diumenge, 27 de setembre de 2009

COGNOMS



Fa anys em vaig comprar un llibre anomenat “Miscelanea Original de Schott”, on si explica tot tipus de curiositats. El mateix esta preferentment esbiaixat cap a les coses de la Gran Bretanya, però a la resta del mon també es fa força interessant, des de les mides de l’Estàtua de la Llibertat, l’etiqueta social a Washington i curiositats diverses com el calendari imposat per la Revolució francesa que va durar encara no 14 anys i que d’haver estat en vigor avui dia seriem al Quintidi de Verema de l’any 217.

A remolc d’aquest llibret, l’Editorial Empúries va treure un parell de llibrets amb el mateix format que el de Schott i signats per un anomenada Família Fernández, en el que les curiositats tracten de temes catalans, com des de els ingredients de la salsa dels calçots, les 34 ciutats anomenades Barcelona al mon, els tipus de barretina i el nom dels entrenadors del Barça, entre d’altres.

La distreta lectura i relectura d’aquets llibrets ha fet que si des de sempre hagi estat una persona amb curiositat, ara encara intenti aprofundir mes en les coses. L’ajuda del Google de ben cert que ajuda molt, però aquets llibrets els tinc sempre a ma.

Una de les curiositats que he trobat interessant i he cercat durant uns dies es la referent als cognoms i en concret als que volen dir “fill de”. Existeixen una sèrie de cognoms d’origen castellà que volen dir que el que el duia era “fill de” com Martínez, Rodríguez, Fernández, Hernández, Lopez, Pérez, Ramírez, González, Sánchez, Núñez i d’altres acabats en –ez que volen dir fill de Martin, Rodrigo, Fernán, Hernan, Lope, ... Continuant amb les investigacions trobo que en cognoms d’origen català no existeix aquesta figura, però en els cognoms anglesos si i que son els cognoms que acaben amb –son com Jackson, Johnson, Thomson, Branson, Parkinson, Richardson, Donalson, ... que son els fills d’en Jack, d’en John, .... En suec passa quelcom semblant, però amb acabament amb –sson com el darrerament tan famós Larsson, i els de Gustafsson, Petersson, Nilsson, Olsson, Eriksson,.... Els sempre tant originals francesos en lloc de cololcar una silaba al darrera del nom la col•loquen al davant i es la de-, com Delapierre, Delanoë, Deschamps, Decaussin, Decoud o Decroix. Els rusos son encara mes complerts al colocar mes a mes el de si es fil o filla de, com Kournikov/ Kournikova o el Romanov/ Romanova, o el nom curiós que la dona del antic President Rus i actual Primer Ministre, però el que mana mes segons diuen, es la Putina, dona del Putin. En Itàlia o Alemanya no he trobat res, però crec que no existeix aquesta figura.

També com curiositat es que Espanya es dels pocs països que es porten els cognoms del pare i de la mare, a GB, USA, França o Itàlia sol es porta el del pare i la mare perd el seu cognom al casar-se, però que per sort cada cop mes les dones no volen perdre el seu cognom i fer servir el del marit, cosa semblant al que passava fa anys aquí que les dones casades se les anomenava Sra. de... (cognom del marit) amb el que amb l’època de Franco semblava que la dona fos propietat del seu marit, com Senyora de Pérez o el Coche de Pérez, un posseïu, avui sortosament eliminat.

També fa anys a Castella i a Itàlia als nens nascuts en orfenat se’ls hi posava Expósito a Castella o Esposito a Itàlia, a Catalunya es solia posar el nom del Rector o el del Sant del dia (molt cognoms com Ramon, Jaume,...), també algun nom de poble. A França sempre tant originals portaven noms originals com el del llibre d’Història que es tic llegint ara “Una tragèdia francesa” de Tzvetan Todorov en el que un col•laboracionista i nazi francès i personatge real es diu Silvestre Bout de l’An (Silvestre Fi d’Any) deixat en un orfenat el darrer dia del any, Sant Silvestre).

