CADAVERS PRESENTS

Son com una continuació de "El trionf de la mort" de Brueghel, son figures sorgides de El Greco i que s'endinsen sigilosament cap a l'abstracció. Zoran Music, un Eslovac de Venècia, europeu de entreguerres que sobreviviu a Dachau. Es l'obra d'algú que va neixer amb i a l'Europa il·lustrada i que va veure com la barbàrie dels Franco, Hitler i Mussolini s'apropia d'Europa.

Dibuixant directe, de traços simples i directes, els cadaveres com paisatge. Va entendre que els morts gaseijats eren humans desproveïts de tot artilugi i d'elements superficials, solament el que es bàsic, d'un gran dramatisme sincer, sense estridències, d'algú que esta acostumat a la mort, que no sen amaga, tampoc la magnifica o teatralitza, però que conviu amb ella amb gran dignitat.

En acabar la guerra i ser alliberat de Dachau viatja a França i s'extasia amb l'abstracció, vol ser un d'ells però sofreix per no poder arribar a ser-lo. Segueix el seu cami, más dibuixant que pintor, pero amb la constant de la mort i els cadavers que l'acompanyaran tota la seva vida i en tota la seva obra.

Conectat en temps i espai amb Arnold Schönberg, sens dubte una comparativa o una exposició conjunta donaría una visió dels patiments i vivencies d'una época.

Crec que la seva pintura és un pas intermedi entre la figuració i l'abstracció, de alli que el seu dramatisme sigui tan comprensible a tots. La traça clara i figurativa més entenedora juntamenta amb una pre-abstracció realitzada per imitació a abruptes i nus paisatges italians, el que dona una obra sincera i clarament definida.

Un altra gran exposició de la Fundacio Caixa de Catalunya a La Pedrera, recomano veure-la.

EL BARÇA

Unes setmanes més d’agonia, ja vàrem veure el passat dissabte l’equip que tenim, un equip tou, que no s’aguanta per en lloc, que es desfà a la primera de canvi. Una bona primera part guanyant 0 – 2 per acabar perdent 3 – 2 després d’una segona part per oblidar.

Sense ser una persona que miri els partits de TV, m’agrada veure el resultat i també m’agrada força que el Barça guanyi, si això passa la gent al carrer va d’un altra forma, amb més alegria, si perd es nota un cert desencís en la gent, per poc o molt que siguin seguidors del Barça, però el que es clar que l’estat d’ànim s’exten per arreu.

El que sembla estrany es que un equip que fa 2 anys o guanyar tot, ara doni aquest espectacle tant trist, que la seva figura estel·lar avui sigui un jugador patètic, que un entrenador que fa 2 anys era el millor i que aconseguir que el bon rotllo fos la base de l’equip, sigui avui un personatge esforçat, a les últimes i que el bon rotllo que tants bons resultats portar, avui sigui una llosa que ha destruït l’equip.

Per el que he llegit a la premsa tot be del canvi de vida del Ronaldinyo, sembla ser que quant la seva mare tornar al Brasil al haver trobat un nou company sentimental, el seu germà i representant estigui més per Rio que per Barcelona i la germana que es quedar per cuidarlo hagi trobat un novio que la distreu d’estar més temps amb el germà, la figura estel·lar ha deixat la vida de esportista per dedicarse a viure intensament la nit i la festa perpetua. Amb això l’acompanya en Deco, un dels altres puntals de l’equip i la desfeta de l’equip començar. El bon rotllo de l’entrenador ja no valia i acostumats al bon rotllo del mister, aquest ja no es pogué imposar.

Si això afegim una considerable mala sort amb les lesions es el que ara tenim. L’any passat l’Etoo ja va posar el crit al cel a Vilafranca del Penedès per la falta de compromís d’alguns companys, ara es clar la raó que tenia el jugador i que aquesta deixadesa i el no prendre mesures estan portant a la desfeta.

