dijous, 27 de desembre del 2007

NAVIDAD


Un año más estamos en plenas fiestas navideñas, un año más deseando que estas terminen lo antes posible, un año más aguantando el exceso de comida, la mezcla de distintas bebidas espirituosas y de distintos excesos tanto físicos como de carácter afectivo o desafectivo.

Otra vez efectuando un considerable desembolso para malgastar el dinero en regalos mayoritariamente inútiles, otra vez perdiendo tiempo en comprarlos, personalmente adquirí la mayoría de ellos en mi reciente viaje por el Hérault francés, ya que de si una cosa pueden estar orgullosos los franceses es de su evidente buen gusto, a pesar de la elección de Sarkozy, el cual cabe esperar que sea la excepción que confirma la regla (pero en este caso vaya excepción).

Entre las cosas que adquirí para regalo familiar así como para regalo propio fueron unas estupendas bufandas. Unas autenticas bufandas francesas, las de las mil rayas de colores, bastante habituales hoy en día en todas partes y no solo en Francia como fue hasta hace unos años la autentica y tradicional bufanda roja francesa, con su rojo intenso que definía por ella misma la nacionalidad de su portador. La misma indicaba cierto gusto estético, cultural y político, hace unos años adquirí una en París cuando ya los franceses empezaban a darle la espalda, una buena bufanda, que nació en los albores de mayo del 68 y que ha perdurado hasta la subida de Sarkozy, signo definitivo del fin de una época. Hoy en día es difícil encontrar estas estupendas bufandas rojas.

Los ingleses se definían con su bufanda a cuadros de color marrón claro de marca Burberrys (o imitaciones de top manta), estas ya se popularizaron en exceso hace años en España, pasando de ser unas buenas y elegantes bufandas a identificar a la clase media baja o baja de nuestra Sociedad.

Los signos identitarios de los diferentes países europeos se van olvidando, los colores que definían la nacionalidad de los coches ya no existen, hoy nadie identifica un coche verde oliva con Gran Bretanya, uno rojo con Italia, uno azul con Francia, etc. Primero fueron las marcas, Renaults en Italia, Fiats en Alemania, Audi en Gran Bretanya, ya no se identifico marca de automóvil con nacionalidad; algo parecido pasa con la música, la ropa y los libros, incluso en el tema de la comida la uniformización avanza a grandes pasos, la uniformización en la aculturización y en el mal gusto, en todo aquello que es banal, en las expectativas de un futuro insulso y alienado. Hasta la navidad se uniformiza con abetos nórdicos en ciudades mediterráneas, con Papas Noëles por doquier, con unos Reyes Magos cada vez más marginales y con la Escudella y Carn d’olla en el recuerdo. Posiblemente únicamente el Caga Tió nos sobreviva en costumbres dentro de unos años (solo en Catalunya), así como el pesebre o parte de el (por el caganer). Hace años Josep Pla ya escribía sobre la mala costumbre del árbol de navidad que empezaba a decorar las casas en navidad, hoy en día la mismo forma ya parte del imaginario colectivo.

En fin, dentro de poco la fiesta de fin de año, con la reciente costumbre de la ropa interior femenina de color rojo, así como con la más o menos reciente costumbre española de las 12 uvas, cuyo origen es algo tan poco romántico o bucólico como el de dar salida hacia 1.910 a un excedente de producción de uva en la zona de Alicante.

Solo nos queda la satisfacción que las fiestas están pasando y dentro de poco solo serán un recuerdo próximo al olvido.

divendres, 14 de desembre del 2007

MUSEE FABRE DE MONTPELLIER



Han estat molts anys d'estar en obres, el gran, majestuós i bonic edifici del Bulevard de la Bonne Nouvelle de Montpeller ha tornat ha obrir les portes, millor que mai, més actual, més comode i més Montpelliérain que mai.

