EL RENAIXEMENT A PRATO

Com sempre el CaixaForum ha estat a l'altura, ens presenta per a aquest estiu una interessant exposició d'art italià. Les tedioses calors juliades i agostades es passen millor si podem alimentar la vista i l'esprit amb bon art.

Va ser el dia de Sant Joan, un matí tranquil i silencios en la que per a trencar el tedi matinal, em vaig decidir per agafar el 27 i acostar-me a Montjuïc fins al CaixaForum. No feia molt que ja vaig estar.hi per a visitar l'exposició de "L'escola Yi" una interessant mostra de l'art abstracte xinès que també estara present tot l'estiu.

El cas es que "El Renaixement a Prato. Entre el Sagrat i el Profa" es força interesant, es una selecció de 59 obres mestres del Museu Civic de Prato, ciutat propera a Florencia amb un passat artistic remarcable. Degut a les obres de restauració del Museu els catalans podem gaudir d'aquesta exposició d'art italia, començada gracies als Medici i que ens fa enveijar el no ser italians -almenys en el referent estetic i artistic- ja la contamplació de les obres ens porta directament a la Italia més esplendorosa.

Del Quattrocento al Ottocento, de Daddi a Ferrarini, amb tots els seguidors de Caravaggio, no son obres ni artistes de primer nivell, pero si d'una categoria i amb una unitat i consistencia museistica no vista per les nostres terres. Fa enveija veure con una ciutat de uns 150.000 habitants disposi d'un Museu d'aquest tipus, res semblant a les nostre Lleides, Tarragones i Girones, esta clar que la cultura es hereditari i amb una o poques generacions no s'arriba en lloc.

BCN ARA

Recordo que fa més de trenta anys en arribar a Barcelona des de les terres de ponent, una de les coses que més admirava de Barcelona eren els seus gratacels. En una època de misèries i de foscor estètica la grandiositat de certs edificis em semblava que anava del braç de la modernitat, del progrés, del diner i era una manera d’aproparnos a l’estètica del mon occidental. Els edificis que amb molta d’imaginació eren anomenats gratacels com l’edifici Atalaia, el del Banc de Madrid, el del Banc Comercial Transatlàntic, el Banc Atlàntic i el edifici Colon tocant al port eren l’avantguarda de la modernitat, la resta de la ciutat una mostra d’edificis antics, lletjos i bruts, els carrers col·lapsats per els cotxes, un altra mostra de que Barcelona era moderna i cosmopolita.

No cal dir que en aquella època no sortia al estranger i que entenia la modernitat com un provincianisme que menyspreava tot el que era tradicional i d’un altra època, pensat que tot el de fora era millor, que les tradicions catalanes eren quelcom a superar, un sentiment d’inferioritat vers tot originari promogut per una educació franquista i retrograda que perseguí no solament l’amor propi sinó el menyspreu de tot el que es sortia de l’uniformitat imperial hispànica.

El modernisme era considerat quelcom de mal gust, la Pedrera feia fàstic amb les seves façanes fosques i brutes, la Casa Fuster de dalt del Passeig de Gracia va estar a punt de derruirse per fer·hi un gratacels. A moltes cases del Eixample els hi creixia un parell de plantes amb un estil favela de Rio totalment diferent a la casa original, i així fins a la destrucció del patrimoni estètic barceloní.

Poc a poc la gent va anar viatjant i adquirint gustos estètics de mes volada, es feren edificis de qualitat arquitectònica com el de Banca Catalana a la Diagonal i es restauraren els bruts edificis del Eixample, el que era vell i atrotinat va passar a ser elegant i d’estil, els barcelonins anaven posant·nos a nivell europeu.

Amb les olimpíades la Vil·la Olímpica representar la conjunció de la bona arquitectura amb un bon urbanisme que seguia la trama de l’Eixample d’en Cerdà amb els seus jardins interiors que assumia la trama mediterrània amb l’espai londinenc.