Com a curiositat de cognoms amb orígens especials son els que a Mallorca s’anomenen xuetes i son els 15 famosos: Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls. Passa el temps però encara entre les famílies mallorquines tenen un cert rebuig vers aquets cognoms i afixo que molts eclesiàstics duen aquets cognoms i mes d’un arribar a Bisbe.

Per acabar dir que el cognom mes usual a Europa i estes per tots els països es el de Martin

divendres, 25 de setembre de 2009

TRANSFUGUISME



La passada setmana els diaris anàvem plens del acte de transfuguisme polític que ha fet canviar l’Ajuntament de Benidorm. De ser un ajuntament regit per el PP amb majoria absoluta, i desprès de retirar un regidor del PP la confiança al alcalde conservador de la ciutat, aquesta majoria ha passat al PSOE. La majoria socialista ha implicat el canvi del partit de govern, del PP al PSOE.

Tal com esta implantada la llei electoral a Espanya, queda clar que la propietat del escó correspon al partit. No estem en un país amb llistes obertes on cadascú elegeix els diputats, les llistes son inamovibles i es vota per una llista, independentment de la gent que hi formi part. Podríem discutir si es el millor sistema, ja que en aquest cas els representants únicament estan per confirmar el que el partit acorda. De fet el que es fa es treure cap iniciativa als diputats o regidors, fent-los amanuenses estrictes del suprem saber del partit. Potser un sistema amb llistes obertes fos mes correcte, però si amb el sistema mes simple que tenim ara l’abstenció esta entre el 30 i el 40%, al complicar les votacions l’abstenció es podria doblar. Als USA es vota a la persona en lloc del partit i es força normal que els Senadors o els Congressistes votin contra el seu partit. A Espanya donada l’idiosincràsia dels seua habitants, si no existís un control fort els representants populars es vendrien tots al millor postor, sortirien les lleis amb el suport dels lobys que paguessin mes.

En el cas del transfuguisme podem dir que ens trobem davant d’un acte de pirateria, d’espoliar la voluntat popular. No cap dir que el govern incompleix el seu programa electoral, cas de que així sigui tenim les properes eleccions per treure’l, però sempre amb la voluntat popular que únicament es pot donar per eleccions lliures, no per acords sota ma i subvertint la voluntat popular.

Tampoc els plors del PP es tenen que tenir en compte, podem dir que el PSOE torna la pilota en el acte de transfuguisme, el Sr. Eduardo Zaplana del PP fou nomenat alcalde de la ciutat l’any 1.991 precisament gracies a una trànsfuga del PSOE, exactament fent el mateix que recriminen ara al PSOE i aquest mateix any el PP s’ha fet mitjançant el transfuguisme amb els ajuntaments de Denia, Calpe i La Vila Joiosa, totes aquestes poblacions al tocar de Benidorm.

L’anomena’t Pacte antitransfuguisme no serveix absolutament per res, ni els uns ni els altres tenen cap intenció de complir-lo, per moltes signatures que posin al document, si creuen que poden esgarrapar una mica de poder al adversari, que ningú en tingui cap dubte que incompliran el pacte, la paraula d’un polític espanyol no val absolutament per res, al davant de tot sempre hi ha els interessos del moment.

A nivell superior al dels ajuntaments l’any 2.003 la Sra.Esperanza Aguirre, l’actual Presidenta de la Comunitat de Madrid es va imposar al socialista Simancas gracies als transfugues Tamayo i Sáez, que no votaren per el seu candidat i així donaren la presidència a la Sra. Aguirre. Poc després es descobrir que el Sr. Tamayo va fer prop de 50 trucades al mòbil del Sr. Ricardo Romero de Tejada, secretari general del PP a Madrid en aquell temps i que posteriorment se li descobriren irregularitats de tot tipus.

No obstant, el transfuguisme que donar la Presidència de la Comunidad de Madrid al PP podem dir que era la vendetta dels mateixos fets que l’any 1.989 donaren la presidencia al socialista Leguina gracies als dos transfugues Srs.Ortiz i Nicolas Piñeiro.

