DIUMENGE AL MACBA

Instal•lació de Rodney Graham

Si fa un parell de setmanes vaig aprofitar un mati de diumenge que normalment dedico exclusivament a la lectura de diaris per anar a veure l’exposició d’en Quim Monzó al Centre d’Art Santa Mónica, avui l’he aprofitat per anar al MACBA per gaudir de l’exposició d’en Rodney Graham . Graham es un artista canadenc de culte i a la vegada culte, que partint de l’art conceptual va introduint llibres, vídeos, fotografia, musica i tot tipus de suports per les seves obres i instal•lacions.

Artista amb uns sòlids fonaments culturals (va estudiar Historia de l’Art, Antropologia i literatura anglesa i francesa), reflecteix aquesta important base teòrica en les seves instal•lacions. També, a mes de les instal•lacions, es presenta en una sala una sèrie de quadres pintats per Graham, amb el poc imaginatiu nom de “Picasso, My Master”. Es també un bon pintor, com es veu en les seves pintures exposades.

Al mateix temps, l’artista fa un altra exposició temporal al Museu Picasso, anomenada “Possible Abstractions”, que no he vist però que hi tinc interès en la visita.

Però una visita al MACBA també serveix per gaudir de l’edifici obra de Richard Meier, un perfecte envoltori per gaudir del art, que amb els anys va guanyant mes força i versatilitat, i al mateix temps es converteix en una obra d’art mes. Precisament, a la llibreria del Museu he vist la portada d’un llibre que contenia una fotografia de la façana, però al veure el llibre de canto, la façana estava en vertical, situació que també feia un edifici elegant i d’un molt bon nivell estètic. De fet pocs edificis els poses en horitzontal o en vertical es pot dir que son molt bons per tots dos cantons.

Es curiós veure el diàleg que hi ha dins del Museu amb el que hi ha fora d’ell. Podem dir que en poques ocasions el diàleg dins/fora es totalment nul. Tant amb l’edifici com amb la resta d’edificacions del entorn com sobretot amb la gent. El binomi dins/fora es total, no es barreja, son dos mons sense cap connexió entre ells. A fora, homeless alcoholitzats, sud-americans, magrebins i subsaharians i skaters, dos mons diferents com l’aigua i l’oli, s’ignoren i no es molesten (tret d’algun skater). Poques vegades es pot veure també aquesta dicotomia, la ciutat dels prodigis de nou.

L’ambient de dins del Museu s’estén a la plaça interior que comunica amb el CCCC i la Blanquerna, així com la Facultat de Geografia i Historia, així com alguns locals de la zona com l’Horiginal. Unes fronteres clares, cap homeless alcoholitzat, sud-america, magrebi, subsaharia o skater es a la plaça interior, i cap visitant del Museu espera a la plaça dels Àngels, tret que entri directament al museu. A la zona entermitja, de ningú, on hi ha les terrasses dels bars (amb clients del interior del Museu) no fa molt hi van haver agressions dels homeless alcoholitzats als clients, i fins hi tot un cambrer per defensar als clients va ser amenaçat (no se com va acabar la cosa ni en tinc ganes de saber-ho). Dos mons que estan d’esquena amb fronteres força clares, tret de la zona de terrasses i l’entrada de la llibreria del Museu, on la seva entrada queda fora de les descomunals portes de ferro en les que es tanca la plaça interior per les nits i que per aquesta curiosa situació fa que sigui l’urinari nocturn mes important del barri, la pudor del parell de metres quadrats de l’entrada es realment desagradable en ple mes de febrer, no vull ni imaginar-me com deu de ser en ple mes d’agost.

En sortir vaig a fer un tomb per la llibreria del CCCC portada per Laie (la del MACBA la porta La Central), que es mes generalista que la dedicada exclusivament a l’art del MACBA.

Amb això, Catalans cap amunt i a dinar a casa.

UN DIA GELID

Plaça de Montpeller

Reconec que m’agrada el fred, passejar en un ambient gèlid en fa retornar a la infantesa, als anys que sortia ben tapat al carrer amb el coll embolicat amb una bufanda o amb un passamuntanyes de color blau del que únicament se’m veien els ulls. El record de quant el hivern era hivern, i que el fred arribava desprès d’una tardor i ens deixava amb una meravellosa primavera. Avui que el canvi climàtic ens arrasa ja no existeix ni tardor ni primavera, de la calor quasi be estival que feia el 15 de desembre em passat a un fred gelador, la tardor ni veure-la, desprès passarem del fred a la calor de cop, ens han robat la primavera.

