UN BARCELONES

Desde hace unos meses, el señor de la foto se dedica a pasearse por el centro de Barcelona tal cual puede observarse en la imagen.

Parece ser que no hay ninguna ley que prohíba pasearse desnudo por sitios públicos, por lo que cada día efectúa un paseo por la Barceloneta, Rambles y resto del centro de la ciudad. Únicamente en una ocasión un juez le impuso una multa de 80€, que abono convenientemente, pero que en la mayoría de otras ocasiones que ha sido denunciado ningún juez ha encontrado falta alguna en sus exhibicionistas paseos. Parece ser que no se le puede imputar escándalo público dado que no efectúa actos obscenos ni nada parecido, solo pasearse desnudo por la calle.

¿Que opináis al respecto?. Personalmente no lo tengo claro, por una parte me parece una actitud incorrecta y que si quiere ir desnudo puede ir a multitud de sitios específicos para naturistas, pero por otra parte entiendo que es su libertad, y dado que no realiza ningún acto que podría clasificarse de obsceno, únicamente pasearse desnudo de la forma más natural, esta en su derecho.

Indicar tambíén que dado que trabajo en el centro de Barcelona me he cruzado varias veces con este señor en plenas Ramblas y jamas he oido por parte del resto de transeúntes frases escandalosas ni de radical desaprobación, únicamente de sorpresa, de risa o de incredulidad.

¿Es obscena la desnudez? ¿O quizás solo lo sea la edad y la actitud del personaje?¿Porque no esta mal visto ir desnudo en una playa nudista y si en la calle, siendo ambos sitios de carácter público y de libre acceso?

Me gustaría vuestra opinión al respecto

STALIN DE FLOTATS . . . . . . I MES

Hi ha caps de setmana llargs, curts, aprofitats, desaprofitats, intensos, menys intensos, alegres, tristos, per recordar i per oblidar. Aquest, en general, ha estat d’allò més ben aprofitat.

El dissabte, a més de passar el matí fent les compres de la setmana vaig anar per la tarda a la llibreria La Central del Carrer Mallorca per veure les novetats editorials, cosa que solc fer cada dues setmanes i fer apilament de llibres que em sembla em podran interessar. Vaig trobar Crucigrama, d’Isabel Núñez, llibre que cercava des de feia dies, però que es complicat de trobar. Sols en arribar a casa, vaig començar la seva lectura, contes curts de vivències de l’autora, extremadament acurats i ben escrits, una meravella, un petit tresor, molt proper tant per l’edat de l’autora, com per les situacions i desitjos d’un temps i d’un lloc. Un llibre per guardar i cuidar be.

Cap el tard i veient el virus Fifa que atacava al Barça, amb uns amics vam decidir canviar d’esport i anar a gaudir en alguna pantalla de bar de la final de la Copa del mon de rugbi entre Anglaterra i Sudafrica, desprès de fer una ruta per les abarrotades franquícies de Pubs Irlandesos que donaven la final, a la fi en trobarem un que si be estava de gom a gom, era possible de veure el match incòmodament en alguna de les 4 grans pantalles que hi havia. Tret, d’agradarme aquest esport per l’estètica visual i modal, l’ambient dels seguidors de tots dos equips era fantàstica i el fair play força intens. També em va xocar la quantitat de Sud-africans que viuen a Barcelona, ja que les banderes d’un o altre país eren proporcionalment similars en tots els locals on anàrem. Va guanyar Sudafrica, i cas curiós, en un país on un 90% son negres no hi havia cap jugador amb aquest color de pell.

Diumenge, a més de passar un tradicional matí gaudint de la lectura dels diaris i els seus dominicals, per la tarda vaig anar al Teatre, el STALIN de Flotats, una bona i cuidada posada en escena i una insuperable Carme Conesa, amb una credibilitat fora de dubte, tant en el seus diàlegs, com amb els seus silencis. En Flotats, gran professional, dominador de l’escena, en el paper d’un Stalín autoritari, egolatra, dur, incontinent, que si be un gran actor com en Flotats sap dur a terme, no es la persona mes adient per fer·ho, la seva cantarella i modals, si be son fantàstics per fer un barroc Cyrano de Bergerac, no es el mes acertat per fer un inhuma Stalín. En general l’obra es molt correcta i val la pena veure·la, però potser un Teatre tan gran com el Tivoli no fos el més adequat, ja que si en un aforament de mil butaques, n’omples solament 500 (que son mes o menys les que vaig calcular que hi eren), el teatre sembla vuit. Tampoc l’elevat preu de 33 € ajuda molt, però un cop vista l’obra els dono per ven aprofitats.