Els politics son el reflex del Estat que representen i aquí en tenim per donar i per vendre, si serveix de consol podem dir que per arreu passen coses similars i en algún lloc de pitjors. Ja ho diu en Berlusca “tots els italians es volen ser com jo” i en el fons deu de tenir rao.

divendres, 18 de setembre de 2009

AMSTERDAM



Rijksmuseum en obres i uns dels elefants artístics que s'esposen per tota la ciutat com aquí varen ser les vaques en el seu dia

Un cop passat el tediós mes de ferragost, el setembre es presenta amb una climatologia mes benigna i les possibilitat d’anar de viatge amb mes tranquil•litat. El fet de que la crisi econòmica retalli els anomenats viatges de negocis al substituir el gran dispendi econòmic en avions, menjars pantagruèlics i hostalatges en hotels de luxe, per una modesta però efectiva (o inefectiva) videoconferència, implica que la possibilitat de trobar vols d’avió i bons hotels a un preu raonable i amb pocs dies d’anticipació sigui alta. Així es com he decidit fer uns dies de festa i aprofitar per fer un viatge.

Tenia en cartera el passar uns dies a Lisboa o a Amsterdam, inicialment m’inclinava per Lisboa, però a la fi em vaig decidir per Amsterdam, el record d’un amor mes que res platònic amb una noia holandesa de quant era adolescent (fa un 35 anys) i passava gran part del estiu a la platja i el bon record que tinc dels holandesos que he conegut o que conec, m’inclina cap al país del nord. No es que tingui mal record dels portuguesos o em porta malament amb ells, senzillament el cert es que no en conec a cap. Així que un parell de dies abans de sortir, em trec per Internet els bitllets d’avió i reservo l’hotel a Amsterdam.

Malauradament, just el dia abans de sortir tinc un atac de gota, l’àcid úric ataca el meu dit gros del peu esquerra, el fer un pas es converteix en un patiment, sort que tinc Alopurinol Normon i em prenc la dosi màxima, sis pastilles en un dia. L’endemà al mati em fa força mal el peu però encara puc caminar, com un coix amb el dit inflat però camino.

L’avió surt a les 6,15 del matí de Barcelona i en un parell d’hores em planto a Amsterdam, de fet l’horari de sortida fa que es dormi poc aquella nit, però al arribar a primera hora a destí, fa que es pugui aprofitar tot el dia. El vol plàcid, dormin la meitat del temps i l’arribada a Schiphol a l’hora indicada, i al no facturar l’equipatge fa que estalvií temps i surti del aeroport abans. Vaig als lavabos i cosa curiosa no hi ha miralls, em puc netejar les mans però sense veurem la cara, no se si la inexistència dels miralls es per una bona causa o be obeeix a un altra finalitat de tipus intern holandes, el cas es que no recordo altres serveis públic amb aquesta característica.

Feia 25 anys que havia estat a Amsterdam i en aquella ocasió vaig agafar el tren cap el centre de la ciutat, així que faig el mateix. Ara tot esta automatitzat, maquines expenedores de bitllets però no hi ha ningú que en vengui manualment; a mes, les maquines son complicades i es te que posar uns codics que desconec, així que observo altra gent que compra els bitllets, el codi d’Amsterdam es el 1000 i es piquen tres botons mes, faig el mateix en un altra maquina i em surt a pagar 4,30€, poso les monedes i em surt el bitllet, pocs minuts desprès ja estic assegut al tren.
En arribar a Amsterdam vaig a peu cap al hotel, tinc uns 20 o 25 minuts a peu, però com es molt d’hora i la maleta de rodetes no molesta gens faig el primer passeig per la ciutat, comencen a obrir les botigues, em xoca la quantitat de botigues de souvenirs que hi ha, el centre de la ciutat, es un versió nòrdica de les Rambles, esclops pintats de totes mides, la ceràmica blava de Delft, objectes de tipus eròtic, tot el que un visitant forani pot comprar de record.