Dimarts passat em vaig desplaçar fins a Montpeller per a gaudir del seu museu, el qual feia temps tenia en la meva agenda de coses per a visitar pendent de fer-li la creu, ja que els anys tancat per obres no em deixar fer-lo.

Són uns 350 kmtrs. per carretera, menys de tres hores amb cotxe des de BCN. La ciutat com sempre, neta, per vianants i educada, amb tot l'encant del Midi, el seu esplendid nucli antic de l'Edat Mitjana, on encara es conserva la casa on va neixer Jaume I el Conqueridor i el Palau dels Reis catalanoaragoneses, on es conta que la seva mare, Maria de Montpeller, si be tenia fortuna i territoris no era precisament agraciada i que per a ser fecundada pel seu espòs Pere el catolic, van deguer d'emborratxar-lo i enganyar-lo per a fer entrar per la nit a la cambra reial a la seva esposa, en lloc d'alguna de les seves amants com era habitual. El famós art atemporal de donar gat per llebre.

També es fantastic el seu eixample, amb cases haussmanianas i burgeses, els seus tranvies, les seves bicicletes i el sistema de barreres que impedeix l'entrada als automovils quan es traspassa cert nombre d'ells, els seus grandisims pàrquings subterranis per tot el centre. El barri de Antigone, construït pel catala Bofill, en la seva època neoclasica.

Tot això ens trasllada a la que tendria que ser una ciutat ideal, amb un bon nivell cultural a causa de una important Universitat i una forma de vida tranquil·la i assossegada de ciutat de províncies, però amb estructures de ciutat important, com el Museu Fabre.

El Museu esta magnific, no el coneixeia d'abans de la reforma però per l'antigor de l'edifici, la vetustor debia de regnar en el. El mateix posseïx obres importants de pintors de segona fila, bona elecció atès que de sempre els autors cotitzats han tingut preus prohibitius, en canvi hi ha pintors de segona fila en que les seves obres principals superen àmpliament a les obres dolentes (que de tot hi ha) d'autors amb renom. Existeixen bons Guardis, Panninis i Bourdons, superiors a alguns Rubens i Veroneses que tambe hi ha al Museu. Del segle XIX esta àmpliament representat per Millet, Delacroix, Rousseau, Corot, Coubert, Monet, Manet, Matisse, etc, però en aquest cas, al contrari del que passa amb els pintors antics, aquests si be són de primera fila, les obres exposades són secundàries. Del segle XX hi ha algun Stäel, Soulanges i Viallat. Una important exposició de François-Xavier Fabre, fundador i mecenes del museu, posa el fermall d'or a la reobertura.

A més del Museu vaig aprofitar per a fer les compres de nadal pels carrers de l'Ancien Courrier, l'Argenterie i Jean Moulin, així com visitar els voltants i menjar ostres en Sete.

A la tornada, passo la nit en Perpinya i aprofito per a fer més compres i saludar a coneguts.

El midi frances és el que podria haver estat el llevant espanyol si la cobdícia, els governants dolents i la falta de cultura del poble espanyol, no s'haguessin entossudit en destruir la costa i deixar misèria i lletjor a les pròximes generacions.

Sempre és agradable visitar França, gaudir de la seva cultura, encara que la Revista Times en el seu darrer número la doni per morta i superada àmpliament per l'anglosaxona (fet informat àmpliament aquesta setmana per la TV francesa). No obstant això, si be la cultura francesa estigui en decadència, l'anglosaxona encara no ha arribat al nivell que va arribar la cultura francesa.

dimarts, 27 de novembre del 2007

PEDANTS


L’altre dia vaig veure en DVD la magistral pel·lícula d’en Woody Allen MANHATTAN, al meu entendre una de les millors pel·lícules de l’historia del cinema. En ella, una esplèndida Diane Keaton, en el paper d’una pedant pseudointelectual comenta que ha trobat una obra d’art excessivament “elusiva”. Continua la dissertació amb un discurs engreit i gens intel·ligible, eludint a Kierkegaard i a d’altres filòsofs, pintors i escriptors de tot tipus, per acabar dient que ella es de Filadèlfia. El genial Woody Allen explota contra la pontificadora i pedant Diane Keaton. A la llarga de la pel·lícula s’enamora perdudament i sincerament d’ella, en la que troba l’autèntic amor.