En arribar a casa, vec que en Raikkonen de Ferrari (el meu equip favorit) ha guanyat el mundial de F1 contra tot pronòstic. També vec que els seguidors de Fernando Alonso estan contents, l’odi contra el favorit Hamilton els pot mes que la derrota del seu ídol. Una manera com un altra de “fer amics”, l’odi contra l’adversari es una constant d’aquestos seguidors, recordo l’any passat a Montmeló quant Schumacher va tenir un accident que el va fer abandonar, l’alegria i cridòria d’aquestos seguidors va fer indignar als afeccionats de la F1 de sempre, ja que el fair play era una característica fins a l’irrupció d’Alonso a la F1. Consecuencies, que en Niki Lauda digui que la mala educació d’Alonso i els seus seguidors sigui per culpa de les nefastes escoles espanyoles, el dit, “fent amics”.

MALLORCA

Per els que ens agrada Mallorca, sempre es una sort el tenir-hi família a l’illa, ja que no calen excuses per anar-hi a passar uns dies i gaudir tant de la família, com de l’encant de l’illa.

Deixat de banda que el bitllet d’avió es més de tres pics més car que anar a Roma on vaig estar fa unes poques setmanes, ja que no existeixen companyies de Low Cost amb trajecte Barcelona-Mallorca i els que no som residents a l’illa, i per tant no tenim l’important descompte, a més de pagar un preu excessiu per volar a l’illa, em de subvencionar l’anomenat descompte que per llei fan les companyies als rics illencs.

Però tret d’aquestes circumstancies abusives, en aterrar a l’illa hi ha quelcom que fa que t’oblidis de tot el negatiu i et centris en tot el bo que te l’illa. Es una societat que no varia, al mateix que l’essència de l’illa, que per molt que destrossin l’entorn amb mediocres edificacions, per molt que aglomeracions de gent d’arreu intenti pertorbar l’idiosincrasia de l’illa, l’essència illenca perdura i es perpetua en els anys.

Fa molts anys vaig treballar un any desplaçat a Ciutat de Mallorca (el nom de Palma va ser una imposició de Felip V en sotmetre i prendre els drets als mallorquins lleials als austriacistes) i els companys de l’oficina, a més de la família d’arrel mallorquina, m’introduïren en la seva complicada, dual i difícil existència. Els habitants de l’illa es divideixen per graus de mallorquinitat, a dalt de tot hi ha els mallorquins, just per sota, els catalans, i per sota de tots els forasters (emigrats de la península no catalans i castellanoparlants). També hi ha els estrangers (turistes) de tot tipus i condició.

Dons els mallorquins de soca-rel fan la seva vida, indiferents i completament separada de la resta dels habitants de l’illa, amb un bon nivell econòmic general per els guanys del turisme i la construcció, es relacionen entre ells, fan vida entre ells i es casen entre ells, sent difícil que un altra persona d’altres grups s’incorpori al seu mon mallorquí, tret d’algú català que es considerat per ells com a cosí llunya dels mallorquins i per tant mig familiar. Aquesta situació crea una doble dicotomia: per una part existeix un fort classisme e indiferència amb gent d’altres orígens i per altra un crisol entre els mallorquins de diferents capacitats econòmiques. No es difícil veure mallorquins casats amb altres mallorquins de molt diferent nivell econòmic i considerar la circumstancia d’allò més normal, cosa que no es considera en els pocs casos de matrimonis de mallorquins d’origen amb d’altres que no ho son, per molt similar i elevada que sigui la posició econòmica.

Suposo que el fet de pertànyer i ser d’una illa comporta a més d’un sentiment d’aïllament, altres de supervivència i d’arrelament a unes costums molt sentides i estimades. Els Britànics son diferents, per molt que portin anys visquen entre nosaltres sempre tenen quelcom de diferent, quelcom que per exemple no tenen els francesos, italians o alemanys que portin anys entre nosaltres, l’efecte illenc es nota, i si es nota amb els habitants d’una gran illa com Gran Bretanya, es normal que es noti més amb habitants de Mallorca, Còrsega, Sardenya o Sicília.

Podríem dir que els illencs viuen en un suposat paradís i que s’aferren a ell, s’hi troben a gust, la resta no els interessa, no la desprecien però la veuen aliena a ells.