Si be a mi em sap greu que el Barça faigi el ridícul i perdi com perd continuo dormin tranquil, però molta gent pateix i sent molt els colors, es sòcia, paga el seu carnet i abonaments i formar part de la gran família barcelonista. Son aquests els que es mereixen que el jugadors demostrin que es guanyes el que cobren i que tinguin una dignitat i un compromís que molts d’ells no tenen.

Cada cop el mon es més de mercenaris, de gent que no te cap tipus de compromís amb qui li esta pagant el sou. Si en una empresa et paguen més que en la que estàs treballant marxés sense pensar-ho dos cops (abans al menys els hi deies que si t’igualaven el sou et quedaves) i un directiu prefereix que la l’empresa puigi artificialment en Borsa en lloc de fer·la mes solvent, principalment per les seves “stock options” encara que la porti al tancament; els esportistes ja sabent com funcionen, fins hi tot en l’època del govern Aznar es dedicar a nacionalitzar y pagar molt be esportistes d’altres països perquè competissin amb Espanya, veure els campionats de natació i que la meitat del membres espanyols tinguin cognoms rus, que la figura del esquí va ser Johan Muegler (Juanito li deien des de Madrid, amb la costum de castellanitzar els noms – “más español que Don Pelayo” clamaven també) fins que el varen expulsar de les olimpíades per excés de doping i li retiraren les medalles d’or guanyades (desde llavors mai més han parlat d’ell); y que fins hi tot a l’exercit espanyol la majoria siguin sud-americans (en molts cuartels hi ha mes estrangers que espanyols), un exercit de mercenaris o soldats de fortuna que es deia a l’edat mitjana.

Dons això es el que hi ha i en el futur encara serà molt pitjor.

HIPOCRITAS

¿Como buen castellano es austero en lo material, profundo en lo intelectual y nada exhibicionista en la formas. (...)El adiós de Rodrigo supone la eliminación de uno de los pocos diques de salvaguarda de la legalidad, de la honradez, de la ética y de la decencia que quedan en la política balear¿. (El Mundo, Eduardo Inda 03/07/2006)

Así definía el periódico moralista al Sr. Javier Rodrigo de Santos, ya ex concejal del PP en Palma de Mallorca y miembro destacado de Regnum Christi, el que según sus palabras pronto seria Ministro, el intimo de la Ex-Ministra de Sanidad del PP Ana Pastor, organizador de la peregrinación de mallorquines a Valencia en la visita del Papa, también promotor y organizador de manifestantes mallorquinas a las concentraciones ultra católicas en Madrid, enemigo de celebrar bodas de homosexuales en el Ayuntamiento de Palma de Mallorca, precursor de lo castellano en Mallorca y enemigo de lo mallorquín, combatiente contra la lengua y cultura catalana, icono de moral entre la derecha más antimallorquina, casposa Y rancia.

Miembro de “es Fortí”, club de playa para uso y disfrute de militares y algunos civiles peninsulares que habitan en Mallorca pagado por todos los españoles para su exclusivo disfrute y totalmente gratis. Asistía al mismo con su mujer de tendencias políticas y religiosas aún mucho más fanáticas y con sus cinco “inmaculados” hijos. Era la familia ideal, a la que Franco, si hubiese vivido, le hubiese dado un premio.

Pero he ahí, que hay elecciones y el PP pierde en el Ayuntamiento de Palma y todas las Baleares, quedándose el impoluto sin cargo. Los socialistas mallorquines efectúan una auditoria y descubren gastos sin justificar en la Visa de una empresa municipal a nombre de este personaje de más de 50.000€. Al poco se descubre que el Sr. Javier Rodrigo de Santos había efectuado esos gastos en prostíbulos gay. No solo era un amante del dinero ajeno, sino que además un promiscuo homosexual perseguidor de jovencitos, como el Pepone era conocido en los prostibulos. La típica doble moral del catolicismo rancio y derecha extrema, de cara a la galería un santo que asistía diariamente a misa y por la noche un amoral lastrado en mil orgías con jovencitos a costa de los ciudadanos (que paguen los mallorquines).