Ara la lletjor del barri del Fòrum, amb grans edificis aïllats entre jardins no sol trenca la trama urbana barcelonina de l’Eixample, sinó la forma de vida mediterrània amb carrers vius i amb botigues i amb relació humana, tot el contrari del model tipus Miami amb arquitectura banal i de poca qualitat del nou barri del Fòrum. De lluny sembla el dowtown de qualsevol ciutat nord-americana de segona fila. Si al Fòrum li afegim les construccions que omplen els antics descampats de l’autovia de Castelldefels en el seu pas per L’Hospitalet que denoten un pastel d’estil de tipus disneywordia podem assegurar que la trama i l’estil de ciutat barcelonina toca a la seva fi, que l’americanisme no sol ens arriba amb la forma de viure, sinó també amb la seva estètica, ara sol falta que ens arribi la seva ètic

Al meu entendre únicament l’edifici espectacle de les aigües com icona de una nova centralitat a les Glòries i el edifici escultura del Gas a la barceloneta donen qualitat en aquesta nova Barcelona.

Esperem que en el futur es millori.

SHAKESPEARE & COMPANY

Ayer noche termine la lectura de “Shakespeare and Co” de Sylvia Beach, su autobiografía. La creadora de la librería Shakespeare and Co de París nos recuerda la historia de su famoso bookstore parejo a su vida, desde la creación de la misma en el anyos 1.919, hasta su liberación “manu militari” tras la huida de los Nazis de Paris por parte de Ernest Hemingway, famoso y querido cliente en la preguerra.

Es la historia de una americana unida a una librería-editorial, indisoluble la una de la otra. Mujeres americanas enamoradas de la libertad de París, pero enormemente comprometidas con su país. Mujeres que en primer cuarto de siglo se liberaron, decidieron tener una vida por ellas mismas, mujeres cultas y cultivadas, con espíritu libre, que decidieron vivir tal como a ellas querían y lo hicieron.

Editora del Ulises de Joyce, prohibido en USA y Gran Bretanya, donde se le consideraba un libro de contenido erótico cuando no pornográfico, las ideas francesas basadas en su revolución, frente a un conservadurismo intelectual basado en la peor cara de la ética protestante. Su largo proceso de edición en Francia, su relación con Joyce y su vida inmersa en el mundo intelectual parisino de entreguerras.

Si hasta la fecha me consideraba un entusiasta de la cultura y la historia francesa, la lectura del libro no ha hecho más que aumentar este deseo. No es un libro apasionado ni excesivo, es un libro que sin grandes puestas en escena nos describe una época y unos personajes con total normalidad, tratando a los mismos con la perspectiva de personas reales y normales, no como a mitos ni grandes personalidades.

En la actualidad la “Shakespeare and Co” de Paris sigue abierta, no en la calle Odeón que describe el libro, sino en la rue Buchêrie junto al Sena. Una visita a la misma es siempre una delicia, los jóvenes americanos que viven en ella a modo de hotel-albergue en los destartalados sofás, su cocinita entre estantes repletos de libros, sus sucias alfombras y la calidez del local, entre una librería y un hogar destartalado y con unos horarios raros y anárquicos dentro de la rigidez horaria parisina.

Parece ser que las autoridades francesas la han declarado algo parecido a monumento nacional, local que debe preservarse y protegerse por el interés que el mismo tiene, lo que de seguro evitará que se instale un McDonals, un Starbucks o cualquier otra franquicia que afease la zona.

Recuerdo que al comprar un libro te marcan la primera página con el sello de la librería, forma de personalizar el libro, de poder seguir su historia y el pedigrí del mismo.

LONDRES

Como cada año por estas fechas pido un viernes de fiesta en el trabajo y aterrizo con unos amigos para pasar el fin de semana en Londres. Llegando a la ciudad hacia las 11, nos queda un estupendo fin de semana por delante.

