CAP DE SETMANA

Estany d'Ivars

Acabo d’arribar de la terra on vaig néixer, sempre es una satisfacció passar el cap de setmana amb els pares ja grans i després d’estar en un lloc que tants records em porta de quant era un nen. El veure antics companys d’escola que em anat fent-nos grans al mateix temps, botigues de sempre, el caràcter de la gent i el saber que es allí on pertanyo, encara que fa quasi be 40 anys que vaig marxar per estudiar en altres llocs.
El dissabte per el mati el vaig dedicar a visitar l’estany d’Ivars, la recuperació de la superfície d’aigua mes gran de Catalunya, prop de tres quilometres de llarg per un d’ample. La zona mes fonda del Pla d’Urgell que en fer el Canal d’Urgell fa uns 150 anys es cobrir d’agüa terres dessecades foren dolentes, plenes de salobre i amb unes collites força minses. Fa uns anys, l’alcalde convergent d’Ivars es proposar recuperar l’antic estany i convèncer a la Generalitat, unes expropiacions de finques molt ben pagades i una posterior inundació del lloc, que es va tenir que fer ens un parell o tres d’anys per la sequera que patíem. Avui el lloc es quelcom fantastic, un lloc on la natura es lliure, amb aus com el martinet, el bernat pescaire, els ànecs i les tortores son els reis. Un passeig per els voltants de l’estany ben val una visita, diversos observadors d’aus, una tranquil•litat impressionant únicament trencada per el clacar de les aus.
També acabo de llegar “La Barcelona pecadora” de Domènec de Bellmunt, pseudònim de Domènec Pallerola, reporter i novel•lista semblant a Pla, que el seu llibre es un compendi de historia d’una època catalana. Advocat i periodista que la fi de la Guerra Civil va fer que s’exiliés i amb ell el millor dels intel•lectuals i dels elements més lliberals de Catalunya. El reportatge novel•lat que tant de joc hagués pogut donar s’acaba, la grisor i la mediocritat imperar per arreu.
Una setmana comença de nou, esperem que el Barça guanyi la Champions i poder descansar tot un any dels excessos de sorolls de les victòries i de les gamberrades dels quatre brètols que aprofiten les multituds per fer destroces.

