15 €), son de Leucate però son força bones. A la taula del costat un matrimoni de la meva edat, entre 45 i 50 anys i el seu fill d’uns 20, amb la seva perilla, ells prenen ostres amb vi blanc com jo, el noi un entrecot amb Coca Cola. Fa anys a França no li haguessin servit, si avui on un es pot prendre ostres amb vi blanc, prens un entrecot amb Coca Cola i mes si els seu pares tenen paladar, es que una manera de viure amb gust deixa pas al mal gust, al barroer isme i a la decadència total d’Europa, la cultura desapareix, es l’americanització mes burda i mes de classe proletària, fins aquí arriba en Sarkozy (la Bruni no l’acabat de polir).

Per la nit música als carrers, però fins a les 11,30 per deixar descansar a la gent (com a Gracia¡¡¡¡¡¡), el Bicing Perpinyanès s’imposa (es idèntic que a BCN i el gestionen desde BCN) i vec que als forats dels arbres han posat la mateixa substancia vermellosa i amb pedretes que a Barcelona, diuen que deixa passar l’aigua i evita que el forat s’ompli de brutícia.

Per altra banda, segons em diuen Barcelona ha superat a Paris com a destí dels rossellonesos, l’idealització de la nostra ciutat supera la realitat, les visites de cap de setmana des de Perpinyà a Barcelona son constant, diuen que s’han recatalanitzat. Fins hi tot m’expliquen que els governs espanyols estan frenant l’arribada del TGV BCN-Perpinya per evitar l’enfortiment de la capitalitat catalana. El cert es que de Perpinyà a Figueres la línea esta acabada de fa mes d’un any i encara no se sap quant s’acabarà de Barcelona a Figueres. Aquest comentari de l’aturada del TGV per part de Madrid el va fer un professor universitari de l´Universitat de Perpinyà i germà d’un diputat de la UMP (la de Sarkozy).

PELICULA

He llegit als diaris que fa uns dies es va acabar de filmar una pel·lícula sobre el timbaler del Bruc, no es la primera que es fa, però crec que fer una pel·lícula d’una llegenda i tornar-la a fer i refer diu poc del imaginari de la gent.

En aquesta ocasió, el director per treure-li una mica del que anomena folklorisme, ha declarat que els sometents catalans i el timbaler no portaran barretina, cosa que farà estranya la pel·lícula, ja que probablement l’únic cert que hi havia es que en aquella època era d’allò mes habitual que es portes barretina i en el cas dels sometents absolutament tots els gravat i cuadres de l’època els representen amb barretina. Per altra banda els actor que la representen son en Juan José Ballesta, en Vincent Pérez i el televisiu Santi Millan, un bon planter que indica una producció amb cost elevat.

Hi ha que diuen que el timbaler era un fill de Santpedor com en Guardiola i el minyó es deia Isidre Lluça i Casanoves. Si be es cert que la batalla del Bruc va existir, de fet en va haver 2, l’una el 6 de juny de 1.808 i l’altra el dia 14 del mateix mes, que es la que els sometents catalans derrotaren al General Schwartz al Bruc. No se sap si la victòria va ser per els repics del tambor, o per la millor tàctica del sometents, però la figura del minyo del timbal va aparèixer uns anys desprès de la batalla.

Tanmateix, esta documentat que uns anys abans, el 30 d’abril de 1.794, l’exèrcit francès anant de El Volo a La Jonquera passant per Les Closes i El Pertús amb el propòsit de lliurar una batalla amb les tropes espanyoles i per aparentar que eren superiors en nombre, els seus comandaments van ordenar que els tamborilers toquessin el mes fort que poguessin amb el propòsit d’espantar a les tropes espanyoles que eren per els voltants. L’efecte soroll va funcionar i l’exèrcit francès va guanyar a la batalla anomenada de L’Albera. En la mateixa va morir el tamboriler Pere Bayle, xiquet de 11 anys i que sembla ser va donar pas al mite.

Dos histories semblants; de la del timbaler del Bruc hi ha molta anomenada, però ni un document que l’esmeni; del timbaler de L’Albera molt poca anomenada, però existeixen documents militars de l’època que asseguren la seva veracitat. Hi ha que diuen que la llegenda del Bruc esta inspirada amb el timbaler de L’Albera, el cert es que el fet tampoc es tant impressionant com per fer-hi pel·lícules, per altra banda del 11 de setembre de 1714, es mes important i dona mes joc i no sen ha fet cap pel·lícula.