INMEJORABLE

Esta mañana y dado que habia pedido vacaciones en el trabajo, ya que aún me quedan algunos dias para llegar a los treinta estipulados, la he dedicado a la visita de la nueva exposición temporal en el MACBA: Sota la bomba. El jazz de la guerra d'imatges transatlantica. 1946-1956 y me ha parecido realmente y sin lugar a dudas insuperable, una de las mejores exposiciones de arte que jamas he visto de arte contemporaneo.
El fantastico edificio de Richard Meier acoge esta estupenda exposición coproducida conjuntamente con el Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. El dialogo artistico-cultural entre Francia y New York (no USA), la irrupción del expresionismo abstracto y la superación de las diversas tendencias imperantes hasta la fecha en París, que dejo paso a una soberbia y apabullante New York. Desde los Picassos, Leguers, Kandinskys y Matisses a los Pollocks (alguno excelente), Koonings, Rothkos y Soulages entre otros, todos de primera magnitud. Las batallas politicas tras la guerra, la potencia del Partido Comunista Francés, la fotografia, el cine y los ilustradores.
A todos ellos, se les añade la representación local, los primeros Ponç y Tapies, junto algún Saura y el recientemente fallecido Palazuelo, artistas todos ellos que intentaron alimentarse de las nuevas corrientes artisticas mundiales.
También se muestra muy acertadamente un documental del NODO sobre la visita de Eisenhauer a Madrid y su encuentro con Franco, en el que despues de ver el cretinismo y la caspa de las imagenes de esa época (años 50)de miseria fisica y espritual en España, el choque con la plenitud de la libertad artistica de las obras expuestas a su alrededor hacen resaltar todavía más el paso adelante que representaron las vanguardias artísticas en esa época.
Por otra parte, es de destacar la practica totalidad de visitantes extranjeros en el Museo, y dado que el arte agudiza todos los sentidos, puse en marcha mi detector auditivo, oyendo unicamente a 3 personas que hablaban en catalan y una que lo hacia en castellano, siendo el resto, en su mayoría anglohablantes o francohablantes, con algún representante de la lengua de Pessoa en las instalaciones. Por todo ello, hay que dar gracias al turismo, que por mucho que sus adversarios lo ataquen indiscriminadamente, una importante parte del mismo esta lleno de inquietudes culturales y sustenta lo que muchos nativos desprecian e ignoran.

FRANKFURT 2007

Aquest cap de setmana comença la tant comentada fira del llibre de Frankfurt. Aquest any es dedica a la cultura catalana. Fins aquí tot be, el que tendría que ser quelcom per sentir-nos tothom satisfets produeix una multitud de critiques i desqualificacions, principalment contra els organitzador i també contra la cultura catalana i la cultura en general.
La falsa polèmica va començar en voler incorporar també a la cultura castellana dins de la representació, ignorant que el convidat era la literatura catalana, NO la literatura feta a Catalunya. Aquesta matisació es de màxima importància, no es a Catalunya a qui es convida, es una cultura que no esta sol a Catalunya, també es al Rosselló, a Andorra, a les Illes Balears i a la Comunitat Valenciana, a més d’altres llocs, sols fa falta escriure en català per ser literatura catalana, independentment de fer-ho a Nova York, París o Sevilla.
Molts autors i editorials no catalanes, però que escriuen i editen en català hi seran, des de les editorials El Trabucaire de Perpinyà fins a Bromera de València, el mateix que autors com Joan-Lluis Lluis o Bezsonoff del Rosselló, o Janer de Mallorca o Mira de la Comunitat Valenciana.
Però com sempre, hi ha gent que li poden les ganes d’anar contra tot el que es català, varen voler incorporar a gent que no fa literatura catalana amb el fals pretexts que viuen a Catalunya i amb l’única motivació de boicotejar la literatura catalana a la fira de Frankfurt. Per sort no els hi ha sortit be, es lloable l’actitud dels escriptors que escriuen en castellà a Catalunya en no entrar amb el joc del boicoteijadors.
Si la invitada a la Fira fos Catalunya, no podrien anar a la mateixa els autors abans citats, ja que encara que fan literatura en català, no viuen pas a Catalunya. Per altra part, a més de convidar als escriptors catalans que escriuen en castellà, també es tendría que convidar a altres escriptors que no escriuen ni en català ni en castellà, però que viuen a Catalunya, com el premi Goncourt, el neoyorqui Jonathan Littell, que viu de fa molts anys entre nosaltres, o en Tom Sharpe, que passa la major part de l’any a Sant Feliu de Guíxols, i d’altres catalans d’origen o d’adopció que viuen a Catalunya però que escriuen en llengües que no son català ni castellà, però els boicoteijadors professionals montaríen en còlera si aquest altres escriptors catalans d’altres llengües fossin convidats.
La Santa Inquisició per mitja del Gran Inquisidor Nicolau Eimerich ja va perseguir a en Ramon Llull pel fet d’escriure en català la cerca de la pau universal obtinguda per mitja de la raó i de la ciencia, en lloc d’escriureu en llatí, que era la llengua del poder de l’època i la seva obra va continuar, per molt que els boicoteijadors anticatalans ens condemnin, la cultura catalana seguirà, al menys fins quant l’anglès ens mengi, al igual que a la cultura castellana.