LA SETMANA

Glasnost a la Haunch of Venison

Setmana de daltabaixos, que si la Borsa cau estrepitosament, que si un parell de dies desprès puja força alegrement; que si els aeroports son tancats per el núvol de cendra del volca de nom irrecordable, que si els obres sense avisar; sembla que la rauxa impera en el mon en el seu nivell mes desenfrenat.

Per la meva part he gaudit com cada any en aquest mes de la visita obligada a Londres, el núvol de cendra em va permetre el marxar i el tornar, no així a molt d’altra gent. Per altra banda també vaig comprar accions en Borsa, just abans de la caiguda d’avui. Total que em veig immers de ple en les tremolors que ens toca viure en l’actualitat.

A Londres vaig disfrutar a la Haunch of Venison amb l’exposició d’art soviètic, amb les ostres del Harrods el dia abans de la seva venda al la família reial de Qatar (esperem que el primer que facin sigui treure el memorial de la Lady Diana i de l’Al Faied, el súmmum del mal gust) ; els passejos per els seus carrers; i les cerveses dels seus pubs. També em va saber molt de greu el tancament de la llibreria de vell de Charing Cross, la Francis Edwars, que si ens descuidem hi posaran un Café Nero o un Pret a Manger. Res es el que era, en un mon tan canviant, el que era bo desapareix i en el seu lloc hi apareix lo mediocre i popular.

Llibreria tancada





Aquí el President del govern retalla el sou dels funcionaris i congela les pensions, al contrari del que diu la gent no crec que siguin mesures que s’hagin d’haver pres abans, per contra crec que al haver-les pres tard aquesta gent a pogut gaudir d’uns diners mes temps, tant els funcionaris com els jubilats. Molts anys pensant-nos que érem rics, mes rics que la resta d’Europa i el que fèiem era viure a costa seva, al deixar de pagar-nos els europeus em tornat a ser el que sempre em estat, un mes de entre els països PIGS, pobres i a la cua, al mateix que els funcionaris i els jubilats, em viscut uns anys bons a costa dels diners dels europeus, però el xollo s’acabat, tornem a ser al nostre lloc, a la cua.

Dema marxaré de cap de setmana cap a les terres que diuen de Ponent (cosa que únicament diuen a TV, ja que ni a Lleida ni a Barcelona es diu). Continuaré amb el meu regim alimentari i espero que el proper dilluns a la visita a la dietista hagi perdut algun kilo mes.