FERRAGOSTO

Carrer de Sant Jaume - Ciutat de Mallorca

Dissortat mes d’agost, període que fa uns anys l’ocupava per fer algun viatge mes o menys llunya, però que amb el temps considero mes adient passar la major part a Barcelona, amb escapades a la platja els caps de setmana i guardar els viatges per mes endavant.

Dissortat mes de relax i vagància, on el tedi que produeix la calor angoixant i molesta absorbeix tot tipus de desitjos i activitats. On el malestar que produeixen els anys viscuts si afegeix el malestar que produeixen les altes temperatures, l’humitat i el sol abrasador. Les engrescadores aventures estivals de la joventut han deixat pas al tedi mes agostat. La ciutat buida de coses interessants, plagues bíbliques de turistes mal educats fan de l’ocupació enganxosa de la ciutat la seva principal visibilitat.

El temps ens fuig despresa, però sense cap transcendència. Exclusivament amb tot allò que es just, tant de paraules com d’interès. La llegida diària dels diaris no arriba a ajudar-nos a fer passar el temps, sense notícies importants, sense passions desaforades. L’intermedi de l’any esta aposentat i no hi ha res que el disturbi. De fet ni els atemptats de ETA a Mallorca ni la mort del capità del Espanyol tenen l’enrenou que tindrien d’haver passat en un altre mes.

La tria i compra de llibres ens fa tenir l’esperança de que superar l’inactivitat i l’imaginació d’agost es possible, però compris el que compris difícilment ens ajudarà a res, si mes no a passar un xic l’estona. L’immobilisme s’afiança en la condició humana de qui s’avorreix en el mes d’agost i que desitja que aquest passi l’abans possible.

Procuro fer els menys dies de vacances en aquest mes i guardar dies per disfrutar per mes endavant, en èpoques en que tot es normal, on existeixen les botigues obertes, no hi ha rebaixes, els aeroports no estan de gom a gom i el meu desig de viatjar i fer coses es sincer.

De moment pasar els matins a la feina i arribar a casa el mes prest, anant passant els dies fins el 19 d’aquest mes, que faré uns dies de vacances fins l’entrada al saludable setembre. Uns dies per el Rossello i Sud de França m’ajudará a acabar un any més el fatidic mes d’agost.

BIBLIOTECA

Ciutat de Mallorca - Casc antic

La mayor habitación de mi piso después del salón que en su día dedique a biblioteca se ha quedado pequeña, los libros adquiridos estos años han sobrepasado con creces el espacio disponible en las estanterías. Otros espacios del piso que con el tiempo he ido dedicándolos también al almacenamiento de libros, han sido ocupados en su totalidad por más libros.

Ya no basta con situar los libros en posición horizontal de modo que además de poder leerse cómodamente el titulo de la solapa, deje algún espacio libre en la estantería. El almacenamiento de unos encima de otros, hace que los libros puedan ocupar el espacio superior del estante, cosa que no ocurre, en caso de que los mismos sean almacenados de forma vertical.

De hecho, tanto como si ocupamos las estanterías con libros situados horizontalmente, como si vamos ocupando sigilosamente y sin que se note el almacenamiento de los libros en otros lugares del piso, la falta de espacio hace que aparezca la idea de retirar algunos libros, la jubilación o mejor la prejubilación de los mismos.

Para ello descartadas las posibilidades de vender los mismos a un “llibreria anticuaria o de vell”, o darlos a alguna biblioteca (donde lo más probable es que no los acepten) ya que me seria duro desprenderme totalmente de ellos, solo me queda la posibilidad de retirarlos en algún desván o habitación de casa de mis padres.

Caso de que si finalmente me inclino por esta salida, la siguiente duda que aparecería sería ¿Qué libros retiro?. Es cierto que entre los 2.000 que debo tener en casa algunos de ellos son de temas totalmente alejados de mis intereses actuales, pasados y posiblemente futuros, y podría retirarlos sin remordimientos, pero por suerte, estos son pocos y no representarían un aligeramiento sustancial del espacio en las estanterías. Otros libros que almaceno y podría retirar tratan sobre el marxismo, teorías sobre el imperialismo y sobre el materialismo dialéctico en boga hace unos decenios; si bien hasta hace poco estaban totalmente olvidados, la crisis que estamos sufriendo los han hecho resurgir e iluminar sus apagadas solapas, por muy incomprensibles, pretenciosos y sumamente aburridos que estos fuesen. También están las novelas malas, que de buen seguro no volveré a leer, pero la elección de las mismas en función de su calidad literaria sería difícil, ya que por malas podría elegir entre el 20% o el 80% en función de los criterios que utilizase y del humor del día en que me decidiese hacer la tria.