LONDRES 2009

Saatchi & Saatchi Gallery

Com cada any en aquestes dades procuro enfilar cap a Londres per passar un cap de setmana llarg. Aquest any els amics amb els que anava els altres anys no han pogut venir, l’un va caure anant en bicicleta per Barcelona i l’altre s’ha trencat la tèbia i va coix. Dons res surto jo sol, agafo el avió de British Airways de les set del matí, una mica de retard però arriba bé, a Heathrow agafo el tren i cap a Paddington Station.
Com sempre tinc la mala costum de fer la maleta abans de sortir, amb el que sempre em deixo quelcom, en aquest cas la maquina de fer fotos, mala sort, a m és la nit abans vaig sortir a sopar fora i al tenir que aixecar-me del llit a les 4,45 del matí la tenia molta son i no estava per fer maletes.
A Paddington tinc un Bed&breakfats just davant de l’estació. Com sempre no tindre la cambra fins les 2, així que deixo la maleta I vaig a fer un tomb. Feia temps que tenia ganes de visitar la Saatchi&Saatchi Gallery a Chelsea, amb el que agafo el metro i fins Sloane Square. Els germans Saatchi son uns publicistes amb una de les millors agencies del mon, d’origen iranià (crec) tenen una de les col•leccions d’art contemporani mes importants del mon en un magnífic edifici de Kings Road.
Em presento a la porta d’entrada que devien ser les 11 del mati i vec molta gent d’aspecte cool i molt modern, no era l’aspecte que tenen els museus un hora desprès de la seva obertura. Resulta que feien una ”international art fair for contemporary objects – crafts council” o sigui una mostra de gerros I escultures de petit format d’artistes anglesos. Tot i que el meu aspecte no es el suficientment “cool” i no tinc invitació, entro a dins sense problemes, es la inauguració amb autoritats i amb tots els artistes, Möet & Chandon a discreció i això que son les 11 del matí (a Barcelona es impensable una inauguració artística a les 11 a.m.). Total em dedico a veure xampany i a fer un tomb per la mostra. Surto un hora desprès i vaig a Harrod’s que es a una parada de metro, dino al Seafood de la planta baixa i vaig cap al hotel a prendre poses ió de la cambra.
Em donen la cambra 342, seguint les indicacions de la noia de la consergeria pujo les escales, la porta de la dreta, baixo unes escales, a la dreta també en pujo cinc o sis esglaons, en baixo tres i escales amunt, o sigui sempre les escales de la dreta i amunt de tot. De fet en aquest dies he descobert que cada escala te un nom, la meva es la Duke of Kent, també hi ha la Wellington, la Windsor i la York, l’hotel es l’agrupació de 4 o 5 cases amb les seves corresponents escales i passadissos. La cambra minúscula (realment minúscula) però amb una finestra que dona a Norfolk Square. Desprès de prendre possessió (deixar la maleta damunt el llit) torno a sortir, visito una Mansió anomenada Apsley House, antiga vivenda del Duke of Wellington situada a Hyde Park Corner plena d0bres d’art i amb estances luxosament decorades, es curiós la diferencia de l’escala principal de la mansió amb la del bead¬breakfast. Faig un tomb per el Soho i voltants, visito les llibreries de vell de Charing Cross, la Quinto-Francis Edwars, amb una molt interessant secció de pamflets, la Henry Porders i alguna més, de fet son com la Llibreria Canuda però amb llibres en angles i amb seccions de mapes i curiositats.
Al sopar em xoca la quantitat de gent que surt a sopar sola, entre ells personatges típicament anglesos, tipus Mr Bean i excèntrics i rarets diversos. En acabar de sopar vaig a un Pub prenc una cervesa i cap a dormir, la nit d’abans vaig dormir molt poc.
L’endemà en despertar baixo a esmorzar, elegeixo l’esmorzar continental en lloc del britànic, en aquelles hores la cansalada, les salsitxes i les mongetes i els ous ferrats no em venen de gust. Desprès cap a Portobello Road, com cada any, compro alguna curiositat, es ple de gom a gom i acabo atabalat, marxo al Tate Britain a veure l’exposició de Van Dick. En sortir cap al Soho i Chinatown on dino en una pizzeria a faig un tomb. Arribo a l’ajuntament darrera de la catedral de Sant Pau i a la placeta del Guildhall vec com a 15 cotxes marca Mayback (més cars que un Rolls Royce) amb els seus chofers corresponents, penso que a més dels diputats britànics amb l’escàndol del moment dels pagaments a càrrec de tots els contribuents de TV gegantesques de plasma, jardiners de les seves segones residencies etc, també els regidors de Londres deuen tenir la prerrogativa dels cotxes luxosos. A mes del escàndols de les despeses a càrrec del contribuent de tots els diputats siguin laboristes, conservadors o liberals, també la victòria de la lliga del Manchester United i una cantant descoberta fa poc molt lletja i verge ocupen les noticies de TV i la premsa escrita.
Cap al tard dono un tomb per Paddington on l’ambient del dissabte nit es tant cutre com arreu, les típiques despedides de solteres en que les noies porten la roba interior per fora, els restaurants plens i tot el que també es pot trobar a Barcelona un dissabte a la nit. Això si, amb un entorn mes arbrat, mes net, edificis mes agradables i gent amb cabells mes rosos.
I fins avui, el darrer passeig aquest matí i cap a l’aeroport. La marxa l’haig fet amb Iberia, molt malament, un hora llarga de retard, els seients molt mes pegats l’un del altre que un te que posar les cames com pot i just al seient del davant meu resulta que dos persones tenien el mateix seient, al final ha resultat que un tenia que anar en el proper avió cap a Barcelona, mig hora mes tard, això diu molt de l’organització de Iberia.
A les nou soc a casa, el cap de setmana toca a la seva fi.

2 a 6

Para los que son “mas”, o los que somos “menos” aficionados al football, este año hemos podido seguir una ascensión en el juego del Barça con prácticamente el mismo equipo que el año pasado, el mismo que hace unos meses nos causo desconcierto y en ocasiones vergüenza ajena.

Con un inicio “justito”, rápidamente el Barça bajo la dirección de Pep Guardiola fue asentando un equipo ganador, un espectáculo futbolístico aplaudido en todo el mundo, así como una imagen de un equipo totalmente alejada del vedetismo y la prepotencia. Con la tantas veces citada humildad blaugrana, ver un partido del Barça se ha convertido en un magnífico espectáculo, no se trata solo de ganar, sino de jugar “bien” y “bonito”, hacer que tanto los seguidores del Barça como del equipo contrario disfruten de ver jugar al Barça.