Como siempre el tren de Heathrow a Paddington, a pesar de las 15,30 Libras que cuesta es de una rapidez y comodidad fantástica, nada comparable a la decadencia que van llegando a los trenes de Sants al Aeropuerto del Prat. El tener el hotel junto a Paddington Station hace que el tiempo perdido en desplazamientos sea mucho menor, la zona esta repleta de hoteles y de Bed & breakfast da para elegir entre todo tipo de precios y comodidades.

Como siempre la ciudad sorprende por la limpieza de sus calle, por lo verde de sus parques y una cierta forma de ser los británicos, un vive y deja vivir que acoge sin estridencias desde radicales, excéntricos, conservadores victorianos y modernos de todo pelaje, situación que por suerte poco a poco va extendiéndose por estos lares, a pesar de los fanáticos e intolerantes que cada día por sus emisoras y periódicos intentan extender el enfrentamiento entre los ciudadanos.

La primera comida en el Seafood de Harrods con ostras y salmón, los almacenes intentan aguantar el prestigio y la elegancia de siempre, pese al mal gusto de la escalera egipcia incorporada estos últimos años y sobre todo a la fuente de Diana y Al Fayed donde en el mas puro estilo kitch la gente tira dinero en ella en el más puro estilo Fontana de Trevi, pero del mal gusto.

Después de comer directo a la Royal Academy of Arts para ver la exposición de Cranach. El pintor de figuras cuyas caras reflejan el interior, maestro en definir los gestos plásticos de las caras para que den una visión clara y sin engaños de la persona retratada. Con ello Canarch no solo refleja el físico, sino también la personalidad y la maldad de las personas: la envidia, la avaricia y las perversiones.

La Royal Academy repleta de gente, sus dos salas superiores dedicada a exposiciones temporales parecían un anden de metro, pero a pesar de estas incomodidades merecía realmente la pena.

Al día siguiente y después de dar una vuelta por Portobello, directo a la Wallace Collectión, junto al lado de Oxford Street. En un viaje lleno de multitudes y aglomeraciones es una autentica delicia entrar en esa estupenda mansión. El buen gusto de sus colecciones de cuadros y muebles, así como de la sensación de encontrarse en el mejor sitio posible hace que te den ganas de pasarte todo el día en ella.

Con los museos devorados por masas sin el menor interés en disfrutar del arte, siempre quedan pequeños museos desconocidos por la mayoría donde poder disfrutar del arte en mayúsculas. Estos museos, como el Wallace, no tienen el nivel artístico de los grandes, pero sin lugar a dudas el disfrute en ellos es muy superior. Encontrarse a gusto en el espacio, sin agobios y con complicidad con el entorno, proporciona una satisfacción sin igual.

El domingo por la tarde vuelta a Barcelona, al ser los vuelos compartidos, la ida fue con Iberia y la vuelta con British Airways, situación que permite comparar ambas compañías aéreas. La escasa distancia entre asientos, así como la inexistencia del tentempié en Iberia, contrasta con la amplitud entre asientos que permite mayor comodidad y los sándwiches con bebida ofrecidos en British Airways, dan una visión clara de donde estamos.

AIGUA

Llegeixo a La Vanguardia Digital que segons el Baròmetre de primavera, elaborat el mes d'abril per el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) el 42,9% dels catalans veuen la manca d'aigua com el principal problema de Catalunya, les múltiples informacions de la sequera que patim i les possibles restriccions d’aigua sembla ser que han calat en les preocupacions de la gent. El baix nivell dels pantans, el debat sobre el minitransvasament de l'Ebre cap a Barcelona i la preocupació de que els barcelonins ens quedem sense aigua a les aixetes a fet que l’aigua sigui un dels temes principals a qualsevol conversa.

També seguint les informacions aparegudes en premsa veig que Barcelona es de les ciutats amb menys consum d’aigua per habitant del mon, que aquest es va reduint amb els anys i amb la conscienciació de la gent. Que l’interès per l’aigua emmagatzemada als pantans es sincer, que la gent es preocupa per si plou o no a les capçaleres dels pantans.

