BEZSONOFF

Paisatge de l’Urgell

Reconec que des de sempre he estat un entusiasta de la cultura francesa, sempre he considerat que els francesos tenien un mon i un entorn cultural molt superior al nostre, sobretot als que varen néixer a l’altre cantó dels Pirineus i en plena època franquista.

El descobriment de la Catalunya Nord fa uns anys amb la seva peculiaritat catalana i francesa al mateix temps, va fer que per primer cop em pugues considerar com a membre d’aquesta cultura i endinsar-me i gaudir d’ella. Va deixar de ser quelcom aliè i va passar a ser una cosa molt propera. Era un fet cultural que permetia que mitjançant la cultura catalana del Rosselló fos molt mes fàcil poder accedir al mon cultural francès i que aquest fos molt més proper, ja que la connexió era força clara i fàcil.

Les meves constants visites a la Catalunya Nord en van fer endinsar en una part de la cultura catalana amagada als que en la partició ens varen quedar a la part del sud, des de pintors com a Rigaud o els Guerra, fins als mes actuals com a Capdevila, Claude Viallat o Ben, sense oblidar el romànic nord català, o l’inclassificable music Pascal Comelade del que em considero seguidor i del que tinc quasi be tots els seus discos i que assisteixo a molts dels seus concerts.

Però en l’apartat en el que estic mes connectat es en la seva literatura actual, a més de en Bezsonoff, en Joan-Lluís Lluís o Aleix Renyé, sense contar el ja clàssic Pere Verdaguer. Reconec que el meu preferit es en Bezsonoff, autor que vaig conèixer en els seus començaments en els prestatges de la Llibreria Catalana de la Plaça Joan Payra o a la Torcatis del Carrer Mailly de Perpinyà de quant l’editaven a El Trabucaire, passant desprès a Empúries i finalment a L’Avenç. Les seves novel•les "La revolta dels geperuts" i "Les amnèsies de Déu" les recordo amb tot el respecte que em fa considerar-les unes obres dignes d’un gran escriptor.
Fa una setmana em vaig comprar i llegir quasi be de cop el seu darrer llibre "Una educació francesa", un relat que amb trets autobiogràfics del autor fan que al comparar la seva educació escolar i acadèmica amb la meva, em dona cada cop més compte que en èpoques passades els Pirineus eren molt més que una serralada muntanyosa.

Recomano també l’entrevista que l'Emili Manzano va fer a L’Hora del lector a Perpinyà a Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís i que es pot veure a la web de TV3. També el parlament que va fer fa uns anys a L'Ateneu al guanyar el Premi Creixells es digne de ser recordat.

URBANITES

Cel de Perpinya

Darrerament m’ha xocat llegir als diaris l’existència d’una certa tensió entre els habitants de sempre dels pobles i els nous estiuejants o millor dels residents de cap de setmana als pobles.

El cert es que molts residents de caps de setmana i estiu els molesta certes activitats que es fan als pobles des de sempre i fan tot el possible per eradicar-les, al menys mentre ells siguin al poble. Em llegit de denuncies presentades per els sorolls que fan les esquelles de les vaques i les ovelles, per les molèsties que creen als barcelonins les campanes del campanar, també per l’olor que desprenen les granges i els femers dels camps.

Es curiosa la prepotència de molts barcelonins que amb la seva pretesa superioritat vers els que ells veuen clarament inferiors, intenten expulsar-los del seu poble i del lloc on es guanyen la vida i apoderar-se ells mateixos de tot. L’ incultura d’aquestos anomenats pixa pins els va fer que es compressin una casa en un poble de la muntanya i creueres que els olors son exclusivament de pi i herbes aromàtiques, que el soroll no existeix tret dels cants matinals d’un ocell i que ells com essers que viuen en una gran ciutat estan per damunt dels desgraciats que han nascut al poble i tenen un treball tan indigne com el de pagès i el de ramader.

