EN TREN A GIRONA

Palau Episcopal de Girona - Museu d'Art

Un altre dissabte a Girona. Com en altres ocasions agafo el tren de tres quarts de deu i cap a Girona, a veure un parell d’exposicions d’art, l’una a la Fontana d’Or i l’altra al Museu d’Art. El dia es presenta assolellat, encara de que els darrers dies ha plogut força, el sol llueix fort i no hi puc veure cap núvol que em pugui fer malbé el dia.

A l’estació del Passeig de Gracia veig a l’escriptora Carme Riera, molt seriosa i amb un aspecte de senyora culta i distant, em fa bona impressió. La veig reunida en un grupet del que fàcilment destaca un noi molt jove, amb el cabell tenyit de blau, un somriure perpetuo i encomanadís i assegut en un cadira de rodes. El reconec perquè n’he sentit d’ell per la premsa, es diu Albert Casals, un xicot molt jove que degut a patir leucèmia de molt petit va acabar per la resta de la seva vida en una cadira de rodes. Tret d’amargar-se per el que el destí li portar, el noi es decidir a gaudir de la vida i passar-ho el millor que pugui. Tot sol, sense que l’estada en una cadira de rodes l’impedeixi fer el que mes li agrada viatjar tot sol per l’Amèrica Llatina, fa autoestop, va a tot tipus de barris i sembla ser que va estar a punt de ser raptat per uns indígenes de la selva de Panamà. De les seves aventures i experiències n’ha fet un llibre, “El mon sobre rodes” que fa poc que ha sortit. Sembla ser que ara te previst fer un viatge fins a sud-africà tot sol, amb autoestop i com pugui, però que el estar en una cadira de rodes no te perquè impedir que pugui fer allò que més li agrada.

El moment que el vaig veure a la RENFE del Passeig de Gracia em va fer pensar que era al davant d’un valent, no l’importen les barreres arquitectòniques, per baixar les escales es posava d’esquena, immobilitzava les rodes de la cadira amb una ma i amb l’altra agafat a la barana es deixava caure fins a baix de tot, guardant l’equilibri per no caure i de ben segur que no queia. L’únic problema al pujar quatre esglaons, que els pujava tot sol arrossegant-se per terra i superant-los un per un molt despresa, però que li tenien que pujar la cadira fins d’alt dels esglaons, ja que ell sol no podia.

Tret de les facilitats en el que es movia tot sol, el que xocava més es el seu perpetu somriure, la boca mig oberta ensenyat les dents, un somriure jovenívol, sincer i encomanadís.

A Girona veig les dues exposicions, mes aviat discretes, però un dissabte per el mati per Girona sempre val la pena, dino com sempre molt be a Casa Marieta a la Plaça de d’Independència i torno amb tren cap a Barcelona.

Es curiós la diferencia dels viatgers del tren de l’anada amb els de la tornada, ja o vaig notar en d’altres ocasions, mentre al mati es gen educada, estudiants, gent de mitjana edat i la gran majoria d’ells catalanoparlants. Viatgers que en la seva majoria passen l’estona llegint la premsa o un llibre, a la tornada solen ser gent jove mal educada, que molesta als altres, que embruten el tren i no paguen bitllet (en el meu vagó el revisor va agafar a quatre persones sense bitllet), gent que actualment s’anomenen “killos” i en la meva època estudiantil de lectures luxemburgueses anomenaven “lumpen”.

Arribo al Passeig de Gracia i estava plovent, agafo un taxi i cap a casa.

LLETJOR 2

"Sense paraules" Lesseps

Avui al mati i tal com s’informava a les postals-propaganda que es varen repartir per les bústies s’ ha fet la inauguració de la nova plaça Lesseps, com no tenia res mes que fer mi he apropat per fer un tomb i veure si era tant lletja com deien.

Pues no, no es tant lletja com deien, encara es molt mes lletja. Poques vegades he vist una obra tant desencertada, tant mal feta. M’ha recordat a un solar de les afores destartalat que sol pot servir per aparcar-hi cotxes i tirar-hi la runa.

He sentit que l’arquitecte deia que amb el temps al créixer els arbres tindrà un altre aspecte, però es que el problema es que quasi be no hi han arbres, i els pocs que hi han per molt que creixin no podrà canviar la fisonomia de una plaça-solar destartalat.

Gospel, pallassos, globus i xocolatada, la part de marketing ha funcionat com sempre, però la plaça no funciona. Els veïns amb pancartes als balcons contra la urbanització de la plaça. Alguns incondicionals socialistes parlant amb veu alta de lo be que estava la plaça i comentant també amb veu molt alta de que els que protestaven per com havia quedat eren joves pagats per l’oposició de CiU.