La fiscalía ha actuado y el personaje ha devuelto los más de 50.000€ , el PP lo ha expulsado del partido y se defienden aduciendo que no sabían nada, a pesar de que una empleada de la empresa municipal denuncio los hechos y sus superiores los escondieron ya que era un miembro muy importante del PP.

Esperemos que la cárcel sea el próximo domicilio de este personaje. El robar no esta bien y es delito, en cuanto a la preferencia sexual por jovencitos es algo que le incumbe únicamente a él con tal de que los mismos sean mayores de edad. Si bien la comunidad religiosa a la que pertenece, los Legionarios de Cristo, tiene acusaciones de prácticas pederastas y su fundador el Padre Marcial fue apartado del sacerdocio por el Papa después de recibir múltiples denuncias de pederastia y abusos sexuales por parte de antiguos seminaristas y ex colegiales de su comunidad.

Esta es la historia de un hipócrita en unos entornos hipócritas. Ahora el personaje ha huido a sus orígenes, a Burgos, el austero, ético y decente que definía el faro de la libertad “El Mundo” se ha ido ha esconder a casa de sus ahora ricos papas, soltando alguna lagrima y dando la culpa a las drogas, o sea, eximiéndose de responsabilidad alguna.

JOSEP BENET

Han estat 87 anys de sinceritat, d’estar i ser fidel a una causa justa, de sacrificar moltes coses per el que creia un be superior i per això va patir persecucions i malentesos. Va ser fidel al que creia correcte i no s’inclina ni davant del poder ni al que en el seu moment era políticament correcte. Va apostar fort per la reconciliació de tots, fins fa poc en el programa Milenium d’en Ramon Colom clamava contra la llei de la Memoria Històrica contra l’opinió de la resta d’antifranquistes, però amb la solvència que li dona el ser un lluitador de primera hora contra l’irracionalitat feixista.

Militant d’Unió Democràtica, cristià compromès, home de gran dignitat i prestigi. El PSUC el posar com a candidat seu per presidir la primera Generalitat post-tarralledista el 1.980, procurant ser un candidat no partidista (però en llistes del PSUC), senador un parell de cops. Enfrontat fortament a Tarradellas, en temps difícils de ser anti-tarralledista, fidel a uns principis, el que es pot anomenar de tot un senyor amb majúscules.

Intel·lectual i historiador de gran prestigi, un tipus de persones d’abans, de quant la professió de polític era sinònim de honradesa, confiança i dignitat. De quant la mateixa era al cim en quant a prestigi social, de quant la gent millor es dedicava a fer política i no com ara que si dedica qui no pot triomfar en la seva professió o no en te cap.

En obituaris diversos es parla sempre de que ha mort un bon home, en el cas d’en Josep Benet es millor dir que s’ha mort un home bo.

SETMANA SANTA

Marxaré uns dies al poble, faré el que fa molta gent en la Setmana Santa, marxar corrents de Barcelona.

Amb la primavera la gent tenim unes ganes desmesurades de tocar el dos, de canviar d’aires, no sol d’anar a la casa familiar o al apartament o torre de la platja o la muntanya, la gent viatja aquest dies, si pot a NYC, al Carib o a Bali, cada cop com mes lluny millor. L’important es sortir, veure un altre paisatge, menjar diferent, deixar de veure als veïns de sempre, les botigues de sempre i els carrers de sempre, sembla que si un es queda a la seva casa habitual no esta de vacances.

En el meu cas serà de reunió familiar, tots els germans amb els corresponents parelles i fills ens reunim a casa amb el pares, de quatre germans que som cap sa quedat als orígens, tots em volat de casa i en aquestes dades i per Nadal es dels únics moments que estem tots junts, l’afany de pertinença a un lloc fa que tornem tots, almenys mentre hi siguin els pares. Son uns períodes perfectes per reunions familiars, el retrobament de tota la família sempre es quelcom positiu i els pocs dies que estem junts impedeix que ningú s’enfadi i que estem tots en harmonia.