Per aquesta gent la llet surt dels arbres ja envasada en Tetra break, el pa surt directament de la fabrica excloent el pas del camp de blat al forner, la carn surt d’animals nets i perfumats, a més de immòbils i muts, i els ous son elements en els que mai s’han parat a pensar en els seus orígens.

Els molesta que un gall canti al despertar-se amb la sortida del sol, els soroll de les esquelles de ovelles que pasturen o de les vaques que pasten, de l’olor dels fems de les granges o els que adoben els camps, que al campanar del poble sonin les campanes obviant la funció que fan per regular els horaris i les feines entre els habitants del poble. També els hi molesta els natius, la seva rusticitat, la seva forma de parlar i el seu comportament.

Sembla ser que ningú els hi va dir que en comprar una casa al poble muntanyenc únicament compraven la casa, no les persones i les seves voluntats, ni el tipus de vida que els seus habitants porten. La llibertat que dona un país democràtic es per tothom, també per els que viuen als pobles, no exclusivament per els habitants de la gran ciutat.

En el meu cas vaig néixer en un poble del ponent català, vaig venir a estudi a Barcelona i he acabat visquen a Barcelona i sense ganes de canviar de lloc. Tinc que reconèixer que per molt que es cregui la gent, el nivell cultural es força superior en els pobles que a l’àrea barcelonesa, si bé no existeixen les elits d’una gran ciutat, la mitjana d’estudis es força superior, així com la qualitat de vida i l’educació de la gent. Una persona de comarques que vinguí a Barcelona mai denunciaria que passen cotxes per el carrer i li molesten i que per tant es te que prohibir la circulació a tot Barcelona, al menys mentre ell hi sigui.

El 17

La taula on tinc l'ordinador,amb un faristol amb el llibre que estic llegint i que recomano a tot-hom "Si un árbol cae. Conversaciones en torno a la guerra de los Balcanes" de Isabel Núñez, al seu costat el "Diccionari de Mitología Grega i Romana" de Pierre Grimal, acompanyats d'un caganer del Obama i la placa del Hope del Obama. Al darrera una placa de cotxe de l'antiga Alemania comunista.

En el seu llibre “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Elvira Farreras ens cita al tramvia 17, el que “anava amunt i avall del Carrer Saragossa”, el que en Josep Carner anomenava el tramviet. De la Plaça Catalunya pujava per Aribau fins a l’altura de la Plaça Molina que continuava per el Carrer de Guillem Tell i pujava per el Carrer de Saragossa, girant per Jules Verne fins arribar a l’Ajuntament de Sant Gervasi, on avui hi ha el Mercat de Sant Gervasi.

També ens diu que aquell tramvia va començar a circular l’any 1.899, amb vagons i maquinaria de segona ma comprats a la ciutat de Berlin, que per renovació dels seus tramvies vengueren els antics al millor postor, es a dir a Barcelona. Abans d’aquella data ja funcionava des de l’any 1.877 un tren de vapor, aquells antics trens de carbó i que en el seu pas desprenien una formidable fumejaria. Tot això fins avui, on el 17 s’ha convertit en una línea de Bus que des de la Vall d’Hebron arriba fins a la Barceloneta, baixant per el carrer Balmes, la Plaça Catalunya, Via Laietana i Barceloneta. La pujada la fa per la Via Laietana, Passeig de Gracia, Via Augusta i a partir de la Plaça Molina per Balmes.

Dons cada mati, a primera hora, plogui o no, faci vent, faci calor o faci fred, agafo el Bus 17 per anar a treballar. Cada matí, com un ritual surto de casa a la mateixa hora, agafo el diari ADN (els dies que ja hi es, ja que darrerament es retrasa), sortejo com puc les llarguíssimes obres de la Plaça Molina a la vegada que sortejo també com puc els estudiants que en manades van cap all Institut Menéndez y Pelayo sense que els importi que en sentit contrari al seu hi ha gent que també te dret a passar per l’acera, creuo la Via Augusta entre les tanques de les interminables obres dels FFCC Catalans i em planto tot just al Carrer Balmes, just a la parada compartida de Bus (amb el 27, el 17, el 92 i d’altres), tot just entre un aparador de mobles de cuina i una corseteria d’allò més insinuant, però que en aquelles hores ni les cuines ni la roba interior femenina en desperten cap tipus de desig.