Total, que he decidido no hacer nada, en continuar como hasta ahora, procurando encontrar espacio donde no lo hay y en seguir con el exhibicionismo en casa de lo que ya empieza a ser arcaico y cada vez más sofisticado ya que el ordenador “a secas” lo sustituye.

Otro problema que me surge tomada esta decisión, es la forma de ordenarlos, si bien de siempre he tenido ideas más o menos conservadoras sobre ello, la lectura del libro La biblioteca de noche de Alberto Manguel abono mi imaginación empujándome hacia el encuentro de una novedosa y distinta forma para su clasificación y situación espacial, cosa que por el momento aún no he llegado a decidirme.

CATALANOFOBIA

Vistes des del pis del Paseig Maritim

Mai havia sentit parlar d’ell, es diu Don Beteta, un senyor que, a mes de fer-se anomenar Don, es també Consejero de Economia y Hacienda de la Comunidad de Madrid, la dels espies a sou, la del cas Gürtel, la del cas Tamayo, la de la Espe i les seves circumstancies. Dons aquest senyor va parlar, va tenir els seus minuts de gloria, desig psíquic i sociològic descobert per Warhol “es intolerable que un catalán valga dos madrileños”, frase rotunda que no se sap si es que els catalans som el doble de bons que els madrilenys, els doble d’intel•ligents o el doble de tot, o potser es que en aquell moment un personatge com Don Beteta (nom curiós), no tenia les seves neurones en perfecte estat de revista.

El cert es que aquella frase ha donat pas al inici d’una nova campanya xenòfoba anticatalana, el diari El Mundo, en les seves enquestes proclamava que mes de la meitat dels seus lectors son anticatalans; Telemadrid amb l’experiència en el tema incitava al boicot contra els productes catalans; emissores de radio cridàvem contra els dimonis catalans i lo malvats que som. Les tertúlies casposes madrilenyes es dedidacaben a allò que millor saben fer, insultar als catalans, incitant a la nostra desaparició com a poble, a imitació dels desitjos d’Adolf Hitler vers el poble jueu.

A la darrera ràtzia mesetaria anticatalana es pintaven amb spray els comerços d’origen català a Madrid, també els portals on vivia algú català i el fet de sentir l’accent català era motiu perquè els taxistes coperos et fessin baixar del taxi, tot això amb aquiescència de la majoria de la gent.

La llei no va amb ells, l’article 510 del Codigo Penal Español, que castiga amb penes de presó l’odi i la violència contra grups pel seu origen, els que difonen informacions falses i injurioses contra grups d’un determinat origen nacional i els xenòfobs i racistes en general. No s’aplica, sol perquè es tendría que empresonar a gent de l’extrema dreta. La proba es que Don Beteta no esta encausat, tampoc els responsables del certs diaris i emissores mesetaries. L’odi surt de franc, els de sempre sen surten, recordo que en la transició gent d’aquesta que ens odia tant apostava per no donar als catalans drets politics en la democràcia, que poguérem estar aquí i treballar (per ells) però que no poguérem votar, aquets que en aquells temps eren pocs avui dia son més, he sentit diversos cops que es vol canviar la llei electoral perquè certs grups politics (segons ells minoritaris i catalans) no tinguin representació. Sort que estem a Europa i no ho permetrien una salvatjada antidemocrata d’aquestes.

Sempre ens han odiat, no es bo viure així, però també vol dir que estem vius, que no ens consideren com ells i que veuen que nosaltres tampoc estem be amb ells. Es una llàstima, però la vertebració d’Espanya no es possible. Hi ha partits que per mobilitzar als seus saben que si ens ataquen treuen mes vots, les desgracies catalanes son vistes amb alegria i no ens desitgen res de bo.

També tenim amics, he estat uns dies a Mallorca I cada cop ens entenen mes, els atacs contra els Catalans se’ls hi afegeix darrerament els atacs contra els mallorquins, amb tanta virulència I odi com contra nosaltres. Fins ara que els mallorquins feien una societat tancada a les illes, comença a ser incordiada per el peninsulars mesetaris.