Pero esta etapa en la que el “talante” Barça basado en la “humildad”, el “jogo bonito” y el respeto al contrario no es comprensible para todas las mentes peninsulares. Desde hace unos meses, en la profundidad mesetaria se inició una campaña inicialmente muy loable y aplaudible, en la que se intentaba superar la idea de que no todo estaba perdido y que los 12 puntos de ventaja que el Barça sacaba al Real Madrid podían superarse y acortar esta diferencia y ganar la liga. Una campaña iniciada por los periódicos Marca y As, a los que se sumaron la prensa generalista y económica de Madrid. Con el tiempo esta campaña se fue volviendo agresiva e insultante contra el Barça, de un inicio que emulaba a Obama con su “Yes, we can”, empezó a derivar en insultos y menosprecio a todo lo catalán, al estado de “cagometro” que según ellos tenían todos los catalanes y a los “dodotis” que usábamos los del Barça.

Por TV hemos podido ver a jugadores del Madrid que en visitas a centros escolares respondían a preguntas realizadas por niños sobre los “cagaos” catalanes, a periodistas del “garulismo” periodista mesetario preguntando al entrenador madrileño si Pep Guardiola ya se había retirado y tirado la toalla cuando el Real Madrid se puso a 6 puntos (por detrás). Cosas parecidas hemos visto las últimas semanas, llegando incluso a creer que la liga la ganaba el que termina segundo (el Real Madrid) y no el que queda primero (el Barça).

Con lo que llego el “derby” jugado ayer en Madrid y que la victoria madridista se daba por segura, incluso que la liga ya estaba ganada (aunque incluso habiendo ganado el Madrid iría por detrás en la clasificación) y en eso va el Barça y les mete 6 goles que hubiesen podido ser 10. ¿y ahora qué? ¿Dónde quedan los insultos de las últimas semanas? ¿Dónde queda la prensa “garula” mesetaria?.

Un partido que se inicio con una grada muy agresiva, con canticos del tipo “Laporta crabrón España es tu nación” y otros dedicados a los catalanes, que Puyol al besar el brazalete-senyera hizo callar al marcar el segundo gol con la cabeza.

Pude ver por TV los telediarios de TV5 y A3 en el que los presentadores mostraban un estado lacónico y triste al dar la noticia de la goleada blaugrana, la mofa al Barça se convertía en llanto por el ridículo realizado. El mismo día, antes del partido, pude ver las predicciones de gran goleada del Madrid al Barça realizadas por Rajoy y Esperanza Aguirre. Posteriormente, la euforia se convirtió en un “campi qui pugui”.
Ahora parece que con la vuelta del “ser superior” Florentino Pérez, la vuelta al parnaso está próxima, pero olvidan que las segundas partes nunca fueron buenas y que Aznar ya no está y los especuladores inmobiliarios están de capa caída, los tiempos cambian y lo que en una época fue bien, si cambian las circunstancias no se puede decir que continuará funcionando bien. En fin, les toca a ellos elegir y esperemos que no estén acertados.

Dar las gracias a que en su día la moción de censura contra Laporta no prosperase, que se siga escuchando a Cruyff, que Guardiola este de entrenador y que el Barça siga representando lo que siempre ha representado.

EN TREN A GIRONA

Palau Episcopal de Girona - Museu d'Art

Un altre dissabte a Girona. Com en altres ocasions agafo el tren de tres quarts de deu i cap a Girona, a veure un parell d’exposicions d’art, l’una a la Fontana d’Or i l’altra al Museu d’Art. El dia es presenta assolellat, encara de que els darrers dies ha plogut força, el sol llueix fort i no hi puc veure cap núvol que em pugui fer malbé el dia.

A l’estació del Passeig de Gracia veig a l’escriptora Carme Riera, molt seriosa i amb un aspecte de senyora culta i distant, em fa bona impressió. La veig reunida en un grupet del que fàcilment destaca un noi molt jove, amb el cabell tenyit de blau, un somriure perpetuo i encomanadís i assegut en un cadira de rodes. El reconec perquè n’he sentit d’ell per la premsa, es diu Albert Casals, un xicot molt jove que degut a patir leucèmia de molt petit va acabar per la resta de la seva vida en una cadira de rodes. Tret d’amargar-se per el que el destí li portar, el noi es decidir a gaudir de la vida i passar-ho el millor que pugui. Tot sol, sense que l’estada en una cadira de rodes l’impedeixi fer el que mes li agrada viatjar tot sol per l’Amèrica Llatina, fa autoestop, va a tot tipus de barris i sembla ser que va estar a punt de ser raptat per uns indígenes de la selva de Panamà. De les seves aventures i experiències n’ha fet un llibre, “El mon sobre rodes” que fa poc que ha sortit. Sembla ser que ara te previst fer un viatge fins a sud-africà tot sol, amb autoestop i com pugui, però que el estar en una cadira de rodes no te perquè impedir que pugui fer allò que més li agrada.

