El 17

La taula on tinc l'ordinador,amb un faristol amb el llibre que estic llegint i que recomano a tot-hom "Si un árbol cae. Conversaciones en torno a la guerra de los Balcanes" de Isabel Núñez, al seu costat el "Diccionari de Mitología Grega i Romana" de Pierre Grimal, acompanyats d'un caganer del Obama i la placa del Hope del Obama. Al darrera una placa de cotxe de l'antiga Alemania comunista.

En el seu llibre “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Elvira Farreras ens cita al tramvia 17, el que “anava amunt i avall del Carrer Saragossa”, el que en Josep Carner anomenava el tramviet. De la Plaça Catalunya pujava per Aribau fins a l’altura de la Plaça Molina que continuava per el Carrer de Guillem Tell i pujava per el Carrer de Saragossa, girant per Jules Verne fins arribar a l’Ajuntament de Sant Gervasi, on avui hi ha el Mercat de Sant Gervasi.

També ens diu que aquell tramvia va començar a circular l’any 1.899, amb vagons i maquinaria de segona ma comprats a la ciutat de Berlin, que per renovació dels seus tramvies vengueren els antics al millor postor, es a dir a Barcelona. Abans d’aquella data ja funcionava des de l’any 1.877 un tren de vapor, aquells antics trens de carbó i que en el seu pas desprenien una formidable fumejaria. Tot això fins avui, on el 17 s’ha convertit en una línea de Bus que des de la Vall d’Hebron arriba fins a la Barceloneta, baixant per el carrer Balmes, la Plaça Catalunya, Via Laietana i Barceloneta. La pujada la fa per la Via Laietana, Passeig de Gracia, Via Augusta i a partir de la Plaça Molina per Balmes.

Dons cada mati, a primera hora, plogui o no, faci vent, faci calor o faci fred, agafo el Bus 17 per anar a treballar. Cada matí, com un ritual surto de casa a la mateixa hora, agafo el diari ADN (els dies que ja hi es, ja que darrerament es retrasa), sortejo com puc les llarguíssimes obres de la Plaça Molina a la vegada que sortejo també com puc els estudiants que en manades van cap all Institut Menéndez y Pelayo sense que els importi que en sentit contrari al seu hi ha gent que també te dret a passar per l’acera, creuo la Via Augusta entre les tanques de les interminables obres dels FFCC Catalans i em planto tot just al Carrer Balmes, just a la parada compartida de Bus (amb el 27, el 17, el 92 i d’altres), tot just entre un aparador de mobles de cuina i una corseteria d’allò més insinuant, però que en aquelles hores ni les cuines ni la roba interior femenina en desperten cap tipus de desig.

El 17 es un Bus que sol ser força puntual, amb una cadència de deu minuts sol passar amb el que antigament es deia puntualitat britànica, però que avui per raons de decadència i efectivitat del antic imperi ja no s’acostuma a usar. En arribar el 17 a la parada, deixo passar a la rosa atractiva davant meu, així com alguna altra senyora coneguda de la parada o no i entro al bus amb la meva targeta T-10 a les mans, un “Bon dia” son les paraules que em creuo cada matí amb el conductor. No se si encara hi ha els cartells de “No distraer al conductor” (em sembla que no), però un “Bon dia” crec que son les millors paraules que es poden dir per començar el dia, (es curiós des de fa anys la primera persona amb la que em creuo unes paraules els dies feiners es el conductor del 17).

Dins el bus la gent de sempre, als seients de dones embarassades i gent gran un xicot mongòlic assegut al seient que mira cap al darrera, amb auriculars de musica i que es mou violentament i amb força al davant i al darrera, que capta fortament l’atenció dels passatgers no habituals, al contrari de la indiferència que els passatgers de cada dia observem els repetitius moviments.

Al estar ocupats la majoria de seients procuro aseurem als del just al mig del autobús, on les dos parts del autobús conflueixen en la plataforma i la carcassa d’acordió, just al pitjor lloc del bus, i a més assegut contra el sentit de la marxa, però el cert es que sol ser el darrer lloc del bus on la gent pren seient i a força de viatjar allí ja estic acostumat i no em molesta en absolut. Obro el diari ADN que acabo de llegir-lo tot just uns metres abans de la meva parada.

I així dia darrera dia, una forma monòtona de començar el dia, a la que segueix una jornada laboral igual de monòtona, fins que a darrera hora de la tarda agafo el 17 en sentit invers, però amb la diferencia que la gent es totalment desconeguda, el conductor també desconegut i el temps de pujada molt mes llarg.