El 17 es un Bus que sol ser força puntual, amb una cadència de deu minuts sol passar amb el que antigament es deia puntualitat britànica, però que avui per raons de decadència i efectivitat del antic imperi ja no s’acostuma a usar. En arribar el 17 a la parada, deixo passar a la rosa atractiva davant meu, així com alguna altra senyora coneguda de la parada o no i entro al bus amb la meva targeta T-10 a les mans, un “Bon dia” son les paraules que em creuo cada matí amb el conductor. No se si encara hi ha els cartells de “No distraer al conductor” (em sembla que no), però un “Bon dia” crec que son les millors paraules que es poden dir per començar el dia, (es curiós des de fa anys la primera persona amb la que em creuo unes paraules els dies feiners es el conductor del 17).

Dins el bus la gent de sempre, als seients de dones embarassades i gent gran un xicot mongòlic assegut al seient que mira cap al darrera, amb auriculars de musica i que es mou violentament i amb força al davant i al darrera, que capta fortament l’atenció dels passatgers no habituals, al contrari de la indiferència que els passatgers de cada dia observem els repetitius moviments.

Al estar ocupats la majoria de seients procuro aseurem als del just al mig del autobús, on les dos parts del autobús conflueixen en la plataforma i la carcassa d’acordió, just al pitjor lloc del bus, i a més assegut contra el sentit de la marxa, però el cert es que sol ser el darrer lloc del bus on la gent pren seient i a força de viatjar allí ja estic acostumat i no em molesta en absolut. Obro el diari ADN que acabo de llegir-lo tot just uns metres abans de la meva parada.

I així dia darrera dia, una forma monòtona de començar el dia, a la que segueix una jornada laboral igual de monòtona, fins que a darrera hora de la tarda agafo el 17 en sentit invers, però amb la diferencia que la gent es totalment desconeguda, el conductor també desconegut i el temps de pujada molt mes llarg.

LLETJOR

Amb l'ordinador i envoltat de llibres

Aquest mati he anat a visitar l’exposició d’en Joaquim Mir al CaixaForum . Tret de gaudir de les fantàstiques obres exposades del pintor que mostren tota la seva trajectòria des de l’any 1873 fins la seva mort l’any 1940, el seu domini i l’esclat del color en totes les seves teles i la captació de la llum que fa que moltes de les seves obres s’apropin a l’abstracció. He pogut constatar les constants que he trobat en la bellesa i l’harmonia que hi havia en el seu temps i que avui malauradament ja no existeix. Una arquitectura popular harmònica, uns jardins particulars acollidors, una estètica en les poblacions que avui ja no existeix.
No es únicament a les pintures d’en Mir que es pot veure, qualsevol artista de la seva època com en Rusinyol o en Casas, ens mostren uns paisatges urbans amb una harmonia i una qualitat molt superior a l’actual. Un urbanisme per viure-hi i sentir-se integrat amb l’entorn.
Aquest paisatge ja no existeix, des•de l’acabament de la Guerra la burgesia que va sobreviure era en general la mes inculta i la de mes mal gust. El que era harmonia i arquitectura de qualitat va anar a terra per posar-hi en el seu lloc edificis eclèctics i acadèmics plens de pompositat i faltats de gust estètic. Amb els anys 60 i 70 la lletjor encara va anar en augment, a més de la mala qualitat dels materials, un mal gust que volia imitar al pop i l’estètica de la època, però amb tanta poca fortuna que son contats les construccions que es podrien salvar . Això sense contar els barris del extraradi fets per acollir als emigrants d’aquell temps, fets a corre cuita i que varen provocar una especulació brutal, a més que desgraciaren per sempre els pobles dels voltants de Barcelona.
El periodista holandes Geert Mak en el seu voluminós llibre “En Europa” diu que Barcelona “es com una dona descuidada d’ulls bellíssims, una ciutat lletja amb racons bonics i edificacions esplendoroses”. Realment passejant per els seus barris ens en adonem que la ciutat es lletja, els edificis lletjos, una ciutat dura, sense verd, amb soroll i molt de transit, amb botigues lletges on es prefereix tirar a terra tota una decoració modernista i posar-hi en el seu lloc unes esdentaries modular tipus Ikea. Amb uns bars bruts i poc acollidors, amb el seu expositor de menjar fet des•de fa dies per si algú te estomac de menjar-hi.
Als altres països es procura que l’antic es conservi, que no hi hagi res que desentoni, que els edificis vells es restaurin i que la qualitat de vida sigui la millor possible. L’estètica de Barcelona no te res a veure amb la resta de ciutats europees almenys les del nord, no conto la resta d’Espanya o Grècia que estan tan malament com aquí. Ni els pobles mes petits es salven, en pobles minúsculs es poden veure edificis de pisos fets sense cap concessió a l’estètica, una mola en mig d’un poblet, com si fos necessari estalviar l’espai allí on hi sobra.
A Ceret mateix trobem un poble d’uns 8.000 habitants d’allò mes humà, amb cases unifamiliars i amb arbres per arreu, si en lloc de ser sota administració francesa hagués estat sota administració espanyola ara existirien blocs de pisos lletjos i la famosa arbreda de la Passejada de ben segur ja no existiria. La visita de catalans del sud esperem no els hi contagií les ànsies especulatives, a la part de dalt del poble davant el pàrking ja han començat a fer els primers blocs de pisos de la població, tant lletjos com els que gaudim una mica més al sud.