Aquesta escena i el particular llenguatge em recordar alguns escrits d’un nivell similar d’ intel·ligibilitat que he tingut la sort o la desgracia de llegir, com del tipus: “(Ara)deflegmades, profanant impàvides els meandrosos territoris subjugats a la virtual opacitat dèrmica que pot conferir l’oli, i tanmateix, contagiades de suggestió, disposades, com d’habitud..” (inici d’un catàleg de l’exposició d’un pintor que pintava majoritàriament figures al oli).

Es l’autonomenada èlit intel·lectual, o la que preten ser·ho. Tenen que ser pocs, exquisits i diferents a la resta de l’humanitat, a més de mantenir un llenguatge distanciador. També tenen que ser gent que es preocupi per els drets de la massa i que al mateix temps s’escandalitzi de la seva ignorància, però que de cap manera pot admetre que aquesta massa consumeixi el mateix tipus de cultura que ells. Llavors estem davant de la banalitat y del papanatisme, d’una superficialitat que s’estén per arreu, tret d’ells i del seu entorn, ja que tenen l’esnobisme de l’exquisit com a professió.

Odien sense saber·ho la democràcia, ja que tal com va dir Tocqueville, aquesta es molt avorrida i la massa, al contrari d’ells, no te una visió certera de tot.

Si no es senten prou idolatrats per el poder o per la massa, els hi apareix una forta reacció (reaccionaria) contra tot i tothom, creant partits o moviments que abandonen ràpidament al veure que tindran una minsa representació i que per tant poden arribar a ser encara menys idolatrats. Aleshores utilitzen el menyspreu com a forma de lluitar contra les manifestacions culturals que ells consideren que estan dins de l’estupidesa mediatica, actitud que recordo ja desde l’any 1983 amb l’exposició de Dalí al Palau de Pedralbes, amb llargues cues de gent per visitarla.

Es a partir d’aquella exposició que popularitzaren el mot “papanatisme”, com a forma de identificar i definir a la massa consumidora de cultura, pero segons ells amb una minsa preparació intel·lectual.

No sols a casa nostra en tenim, al país veí, a França solen ser una institució amb sòlids orígens a la Revolució de 1789 regenerats al mes proper maig del 68, a París com a centre mundial (amb moltes Universitats) i a cada capital del Departament, el mon del intel·lecte més snob hi te la seva representació. Avui en dia tots estan sarkotitzats, abracen al nou President seguint a Jack Lang en espera d’obtenir alguna prebenda que de ben segur no arribarà.

dimecres, 21 de novembre del 2007

CARCAS


Esta semana se han cumplido los 32 años desde la muerte del dictador Franco, los que estamos alrededor de la cincuentena y los que la superan recordamos aún la triste y gris época, que aunque muchos intentan banalizarla con comentarios de que no se vivía tan mal, comparando exhaustivamente con las libertades que tenemos asumidas ahora, la situación anterior nos causaría horror.

En esa época, como la inmensa mayoría de la gente, tenía una nula conciencia política y asumía, al igual que casi todos los españoles la falta de libertad. Se asumía la autoridad como algo quasi divino, era impensable por ejemplo contradecir a un Guardia Civil que te multaba por pisar la raya continua; se asumía que la mujer estaba por debajo del hombre (no podía tener pasaporte, ni firmar un cheque ); se asumía la infalibilidad de la Iglesia Católica y su obediencia ciega; se asumía que los trabajadores eran inferiores a las clases dirigentes y les debían pleitesía; se asumía que el catalán no podía hablarse en ciertos ámbitos y que la llamada lengua del imperio era superior; se asumía que los contrarios al dictador debían ser castigados, también recuerdo que en los últimos meses se proclamo el llamado Estado de excepción en el que se prohibía la reunión de grupos de más de tres personas y también se asumía.