Suposo que es un lloc difícil ja que passen el metro i les rondes per sota i es difícil posar-hi arbres, però tal com ha quedat, tal com estava abans amb algunes petites remodelacions hagués quedat molt mes be que ara.

Vaig arribar a Barcelona l’any 1976 on la plaça Lesseps ja era portada per el nyap que era (l’alcalde crec que era en Massó), 33 anys després la plaça continua essent un nyap. Mirant fotos de començaments de segle XX es pot veure una plaça agradable i amb rostre humà, els anys i el progrés esta clar que no van de la ma de l’estètica i la bellesa.

L’únic bo de la visita es que repartien uns flors amb el seu test, n’agafo tres que ja tinc a la Terrassa de casa.

BEZSONOFF

Paisatge de l’Urgell

Reconec que des de sempre he estat un entusiasta de la cultura francesa, sempre he considerat que els francesos tenien un mon i un entorn cultural molt superior al nostre, sobretot als que varen néixer a l’altre cantó dels Pirineus i en plena època franquista.

El descobriment de la Catalunya Nord fa uns anys amb la seva peculiaritat catalana i francesa al mateix temps, va fer que per primer cop em pugues considerar com a membre d’aquesta cultura i endinsar-me i gaudir d’ella. Va deixar de ser quelcom aliè i va passar a ser una cosa molt propera. Era un fet cultural que permetia que mitjançant la cultura catalana del Rosselló fos molt mes fàcil poder accedir al mon cultural francès i que aquest fos molt més proper, ja que la connexió era força clara i fàcil.

Les meves constants visites a la Catalunya Nord en van fer endinsar en una part de la cultura catalana amagada als que en la partició ens varen quedar a la part del sud, des de pintors com a Rigaud o els Guerra, fins als mes actuals com a Capdevila, Claude Viallat o Ben, sense oblidar el romànic nord català, o l’inclassificable music Pascal Comelade del que em considero seguidor i del que tinc quasi be tots els seus discos i que assisteixo a molts dels seus concerts.

Però en l’apartat en el que estic mes connectat es en la seva literatura actual, a més de en Bezsonoff, en Joan-Lluís Lluís o Aleix Renyé, sense contar el ja clàssic Pere Verdaguer. Reconec que el meu preferit es en Bezsonoff, autor que vaig conèixer en els seus començaments en els prestatges de la Llibreria Catalana de la Plaça Joan Payra o a la Torcatis del Carrer Mailly de Perpinyà de quant l’editaven a El Trabucaire, passant desprès a Empúries i finalment a L’Avenç. Les seves novel•les "La revolta dels geperuts" i "Les amnèsies de Déu" les recordo amb tot el respecte que em fa considerar-les unes obres dignes d’un gran escriptor.
Fa una setmana em vaig comprar i llegir quasi be de cop el seu darrer llibre "Una educació francesa", un relat que amb trets autobiogràfics del autor fan que al comparar la seva educació escolar i acadèmica amb la meva, em dona cada cop més compte que en èpoques passades els Pirineus eren molt més que una serralada muntanyosa.

Recomano també l’entrevista que l'Emili Manzano va fer a L’Hora del lector a Perpinyà a Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís i que es pot veure a la web de TV3. També el parlament que va fer fa uns anys a L'Ateneu al guanyar el Premi Creixells es digne de ser recordat.

URBANITES

Cel de Perpinya

Darrerament m’ha xocat llegir als diaris l’existència d’una certa tensió entre els habitants de sempre dels pobles i els nous estiuejants o millor dels residents de cap de setmana als pobles.

El cert es que molts residents de caps de setmana i estiu els molesta certes activitats que es fan als pobles des de sempre i fan tot el possible per eradicar-les, al menys mentre ells siguin al poble. Em llegit de denuncies presentades per els sorolls que fan les esquelles de les vaques i les ovelles, per les molèsties que creen als barcelonins les campanes del campanar, també per l’olor que desprenen les granges i els femers dels camps.

Es curiosa la prepotència de molts barcelonins que amb la seva pretesa superioritat vers els que ells veuen clarament inferiors, intenten expulsar-los del seu poble i del lloc on es guanyen la vida i apoderar-se ells mateixos de tot. L’ incultura d’aquestos anomenats pixa pins els va fer que es compressin una casa en un poble de la muntanya i creueres que els olors son exclusivament de pi i herbes aromàtiques, que el soroll no existeix tret dels cants matinals d’un ocell i que ells com essers que viuen en una gran ciutat estan per damunt dels desgraciats que han nascut al poble i tenen un treball tan indigne com el de pagès i el de ramader.