Fos com fos que aquest mati desprès de comprar-me unes sabates angleses en les rebaixes d'una sabateria del Carrer Balmes, he donat un tomb per el barri, una bona estona l’he passat a La Gàbia de paper, la llibreria de Maria Cubi amb Balmes, en la que les dues mestresses, tan professionals i atemptes amb els clients resisteixen amb l’ajuda de la gent de sempre del barri. Fa un parell d’anys van sofrir uns quants atracaments, cosa que fa que des de llavors t’obrin la porta desprès de trucar al timbre. M’he alegrat al veure a la taula central el llibre de Isabel Nuñez Algunos hombres... y otras mujeres”, un bon llibre que us recomano.

Les botigues de barri aguanten numantinament les embranzides de l’antiprofesionalitat de les grans superfícies, personalment no vaig mai als centres comercials i encara menys als de les afores de les ciutats, únicament un cop vaig estar en una gran superfície d’aquelles que hi tens que anar en cotxe i que te un gran pàrking on pots descarregar el carret. Vaig decidir no tornar-hi i d’això farà uns 15 anys, únicament em permeto la llicencia al Ikea, ja que el producte que es ven no es troba en cap altre lloc.

La llei catalana de comerç no permet l’obertura de mes grans superfícies, però des de Brussel•les ha estat recorreguda i insisteixen en la seva derogació. Esperem no acabar com Madrid, on ja no existeixen els botiguers de barri i caminar per els carrers que no siguin del centre es d’allò mes depriment i avorrit.

La Gàbia de paper on et cerquen el llibre que vulguis, on coneixen tot el que ha sortit i el que es proper a sortir, el mateix es pot dir de la Llibreria Platon a Balmes-Mitre on vivia fa uns anys i que sabien els meus gustos amb la lectura al mig any de entrar·hi per primer cop i tantes d’altres llibreries que sobreviuen als barris. També m’agrada La Central del Carrer Mallorca i l’Abacus de Balmes-Corsega.

A Lleida procuro anar a la Caselles del Carrer Major, que de tenir una sola planta fa 35 anys quant jo estudiava a Lleida, ha passat a tenir tot l’edifici i jo que ho celebro, principalment per el be que fa a Lleida i perquè el propietari va estudiar amb mi el batxiller i el COU. A Perpinyà , m’agrada la Llibreria Torcatis, al carrer Mailly, encara que el tancament de la mateixa cada dia de 12 a 2 em destorba un xic. També visito la Llibreria Catalana de la Plaça Joan Payra, on en Joan Miquel Turon resisteix i fa resistir la nostra llengua des de fa uns 20 o 25 anys des de que va substituir a la llibreria que en el mateix lloc hi tenia en Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol era el seu nom verdader) poeta català (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes)membre de la Resistència francesa, i del Partit Comunista Francès, tot un icona cultural a la Catalunya Nord.

Al nord de Perpinyà i en quant a llibreries que m’agraden hi ha la Sauramps a Montpeller, que es i representa un calc de La Central de Barcelona, ja que a més de la seva professionalitat porta la llibreria del Museu Fabre. Les llibreries de Londres de Charing Cross com la Francis Edwards o la Strand de Nova York, tots llocs amb el prestigi de molt anys i que son l’antítesi de Beltran, el FNAC o La Casa del Llibre.

Repassades les llibreries podria parlar de botigues de roba, sabateries i d’altres negocis. Negocis de barri, on es coneix i existeix l’amo i els empleats de sempre i que continuen tenint com a màxima la feina ben feta, tot l’inrevés del que fan a les grans Superficies.

NADAL

Montpeller

Passat Nadal i Sant Esteve, la meitat de les festes ja son historia. Ara sol resta acabar de passar cap d’any i fins l’any vinent. Fa anys no m’hagués cregut que desitjaria tant que les festes de Nadal acabessin tant prest, però el cert es que cada cop em desagraden mes. No es per temes familiars, que no tinc res en contra ja que les relacions amb la família son bones. El problema son les festes en si, el tenir que aguantar una hipocresia superlativa, tant a la feina amb la copa que l’empresa ens convida per Nadal, con a nivell d’amistat o de carrer, on em de felicitar el Nadal a tothom sense saber perquè. Desprès de gastar quantitats desmesurades en comprar regals a la meva família i rebre per altre canto regals que per motu propi no hagués comprat, em trobo que la paga nadalenca ha quedat mig buida i que una de les poques ocasions que tinc per estalviar per fer quelcom interessant no ha estat possible.