Los que no lo asumían eran perseguidos, torturados y encarcelados, y la mayoría asumía que el Estado estaba en su derecho de matar a una persona que escribiese la palabra Libertad en una pared.

Ahora nos salen personajes que alaban la falta de libertad en esa época como el tétrico Mayor Oreja; otro con cargo de Jefe Provincial del Movimiento en Almería donde se mato a un joven por escribir Libertad en una pared se le premia por parte del PP con un puesto en el Tribunal Constitucional; otro que fue Ministro de Interior (de Gobernación se llamaba entonces) y que en su mandato se ordeno disparar contra unos obreros reunidos en una Iglesia de Vitoria (con permiso del Obispo) que llevaban varios meses sin que se les pagase el sueldo (la policía entro en la Iglesia por una puerta e hizo salir a los congregados por otra, donde fuerzas policiales los esperaban para dispararles causando la muerte a muchos de ellos) llega a ser en democracia Presidente de Galicia y ahora Senador; y así una larga lista de colaboradores.

La mal llamada transición borro todas estas barbaridades y posibilito que los verdugos siguiesen en sus puestos, la democracia nacía mal, no desde la libertad sino del miedo y del sometimiento.

A la muerte de Hitler existió el proceso de Nuremberg en el que se juzgo y condeno a sus colaboradores del nacismo; lo mismo se hizo a la muerte de Mussolini en el que se echo al Rey de Italia por colaborar con él y condeno a los fascistas; en Francia a los colaboracionistas con el nazismo también se les condenó; en Argentina se ha conseguido encarcelar a los miembros de la dictadura militar y por el mismo camino van en Chile. En todas partes se intenta hacer justicia, menos aquí, que se sigue despreciando a las victimas y a los valientes que se enfrentaron a la dictadura y ensalzando a los colaboracionistas de los verdugos.

Esta misma semana Monseñor Blazquez, presidente de la Conferencia Episcopal Española, ha empezado –aunque sucintamente- hacer autocrítica de la actuación de la Iglesia Española frente a la dictadura franquista, en el mismo camino que inicio Juan Pablo II con el papel de cómplice de la Iglesia frente al nazismo y frente a otras barbaridades.

Un primer paso, pero mucho me temo que no pase de ahí, la mayoría de obispos españoles (excepto catalanes, andaluces y vascos) añoran el nacional-catolicismo y no comulgan con una sociedad democrática y laica, la de “dad a Dios lo que es de Dios y al Cesar lo que es del Cesar”, los que gritaban “Tarancón (Cardenal progresista en 1975 y Presidente de la Conferencia Episcopal Española) al paredón”, están hoy en día junto a los Roucos y Cañizares, detestan a Obispos como Casaldaliga (por progresista y catalán) y a todo lo que no sea ultracatólico o ultraespañol.

dimecres, 14 de novembre del 2007

¿POR QUÉ NO TE CALLAS …?


Hay frases que están predestinadas a ser conocidas por todos, de entrar en la modalidad de chascarrillos populares, de ser sintonía de teléfono móvil y de tener una época más corta o más larga de esplendor. Entre ellas la del momento “¿Por qué no te callas …?”.

Todos la hemos escuchado, la hemos comentado y visto en TV y en las portadas de muchos periódicos. El Rey de España dice “¿Por qué no te callas …?” al Presidente de Venezuela.

La primera impresión es de sorpresa, no estamos acostumbrados a frases tan tajantes por parte de nuestro Rey, nos dejo entre estupefactos, desconcertados y risueños al ver el nivel y la degradación a la que están llegando las reuniones de Jefes de Estado.

En mi opinión, en este caso el Rey estuvo completamente desacertado, soltar en una reunión de Jefes de Estado el “¿Por qué no te callas …?” a otro Jefe de Estado y acto seguido levantarse de la silla para irse me parece fuera de lugar.