Per aquesta gent la llet surt dels arbres ja envasada en Tetra break, el pa surt directament de la fabrica excloent el pas del camp de blat al forner, la carn surt d’animals nets i perfumats, a més de immòbils i muts, i els ous son elements en els que mai s’han parat a pensar en els seus orígens.

Els molesta que un gall canti al despertar-se amb la sortida del sol, els soroll de les esquelles de ovelles que pasturen o de les vaques que pasten, de l’olor dels fems de les granges o els que adoben els camps, que al campanar del poble sonin les campanes obviant la funció que fan per regular els horaris i les feines entre els habitants del poble. També els hi molesta els natius, la seva rusticitat, la seva forma de parlar i el seu comportament.

Sembla ser que ningú els hi va dir que en comprar una casa al poble muntanyenc únicament compraven la casa, no les persones i les seves voluntats, ni el tipus de vida que els seus habitants porten. La llibertat que dona un país democràtic es per tothom, també per els que viuen als pobles, no exclusivament per els habitants de la gran ciutat.

En el meu cas vaig néixer en un poble del ponent català, vaig venir a estudi a Barcelona i he acabat visquen a Barcelona i sense ganes de canviar de lloc. Tinc que reconèixer que per molt que es cregui la gent, el nivell cultural es força superior en els pobles que a l’àrea barcelonesa, si bé no existeixen les elits d’una gran ciutat, la mitjana d’estudis es força superior, així com la qualitat de vida i l’educació de la gent. Una persona de comarques que vinguí a Barcelona mai denunciaria que passen cotxes per el carrer i li molesten i que per tant es te que prohibir la circulació a tot Barcelona, al menys mentre ell hi sigui.

El 17

La taula on tinc l'ordinador,amb un faristol amb el llibre que estic llegint i que recomano a tot-hom "Si un árbol cae. Conversaciones en torno a la guerra de los Balcanes" de Isabel Núñez, al seu costat el "Diccionari de Mitología Grega i Romana" de Pierre Grimal, acompanyats d'un caganer del Obama i la placa del Hope del Obama. Al darrera una placa de cotxe de l'antiga Alemania comunista.

En el seu llibre “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Elvira Farreras ens cita al tramvia 17, el que “anava amunt i avall del Carrer Saragossa”, el que en Josep Carner anomenava el tramviet. De la Plaça Catalunya pujava per Aribau fins a l’altura de la Plaça Molina que continuava per el Carrer de Guillem Tell i pujava per el Carrer de Saragossa, girant per Jules Verne fins arribar a l’Ajuntament de Sant Gervasi, on avui hi ha el Mercat de Sant Gervasi.

També ens diu que aquell tramvia va començar a circular l’any 1.899, amb vagons i maquinaria de segona ma comprats a la ciutat de Berlin, que per renovació dels seus tramvies vengueren els antics al millor postor, es a dir a Barcelona. Abans d’aquella data ja funcionava des de l’any 1.877 un tren de vapor, aquells antics trens de carbó i que en el seu pas desprenien una formidable fumejaria. Tot això fins avui, on el 17 s’ha convertit en una línea de Bus que des de la Vall d’Hebron arriba fins a la Barceloneta, baixant per el carrer Balmes, la Plaça Catalunya, Via Laietana i Barceloneta. La pujada la fa per la Via Laietana, Passeig de Gracia, Via Augusta i a partir de la Plaça Molina per Balmes.

Dons cada mati, a primera hora, plogui o no, faci vent, faci calor o faci fred, agafo el Bus 17 per anar a treballar. Cada matí, com un ritual surto de casa a la mateixa hora, agafo el diari ADN (els dies que ja hi es, ja que darrerament es retrasa), sortejo com puc les llarguíssimes obres de la Plaça Molina a la vegada que sortejo també com puc els estudiants que en manades van cap all Institut Menéndez y Pelayo sense que els importi que en sentit contrari al seu hi ha gent que també te dret a passar per l’acera, creuo la Via Augusta entre les tanques de les interminables obres dels FFCC Catalans i em planto tot just al Carrer Balmes, just a la parada compartida de Bus (amb el 27, el 17, el 92 i d’altres), tot just entre un aparador de mobles de cuina i una corseteria d’allò més insinuant, però que en aquelles hores ni les cuines ni la roba interior femenina en desperten cap tipus de desig.