BUFONS I MALVATS

El pitjor President de la història d'USA mirant per llargavistes tapats (ja expresident)

Com a tantes d’altres reminiscències del passat, tota societat, fins hi tot les mes actuals necessiten els seus personatges mes o menys grotescos per poder-los criticar, fer mofa o simplement per odiar-los.

El que en un passat eren els nans i d’altres personatges que voltaven per les perifèries del poder establert i que fins hi tot molt d’ells disposaven d’unes prerrogatives que els feia ser força influents en la seva societat, avui en dia aquets essers s’han adaptat a les noves circumstancies. Ja no es políticament correcte el fer mofa de les tares físiques de la gent, però el que si es possible es fer burla de les actituds dels bufons actuals, encara que d’aspecte siguin d’allò mes normal.

Un altra variació d’aquets bufons actuals, es que la majoria d’ells son politics que amb les seves desafortunades actuacions es converteixen per mèrits propis en dianes on el poble pot fer mofa. Fa anys recordo al Ministre d’Assumptes Exteriors del govern de Felipe González, en Fernando Morán, personatge de múltiples acudits de la època, que segons deien les seves posades de peus a la galleta varen fer historia al Palau de Santa Cruz.

En el govern d’Aznar, la Ministra de Cultura, Esperanza Aguirre era famosa precisament per la seva falta de cultura, ja que entre altres coses confonia el Premi Nobel Saramago amb una inexistent pintora anomenada Sara Mago. També va ser famosa per el seguiment burleta que li feia el reporter de Caiga Quien Caiga, Pablo Carbonell que aludia a la famosa halitosis de l’actual Presidenta de Madrid en les seves entrevistes al carrer.

En tornar els socialistes varen fer el fixatge d’en Joan Clos, ex batlle de Barcelona, que amb el jurament del seu càrrec ja es va equivocar de Ministeri.

A Catalunya mateix, tampoc ens falten bufons, la parella Joan Saura e Imma Mayol, es famosa per portar el seu pijo-progressisme o el seu bio-pijisme a la màxima expressió. Essent el marit un Conseller d’Interior nefast, una mena d’anticonseller d’interior i la seva dona l’autentica pijopogre que en el seu càrrec de l’ajuntament gasta cents de mils d’euros en arbres de Nadal metàl•lics que teòricament s’il•luminen en pedalar amb una bicicleta del bicing.

