BUFONS I MALVATS

El pitjor President de la història d'USA mirant per llargavistes tapats (ja expresident)

Com a tantes d’altres reminiscències del passat, tota societat, fins hi tot les mes actuals necessiten els seus personatges mes o menys grotescos per poder-los criticar, fer mofa o simplement per odiar-los.

El que en un passat eren els nans i d’altres personatges que voltaven per les perifèries del poder establert i que fins hi tot molt d’ells disposaven d’unes prerrogatives que els feia ser força influents en la seva societat, avui en dia aquets essers s’han adaptat a les noves circumstancies. Ja no es políticament correcte el fer mofa de les tares físiques de la gent, però el que si es possible es fer burla de les actituds dels bufons actuals, encara que d’aspecte siguin d’allò mes normal.

Un altra variació d’aquets bufons actuals, es que la majoria d’ells son politics que amb les seves desafortunades actuacions es converteixen per mèrits propis en dianes on el poble pot fer mofa. Fa anys recordo al Ministre d’Assumptes Exteriors del govern de Felipe González, en Fernando Morán, personatge de múltiples acudits de la època, que segons deien les seves posades de peus a la galleta varen fer historia al Palau de Santa Cruz.

En el govern d’Aznar, la Ministra de Cultura, Esperanza Aguirre era famosa precisament per la seva falta de cultura, ja que entre altres coses confonia el Premi Nobel Saramago amb una inexistent pintora anomenada Sara Mago. També va ser famosa per el seguiment burleta que li feia el reporter de Caiga Quien Caiga, Pablo Carbonell que aludia a la famosa halitosis de l’actual Presidenta de Madrid en les seves entrevistes al carrer.

En tornar els socialistes varen fer el fixatge d’en Joan Clos, ex batlle de Barcelona, que amb el jurament del seu càrrec ja es va equivocar de Ministeri.

A Catalunya mateix, tampoc ens falten bufons, la parella Joan Saura e Imma Mayol, es famosa per portar el seu pijo-progressisme o el seu bio-pijisme a la màxima expressió. Essent el marit un Conseller d’Interior nefast, una mena d’anticonseller d’interior i la seva dona l’autentica pijopogre que en el seu càrrec de l’ajuntament gasta cents de mils d’euros en arbres de Nadal metàl•lics que teòricament s’il•luminen en pedalar amb una bicicleta del bicing.

De totes maneres, qualsevol bufó, per molt ruc que sigui sempre serà molt mes recomanable que els malvats majors del regne. Avui amb unes fotografies de la dirigent del PP Soraya Sáenz de Santamaría, em pogut escoltar als més menyspreables, el director de El Mundo ha dit que "a lo femme fatale" assegurant que la imatge "demuestra que las fantasías, las aspiraciones de muchas mujeres, son distintas a las de la mayoría de los varones", es a dir, dient clarament que les dones son totalment inferiors als homes, cosa que imagino farà que des de avui cap mes dona que no es consideri inferior als homes compri el seu diari.

Molt pitjor han estat els altres malvats, en Jimenez Losantos deia a la seva radio que "las señoras normales no se hacen esas fotos y las publican en la prensa". Però el mes menyspreable de tots ha estat Alejo Vidal-Quadras, alies Dràcula, que en una emissora de TV mig pirata ha dit que "alguien podría decir que está impostando a alguna profesional de ese oficio más antiguo de la humanidad", es a dir, li ha dit clarament que es una puta.

Tot això per unes fotos amb un vestit de nit, no especialment sexy ni eròtic, però ja se sap, certs personatges disposen d’un nivell mental totalment degradat.

RACISMO NEOCON

Inscripciones de los neoyorquinos en los bancos de Central Park

Por el solo hecho de leer los periódicos, nos enteramos de que es costumbre usual, habitual e internacional conceder cien días de gracia a todos los gobernantes desde el día de la toma de posesión de su cargo hasta que aparezcan las saludables críticas a su gestión. Es de sentido común que en un espacio de tiempo inferior a este plazo es difícil ejercer una opinión objetiva sobre la gestión y el acierto o desacierto del poder ejercido.

Pero en toda regla hay alguna excepción y en el caso de Barack Obama no solo está siendo la excepción que confirma la regla, es además un caso único en los ataques recibidos ANTES de llegar al poder. Podría entenderse el empezar a sufrir críticas despiadadas antes de superar los famosos cien días ya que en ocasiones la incontinencia de ciertos personajes les impide efectuar un razonamiento cabal, pero lo que está ocurriendo con Obama supera cualquier límite entre lo que es normal y lo que es completamente anormal.

Hace apenas un mes el primer ministro italiano, Silvio Berlusconi, en una rueda de prensa conjunta con el presidente ruso, Dmitri Medvédev en Moscú, declaro al preguntársele sobre el vencedor de las elecciones americanas: “¿Barack Obama? Es joven, guapo y está bronceado", frente a la definición que hizo del peor presidente de la historia USA, Bush: "un grandísimo presidente”.