Al hotel tinc la cambra preparada i no em tinc que esperar a les 15 hores, cosa que vol dir que l’hotel no es ple, que l’habitació 143 va estar buida la nit abans. L’hotel es realment bonic, l’American Hotel, un fantàstic edifici de 1.904, d’Art Noveau holandes, una joia arquitectònica, tant per fora com per dins. El barri del hotel de lo milloret d’Amsterdam, just al mig de la zona de teatres al nord, restaurants al nord-est, la zona de tendes fashion al sud i la de galeries i antiquaris al est, als sud-est el Rijksmuseum i el Van Gogh.



Sala American Hotel

En aquets 25 anys des de l’altre cop de la meva visita en xoca el canvi de tipus restaurants, si abans els d’origen indonesi eren majoria, actualment els argentins i uruguayos imperen, la carn s’imposa a les especies d’orient. També existeixen les pizzeries italianes, algun grec i es nota que els japonesos van entrant amb força, just com aquí a Barcelona. Si un busca be pot trobar-ne de restaurants holandesos, es difícil però existeixen, de fet son als que vaig menjar sempre.

A més del Rijksmuseum i el Van Gogh, on per cert el primer es en obres i únicament es obert una petita part i el segon sembla el metro en hora punta, vaig visitar el Hermitage Amsterdam. El famós museu de Sant Petersburg, seguint la moda del Guggenheim de NYC a Bilbao, Venècia i Salzburg; el Louvre a Dubai i d’altres grans museus ha obert sucursal a Amsterdam, on ocupa un fantàstic edifici molt ben restaurat al costat del riu Amstel i que dedica a programar grans exposicions (no te col•lecció pròpia). En arribar al Hermitage vec que no hi ha aglomeracions, amb el que continuo caminant observant les barques casa amarrades al riu i al girar cua deu minuts mes tard per tornar cap al museu i entra-hi, veig cents (si cents) de jubilats holandesos, tots amb la seva cabellera blanca nuclear que entren al museu. No se d’on van sortir, ja que no havia cap autocar, però estaven tots allí, fent uns 150 metres de cua. Segueixo passejant fins a un mercat tipus encants, on faig temps per tornar al museu. Un cop puc entrar al Hermitage, la mateixa sensació que al Van Gogh, la del metro en hora punta, veig com puc l’exposició “At de Russian Court” i vaig a dinar.

També visito, com no, el barri vermell, el de les putes als aparadors. El cert es que absolutament totes les anomenades meretrius que es visualitzen darrera els vidres son sud-americanes i molt lletges. Es curiós que en el carrer principal dels famosos aparadors, absolutament totes les cases son prostíbuls, tret d’una, just al mig, que es una guarderia de pàrvuls. Aquí, un fet així horroritzaria a la gent, allí amb la tolerància i l’esperit liberal de la gent, fa que és consideri normal. De fet aquest carrer principal dels aparadors de putes, esta net i polit i amb una sensació de seguretat que ja voldríem tenir a Barcelona.

País tolerant i liberal, però amb un sentit cívic enorme. El fet de passar per un pas de vianants quant els cotxes ja estan parats, però que el semàfor de vianants encara no esta en verd (com vaig fer jo), fa que un noti que la gent et miri malament. El fet de creuar el carrer per on no hi ha semàfor (com també vaig fer jo) fa que et trobis amb mirades de reprovació i disgust. En el fons tenen raó, tenir una ciutat cuidada, neta i amb un alt grau de civisme implica el compliment d’unes mínimes normes de ciutadania, a Barcelona que incomplim aquestes normes, tenim la ciutat que tenim. Pocs cotxes i moltes bicicletes, una ciutat on no hi ha restes de cigarretes per terra, ni un paper fora la paperera i no es sent ni un crit.

