dissabte, 13 de desembre de 2008

VIATGE PURISSIMA


Com cada any aprofito el pont de la Puríssima, o si voleu el de la Constitució, per fer el meu sempre esperat viatge a la Catalunya Nord i al Sud de França. Si ja fa molts anys apareixia per Perpinyà únicament per aquestes dades, amb els anys l’estima que tinc per aquestes terres i bon tracte que sempre m’ha dispensat la seva gent, fa que visiti la zona un parell o més cops a l’any. Després de molts anys d’anar al Hotel de France, aquest any he tingut que canviar, l’Hotel ha tancat les seves portes, desprès de uns 150 anys de ser l’Hotel dels catalans del altre cantó com diuen a Perpinyà, aquest ha plegat, les cambres on varen dormir St. Exupéry, Camús, Edith Piaf, Orson Welles, Gala i Dalí, Francesc Macià, Josep Tarradellas i tants d’altres, ja no hostejaran a ningú més, la família Bohigas després de quatre generacions de fer una feina encomiable ha decidit tancar. El edifici es reconvertirà en apartaments de luxe tal com es va fer fa uns anys amb l´Hotel de la Poste, just darrera.


Un foli escrit a ma amb l’inscripció “Fermeture” es l’única informació que hi ha, per dins mirant a través dels vidres tot com sempre, els mateixos expositors amb als fullets turístics de la zona, els mateixos mobles, tot com sempre, tot igual però sense la Maryse i el seu espòs darrera el mostrador. De fet sembla que haguessin sortit per un moment, però no, la fermatura es per sempre, l’hotel familiar, tronat i antiquat no ha pogut aguantar la competència de les cadenes d’Hotels com la Kyriad o la Mercure (Accord) tant propers a ell, sense el seu caliu familiar i amistós, però amb mes comoditats i amb més contemporaneïtat. La propera arribada del TGV des de Barcelona, segons em varen dir apropava totes dues ciutats, però feia que ja no fos tant necessari fer nit a Perpinyà, ja que en tres quarts d’hora un podria tornar a Barcelona i fer-hi nit.

Em sap greu, eren molts anys de estar-hi com a casa, de tenir un tracte fabulós, però tot segueix, els negocis familiars i tradicionals que tan m’agraden van tocant a la seva fi, prefereixo comprar a la botiga de queviures de sota casa que anar a un Carrefour, comprar la roba a un botiguer que fer-ho en uns grans magatzems, però esta clar que el sistema de comerç tradicional va de baixa, que potser es resisteix a morir, però que el seu destí es clar. Aquí a Catalunya tenint unes lleis molt restrictives amb les grans superfícies i amb la llibertat d’horaris aguanten més, a Madrid amb la seva llibertat d’horaris i d’obertura de grans superfícies la botiga de barri es quasi be historia. Es curiós el cas de França, seu de Carrefour i d’altres grans cadenes comercials, no existeix llibertat d’horaris ni d’obertura de grans superfícies i únicament les botigues poden obrir dos diumenges l’any, cosa que fa que les botigues familiars aguantin molt més be que aquí.


Però be, el viatge agradable com sempre, a més de Perpinyà vaig estar a Carcassona on cada cop que hi vaig procuro estar més a la ciutat nova, a baix, que a la Cité, la ciutat anomenada medieval, però que no es més que una reconstrucció feta per Violete Le Duc al segle XIX damunt unes runes i recreant-li unes edificacions en aparença de l’Edat Mitjana, però sol en aparença per fer-hi un lloc turístic i res mes.


Al tornar com sempre paro a dinar a Ceret i visito al meu amic el Brocanter i si s’escau li compro quelcom, però en aquesta ocasió no hi tenia res del meu gust, però la llarga conversa amb ell sempre val la pena. Dino molt be com sempre al Restaurant Al Català i surto del poble d’en Pascal Comelade cap a Barcelona.

Retornant al que deia abans de la fi de les nissagues familiars al comerç, vaig a l’Ateneu i m’informen que al Febrer la família Teixidor deixa el bar de l’Ateneu, en jubilar-se l’Angel, el seu fill en Jordi, tenia inicialment previst continuar la feina, però segons em diu les condicions eren molt diferents a les deu seu pare i decideix no continuar, son uns quaranta anys de ser portat per els Teixidor, essent grans professionals, a mes d’amics de tots els socis, un altre lloc que si estava com a casa, un altre lloc que canvia.

8 comentaris:

zbelnu ha dit...

Que interessant això dels horaris i la protecció del petit comerç. Aquí el petit comerç votava sempre CIU i aquest partit és el que més ha afavorit les grans superfícies...
Llàstima de l'Hotel que expliques, a tot arreu el mercat fa els seus estralls sobre la història...
Però quina enveja aquest viatget teu...

Núria ha dit...

És trist veure com hi ha moltes ciutats que tenen les botigues tancades, que han estat abandonades fa temps. Donen sensació de ciutat, poble mig mort. "La vida" es desplaça a les grans superfícies, i el poble es mor.

civisliberum ha dit...

Isabel,
Personalment prefereixo els Hotels vells i familiars que les grans cadenes hoteleres amb cambres identiques tot el mon. Et despertes per el mati i es el mateix estar a Tokio que a Buenos Aires, tot es igual, l'uniformitzacio cutre impera a tot el mon.

civisliberum ha dit...

Si Nuria, si desapareix el comerç familiar els pobles, barris i ciutats perdran la seva rao de ser, el de estar un lloc per la convivencia. Els llocs de socialització més propers es van perdent.

hugo solo de zaldivar zambelli ha dit...

Hay alguna cura ?

garmir ha dit...

Hola Civisliberum:
L´Ateneu Barcelonés és el lloc de Barcelona on he menjat els millors croissants de la meva vida, però fa anys que no pertanyo, però abans quan era membre anava molt, el jardi i les palmeres, molt encissador.
Edmón.

civisliberum ha dit...

Si Garmir si esta força be, tendries que tornar a ser soci.

civisliberum ha dit...

Si Garmir si esta força be, tendries que tornar a ser soci.