dilluns, 28 de desembre de 2009

NADAL


Montpeller

Passat Nadal i Sant Esteve, la meitat de les festes ja son historia. Ara sol resta acabar de passar cap d’any i fins l’any vinent. Fa anys no m’hagués cregut que desitjaria tant que les festes de Nadal acabessin tant prest, però el cert es que cada cop em desagraden mes. No es per temes familiars, que no tinc res en contra ja que les relacions amb la família son bones. El problema son les festes en si, el tenir que aguantar una hipocresia superlativa, tant a la feina amb la copa que l’empresa ens convida per Nadal, con a nivell d’amistat o de carrer, on em de felicitar el Nadal a tothom sense saber perquè. Desprès de gastar quantitats desmesurades en comprar regals a la meva família i rebre per altre canto regals que per motu propi no hagués comprat, em trobo que la paga nadalenca ha quedat mig buida i que una de les poques ocasions que tinc per estalviar per fer quelcom interessant no ha estat possible.

Be, sigui com sigui ja torno a ser a Barcelona a procurar fer la vida de sempre, en espera que passi el cap d’any i tornar a la mes estricta normalitat.

Uns dies amb pluja, que en lo possible ens allunyaran de la sequera el proper estiu. Un any nou que es a punt d’arribar i del que no tinc cap tipus de projecte per fer, únicament el anar fent i el anar passant.

Barcelona mig buida com cada any per aquestes dades, únicament el centre de la ciutat mes ple que mai (com cada any) de gent que es gasta els crèdit de la Targeta de Credit per aconseguir passar els propers mesos en situacions incomodes i difícils, fins que al estiu poder estar ja recuperat per fer el mateix procés de despesa per finançar-se les vacances d’estiu.

diumenge, 13 de desembre de 2009

MIDI FRANCES


Vista des de Grand Hotel du Midi
De sempre que en mi he sentit un desig vers França, un voler ser-hi i estar-hi, el passar-hi el major temps possible, el comprar en les seves botigues, menjar en els seus restaurants i el de conèixer els seus habitants. Aixir sempre que puc que hi faig un salt i si no es en avio agafo el meu cotxe i cap al sud de França. Com els darrers anys, la setmana del pont de l’ Inmaculada la faig servir per donar un tomb per Perpinyà i alguna altra ciutat de la França del migdia, que bonic anomenar al sud el migdia, davant la citació d’un punt cardinal no precisament positiu, l’anomenar el mateix lloc amb la poètica i lluminosa paraula de migdia. Així que el dilluns de bon mati agafo el cotxe i cap a Montpeller, allí m’hostatjo al Grand Hotel du Midi, nom pompós que en el seu temps devia de ser el súmmum de la ciutat i que avui si be es molt correcte i còmode ha estat superat per d’altres hotels de la ciutat, quero que la seva situació davant de la Comedie el fa ser l’acompanyant ideal de les nits d’òpera. Una ciutat com Montpeller amb 200 o 300 mil ànimes acull una temporada estable d’Òpera, cosa impensable si mirem mes cap al migdia en ciutats de la seva dimensió, en que mes que una utopia seria un autèntic miracle. A part de fer meravellosos passejos per la ciutat visito l’exposició de Jean Raoux al Museu Fabre, on per sort no afecta la vaga que fan els empleats dels museus nacionals francesos, em diuen que el Fabre no es un d’ells i que depèn d’un consorci amb la ciutat, l’aglomeració i la regió, a més de la sempre benvolguda ajuda del Estat.

Parlant amb un montpellerí em comenta lo bruta que es la seva ciutat, el cert es que al sentir això em quedo mig trasbalsat ja que el lloc mes brut que he vist a Barcelona seria el mes net sense cap dubte. El que si que he trobat es una major invasió de romanesos pidolaires des de la meva darrera estada farà un parell d’anys, acostats al costat dels caixers automàtics que a les frances estan al exterior i que en el mes petit descuit un parell o tres de crios et foten els bitllets que et dona el caixer.

Com sempre compro algun llibre a la llibreria Sauramps al anomenat triangle montpellerí i un parell de litografies a la zona dels antiquaris i m’acomiado de la ciutat anant mes cap al midi, a Perpinyà la catalana. M’hostatjo al Bulevard Wilson, prop on havia l’Hotel de France, que per cert en passar-hi per davant hi vaig veure gent desconeguda al seu interior i un camió de mudances al carrer, imagino que traurien els antics mobles abans de fer la reconversió en moderns apartaments . Bon detall de posar en un carrer el nom del que suposo deu de ser Thomas Woodrow Wilson, president americà que va signar l’armistici a França desprès de la Primera Guerra Mundial. A Barcelona hi ha la Plaça Kennedy a la part de dalt de Balmes, però que no va tenir cap relació amb Barcelona, en un futur es pot dedicar quelcom a Obama que si que ha tingut relació i sembla ser que en tindrà encara mes.

Vista des de Hotel Kiriad
A Perpinyà la visita de rigor a Acentmetresducentredumonde, un centre d’art contemporani força interessant, les visites de rigor i sopar les ostres de rigor on havien els cinemes Castellet (encara hi son però ja no s’entren per la plaça, ara ocupada per el Restaurant). Compro els regals de Nadal a la Maison Quinta i torno encara mes cap al migdia, però parant abans a Ceret. Hi fan una exposició de Pascal Comelade, tinc uns decepció, em pensava quelcom mes, amb musica i mes cuadres, es el que hi ha, dino malament i cap a Barcelona.

En arribar vec que m’he perdut la presentació del llibre d’Isabel Nuñez a La Central “Algunos hombre ... y otras mujeres”, en Francis Black un blocaire que segueixo em notifica la presentació. Vaig al bloc de la Isabel Nuñez per veure com va anar, m’alegro del èxit, hi te penjats la presentació d’Isabel Vilallonga i Antoni Clapes, un luxe de presentadors per un llibre de luxe.

El viatge a França a conclòs, ja no es la França d’abans en la veia un país de llibertat, però davant certes actituds zafies i del mal gust que imperen per aquí sempre va be respirar l’aire francès.