VACANCES D'AGOST

Esglesia de Marsella

Cada cop més I confio que en els propers anys puga fer el mateix, procuro agafar les vacances fora del mes d’agost. Si be tinc que fer sempre uns dies dins d’aquest mes els viatges els faig sempre en altres dades, fora de la temporada anomenada alta.

El cert es que Barcelona en ple mes d’agost es una meravella, el fet d’anar en Bus cap a la feina amb un carrer Balmes vuit de cotxes i de viatgers dins del Bus, arribar a la feina amb la meitat de temps que en altres dades, la tranquil·litat del curt passeig de la parada a l’oficina i la mateixa tranquil·litat a dins de l’oficina. Els telèfons que no sonen, el poquíssim correu que arriba i la distensió que hi ha entre els altres companys de feina que com jo resten a l’oficina. La llum a la ciutat; els turistes, els uns que molesten i d’altres que no; i el fet de deixar la corbata i el vestit i anar casual a la feina.

Els pocs veïns que resten a la finca fa que existeixi una tranquil·litat total, que sumada als escassísims cotxes que passen per el carrer el relax sigui total i el descans profitós. Les botigues tancades es poden suplir anant un cop a la setmana al Caprabo i caminant un xic més per anar a comprar el diari.

A més, enguany la vida cultural barcelonina d’estiu a millorat força i tot es de preveure que tingui continuïtat els proper anys degut al èxit de públic que esta tenint aquest any, el Busker's a la Barceloneta, el Grec (i el Romà al Almeria Teatre), els diversos festivals de musica de tot tipus, les dues exposicions d’en Barceló i d’altres que fan en els museus, tot amb mes tranquil·litat que en altres mesos.

Dema marxo fins el setembre, han estat un parell de setmanes del agost a Barcelona, però si per mi fos i passaria la resta del mes per aprofitar aquets dies mes endavant.

MARSELLA

Exposició de globus terraquis per tot Marsella, com les exposicions de les vaques o els elefants

Aterrar a Marsella, fos com fos ja hi era, el record d’un antiga amiga i els vols directes de Spanair des de feia un parell de mesos em va fer decidir anar-hi. Si França ja m’agrada, el migdia francès encara mes, es com la musica de Debussy, Clair de lune integrada al paisatge.

A l’aeroport si aterra en menys d’un hora des de Barcelona, el marsellès es petit i molt del sud, com el de Barcelona d’abans de les olimpíades. De l’aeroport a la ciutat un Bus ens hi porta per 8,5€, el paisatge em recorda al tarragoní, de l’autopista de Barcelona a Tarragona, pins i oca de color crema, en apropar-se a la ciutat la roca color crema es va tornant mes clara i acaba quasi be blanca. L’autobús acaba a l’estació de trens de Sant Charles i d’alli en metro cap al Vieux Port on hi tinc l’hotel.

L’hotel be de preu, els preus a Marsella son mes baixos que a Barcelona, no únicament a l’hotel, els pisos son difícils que sobrepassin els 250.000€ a la ciutat. Una cambra gran, alta amb una bran balconada i amb vistes al edifici de la Borsa, d’altres cambres amb vistes al port son 100€ mes cares, el personal de l’hotel, jove i agradable, del millor que he trobat mai.

Un cop instal•lat surto a fer un tomb, ciutat multiracial però integrada, poques mores amb mocador, totes van vestides de tipus occidental, la religió no esta per sobre de la laïcitat del país. El cas de França es tot el contrari al Britànic, a França es vol integrar al emigrant, a l’Anglaterra tot el contrari, es deixa que porti i els seus costums per molt contraries que siguin a les angleses, però s’evita que l’emigrant s’integri, es com una convivència separada, cadascú per el seu compte però evitant creuar certes fronteres, els hi venen a dir tu estàs amb nosaltres, pots viure com vulguis, però mai seran un dels nostres, a França tot el contrari, si estàs amb nosaltres tens que se un mes.

