diumenge, 28 de març de 2010

DESPISTATS I TRANQUILS


Columbia Circus NYC

Seguint amb les bones costums adquirides en els darrers temps, els diumenges per la tarda procuro anar al teatre. Normalment vaig a teatres petits i que l’obra no sigui d’allò molt molt comercial. Mi trobo a gust estant proper al escenari i als actors, he descobert que la satisfacció que em dona un obra de teatre es molt superior al que em pugui donar una pel•lícula. Es com veure una obra d’art al natural o gaudir d’ella a través d’una fotografia per molt ven feta que estigui, o veure una escena al carrer o veure-la gravada amb vídeo.

El fet es que aquesta tarda, desprès de triar a la cartellera em decideixo per anar al Circol Maldà, a veure “Sa historia des Senyor Sömmer” de Patrick Süskind, interpretada per un únic autor, en Pep Tosar. Dons be, si l’hora de la sessió era a les 6 de la tarda, arribo uns 20 minuts abans per mes tranquil•litat. Ja hi havien unes 10 o 12 persones fent cua, cosa que em xoca, ja que per rentabilitzar el bar els teatres obren ben be mitja hora abans de la funció. Passen 5 minuts i altres 5 minuts, amb això que fan les 6 de la tarda, hora de començament i tot anava igual. Conto 27 persones fent cua i la porta sense obrir, trucades per mòbil, el telèfon diuen que comunica, converses amistoses entre els frustrats espectadors, tot anant-se desfent la cua. El vigilat jurat de les galeries Malda ens indica que sempre hi va un noi mig hora abans per vendre les entrades i que avui, ni el venedor d’entrades, ni el tramoista, ni l’actor, ni ningú, el canvi d’hora ha afectat en tota la seva intensitat a tothom que treballa al Circol Maldà. A les 6 i 20 marxo acomiadant-me dels companys i companyes de cua fins la propera.

En Pep Tosar es un actor mallorquí, bon actor, un de tants que de les illes treballen a Barcelona, però que com tot bon mallorquí o illenc, el temps es quelcom circumstancial. S’ha despistat per el canvi d'horari, ens pot passar a tots, però es que s’han despistat tots, tret dels espectadors. De totes formes, ni hi havien cares de mal humor, incrèdules si, però res mes. Tinc que dir, que hi penso tornar, en altres coses (Restaurants, etc) hagués posat una creu negra i no hi hagués tornat, però en aquest cas soc indulgent.

Torno cap a la Plaça Catalunya per agafar els Catalans i em trobo a un tiet segon meu, ateneista de pro, un d’aquells socis antics que en les eleccions del Ateneu totes les llistes li demanen el seu suport per captar mes vots, a les darreres va donar suport a Oriol Bohigas. Als seus 86 o 87 anys esta perfecte, em diu que va a un dels concerts del Ateneu, dels que duren 30 minuts, en solen fer 2 casi cada dia i hi assisteix força. Comentem que des de que no hi es al davant del bar la família Teixidor, el bar del Ateneu ja no es el mateix. M’acomiado d’ell, quedant que ens veuríem per l’Ateneu. A Lleida als tiets segons els hi diem tiets valencians (als cosins segons cosins valencians), segurament per la repoblació que es va fer del País Valencià de gent de les terres de Lleida, i que tothom tenia (i te)per aixó parents llunyans a les terres valencianes.

En entrar als catalans, una noia es cola amb mi (per cert força atractiva), s’apega a les meves espatlles i entra a dins. L’enxampen de seguida, la paren els guàrdies de seguretat i la multen amb 50 Euros. Darrerament e vist que hi ha gent que comença a denunciar a la gent que es cola, molts estan farts de que ells paguen i altres no, jo no denuncio a ningú, però em fot que a mes de pagar el meu bitllet tindre que pagar el dels altres (per l’augment del preu o per impostos), perquè si algú no paga, esta clar que repercuteix en que els altres paguen mes. Es com un defraudador d’hisenda, que el que no paga ens repercuteix en els desgraciats (classe mitjana) que paguem mes.

