EL SEGLE DEL JAZZ

Aparcament a NYC

Per superar el tedi i l’avorriment que porta el passar gran part del mes d’agost treballant a Barcelona, vaig fer be en seguir el consell que em va donar no fa molt el company blocaire en francis black i fer una visita al CCCC per veure, escoltar i gaudir de l’exposició sobre el Jazz.

La visita a la planta on es fa l’exposició realment val la pena. Un recorregut a l’historia del jazz i a tot el que l’envolta. Des de l’inici de la música cantada i tocada per els negres del sud dels EUA, amb els seus dibuixos i estètica que sembla sortida de les càmeres manuals de cinema familiar de fa 70 anys amb pel·lícules de paper, els dos dispositius i els característics dibuixos animats. La musica inicial, amb la musica de corda i els característics càntics. L’evolució dècada rere dècada, amb les variacions musicals, el seu disseny, les mostres de cinema i l’art que s’aixoplugava al seu voltant. El swing característic que irrompi a la nostra Europa, la musica dels 50 i 60, la que més m’agrada, amb el predomini del piano. El ball del Fred Astaire i la evolució del fenomen jazzístic fins avui, l’assentament a la França del 68 i l’influencia que fins hi tot te avui dia.

Tot això seguint el passadís que dona el tomb al pati del CCCC i que com una amalgama de musica jazzística ens va acompanyant en el llarg del recorregut. Un soroll de fons de moltes cançons de jazz, però amb preponderància de l’altaveu mes proper. L’historia d’un tipus de musica centenari posada en molts altaveus, cadascun amb una cançó diferent de l’altra, però que les característiques auditives del local fa que s’imposi clarament la del altaveu mes proper, però sense deixar d’escoltar els altres. Tot posat cronològicament, amb el que al anar caminant per el passadís, vas caminant per l’historia del jazz.

El jazz, una musica popular nascuda dels esclaus negres que actualment es considera una musica culta. L’exposició fa un paral·lelisme entre la evolució del jazz i l’evolució social dels negres a EUA, avui amb l’Obama de President del país mes potent del mon, situació inimaginable fa 3 o 4 anys. No es únicament l’arribada d’un negre a la presidència, es l’arribada d’una nova mentalitat, del esperit lliberal en franca oposició al esperit neocon que imperava fins fa pocs dies i que ens ha portat a la crisi actual amb la seva falta de regulació i decència. L’extensió del sistema sanitari universal de tipus europeu als EUA te moltes mes dificultats en la seva introducció que les esperades, es difícil dins d’una mentalitat liberal europea entendre que la gent es pot oposar a que tot hom tingui accés a la sanitat apart de la seva capacitat econòmica, que 45 milions d’americans no tinguin dret a l’assistència sanitària. Més ensurt causa el pensar que els que si oposen siguin els neoconservadors americans que es proclamen religiosos, gent de molta oració però de poca estima a les ensenyances de Jesús en el relatiu d’estimar i de voler al altres. Suposo que son els descendents directes dels que no van voler donar allotjament per donar a llum a Maria i a en Josep per ser pobres.

Mentre, per els EUA histories sucoses de la moralitat de la Sarah Palin i la seva família, el paradigma de les noves virtuts conservadores que no son mes que la hipocresia dels radicals de les bones costums.