divendres, 18 de setembre de 2009

AMSTERDAM



Rijksmuseum en obres i uns dels elefants artístics que s'esposen per tota la ciutat com aquí varen ser les vaques en el seu dia

Un cop passat el tediós mes de ferragost, el setembre es presenta amb una climatologia mes benigna i les possibilitat d’anar de viatge amb mes tranquil•litat. El fet de que la crisi econòmica retalli els anomenats viatges de negocis al substituir el gran dispendi econòmic en avions, menjars pantagruèlics i hostalatges en hotels de luxe, per una modesta però efectiva (o inefectiva) videoconferència, implica que la possibilitat de trobar vols d’avió i bons hotels a un preu raonable i amb pocs dies d’anticipació sigui alta. Així es com he decidit fer uns dies de festa i aprofitar per fer un viatge.

Tenia en cartera el passar uns dies a Lisboa o a Amsterdam, inicialment m’inclinava per Lisboa, però a la fi em vaig decidir per Amsterdam, el record d’un amor mes que res platònic amb una noia holandesa de quant era adolescent (fa un 35 anys) i passava gran part del estiu a la platja i el bon record que tinc dels holandesos que he conegut o que conec, m’inclina cap al país del nord. No es que tingui mal record dels portuguesos o em porta malament amb ells, senzillament el cert es que no en conec a cap. Així que un parell de dies abans de sortir, em trec per Internet els bitllets d’avió i reservo l’hotel a Amsterdam.

Malauradament, just el dia abans de sortir tinc un atac de gota, l’àcid úric ataca el meu dit gros del peu esquerra, el fer un pas es converteix en un patiment, sort que tinc Alopurinol Normon i em prenc la dosi màxima, sis pastilles en un dia. L’endemà al mati em fa força mal el peu però encara puc caminar, com un coix amb el dit inflat però camino.

L’avió surt a les 6,15 del matí de Barcelona i en un parell d’hores em planto a Amsterdam, de fet l’horari de sortida fa que es dormi poc aquella nit, però al arribar a primera hora a destí, fa que es pugui aprofitar tot el dia. El vol plàcid, dormin la meitat del temps i l’arribada a Schiphol a l’hora indicada, i al no facturar l’equipatge fa que estalvií temps i surti del aeroport abans. Vaig als lavabos i cosa curiosa no hi ha miralls, em puc netejar les mans però sense veurem la cara, no se si la inexistència dels miralls es per una bona causa o be obeeix a un altra finalitat de tipus intern holandes, el cas es que no recordo altres serveis públic amb aquesta característica.

Feia 25 anys que havia estat a Amsterdam i en aquella ocasió vaig agafar el tren cap el centre de la ciutat, així que faig el mateix. Ara tot esta automatitzat, maquines expenedores de bitllets però no hi ha ningú que en vengui manualment; a mes, les maquines son complicades i es te que posar uns codics que desconec, així que observo altra gent que compra els bitllets, el codi d’Amsterdam es el 1000 i es piquen tres botons mes, faig el mateix en un altra maquina i em surt a pagar 4,30€, poso les monedes i em surt el bitllet, pocs minuts desprès ja estic assegut al tren.
En arribar a Amsterdam vaig a peu cap al hotel, tinc uns 20 o 25 minuts a peu, però com es molt d’hora i la maleta de rodetes no molesta gens faig el primer passeig per la ciutat, comencen a obrir les botigues, em xoca la quantitat de botigues de souvenirs que hi ha, el centre de la ciutat, es un versió nòrdica de les Rambles, esclops pintats de totes mides, la ceràmica blava de Delft, objectes de tipus eròtic, tot el que un visitant forani pot comprar de record.

Al hotel tinc la cambra preparada i no em tinc que esperar a les 15 hores, cosa que vol dir que l’hotel no es ple, que l’habitació 143 va estar buida la nit abans. L’hotel es realment bonic, l’American Hotel, un fantàstic edifici de 1.904, d’Art Noveau holandes, una joia arquitectònica, tant per fora com per dins. El barri del hotel de lo milloret d’Amsterdam, just al mig de la zona de teatres al nord, restaurants al nord-est, la zona de tendes fashion al sud i la de galeries i antiquaris al est, als sud-est el Rijksmuseum i el Van Gogh.