Be, sigui com sigui ja torno a ser a Barcelona a procurar fer la vida de sempre, en espera que passi el cap d’any i tornar a la mes estricta normalitat.

Uns dies amb pluja, que en lo possible ens allunyaran de la sequera el proper estiu. Un any nou que es a punt d’arribar i del que no tinc cap tipus de projecte per fer, únicament el anar fent i el anar passant.

Barcelona mig buida com cada any per aquestes dades, únicament el centre de la ciutat mes ple que mai (com cada any) de gent que es gasta els crèdit de la Targeta de Credit per aconseguir passar els propers mesos en situacions incomodes i difícils, fins que al estiu poder estar ja recuperat per fer el mateix procés de despesa per finançar-se les vacances d’estiu.

MIDI FRANCES

Vista des de Grand Hotel du Midi
De sempre que en mi he sentit un desig vers França, un voler ser-hi i estar-hi, el passar-hi el major temps possible, el comprar en les seves botigues, menjar en els seus restaurants i el de conèixer els seus habitants. Aixir sempre que puc que hi faig un salt i si no es en avio agafo el meu cotxe i cap al sud de França. Com els darrers anys, la setmana del pont de l’ Inmaculada la faig servir per donar un tomb per Perpinyà i alguna altra ciutat de la França del migdia, que bonic anomenar al sud el migdia, davant la citació d’un punt cardinal no precisament positiu, l’anomenar el mateix lloc amb la poètica i lluminosa paraula de migdia. Així que el dilluns de bon mati agafo el cotxe i cap a Montpeller, allí m’hostatjo al Grand Hotel du Midi, nom pompós que en el seu temps devia de ser el súmmum de la ciutat i que avui si be es molt correcte i còmode ha estat superat per d’altres hotels de la ciutat, quero que la seva situació davant de la Comedie el fa ser l’acompanyant ideal de les nits d’òpera. Una ciutat com Montpeller amb 200 o 300 mil ànimes acull una temporada estable d’Òpera, cosa impensable si mirem mes cap al migdia en ciutats de la seva dimensió, en que mes que una utopia seria un autèntic miracle. A part de fer meravellosos passejos per la ciutat visito l’exposició de Jean Raoux al Museu Fabre, on per sort no afecta la vaga que fan els empleats dels museus nacionals francesos, em diuen que el Fabre no es un d’ells i que depèn d’un consorci amb la ciutat, l’aglomeració i la regió, a més de la sempre benvolguda ajuda del Estat.

Parlant amb un montpellerí em comenta lo bruta que es la seva ciutat, el cert es que al sentir això em quedo mig trasbalsat ja que el lloc mes brut que he vist a Barcelona seria el mes net sense cap dubte. El que si que he trobat es una major invasió de romanesos pidolaires des de la meva darrera estada farà un parell d’anys, acostats al costat dels caixers automàtics que a les frances estan al exterior i que en el mes petit descuit un parell o tres de crios et foten els bitllets que et dona el caixer.

Com sempre compro algun llibre a la llibreria Sauramps al anomenat triangle montpellerí i un parell de litografies a la zona dels antiquaris i m’acomiado de la ciutat anant mes cap al midi, a Perpinyà la catalana. M’hostatjo al Bulevard Wilson, prop on havia l’Hotel de France, que per cert en passar-hi per davant hi vaig veure gent desconeguda al seu interior i un camió de mudances al carrer, imagino que traurien els antics mobles abans de fer la reconversió en moderns apartaments . Bon detall de posar en un carrer el nom del que suposo deu de ser Thomas Woodrow Wilson, president americà que va signar l’armistici a França desprès de la Primera Guerra Mundial. A Barcelona hi ha la Plaça Kennedy a la part de dalt de Balmes, però que no va tenir cap relació amb Barcelona, en un futur es pot dedicar quelcom a Obama que si que ha tingut relació i sembla ser que en tindrà encara mes.

