MALLORCA

Per els que ens agrada Mallorca, sempre es una sort el tenir-hi família a l’illa, ja que no calen excuses per anar-hi a passar uns dies i gaudir tant de la família, com de l’encant de l’illa.

Deixat de banda que el bitllet d’avió es més de tres pics més car que anar a Roma on vaig estar fa unes poques setmanes, ja que no existeixen companyies de Low Cost amb trajecte Barcelona-Mallorca i els que no som residents a l’illa, i per tant no tenim l’important descompte, a més de pagar un preu excessiu per volar a l’illa, em de subvencionar l’anomenat descompte que per llei fan les companyies als rics illencs.

Però tret d’aquestes circumstancies abusives, en aterrar a l’illa hi ha quelcom que fa que t’oblidis de tot el negatiu i et centris en tot el bo que te l’illa. Es una societat que no varia, al mateix que l’essència de l’illa, que per molt que destrossin l’entorn amb mediocres edificacions, per molt que aglomeracions de gent d’arreu intenti pertorbar l’idiosincrasia de l’illa, l’essència illenca perdura i es perpetua en els anys.

Fa molts anys vaig treballar un any desplaçat a Ciutat de Mallorca (el nom de Palma va ser una imposició de Felip V en sotmetre i prendre els drets als mallorquins lleials als austriacistes) i els companys de l’oficina, a més de la família d’arrel mallorquina, m’introduïren en la seva complicada, dual i difícil existència. Els habitants de l’illa es divideixen per graus de mallorquinitat, a dalt de tot hi ha els mallorquins, just per sota, els catalans, i per sota de tots els forasters (emigrats de la península no catalans i castellanoparlants). També hi ha els estrangers (turistes) de tot tipus i condició.

Dons els mallorquins de soca-rel fan la seva vida, indiferents i completament separada de la resta dels habitants de l’illa, amb un bon nivell econòmic general per els guanys del turisme i la construcció, es relacionen entre ells, fan vida entre ells i es casen entre ells, sent difícil que un altra persona d’altres grups s’incorpori al seu mon mallorquí, tret d’algú català que es considerat per ells com a cosí llunya dels mallorquins i per tant mig familiar. Aquesta situació crea una doble dicotomia: per una part existeix un fort classisme e indiferència amb gent d’altres orígens i per altra un crisol entre els mallorquins de diferents capacitats econòmiques. No es difícil veure mallorquins casats amb altres mallorquins de molt diferent nivell econòmic i considerar la circumstancia d’allò més normal, cosa que no es considera en els pocs casos de matrimonis de mallorquins d’origen amb d’altres que no ho son, per molt similar i elevada que sigui la posició econòmica.

Suposo que el fet de pertànyer i ser d’una illa comporta a més d’un sentiment d’aïllament, altres de supervivència i d’arrelament a unes costums molt sentides i estimades. Els Britànics son diferents, per molt que portin anys visquen entre nosaltres sempre tenen quelcom de diferent, quelcom que per exemple no tenen els francesos, italians o alemanys que portin anys entre nosaltres, l’efecte illenc es nota, i si es nota amb els habitants d’una gran illa com Gran Bretanya, es normal que es noti més amb habitants de Mallorca, Còrsega, Sardenya o Sicília.

Podríem dir que els illencs viuen en un suposat paradís i que s’aferren a ell, s’hi troben a gust, la resta no els interessa, no la desprecien però la veuen aliena a ells.