El moment que el vaig veure a la RENFE del Passeig de Gracia em va fer pensar que era al davant d’un valent, no l’importen les barreres arquitectòniques, per baixar les escales es posava d’esquena, immobilitzava les rodes de la cadira amb una ma i amb l’altra agafat a la barana es deixava caure fins a baix de tot, guardant l’equilibri per no caure i de ben segur que no queia. L’únic problema al pujar quatre esglaons, que els pujava tot sol arrossegant-se per terra i superant-los un per un molt despresa, però que li tenien que pujar la cadira fins d’alt dels esglaons, ja que ell sol no podia.

Tret de les facilitats en el que es movia tot sol, el que xocava més es el seu perpetu somriure, la boca mig oberta ensenyat les dents, un somriure jovenívol, sincer i encomanadís.

A Girona veig les dues exposicions, mes aviat discretes, però un dissabte per el mati per Girona sempre val la pena, dino com sempre molt be a Casa Marieta a la Plaça de d’Independència i torno amb tren cap a Barcelona.

Es curiós la diferencia dels viatgers del tren de l’anada amb els de la tornada, ja o vaig notar en d’altres ocasions, mentre al mati es gen educada, estudiants, gent de mitjana edat i la gran majoria d’ells catalanoparlants. Viatgers que en la seva majoria passen l’estona llegint la premsa o un llibre, a la tornada solen ser gent jove mal educada, que molesta als altres, que embruten el tren i no paguen bitllet (en el meu vagó el revisor va agafar a quatre persones sense bitllet), gent que actualment s’anomenen “killos” i en la meva època estudiantil de lectures luxemburgueses anomenaven “lumpen”.

Arribo al Passeig de Gracia i estava plovent, agafo un taxi i cap a casa.

LLETJOR 2

"Sense paraules" Lesseps

Avui al mati i tal com s’informava a les postals-propaganda que es varen repartir per les bústies s’ ha fet la inauguració de la nova plaça Lesseps, com no tenia res mes que fer mi he apropat per fer un tomb i veure si era tant lletja com deien.

Pues no, no es tant lletja com deien, encara es molt mes lletja. Poques vegades he vist una obra tant desencertada, tant mal feta. M’ha recordat a un solar de les afores destartalat que sol pot servir per aparcar-hi cotxes i tirar-hi la runa.

He sentit que l’arquitecte deia que amb el temps al créixer els arbres tindrà un altre aspecte, però es que el problema es que quasi be no hi han arbres, i els pocs que hi han per molt que creixin no podrà canviar la fisonomia de una plaça-solar destartalat.

Gospel, pallassos, globus i xocolatada, la part de marketing ha funcionat com sempre, però la plaça no funciona. Els veïns amb pancartes als balcons contra la urbanització de la plaça. Alguns incondicionals socialistes parlant amb veu alta de lo be que estava la plaça i comentant també amb veu molt alta de que els que protestaven per com havia quedat eren joves pagats per l’oposició de CiU.

Suposo que es un lloc difícil ja que passen el metro i les rondes per sota i es difícil posar-hi arbres, però tal com ha quedat, tal com estava abans amb algunes petites remodelacions hagués quedat molt mes be que ara.

Vaig arribar a Barcelona l’any 1976 on la plaça Lesseps ja era portada per el nyap que era (l’alcalde crec que era en Massó), 33 anys després la plaça continua essent un nyap. Mirant fotos de començaments de segle XX es pot veure una plaça agradable i amb rostre humà, els anys i el progrés esta clar que no van de la ma de l’estètica i la bellesa.

L’únic bo de la visita es que repartien uns flors amb el seu test, n’agafo tres que ja tinc a la Terrassa de casa.

BEZSONOFF

Paisatge de l’Urgell

Reconec que des de sempre he estat un entusiasta de la cultura francesa, sempre he considerat que els francesos tenien un mon i un entorn cultural molt superior al nostre, sobretot als que varen néixer a l’altre cantó dels Pirineus i en plena època franquista.

El descobriment de la Catalunya Nord fa uns anys amb la seva peculiaritat catalana i francesa al mateix temps, va fer que per primer cop em pugues considerar com a membre d’aquesta cultura i endinsar-me i gaudir d’ella. Va deixar de ser quelcom aliè i va passar a ser una cosa molt propera. Era un fet cultural que permetia que mitjançant la cultura catalana del Rosselló fos molt mes fàcil poder accedir al mon cultural francès i que aquest fos molt més proper, ja que la connexió era força clara i fàcil.

