dilluns, 20 d’abril de 2009

EN TREN A GIRONA


Palau Episcopal de Girona - Museu d'Art

Un altre dissabte a Girona. Com en altres ocasions agafo el tren de tres quarts de deu i cap a Girona, a veure un parell d’exposicions d’art, l’una a la Fontana d’Or i l’altra al Museu d’Art. El dia es presenta assolellat, encara de que els darrers dies ha plogut força, el sol llueix fort i no hi puc veure cap núvol que em pugui fer malbé el dia.

A l’estació del Passeig de Gracia veig a l’escriptora Carme Riera, molt seriosa i amb un aspecte de senyora culta i distant, em fa bona impressió. La veig reunida en un grupet del que fàcilment destaca un noi molt jove, amb el cabell tenyit de blau, un somriure perpetuo i encomanadís i assegut en un cadira de rodes. El reconec perquè n’he sentit d’ell per la premsa, es diu Albert Casals, un xicot molt jove que degut a patir leucèmia de molt petit va acabar per la resta de la seva vida en una cadira de rodes. Tret d’amargar-se per el que el destí li portar, el noi es decidir a gaudir de la vida i passar-ho el millor que pugui. Tot sol, sense que l’estada en una cadira de rodes l’impedeixi fer el que mes li agrada viatjar tot sol per l’Amèrica Llatina, fa autoestop, va a tot tipus de barris i sembla ser que va estar a punt de ser raptat per uns indígenes de la selva de Panamà. De les seves aventures i experiències n’ha fet un llibre, “El mon sobre rodes” que fa poc que ha sortit. Sembla ser que ara te previst fer un viatge fins a sud-africà tot sol, amb autoestop i com pugui, però que el estar en una cadira de rodes no te perquè impedir que pugui fer allò que més li agrada.

El moment que el vaig veure a la RENFE del Passeig de Gracia em va fer pensar que era al davant d’un valent, no l’importen les barreres arquitectòniques, per baixar les escales es posava d’esquena, immobilitzava les rodes de la cadira amb una ma i amb l’altra agafat a la barana es deixava caure fins a baix de tot, guardant l’equilibri per no caure i de ben segur que no queia. L’únic problema al pujar quatre esglaons, que els pujava tot sol arrossegant-se per terra i superant-los un per un molt despresa, però que li tenien que pujar la cadira fins d’alt dels esglaons, ja que ell sol no podia.

Tret de les facilitats en el que es movia tot sol, el que xocava més es el seu perpetu somriure, la boca mig oberta ensenyat les dents, un somriure jovenívol, sincer i encomanadís.

A Girona veig les dues exposicions, mes aviat discretes, però un dissabte per el mati per Girona sempre val la pena, dino com sempre molt be a Casa Marieta a la Plaça de d’Independència i torno amb tren cap a Barcelona.

Es curiós la diferencia dels viatgers del tren de l’anada amb els de la tornada, ja o vaig notar en d’altres ocasions, mentre al mati es gen educada, estudiants, gent de mitjana edat i la gran majoria d’ells catalanoparlants. Viatgers que en la seva majoria passen l’estona llegint la premsa o un llibre, a la tornada solen ser gent jove mal educada, que molesta als altres, que embruten el tren i no paguen bitllet (en el meu vagó el revisor va agafar a quatre persones sense bitllet), gent que actualment s’anomenen “killos” i en la meva època estudiantil de lectures luxemburgueses anomenaven “lumpen”.

Arribo al Passeig de Gracia i estava plovent, agafo un taxi i cap a casa.

10 comentaris:

Bruguers ha dit...

L'Albert Casals transmet "bon rotllo" El vaig veure a TV3 en una entrevista que li va fer l'Albert Om i em va semblar fantàstic.
De la Carme Riera recordo un Sant Jordi en que li vaig demanar la signatura d'un llibre acabat de publicar i en dir-li que el meu nom va respondre'm: "Segur que tothom es pensa que és un cognom però jo he estat a l'ermita d'aquesta Mare de Déu i crec que hi hauria d'haver més noies que portéssin aquest nom i més sent del Baix Llobregat que ha perdut tanta catalanitat"
En quant al tren, no hi ha un sol dia que no veig incivisme pels quatre cantons. L'estil "killo" imposa i mana.

Francis Black ha dit...

Me gustan estas cronicas de tus viajes a Girona . Carme Riera es gran especialista en la generación del 50.

civisliberum ha dit...

Bruguers,
L'Albert Casals transmet molt "bon rotllo". El vaig estar observant una estona i sempre esta amb un somriure.

civisliberum ha dit...

Francis,
Gracias por el piropo.

panterablanca ha dit...

A mi també m'encanta quan ens contes les teves excursions culturals.
No sabia res de l'Albert Casals i tot el que ens has contat m'ha impresionat molt. Gent així ens dóna un exemple impagable sobre com hauriem de viure la vida. És tota una lliçó.
Petons de pantera.

civisliberum ha dit...

Pantera,

Per Sant Jordi es va fer un munt de signar llibres.

zbelnu ha dit...

Impressiona quan algú reacciona així, en lloc d'autocompadir-se i desesperar...

civisliberum ha dit...

Si Isabel,
aixo es diu tenir ganes de disfrutar de la vida.

hugo solo ha dit...

Como el dolor de metacarpo del policarpo o la malaise...

hugo solo ha dit...

"Preparan a los niños para un mundo corrupto y feo de gente pasiva que piense sólo en objetos materiales con sus marcas y no sueñe ni sea crítica ni piense por su cuenta."
Isabel Nuñez

Es curioso porque tampoco ella acepta la critica ni la discucion salvo que venga de algun medio como periodicos etc en donde no queda otro remedio y hay que tragar y no a todo lo que ella escribe si no a cosas puntuales en donde pueda suponer interes para el que lee y no la corte de aduladores que generan los comentaristas cada vez mas parecido al pensamiento unico.