A casa continuaré llegint “Arquitectura milagrosa” de Llàtzer Moix, que tracta dels arquitectes estrella que han fet fortuna a Espanya desprès del Guggenheim de Bilbao. De com les ciutats amb una sublimació del provincianisme mes inculte, s’han llançat a contractar arquitectes famosos per fer qualsevol cosa a la seva ciutat, normalment innecessària. De com els pressupostos es poden multiplicar per 10 com Calatrava a Valencia, o com l’arquitecta Zaha Hadid pot fer un pont per la Expo Zaragoza caríssim, sense haver posat mai els peus en aquella ciutat.

dilluns, 22 de març de 2010

COSES QUE PASEN EN UN CAP DE SETMANA


Central park i antic Hotel Plaza

Sembla que desprès de moltes hores de discussió i per un estret marge de vots, a la fi s’ha pogut aprovar la reforma del sistema sanitari d’USA. Una reforma que vista des de els ulls d’un europeu fa que ens surti un somriure al veure que fins hi tot amb la reforma, els sistema sanitari esta a anys llum del nostre. Prop de 40 milions de nord-americans podran accedir a la sanitat i el pagament dels metges i l’atenció sanitària deixarà de ser la primera causa de que la gents s’arruïni. No serà ni molt menys un sistema sanitari com l’europeu, però almenys deixarà de ser un sistema sanitari totalment tercermundista. El que serà igual, es que anant de pagament una persona podrà accedir a la millor sanitat del mon, si un va amb una assegurança medica, les millors clíniques del país et seran vetades, primer paga en efectiu a la clínica i desprès procura que la teva assegurança medica es faci càrrec de la Factura que li portaràs ja pagada per tu mateix i molt probablement amb un crèdit que hauràs demanat i que ja estaràs pagant l’amortització i els interessos. El naixement d’un fill consta en una clínica d’USA de tipus mitja entre 7.000 i 8.000 dollars, si tens alguna malaltia important es impossible sense assegurança o sense ser milionari, i l’atenció que tindràs amb assegurança es molt inferior a la que et podran donar a Europa. Allí els hospitals i clíniques son privats i han de guanyar diners, aquí son públics i et poden fer un tractament sense mirar el que costa, cosa que allí no fan (tret que el paguis).

De totes formes el millor de tot ha estat la victòria d’Obama i el seu equip. Això li donarà forces per continuar amb les seves reformes i procurar que el mon sigui mes just.

Aquí al costat, al Sarkozy li han donat un seriós avis. No solament es l’esquerra que ha guanyat be les eleccions, sinó també la derrota judicial que va tenir enfront Villepin per el cas Clearstream. La seva errant política en totes les seves vessants, el no saber si es de dretes o d’esquerres i l’inicial abandonament de la postura francesa de sempre (estat fort i antiamericanisme), ha fet que no acontenti a ningú, la captació de ministres propers als socialistes no ha aconseguit afeblir-los i a portat un traspàs dels seus seguidors cap a FN. Llàstima que Bayrou de MoDem s’hagi estrellat i no arribi a uns mínims, no es temps per el centrisme i els liberals.

Seguint amb el que ha passat aquest darrer cap de setmana em sembla demencial la resposta del Papa als abusos sexuals dels capellans a la canalla, el que va dir de “ser intransigents amb el pecat i indulgents amb les persones” indica que vol tapar tot l’escàndol, que no vol cap càstig per els capellans abusadors sexuals de nens. Les víctimes s’han sentit molt decebudes i es veuen totalment abandonades per l’església. Sembla que importa mes un capella pederasta que un nen víctima del capella. La proba de foc la veurem en poc temps, si decideix dissoldre la ordre dels Legionarios de Cristo o deixa que continuï amb les seves practiques i abusos sexuals, els diners enfront les ensenyances de Jesus crist.

I el cap de setmana va acabar amb una victòria del Barça a Saragossa. Sembla, que darrera un parell de mesos de dubtes, el Barça torna a ser el de l’any passat, un joc espectacular i bonic, estètic i contundent.

Aquesta setmana tindrem l’ inauguració del Sincrotró Alba, la instal•lació científica mes important del sud d’Europa, començada l’any 2.001 per el govern de Pujol gracies al fitxatge d’Andreu Mas-Colell, una persona que va ser degà de Harvard va venir per fer-se càrrec d’una conselleria i potser l’únic cas en que la bona feina ha estat continuada per altres governs d’altres partits. Si la base inicial i el projecte es bo, i sent en aquest cas de tipus científic i no polític, la millor cosa que es pot fer es seguir amb ella, en aquest cas s’ha fet i per això tenim aquesta fantàstica instal•lació. En Mas-Colell actualment es Secretari General del Consell Europeu d’Investigació i president de Barcelona Graduate School of Economics, la millor escola europea d’economia darrera la London School of Economics (em refereixo a escola d’Economia, no a escoles de Gestió i Administració d’Empreses). De totes formes, esperem que el nostre sincrotró tingui un funcionament millor que el de Ginebra, que en un parell o tres d’anys que fa que funciona, ha estat sempre espatllat tret d’un mes o dos (mes del 90% del temps sense funcionar per averies).

