dimecres, 20 de febrer del 2008

FRANCESC PUJOLS


De sempre que em xocava aquella casa de Martorell, quasibe sota el viaducte de l’autopista, del que solament es veia una torre central. Era una casa supervivent, que resistia al grotesc i arrollador viaducte de ciment, el mateix que contrastava amb l’elegant pont del diable de l’època romana i del posterior pont de la carretera nacional. Un contrast impactant per la degradació de l’entorn, tot el contrari del contrast que fan també el seu bessó pont del diable de l’època romana, l’altre pont i el viaducte de Ceret, també a Catalunya però a la banda de França. L’època romana idèntica a les dues catalunyes, però amb segles XX prou diferents.

El cas es que aquella casa m’impactaba, la coneixia des de l’autopista d’on sol la resistent torre central es veu, o desde la carretera nacional que es veu la casa dominant tot el poble. Es la Torre de les Hores, la casa d’en Francesc Pujols, tot un personatge de la primera part del segle XX, vividor, assagista, pensador i filòsof autodidacta.

El pertànyer a l’Ateneu Barcelonès va fer que el personatge, soci i tertuliá del mateix en la seva època gloriosa m’interesses encara més, un personatge singular amb una vida excèntrica i expansiva.

Autor dispar i dispers, escriu obres com “El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols”, “La visió artística i religiosa d'en Gaudí', 'El Nuevo Pascual o la Prostitución', 'El llibre de Job', 'Concepte General de la Ciència Catalana', 'Hiparxiologi o Ritual de la Religió Catalana' i d’altres. La típica obra d’un tertuliá del Ateneu, coneixements obtinguts d’una vida de rendista, de la lectura de llibres i de moltes converses amb gent del seu mateix tarannà.

Però si be en Pujols no es que el puguem considerar com un filòsof important, el cas es que es d’aquelles persones que creen escola, tan amb les seves dites, amb la seva actuació i amb l’impremta que deixa amb la gent que el coneix. En Josep Pla li dedicar tot un llibre i en Salvador Dalí va ser deixeble espiritual seu .

En acabar la guerra civil s’exilia a Prada de Conflent a casa d’en Pau Casals i posteriorment a la Residence des Intellectuels Catalans de Montpellier on tindrà de deixebles a l’Alexandre Cirici Pellicer i Heribert Barrera, anys desprès d’acabar la Guerra tornar a Catalunya, fou empresonat i en sortir de la presó es reclogué a la Torre de les Hores de Martorell, amb els seus papers i rebent les visites dels seus incondicionals.

Recomano la biografia feta per Artur Bladé, tant de la seva vida com del seu pensament, sincerament el que he llegit de la seva obra en cansa força, però el que va viure, així com les seves teories de la vida fetes per un tercer em semblen fantàstiques.

Acabo amb una frase seva que sempre repetia i resumia Dalí:

“Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l’hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.”

8 comentaris:

´´ ha dit...

Pujols me gusta mucho , la biografia de Blade esta muy bien , luego tiene un libro muy divertido que es LA TARDOR BARCELONINA y 'Hiparxiologi o Ritual de la Religió Catalana' tambien me gusto mucho , cuando escribe más largo tiene un problema serio con la puntuacion , es horrible y molesta , escribe como si hablara . La frase que dices es cierta , pero al acabar la guerra civil dijo otra : "Ara tindrem que pagar per tot" no recuerdo donde la lei , si la encuentro te digo la cita exacta

Unknown ha dit...

Una frase molt bonica i és dita per una persona que tenim massa oblidada, tot un "homenot", que diria Pla.

civisliberum ha dit...

No conocia la frase que dijo tras la guerra civil, pero estubo de lo mas acertado.

civisliberum ha dit...

Tens tota la rao Nuria.

panterablanca ha dit...

Debia de ser tot un personatge aquest home.
Petons de pantera.

civisliberum ha dit...

Si, era tot un personatge pantera.

Montse ha dit...

Bona frase i bon pensament, dels que últimament anem escasos.

civisliberum ha dit...

Si montse, frase rodona.