Palau Episcopal de Girona - Museu d'Art
Un altre dissabte a Girona. Com en altres ocasions agafo el tren de tres quarts de deu i cap a Girona, a veure un parell d’exposicions d’art, l’una a la Fontana d’Or i l’altra al Museu d’Art. El dia es presenta assolellat, encara de que els darrers dies ha plogut força, el sol llueix fort i no hi puc veure cap núvol que em pugui fer malbé el dia.
A l’estació del Passeig de Gracia veig a l’escriptora Carme Riera, molt seriosa i amb un aspecte de senyora culta i distant, em fa bona impressió. La veig reunida en un grupet del que fàcilment destaca un noi molt jove, amb el cabell tenyit de blau, un somriure perpetuo i encomanadís i assegut en un cadira de rodes. El reconec perquè n’he sentit d’ell per la premsa, es diu Albert Casals, un xicot molt jove que degut a patir leucèmia de molt petit va acabar per la resta de la seva vida en una cadira de rodes. Tret d’amargar-se per el que el destí li portar, el noi es decidir a gaudir de la vida i passar-ho el millor que pugui. Tot sol, sense que l’estada en una cadira de rodes l’impedeixi fer el que mes li agrada viatjar tot sol per l’Amèrica Llatina, fa autoestop, va a tot tipus de barris i sembla ser que va estar a punt de ser raptat per uns indígenes de la selva de Panamà. De les seves aventures i experiències n’ha fet un llibre, “El mon sobre rodes” que fa poc que ha sortit. Sembla ser que ara te previst fer un viatge fins a sud-africà tot sol, amb autoestop i com pugui, però que el estar en una cadira de rodes no te perquè impedir que pugui fer allò que més li agrada.
El moment que el vaig veure a la RENFE del Passeig de Gracia em va fer pensar que era al davant d’un valent, no l’importen les barreres arquitectòniques, per baixar les escales es posava d’esquena, immobilitzava les rodes de la cadira amb una ma i amb l’altra agafat a la barana es deixava caure fins a baix de tot, guardant l’equilibri per no caure i de ben segur que no queia. L’únic problema al pujar quatre esglaons, que els pujava tot sol arrossegant-se per terra i superant-los un per un molt despresa, però que li tenien que pujar la cadira fins d’alt dels esglaons, ja que ell sol no podia.
Tret de les facilitats en el que es movia tot sol, el que xocava més es el seu perpetu somriure, la boca mig oberta ensenyat les dents, un somriure jovenívol, sincer i encomanadís.
A Girona veig les dues exposicions, mes aviat discretes, però un dissabte per el mati per Girona sempre val la pena, dino com sempre molt be a Casa Marieta a la Plaça de d’Independència i torno amb tren cap a Barcelona.
Es curiós la diferencia dels viatgers del tren de l’anada amb els de la tornada, ja o vaig notar en d’altres ocasions, mentre al mati es gen educada, estudiants, gent de mitjana edat i la gran majoria d’ells catalanoparlants. Viatgers que en la seva majoria passen l’estona llegint la premsa o un llibre, a la tornada solen ser gent jove mal educada, que molesta als altres, que embruten el tren i no paguen bitllet (en el meu vagó el revisor va agafar a quatre persones sense bitllet), gent que actualment s’anomenen “killos” i en la meva època estudiantil de lectures luxemburgueses anomenaven “lumpen”.
Arribo al Passeig de Gracia i estava plovent, agafo un taxi i cap a casa.
