Un altre hivern comença a treure el cap, uns dies tristos, grisos i humits desprès d’un principi d’octubre excessivament calorós ens desperten del tedi d’un estiu que es resistia a marxar.
Una castanyada, avui en dia potser més Halloween que mai, fresca però sense arribar al fred que solia fer per aquestes contrades fa uns anys, quant el canvi climàtic encara no es coneixia, encara que avui dia aquest sigui negat i renegat per imbecils fanàtics. El record de fer la cua davant la castanyera tapats fins dalt, amb un fred vigorós i amb l’alè de les respiracions tornant-se vapor, situació que per el que sembla ja mai mes tornarem a veure.
Tot això anant-se repetint un any i un altre. La visita als cementiris on hi tinc els meus, que aquest any, molt al meu pesar, no podré fer. Els panellets cada cop mes cars i mes dolents i unes castanyes d’una qualitat any rere any mes dolenta.
També les novetats literàries de la temporada, la previsió de comprar el darrer llibre d’en Baltasar Porcel i d’altres d’assaig i de temes històrics. Com cada any.
L’imprevist d’unes noves eleccions a USA on el liberalisme pot guanyar desprès de molts anys al conservadorisme religiós i mes retrògrad, el Barça del meu cor que desprès de ser el primer any que no diem “aquest any si” va millor que mai. La continuació dels atacs mesetaris als catalans i a tot el que te que veure amb nosaltres.
El viatge que tinc previst per el proper dilluns, que si tot va be, m’ajudarà a que aquest hivern, sigui, si mes no, tant o mes bo que els altres.
A punt de fer cinquanta anys, em preparo per passar els propers cinquanta anant per el mon amb el mateix respecte i bonhomia que fins ara.