Ahir vaig tornar cap a Barcelona, del hotel a l’estació vaig agafar un taxi, el doble de car que a Barcelona, això si, taxis tipus Mercedes, molt nets i nous, taxistes polits amb vestit blau marí i corbata, res a veure amb els taxis i taxistes d’aquí. A les dotze de la nit arribava a la T1 del Prat.

dijous, 10 de setembre de 2009

SEGONS EL COLOR DEL CRISTALL


Castell de Salses - Rossello

Aquets dies em pogut llegir a la premsa escrita i veure per TV els disturbis que a la localitat de Pozuelo de Alarcón van passar fa poc una nit de festa major. Joves en la seva totalitat, menors o majors d’edat des de fa poc amb la immunitat que sol donar la nit i amb l’ajuda de begudes esperitoses i de substancies psicotròpiques es dedicaren a la seva particular kale borroka. Agressions diverses a la policia municipal i nacional, atac i intent de presa d’una comissaria de la policia i d’altres accions violentes. Uns vint violents varen ser detinguts, al País Basc per fets similars els jutges posen penes de 15 anys de presó, als violents de Pozuelo els han castigat amb tres mesos sense poder sortir de festa per la nit, una diferencia de càstigs impressionant en funció exclusivament del origen de la gent. Es clar que la llei no s’aplica el mateix si un es de Lekeito que si un es de Madrid i viu en una població benestant i de dretes. El fet de ser veí d’un dels pobles rics de Madrid com Pozuelo (encara que el alcalde digui que únicament dos dels detinguts siguin del poble, el que ens mostra la costum de dir que sempre els dolents son els altres) o dels pobles veïns com Majadahonda, i ser de família de dretes, benestant i fins hi tot de família aristòcrata (un dels xicots violents era fill d’un marqués) dona una certa impunitat al hora de cometre delictes, cosa que si un es de Lekeito i fill de classe mitjana o baixa, per cometre el mateix delicte te les penes agreujades.

L’origen geogràfic de la gent, les coses o els fets es primordial al hora d’aplicar o interpretar la llei a Espanya, en l’assumpte ja fastiguejat, cansat i molt parlat del nostre Estatut, sorprèn que esta en mans del anomenat Tribunal Constitucional (del que sembla que te la funció de substituir al Parlament elegit democràticament per el poble) per uns articles que els altres Estatuts de les altres CCAA espanyoles els tenen literalment idèntics, però que al no ser catalans no han estat portats al Tribunal Constitucional. El ser NO català, esta clar que et dona més drets a Espanya i que es pot aspirar a més que sol per el fet de ser català. Sorprèn més que les altres CCAA no hagin fet cap referèndum per aprovar els seus estatuts (Andalusia va fer un referèndum que va anar a votar el 36% davant el 49% a Catalunya), potser el fet de fer una cosa tan democràtica com demanar l’opinió al poble es el que molesta.

Continuant amb el fet de demanar l’opinió, aquets dies xoca que es vulgui prohibir la consulta sobre el parer dels habitants d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya en el cas de que aquest es faci en un local del Ajuntament. Xoca mes el saber que l’Advocat del Estat que ha portat l’assumpte es un reconegut membre de Falange Española y de las JONS, partit que va néixer com a sucursal cutre a Espanya del Partit Nazi d’Alemanya els anys 30 del segle passat. A més, per la mateixa dada de la consulta, la jutgessa deixa fer una manifestació de Falange al municipi, indican a la sentencia que es de suposar que existissin forts aldarulls. En aquest cas, també es dona prioritat a gent de fora del poble (els falangistes) davant la gent d’Arenys que votarà la consulta.

Un altre cas de falta de equanimitat es el que te en aquets moments el jutge Garzón. Ahir va declarà al jutjat per investigar els assassinat comesos en l’època franquista, sembla ser que es te que deixar matar a la gent si els assassins son franquistes, però quant Garzón investiga als assassins d’ETA, ningú el denuncia. Es pot posar a la presó un assassí d’ETA, però no a un assassí franquista. Organismes de juristes internacionals i els demòcrates de tot el mon s’han posat les mans al cap per aquesta barrabassada judicial, però el jutge Garzón ha esta denunciat per investigar a uns assassins nazi-franquistes.