Sala American Hotel

En aquets 25 anys des de l’altre cop de la meva visita en xoca el canvi de tipus restaurants, si abans els d’origen indonesi eren majoria, actualment els argentins i uruguayos imperen, la carn s’imposa a les especies d’orient. També existeixen les pizzeries italianes, algun grec i es nota que els japonesos van entrant amb força, just com aquí a Barcelona. Si un busca be pot trobar-ne de restaurants holandesos, es difícil però existeixen, de fet son als que vaig menjar sempre.

A més del Rijksmuseum i el Van Gogh, on per cert el primer es en obres i únicament es obert una petita part i el segon sembla el metro en hora punta, vaig visitar el Hermitage Amsterdam. El famós museu de Sant Petersburg, seguint la moda del Guggenheim de NYC a Bilbao, Venècia i Salzburg; el Louvre a Dubai i d’altres grans museus ha obert sucursal a Amsterdam, on ocupa un fantàstic edifici molt ben restaurat al costat del riu Amstel i que dedica a programar grans exposicions (no te col•lecció pròpia). En arribar al Hermitage vec que no hi ha aglomeracions, amb el que continuo caminant observant les barques casa amarrades al riu i al girar cua deu minuts mes tard per tornar cap al museu i entra-hi, veig cents (si cents) de jubilats holandesos, tots amb la seva cabellera blanca nuclear que entren al museu. No se d’on van sortir, ja que no havia cap autocar, però estaven tots allí, fent uns 150 metres de cua. Segueixo passejant fins a un mercat tipus encants, on faig temps per tornar al museu. Un cop puc entrar al Hermitage, la mateixa sensació que al Van Gogh, la del metro en hora punta, veig com puc l’exposició “At de Russian Court” i vaig a dinar.

També visito, com no, el barri vermell, el de les putes als aparadors. El cert es que absolutament totes les anomenades meretrius que es visualitzen darrera els vidres son sud-americanes i molt lletges. Es curiós que en el carrer principal dels famosos aparadors, absolutament totes les cases son prostíbuls, tret d’una, just al mig, que es una guarderia de pàrvuls. Aquí, un fet així horroritzaria a la gent, allí amb la tolerància i l’esperit liberal de la gent, fa que és consideri normal. De fet aquest carrer principal dels aparadors de putes, esta net i polit i amb una sensació de seguretat que ja voldríem tenir a Barcelona.

País tolerant i liberal, però amb un sentit cívic enorme. El fet de passar per un pas de vianants quant els cotxes ja estan parats, però que el semàfor de vianants encara no esta en verd (com vaig fer jo), fa que un noti que la gent et miri malament. El fet de creuar el carrer per on no hi ha semàfor (com també vaig fer jo) fa que et trobis amb mirades de reprovació i disgust. En el fons tenen raó, tenir una ciutat cuidada, neta i amb un alt grau de civisme implica el compliment d’unes mínimes normes de ciutadania, a Barcelona que incomplim aquestes normes, tenim la ciutat que tenim. Pocs cotxes i moltes bicicletes, una ciutat on no hi ha restes de cigarretes per terra, ni un paper fora la paperera i no es sent ni un crit.

Ahir vaig tornar cap a Barcelona, del hotel a l’estació vaig agafar un taxi, el doble de car que a Barcelona, això si, taxis tipus Mercedes, molt nets i nous, taxistes polits amb vestit blau marí i corbata, res a veure amb els taxis i taxistes d’aquí. A les dotze de la nit arribava a la T1 del Prat.

4 comentaris:

panterablanca ha dit...

Ja saps que m'encanten els teves cròniques de viatges. Em crida l'atenció aquest comentari: "Es curiós que en el carrer principal dels famosos aparadors, absolutament totes les cases son prostíbuls, tret d’una, just al mig, que es una guarderia de pàrvuls". Pot ser és que les prostitutes també tenen fills.
Petons salvatges.

civisliberum ha dit...

Potser si, pero els nens que hi sortien eren holandesos, no eren pas fills de les prostitutes.
De totes formes de tot en te que haber.

garmir ha dit...

Excelent crónica del viatge, espero hagis passat bé.
Edmón.

civisliberum ha dit...

Gracies per la visita Garmir