diumenge, 27 de juny del 2010

ESTIU


Mews de Londres

Un altre diumenge i un altre cop al teatre, avui per variar a un altre tipus d’obra, Sexe i gelosia al Teatre Guasch, antic Teatre de L’Eixample, el típic vodevil amb entrades i sortides de personatges, portes que s’obren i es tanquen, la típica obra que es sol fer en els teatres madrilenys i que omplen les tardes del diumenge a Madrid, però que aquí a Barcelona no tenen molt d’èxit. De totes maneres es passa una bona estona, una comèdia ben feta i ben posada en escena. Des de l’entrada al teatre he sentit com un viatge sensorial de trenta anys enrere, al foyer amb musica que escoltava fa trenta anys, musica pop-rock de discoteca dels anys 70-80, el teatre mateix amb colors com d’abans, un teatre molt gran amb molta poca gent, 30 o 40 persones per unes 400 places.

Es curiós aquest teatre, un teatre familiar, especialitzar en teatre infantil, per a col•legis i que com a suplement fa també teatre que anomena per adults. Un teatre d’una família, la família Guasch, fundat per els pares i que hi treballen tres fills, tot amb una gran dignitat i professionalitat, però que se li nota un quelcom familiar, entès aquest com de mes proper, menys intel•lectual i de substitut de centre parroquial d’abans.

La resta del cap de setmana a la platja, el juny, el millor mes, poca gent i moltes ganes de prendre el sol, un aigua freda a finals de mes i glaçada a començaments, el retrobament amb antics paisatges i personatges, el despertar amb la llum que hi ha als llocs de platja, l’ambient d’estiueig i de repòs. Tot es un canvi, un canvi que cada any experimento i que em refà.

Una de les coses que més m’agrada fer es la lectura d’un llibre a la platja, allí l’abstracció que experimento de la resta es total, l’encapficament amb la lectura es total. Assegut al costat de l’aigua, el soroll de les tímides ones del Mediterrani, amb l’escalfor que dona la sorra i que es suporta amb l’esquàlid aire de vora mar fa que em puga estar llegint tota la tarda, aïllat de la resta i de tot (exceptuant que en el moment d’alçar la vista del llibre passi per davant una xicota estupenda). Aquest cap de setmana he disfrutat d’un llibre que es diu “Un cor intel•ligent” d’Alain Finkielkraut, un intel•lectual francès que repassa uns quants llibres de literatura mundial de culte. Realment a Espanya ni per aproximació existeixen personatges d’aquest nivell, llegir quelcom d’un intel•lectual francès i desprès fer-ho d’un d’espanyol (o català) fa envermellir. Per molt que el nivell a França sigui molt inferior al que existia fa 25 o 30 anys, es en un altre estrat molt superior al d’Espanya, si fa o no fa el mateix que amb els vins, fa un parell d’anys em deia una enòloga de La Rioja que els vins, els vinaters i les bodegues franceses ens porten 200 d’anys d’adelantament a les espanyoles i que posar-se al seu nivell no es fa en una cinquantena d’anys.