Situacions de diferents formes de jutjar segons sigui la persona o la ideologia que aquesta tingui. Tenim al inefable Berlusconi, el berlusca per els italians, els mateixos que s’ofenien i s’esquinçaven les vestidures quant Bill Clinton va tenir l’affaire Lewinski (un cutre sexe oral al despatx oval) i el volien fotre fora de President USA per un impeachment, ara defenen a capa i espasa al berlusca, dient que es la seva vida privada i en la vida privada es pot fer el que es vulgui, encara que anar amb menors com fa ell sigui il·legal, i consumir grans quantitats cocaïna no sigui molt legal que diguem.

Son diferents formes de jutjar un fet en funció de qui el faci. La democràcia es clar que es te que guanyar dia a dia, no es pot deixar que els altres decideixin per un, una democràcia implica que els jutges tinguin equanimitat i no que dictin sentencies en funció de les simpaties politiques que els hi desperti el jutjat o el fet.

dilluns, 7 de setembre de 2009

EL SEGLE DEL JAZZ



Aparcament a NYC

Per superar el tedi i l’avorriment que porta el passar gran part del mes d’agost treballant a Barcelona, vaig fer be en seguir el consell que em va donar no fa molt el company blocaire en francis black i fer una visita al CCCC per veure, escoltar i gaudir de l’exposició sobre el Jazz.

La visita a la planta on es fa l’exposició realment val la pena. Un recorregut a l’historia del jazz i a tot el que l’envolta. Des de l’inici de la música cantada i tocada per els negres del sud dels EUA, amb els seus dibuixos i estètica que sembla sortida de les càmeres manuals de cinema familiar de fa 70 anys amb pel·lícules de paper, els dos dispositius i els característics dibuixos animats. La musica inicial, amb la musica de corda i els característics càntics. L’evolució dècada rere dècada, amb les variacions musicals, el seu disseny, les mostres de cinema i l’art que s’aixoplugava al seu voltant. El swing característic que irrompi a la nostra Europa, la musica dels 50 i 60, la que més m’agrada, amb el predomini del piano. El ball del Fred Astaire i la evolució del fenomen jazzístic fins avui, l’assentament a la França del 68 i l’influencia que fins hi tot te avui dia.

Tot això seguint el passadís que dona el tomb al pati del CCCC i que com una amalgama de musica jazzística ens va acompanyant en el llarg del recorregut. Un soroll de fons de moltes cançons de jazz, però amb preponderància de l’altaveu mes proper. L’historia d’un tipus de musica centenari posada en molts altaveus, cadascun amb una cançó diferent de l’altra, però que les característiques auditives del local fa que s’imposi clarament la del altaveu mes proper, però sense deixar d’escoltar els altres. Tot posat cronològicament, amb el que al anar caminant per el passadís, vas caminant per l’historia del jazz.

El jazz, una musica popular nascuda dels esclaus negres que actualment es considera una musica culta. L’exposició fa un paral·lelisme entre la evolució del jazz i l’evolució social dels negres a EUA, avui amb l’Obama de President del país mes potent del mon, situació inimaginable fa 3 o 4 anys. No es únicament l’arribada d’un negre a la presidència, es l’arribada d’una nova mentalitat, del esperit lliberal en franca oposició al esperit neocon que imperava fins fa pocs dies i que ens ha portat a la crisi actual amb la seva falta de regulació i decència. L’extensió del sistema sanitari universal de tipus europeu als EUA te moltes mes dificultats en la seva introducció que les esperades, es difícil dins d’una mentalitat liberal europea entendre que la gent es pot oposar a que tot hom tingui accés a la sanitat apart de la seva capacitat econòmica, que 45 milions d’americans no tinguin dret a l’assistència sanitària. Més ensurt causa el pensar que els que si oposen siguin els neoconservadors americans que es proclamen religiosos, gent de molta oració però de poca estima a les ensenyances de Jesús en el relatiu d’estimar i de voler al altres. Suposo que son els descendents directes dels que no van voler donar allotjament per donar a llum a Maria i a en Josep per ser pobres.

Mentre, per els EUA histories sucoses de la moralitat de la Sarah Palin i la seva família, el paradigma de les noves virtuts conservadores que no son mes que la hipocresia dels radicals de les bones costums.