Un Jefe de Estado, en este caso el Rey, no es nadie para mandar callar a otro Jefe de Estado, por muy maleducado y esperpéntico que sea este. Si vemos cualquier día por TV las imágenes y los improperios que se lanzan nuestros diputados en el Parlamento de Madrid, observamos que sin lugar a dudas la mala educación y el esperpento es muy superior en nuestro Parlamento y de momento nadie ha hecho callar al oponente, puede ser que se le recriminen sus palabras, pero jamás se ha escuchado que se hiciera callar al contrario, como tampoco levantarse e irse.

Por otra parte, si juntamos a la situación en si, el hecho de que un Rey hispano intente hacer callar a un Jefe de Estado Latinoamericano descendiente de indios americanos, la coreografía no puede estar más clara ni mas desfavorable a nuestro Rey.

Precisamente el Presidente Chávez no es un dechado de virtudes, de educación y de comportamiento demócrata, pero fue elegido democráticamente por los Venezolanos por amplia mayoría (aunque no nos guste) y poco después un intento de golpe de estado, que el atribuye a España (de la época de Aznar) estuvo a punto de echarlo (no esta claro que se fraguase desde España, pero la semana anterior el Presidente golpista estuvo en Madrid y tanto el Embajador español como americano reconocieron y aceptaron de inmediato al gobierno golpista). El golpe fracaso por el apoyo de la tropa del ejercito y las clases más desfavorecidas a Chávez, desde entonces la radicalización del Presidente Venezolano ha ido en aumento.

El que si estuvo acertado fue el Presidente Zapatero, contestando con firmeza, pero con educación al Presidente Chávez, prueba de ello fue el reconocimiento y las gracias que recibió del ExPresidente Aznar al verse defendido por Zapatero en los insultos que le dedicaba Chávez, situación que demuestra el acierto de la actuación de Zapatero.

Quienes han rallado el ridículo y la más absoluta paranoia han sido los Rajoyes y los Zaplebes en pleno, el PP dando la culpa directamente del hecho a Zapatero demuestra la total perdida del sentido de la ética, de la razón y de la realidad de sus dirigentes, más si hasta Aznar da las gracias a Zapatero. Estos últimos días varias personalidades del PP, entre ellas Esperanza Aguirre, se han alejado y contradecido a la cúpula del PP, reconociendo la acertada actuación de Zapatero.

Un partido con esta inquina y esta tendencia a la radicalización aleja cada vez más la posibilidad de gobernar, este hecho concreto a dado votos a los socialistas y ha hecho alejar el centro moderado del PP y con el a sus presuntos votantes.

dijous, 8 de novembre del 2007

DEL ATENEU AL ROSSELLO


Ahir vàrem tenir eleccions al Ateneu, cap a les 7 de la tarda vaig anar a votar, l’urna era en una Sala desconeguda per mi, la Pompeu Fabra, a la segona Planta, un altra sorpresa positiva, una sala molt gran, amb estants de fusta vella plens de llibres i estàtues de marbre de deesses mitològiques, un ambient amb caliu i decimononic força agradable. Cues de gent davant de l’urna, cosa desconeguda en les altres eleccions de l’Ateneu, si be un 35% de votants no sembla molt, si ho es si es compara amb els percentatges d’altres vegades. Sense sorpresa ha guanyat l’Oriol Bohigas, davant del Enginyer i historiador Santiago Riera. Unes eleccions de gent educada, d’exposar programes i de fer-ho amb respecte davant l’adversari, el mes fort que s’han dit era un slogan de Riera que posava “gent de Boccacio o gent de l’ateneu”. L’Oriol Bohigas tenia el suport socioconvergent i de gent com Roca Junyent i Carles Sentis entre altres. En Santiago Riera reveia el suport de gent d’Esquerra Republicana entre el que destacava l’antic President de L’Ateneu Heribert Barrera.