Dons la Marsella de les putes, els moros i els macarres, va canviant poc a poc, bruta i deixada, però interessant i molt encisadora. On disfrutar d’un pastis a la Samaritaine al capvespre s’ho val el seu preu en or (i això que es força barat). On dinar una boullabaisse sempre es una presa de preu per el preu que et fan pagar, un plant antic amb poca dificultat i amb peixos poc cars, però que et fan parar de 30 a 60€ depèn del local. Es un plat antiquat de fa un segle, que ja comença a se r hora que es renovi.

Parlant de plats antiquats, es recomanable el barri del antiquaris darrera la prefectura, a mes de brocanters o ja d’antiquaris d’un cert nivell s’hi pot adquirir llibres antics (tapes de cuiro) per 5€, també gravats antics (200 anys) per uns 50€.

La ciutat molt bruta, molt mes que a Barcelona, la gent descamisada per el carrer i amb poc civisme, molts pidolaires i lladregots de poca monta, putes velles i gordes, molta humanitat suor i brutícia, però te quelcom d’interessant, es com Barcelona de fa 30 anys, però francesa, encisadora.

La ciutat es prepara per ser capital europea de la cultura l’any 2013, una bona pensada, serveix perquè a qui li toqui, en aquest cas l’antiga Massilia, es posi les piles i reafirmi la seva personalitat, una ciutat que no pot ser res mes, que es com es com Sevilla i d’altres, que som com som i això es el seu fort.

He tornat aquest mati, a l’aeroport hi he anat amb el bus de l’Aeroport, avui no hi anava el bus que hi posa Aeroport sinó el del costat que anava a Cassis si mal no recordo. Ningú avisa, he deduït que molta gent amb maletes pujava en aquell bus (i no al que ho posava Aeroport), he deduït el canvi i el chofer l’ha confirmat, ha estat una situació típica d’Itàlia, origen d’una part molt important dels marsellesos. Un altra part important tenen origen català, hi ha el Anse des catalans (Cala dels catalans) i el barri dels catalans i molts cognoms denoten els seu origen català. També em xoca que molt cotxes porten la pegatina del burro al darrera, no se si per informar del seu origen genealògic o simplement perquè els hi agrada.

UN DIA DE JUNIO

Hyde park de Londres

Hay días que sin saber porque confluyen en nosotros una serie de hechos que nos llevan a una situación única, una serie de acontecimientos se concentran en un espacio de tiempo determinado y hace que pasen cosas.

Precisamente anteayer estando navegando por internet mi ordenador dejo de funcionar, llegue a la conclusión que no llegaba la corriente eléctrica, el punto de luz verde desapareció y los intentos de volver a ponerlo en marcha solo duraban unos cinco segundos, para llegar a ser de cero segundos después me media docena de intentos, el interruptor del ordenador era inútil, un ordenador sin corriente eléctrica y aparentemente con la batería gastada no me servía para nada. A la mañana siguiente, solo al despertar procure otro intento de poner en marcha a mi ordenador, nada, seguía sin ningún punto de luz verde encendido y con un interruptor inservible.

Con esa preocupación me fui hacia el trabajo, la navegación por internet desde hace años ocupa la mayoría del tiempo que hace años ocupaba la visión de la TV. Justo al subir al 17 en la Plaça Molina para ir al trabajo, encuentro que va mucho más lleno que de costumbre, la clientela se había triplicado respecto a la usual de un día normal a las 8 de la mañana, como siempre leo el ADN, pero ese día de pie, ya que fué imposible encontrar un asiento libre.

Ya en el trabajo, siguiendo la rutina diaria, nada más llegar enciendo el ordenador, pero el proceso que suele durar escasos cuatro o cinco minutos, que me permiten ir pausadamente a la maquina dispensadora de agua, coger una botella de Font Vella y volver al puesto de trabajo encontrándome el ordenador a punto para el trabajo, sucedió que no fue así, parecía como si no quisiera conectarse a los sistemas, seguía entrando en Windows. Cierro el mismo con el interruptor y reinicio la operación, unos 20 o 25 minutos más tarde conseguía entrar, no obstante con una velocidad muy inferior a la que es habitual.

