CAP DE SETMANA FRANCES

Hôtel Sabatier d'Espeyran i Musee Fabre

Tot just acabat de tornar de França, un cap de setmana llarg gracies a la Mercè i cap amunt, cap al lloc on abans de l’era Sarkozy el prestigi i l’orgull de ser francès estava mes que arrelat, estava fonamentat, ara amb un President fill d’un pare emigrant i sense papers i una mare d’origen jueu, imita a l’extrema dreta en els seus plantejaments de base. Dons be, fins hi tot amb tot això m’agrada França i els francesos i per d’amunt de tot la seva cultura i el seu estil de viure.

Dons amb això que el divendres a primera hora cotxe i cap al nord, un hora mes tard de la prevista, però el son es el son i tot es ajornable. En poc mes de quatre hores em planto a Montpellier, l’hotel on vaig sempre era ple de gom a gom i no hi havia places, així que n’agafo un altre tot just al costat, però amb una categoria de menys, també força centric, tot just tocant a a la Place de la Comedie però a meitat de preu.

El primer que faig es anar al Museu Fabre a veure l’exposició de Cabanel, el típic pintor francès de segon nivell del segle XIX, molt francès i molt burges, però força correcte. Aprofito per veure també l’hôtel Sabatier d’Espeyran, tot just al costat del museu i annexa a ell com a exposició d’arts decoratives, es el típic palau d’un burges enriquit i ennoblit amb el segon imperi de Napoleó III. Època daurada a França, que irradiava il•lustració arreu de tot el mon, un segle XIX francès, on una determinada forma de cultura i “art de vivre” s’expandí per tot el mon.

Per variar vaig dinar força be, amb ostres de Lecaute i per un preu molt moderat en un típic restaurant francès del segle XIX. Dono un tomb per la ciutat, com sempre una gran quantitat de rodamóns joves i amb els gossos per la Place de la Comedie i voltants. En aquesta ocasió i per posar una nota diguem-ne simpàtica (si es pot dir així), en els cartons que feien servir per demanar i varen posar frases amb cert enginy: l’un hi va posar “una ajuda per gastar en alcohol i drogues” i un altre “per gastar al casino”, no se si els hi va funcionar, si no almenys cridava mes l’atenció que abans.

Una important revista francesa tractava exclusivament aquesta setmana de Barcelona, els llocs de premsa era empaperada de Gaudi (el park Guell), imagino que en els darrers mesos l’afluència de turistes francesos es duplicarà a Barcelona. També em va chocar que en Yannick Noha, el retirat tenista francès es avui una estrella del rock, el cd mes venut a França, el vaig escoltar i realment es força bo.
Dissabte al matí cap a Perpinyà, l’antic hotel de France torna ha estar obert, ja no el porta la mateixa família (el Bohigas), esta per fora i la recepció com sempre. Imagino que la remodelació que hi volien fer per construir apartaments, ha estat si mes no ajornada per la crisi, i per no perdre-hi tants diners han reobert l’hotel, fins a millor temps. La crisis també afecta a Les dames de France a la Plaça Catalunya, les botigues que acompanyaven al FNAC en el bonic edifici han tancat ben be la meitat. També la Llibreria Catalana pateix problemes, la propietat del local ha decidit doblar el lloguer al amic Touron i el futur no es molt clar, a Facebook ja hi ha un Grup de suport.


Gent vestida com a l'edat mitjana
Un dissabte a Perpinyà es un lloc francès de províncies, l’Ajuntament ple de bodes, en la major part de gitanos catalans, vestit de casament de gitanos, amb els seu vestit, anomenem-los extravagant i no molt elegants que diguem, però que a ells els hi agrada. A la catedral de Sant Jaume, gent molt mudada, en aquest cas no era cap casament. A mes, per el centre si feia una festa on molta gent anava vestida com de l’edat mitjana.


Patetica gespa de plastic
Hi res, un bon cap de setmana francès. El que si em va xocar i per malament es que en el meravellós i fantàstic Boulevard Wilson, on els plataners son gegants i força ombrívols i la gespa molt ben cuidada, aquesta es de plàstic, com per llogar-hi cadires.