El 17 es un Bus que sol ser força puntual, amb una cadència de deu minuts sol passar amb el que antigament es deia puntualitat britànica, però que avui per raons de decadència i efectivitat del antic imperi ja no s’acostuma a usar. En arribar el 17 a la parada, deixo passar a la rosa atractiva davant meu, així com alguna altra senyora coneguda de la parada o no i entro al bus amb la meva targeta T-10 a les mans, un “Bon dia” son les paraules que em creuo cada matí amb el conductor. No se si encara hi ha els cartells de “No distraer al conductor” (em sembla que no), però un “Bon dia” crec que son les millors paraules que es poden dir per començar el dia, (es curiós des de fa anys la primera persona amb la que em creuo unes paraules els dies feiners es el conductor del 17).

Dins el bus la gent de sempre, als seients de dones embarassades i gent gran un xicot mongòlic assegut al seient que mira cap al darrera, amb auriculars de musica i que es mou violentament i amb força al davant i al darrera, que capta fortament l’atenció dels passatgers no habituals, al contrari de la indiferència que els passatgers de cada dia observem els repetitius moviments.

Al estar ocupats la majoria de seients procuro aseurem als del just al mig del autobús, on les dos parts del autobús conflueixen en la plataforma i la carcassa d’acordió, just al pitjor lloc del bus, i a més assegut contra el sentit de la marxa, però el cert es que sol ser el darrer lloc del bus on la gent pren seient i a força de viatjar allí ja estic acostumat i no em molesta en absolut. Obro el diari ADN que acabo de llegir-lo tot just uns metres abans de la meva parada.

I així dia darrera dia, una forma monòtona de començar el dia, a la que segueix una jornada laboral igual de monòtona, fins que a darrera hora de la tarda agafo el 17 en sentit invers, però amb la diferencia que la gent es totalment desconeguda, el conductor també desconegut i el temps de pujada molt mes llarg.

LLETJOR

Amb l'ordinador i envoltat de llibres

Aquest mati he anat a visitar l’exposició d’en Joaquim Mir al CaixaForum . Tret de gaudir de les fantàstiques obres exposades del pintor que mostren tota la seva trajectòria des de l’any 1873 fins la seva mort l’any 1940, el seu domini i l’esclat del color en totes les seves teles i la captació de la llum que fa que moltes de les seves obres s’apropin a l’abstracció. He pogut constatar les constants que he trobat en la bellesa i l’harmonia que hi havia en el seu temps i que avui malauradament ja no existeix. Una arquitectura popular harmònica, uns jardins particulars acollidors, una estètica en les poblacions que avui ja no existeix.
No es únicament a les pintures d’en Mir que es pot veure, qualsevol artista de la seva època com en Rusinyol o en Casas, ens mostren uns paisatges urbans amb una harmonia i una qualitat molt superior a l’actual. Un urbanisme per viure-hi i sentir-se integrat amb l’entorn.
Aquest paisatge ja no existeix, des•de l’acabament de la Guerra la burgesia que va sobreviure era en general la mes inculta i la de mes mal gust. El que era harmonia i arquitectura de qualitat va anar a terra per posar-hi en el seu lloc edificis eclèctics i acadèmics plens de pompositat i faltats de gust estètic. Amb els anys 60 i 70 la lletjor encara va anar en augment, a més de la mala qualitat dels materials, un mal gust que volia imitar al pop i l’estètica de la època, però amb tanta poca fortuna que son contats les construccions que es podrien salvar . Això sense contar els barris del extraradi fets per acollir als emigrants d’aquell temps, fets a corre cuita i que varen provocar una especulació brutal, a més que desgraciaren per sempre els pobles dels voltants de Barcelona.
El periodista holandes Geert Mak en el seu voluminós llibre “En Europa” diu que Barcelona “es com una dona descuidada d’ulls bellíssims, una ciutat lletja amb racons bonics i edificacions esplendoroses”. Realment passejant per els seus barris ens en adonem que la ciutat es lletja, els edificis lletjos, una ciutat dura, sense verd, amb soroll i molt de transit, amb botigues lletges on es prefereix tirar a terra tota una decoració modernista i posar-hi en el seu lloc unes esdentaries modular tipus Ikea. Amb uns bars bruts i poc acollidors, amb el seu expositor de menjar fet des•de fa dies per si algú te estomac de menjar-hi.
Als altres països es procura que l’antic es conservi, que no hi hagi res que desentoni, que els edificis vells es restaurin i que la qualitat de vida sigui la millor possible. L’estètica de Barcelona no te res a veure amb la resta de ciutats europees almenys les del nord, no conto la resta d’Espanya o Grècia que estan tan malament com aquí. Ni els pobles mes petits es salven, en pobles minúsculs es poden veure edificis de pisos fets sense cap concessió a l’estètica, una mola en mig d’un poblet, com si fos necessari estalviar l’espai allí on hi sobra.
A Ceret mateix trobem un poble d’uns 8.000 habitants d’allò mes humà, amb cases unifamiliars i amb arbres per arreu, si en lloc de ser sota administració francesa hagués estat sota administració espanyola ara existirien blocs de pisos lletjos i la famosa arbreda de la Passejada de ben segur ja no existiria. La visita de catalans del sud esperem no els hi contagií les ànsies especulatives, a la part de dalt del poble davant el pàrking ja han començat a fer els primers blocs de pisos de la població, tant lletjos com els que gaudim una mica més al sud.