Vista des de Hotel Kiriad
A Perpinyà la visita de rigor a Acentmetresducentredumonde, un centre d’art contemporani força interessant, les visites de rigor i sopar les ostres de rigor on havien els cinemes Castellet (encara hi son però ja no s’entren per la plaça, ara ocupada per el Restaurant). Compro els regals de Nadal a la Maison Quinta i torno encara mes cap al migdia, però parant abans a Ceret. Hi fan una exposició de Pascal Comelade, tinc uns decepció, em pensava quelcom mes, amb musica i mes cuadres, es el que hi ha, dino malament i cap a Barcelona.

En arribar vec que m’he perdut la presentació del llibre d’Isabel Nuñez a La Central “Algunos hombre ... y otras mujeres”, en Francis Black un blocaire que segueixo em notifica la presentació. Vaig al bloc de la Isabel Nuñez per veure com va anar, m’alegro del èxit, hi te penjats la presentació d’Isabel Vilallonga i Antoni Clapes, un luxe de presentadors per un llibre de luxe.

El viatge a França a conclòs, ja no es la França d’abans en la veia un país de llibertat, però davant certes actituds zafies i del mal gust que imperen per aquí sempre va be respirar l’aire francès.

NOVEMBRE 29

Fa dies que a la feina vaig una mica de bòlit, les pantalles de videoconferència han fet per una part que em puga estalviar molts viatges i moltes estones perdudes al aeroport, però per altre canto amb la facilitat que dona el fer la videoconferència fa que quasi be cada dia hi passi un promig de dues hores fent reunions a llarga distancia. Per això, el tenir que passar el divendres a les sales de reunions d’una multinacional de la consultoria amb d’altra gent, es un petit revulsiu per escapar de la monotonia del treball diari.

La reunió era de tot el mati i acabava amb un dinar a peu dret cap a les dues, deixant que els que havien vingut de Madrid poguessin sortir corrents a cercar el vol de tornada i els de Barcelona poguéssim arribar un divendres molt d’hora a casa i començar el cap de setmana.

La reunió va anar força be, era liderada per un alt executiu d’una de les anomenades Big four i va ser mes distreta del que pogués pensar. El cert es que mirant a les altres persones que eren reunides vaig poder veure que era potser el mes vell de tots (potser empatat amb un parell més), tenint 51 anys ja era el mes gran de la reunió i a més la majoria amb un nivell professional mes elevat que el meu, cosa que no em molesta en absolut, al contrari, que em permet tenir un existència mes relaxada. També al fer el dinar posterior a la reunió vaig poder comprovar que era l’únic em prendre vi, la resta en tenia prou amb l’aigua i fins hi tot vaig veure que s’obria alguna llauna de Coca Cola, situació que em va fer confirmar que per be o per malament soc d’una generació superada. El fet de veure Coca Cola als menjars o el portar-se el menjar de casa per prendre’l a la feina, en lloc d’anar a menjar a fora son coses que xoquen a la gent de la meva edat i que em estat educats en col•legis que abans es solien dir “de pago”, que eren pràcticament els que et podien dur a la Universitat. Les noves generacions en aquest sentit son molt mes obertes, potser siguin mes competitives i agressives que la meva, circumstancia que els ha dut a dependre d’ells mateixos per guanyar-se la vida en lloc de tenir un futur en funció de qui fossin els seus pares o el cognom que portessin, son menys classistes, no donen importància a si un es del que es deia bona família i a ser de la classe benestant de fa unes quantes generacions. De fet, la majoria dels executius que estan triomfant son fills de l’emigració que va rebre Catalunya als anys 60, gent acostumada a guanyar-se la vida, en lloc de tenir una existència força còmoda dels que com jo som de famílies mes o menys acomodades. Fa anys al començament de la meva vida professional, fins hi tot vaig poder comprovar certa rancúnia en algun company de feina amb pares vinguts d’altres terres i amb molts anys de treball, davant la meva tardana incorporació al mon laboral desprès d’haver passat una vida universitària despreocupada i plaentera.

Per el que estic comprovant, l’ascensor social funciona força be i en pocs anys els fills dels emigrants d’avui estaran per damunt nostre al haver-se guanyat la feina i estar acostumats al treball dur, cosa que aquí ja no tenim.

Aquest mati ja superades les cavil•lacions de la meva educació gastronòmica davant la de les noves generacions, he anat al Museu Picasso a veure l’exposició de Imatges secretes de Picasso i l’estampa eròtica japonesa, es fascinant l’influencia dels gravats eròtics i pornogràfics del Japó en tota l’obra de Picasso. En sortir-hi un tomb per Santa Llúcia davant la catedral, un cafè al Ateneu i cap a casa a dinar.