El que ens passa aquesta primavera em sembla que dins d’uns anys serà d’allò mes normal, ja fa anys es deia que l’aigua seria el principal problema en el futur i causant d’enfrontaments entre pobles. Sense anar més lluny els enfrontaments de l’aigua del Ebre entre Aragó-Catalunya i Valencia-Murcia estan al ordre del dia, entre Aragó i Catalunya de fa anys existeixen resistències per qüestió del aigua del Ebre, es tracta de mantenir en un lloc el màxim cabal i cedir el menys possible als altres, ja que si be potser avui hi pot haver aigua per tothom, en deu anys segur que no i el conflicte esta servit. Per això la venda d’aigua del Ebre a Barcelona, en lloc de donar cabal, amb el que quant no hi hagi aigua per tothom es tendra que repartir l’existent sortint·hi perdent els regants del Ebre que tindrien l’aigua al costat però no la podrien tocar.

El Pla Hidriologic pretenia donar cabals als valencians i als murcians, cosa que en poc anys faria que els habitants de la conca del Ebre es quedessin sense aigua i el delta acabés desapareixen per no arribar·hi gens d’aigua, ja que els estius la llengua d’aigua salada arriba fins a Tortosa, no es que l’aigua del riu arribi al mar, es que el mar entra 20 quilometres en dins.

Es preveu també que en quinze anys les estacions d’esquí dels Pirineus desapareixin en la seva majoria, difícilment existirà neu a menys de 2.000 metres d’altura. De fet fa anys que si no fos per els canons de neu artificial pocs dies obririen les estacions. Aquesta falta de neu farà que les capçaleres dels rius estiguin mes seques que ara, amb el que els pantans difícilment s’ompliran.

Les desaladores son molt cares, gasten molta energia i no duren més de quinze anys, el transvasament del Roïna potser una solució, però si els Pirineus son cada cop mes secs res indica que els Alps no segueixen la seva estela de sequera.

Potser acabarem visquen tots al nord d’Europa ja que els països de la ribera nord de la mediterrània seran un desert, el fet de que a Anglaterra en els darrers anys si planti vinya i oliveres es un símptoma del inexorable canvi climàtic i de les seves consecuencies.

MAL GUSTO

Esta mañana leyendo en La Vanguardia Digital la noticia de la muerte de Mercè Sala he clikado encima y además de leer la misma en su totalidad, he empezado a leer los comentarios dejados sobre el hecho. No hubiese imaginado jamás que pudiesen soltarse tantos insultos sobre una persona no muy conocida, pero pública. Lo cierto es que desde el anonimato el odio es más fluido y descarnado, los insultos a su condición de mujer, socialista y catalana de la finada son descarnados y continuos, desde hacer mofa al aspecto de la Sra. Sala (por cierto que en la fotografía era muy agradable) hasta agotar los adjetivos con significado negativo para referirse a sus orígenes e ideología.

Este fanatismo del odio hace unos años que vengo observándolo, ya no basta en atacar despiadadamente al contrario, ahora se trata de actuar sin ninguna piedad, que ante la muerte del adversario elevar al máximo el odio y el despreció, perseguir a la familia hasta el final, considerar la muerte de quien no piensa como nosotros como una victoria que tenemos que celebrar rematando al muerto.

Hace pocos días algo parecido ocurrió en una manifestación batasuna contra la ilegalización de ANV al pasar frente a una parada de bus en la que se encontraba la viuda de Isaías Carrasco, la última víctima de ETA, donde hubo algunos insultos a la victima, circunstancia que la viuda soporto con una dignidad terrible.