Durante el espacio de tiempo de la puesta en marcha del ordenador aproveche como cada mañana para tomarme el primer café del día, voy a la máquina de café y me tomo uno, cuando me lo estaba tomando otro compañero de trabajo va a sacarse otro y resulta que la maquina falla, sale el café, el azúcar y la cucharilla, pero no el vaso. Después de tomarme el café, la maquina se estropeo.

A media mañana voy a otra planta a tomarme el café descafeinado de media mañana (a las 11 concretamente), pido mi descafeinado, sale sin problemas y aproximadamente un minuto después de empezar a beberlo, tanto la máquina de café, como la de agua de al lado se quedan sin corriente eléctrica. Estaba claro que algo me pasaba, lamente haber borrado hace tiempo un programa sobre los biorritmos, ya que todo presuponía que ese día debería de tener las tres oscilaciones en el punto más bajo y convergiendo todas tres. También podría suceder que el “fallo” (convergiendo también en este caso los dos significados de la palabra)del Tribunal Constitucional contra los catalanes, hubiese influido en una excesiva carga de electricidad estática (o de otra forma) en mi persona.

Paso el resto del día normalmente y al regresar a casa mi ordenador funcionaba perfectamente, se había arreglado solo. A la mañana siguiente, además de poderme sentar en el 17 a leer el ADN, pude encender sin problemas el ordenador del trabajo y tomarme los cafés sin ningún problema.

Todo volvía a ser normal.

ESTIU

Mews de Londres

Un altre diumenge i un altre cop al teatre, avui per variar a un altre tipus d’obra, Sexe i gelosia al Teatre Guasch, antic Teatre de L’Eixample, el típic vodevil amb entrades i sortides de personatges, portes que s’obren i es tanquen, la típica obra que es sol fer en els teatres madrilenys i que omplen les tardes del diumenge a Madrid, però que aquí a Barcelona no tenen molt d’èxit. De totes maneres es passa una bona estona, una comèdia ben feta i ben posada en escena. Des de l’entrada al teatre he sentit com un viatge sensorial de trenta anys enrere, al foyer amb musica que escoltava fa trenta anys, musica pop-rock de discoteca dels anys 70-80, el teatre mateix amb colors com d’abans, un teatre molt gran amb molta poca gent, 30 o 40 persones per unes 400 places.

Es curiós aquest teatre, un teatre familiar, especialitzar en teatre infantil, per a col•legis i que com a suplement fa també teatre que anomena per adults. Un teatre d’una família, la família Guasch, fundat per els pares i que hi treballen tres fills, tot amb una gran dignitat i professionalitat, però que se li nota un quelcom familiar, entès aquest com de mes proper, menys intel•lectual i de substitut de centre parroquial d’abans.

La resta del cap de setmana a la platja, el juny, el millor mes, poca gent i moltes ganes de prendre el sol, un aigua freda a finals de mes i glaçada a començaments, el retrobament amb antics paisatges i personatges, el despertar amb la llum que hi ha als llocs de platja, l’ambient d’estiueig i de repòs. Tot es un canvi, un canvi que cada any experimento i que em refà.

Una de les coses que més m’agrada fer es la lectura d’un llibre a la platja, allí l’abstracció que experimento de la resta es total, l’encapficament amb la lectura es total. Assegut al costat de l’aigua, el soroll de les tímides ones del Mediterrani, amb l’escalfor que dona la sorra i que es suporta amb l’esquàlid aire de vora mar fa que em puga estar llegint tota la tarda, aïllat de la resta i de tot (exceptuant que en el moment d’alçar la vista del llibre passi per davant una xicota estupenda). Aquest cap de setmana he disfrutat d’un llibre que es diu “Un cor intel•ligent” d’Alain Finkielkraut, un intel•lectual francès que repassa uns quants llibres de literatura mundial de culte. Realment a Espanya ni per aproximació existeixen personatges d’aquest nivell, llegir quelcom d’un intel•lectual francès i desprès fer-ho d’un d’espanyol (o català) fa envermellir. Per molt que el nivell a França sigui molt inferior al que existia fa 25 o 30 anys, es en un altre estrat molt superior al d’Espanya, si fa o no fa el mateix que amb els vins, fa un parell d’anys em deia una enòloga de La Rioja que els vins, els vinaters i les bodegues franceses ens porten 200 d’anys d’adelantament a les espanyoles i que posar-se al seu nivell no es fa en una cinquantena d’anys.