A començat a ploure, ja ho trobava a faltar, el canvi climàtic ens esta afectant molt, la primavera i la tardor han deixat d’existir i l’aigua del cel cada cop es mes difícil de veure. Posaré musica i continuaré llegint el llibre d’Isabel Nuñez “Algunos hombres .... y otras mujeres”, una sèrie de relats de la vida que os recomano que llegiu.

LA SANTA SEU

American Hotel d'Amsterdam

Tot es susceptible d’empitjorar, es una de les deduccions que podem treure de la Llei i els Corol•laris de Murphy. Si els darrers papes de l’església catòlica s’han radicalitzar i dretitzat fins a nivells que creiem ja no es podien superar, ara no en tenen prou amb això, a més es dediquen a incorporar en el seu si els elements mes reaccionaris d’altres confessions cristianes.

L’altre dia sortia a la premsa que el Vaticà acceptava en el seu sí al elements mes reaccionaris de l’església d’Anglaterra. Els pastors anglicans contrari a l’ordenació de les dones, al matrimoni homosexual i els que estan contra que un bisbe pugui ser gai, han estat acollits per l’església catòlica en una formula semblant a la prelatura personal. L’obligació del celibat que s’arrastra des de el concili Laterà II de 1.139 (tret d’alguna dispesa feta per Pau VI) deixa una porta oberta per els sacerdots anglicans que es passin a l’obediència del Papa de Roma. Situació curiosa, que permetrà el matrimoni i el tenir fills a uns fidels sacerdots nouvinguts i el mateix es prohibirà als sacerdots de sempre, amb el que qualsevol capella catòlic que vulgui tenir dona i fills solament li caldrà passar una temporada per l’església anglicana i desprès tornar al catolicisme.

Tret d’aquest detall, es molt trist per els que som catòlics batejats, encara que després i precisament per aquest camins que ens porten els darrers papes, em deixat de creure en ells. La radicalització i l’apartament de l’església catòlica de les ensenyances de Jesús, el deixar de banda. La prohibició per part de l’església de la Teologia del alliberament que planteja com es pot ser cristià en un continent oprimit. ¿Cóm aconseguir que la fe no sigui alienant sinó alliberadora?. El tancar la boca a Leonard Boff i el ningunejar a Ignacio Ellacuria, assassinat precisament sota la benedicció dels elements civils mes d’acord a l’actual deriva vaticana.

La tornada de la missa tridentina en llatí, suprimida per el Concili Vaticà II; l’aixecament de l’excomunicació dels lefevristes, entre ells al arquebisbe nazi; i l’ocupació de la cúria vaticana per els cardenals mes dretans e intolerants. Una tornada als pitjors moments del segle XIX, on els odis contra els jueus, els demòcrates i la llibertat era el segell de l’església. Es la talibanització del catolicisme, cada cop existeixen mes similituds entre el que prediquen els capitostos catòlics del que prediquen els iman musulmans mes radicals. Una església que si be creix en importància al Africa subsahariana on “han passat de 1,9 milions de catòlics al 1900 als 165 milions d’ara. Els seminaris estan plens i les misses també. Això no diu molt de la qualitat de la fe, però numèricament, el catolicisme viu un boom” John L. Allien Biograf de Benet XVI. Per contra, a Europa l’assistència a l’església es redueix, els seminaris es mores i l’influencia publica es nul•la. Es com una copia del procés empleat per l’ islamisme mes radical per aconseguir fidels, es anar a la radicalització de les persones mes depauperades del mon, no importa que es perdin els fidels amb major nivell cultural i social, es tracta d’anar al lumpen mundial, la gent mes manipulable. Molta gent a l’Africa subsahariana, però a Sudamerica al haver germinat la Teologia de l’alliberament, força esglésies protestants s’estenen per tot el continent, minvant a l’església catòlica, en mans del Opus i el Legionaris de Crist. A Europa no cal dir, l’altre dia un sacerdot conegut meu, no precisament seguidor de la Teologia de l’alliberament i de ideologia dretana em comentava que els capellans en general discrepen del camí que esta duent el catolicisme, l’equilibri entre dreta esquerra s’ha trencat i l’esbiaijament cap al extremisme fa por.