També sembla ser que aquesta setmana comença Alimentaria que ens portarà molts visitants i omplirà hotels i restaurants, a mes d’altres tipus de locals Hi ha una relació directa entre el tipus de públic que va a les fires i la contractació de prostitutes o meretrius (deu de venir de merèixer quelcom). A la fira Construmat hi ha desplaçaments de les prostitutes o meretrius d’arreu de Espanya, Itàlia i França cap a Barcelona degut al exponencial augment de la feina que porta la fira en aquest sector. Per altra banda, el museus catalans no noten cap augment en els seus visitants. A l’altre banda tenim la fira dels telèfons mòbils, que si be diuen que no fa augmentar la contractació de prostitutes o meretrius, dona satisfaccions als museus catalans, en especial als d’art contemporani. Serà interessant situar a Alimentaria dins del àmbit de contractació de serveis sexuals (mes de tipus Construmat o dels Mòbils). No tinc cap dubte que des de l’Ajuntament tenen estudis i estadístiques serioses i precises sobre el tema, però que no surten a la llum. Serà per discreció o per vergonya.

diumenge, 14 de març de 2010

HORARIS EUROPEUS



Seu de la masoneria a NYC


Fa quasi be 22 anys que estem dins de la Unió Europea (antiga CEE), que es el mateix que dir que fa quasi be 22 anys que estem dins de Europa per molt que diguin alguns que sempre em estat a Europa(físicament dubtós, ja que els Pirineus son molt Pirineus i socialment ni de broma). En aquets anys sortosament ens em anant fent mes rics (però encara no en la mitjana de la UE), mes cosmopolites, mes cultes, mes avançats i mes de tot, però encara ens falta quelcom crec que es basic per ser europeus, el tenir els horaris europeus.

Fa poc vaig llegir que en Jaume Malet, President de la Cambra de Comerç de EEUU a Espanya, considerava un fre per el nostre desenvolupament els horaris tronats i tardans que tenim. Les hores de màxima productivitat a Europa es precisament quant aquí la gent esta dinant (de 2 a 4 de la tarda), l’arribada tardana al mati (passades les 9 hores), el parell d’hores del dinar i la sortida tardana de la feina, fa que a més de tenir l’horari mes llarg d’Europa tinguem una productivitat i efectivitat baixíssima.

Hi ha un advocat, l’Ignacio Buqueras, President de la Comissió Nacional per la Racionalització dels Horaris Espanyols, que fa anys que lluita perquè els nostres horaris s’assemblin als europeus. En Miquel Roca Junyent també persegueix i fomenta una major racionalitat en el que en els horaris es refereix. Però es complicat, quasi be 22 anys de ser europeus i no ens acaben d’adaptar.

Sembla ser que els horaris tan tronats que tenim tenen el seu origen desprès de la Guerra Civil, la misèria d’aquells temps feia que la gent per sobreviure tingués que tenir dues feines o mes, l’una fins a les tres i l’altra que l’ocupes bona part de la tarda. Abans de la Guerra Civil, amb la República, la gent solia dinar a les 12 i sopar com a tard a les 8.

Escric sobre tot això, perquè avui he anat al teatre, al Almeria Teatre (a Gracia) i la sessió era a les cinc de la tarda (horari europeu), també he pogut comprovar, que molt teatres tenen la sessió de nit a les 8 hores, en lloc de les 9. Un pas endavant per ser mes civilitzats, per tenir horaris mes racionals, perquè no sigui normal sortir de la feina a les 7 o les 8 i poder fer-ho a les 5 de la tarda (com tot Europa).

Normalment vaig a dinar a la 1,15 i acabo de treballar a les 6 o 6,30 de la tarda, un horari que procuro sigui l’habitual, tinc la sort de que aquí a Barcelona es possible fer-lo, els dies que estic treballant a Madrid es impossible, abans de les 2 no hi ha cap lloc obert i la gent sol anar a dinar cap a les 2,30 o 3. Espero no jubilar-me i que encara en qüestió d’horaris estem mes propers a l’Africa que a Europa.