De totes maneres, qualsevol bufó, per molt ruc que sigui sempre serà molt mes recomanable que els malvats majors del regne. Avui amb unes fotografies de la dirigent del PP Soraya Sáenz de Santamaría, em pogut escoltar als més menyspreables, el director de El Mundo ha dit que "a lo femme fatale" assegurant que la imatge "demuestra que las fantasías, las aspiraciones de muchas mujeres, son distintas a las de la mayoría de los varones", es a dir, dient clarament que les dones son totalment inferiors als homes, cosa que imagino farà que des de avui cap mes dona que no es consideri inferior als homes compri el seu diari.

Molt pitjor han estat els altres malvats, en Jimenez Losantos deia a la seva radio que "las señoras normales no se hacen esas fotos y las publican en la prensa". Però el mes menyspreable de tots ha estat Alejo Vidal-Quadras, alies Dràcula, que en una emissora de TV mig pirata ha dit que "alguien podría decir que está impostando a alguna profesional de ese oficio más antiguo de la humanidad", es a dir, li ha dit clarament que es una puta.

Tot això per unes fotos amb un vestit de nit, no especialment sexy ni eròtic, però ja se sap, certs personatges disposen d’un nivell mental totalment degradat.

RACISMO NEOCON

Inscripciones de los neoyorquinos en los bancos de Central Park

Por el solo hecho de leer los periódicos, nos enteramos de que es costumbre usual, habitual e internacional conceder cien días de gracia a todos los gobernantes desde el día de la toma de posesión de su cargo hasta que aparezcan las saludables críticas a su gestión. Es de sentido común que en un espacio de tiempo inferior a este plazo es difícil ejercer una opinión objetiva sobre la gestión y el acierto o desacierto del poder ejercido.

Pero en toda regla hay alguna excepción y en el caso de Barack Obama no solo está siendo la excepción que confirma la regla, es además un caso único en los ataques recibidos ANTES de llegar al poder. Podría entenderse el empezar a sufrir críticas despiadadas antes de superar los famosos cien días ya que en ocasiones la incontinencia de ciertos personajes les impide efectuar un razonamiento cabal, pero lo que está ocurriendo con Obama supera cualquier límite entre lo que es normal y lo que es completamente anormal.

Hace apenas un mes el primer ministro italiano, Silvio Berlusconi, en una rueda de prensa conjunta con el presidente ruso, Dmitri Medvédev en Moscú, declaro al preguntársele sobre el vencedor de las elecciones americanas: “¿Barack Obama? Es joven, guapo y está bronceado", frente a la definición que hizo del peor presidente de la historia USA, Bush: "un grandísimo presidente”.

Estos días hemos oído al ex presidente Aznar calificar ante la prensa la elección de Obama como "un exotismo histórico, un previsible desastre económico”

Dado que aún no es posible efectuar ninguna crítica hacia Obama por no ser aún Presidente USA se le ataca desde el flanco más ruin y bajo que se puede, por su raza. El primer ministro italiano y el ex Presidente del gobierno español demuestran su catadura moral investidos de salvadores de la raza, no sabemos aún de que raza ya que el aspecto de ambos deja mucho que desear.

Estas opiniones están en consonancia a las que un presentador de la Cadena Ultra de Radio Cope dijo del elegido Presidente USA y de su mujer, de quien dijo que le parecía una “arpía” y “una negra profesional”.

Todo ello viene del temor de la derecha más carca, neocon y antiliberal del hundimiento de los neocon USA, de su descredito y del seguro desplazamiento de su descredito a sus valedores en Europa.