De fet els anglicans estan contents per haver-se tret de sobre als elements mes carques de la seva església. Crec que el 95% de la gent d’aquí (tret dels ultramachistes) creuen que la dona esta igual de capacitada que l’home per proclamar la paraula de Deu, cosa que no creu el Vaticà. Un percentatge menor, per una majoria, creu que un homosexual també pot proclamar la paraula de Deu i que tothom te dret a ser feliç, amb això i si les coses no canvien, a llarg termini l’església catòlica o te magre si no canvia. Si molts anglicans es passen al catolicisme, molts catòlics es podran passar a un església que vagi mes d’acord amb el temps actual.

GENT BONA

Narbona

Hi ha gent que quant es mor es sol dir d’ella que era una bona persona o un bon home, d’altres, els que menys es diu d’ells que era un home bo, remarcant l’esperit d’ajuda cap als altres i una vida destinada a fer el be als qui els envolten. Tot això em ve al recordar al que va ser Bisbe de la Seu, en Joan Marti Alanís, un home bo. A mossèn Marti el vaig conèixer l’any 1969, quant jo era un marrec i ell era el Director del col•legi on vaig anar internat a Tarragona. En aquell temps, els alumnes interns sortíem tots divendres tarda per anar a casa dels pares i solíem tornat el dilluns, la majoria eren nens de pobles propers a Tarragona tret d’uns quants que érem de les terres de Lleida i en aquell temps el transport de Tarragona a Lleida i desprès cap al poble era complicat, per el que solia anar a casa cada dues setmanes en lloc de cada cap de setmana. Els caps de setmana que em quedava al col•legi, en mossèn Martí ens portava a dinar a casa de la seva mare i desprès a fer excursions, els pocs nens que estaven el cap de setmana al col•legi de Tarragona ( de Lleida com jo, algun sud-americà i algun altre) gaudíem del mestratge de mossèn Martí i de la bondat de la seva mare. Un home just, bo, dialogant i demòcrata, un director que ens va posar dins l’horari escolar classes de català (mig d’amagat) en una època de franquisme dur, que ens abolir les formacions en fileres militars abans d’entrar a classe, un capella que com podia intentava ensenyar amb llum dins de la tenebrosa foscor del franquisme.

Recordo que al ser nomenat Bisbe de la Seu i copríncep d’Andorra el primer que li vaig preguntar es quin cotxe tenia, em contestar que un Seat 1500 (el mateix que el meu pare) i vaig pensar que potser ser Bisbe i copríncep no era tant important.
Mossèn (encara que era arquebisbe) Marti, es un dels eclesiàstics que fan honor al nom i donen prestigi a l’església, gent bona que serveix als feligresos i no es serveix d’ells. Un altra membre de l’església que enalteix la vida eclesial es Na Teresa Forcades, monja benedictina de Sant Benet de Montserrat, persona bona i molt preparada, metge amb estudis a Catalunya, USA i Alemanya, que fa uns dies penjar un vídeo a Internet per informar-nos de la inutilitat de la vacuna contra la Grip A. Aquesta humil i intel•ligent monja ha estat en el punt de mira de les organitzacions cristianes mes ultradretanes, antidemocràtiques i fatxes, les que van mes en contra del que ens ensenyar Jesús, al voler tancar-li la boca per opinar amb un ferm criteri teològic i situar-se totalment a favor de la píndola de l’endemà i de la comprensió del avortament.

Per altre canto, aquets dies, ames de continuar amb el cas gürtel per el tort i el dret i confirmar que com tot en la vida sempre se les carrega el mes ruc, o el que menys culpa te, cas de Ricardo Costa, un personatge que per el seu aspecte de pijo carallot, es un blanc fàcil per carregar-se tot i deixar estar als verdaders implicats en la trama.

També em vist que el mal govern no existeix sol aquí, a França el fill del President Sarkozy, un altre pijo carallot de 23 anys i que en 5 anys únicament ha aprovat un curs de dret, estudiant el segon i amb escàndols d’accidents de moto i fuga posterior, el de fer-se jueu per casar-se amb una rica hereva jueva i d’altres frivolitats ha estat nomenat per dirigir La Défense, el barri financer mes important d’Europa, el seu “curriculum vitae”, ser fill del President de França.

Sort que l’Obama encara no m’ha defraudat, esperem que el Premi Nobel donat per bones intencions acabi encertant amb la fita de les mateixes.