TXEKHOV AL CIRCOL MALDA

En un mon superficial i inòcul, veure quelcom seriós sempre es d’agrair, superar el simple entreteniment i gaudir d’una obra seriosa ens pot deixar satisfets una bona temporada. Això es el que he experimentat desprès de veure “Molts records per a Ivanov”, una obra de teatre feta a partir de l’obra d’Anton Txèkhov, posada en escena per el magnífic actor i home de teatre Lluis Tosar. L’obra representada en l’acollidor Circol Maldà tracta d’un intel•lectual en plena crisi, el pensar que la seva existència a la societat ha estat un fracàs per molts reconeixements que un tingui i la desídia de la societat mateixa al davant de la pèrdua del pensament i la banalització d’aquets. Total l’historia segueix un fil argumental que va seguint la malaltia de la seva dona fins arribar a la mort i el final suïcidi d’ell, tot interposant records passats que donen mes força a la crisi existencial del protagonista.

Una fantàstica posada en escena, amb producció de vídeo i una molt bona realització, que demostra que en els espais petits també es poden fer coses de gran qualitat.

Els actors de Mallorca han posat una pica a Catalunya, tot el repartiment es d’actors amb origen a l’illa, el català mes pur i musical de les illes, brilla encara mes si se l’hi afegeix la paraula precisa en cada moment . Es una delícia el Circol sota direcció d’en Lluis Tosar, esperem que tingui continuïtat i els suport necessaris per continuar. Esperava veure a en Blai Llopis, un actor menorquí amb el que vaig compartir un curs d’angles intensiu un estiu de fa 25 o 26 anys, recordo que en aquells dies estava al Teatre Lliure i volia anar ha estudiar art dramàtic a Nova York, si no recordo malament amb Lee Strasberg, no se si hi va anar. Malauradament avui no hi era al teatre, el seu paper el fa conjuntament amb Miquel Gelabert.

“Aleshores, jo penso això: el fixisme, el regim feixista, no es altre cosa que un grup de criminals al poder, però aquest grup no ha pogut fer res, no ha aconseguit incidir en la realitat del nostre país. Ara, en canvi, passa el contrari. El règim es un règim democràtic, etcètera, etcètera, però l’aculturització, l’homologació que el regim no va aconseguir obtenir en absolut, el poder d’avui, és a dir, el poder de la societat de consum, en canvi, l’aconsegueix perfectament tot descobrint les diverses realitats particulars, traient realitat a les diverses formes d’ésser home que el nostre país ha produït històricament de forma molt diferenciada.

I aquesta aculturització ens esta destruint, i no puc dir altra cosa: el veritable feixisme és precisament aquest poder de la societat de consum que ens destrueix. I això ha passat tant de pressa que de fer gairebé no ens hem adonat. Ha passat ens els últims cinc, sis, deu anys. Ha estat una mena de malson en el qual hem vist con s’ha anat destruint el país al voltant nostre fins a desaparèixer.

I ara, mentre ens despertem, prenem consciencia d’aquest malson i ens adonem de que ja no hi ha res a fer”

Pier Paolo Pasolini, 1974

El mateix que deia en Pasolini per Itàlia es por aplicar al nostre país.

LA SETMANA

Glasnost a la Haunch of Venison

Setmana de daltabaixos, que si la Borsa cau estrepitosament, que si un parell de dies desprès puja força alegrement; que si els aeroports son tancats per el núvol de cendra del volca de nom irrecordable, que si els obres sense avisar; sembla que la rauxa impera en el mon en el seu nivell mes desenfrenat.