Estos días hemos oído al ex presidente Aznar calificar ante la prensa la elección de Obama como "un exotismo histórico, un previsible desastre económico”

Dado que aún no es posible efectuar ninguna crítica hacia Obama por no ser aún Presidente USA se le ataca desde el flanco más ruin y bajo que se puede, por su raza. El primer ministro italiano y el ex Presidente del gobierno español demuestran su catadura moral investidos de salvadores de la raza, no sabemos aún de que raza ya que el aspecto de ambos deja mucho que desear.

Estas opiniones están en consonancia a las que un presentador de la Cadena Ultra de Radio Cope dijo del elegido Presidente USA y de su mujer, de quien dijo que le parecía una “arpía” y “una negra profesional”.

Todo ello viene del temor de la derecha más carca, neocon y antiliberal del hundimiento de los neocon USA, de su descredito y del seguro desplazamiento de su descredito a sus valedores en Europa.

DESSITJOS 2009

Musée des Beaux Arts de Carcassonne

Recordo de quant era petit m’agradava mirar els llibres de casa la meva avia. Els prestatges de fusta antiga fora de les modes i costums del anys 60 i començaments dels 70 contenien en lloc principal una sèrie de llibres ja llavors antics (dels anys 20 i 30) molt ben enquadernats i que sense conèixer pràcticament gens de literatura ja veia que eren uns llibres per damunt dels altres, com d’un nivell superior, tant per la prestancia dels mateixos com del lloc que estaven. Es tractava de la col•lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, magna empresa cultural fundada per en Francesc Cambó per elevar la cultura catalana fins a dalt de tot. Recordo els llibres amb la seva versió original i al costat la traducció catalana i sense ser un nen que li agradés especialment la lectura m’imaginava que algun dia jo també els llegiria tant com segur varen fer els meus avis materns.

Fa uns mesos vaig llegir als diaris que la Fundació Cambó vol tornar a revifar la col•lecció, que si be ja porta més de 360 llibres publicats, tornarà a fer una nova tirada d’uns 50 amb l’estil de sempre, en grec o llatí i amb català al costat. També pensa treure uns 30 volums exclusivament en català als quioscos de premsa.

En llegir la noticià vaig pensar d’immediat que el desig que vaig tenir de petit de llegir els clàssics de la Bernat Metge a la fi el faria realitat. Em vaig proposar llegir-los tots els que sortissin i les col•leccions estan a punt de sortir al carrer. Seran les típiques col•leccions de llibres que surten al gener i que un cop comprat el primer exemplar (en solen sortir dos al preu d’un acompanyat d’una gran cartolina i dins d’un plàstic) es deixen de fer. En aquest cas serà la Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, magna obra d’un nivell superior.

Per fer aquest desig per aquest any 2009 vaig comprar farà cosa d’un mes el llibre “Diccionari de Mitologia Grega i Romana” d’en Pierre Grimal de Edicions de 1984 un volum de més de 650 pàgines on tots els Mites Herois i Déus grecs i llatins que en nombroses ocasions son els mateixos però amb diferents noms o diferents però amb noms iguals, estan enumerats i explicats en ordre alfabètic. Espero complir aquest desig, pocs cops en faig de concrets i aquest crec que realment val la pena.

La col•lecció Bernat Metge va tenir anys d’esplendor, un 8.000 subscriptors tenia als anys 30, anys en que la burgesia de casa nostra era més cultivada i creia que no sol els diners eren importants, sinó que l’ humanisme i el suport a les institucions culturals de casa era també molt important. Amb el franquisme va anar decaient, eren temps que la cultura i més si era en català era quasi be pecat. Fins arribar a l’actualitat que els subscriptors no arriben als mil. L’època franquista va fer tant de mal que la tornada a la democràcia fa 30 anys no ha pogut ni de bon tros arribar al nivell cultural de la República, aquest es un exemple clar i quantitatiu, més si tenim en compte els habitants de Catalunya l’any 1936 i avui que es pot haver triplicat o quadruplicat i els lectors dels clàssics han estat reduïts en una vuitena part.

La Bernat Metge, es juntament amb una collecció alemana i una francesa l’unica que tradueix directament del llatí al grec i no traduintles d’un altra traducció com fan tota la resta. Es per aixo que entenc que es una oportunitat de coneixer de primera ma els nostres clasics antics de la nostra Europa.

Per altra banda fa uns dies que vaig tornar del meu poble d’infantessa i neixament a les anomenades comarques de ponent de passar el Nadal. En un poble del costat del meu, Ivars d’Urgell hi ha un mural dedicat a la poetessa filla del poble i avui malauradament desaparescuda Maria Mercè Marçal, en el que es cita uns versos seus “a l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Dons resulta que una nit varen veure un senyor que estava ratllant amb spray el mural (a la foto únicament es veia ratllat la part de “i nació oprimida”, uns joves que passaven en coche el varen veure i per sort de tenir mòbil amb càmera de fer fotos van poder fotografiar al incívic ratllador que es va poder identificar con un antic vicari d’Agramunt, que ja no ho es per pressions del poble al tenir un caràcter molt fort, ideologia falangista i per negar-se a fer les misses en català. Avui sembla ser que el capella es per una parroquia de l’Aragó pero que torna de tant en tant per el que es veu.