DESSITJOS 2009

Musée des Beaux Arts de Carcassonne

Recordo de quant era petit m’agradava mirar els llibres de casa la meva avia. Els prestatges de fusta antiga fora de les modes i costums del anys 60 i començaments dels 70 contenien en lloc principal una sèrie de llibres ja llavors antics (dels anys 20 i 30) molt ben enquadernats i que sense conèixer pràcticament gens de literatura ja veia que eren uns llibres per damunt dels altres, com d’un nivell superior, tant per la prestancia dels mateixos com del lloc que estaven. Es tractava de la col•lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, magna empresa cultural fundada per en Francesc Cambó per elevar la cultura catalana fins a dalt de tot. Recordo els llibres amb la seva versió original i al costat la traducció catalana i sense ser un nen que li agradés especialment la lectura m’imaginava que algun dia jo també els llegiria tant com segur varen fer els meus avis materns.

Fa uns mesos vaig llegir als diaris que la Fundació Cambó vol tornar a revifar la col•lecció, que si be ja porta més de 360 llibres publicats, tornarà a fer una nova tirada d’uns 50 amb l’estil de sempre, en grec o llatí i amb català al costat. També pensa treure uns 30 volums exclusivament en català als quioscos de premsa.

En llegir la noticià vaig pensar d’immediat que el desig que vaig tenir de petit de llegir els clàssics de la Bernat Metge a la fi el faria realitat. Em vaig proposar llegir-los tots els que sortissin i les col•leccions estan a punt de sortir al carrer. Seran les típiques col•leccions de llibres que surten al gener i que un cop comprat el primer exemplar (en solen sortir dos al preu d’un acompanyat d’una gran cartolina i dins d’un plàstic) es deixen de fer. En aquest cas serà la Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, magna obra d’un nivell superior.

Per fer aquest desig per aquest any 2009 vaig comprar farà cosa d’un mes el llibre “Diccionari de Mitologia Grega i Romana” d’en Pierre Grimal de Edicions de 1984 un volum de més de 650 pàgines on tots els Mites Herois i Déus grecs i llatins que en nombroses ocasions son els mateixos però amb diferents noms o diferents però amb noms iguals, estan enumerats i explicats en ordre alfabètic. Espero complir aquest desig, pocs cops en faig de concrets i aquest crec que realment val la pena.

La col•lecció Bernat Metge va tenir anys d’esplendor, un 8.000 subscriptors tenia als anys 30, anys en que la burgesia de casa nostra era més cultivada i creia que no sol els diners eren importants, sinó que l’ humanisme i el suport a les institucions culturals de casa era també molt important. Amb el franquisme va anar decaient, eren temps que la cultura i més si era en català era quasi be pecat. Fins arribar a l’actualitat que els subscriptors no arriben als mil. L’època franquista va fer tant de mal que la tornada a la democràcia fa 30 anys no ha pogut ni de bon tros arribar al nivell cultural de la República, aquest es un exemple clar i quantitatiu, més si tenim en compte els habitants de Catalunya l’any 1936 i avui que es pot haver triplicat o quadruplicat i els lectors dels clàssics han estat reduïts en una vuitena part.

La Bernat Metge, es juntament amb una collecció alemana i una francesa l’unica que tradueix directament del llatí al grec i no traduintles d’un altra traducció com fan tota la resta. Es per aixo que entenc que es una oportunitat de coneixer de primera ma els nostres clasics antics de la nostra Europa.

Per altra banda fa uns dies que vaig tornar del meu poble d’infantessa i neixament a les anomenades comarques de ponent de passar el Nadal. En un poble del costat del meu, Ivars d’Urgell hi ha un mural dedicat a la poetessa filla del poble i avui malauradament desaparescuda Maria Mercè Marçal, en el que es cita uns versos seus “a l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Dons resulta que una nit varen veure un senyor que estava ratllant amb spray el mural (a la foto únicament es veia ratllat la part de “i nació oprimida”, uns joves que passaven en coche el varen veure i per sort de tenir mòbil amb càmera de fer fotos van poder fotografiar al incívic ratllador que es va poder identificar con un antic vicari d’Agramunt, que ja no ho es per pressions del poble al tenir un caràcter molt fort, ideologia falangista i per negar-se a fer les misses en català. Avui sembla ser que el capella es per una parroquia de l’Aragó pero que torna de tant en tant per el que es veu.