Per la meva part he gaudit com cada any en aquest mes de la visita obligada a Londres, el núvol de cendra em va permetre el marxar i el tornar, no així a molt d’altra gent. Per altra banda també vaig comprar accions en Borsa, just abans de la caiguda d’avui. Total que em veig immers de ple en les tremolors que ens toca viure en l’actualitat.

A Londres vaig disfrutar a la Haunch of Venison amb l’exposició d’art soviètic, amb les ostres del Harrods el dia abans de la seva venda al la família reial de Qatar (esperem que el primer que facin sigui treure el memorial de la Lady Diana i de l’Al Faied, el súmmum del mal gust) ; els passejos per els seus carrers; i les cerveses dels seus pubs. També em va saber molt de greu el tancament de la llibreria de vell de Charing Cross, la Francis Edwars, que si ens descuidem hi posaran un Café Nero o un Pret a Manger. Res es el que era, en un mon tan canviant, el que era bo desapareix i en el seu lloc hi apareix lo mediocre i popular.

Llibreria tancada





Aquí el President del govern retalla el sou dels funcionaris i congela les pensions, al contrari del que diu la gent no crec que siguin mesures que s’hagin d’haver pres abans, per contra crec que al haver-les pres tard aquesta gent a pogut gaudir d’uns diners mes temps, tant els funcionaris com els jubilats. Molts anys pensant-nos que érem rics, mes rics que la resta d’Europa i el que fèiem era viure a costa seva, al deixar de pagar-nos els europeus em tornat a ser el que sempre em estat, un mes de entre els països PIGS, pobres i a la cua, al mateix que els funcionaris i els jubilats, em viscut uns anys bons a costa dels diners dels europeus, però el xollo s’acabat, tornem a ser al nostre lloc, a la cua.

Dema marxaré de cap de setmana cap a les terres que diuen de Ponent (cosa que únicament diuen a TV, ja que ni a Lleida ni a Barcelona es diu). Continuaré amb el meu regim alimentari i espero que el proper dilluns a la visita a la dietista hagi perdut algun kilo mes.

CIRCOL MALDA, AVUI SI

Façana restaurada de l'Ateneu

Tercer intent i a la fi puc gaudir de “Sa historia des senyor Sommer”. Per curar-me en salut ahir dissabte vaig fer la reserva per telèfon tal com em va indicar en Pep Tosar per mail desprès de queixar-me des de la Web del Circol Malda de les dues temptatives frustrades de poder anar a la funció. Un parell de dies desprès, vaig rebre un mail d’en Pep Tosar disculpant-se personalment i convidant-me a la propera funció –cosa que agraeixo força, però he preferit pagar-me l’entrada-.

El fet es que amb la reserva telefònica baixo cap al centre, passo per el davant de l’Ateneu, m’impressiona, ja han tret les bastides del carrer Canuda i la façana llueix mes que mai, la prestança del vell casalot del Baró de Savassona llueix com mai, la dignitat li ha tornat de nou. Ara sol falta acabar amb la façana de la Plaça Vila de Madrid, una façana feta fa uns 50 anys, per obra i gracia d’en Manuel Fraga que va voler posar la Delegació del Ministerio de Cultura –si en aquells temps existís- a sobre del casalot i fa fer pujar un parell o tres de plantes de mes, destruint la bellesa de l’edifici.

El fet es que vaig cap al Circol Malda, adquireixo l’entrada i en obrir les portes cap a dins, una sala meravellosa, un antic salo del Palau, amb les parets plenes de quadres d’avantpassats dels Barons de Malda i d’altres temes contemplen impassibles l’acollidor espai, lloc interessant, petit –unes 50 cadires- però amb molt bona sonoritat i molt proper als actors, situació que fa que un actor tingui mes empatia amb el públic i es pugui lluir mes –o menys-. L’obra i l’actuació fantàstica, una impressionant capacitat interpretativa d’un monòleg, en el que un mateix actor fa diferents caracteritzacions amb el fil conductor del senyor Sommer.

Surto satisfet, una altre diumenge tarda aprofitat, no com altres en els que estic en el sofà patit un fort avorriment.