BUFONS I MALVATS

El pitjor President de la història d'USA mirant per llargavistes tapats (ja expresident)

Com a tantes d’altres reminiscències del passat, tota societat, fins hi tot les mes actuals necessiten els seus personatges mes o menys grotescos per poder-los criticar, fer mofa o simplement per odiar-los.

El que en un passat eren els nans i d’altres personatges que voltaven per les perifèries del poder establert i que fins hi tot molt d’ells disposaven d’unes prerrogatives que els feia ser força influents en la seva societat, avui en dia aquets essers s’han adaptat a les noves circumstancies. Ja no es políticament correcte el fer mofa de les tares físiques de la gent, però el que si es possible es fer burla de les actituds dels bufons actuals, encara que d’aspecte siguin d’allò mes normal.

Un altra variació d’aquets bufons actuals, es que la majoria d’ells son politics que amb les seves desafortunades actuacions es converteixen per mèrits propis en dianes on el poble pot fer mofa. Fa anys recordo al Ministre d’Assumptes Exteriors del govern de Felipe González, en Fernando Morán, personatge de múltiples acudits de la època, que segons deien les seves posades de peus a la galleta varen fer historia al Palau de Santa Cruz.

En el govern d’Aznar, la Ministra de Cultura, Esperanza Aguirre era famosa precisament per la seva falta de cultura, ja que entre altres coses confonia el Premi Nobel Saramago amb una inexistent pintora anomenada Sara Mago. També va ser famosa per el seguiment burleta que li feia el reporter de Caiga Quien Caiga, Pablo Carbonell que aludia a la famosa halitosis de l’actual Presidenta de Madrid en les seves entrevistes al carrer.

En tornar els socialistes varen fer el fixatge d’en Joan Clos, ex batlle de Barcelona, que amb el jurament del seu càrrec ja es va equivocar de Ministeri.

A Catalunya mateix, tampoc ens falten bufons, la parella Joan Saura e Imma Mayol, es famosa per portar el seu pijo-progressisme o el seu bio-pijisme a la màxima expressió. Essent el marit un Conseller d’Interior nefast, una mena d’anticonseller d’interior i la seva dona l’autentica pijopogre que en el seu càrrec de l’ajuntament gasta cents de mils d’euros en arbres de Nadal metàl•lics que teòricament s’il•luminen en pedalar amb una bicicleta del bicing.

De totes maneres, qualsevol bufó, per molt ruc que sigui sempre serà molt mes recomanable que els malvats majors del regne. Avui amb unes fotografies de la dirigent del PP Soraya Sáenz de Santamaría, em pogut escoltar als més menyspreables, el director de El Mundo ha dit que "a lo femme fatale" assegurant que la imatge "demuestra que las fantasías, las aspiraciones de muchas mujeres, son distintas a las de la mayoría de los varones", es a dir, dient clarament que les dones son totalment inferiors als homes, cosa que imagino farà que des de avui cap mes dona que no es consideri inferior als homes compri el seu diari.

Molt pitjor han estat els altres malvats, en Jimenez Losantos deia a la seva radio que "las señoras normales no se hacen esas fotos y las publican en la prensa". Però el mes menyspreable de tots ha estat Alejo Vidal-Quadras, alies Dràcula, que en una emissora de TV mig pirata ha dit que "alguien podría decir que está impostando a alguna profesional de ese oficio más antiguo de la humanidad", es a dir, li ha dit clarament que es una puta.

Tot això per unes fotos amb un vestit de nit, no especialment sexy ni eròtic, però ja se sap, certs personatges disposen d’un nivell mental totalment degradat.