SETMANA SANTA

Marxaré uns dies al poble, faré el que fa molta gent en la Setmana Santa, marxar corrents de Barcelona.

Amb la primavera la gent tenim unes ganes desmesurades de tocar el dos, de canviar d’aires, no sol d’anar a la casa familiar o al apartament o torre de la platja o la muntanya, la gent viatja aquest dies, si pot a NYC, al Carib o a Bali, cada cop com mes lluny millor. L’important es sortir, veure un altre paisatge, menjar diferent, deixar de veure als veïns de sempre, les botigues de sempre i els carrers de sempre, sembla que si un es queda a la seva casa habitual no esta de vacances.

En el meu cas serà de reunió familiar, tots els germans amb els corresponents parelles i fills ens reunim a casa amb el pares, de quatre germans que som cap sa quedat als orígens, tots em volat de casa i en aquestes dades i per Nadal es dels únics moments que estem tots junts, l’afany de pertinença a un lloc fa que tornem tots, almenys mentre hi siguin els pares. Son uns períodes perfectes per reunions familiars, el retrobament de tota la família sempre es quelcom positiu i els pocs dies que estem junts impedeix que ningú s’enfadi i que estem tots en harmonia.

Sempre em solc endur algun llibre per llegir, però es difícil que ho pugi fer, a cops deu minuts abans de dormir·me, però duran el dia es difícil trobar un lloc tranquil i un moment adequat per fer·ho. Em duré el llibre de Serge Guilbaut, “De Cómo Nueva York se Robó la Idea de Arte Moderno”, però per la temàtica del llibre tinc clar que poca estona el tindré obert.

La Setmana Santa per sort ha deixat de ser la de fa anys, la del franquisme, la que estava prohibit escoltar música, en la que era quasibe una obligació el anar als “sants oficis” el dijous i el divendres, on no es podia riure, en que tot tenia que ser trist. La gent fosca i parlant fluix, obligada ha estar trista per la mort de Jesús, on l’odi als malvats jueus tenia que imperar per arreu.

Un cop mort Franco, poc a poc es va anar deixant a la gent més llibertat, es va permetre obrir les discoteques per Setmana Santa i a les emissores de radio privades es permetia emetre l’anomenada “musica ligera”, però sense rock i d’altres músiques diabòliques.

Era el talibanisme catòlic, la d’una societat en una presó feixista-catolica, on era d’obligat compliment el ser nacional-espanyolista-catolic.

Ahir, desprès de sopar al Tastavins de Ciutat de Balaguer amb una parella amiga ens acomiadarem fins la propera setmana, tots sortiríem fora de BCN. Al costat una senyora amb la cara desfigurada per els estiraments de pell de cirurgia estètica, una visió de la cara angoixant, un nas i una pell estirada que la deixava sense cap tipus d’expressió i amb una similitud a una nina, de les coses més lletges que he vist mai. No devia de poder acceptar la seva edat i això li comportar desgraciarse la cara i semblar un monstre.

Al tornar a peu cap a casa no hi havia ningú, la majoria de la gent ja era fora.