Sempre em solc endur algun llibre per llegir, però es difícil que ho pugi fer, a cops deu minuts abans de dormir·me, però duran el dia es difícil trobar un lloc tranquil i un moment adequat per fer·ho. Em duré el llibre de Serge Guilbaut, “De Cómo Nueva York se Robó la Idea de Arte Moderno”, però per la temàtica del llibre tinc clar que poca estona el tindré obert.

La Setmana Santa per sort ha deixat de ser la de fa anys, la del franquisme, la que estava prohibit escoltar música, en la que era quasibe una obligació el anar als “sants oficis” el dijous i el divendres, on no es podia riure, en que tot tenia que ser trist. La gent fosca i parlant fluix, obligada ha estar trista per la mort de Jesús, on l’odi als malvats jueus tenia que imperar per arreu.

Un cop mort Franco, poc a poc es va anar deixant a la gent més llibertat, es va permetre obrir les discoteques per Setmana Santa i a les emissores de radio privades es permetia emetre l’anomenada “musica ligera”, però sense rock i d’altres músiques diabòliques.

Era el talibanisme catòlic, la d’una societat en una presó feixista-catolica, on era d’obligat compliment el ser nacional-espanyolista-catolic.

Ahir, desprès de sopar al Tastavins de Ciutat de Balaguer amb una parella amiga ens acomiadarem fins la propera setmana, tots sortiríem fora de BCN. Al costat una senyora amb la cara desfigurada per els estiraments de pell de cirurgia estètica, una visió de la cara angoixant, un nas i una pell estirada que la deixava sense cap tipus d’expressió i amb una similitud a una nina, de les coses més lletges que he vist mai. No devia de poder acceptar la seva edat i això li comportar desgraciarse la cara i semblar un monstre.

Al tornar a peu cap a casa no hi havia ningú, la majoria de la gent ja era fora.

NOTICIES DE PERPINYA

Acabo d'arribar de Perpinya, com en tota França es preparen per a celebrar el 40 aniversari de Maig 68. Multitud de llibres sobre la efemeride abarroten els prestatges de les llibrerias que intenten competir amb els dedicats a Nicolas Sarkozy, Carla Bruni i Cecilia Sarkozy, les estrelles mediatiqueas del hexagon.

He visitat una interessant exposició en el Convent des Minimes, "Perpinya i la febre de Maig 68", dins dels actes de "Perpinya 2008 Capital Cultural Catalana", molt interessant, tant per la visita de l'espai de l'antic convent, com de l'exposició en si, com una ciutat de províncies francesa s'afegir a la revolució i les conseqüències (sobretot en el món de l'art) que van suposar per al futur de la ciutat.

França esta en plenes eleccions municipals, demà serà la segona volta entre les candidatures que van treure més del 10% en la primera volta. A Perpinya es dóna per segur que repeteixi Jean-Paul Alduy, l'alcalde-senador que fa anys va succeir al seu pare, etern alcalde de Perpinya i a la seva mare, eterna alcaldessa de Amelíe-les-bains del Vallespir, tots dos van iniciar el seu periple politic en el partit socialista, passant despres a partits politics més dretans. El fill, encara que sigui senador pel partit de Sarkozy, en les municipals es presenta des de sempre en coalició amb altres partits i amb independents de tipus catalanista.

Com sempre a Perpinya m'he allotjat en l'Hotel de France, al costat del Castellet, un hotel centenari, decadent, antic i destartalat, que ha conegut sense cap dubte èpoques molt millors, però que sempre ha estat de la mateixa família, els Bohigas. L'hotel de Dalí i Gal·la (que segons em conten els actuals amos, el pare d'aquests va expulsar a Gal·la de l'Hotel per maleducada), l'hotel del que era client habitual Saint-Exupery (on va pasar la seva darrera nit a França abans de ser abatut per l'aviació alemanya), l'hotel des d'on Maciá va intentar la "boutade" de l'alliberament de Catalunya des de Prats de Molló, l'hotel des d'on es gestar l'entrada de Tarradellas des de l'exili (a cops he dormit en l'habitació on Tarradellas va passar la seva darrera nit a França, per cert una cambra molt destartalada, però en 1977 era el millor hotel de Perpinya).

