dilluns, 21 de febrer de 2011


Cotlliure

Una nova setmana, amb els resultats del anàlisis de sang i d’una revisió medica que ha sortit perfecta tret d’un excés de triglicèrids, però que em sento d’allò mes que satisfet ja que tret d’aquets triglicèrids producte d’un excés de pastissos amb nata als postres i alguna cervesa de més tot molt be.

Una setmana que espero que ja no sentirem parlar mes de la pel•lícula “Pa negre” i de l’eufòria provinciana que s’ha estes per arreu. Els premis que puguin donar una anomenada acadèmia espanyola, burda copia patètica i carpetovetònica d’una acadèmia del cinema de Hollywood no es per fer tocar les campanes. Diferent hagués estat d’obtenir un premi a Berlin, a Venècia o a Canes, però no un premi al Teatro real de Madrid i ens fan a tots contents, imagino que la productora guanyarà algun cuartet de més i podrà fer un altra pel•lícula.

També suposo que l’espectacle donat entre els Arcadis Espadas i els Javier Cercas toqui a la fi. El baix nivell donat per l’Arcadi Espada acusant falsament a en Cercas d’haver estat detingut de tracta de blanques, ens indica que la mala llet va junta amb la mesquindat, la baixesa intel•lectual i la vanitat de que es creu un “enfant terrible” i no es mes que un desgraciadet, un pobre homenet que per ser quelcom a la vida únicament o pot ser trepitjant a la resta, ja que per ell mateix no pot treure res, ja que res hi te.

També imagino que l’espectacle tercermundista d’un propietari d’un Asador a Marbella muntant un ciri perquè li varen tancar el local per passar-se per l’entrecuix la llei antitabac ja s’ha acabat. Hi ha gent, principalment a les espanyes que prefereix i s’emmiralla a l’Africa subsahariana i les seves costums a l’Europa o a l’USA mes civilitzada. Si volen deixar fumar al seu garito que el traslladin a l’Africa on no hi tindran cap problema de fums. Aquest tipus tan caspós si hagués fet això a Europa no solament el Restaurant hagués estat tacat, a més a més una multa de 200.000 € l’hauria de pagar. Si en lloc de Marbella el restaurant hagués estat a USA, ara seria a la presó, amb demandes multimilionaris. Qüestió d’elegir, el personatge en qüestió ja ha elegit, l’Africa, dons bon vent. Tal com va dir fa poc en Sergi Arola, si un restaurant perd comensals per no deixar de fumar es que es una autentica merda, al restaurant si va si es menja be, si la raó es anar-hi perquè es pot fumar en lloc de per el menjar,sobren les paraules.

El que si que cerc que no canviarà serà el pragmatisme del nou President de la Generalitat, si be cerc que es millor que certs dogmatismes de l’antic tripartit principalment dels d’Iniciativa, tant a l’Ajuntament com a la Generalitat, un cert dogmatisme tampoc esta malament, almenys diluït amb el pragmatisme total que estem veient. Un cop posades a la balança tots els dèficits possibles i imaginables, ens tocarà un període de superàvit, de fet fa el mateix que a can Barça va fer els primers mesos de mandat en Laporta i ara en Rosell, passar totes les despeses presents i futures i començar mes que net, els resultats son a la força bons.

diumenge, 13 de febrer de 2011



Sempre es un bona noticia que a la nostra ciutat s’obri una nova sala de teatre, farà no mes d’un parell de setmanes que obrir la Sala Atrium, una petita sala al Carrer Consell de Cent d’unes cinquanta places (realment incomodes i estretes) que completa l’estil de les sales barcelonines. Un tipus de sala que hi ha que anomenen d’alternatives, potser per diferenciar-les de les sales mes comercials i localitzades en espais grans i pomposos on solen fer espectacles mes lleugers i d’un tipus mes còmic o si es vol dir divertit.

La nova sala es iniciativa d’uns actors i gent del teatre que en lloc d’esperar a que siguin contractats s’han llançat a crear ells mateixos el seu teatre i la seva escola d’actors. Per inaugurar han triat encertadament l’obra d’en Jean-Paul Sartre Huis Clos, on els actes que a la llarg de la seva vida porten al infern a tres personatges. La sentencia de “L’infern son els altres” impera en tot l’angoixós espectacle, tota l’estona sota la presencia d’un inquietant majordom. L’existencialisme sartria s’actualitza a partir de l’ortodòxia i sequedat de l’autor, on el director posa un to mes cerimoniós.

Un bon inici per aquesta nova sala, esperem que poc a poc Barcelona es pugui mirar a Berlin en quantitat i qualitat de sales de teatre.

Per altra banda, el passat dijous vaig assistir al Ateneu a la presentació de l’Associació Manén, el fastuós violinista i compositor aclamat i consagrat a tot el mon tret de a Catalunya. Recordo un edifici a mig fer, ruïnós i fantasmagoric que al Carrer de Balmes amb Castanyer servia únicament per sostenir grans cartells publicitaris que tapaven l’edifici inacabat. Dons aquell edifici era ni mes ni menys que l’obra del music Manén, que s’arruïna en voler fer un auditori incorporant el millor de tots els auditoris on havia actuat. No solament s’arruïnà ell, sinó que arruïnar a la seva dona en la construcció de l’auditori. En no poder acabar-lo el transferir al ajuntament que es comprometre en la seva finalització, però per el que es veu va incomplir l’acorda’t, la cultura no era cap prioritat en temps de l’alcalde Porcioles. Ara l’ajuntament crec que el va vendre a la Cadena Balaña que hi vol fer uns cinemes.

L’acte de la presentació a l’Ateneu consistir en uns parlaments de membres de l’associació i en un petit concert d’obres de Manén, realment fantàstiques. Una iniciativa per reivindicar i fer conèixer al music a Catalunya.

La gent es mou, la societat civil es posa en marxa, es una bona senyal que en lloc d’esperar que el govern que sigui es posi al davant sigui la gent que prengui la davantera, que els poders públics donin suport a les iniciatives de la gent, però que no les liderin.