Les meves constants visites a la Catalunya Nord en van fer endinsar en una part de la cultura catalana amagada als que en la partició ens varen quedar a la part del sud, des de pintors com a Rigaud o els Guerra, fins als mes actuals com a Capdevila, Claude Viallat o Ben, sense oblidar el romànic nord català, o l’inclassificable music Pascal Comelade del que em considero seguidor i del que tinc quasi be tots els seus discos i que assisteixo a molts dels seus concerts.

Però en l’apartat en el que estic mes connectat es en la seva literatura actual, a més de en Bezsonoff, en Joan-Lluís Lluís o Aleix Renyé, sense contar el ja clàssic Pere Verdaguer. Reconec que el meu preferit es en Bezsonoff, autor que vaig conèixer en els seus començaments en els prestatges de la Llibreria Catalana de la Plaça Joan Payra o a la Torcatis del Carrer Mailly de Perpinyà de quant l’editaven a El Trabucaire, passant desprès a Empúries i finalment a L’Avenç. Les seves novel•les "La revolta dels geperuts" i "Les amnèsies de Déu" les recordo amb tot el respecte que em fa considerar-les unes obres dignes d’un gran escriptor.
Fa una setmana em vaig comprar i llegir quasi be de cop el seu darrer llibre "Una educació francesa", un relat que amb trets autobiogràfics del autor fan que al comparar la seva educació escolar i acadèmica amb la meva, em dona cada cop més compte que en èpoques passades els Pirineus eren molt més que una serralada muntanyosa.

Recomano també l’entrevista que l'Emili Manzano va fer a L’Hora del lector a Perpinyà a Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís i que es pot veure a la web de TV3. També el parlament que va fer fa uns anys a L'Ateneu al guanyar el Premi Creixells es digne de ser recordat.

URBANITES

Cel de Perpinya

Darrerament m’ha xocat llegir als diaris l’existència d’una certa tensió entre els habitants de sempre dels pobles i els nous estiuejants o millor dels residents de cap de setmana als pobles.

El cert es que molts residents de caps de setmana i estiu els molesta certes activitats que es fan als pobles des de sempre i fan tot el possible per eradicar-les, al menys mentre ells siguin al poble. Em llegit de denuncies presentades per els sorolls que fan les esquelles de les vaques i les ovelles, per les molèsties que creen als barcelonins les campanes del campanar, també per l’olor que desprenen les granges i els femers dels camps.

Es curiosa la prepotència de molts barcelonins que amb la seva pretesa superioritat vers els que ells veuen clarament inferiors, intenten expulsar-los del seu poble i del lloc on es guanyen la vida i apoderar-se ells mateixos de tot. L’ incultura d’aquestos anomenats pixa pins els va fer que es compressin una casa en un poble de la muntanya i creueres que els olors son exclusivament de pi i herbes aromàtiques, que el soroll no existeix tret dels cants matinals d’un ocell i que ells com essers que viuen en una gran ciutat estan per damunt dels desgraciats que han nascut al poble i tenen un treball tan indigne com el de pagès i el de ramader.

Per aquesta gent la llet surt dels arbres ja envasada en Tetra break, el pa surt directament de la fabrica excloent el pas del camp de blat al forner, la carn surt d’animals nets i perfumats, a més de immòbils i muts, i els ous son elements en els que mai s’han parat a pensar en els seus orígens.

Els molesta que un gall canti al despertar-se amb la sortida del sol, els soroll de les esquelles de ovelles que pasturen o de les vaques que pasten, de l’olor dels fems de les granges o els que adoben els camps, que al campanar del poble sonin les campanes obviant la funció que fan per regular els horaris i les feines entre els habitants del poble. També els hi molesta els natius, la seva rusticitat, la seva forma de parlar i el seu comportament.

Sembla ser que ningú els hi va dir que en comprar una casa al poble muntanyenc únicament compraven la casa, no les persones i les seves voluntats, ni el tipus de vida que els seus habitants porten. La llibertat que dona un país democràtic es per tothom, també per els que viuen als pobles, no exclusivament per els habitants de la gran ciutat.

En el meu cas vaig néixer en un poble del ponent català, vaig venir a estudi a Barcelona i he acabat visquen a Barcelona i sense ganes de canviar de lloc. Tinc que reconèixer que per molt que es cregui la gent, el nivell cultural es força superior en els pobles que a l’àrea barcelonesa, si bé no existeixen les elits d’una gran ciutat, la mitjana d’estudis es força superior, així com la qualitat de vida i l’educació de la gent. Una persona de comarques que vinguí a Barcelona mai denunciaria que passen cotxes per el carrer i li molesten i que per tant es te que prohibir la circulació a tot Barcelona, al menys mentre ell hi sigui.