Pero la situación más despreciable fue la que tubo (y tiene) que padecer Pilar Manjón, la Presidenta de la Asociación de victimas del 11-M. Recuerdo que al ir a declarar al Congreso fanáticos de la derecha extrema la insultaban con frases de “metete el cadáver de tu hijo por el culo” y algunos intentos de agresión. Dentro del Congreso el ahora dimitido Zaplana se dedico a hablar por móvil, a reírse y a levantarse continuamente de su sillón ante el parlamento trágico de a quién le habían matado a su hijo. Todo eso por no doblegarse ante las mentiras de quién se cree propietario de todos.

También Ernest Lluch recibió el día después de su asesinato por ETA, críticas y feroces insultos en el diario El Mundo por parte de F. Jimenez Losantos, aprovechándose que el asesinado ya que no podría rebatirles.

Gente miserable, aprovecha la muerte de quién no esta en su onda para establecer una segunda muerte del finado, la infamia y el anonimato son sus aliados. Solo espero que pasen por lo mismo en su muerte o de sus seres queridos.

SANT JORDI 2008

Un any més Sant Jordi ha matat al Drac, la festa del llibre i la rosa supera amb èxit l’estat depressiu i de poca estima que estem patint. El temps, la gent, les bones cares i fins hi tot els suporters anglesos s’han comportat perquè gaudim un cop més d’un bon dia. Que ni que sols sigui per un dia, la cultura i el bon gust imperi per damunt de tot. La tradició originaria del Segle XV de quant el dia dels enamorats les noies anaven a missa a l’església de Sant Jordi dins del Palau
de la Generalitat i eren obsequiades amb una rosa ens arriba fins avui més forta que mai.
L’encert de que Sant Jordi sigui un dia feiner, fa que les nostres ciutats estiguin plenes de vida i que es barregi l’activitat amb la festivitat, ens dona un sentiment de pertinença i d’un orgull a unes costums envejoses.

Molts intents s’han fet per exportar la peculiar festa, el Sant Jordi català de la rosa i el llibre, però no ha arrelat en lloc, cosa curiosa que una festa admirada per tothom i que impacta a tots els estrangers que la coneixen no tingui èxit en cap altre lloc del mon. Suposo que deu de ser el pes de la tradició, cosa que en general no en soc molt partidari, però que en aquest cas tinc que reconèixer que dona l’element diferencial.

Vaig comprar un parell de llibres i un el vaig poder fer signar per l’autor, es tracta de “El gran manipulador” d’en Paul Preston, en el que disecciona la personalitat de Franco. Si be no estic gens interessat ni en els fets, ni en llibres de l’època franquista i de la Guerra Civil, en aquest cas al ser un prestigiós historiador no espanyol i per tant sense cap tipus d’influència ni a favor ni en contra, l’objectivitat es sense cap dubte superior a qualsevol altre autor espanyol.

Ja el dia abans vaig anar amb una invitació a escoltar la presentació del llibre al Museu de Historia de Catalunya, però en arribar just a l’hora, la sala era plena de gom a gom i no va ser possible entra·hi. Ahir si, vaig mirar al diari on signava els llibres i poc abans de les 7 p.m. ja era a El Corte Ingles de la Plaça Catalunya, en Paul Preston quasibe sol i tranquil, davant les cues d’en Carles Reixac i d’altres mediatics. Intento comprar el llibre als expositors que hi havien just davant del lloc de signatura i va ser impossible, demanant per el llibre de Paul Preston a 5 o 6 venedors de llibres de El Corte Ingles cap d’ells no sabia qui era (no exagero), en indicarlis que era el que signava els llibres a 15 metres, els professionals feien cara de no saber res i fins hi tot de no haver llegit un llibre en la seva vida. Sort que a les 7 p.m. es desplaçava a El Corte Ingles del Portal de l’Angel on amb una mica més de temps vaig aconseguir comprar el llibre i que posteriorment l’autor hi poses una ritual dedicatòria i una ràpida signatura.

El fetitxisme del dia de Sant Jordi ja era aconseguit per part meva, vaig comprar un llibre més i cap a casa.