diumenge, 28 de març de 2010

DESPISTATS I TRANQUILS


Columbia Circus NYC

Seguint amb les bones costums adquirides en els darrers temps, els diumenges per la tarda procuro anar al teatre. Normalment vaig a teatres petits i que l’obra no sigui d’allò molt molt comercial. Mi trobo a gust estant proper al escenari i als actors, he descobert que la satisfacció que em dona un obra de teatre es molt superior al que em pugui donar una pel•lícula. Es com veure una obra d’art al natural o gaudir d’ella a través d’una fotografia per molt ven feta que estigui, o veure una escena al carrer o veure-la gravada amb vídeo.

El fet es que aquesta tarda, desprès de triar a la cartellera em decideixo per anar al Circol Maldà, a veure “Sa historia des Senyor Sömmer” de Patrick Süskind, interpretada per un únic autor, en Pep Tosar. Dons be, si l’hora de la sessió era a les 6 de la tarda, arribo uns 20 minuts abans per mes tranquil•litat. Ja hi havien unes 10 o 12 persones fent cua, cosa que em xoca, ja que per rentabilitzar el bar els teatres obren ben be mitja hora abans de la funció. Passen 5 minuts i altres 5 minuts, amb això que fan les 6 de la tarda, hora de començament i tot anava igual. Conto 27 persones fent cua i la porta sense obrir, trucades per mòbil, el telèfon diuen que comunica, converses amistoses entre els frustrats espectadors, tot anant-se desfent la cua. El vigilat jurat de les galeries Malda ens indica que sempre hi va un noi mig hora abans per vendre les entrades i que avui, ni el venedor d’entrades, ni el tramoista, ni l’actor, ni ningú, el canvi d’hora ha afectat en tota la seva intensitat a tothom que treballa al Circol Maldà. A les 6 i 20 marxo acomiadant-me dels companys i companyes de cua fins la propera.

En Pep Tosar es un actor mallorquí, bon actor, un de tants que de les illes treballen a Barcelona, però que com tot bon mallorquí o illenc, el temps es quelcom circumstancial. S’ha despistat per el canvi d'horari, ens pot passar a tots, però es que s’han despistat tots, tret dels espectadors. De totes formes, ni hi havien cares de mal humor, incrèdules si, però res mes. Tinc que dir, que hi penso tornar, en altres coses (Restaurants, etc) hagués posat una creu negra i no hi hagués tornat, però en aquest cas soc indulgent.

Torno cap a la Plaça Catalunya per agafar els Catalans i em trobo a un tiet segon meu, ateneista de pro, un d’aquells socis antics que en les eleccions del Ateneu totes les llistes li demanen el seu suport per captar mes vots, a les darreres va donar suport a Oriol Bohigas. Als seus 86 o 87 anys esta perfecte, em diu que va a un dels concerts del Ateneu, dels que duren 30 minuts, en solen fer 2 casi cada dia i hi assisteix força. Comentem que des de que no hi es al davant del bar la família Teixidor, el bar del Ateneu ja no es el mateix. M’acomiado d’ell, quedant que ens veuríem per l’Ateneu. A Lleida als tiets segons els hi diem tiets valencians (als cosins segons cosins valencians), segurament per la repoblació que es va fer del País Valencià de gent de les terres de Lleida, i que tothom tenia (i te)per aixó parents llunyans a les terres valencianes.

En entrar als catalans, una noia es cola amb mi (per cert força atractiva), s’apega a les meves espatlles i entra a dins. L’enxampen de seguida, la paren els guàrdies de seguretat i la multen amb 50 Euros. Darrerament e vist que hi ha gent que comença a denunciar a la gent que es cola, molts estan farts de que ells paguen i altres no, jo no denuncio a ningú, però em fot que a mes de pagar el meu bitllet tindre que pagar el dels altres (per l’augment del preu o per impostos), perquè si algú no paga, esta clar que repercuteix en que els altres paguen mes. Es com un defraudador d’hisenda, que el que no paga ens repercuteix en els desgraciats (classe mitjana) que paguem mes.

A casa continuaré llegint “Arquitectura milagrosa” de Llàtzer Moix, que tracta dels arquitectes estrella que han fet fortuna a Espanya desprès del Guggenheim de Bilbao. De com les ciutats amb una sublimació del provincianisme mes inculte, s’han llançat a contractar arquitectes famosos per fer qualsevol cosa a la seva ciutat, normalment innecessària. De com els pressupostos es poden multiplicar per 10 com Calatrava a Valencia, o com l’arquitecta Zaha Hadid pot fer un pont per la Expo Zaragoza caríssim, sense haver posat mai els peus en aquella ciutat.