Ara acabar la restauració de la biblioteca de la que ja portem gastats mes de 3 milions d’euros i arreglar la façana i tindrem ateneu per cent anys més.

En sortir i anar cap els Ferrocarrils Catalans alguns espessiments seguidors del Glasgow Rangers beguts i per terra en un estat lamentable. Cas curiós a l’escocesa Glasgow on conviuen o malviuen dos equips de football, el Cèltic i el Rangers, el primer considerat una de les aficions millor d’Europa i el Rangers el que te l’afició mes violenta, l’any 1972 en una final jugada al Nou Camp en la que hi era el Rangers varen destruir tots els seients i bona parta de l’estadi i no va ser possible donar la copa al guanyador degut a la violència dels suporters. Els del Cèltics solen ser catòlics irlandesos emigrats des·de Irlanda del Nord i independentistes escocesos, i els del Rangers son protestants i unionistes.

Per altra banda, ahir va ser el 348 aniversari del Tractat dels Pirineus, on es va segregar Catalunya entre el Regne de França i el d’Espanya i que alguns rossellonesos rememoren la partició al igual que els catalans del sud fem el 11 de setembre. Curiosa la celebració en rememorar una derrota en els dos costats catalans dels Pirineus i també curiosa la catalanitat que es veu per el Rosselló, poca gent que parla el català, però gran profusió per arreu de senyeres catalanes i poques tricolors franceses, que dels equips de Rugbi de la primera divisió (a quinze i a tretze) l’USAP tingui com a himne l’Estaca d’en Lluis Llach i el Catalans Dragons l’himne nacional de Catalunya Sud Els Segadors.

dilluns, 5 de novembre del 2007

EL LLIBERTI AL POLIORAMA


Amb un intent d’aprofitar els ja tedis i avorrits diumenges tarda, fa un temps em vaig proposar el fer coses profitoses i enriquidores, com per exemple anar al teatre. Si fa dues setmanes vaig anar a veure l’Stalin d’en Flotats, ahir vaig anar a veure i escoltar El llibertí de Dagoll Dagom.

Vaig arribar una mig hora abans del començament de la funció i vaig tenir la sort que hi restava una sola localitat lliure, per mi , el teatre de gom a gom, la meva localitat a la darrera fila de l’amfiteatre, però amb una bona visió i en pocs minuts donava començament l’obra.

La posada en escena, el decorat i el vestuari d’allò més acurat, molt professional i dignes d’Éric-Emmanuel Schmitt, autor de l’obra. Aquesta una ironia sobre Diderot, els il·lustrats francesos i l’Enciclopèdia.

Els personatges principals de l’obra forts, amb un text interessant i consistent, hi passen moltes coses al escenari dins d’un únic decorat, una successió de fets i situacions, a cops un xic frívoles, a cops amb més consistència.

El fet d’escriure una entrada a l’Enciclopèdia sobre la moral, dona lloc a un tractat sobre la llibertat, sobre el fet de la falacia del pensament únic, de les reflexions pròpies i alienes, del fet que per ser lliures em d’acceptar la llibertat de pensament, contradictòria a cops amb les nostre idees mes arrelades.

Un Diderot voluble, cercador del plaer propi, es contraposa amb Mademe Therbouche, una supervivent forta i amb caràcter, lluitadora contra el paper que la Societat li assigna com a dona, amb una certa malícia davant l’ingenuitat de Diderot, que manté interessat en tot moment a l’espectador.

Una bona obra, però per mi sense estar per sobre a l’Stalin de Flotats, potser en Flotats hagués estat més còmode amb el paper de Diderot que en el de Stalin i fes recordar el seu insuperable Cyrano, però en Ramon Madaula tampoc fa un mal paper. La Laura Conejero, en el paper de Mademe Therbouche dona una molt encertada ambivalència en el seu personatge, entre amant entregada i maliciosa.