LA SETMANA

La sempre encisadora Marsella
En ocasions sembla que tot estigui conjurat perquè hi passin força coses, de estar setmanes i mesos sense que passi res de res, de sobte, així com de cop apareix tot. Aixo es el que em vist aquesta darrera setmana, d’una tranquil•litat absoluta em passat tenir una pluja de noticies constant, una darrera altra.
Tot va començar el diumenge passat, dia de les eleccions, el nou parlament català va canviar força, el tripartit d’esquerres deixa pas a una Convergència i Unió, una amalgama que va des de el centre esquerra al centre dreta, amb un regust liberal i un assentament nacional català. Com sempre en aquestes ocasions la premsa mesetaria i rancio-carcamal de Madrid va fer una lectura totalment diferent del que es pensa per aqui, la premsa mesetaria titulava que guanya el centro-derecha,com si el PP hagués tingut majoria absoluta i sense nombrar en cap cas (almenys en lletres grosses) que CiU hagués guanyat i que aquest es l’odia’t nacionalisme català.

Almenys i per primer cop des de que hi ha eleccions desprès de la mort de Franco han existit guanyadors i perdedors, per primer cop no tots han guanyat, el PSC i ERC han dit que han perdut, això per primer cop. Al menys ens em de felicitar per aquest adelantament en la visió real dels resultats d’unes eleccions democràtiques.

L’endemà de les eleccions , el partit del segle, el clàssic i d’altres adjectius, el partit que segons la eterna premsa mesetaria o del antic i no tant antic “Movimiento”, representaria el canvi de cicle, l’enfonsament del Barça. Dons el Barça no es va enfonsar ni va canviar el cicle, li va endossar 5 al equip madrileny, el Real Madrid va marxar amb una ma de gols a la seva porteria, acabant el partit amb violència per part d’aquets perdedors davant els jugadors barcelonistes, la frustració pesa molt.

Però la premsa mesetaria i rancio-carcamal, no varen aceptar la maneta de gols, un dia desprès començaren que si el Barça no sabia guanyar (per celebrar la victòria amb un ma de 5 dits aixecada). Fins hi tot la núvia del quinquogolejat porter madrileny, amb la pitrera recent estrenada obria la secció d’esports de Telecinco amb “no saben ganar”. “Lo que hay que ver”.

Tot això fins divendres, dia de començament d’un pont, on els controladors aeris no contents de guanyar de 300.000€ fins a mes de 1.000.000€ amb hores extraordinàries, fan de sobte una vaga salvatge, arruïnant les vacances i les butxaques de 650.000 soferts viatgers. El polze amb l’Estat els hi sortir malament, es decreta l’estat d’alarma i se’ls militaritza, tornant tots a la feina amb la cua entre les cames i amb la possibilitat de ser acomiadats de la feina, que tinguin que pagar els costos (més d’un milió d’euros cada un dels quasi be 500 controladors que abandonaren el seu lloc de feina), o fins hi tot que siguin empresonats.

I amb el cel aeri tancat, el Barça que no pot viatjar a Pamplona, la FEF diu en un primer moment de jugar el partit l’endemà diumenge i per pressions de la premsa mesetaria i rancio-carcamal si llança en tromba, el Barça corrent amb el TGV i autocar arriba a Pamplona, sense escalfar surt al camp i guanya per 0 a 3. De fet i em sap greu reconèixer-ho, trobo a faltar a en Laporta com a President del Barça, em sembla que en guardiola es te que ocupar de lluitar al camp i als estaments directius i mediatics. En Rosell desaparegut de President al primer problema, posar tot el pes del club damunt l’entrenador no pot arribar a bon lloc, cadascú te que fer la seva feina i el que es clar que l’equip directiu no la fa.

Amb això que dema marxo a Perpinyà, amb cotxe i amb la llista feta.