Al tornar he parat a Ceret per visitar un brocanter conegut que li he comprat un parell de cuadres, per cert per un preu molt més baix que el normal a Barcelona per coses similars.

ELECCIONES

Sea como fuese, pero al fin pude ir a dormir con una sensación de tranquilidad y de satisfacción en lugar de con un profundo desasosiego. Un respiro hondo parece que no solo se apodero de mí, sino de otros muchos, principalmente y ante todo de catalanes como yo. Habían ganado los socialistas, pero ante todo se había evitado que el PP gobernase y además la victoria socialista no había sido por mayoría absoluta. La impresión es que los próximos cuatro años no seremos atacados, quizás tampoco respetados, pero al menos quién gobierne no será anticatalán.

Desde un prisma de quien vive en Catalunya y con mentalidad liberal, extraña la victoria del PP en el resto de España, es difícil de asumir que pasados más de treinta años desde la muerte del dictador, el franquismo sociológico siga imperando. Que Europa aún no haya sustituido a Franco, que el PP esté tan alejado de la derecha europea y que no tenga ningún reparo en separar a los españoles enfrentando a unos contra otros y que sea el anticatalanismo su principal ideología.

Tampoco la victoria socialista por Catalunya debe hacer pensar a sus lideres que aquí estamos satisfechos con lo que pasa, la aplastante votación a los socialistas (por parte de empresarios, trabajadores, jubilados, …) ha sido un voto contra el PP más que un voto prosocialista. Si hace años en Francia la gente votaba a Chirac (tapándose la nariz) para que no ganase Le Pen, en Catalunya la gente ha votado socialista para que no ganase el PP.

Pero no, han perdido los malos y respiramos tranquilos, aunque con cierta preocupación porque su discurso separador y enfrentador de comunidades ha ganado en casi todo el resto de España. Hemos visto al lobo, no puede hacernos nada en cuatro años, pero sigue ahí. Lo único que el PP ha hecho de bueno por Catalunya ha sido el unirnos a todos, a todos contra ellos, jamás los catalanes habíamos ido tanto “todos a una” como ahora, debe de ser cierto que cuando todo un pueblo esta en peligro, se olvidan diferencias y se marcha unido.

También me asombró ver a los concentrados frente a la sede del PP después de su derrota, los cánticos de “a por ellos”, algo nunca visto en el mundo mundial que después de una derrota se concentren para celebrar no se que y extiendan odio y rencor contra todo lo que no consideren que es de su entorno, léase prensa (insultos e intentos de agresión a periodistas de la Cadena Ser, El Pais y Público), léase ganador de las elecciones, léase catalanes en general. Más de un corresponsal extranjero quedo estupefacto e incrédulo al ver dicha concentración hija de la Plaza de Oriente. Nunca y en ningún lugar los perdedores salen a celebrarlo, cuando el Barça pierde la liga (cosa habitual) sus seguidores no salen a la calle a celebrarlo, tampoco los seguidores del Real Madrid van a la Puerta del Sol cuando pierden y en los dos casos de victoria del PP (1.996 y 2.000), las sedes socialistas parecían velatorios de alguien sin conocidos por la nula existencia de público. Pero bueno, ellos son así.

Esa misma noche, los que auparon al perdedor en su día, empiezan ha despotricar de el, a menospreciarlo, a atacarlo, a pedirle que se marche para así poner ellos a otro “mindundi”, a otro líder sin personalidad y fácilmente manipulable. Pero parece que el perdedor les plantará cara por primera vez, que quiere sacarse de encima a los ultras y poder hacer su equipo y no el tener que cargar con un equipo impuesto para manejarlo a su antojo. Quizás veamos la expulsión de los Zaplebes, Astarolas, Aguirres y demás. Quizás Pique vuelva y los Sirera y “kid” Albiol se apunten al INEM, pero solo quizas.