Per cert, l’obra de teatre “5 noies i un vestit”, es correcta, sense matar però que et fa passar una bona estona. Actrius, les unes millor i les altres menys. Un nou Teatre que es de aplaudir que en temps de crisi obri les seves portes. Un Teatre de tipus anomenat “fringe”, que son els teatres de fora dels circuits convencionals, però amb una aposta de una certa qualitat i de tipus comercial, no em cau lluny de casa i m’agrada el horari, principalment el del diumenge tarda.

dilluns, 1 de març de 2010

SNOW IN NYC


Vista des de la finestra de la meva room del Hotel

Un cop mes ven entrat l’any i encara em queden vacances de l’any passat. De fet es quelcom que em deixa satisfet al poder gaudir d’uns dies de vacances i no gastar-les d’enguany. Aquest any decideixo fer un viatge d’una setmaneta a Nova York, per mi, la millor ciutat del mon, un lloc on hi trobo tot allò que m’agrada, una ciutat oberta (no com la resta de USA), de gent individual on la màxima del “viu i deixa viure” es la seva raó de ser.

Així dons, agafo una de les tantes companyies que fan el vol diari, en el meu cas, sempre hi vaig amb Delta, que sortint passades les 9 del mati et deixa a NYC a l’hora de dinar (amb el descompte de 6 hores clar). De l’aeroport al centre en un “tres i no res” amb l’aerotrèn i el metro i baixo a escassos cent metres de l’Hotel. Aquest un edifici centenari reformat en el seu interior, molt de disseny amb llums de color lila sota el llit i les taules, trobo l’interruptor d’aquesta estranya lluminària i el deixo apagat en tots els dies de l’estança. Un hotel mes aviat petit (250 cambres) i un bon servei, jove i amable.

Uns dies bons, visitant inicialment els llocs previstos fins que una gran turmenta de neu fa que l’aprofitament dels dies siguin mes complicats, un parell o tres de pams de neu fa que el desplaçament per la superfícies sigui complicat, si be les aceres es fàcil de caminar, al creuar els carrers es converteix en una aventura, ja que el gel, l’aigua i la neu acumulada fa complicat creuar-hi. Em compro un gorro i unes orelleres, seguin la màxima de “alli donde fueres haz lo que vieres” i realment fa passar el fred.






Llibreria Shakes- peare and Co. NYC





Visito la Llibreria Strand a Broadway amb la 12, on hi passo una bona estona, principalment a la plant superior on hi ha els rare books , a la planta baixa, com sempre el propietari al peu del canó entre llibres, com un mes. No compro cap llibre però si algun strandwear: una bossa, alguna placa i una regla. D’allí, uns metres mes avall la Shakespeare and Co. un altra llibreria, crec que te que veure amb la de Paris, però tot estar força be no te ni l’ambient ni el caliu de la llibreria del Sena. Un tomb per el barri, el de l’Universitat de Nova York i el que te l’ambient mes intel•lectual.

Continuant amb els llibres es interesantíssim la Pierpont Morgan Library a Madison on a més de la majestuositat de les sales hi fan moltes exposicions. Prop d’allí la New York Public Library, a la Cinquena Avinguda, amb una sala impressionant i on també fan exposicions com la de Càndid de Voltaire i un altra de mapes antics de NYC. Bons llocs per passar l’estona mentre al carrer i cau una forta nevada.


Entrada exposicio Tim Burton al MOMA








Com sempre no falto al MOMA, dues exposicions de pes, Tim Burton i William Kentbridge (avui ressenyada a La Vanguardia). Si be aquest darrer artista es el típic que exposa al MOMA, el curiós es Tim Burton, el típic dibuixant de còmics, amb retirades Joan Ponç i dins d’un univers de frikisme de terror tipus Creepshow, amb calaveres, figures d’Eduardo Manostijeras i coses per l’estil. Un èxit important, de gom a gom, el que es popular acaba d’entrar a la catedral de l’art contemporani .... i amb nota.

També faig un tomb per la Biennal de la Whitney on es confirma que les instal•lacions han pres el relleu de la pintura, cosa ja vista a la Biennal de Venècia on tots el països presentaven instal•lacions (inclosa Catalunya) tret d’Espanya que hi portar a en Miquel Barceló.

M’hagués agradat haver fet mes carrer en lloc de tant interior de Museu, però la neu i el fred em va dur a resguardar-me tot el possible, però a finals de febrer i a NYC es normal això. El que si es te que dir que el canvi dollar-euro es molt satisfactori i tot surt molt mes be de preu que aquí, començant per el vol que es mes econòmic (tornant el diumenge) que un Barcelona-León. El vol totalment ple, al 100% i això que crec que son 3 o 4 vols diaris cap a NYC, es tracta d’aprofitar mentre sigui possible que no se sap si en uns anys canvia la truita i torna tot als preus prohibitius d’abans.