Res fent amics.

L'ESGLESIA

Església de Ceret

Ara no recordo com, però el cert es que va arribar a les meves mans el Decret de promulgació del Concili Provincial Tarraconense de 1.995. N’havia sentit parlar, però el cert es que estic força allunyat de l’església i no en feia ni cas. Entenc que l’església catòlica està força allunyada dels cristians i de la gent, únicament esta amb la gent mes carca i a la que de ben segur Jesucrist rebutjaria per la seva forma de ser i el seu odi vers els que no pensen com ells. Les manifestacions que de tant en tant fan a Madrid els ultracatolics contra tot allò que va a favor de la gent normal, en fa que rebutja encara mes aquesta església.

Però com deia, va caure en les meves mans el Concili Provincial Tarraconense de nt1.995 i el vaig anar llegir. Al principi ja es veu que es diferent, res a veure amb Roucos ni amb “Legionarios” tronats, carpetovetònics i obsessos sexuals, es com un nou aire fresc a l’església actual. Ja no es creuen que son el centre del Univers ni tenen la veritat absoluta, Catalunya es de caràcter secular i plural “La secularització i el pluralisme impliquen una sèrie de conseqüències. Entre les positives s’hi compten l’absència de pressió religiosa o irreligiosa per part dels estats, amb un sentit de tolerància generalitzada, i la convicció que l’Església no ha de dominar el món sinó que hi ha d’aportar les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor”. Es a diferencia dels Roucos i ultres varis, ja no es creuen els amos del mon per dret diví, i accepten que el pensament de l’església es divers i plural: “Estem d’acord amb el principi que la reconciliació comença per assumir tota la realitat de l’Església sense mútues exclusions. Per tant, cal reconèixer i acceptar la pluralitat interna que ens enriqueix recíprocament: l’Església és una i pluriforme, no pas monolítica.”

Continuant llegint-lo es veu que promulga el diàleg Cristianisme-Cultura i reconeix la discriminació que ha patit la dona dins l’església: “Reafirmar la voluntat eclesial de no discriminar la dona i les seves tasques per raó del sexe i vetllar per mantenir aquesta voluntat decidida”. A més, “Insta les comunitats cristianes a respectar el pluralisme polític i a acompanyar amb atenció i amb respecte aquells cristians, laics i laiques, que treballen compromesos en la vida política, tenint en compte la complexitat d’aquest àmbit i alhora la necessitat d’una constant crida a la responsabilitat”.

Finalment es posiciona socialment clamant que “És contrari al manament de no robar: pagar salaris injustos; executar treballs mal fets i cobrar-los com a bons, .....” i també que “és contrari a la disposició divina: malmetre la natura, abusar de les reserves naturals i no preservar de la seva extinció les espècies vegetals i animals, per tal com no som amos del planeta, sinó simples administradors, responsables davant de Déu i de les futures generacions que tenen dret a viure en un món habitable, ric i plural”. Tota una declaració d’intencions.

Sembla ser que aquest concili basat amb el Concili Vaticà II, fet per els Bisbes catalans va se portat, com mana la llei vaticana a la “Conferencia Episcopal Española” perquè el fessin arribar al Vaticà. Allí no hi va arribar mai, els bisbes carques i mesetaris son contraris d’obrir cap finestra per deixar entrar aire fresc, es millor, per ells, l’obscurantisme, el nacionalcatolicisme i tot el que els hi va donar el poder absolut fins fa 35 anys.

Els bisbes Jubany, Guix, Marti i Alanis, Deig, Torrella i d’altres, ja no hi son, han donat pas a bisbes sense cap personalitat i fidels servidors dels carques i casposos de la “Conferencia Episcopal Española”. Del Concili Vaticà II de 1962, ja ningú se’n recorda, ha estat triturat, el Papa bo Joan XXIII, no es mes que historia. Sol ens queda el record de un Joan Pau II, un ultraconservador amb marketing però sense intel•lecte i l’actual Benet XVI, un ultraconservador sense marketing però amb intel•lecte. El Concili Tarraconense es dilueix, els vents autoritaris i centralistes i reaccionaris imperen, el que va poder ser quelcom important, no ha estat res, l’església a perdut i tots també em perdut.